PROGRAMA 2_5ª Temporada (26-10-2020)
TOTS SANTS EN EL REFRANYER
* PER TOTS SANTS, ABRICS I GUANTS
O:
· De Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar.
Tots Sants es considera popularment el primer dia de l’hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l’abric tant si feia fred com si no, i no se’l treia fins que arribava el dijous sant.
Altres refranys alerten de l’arribada del fred, com ara:
· De Tots Sants a Nadal, l’hivern formal;
· Per Tots Sants, capes i mocadors grans;
· Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat;
· Per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu (30 novembre), la neu al peu;
A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets.
· Per Tots Sants castanyes, per Nadal torrons, per la Pasqua mona i tot l’any bombons.
També hi ha:
· Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes
Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes.
Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú,
· Li traiem les castanyes del foc;
Quan una persona és molt tancada,
· És més tancat que una castanya;
Quan dues coses són molt diferents,
· S’assemblen com un ou a una castanya
0, I si algú té un mal despertar,
· S’alça amb la castanya torta.
I també trobem castanyes en uns quants refranys, com
· Castanya bullida, castanya ensopida, i
· Castanya sencera al foc peta.
Un altre tema central d’aquest mes és l’escurçament de les hores de sol i l’allargament de la nit. Els celtes, els precursors de la festa actual de Tots Sants, dividien l’any en dues etapes:
· la de claror i
· la de foscor
i, precisament, a principi de novembre començava aquesta darrera.
Fins al solstici d’hivern, el 21 de desembre, el dia s’escurçarà cada vegada més. La cristianització va saber lligar molt bé aquest període a partir de dues festes:
· De Tots Sants a Nadal, les set setmanes fosques de l’any
i també
· El dia no creixerà fins que Jesús no naixerà’.
Això vol dir que, almenys antigament, el fred començava a fer-se més intens el mes de novembre:
· Per Tots Sants el fred és al camp, per Sant Martí (11-11) és al camí, per Santa Caterina (25/11) és dintre la cuina.
Temps hi ha un dels senyals inequívocs que havia arribat el fred era que els insectes, sobretot mosques i mosquits, es morien:
· Les mosques, per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades.
TOTS SANTS Versus HALLOWEEN
Any rere any, Halloween s'apodera d'un altre trosset del Dia de Tots Sants. Se segueixen comprant flors i visitant cementiris per honorar els que ja no hi són, però el recolliment i el silenci respectuós han deixat pas a la gresca i la xerinola.
Com ha canviat el conte. El Dia de Difunts s'ha convertit ja en el Dia de Caretes i Disfresses. La televisió, el cinema, la literatura i, en general, tot el que arriba dels EUA té gran part de 'culpa'.
Per TOTS SANTS les nostres tradicions, a poc a poc, s'han arraconat per costums que ni son nostres ni tenen res a veure amb nosaltres.
Avui és molt “normal” veure xicotets i grans entusiasmats pels carrers corrent com a bojos: bruixetes, xicotets vampirs, mòmies, zombis de tota mena i tot tipus de personatges embatumats de sang, anant de casa en casa.
Enguany el 31 d'octubre i 1 de novembre cau en cap de setmana i no serà un bon cap de setmana per lluitar contra el coronavirus.
Són unes dates que molts tenen marcades al calendari per anar a visitar al cementiri les tombes dels seus éssers estimats, i per als més joves, la celebració de Halloween, la nit del truc i tracte, d’eixir disfressats en grup i de socialitzar a compte de la mort.
Mobilitat i aglomeració, són les dues situacions que més agraden als virus.
Esperem, que si la gent fa cas a les indicacions, passarà per alt aquestes celebracions multitudinàries; però amb prudència pense que no afectarà a la de Tots Sants, almenys en la manera que es celebrava abans i que és del que parlarem avui per tal de rememorar les nostres tradicions desaparegudes i que és del que es tracta en aquest programa.
Tots Sants avui ha quedat reduït a la visita dels parents als cementeris i se'ls porten rams de flors. Prèviament s'han netejat les seves casetes perquè resplendeixen.
Però anys enrere el soterrament es feia enterra, i al nostre cementeri encara queda mostra d’aquella època. Era normal veure uns dies abans, en l’aixadeta a l'espatlla, arreglar i repicar la sepultura familiar o netejar les làpides, redreçar creus, posar algun llaç i col·locar un pot amb dos o tres crisantems, varietat de flor la qual no faltava abans en cap horta, flor anomenada llavors de mort, ja que només s'admetia per aquest menester. Sempre ha existit una fòbia contra els pobres Crisantems i això que hi ha de bonics, però no obstant això, ningú els vol a casa, també es veia alguna llàntia al costat de nínxols i tombes. Aquest tipus d'enllumenat tenia arrels antiquíssimes.
