dimecres, 28 de febrer del 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 5_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0

PROGRAMA 5_2ª TEMPORADA
(28-02-2018)
EL REFRANYER DE MARÇ
Ja tenim ahí al març, el tercer mes de l'any del calendari gregorià.
Com a curiositat us diré que març, déu de la guerra, era el primer mes de l'any del calendari romà. Va ser a partir de la reorganització dels mesos feta l'any 153 aC que va passar del primer al tercer mes de l'any. Els dos mesos de la cua del calendari romà van saltar a ocupar els actuals gener i febrer.
A grans trets podem dir que és un mes molt important per als conreus, la flora i la fauna comencen a despertar-se després d'uns mesos d'activitat biològica sota mínims.
Un mes amb temps variable que du les primeres calors i les olors de primavera.
Març no té bona fama dins el catàleg de dites i refranys populars. El temps insegur i marejat provoca efectes negatius a la salut.
També es considera un mes de contrast tèrmic i una mica boig pel que fa al temps. Un mes de poc refiar.
Escolteu una xicoteta mostra.

La clàssica dita:
· Març marçot, mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot. (Fa referència als canvis meteorològics que experimenta el final del mes de març, amb una bonança inusual i inesperada, que acostuma a venir seguida d’una altra tongada de mal temps, abans d’arribar a la primavera.)

El temps d'un dia prediu com serà el mes, ho podeu comprovar en aquest:
· El que pel març fa el dia 3 fa tota la resta del mes.

Mes de poc fiar:
· Març habitual, un dia bo i un dia mal.

Dos de contrast tèrmic:
· Sol de març porta refredats.
· Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Versions d'una mateixa dita, amb predicció:
· Març ventós i abril plujós
· Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.
· Març ventós i abril plujós, fan ser el pagès orgullós.

Dos de natura:
· Quan pel març trona, l'ametlla és bona.
· Quan l'oreneta no ve pel març, l'hivern és llarg.

Dites de salut:
· El sol de març dóna cop al cap.
· El sol de març, pigues i barbs.
· Els cadarns de març fan mal de curar.

Acostuma a ser un mes ventós:
· Març marçot ronca fins que és mort.
· Vent marçal, fort temporal.

Dites de temps insegur i mals auguris:
· El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.
· El març marceja i l'abril bogeja.
· Cada gelada al mes de març, una pedregada al maig.
· Boira de març, aigua segura i la mar moguda.
· Aigua de març, herba als sembrats.

A final de mes podeu fer una valoració de si les dites han resultat bones o no.

Però març també és un mes de commemoracions, celebracions i esdeveniments.
El març ens porta la primavera (el dimarts 20 de març, concretament a les 16:15 hores), el dia Internacional de la Dona (8 de març), les Falles, la Setmana Santa (25març – 2 d’abril ) i el canvi d'hora de l'estiu el darrer diumenge de mes (A la matinada del de dissabte 24 març al diumenge 25 març).

Moltes són els refranys, dites i expressions de les que podríem anomenar però nomes vull recordar d'algunes de les que fem servir, cada vegada menys sovint, i que tenen relació amb la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua.

El recent viatge fet a Terra Santa i les caminates d’aquí cap allà seguint la vida de Jesús hem va portar a la memòria aquell que dia “Anar de Herodes a Pilats

Doncs bé, per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana.
La Setmana Santa ha canviat molt des de fa mig segle. Algunes dels costums dels anys 50 han desaparegut. Segur que als joves de 30, fins i tot als de 40 anys, li sonarà a xinès si els parlem de la butlla. No heu sentit a les vostres mares i àvies parlar-ne?
Fins als anys seixanta s'anava a casa del senyor rector a comprar la butlla.
Aquesta tenia els seus inicis en la Quaresma´
La Quaresma és un període de temps, de prop de set setmanes, comprés entre l’endemà de l’enterrament del Carnestoltes, el Dimecres de Cendra, i es perllonga fins al fosquet del Dijous Sant, just abans de la missa In Coena Domini. (llatí: en el sopar del Senyor), durant el qual l’Església Catòlica té ordenats dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert.
No es podia menjar carn ni brou de carn durant els 40 dies de la Quaresma ni durant tots els divendres de l'any perquè desobeir era pecat mortal. Però si tu treies la Butlla de carn, quedaves exempt d'aquesta prohibició, amb excepció del Dimecres de Cendra i el Divendres Sant.
Es expedia un document a nom de la persona que adquiria la butlla. Valien des de pocs cèntims fins a una pesseta abans de la guerra i després, de 5 a 25 pessetes, segons unes categories. La majoria preferien abstenir-se de la carn perquè de fet l'economia d'aquells temps no permetia menjar-ne gaire.
El document estava signat ni més ni menys que pel Papa de Roma que era el que concedia la llicència per poder menjar carn.
Els divendres de quaresma el menú a la majoria de les llars consistia en menjar escudella amb bacallà.
Set setmanes de Quaresma
Només n'hem pogut menjar
Arengades rovellades
Sardines i bacallà
És clar que als rics els donava igual aquesta prohibició doncs podien permetre prendre bons peixos i mariscs com a substituts de la carn en aquests dies prohibits. Sempre hi ha hagut classes.
El pagament de la Butlla va ser abolit el 1966 per Pau VI després del Concili Vaticà II, canviant-les normes d'abstinència a tal com les coneixem avui dia.
D’aquí venen les expressions:
· Tindre butlla o
· Tindre butlla de ferro (Tenir amples facultats per obrar, sense miratge al prejudici que s'ocasiona als altres. Gaudir dels privilegis o tracte preferent. Fer la seva voluntat).

