EL CAFÈ DE PIPA 3.0(08-11-2017)
Personatges espanta xiquets
Els espantaxiquets són éssers que fan por o es porten els
nens que es porten malament i que poden estar encarnats principalment en varis
personatges:
Qui no ha sentit parlar de la nostra generació del "coco", l'home del sac, l'ogre i
/ o algun altre personatge que ens esglaiaven?
Amb el mal ús de la por, sota l'amenaça del coco, “el cuarto oscuro o de les rates”, l'home del
sac o la bruixa pirula, ens
comportàvem com sants.
Igual que la paraula Halloween ha suplantat el vell nom de la
Nit de les Ànimes i les disfresses terrorífiques han acabat amb el recolliment
angoixant propi de la nit de difunts, la por infantil ha canviat de protagonistes.
Vampirs, monstres sofisticats i criatures
terrorífiques de nom anglès han estat importades de la cultura anglosaxona i la
seva fàbrica de fantasia.
No obstant això, la nostra cultura tradicional valenciana
està poblada d'espantacriatures.
Dissuadir i convèncer: aquestes eren les funcions de les
històries de por. Eren, «un hàbil mètode de coacció psicològica que les nostres
àvies dominaven a la perfecció. Quan un xiquet es comportava malament, feia
fàstics al plat de llenties, tornava a casa tard o no volia anar a dormir aviat
per la nit, algú li deixava anar, amb veu d'oracle: "Porta't Bé, o vindrà l'home del
sac i es t'emportarà ". I encara que sembli mentida, solia donar
resultat »
La noció més remota que guardo sobre aquests "espanataxiquets"
és de la meva infància quan als xiquets se'ns amenaçava amb "el coco", generalment, per anar-nos a
dormir presentant-nos al "personatge" com un monstre pelut en cara i peus
que es passejava pels carrers furtant xiquets de les seves cases per a la
posterior digestió.
El "coco". Era el que recorria la nostra mare
arrullant-nos per aconseguir amb una cançó de bressol per tal de fer-nos dormir.
Duérmete, mi
niño,
que viene el coco
y se lleva a los niños
que duermen poco
|
Duérmete niño
Duérmete ya
Que viene el coco
Y te llevará. (o comerà)
|
Posteriorment seria l'home del sac el que va servir per a no
allunyar-nos de casa.
L'home del sac és, probablement, l'ésser que millor
ha perviscut en l'imaginari popular.
L'home del sac raptava als xiquets que es portaven malament o
vagaven pel carrer a deshora. Eren vells carregats amb un sac que treien els
budells infantils.
Però de la mitologia valenciana tenim la versió de l’home del
sac en la figura del:
Batoni, un fantasma terrorífic que es
portava als xiquets que ploren a la nit i no dormen, o a aquells que no
s'acaben el berenar. Solia entrar per el pany de la porta. encara ressona la
cançó
«Jo sóc el
Botoni,
parent del
dimoni.
Abaixe pel
fumeral
i, aquell-a
xiquet-a que plora,
jo em
l'emporte i me’l- la faig
en suc ,
suc, suc ».
Un altre clàssic del terror infantil era
El Moro Musa, Utilitzem l’expressió “Que
ve el Moro Musa” “Ni que vinga el Moro Musa” qui
segons la llegenda va ser un rei de la València musulmana. Rahman Mussa ibn Nussayr,
conegut popularment com el moro Musa o
Mussa, que va dirigir la conquesta de la Península Ibèrica en el 711. Després
de la conquesta cristiana, es va quedar per aquestes terres amb ànim de
venjar-se. Ocult en la penombra de coves, vells magatzems i cases abandonades,
el Moro Musa atrapava als xiquets que es colaven en llocs prohibits.
Però al nostre poble tenim la nostra pròpia versió editada en
el llibre Vora el riu d'Uixó, de Josep V. Font i Nel·lo Navarro.
La llegenda del moro Mussa narra una increïble història
protagonitzada per un ésser malvat i repulsiu que acompanyat de la seua serp i
el seu gat negre, i després raptar a un bella donzella, s'acabarà enfrontant,
transformat en un ésser fantàstic amb cap de drac i cua de serp, al cavaller
cristià Jaume Ferrisa.
Els alumnes del CEIP la Moleta són protagonistes de una
narració del conte en una animació realitzada per Vicent Aragonès de Quimera
Disseny. I que escoltarem a continuació:
Una altra mostra de la seva relació amb la història de La
Vall és que El Moro Musa, és un dels gegants que fa servir en els cercaviles
l'Associació Cultural Dames i Cavallers d'Uixó
També pul·lulen altres éssers mítics com els
Gambosins, criatures voladores pràcticament
imperceptibles, que xiulen a les nits de vent i ataquen els nens incauts que
ronden per on no deuen.