Posteriorment es crearen la construcció dels nínxols. La construcció de nínxols en els cementiris contemporanis data del segle XIX, quan es van construir noves instal·lacions funeràries als afores de les ciutats, cas de l’actual cementeri del nostre poble, calia economitzar l'espai, ja que amb el sòl no era suficient per als enterraments en un poble cada vegada més poblat.
El nínxol com tots sabeu, és la cavitat on es col·loquen les restes del difunt. Tradicionalment és on es posa el fèretre, però últimament també pot albergar les cendres. Per a les urnes cineràries hi ha uns espais fets a mida, són uns nínxols més menuts, en aquest cas estaríem parlant de columbaris de paret.
Per tant al nostre cementeri normalment, a més de sepultures horitzontals com tombes, panteons ... que permeten fer inhumacions sota terra, tenen espais amb nínxols verticals on es col·loquen els morts, de manera que s'aprofita millor l'espai. Poden tenir diversos pisos i de vegades cal una escala per accedir i posar flors o altres elements ornamentals.
La part visible del nínxol és la làpida quadrangular on hi ha les dades de la víctima.
Quan era menut ens deien en el Catecisme que el primer de Novembre, Tots Sants, era un dia triomfal, de goig per a l'Església. Tot el diferent que el següent, que era el de les ànimes dels morts, però al no caure en festiu la gent havia pres per costum el visitar els difunts al llarg del dia 1 i fins avuí.
L'origen del terme 'cementiri' que és el nom amb el que coneixem habitualment el lloc destinat per donar enterrament als morts té molt a veure amb el cristianisme i quan aquest va començar la seva expansió, es va imposar a la paraula que, fins aquell moment, s'usava per designar els emplaçaments on es realitzaven els enterraments: necròpolis.
La paraula necròpolis (d'origen grec) significa literalment 'ciutat dels morts' (necro: mort, polis: ciutat).
Davant la creença cristiana que la mort només és un trànsit i, per tant, al morir el que es feia era 'dormir' per posteriorment 'ressuscitar' es va substituir el terme necròpolis pel de cementiri, el significat literal és 'dormitori'.
En quant a la tradició de portar flors als difunts aquests dies és un costum que es remunta a l'antiguitat, en què els morts eren posats a exposició de tots durant diversos dies, amb el propòsit de ser vetllats i demanar per les seves ànimes.
En aquella època no existien les avançades tècniques d'embassament i les que havien no estaven a l'abast de tothom, de manera que, els cossos (que solien estar exposats a la intempèrie), es descomponien i desprenien una desagradable olor, sobretot en època de calor. Per emmascarar aquest pudor, es cremava encens i es cobria al mort amb tota mena de flors, la qual cosa aromatitzava l'ambient i feia més agradable l'acte de vetllar a el difunt.
Amb el transcórrer dels anys, el costum de portar flors als morts va perdurar i es va afermar, no només durant el temps de vela i enterrament, sinó que també portar-los al cementiri en dies específics, com l'1 de novembre, Dia de Tots Santos.
Avui en dia el portar flors a un difunt és una forma d'expressar respecte, afecte i agraïment per tots els moments compartits. És un gest que neix de l'amor i de l'admiració que va sentir i que encara es conserva per l'ésser estimat que ha partit.
A més, les flors són sinònim d'esperança, un valor molt necessari per a suportar aquest dur camí d'acomiadar i recordar la memòria d'un ésser estimat.
Per això, cada tipus de flor en un color determinat guarda un significat especial, d'aquí, que algunes flors siguin les més vistes als Camps Sants.
Així les més utilitzades són:
1.- Crisantems. Són les veritables estrelles de Tots Sants, sens dubte les més comprades. En general, el significat dels crisantems respecte al duel és el de longevitat i eternitat. Però els colors més famosos per celebrar l'1 de novembre són el blanc, que simbolitza l'honestedat i l'amor lleial i el crisantem taronja, que simbolitza l'amor delicat.
2.- Lliris blancs. Representen el reconeixement i la simpatia cap a aquells que ja no hi són. Tots ells desprenen una aroma particularment intens que des de temps enrere s'ha associat amb la tranquil·litat de l'ànima del difunt. De fet, segons una creença cristiana, a la tomba de la Mare de Déu havia lliris, raó per la qual aquestes flors segueixen sent protagonistes de l'1 de novembre en els nostres dies.