Una altra dita ens diu:
· No ser res de l'altre dijous.
Té que veure amb l’abstinència dels divendres de Quaresma i Setmana Santa. Això va fer que, aquells que s'ho podien permetre, el dia anterior (dijous) mengessin opíparament.
Això era molt comú en el Dijous Sant, ja que l'endemà no només havia de realitzar-se la abstinència sinó que també s'havia de fer dejuni de qualsevol aliment (estar tot el Divendres Sant sense menjar, a excepció de petites porcions de dolços que li aportessin energia.
Però no tots els dijous podien realitzar-se un banquet de exquisideses, havent-hi alguns dijous al que el menú no era molt més abundant o saborós que altres. D'aquí que sorgís l'expressió 'No ser res de l'altre dijous', en no haver diferència entre un i altre dia.

Però no sols era aquesta l’única restricció.
Antany la Setmana Santa era un període especialment exposat a les restriccions. Això es devia com hem dit a certs dogmes imposats per l'Església catòlica però també -i sobretot- a certes creences populars relacionades amb diversos aspectes de la vida quotidiana.
Avui podem recordar amb curiositat i observar que molts d'aquests mites han desaparegut i alguns subsisteixen d'alguna manera (encara que siguin per mitjà de contes insòlits o anècdotes divertides).
Per exemple tampoc:
· Assistien a cap espectacle profà (balls, teatres, etc.),
· Els joves no anaven de nits pel poble.
· Es considerava irreverent jugar a cartes o el dominó des del Dimecres de Cendra fins a Pasqua, especialment el Divendres Sant, tampoc ballar, saltar, dir grolleries, cosir, planxar, prendre alcohol i netejar la casa perquè simplement:
      o "Escombrar el terra era escombrar la cara de Crist i
      o saltar era colpejar-lo"
· Abstinència carnal: la por de tenir relacions era immens ja que es considerava que un podia quedar unit per sempre. La solució era resar per eliminar els mals pensaments. Per aquest motiu, se celebren pocs matrimonis per Setmana Santa.
· No renyar als xiquets i xiquetes: es considerava que calia emprar el llenguatge més suau possible amb els menuts a causa de que la "la ira crida al diable".
· No vestir-se de vermell: el vermell era al·lusiu al diable per això era convenient evitar-ho en les dates de setmana santa.
· Abstenir-se de sortir a les 3 de la tarda el Divendres Sant: a les 3 moria precisament Jesucrist i sortir a aquesta hora era exposar-se a la seva enuig i la fúria del cel.
· No treballar en els dies sants: aquest era el mite més estimat i el que se segueix aplicant amb més freqüència. Els dies de setmana santa eren considerats dies de recolliment i treballar durant aquest període era un pecat.

Un altre costum ja desapareguda consistia a cobrir totes les imatges de les esglésies amb uns draps morats romanent tapats mentre durava la Quaresma.

Relacionats amb la Quaresma hi ha un grapat de refranys. Ací en teniu una mostra:
· Això és més llarg que la Quaresma, en al·lusió a una cosa que dura molt.
· La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres. (Atès que a els rics, pagant, podien "burlar" les dues coses).
· Per als pobres tot l’any és Quaresma (Qui és pobre es veu sempre privat de les bones coses.)
· Anar més escorregut que un esmolet en Quaresma.
· Acabada la Quaresma, acabat el bacallà (Es diu referint-se a coses que depenen d'altres, i que s'acaben en acabar-se aquestes)
· Ara no puc fumar, estic fent una quaresma
· Bacallà, que som quaresma (Convé callar)
· Fins la quaresma és curta per qui està endeutat
· La Quaresma té un delit: que en sopar ves-te'n al llit (Significa que per la Quaresma ja comença a fer la vetllada molt curta)
· Quaresma passada fam acabada
· Qui dejunà el primer i el darrer, no es morí en tota la Quaresma (Es diu perquè hi ha dijuni el primer dia de Quaresma i el darrer dia, que és el Dissabte Sant)