Fins i tot al nostre poble ens atemorien amb la figura de
L’Agüela Mareta com a una bruixa malvada, amb la
qual els pares amenaçaven als xiquets quan no es portaven bé.
Tot el contrari de com ens mostra la seva llegenda, una història
d'amor ambientada en l'època de la Reconquesta, entre una jove musulmana,
Meisuma, i un jove cavaller cristià, Ferran. i que algun altre dia la contaré.
Però la por no és exclusiva dels xiquets, també els major en
tenen i com a mostra vaig a contar un cas que va ocórrer al Calvari durant les
festes del Calvari.
Però aprofitant que no ha passat un mes de la celebració de
la Festa del Crist,abans ens situarem en com era aquesta festa a principis del
segle passat:
Per conèixer-la vaig a fer-ho mitjançant una publicació d’Octavi
Ten Orenga, conegut també amb el malnom (del Roig de panoll – pel seu aspecte
apanollat. Diuen que en sa casa al corral hi havia una planta de blat de moro
que feia les panolles roges i quan el xiquet va nàixer en aquell
color rogent van esclamar: “mira és roig com el panoll del corral”).
La publicació l’anomenà “La Campana del Santo Cristo del Calvario
(Cuento de costumbres locales) - Escuela de Aprendices_1952_n135-, on fa un retrat del que era
la celebració de la Festa del Calvari del Poble de Baix.
FESTES DEL CALVARI
Comença en la vespra de la festa fent una descripció de la
tradicional cordà.
La cordà
Escoltem com sonaria.
Els coets en els seus trets il·luminaven el carrer amb una
resplendor vermellós d'incendi. Una densa boirina de fum inundava tot l'espai,
aromatitzat amb la penetrant olor de pólvora. El nombre de protagonistes augmentava
o disminuïa segons la proximitat al centre del foc. Els temorosos o previnguts
s'estacionaven en els carrerons transversals, on estava prohibit el llançament
de coets i des d'allà presenciaven les arrogàncies dels valents que romanien al
mig del carrer, desafiant als llançadors del foc. D'aquesta manera tenien lliure
el camí d'escapament, quan venia un coet, però de vegades algun que desacatava
les ordres, els llançaven per l'esquena un artefacte i llavors havien de fugir
en direcció a la corda de les disparades agafats entre dues línies i hi havia
de contemplar els ensurts, carreres, caigudes i gresques que això implicava ...
Les dones eren espectadores des dels balcons i teulades i de
tant en tant una veu cridanera i femenina llançava un repte als actors.
-¡Che! Blanquet ..., trau eixos dinés de l'arròs ...
-¡Allà Va! -contestava l'interfecte. Sonava de seguida el
terrible espetec, a l'haver-li donat foc a la metxa, seguit d'una gruixuda
línia de foc, que avançava ràpidament i serpentejava amb una xiulada atroç, que
traçant arabescs dibuixos, anava de paret a paret, com fera engabiada agitant
un cua de guspires, contenint cinc o sis vegades la seva ronquera fins que per
fi esclatava en horrible tro.
Al balcó o teulada, l'ensurt resultava estrepitós; caigudes,
tancament de portes, amb rialles i rialles dels que es podien refugiar. Pànic
atroç dels que havien d'aguantar el diluvi d'espurnes sense defensa possible,
sobre l'angle de la balconada, semblant segles els segons i de vegades amb
cremades.
Així amb disparades, petards, carreres, ensurts, crits, cops
i contusions, seguia la festa, festa que tots els nadius la qualifiquen amb
durs adjectius, però sigui per atavisme o consanguinitat musulmana de la
dominació àrab, l'olor de la pólvora realitza el prodigi que tots els
valencians es converteixen en espectadors o actors i senten l'emoció de la por
o de la valentia, contribuint a la seva esplendor, fins que el "trac
tracatrac trac ..." de la traca anunciava el final de la festa.
Pepe, el clavari major, juntament amb els altres companys festers,
Vicente i Manuel, recollien les felicitacions per l'èxit de la «Cordà».
-¡Xiquets! Vaja èxit ..., els deien, us heu fet els amos
disparant.
Creien els clavaris de Sant Roc que a la seva altura ningú
arribaria, però vosaltres els ho superat en tots els terrenys.