3.- Roses. Com reines de les flors, les roses també són molt utilitzades en arranjaments funeraris i en rams per expressar condol. Les més apreciades per dur a cementiri són les roses blanques, que expressen la puresa de l'ànima que parteix, l'admiració i l'agraïment cap a la persona morta i també la voluntat d'un nou començament cap a la seva família i amics.
D'altra banda, les roses vermelles també tenen un gran protagonisme en el Dia de Tots Sants, ja que són el símbol més universal de l'amor etern que ens uneix a aquells que s'han anat.
Al mateix temps, si el ram que tries per l'1 de novembre combina roses blanques amb roses vermelles, el seu significat adquireix un matís d'amistat cap a la persona morta i el sentiment de lleialtat i estima per sempre.
4.- Clavells. El clavell és la flor nacional del nostre país. Els clavells posseeixen diferents significats segons el seu color. El vermell representa el respecte i admiració per la persona morta, encara que si es tracta d'una parella, simbolitza l'amor que es tenien. D'altra banda, els clavells blancs són símbol de la puresa de l'ànima. Per la seva banda, els de color rosa expressen el record i els de color groc, ofereixen llum i harmonia davant la pèrdua d'éssers estimats.
5.- Gladiols. Les flors dels gladiols creixen en forma d'espiga, com si es tractés d'una espasa o d'una llança, motiu pel qual associa a l'ascensió de l'ànima al cel en les creences cristianes. Com si el creixement vertical dels gladiols guiés el camí dels difunts cap a la seva vida eterna.
Però les visites al cementiri tenien un caire més ampli que l'anar a visitar les tombes familiars: la gent es passejava pel cementiri.
Era el temps d'estrenar els nous abrics i la roba d'hivern. Ja ho deia el refrany en que em encetat el programa: PER TOTS SANTS, ABRICS I GUANTS
El cementeri
La posició social de les diferents persones o famílies no deixava de quedar reflectida fins i tot després de la mort. Encara avui, molta gent es dedica, en aquesta diada dels Difunts, a portar flors no només als parents més propers, sinó a familiars més llunyans, amics o coneguts. La visita al cementiri constitueix, ara per ara, un dels pocs signes col·lectius de record dels difunts a la nostra societat.
Una de les característiques més cridaneres dels cementiris és la visió dels solemnes xiprers que aquí es troben plantats. I que per cert, sinó m’han informat mal, els que hi havia en l’antiga entrada al nostre cementeri des de la carretera fins la porta d’entrada, amb la nova reforma d’ampliació els han llevat. Si ha estat així, una simbologia que ja no formarà part del seu entorn.
El motiu que aquest vistós, alt i frondós arbre estigui plantat al 'cementiri', es deu a la seva longevitat, la seva fulla perenne i a no necessitar cura especial. Suporta bé els canvis bruscos de temperatura i no varia en la seva forma i color (verd fosc).
L'altura del xiprer ajuda en gran mesura com tallavents, plantant-se proper als murs del cementiri, i al créixer la seva arrel de manera vertical i recta cap avall, aquesta no crea els possibles trencadisses que un altre arbre aquí plantat causaria a les làpides i altres ornaments fúnebres.
El costum d'utilitzar xiprers en els cementiris és antiquíssima, trobant-nos que les antigues civilitzacions grega i romana ja ho plantaven i atribuïen tota una simbologia al voltant de la mort. La forma ascendent i frondosa del tronc cap a la copa d'aquest arbre s'encaminava (segons la mitologia) les ànimes dels difunts cap als cels.
Però a banda de la visita als cementeris, antigament, hi havia una sèrie de costums que han anat perdent-se en el temps, com la de que en les cases s'encenien les "animetes", xicotets llantions surant en gotets d'oli, que servien perquè les ànimes no es perdessin al seu camí de tornada al costat de la seva família.
Era creença general que aquell dia, al migdia, els difunts tornaven per compartir la festa al costat dels seus i es quedaven fins al dia següent al migdia, dia de difunts. Una jornada festiva de reunió familiar de passat i present.
Aquesta creença del retorn dels difunts, no va lligada a la por que inspiren els morts, sinó el contrari.
Era un dia d'alegria. La creença del retorn dels difunts va lligada a la idea dels morts protectors.