I entrem en la Setmana santa que comença:
El Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. D’aquí ens bé la dita de:
· Dur [algú] amb rams i palmes (Tenir-li moltes atencions, tractar-lo amb extraordinari mirament, fent-li moltes festes)
I ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que
· Han fet Pasqua abans del Ram; per analogia, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.
També es sol dir allò de:
· El Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans (Segons la tradició, el Diumenge de Rams és el dia ideal per estrenar una peça nova. Aquesta premissa, estableix que l'estrenar-la aquest dia, tindrem sort tot l'any).

I entrem en les dades senyalades
Després de l’últim sopar, que commemorem el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós:
· Bes de Judes amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos.
Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com:
· Ser més fals que Judes.
· Ser un Judes
· Ser més dolent que Judes
· Ser fals o mentir com l'ànima de Judes

Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tan és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang -d’aquí que, en fer un gran esforç:
· Suem sang i aigua.

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va:
· Estripar les vestidures” com a mostra d’indignació -idèntic significat té avui aquesta expressió.

Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà Ponç Pilat, confiats que el condemnaria a mort.
Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el féu remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que era ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat -d’aquest episodi tenim les expressions:
· Anar d’Anàs a Caifàs o
· Anar d’Herodes a Pilat, equivalents a “anar d’ací i allà”. O anar de mal a pitjor.

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs -d’on tenim:
· Barrabassada per a una acció insensata.
· Ser la pell d'en Barrabàs: Ser una mala peça. Ser entremeliat, o dolent.

L’aïrada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou als seus súbdits exclamant en llatí:
· Ecce homo! (“heus aquí l’home!”).

La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui, d’una persona d’aspecte llastimós diem:
· Sembla un eccehomo

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió:
· Rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari -del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll una creu amb la inscripció INRI, acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió:
· Per a més inri equival a greuge. Indica que una cosa empitjora una situació que ja és roïna.
Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera,
· Un autèntic calvari
· Passar pel carrer ( o camí) de l'Amargura patir molt i durant molt de temps.

Un personatge en la vida de Jesús va ser Maria Magdalena que apareix en diversos passatges plorant: quan mor el seu germà Lasar, quan és executat Crist i en moltes altres ocasions en què es penedeix dels seus pecats, ja que cal recordar que va ser rescatada per Jesús de la prostitució. D’aquí l’expressió:
· Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment

En un moment del seu recorregut es va obligar a un home que venia d’una granja, Simó de Cirena a portar la creu de Jesús i d’aquí ve:
· Ajudar a portar la creu (a algú) (Compartir les penes, els treballs, etc.)
Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals:
· Donar creu (ser pesat)
· Portar la creu: patir
· Fer-se’n creus (no acabar-s’ho de creure),
· Fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o
· Quina creu! (quina molèstia!).
· Crucificar algú (Fer patir, física o moralment, a una persona)

Es tal el sofriment que va patir Jesucrist des de l'última sopar fins a la seva resurrecció i que inclouen, entre altres coses, tortures i caigudes, així com ser despullat de les seves robes que són varies les expressions que al·ludeixen a aquests sofriments:
· Estar fet un Crist
· Posar-se com un Crist
· Posar a algú com un Crist
Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir:
· Va ser deixat de la mà de Déu.

I arribem a la resurrecció de Jesús. El dissabte Sant o de Gloria commemora el moment de la resurrecció del Messies i l’ascensió al cel.
Jesús, ja ressuscitat, va convidar a Tomàs, que no podia creure que fos veritat, a ficar la mà a la nafra que tenia al costat. Des d’aleshores tenim l’expressió:
· Posar el dit a la nafra: Suposa assenyalar o insistir sobre alguna cosa de manera que el dolor o la preocupació augmenten.