Plens de satisfacció, els clavaris rebien les felicitacions
mentre donaven les ordres per les celebracions del dia entrant:
--«Tu Fas, prepara la dolçaina perquè la despertà sigui a les
sis del matí».
--«Vosté, tio Barber, dispari molts petards i que siguin de
prou sonoritat».
--Julio, els atxes per a la processó estaran a casa la «la
Pera».
--«Hem d'estar al garatge a les nou per rebre el predicador i
veure de preparar-li un excel·lent menjar, que no digui que som gorrominos ».
-- El senyor Capellà desitja que la processó ixca a les deu
de l'Església i la banda de música que realitze la diana a les sis.
Ara ve el relat de l’anècdota que dona lloc al títol de
l’article.
La campaneta del
Santíssim Crist del Calvari
Després d'acabar i ordenar tots els preparatius per a l'organització
de les celebracions, els clavaris, abans d'anar a agafar el son, es van dirigir
a la taverna del «tio Carloy- per prendre unes copes de conyac. Era aquest
establiment, enclavat al carrer del Calvari, l'arsenal dels coets per a la
cordà i del vi, conyac i aiguardent amb què s'assortien els adoradors de Bacus.
-; Xiquets! Us dono l'enhorabona, els va dir el tio Carloy
des de darrere del taulell, en entrar els clavaris a la taverna. No he conegut
una altra millor en la vida que aquesta. (Això ho repetia tots els anys).
Potser la de l'any del Gurugú va voler ser semblant, però encara hi ha força
diferència.
-Gràcies, «Tio Carloy", va dir Pepe, a veure si ens
porta unes copes de conyac amb el desig de fer una miqueta de valor, ja que ara
ens anem a pujar a l'Ermita per tal de voltejar la campana.
És costum ja de segles, el que després de la «cordà- pugin
els clavaris, sols, a la torre de l'Ermita per a voltejar la campana d'allà,
per tal d'anunciar les celebracions. És clar que, això en aquell temps imposava
una mica de por, el cementiri, a tots els que eren una mica timorats, per les
llegendes i contes d'aparicions i eren rars els clavaris que abans de realitzar
aquesta missió no es saturaven d'una mica de alcohol per rebutjar tot temor.
-Mira Pepe, va contestar Vicent, no serà el mateix que féssim
allà al serè, en comptes d'anar nosaltres.
-¡Hombre! ¿Ara teniu por? Vinga, vinga ..., no sigueu xiquets
i complirem amb el nostre deure.
-Tant com por, no, però si una mica de precaució. A part tu
ja saps que el tio Tono ", el tartamut, aquell que quan anàvem a la nocturna
tant ho fèiem patir ... s'ha mort fa dos mesos i tindria poca gràcia que
s'aprofités d'aquests moments per donar-nos un ensurt, i la veritat, que no
estaria malament, com diu Vicent, que fos el serè i ...
-¡Calleu, covards !, va replicar Pepe, i que demà
s'assabentés tot el poble i fóssim nosaltres la riota d'ells. No i no! Si
vosaltres no voleu venir, aniré jo sol i el riure serà de vosaltres no de mi.
-Vaja. t’acompanyem, s’ha acabat la por!, van contestar els
altres dos, i quan tu vulguis ens anem cap amunt. "Tio Carloy!"
Serveixi'ns una altra ronda.
Després d'esgotar, no una, sinó diverses rondes de conyac,
van sortir els tres clavaris
de l'establiment dirigint-se pels foscos carrers cap al camp,
amb el desig d'arribar a l'Ermita.
Era ermitana del Sant Crist una pobra dona sord-muda
anomenada Maria, la qual,
quan calia celebrar oficis religiosos en aquesta capella, per
tal de no pujar a la matinada el camí del calvari, passava la nit a l'interior
de la capella i en una petita habitació que hi ha davant de l'escala de cargol
que puja fins a la teulada de l'ermita, es li va habilitar col·locant un llit
per poder dormir. Sobre la capçalera mateixa del llit se suspenia una corda que
penjava des del batall de la campana i d'aquesta manera l'ermitana podia donar
tocs amb només allargar la mà.
Aquella nit la sord-muda, raonant en que l'endemà molt d'hora
hauria de donar els primers tocs, es va traslladar a l'ermita al vespre amb el
desig de passar-hi la nit i anant al llit sense pensar que els clavaris
arribarien a les primeres hores de la matinada.