Els avantpassats vetllaven per les seves famílies i calia cuidar-los.
Sobre aquest aspecte, existeixen moltíssimes tradicions que han arribat fins als nostres dies, com:
* posar un plat més a taula,
* Fins i tot es deixava un llit buit perfectament fet i amb una cantonada dels llençols oberta doblegada (la girà) per si volien descansar en ella
* obrir les portes perquè passin les ànimes,
* no moure les coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.
També hi ha moltes tradicions lligades al foc:
* posar un llum a la porta per guiar les ànimes,
* encendre el foc de la llar per escalfar-les,
* encendre espelmes en record dels difunts...
Però a part de les creences lligades als difunts, la diada de Tots Sants és també una festa GASTRONÒMICA.
Per a aquest dia de Tots Sants predominen els dolços:
Els ossos de sant, bunyols de vent i panellets són els tres postres característics que es consumeixen en aquest dia al nostre poble acompanyat pel vi dolç (típicament moscatell o mistela). Sense oblidar-nos de les típiques castanyes torrades i moniatos o carabasses al forn.
Els ossos de sant .- S'elaboren amb una base de massapà creant un canonet enrotllat i es recobreixen d'almívar. Pel que fa al farciment, encara que tradicionalment es feia només de dolç de rovell, avui ja es poden trobar de múltiples sabors. Des xocolata a maduixa, passant per altres més atrevits com el coco o el plàtan.
Els bunyols de vent.- En la seva elaboració s'empra farina, mantega, ous, llet, aigua i escorça de llimona. Pel que fa al farciment, ja els pots trobar de moltes classes. Els més tradicionals són els farcits de crema pastissera, de xocolata, de nata, de crema de cafè i fins de cremes de diferents fruites.
Els panellets.- S'elaboren amb una base de massa d'ametlles, moniatos, sucre, ous i llimona ratllada. Els més populars són els de pinyons o d'ametlles picades, encara que també poden trobar-se de cafè, de xocolata, de taronja i recentment estan popularitzant els de pistatxos.
Si escodrinyem al voltant de la mort veurem que les coses també han canviat molt en aquest sentit.
En la nostra cultura l'home viu d'esquena a la mort, amb una actitud de negació davant de la mateixa. Però la mort és innegable, no es pot evitar. I a l'enfrontar-nos a ella, els rituals són cada vegada menys solemnes; cerimònies ràpides dirigides exclusivament a l'àmbit familiar.
Però no sempre ha estat així. Al llarg de la història, i especialment des de principis de segle XIX i mitjan el XX, els comiats dels éssers estimats es convertien en actes socials d'envergadura. El difunt es vetllava primer en el domicili; després es desplaçava en carrosses fúnebres a l'Església i, finalment, al cementiri.
Tot això amb un seguiment de la comunitat que era partícip de tota la cerimònia.
Quan es produïa una mort, la família es vestia de dol i l'entorn social s'encarregava d'acompanyar-la durant aquest procés de recuperació després de la pèrdua
Doncs podem recordar els soterrats i la figura de la resadora
Abans dels anys setanta del recent segle XX, les persones se solien morir mes o menys tranquil·lament en sa casa, rodejades dels seus familiars i, sovint, dels amics i del veïnat. Era una bona manera d'anar al clot.
Els ritual funeraris consistien en tres moments: Mortalla, sepeli i dol.
Com a curiositat recordar que davant l'absència de mitjans i d'un diagnòstic precís, l'única manera de comprovar que realment s'havia mort, era acostant un mirall o vela a la boca.
El cadàver del finat s'amortallava com Deu mana, amb les seues millors robes de cap a peus. Era molt normal, guardar el vestit del dia del casament per a la mortalla, el mort era amortallat amb el mateix vestit del seu casament, d'aquí, que es digués que el mort "sembla un nuvi".
Es feia en la seua pròpia habitació mortuòria, encara que era mes propi posar-lo a l'entrada de casa sobre una taula, o inclús en terra sobre una estora o sobre un banc de poca alçària.
El cadàver era vetllat a casa, i per evitar que es deformés, se li solia posar a la boca dels pantalons una mica d'acer, i els peus se'ls lligaven, li tapaven la boca i els nassos amb cotons, els ulls es tancaven bé i se li lligaven les mans amb un rosari sobre el pit.
La capçalera del llit mortuori la solia presidir una imatge d'especial devoció familiar o una creu pròpia o prestada.