Però també és l’alegria que provocà entre els seus seguidors la seva resurrecció ja que suposava entre altres coses l’alçament de l’abstinència.
· Al toc de glòria cansalada a l'olla
Altres expressions són:
· Fer dissabte de gloria (L'expressió ve a dir la tradició de fer aquest dia neteja general de les cases com a fidel reflex de la neteja interior que suposava complir del precepte pasqual de "confessar i combregar per Pasqua Florida". Per tal d'aconseguir també la purificació de la casa i les quadres del bestiar i l'allunyament dels mals esperits, es realitzaven aspersions en diferents dependències amb l'aigua beneïda que es solia repartir a la vetlla pasqual.)
O les que utilitzem per relacionar-ho amb el cel:
· Déu el tingui a la gloria (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)
· Que en gloria estiga! (Fórmula de respecte amb què s'acompanya el nom d'una persona difunta).
No confondre amb l’expressió:
· Estar en la gloria (directament amb el lloc que s'utilitza en la religió per referir-se al cel / més enllà, on hi ha Déu o van a parar les ànimes) Ja que el seu verdader significat ve de La glòria, un sistema de calefacció utilitzat des de l'Edat Mitjana a Castella i ideat pels romans. Es tractava d'una caldera / llar que solia instal·lar-se en l'exterior de l'habitatge i el tir de la xemeneia no era vertical, sinó que passava horitzontalment per sota del fred sòl, fent que la superfície estigués calenta (un cop travessava totes les nits el fum sortia vertical i de manera convencional).
Quan en el fred hivern s'encenia la caldera i s'escalfava l'estada era alguna cosa realment complaent, de manera que el fet d'estar en aquell lloc va donar pas a l'expressió 'estar a la glòria' com a sinònim d'estar molt a gust i / o feliç en un lloc.

I amb la resurrecció ve l’arribada de la Pasqua que es reflecteix en expressions, totes de connotacions positives:
· Fer cara de Pasqua” (Revelar satisfacció) o
· Estar més content que una Pasqua. (Sentir una gran alegria, estar molt content)
· Anar mudat com unes pasqües (Molt ven vestit)
· Ser dolç com les coques de Pasqua.

Per contra diem:
· Pensar en la mona de Pasqua: 'Estar molt distret'
També es pot:
· Fer la pasqua a algú: Fastiguejar.

Però la part més pragmàtica del refranyer avisa que:
· ‘Pasqua i Nadal, s’esperen amb alegria i passen com un altre dia
i recorda que:
· Cada dia no és Pasqua en el sentit que no sempre ens afavoreix la sort o que no hem de pretendre fer cada dia grans negocis.
· Parlem d’ous, que ara ve Pasqua es fa servir per proposar humorísticament que es canviï de conversa perquè no convé continuar amb la que es portava
· Ocórrer de Pasqües a Rams: Ocórrer molt de tant en tant
· Tindre cara de Pasqua i fets de Divendres Sant: Ser hipòcrita
I si volem tancar un assumpte o I no en volem parlar més! Passem a un altre tema. Diem:
· I santes pasqües

Expressions al voltant de les manifestacions religioses que es realitzen duran la Setmana Santa.
Per últim parlarem d’altres expressions que tenen a veure en les diferents manifestacions religioses que cada any l’Església Catòlica realitza per commemorar la Passió de Jesús.
Durant els dies centrals d'aquest període litúrgic (del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció) abans es convocava als feligresos a acudir als sants oficis a través de les matraques, donat que no es podien tocar les campanes, la qual cosa es convertia en ensordidor, molest i repetitiu.
Era tal el soroll i resultava tan desagradable que la matraca es va convertir en sinònim d'alguna cosa molesta i emprenyament, encunyant l'expressió:
· Donar la matraca (per referir-se a aquelles persones pesades i insistents en alguna cosa i que acaba cansant-nos i fins i tot traient-nos de les nostres caselles).
Era tal el passó que portaven aquests instruments que no debades sentim l’expressió:
· Estar fet una matraca (Estar molt deteriorat físicament).

I per suposat hi havia que anar a confessar-se
A partir del Dimecres de Centra i durant la Quaresma, sobretot els diumenges o per Sant Josep, era obligat fer el compliment pasqual, precepte religiós que manava als fidels anar a combregar i confessar-se una vegada, com a mínim, durant l'any. S'aprofitava el temps de Quaresma per acomplir aquest precepte, sobretot els homes. D'això se'n deia:
· Anar a fer creu.
· Anar de carxofa a carxofa (confessar-se una sola vegada a l'any: per la Quaresma, que és el temps de les carxofes).