Pepe, Vicente i Manolo, molt alegres per l'excés de copeo i
gastant bromes sobre la possible aparició del "tio Tono», van ascendir pel
camí del Calvari i tant com s'acostaven a l'ermita anaven perdent en alegria i
augmentant en temor.
Arribat a ella, la van obrir i van pujar per l'escala fins a
la teulada i la torreta. Un cop en aquesta, Manolo, al deslligar la corda del
batall per iniciar el volteig, bé per la foscor regnant que hi havia o per
excés de nerviosisme, o tremolar per la miqueta de pànic que tenia, se li va
escapar la corda, caient aquesta sobre el cos de l'ermitana que estava
tranquil·lament lliurada al somni.
Amb enorme sobresalt es va despertar la sord-muda, però en
veure la corda damunt del llit i notar les trepidacions de l'edifici, va pensar
que serien els clavaris que estarien complint amb la missió anunciadora de les
celebracions. Es va aixecar del llit i vestint-se va recollir la corda per
lliurar-la als clavaris i que aquests la col·loquessin al seu lloc, i així
podria en fer-se de dia donar els tocs d'avís.
Arribats els clavaris dalt, es van posar a voltejar amb gran
rapidesa la campana.
Pepe era l'encarregat de donar-li força al jou, mentre Manolo
i Vicente no paraven de mirar cap al cementiri que s'estenia sota la vista
d'ells i al seu voltant. La foscor tenebrosa del lloc els augmentava per
moments la por a quedar-s'hi.
--¡Tú, Pepe! Ja està bé, li va dir Vicent-. (No et sembla que
ja hem complert amb el deure i ens podríem anar a dormir?
-Bé ..., Suposo que estareu convençuts que tot això
d'aparicions són contes xinesos, encara que jo, la veritat ..., també tenia la
meva xicoteta miqueta de por, però ... no ho deia. El «Tio Tono», espero que no
s'haurà despertat amb tot el soroll que hem fet ...
-Mira, calla va replicar Manolo amb aquest nom i ..., no
estic tan segur fins que estiguem al poble, així és que ja està bé i deixem la
campana marxant-nos a casa.
Fent-ho així, els clavaris van frenar la campana deixant-la
immòbil i es van posar a baixar l'escala per tal d'aconseguir la porta de
l'ermita i amb ella la sortida.
La foscor era gairebé completa a l'interior de la capella,
només per la porta de sortida que estava mig oberta, entrava un tènue
resplendor, que encara contribuïa a ser més tenebrós el lloc.
La ermitana estava a pocs metres de l'accés a la porteta de
l'escala, quan baixaven els festers, i al entreveure les ombres d'ells, se'ls
va avançar al seu encontre i amb guturals i inarticulats sons els deia al
mateix temps que els ensenyava la corda :
-ta ... Ta ... ta ... ta ...
Els clavaris quedant-se aterrits, amb una esgarrifança enorme
en tot el cos que els va posar pell de gallina, amb els pèls en punta i veient
en l'ermitana una terrible visió, van exclamar al mateix temps:
--El 'Tio Tono »!
Ràpidament, com a veritables endimoniats, traient enormes
forces d'on tot era feblesa, es van llançar com un llampec a la recerca de la
sortida, atropellant a la pobra dona que va anar a donar amb tot el seu cos
contra les lloses del paviment. Assolit el camp no van passar de córrer
vertiginosament fins arribar a casa ...
Al matí següent, quan travessava la processó els carrers del
poble, Amparito (la novia de Pepe) i les seves amigues no podien comprendre
perquè motiu els clavaris que conduïen el guió eren improvisats i Pepe, Manolo
i Vicente, no formaven part.
Processó del Crist
La processó matutina del Sant Crist del Calvari, era de tots
els festejos del dia, el de més arrelament popular entre els vallers. Sortia de
la Parròquia i travessant els principals carrers, arribava fins a l'Ermita del
Calvari, situada al vessant de la muntanya Peñalva de la Serra Espadà. L'Ermita
s'introdueix com falca dividint el Cementiri del poble en dos sectors,
pertanyent cada un a la seva respectiva Parròquia. En aquest dia de tardor, és
quan es dóna el contrast del silenci sepulcral dels que se'n van anar, amb el
bullici, traques, música i alegries dels que encara poden gaudir de la vida
material.
Quina curiositat i emoció desperta el trasllat de la imatge
del Màrtir del Gòlgota al Calvari! ...