Es vetllava durant un dia (al voltant de vint-i-quatre hores). Aquest procés sorgeix com una tècnica més per certificar la mort, ja que en segles anteriors es van produir enterraments de persones que es trobaven vives.
Després del toc d'ànimes en el campanar, les campanades a mort assabentaven al veïnat (tres cops de dos o més campanes per a homes i dues per a dones al principi i a la fi de el toc), que anava, a poc a poc, acudint al vetlatori.
Recordem que el toc d’animes: S'executava a la posta de sol. Era un moment de pregària, especialment per les ànimes de purgatori. Una manera de no oblidar els morts que poguessin necessitar de l'ajuda dels vius per accedir al Regne del cel. Com anècdota dir que per als de la meua infantesa era l’avís per tornar a casa. Es podia veure tot un rosari de xiquets cap a casa al toc de les ànimes.
Després, a continuació, començaven els resos, quasi sempre realitzats i dirigits per una resadora professional (la tia pallasa era l’última que crec que em tingut o la que jo he conegut – El malnom de pallasa li ve del seu avi que es va vestir de pallasso per Carnestoltes-).
Ella, segons s'acordara amb els familiars, resava un rosari complet si es feia un vetlatori tradicional nocturn o, si l'enterrament era imminent, només una part d'ell.
La resadora solia tindre una paga molt modesta, per la qual cosa la seua dedicació era a temps parcial, i moltes vegades vocacional, perquè la modèstia del difunt i de la seua família podia ser tal que complia amb la seua dedicació per un senzill present.
Hui les resadores, així com els seus clients, han hagut de canviar els seus hàbits. Ja no van de casa a casa quan se les requereix, i el seu hàbitat natural és el tanatori i el seu client la funerària.
La sortida del fèretre del domicili, es produïa sempre amb els peus per davant, exceptuant que es tractés el cas d'un sacerdot o xiquets, on solia ser a l'inrevés.
Ni la mort mesurava a tots amb la mateixa vara, i antany els soterraments solien tindre tres categories: primera, segona i tercera. Quant major era la fortuna i categoria social del finat, hi havia mes cavalls en la carrossa fúnebre, mes capellans i mes acompanyants proveïts del corresponent ciri.
Naturalment, quan abaixava la categoria de l'enterrament, abaixava la propina per portar ciri i abaixava el nombre d'acompanyants i d'eclesiàstics.
Durant la postguerra van desaparèixer quasi en la seua totalitat les carrosses fúnebres, reapareixent després durant els anys cinquanta, i sent a poc a poc substituïdes per vehicles de motor basats en automòbils mes o menys luxosos.
La resadora solia passar el protagonisme als capellans que acudien (en nombre proporcional al prestigi social o al gasto a què estava disposada la família) fins al domicili on ocorria l'òbit, per a formar una comitiva amb un ordre determinat amb una doble filera, primer anava el clergat, cantors i acòlits, després d'aquests, anava la caixa mortuòria tancada. Els familiars mes pròxims tancaven esta processó darrere del fèretre, que anava a muscle de familiars, amics i veïns. Si es tractava d'un infant, el taüt solien portar cintes de color blanc i eren portades per xiquets amb edats similars.
Quan s'arribava a l'església, els capellans resaven les pregàries adequades. Encara que avui en dia, ens resulta xocant, la celebració de l'ofici es feia de corpore insepulto, o sigui que es prohibia l'entrada dels difunts a les esglésies. Després d'enterrat, es realitzava la missa. Finalment, aquesta pràctica serà abolida a partir de la celebració de el Concili Vaticà II.
Després es continuava amb el difunt a muscle o carrosses fins el cementeri. A la sortida del cementiri o a la mateixa casa de la víctima, es donava el condol a la família, acabant així el ritual físic, però donant lloc a l'inici del temps de dol.
Com he dit abans, els funerals se solien celebrar, dalt o baix, als huit dies del soterrament, i podien ser amb missa solemne, missa cantada o missa resada, segons el dispendi.
Però com he dit encara quedava el dol i el color negre que, en el cas de parents mes pròxims, solia durar fins a dos anys, donant-se el cas de dones que empalmaven l'un darrere de l'altre fins a arribar a la generació d'aquelles iaies a qui sempre hem conegut vestides de negre.
Existien clars signes que s'havia produït una mort al domicili, ja que les portes i finestres estaven tancades, les cortinetes eren canviades pel color del dol. La família quedava almenys tres dies sense eixir al carrer, encara que era molt freqüentment que arribaven fins a quan es realitzava l'anomenada missa de difunts. Per tant, estava vetada socialment la presència en els actes públics o festes, acudir als bars, etc.