Una tradició són les processons i d’elles també hem heretat expressions com:
· Semblar una processó (Expressió que usa la imatge de les processons que es fan per Setmana Santa per designar un lloc molt concorregut, amb molta gent)
· La Processó va per dins (Moltes són les ocasions en què una processó no s'ha pogut realitzar pels carrers de la població per inclemències meteorològiques, cosa que comprenia i omplia de tristesa a tots els membres de la confraria. Per tal motiu aquesta processó es va acabar donant voltes per l'interior o claustre dels convents i temples religiosos on es guardaven les imatges. Aquest acte, que solia ser de gran pena per als processionaris que participaven en l'acte i que portaven tot l'any esperant l’arribada d'aquell dia, és el que va donar origen a l'expressió "La processó va per dins" amb la qual s'indica aquest que a pesar d'estar passant per un mal moment el dissimula i no exterioritza el dolor).
· Endavant les atxes (s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats).
· Tonto de capirot (El capirot és el cap en forma de cucurucho invertit que porten sobre la cap els natzarens. Abans de ser usat pels penitents que van passar a les processons de Setmana Santa, el capirot l’ usava la Santa Inquisició per col·locar-lo (a manera d'escarni públic) a la capçalera a tot aquell que acusava d'algun delicte, pecat o heretgia. Això va provocar que el populacho faci burla del rei, anomenant-lo entre altres coses 'tonto'.

Una altra tradició eren
Els “monuments” de Setmana Santa
De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments. És l’altar especial, ostensiblement adornat amb un sagrari o tabernacle, que es munta a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant.
L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors, també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”.

La tradició pietosa de visitar “monuments
La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. En les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies”. “La gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta”.
Doncs també hi ha una expressió que en diu:
· Mentre Nostre Senyor és al Monument, no canta cap ocell (Un exemple del silenci regnant en aquestes dates de la mort de Jesús.

dijous, 1 de febrer del 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 4_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0 
(31-01-2018)
FEBRER I EL REFRANYER
Hem entrar en el mes de febrer i cal que recordem que ens depara aquest mes segons ens diu el refranyer.

Cal recordar que febrer és el segon mes de l'any del calendari gregorià. És un mes poca-solta perquè arriba el carnaval i esbojarrat perquè fa tot tipus de temps.
El curiós del cas és que en el seu origen, febrerno era el segon més de l'any sinó l'últim, el dotzè.
Febrer va ser cridat així en honor a les februa, una festa de purificació que els sabins celebraven anualment.
Febrarius va passar del darrer mes de l'any al segon per una nova organització dels mesos feta l'any 153 aC. Un canvi que ha perdurat fins a l'actualitat.

I no us heu preguntat mai per què el febrer té 28 dies o 29, en anys de traspàs?
No hi ha res fruit de la casualitat, tot té la seva explicació i cal remuntar-se a època romana. Juli Cèsar ja sabia que l'any tenia 365 dies i que calia sumar un dia més cada quatre anys. En la reforma juliana del calendari, tots els mesos tenien 30 dies i els cinc que en sobren els van posar alternats al llarg de l'any: gener, març, maig, juliol i setembre. Com els últim tres mesos es van quedar amb 30 dies, li van treure un dia al febrer i el van afegir al novembre.
Gener: 31; febrer: 29; març: 31; abril: 30; maig: 31; juny: 30; juliol: 31; agost: 30; setembre: 31; octubre 30; novembre: 31; desembre: 30.
La següent reforma arriba poc més després, amb Octavi August, i és la distribució de dies que ens ha arribat fins avui dia. Quan August va demanar al Senat tenir el nom d'un mes es va situar tot just darrere del juliol, nom que prové de Juli Cèsar. Es diu que August no acceptava que el juliol tingués 31 i dies i el seu mes, 30. Aleshores, la solució va ser senzilla: treure un dia del febrer i posar-lo a l'agost. Com coincidien 3 mesos amb 31 dies (juliol, agost i setembre), la solució va ser desplaçar un dia del setembre a l'octubre i un del novembre al desembre.
Així és com el pobre febrer s'ha quedat amb 28 dies. Ara bé, en anys de traspàs és el beneficiat i cada quatre anys té 29 dies.

Vegem doncs que ens diu el febrer segons el refranyer.
Febrer acostuma a ser un mes rabiós poc de fiar; moltes dites d'aquest mes diuen que febrer té un temps canviant, que tant fa bo com mal temps. També, després d'un gener que acostuma a ser tranquil, les batzegades de febrer acostumen a portar grans glopades d'aire fred o, directament, onades de fred.
Febrer té fama de ser un mes boig:
· El febrer, de cap a cua l'ha de fer.
Un mes de temps molt variable i canviant:
· El febrer és traïdor, borrascós i glaçador.
· De febrers, n'hi ha pocs de bons.
· Febrer nou cares té.
 Dites amb el fred com a element primordial:
· Febrer febreret, set capes i un barret.
· Pel febrer, abriga't bé.
· Pel febrer, un dia de sol i l'altre al braser.
· Pel bon febrer, la meva llenya guardaré.
· Pel febrer posa't la bufanda, que fa fred.
Un mes que acostuma a ser fred:
· Febrer assolellat, febrer gelat.
· Fred de febrer, pitjor que el de gener.
· Flor de febrer no va al fruit / no va al graner. Mal auguri si no fa fred.
I ara amb precipitacions:
· Pluja de febrer, comiat de l'hivern
· La neu de febrer marxa com un gos llebrer.
· Si trona pel febrer, molt mal en ve.
I molt de compte, la salut pateix amb tant canvi de temps:
· Qui tus pel febrer, tossirà pel març i per l'abril també.
· Amb les febres de febrer, el metge no hi pot fer res.
En quant a celebracions, en aquest mes de febrer en commemorarem varies i de gran rellevància.
Comencem  sense anar molt llun el proper divendres dia 2 amb la Candelera:
· Quan la Candelera riu, el fred és viu.
· Quan la Candelera plora, el fred és fora; tant si plora com si riu, ja ve l'estiu.
· Per la Candelera ous a la gallinera.
Mare de Déu del Candeler
Segon dia de febrer,
Sant Blai el tercer,
Endevina quin mes és.
Sant Blai (dia 3)
· Sant Blai gloriós, cureu-nos la gola i el mal de tos
· Sant Blai gloriós deixa'm el xiquet i emporta't la tos
· Si per sant Blai fa vent, tot l'any se'n ressent.
· Sembra faves per sant Blai i en menjaràs tot l'any.
Santa Àgata / Àguida (Dia 5)
· A Santa Àgueda, planta l'alfàbega
· Si per Santa Àgueda plou, el blat de moro creix tot sol
Sant Valentí  (Dia 14)
· Per sant Valentí floreix el romaní
· Per Sant Valentí, l’ametller a florir
· Per Sant Valentí trascola ton vi
Però si hi ha una commemoració que destaca sobre totes és
Carnestoltes que enguany comença ben aviet, el dia 8. Perquè així ho deixa clar el refranyer:
· De tard o de primer, carnestoltes pel febrer

Hi ha una dita popular que descriu molt bé quines són les festes més estimades del calendari:
· Carnestoltes quinze voltes i Nadal fos cada mes, que cada dia fos Pasqua i la Quaresma mai vingués.
Aquesta festa, caracteritzada per la transgressió, l’intercanvi de papers, la gresca i la rauxa també és una de les més estimades del refranyer.
A vegades descriu simplement les característiques de la festa, però,essent com és una bona eina moralitzant, el refranyer també dedica molt d’espai a explicar que les conseqüències de tants excessos poden ser nefastes.
· Carnaval, festa sense llei
Quan és carnestoltes, durant una setmana l’ordre establert es capgira i per això molt sovint es repeteix que:
· Per carnaval tot s’hi val.
Desordre temporal ens pot divertir, però també cal estar alerta perquè el refranyer adverteix que:
· Per carnestoltes, totes les bèsties van soltes.
Carnestoltes també és una festa en què els papers es capgiren i, escudats rere una màscara o una disfressa, tothom pot dir què pensa. Per això:
· Per carnaval tothom és igual’.
Per tant, al carnaval hi participa tothom però no sempre en igualtat de condicions:
· Carnestoltes fresques, el blat a divuit, quants n’hi ha que ballen amb el ventre buit.
En una situació temporal de desordre i gresca, sobretot cal no prendre’s gaire a la valenta allò que passi en aquesta festa:
· Del carnaval, no en facis cabal.
Fins i tot si ens hem deixat anar molt i hem acabat contraient matrimoni però no cal patir perquè
· Casament de Carnaval, casament que res val.
Perquè allò que passa per carnaval només té validesa legal i moral en el marc d’aquesta festa.
Ara, Carnestoltes és una festa que té un principi i un final molt marcats. I quan s’acaba tot torna a la normalitat. Així si continueu fent festa en Quaresma us titllaran de guillats:
· Pel boig, tot l’any és carnestoltes o
· El qui és carcamal, tot l’any fa carnaval.
I si no sabem parar, podem fer
· La fi d’en Carnestoltes, que vol dir acabar molt malament perquè al final del cicle festiu la figura del Rei Carnestoltes acaba cremada.
Per carnaval tot allò que durant la resta de l’any és mal vist o moralment reprovable es pot fer. Per això és fàcil de deixar-se anar als excessos de menjar, de beure, de la carn… Per això es diu:
· Per Carnaval, més vi que pa
· Pel temps de Carnestoltes, molt vi i molts poca-soltes’ o
· La carn que no es remou per Carnestoltes, no és carn, és fang.
Però tants excessos festius tenen un preu. I qui l’hagi de pagar segurament estarà trist, farà
· Cara de Dijous Sant però presentarà fets de Carnestoltes (es a dir un hipòcrita)
A vegades aquest preu és econòmic:
· El dimarts de Carnestoltes és un dia divertit: ens escura les butxaques i ens fa anar contents al llit.
I a vegades té forma de problema familiar:
· Quan el pare fa Carnestoltes, els fills fan Quaresma.
Però hi ha una seqüela on el refranyer posa un èmfasi especial: els embarassos no desitjats. Hi ha un bon reguitzell de dites que adverteixen que les conseqüències no són immediates, però sortiran al cap denou mesos:
· Els pecats de carnaval surten per Tots Sants
· Les ballades de carnaval, surten per Tots Sants’,
· Les bogeries que se sembren per carnestoltes, es cullen per Tots Sants
· Les bromes de carnestoltes per Tots Sants surten a la llum
· Les bromes de carnestoltes són penes de Tots Sants
· Rialles de carnestoltes, ploralles de Tots Sants
A més, antigament les consumacions i els embarassos sempre solien acabar amb un casament forçós:
· Carnaval amb la dona, Pasqua amb el capellà
· Amors de carnestoltes, casaments de revoltes

EL REBOST
Paraules valleres que no tenen traducció al castellà

· TRELLAT: Per definir aquest concepte s'ha de tindre molt d'ell, per no enganyar-se, o, la pròpia definició, deixarà de tindre'n. Sense dubte, quan dius o fas alguna cosa ben feta, en tens. Quan dius o fas una destrosa o animalada, no en tens. Paregut al seny quant a concepte, però l’ús és diferent. Perquè pot ser:

      * profit, “no fa res de trellat”. o

      * sentit: “diu coses sense trellat” Així tenim l'expressió: "Sense trellat ni forrellat  (Sense justificació, sense fonament, sense sentit) . "Has actuat sense trellat".
Però el meu concepte favorit és
      * “traure trellat” (Aclarir un assumpte. Arribar a alguna conclusió). Un concepte únic que jo trobe molt difícil de traduir “A eixa no li vas a traure trellat”, i et quedes més ample que llarg.
Destrellatat és la persona que no té trellat, i ja saps, “d’on no hi ha, no és pot traure”.

Per acabar diré que aplicat al temps actual, trellat és el que tanta falta ens fa a l’hora de fer política. Treballar amb trellat o gastar trellat impedix caure en postures dogmàtiques, permet el diàleg i ajuda a consensuar postures comuns en favor de la nostra terra i del futur dels nostres fills.

· MUDAT: Ben vestit, que porta una roba que no és la de feina o dels dies feiners “vestir de diumenge”, jo em mude per a les bodes o les situacions especials. Recorde dir-li a una castellana “que mudada vas hui”, i ella pensar que parlava d’una serp..
      * Expressions:
            -- Mudat com un margalló Molt mudat, molt ben vestit. A mi m’agradaria que en lloc d’eixes camisoles, eixos pantalonots i eixes sabatotes, anares vestit com el teu cosí Josep, que sempre va mudat com un margalló.
            -- Anar més mudat que unes Pasques [o un ginjol o que Pica-sàries]
            -- Anar mudat fins al capdamunt
            -- Anar mudat i tibat
            -- Anar[ o Estar] mudat de pontifical
      * Sinònims:
            -- Anar a les tres pedretes
            -- Anar de vint-i-un botó
            -- Anar de fil de cotó
            -- Anar fet un trenta-sis [o trenta-nou]
            -- Anar planxat com un caragol
            -- Anar fet un figurí [o pinzell]
            -- Anar en punt d'onze
            -- Anar en roba de diumenge
            -- Anar vestit com un senyoret

RECORD ALS NOSTRES AVIS
Frases de les nostre “avies”
Tots aquells que hem tingut o teniu la sort de gaudir dels vostres avis, hem escoltat centenars de vegades les mateixes frases i la mateixa cantarella, especialment de les nostres àvies. I tot i que també hi ha l'Àvia Moderna, aquesta que et diu
Gaudeix tu que ets jove i ves a donar la volta al món" o
Jo si tingués la teva edat tindria tres o quatre núvies per no avorrir-me",
el normal és tenir àvies més conservadores. Avui em disposo a rescatar un compendi de les frases més gastades, repetides, disparades i trepades per les nostres estimades àvies.
Qui no ha escoltat allò de:
· Tapa’t, que te constiparàs”, ja pots anar tapat en ple mes d'agost que a la teva àvia li semblarà que portes poca roba. Segur que no tens fred?
 i abans d’eixir de casa 
· ¿Què no agarres una jaqueta, o al menys un jersei?” 
· No vas molt curta/fresca”. Aquesta frase es la diuen a les nétes, i podia anar acompanyada de: 
o vestint així cap xic te pendrà en serio” o 
o no vas a trobar mai un nuvi decent”. 
o Una senyoreta seria no va besant-se en públic”
És la que avui també s'oposa que et tatúes o et posis pírcings, i ni se't passi vestir-te amb cuirs i transparències davant d'ella que li preguntarà d'amagat a la teva mare:
· la nostra xica no serà una pilingui?” i si eres home “
· el nostre Vicent es droga?”. 
Però si en alguna cosa es fan pesades és en el menjar:
· No vols un poquet més, no vols un poc de formatge/pernil/xorís....
· “Et prepari  una truita de 12 ous en un tres i no res”
· “vinga una altra culleradeta” 
· "T’has quedat en  fam?
· Te fregeix un ou?
Això ho diuen mentre t'estan omplint el plat amb la tercera ració d'olla.
És l'àvia que sempre vol que mengis fins al cansament.
La seva obsessió amb la nutrició seguia en frases com:
· Que prima/prim estàs”
· “no menges res”
· “a saber el que et donen de menjar en el treball/ universitat...”. 
· “Menja més, estàs en els ossos”.
És igual on menges i tant és que et posis fins a les celles de llenties davant d'ella, sempre li semblarà que estàs més desnodrit.
Però l'obsessió pel menjar abundant o perquè estiguis més plenet no és res comparada amb la mania que tenen amb el pentinat. 
· “Mira que pels portes nena, has eixit així al carrer?
· “deuries anar a la perruqueria”. 
La versió masculina era:
· eixa barba es de bruts, a veure si t’afaites”. 
I abans d’eixir de casa teniem que escoltar frases com:
· On vas? amb la que està caient ni se t’ocorre eixir de casa, si fa vent, plou, o neva, la teva àvia considera que eixir de casa no és una opció, encara que la seva vida depengui d'això.
I es posa en pla agorera: 
· Te vas a xopar”; o
· si vas a agarrar la bici “te vas a caure”; o
· si no te poses la servilleta “te vas a tacar”…
i el pitjor és que els seus superpoders visionaris fan que normalment encerti en les seves prediccions.
I quan vas a veure-la tens que escoltar frases com:
· No vens mai a veure a t’agüela,
· no sé res de tu,
· a veure si recordes que tens una agüela que te vol des de que vas nàixer y et canviava els bolquers cagats quan els teus pares se n’anaven de picos pardos”.
Ja pots visitar la teva àvia amb una freqüència 150 vegades superior a la del teu cosí, aquell que veus cada dos anys, doncs que la del cosí el recorda durant mesos, mentre que les teves visites setmanals passen desapercebudes.
I quan esposava en assumptes comparatius:
· Jo a la teva edat ja… tenia dos fills
· portava 5 anys treballant
· sabia cuinar un putxero sense mirar la recepta”. 
· En el ball del poble tenia cua per a ballar un pasdoble, però t’agüelo…” i la història podia seguir diverses hores.
Les àvies també tenen el seu costat presumit, ho demostren amb frases com: 
· No em facis una foto que estic molt lletja”,
· Amb lo guapa i fina que jo era, y ara mira en el que m’he quedat” o 
· Es nota que he anat a la perruqueria?” 
I quan es posava en assumptes de nuvis:
· Doncs la veïna ja coneix a la núvia del seu net, a veure quan em portes la núvia a casa” 
o la versió més casamentera:
· Coneixes a la filla de María la de la tenda de Ramón, que es neta de la Antonia y son pare es l’Anselmo, eixe que fa cases, doncs és monísima, deuries prendre algo amb ella que m’han dit que no té nuvi”.
Algunes a més ho diuen davant de la teva actual parella, i solen afegir: 
· A mi m’agradava més el teu núvi/núvia d’abans, era millor partit, els seus pares tenien més fanecades”. Era l’agüela Celestina.
També podíem trobar l’àvia condescendent:
· Jas cinc duros y que no te’ls veja ta mare"
La contestació a totes aquestes frases per part teva era un ¡¡¡AAABBBUUUEEELLLAAA!!! (amb cara de pòquer inclosa) i ella responia “
·        ¡Ay, no he dit res, aquest cap meu!” o millor encara “Total pel cas que hem feu”.
Segurament a molts vos vindrà al cap algunes versions més de frases de les vostres estimades, venerades, i entranyables àvies.
Espero humilment haver contribuït que hagueu recordat algun moment viscut al costat dels vostres avis, ja que sempre són, almenys per a mi, moments especials de les nostres vides. Perquè totes aquestes frases, ens les diuen perquè ens volen, i sabem que algun dia acabarem dient moltes d'aquestes frases als nostres néts.