Obria marxa, Fas, el dolçainer, amb la mirada vaga, perduda a
la part alta i les galtes inflats, esbufegant sense parar en la punxeguda
dolçaina, portant al costat com un gosset al timbaler. Al darrere, Julio el
sagristà, en actitud erecta portava entre les mans la pesada creu de plata,
orgull de l'orfebreria i de la Parròquia. A tots dos
costats els dos acòlits, entremaliats i murris, amb els
canelobres a les mans i vigilats sempre a reüll pel sagristà, que en tot moment
temia alguna mala passada d'ells.
Seguien les parelles de xiquets amb ciri a la mà i després
els grans amb atxes, tots guardant alineació en fila índia amb els escolans. A
meitat de la processó, els tres clavaris, el major conduint entre els seus
braços el guió de la imatge del Redemptor, al costat seu els altres festers amb
les cintes del pendó a les mans.
Ells eren l'atracció de totes les jovenetes en actitud de
festeig. Com destacaria i acapararia les mirades femenines, Pepe, amb el seu traje
nou, la seva cridanera corbata i elegants sabates, tot molt «chic: - i
flamantito! ... Amparito, de la qual deien que si principiava a xerrar amb ell,
sortiria a tots els carrerons transversals, amb el desig d'entreveure a aquell
del que ella deia «que no havia res».
Després dels clavaris, s'observava el que constituïa la
màxima curiositat; els promeses. Eren totes aquelles dones que bé sobre el seu
cos o en algun dels seus éssers més estimats havia vist treure l'amenaça de la
dalla de la Parca i creient als éssers humans incapaços de defensar-se d'ella,
s'emparaven a la Fe del Sant Crist del Calvari , prometent anar a la processó
com sacrifici del desig aconseguit. Totes elles anaven endolades, amb el vel sobre
el rostre, la mirada fixa a terra, caminant lentament, la majoria descalces, oblidant-se
en aquell moment de tot l'encant que pugui atreure l'elegància en el vestir i
les belles i delicades línies amb que el creador les va formar .
A1 pas d'elles, les comares del veïnat entaulaven saboroses
converses, comentant el cas particular de cadascuna d'elles.
--«Escolta, mira! ... Aquesta és Vicenta« la Ollera. Pobre
..., va tenir una pulmonia passada i es va emparar al Santíssim Crist del
Calvari i que si no ho fa de segur que a aquestes hores hagués estirat la pota.
Ja ho diu el refrany: «El que els homes erren ..., la terra ho podreix».
--«¿Aquella no és Tonica la Morena? Si ..., si ..., és ella.
Ja veus, tenia sang paralitzada i el metge la curava com de malaltia llarga. Ai
!, si no hagués estat pel Sant Crist a bona hora estaria en salut com està ».
-- «¿Aquesta no és Pepita Castelló I ... per què va de
promesa? Potser com que és tan presumida ..., voldrà cridar l'atenció a veure
si pesca a algun ..., però ..., ho veig difícil això.
D'aquesta manera, seguia la desfilada de totes aquelles que
en un moment d'infortuni
físic o moral, la fe en elles arrelada, els feia dirigir la
vista a Aquell que tot ho va donar per intentar salvar la Humanitat dels seus
vicis, defectes i injustícies, però els humans som tan espacials que només ens
recordem de la seva abnegació quan ho necessitem perquè ens esmeni algun dolor
o sacrifici.
Venia després la imatge del Crucificat, amb el gest de dolor
per la incomprensió dels que el van martiritzar. Sobre barroca i daurada peanya
s'elevava d'entre les seves línies sinuoses la creu del dolor portadora del seu
cos. Al darrere, el predicador, amb el vicari i capellà al costat, seguits de
les autoritats, tancant el quadre l'alcalde amb el seu bastó de comandament i
amb actitud seriosa i respectuosa de ser la primera autoritat local, acompanyat
per la representació de la justícia i l'ordre. Després la llorejada banda de
música del partit polític dels clavaris finalitzava la processó.
Ascendint fins l'Ermita, arribava la processó i a la porta de
la mateixa, un púlpit de fusta, cobert amb un tendal, era l'atracció, ja que
des d'allí el predicador, famosa figura de l'oratòria religiosa, cantaria les
glòries d'Aquell a qui es dedicava la festa. Això era el major interès de les
dones i homes madurs que realitzaven sempre la comparació del predicador del
moment, amb el dominic, franciscà o canonge que va venir l'any tal ..., mentre
l'element jove, protegit del sol pels frondosos garrofers, vivien e1 moment de la
xerrameca intranscendent, propi de l'edat sense cap responsabilitat.