El silenci es tornava un fet consubstancial durant el dol. Es cobrien amb draps els aparells elèctrics com la ràdio o la televisió, i només era trencat pel rés de les dones o pels homes al rebre els condols.
Per a poques bromes estaven els soterraments, però sempre hi ha hagut qui temptant Deu s'ho pren tot a burla, amb un humor negre a prova de tot, fins al punt d'imitar a la seua manera els cants llatins dels capellans:
Gori, Gori, ... sopetes en oli.
Cinc durets, cinc durets... eixos si són segurets.
Menjarem pa i xocolate... i demà que en caiga un altre;
Qui ho pagarà?... nosaltres, nosaltres (fent un final plorós).
Vegem algunes expressions al voltant de la mort.
· Ai, el meu Blay, que en glòria estiga, si ho s'haguera mort, encara viuria! (Explicació òbvia sobre el tema de la mort)
Les he classificat en tres fases:
L’agonia i el moment de la mort, la mort i el soterrament.
L’agonia de la mort
· Fer el darrer sospir (El sospir d'una persona en morir)
· Fer coll de figa algú (Morir-se)
· Fer el darrer badall (Morir)
· El dia darrer (Dia de la mort)
· La darrera hora (Estar pròxima la mort)
· L'hora de la mort (Moment en que algú es mor)
· Tancar els ulls [Tancar els ulls a la llum] (Assistir a algú en els darrers moments de la seva vida. Morir)
· Acabar els dies (Morir)
· El moment suprem (La mort)
· El suprem adéu (La mort)
· El repòs etern (La mort)
· El son del just (La mort)
· Pujar al cel (Morir)
· Passar a millor vida (Morir)
· Morir al llit (Morir de mort natural)
· Mort natural (La que sobrevé per malaltia)
· Morir amb tots els sentits (Morir sense perdre el coneixement, lúcidament)
· Morir com un sant (Morir com una persona virtuosa)
· Posar fi als seus dies (Morir-se)
· Estar a les darreres (Estar a les portes de la mort)
· Estar en les últimes (Estar a punt de morir-se)
· Estar en els últims moments (El sospir d'una persona en morir)
· Estar a remulla (Estar a punt de morir)
· Estar al llit de dolor (Estar a les portes de la mort)
· Estar al llit de mort (Estar a les portes de la mort)
· Estar amb un peu en l'altre món (Estar a punt de morir-se)
· Tindre una cama en el cementeri (Estar a punt de morir)
· Estar combregador (Estar per morir)
· Estar mes allà que ací (Estar mes mort que viu)
· Ésser la seva hora (Arribar el moment de morir)
· Estar a les acaballes (Estar en els últims moments de la vida)
· Fer olor de mort (Estar a punt de morir)
La mort
· Batre els peus (Morir-se)
· Batre l'ala (Morir-se)
· Cascar [o cascar-la] (Morir)
· Dinyar-la (Morir)
· Palmar-la (Morir)
· Quedar-se ert (Morir)
· Estirar els peus (Morir-se)
· Estirar la pota (Morir)
· Fer el dos de basto (Morir-se)
· El darrer viatge [o el viatge sense tornada] (Expressions usades per a al·ludir a la mort)
· Estar de cos present (Esta cadàver i sense enterrar)
Soterrament
· Anar a la casa on no pasten (Ser mort. Anar al cementeri)
· Anar a la sepultura (Morir-se)
· Anar al clot [o a fer malves] (Morir-se)
· Anar-se'n a l'altre barri [o món] (Morir-se)
· Anar-se'n a la carraca (Morir-se)
· Anar-se'n al Canyaret (Morir-se o arruïnar-se)
· Menjar terra (Esser mort)
· Podrir terra (Ésser mort, estar enterrat)
· Anar al sot (Morir-se)
· Donar menjar als cucs (Ser enterrat)
· Estar al pot (Ésser mort, estar enterrat)
· Estar sota la llosa (Ésser mort, estar enterrat)
· Estar en el gori-gori (Ésser mort, estar en el cementiri)
Algunes altres frases fetes que serveixen per reconèixer que s'ha canviat d'estat són
· Acompanyar en el sentiment (Donar-li el condol per la mort d'un ser volgut)
· Descansar en pau (Ser mort en gràcia de Déu)
· Al cel sia (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)
· Déu el tingui al cel [o a la gloria] (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)
· Déu l'hagi perdonat (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada