diumenge, 28 de febrer del 2016

REFRANYER DEL FRED

REFRANYS DEL FRED I COM COMBATRE'L
El febrer, de cap o de cua l'ha de fer
Amb l'arribada de l'hivern arriba l'estació del fred, encara que no sempre és així ja que sembla que amb els canvis climàtics ens portem més d'alguna sorpresa encara que  Fred d'hivern i calor d'estiu, la salut reviu, refrany que ens recorda que aquestes variacions són saludables i desitjables i que el rar és el que passa ara sovint, que la meteorologia va una mica trasbalsada.
A més, hi ha professions a les que afavoreix l'hivern: les que treballen al costat del forn, com ens recorda el refrany Hivern bon temps per al ferrer, el forner i el xocolater  i també Gener, bon mes pel carboner i altres que potser no siguin de forn i cada vegada són menys comuns, però molt relacionades amb el fred, com el castanyer i és que Pel novembre, bones torrades, castanyes i bunyolades, ja que tradicionalment es combat el fred en menges calentes. I és que el menjar calent és el que més abelleix per aquesta època i el brou és la base, Les sopes i el sol a l'hivern donen consolPel desembre, gelades i nevades i sopes escaldades.
A l'hivern és el moment de fer la matança tradicional del porc per proveir-se de menjar per tot l'any, Mata el porc pel gener [o per la lluna de gener], si vols que es conservi bé.
La recomanació del refranyer és aixoplugar bé, doncs Un hivern a casa, aviat es passa, i no confiar-si fa algun dia bo: No et fiïs de sol d'hivern. Inclòs ens adverteix que fins a la fi de l'hivern el fred pot estar present com ens mostra el refrany L'abril, rient, mata de fred a la gent
Mirar al cel ha estat un referent per a pronosticar el temps i la lluna és l'estrella, molts són els refranys que tenen a la lluna com a protagonista: Lluna blanca o vermella, no et fiïs d'ella,  Lluna lluent, fred i vent. També la mar ens sol avisar, sobretot qui més solen fer cas són els pescadors i mariners, Marinada sobregelada, pluja o nevada.
Aquestes previsions també es contemplen en els animals com es diu en L'ovella, el porc i la vaca, a l'hivern fes-los dormir a la palla. I un bon exemple ho trobem en la gallina en que La llocada de gener va a pondre al paller. També aprofita per eliminar els paràsits de les plantes, L'octubre fred, mata el cuquetL’octubre acabat, mosca i mosquit enterrat. O les dues coses a la vegada, Les ventades d'octubre porten els ocells i maten l'eruga. És el moment d'hivernar alguns animals, Pel gener no hi ha esparver perdiguer i despertar en passar el fred, Pel març, treu el cap la sargantana, i per l'abril acaba d'eixir. Però pels gats comença el període de zel, Pel gener [o febrer] bodes de gats i marrameus pels terrats.
El fred per a l'agricultura té manifestacions contradictòries encara que si apareix seguint el seu cicle climàtic sol ser beneficiós com indica els refranys: Gelades de març afavoreixen els sembrats Gener sense fred, tot el fruit es perd. Fins i tot en aquesta època és el moment de fer algunes llavors en el camp com ens recorda el refrany La sembra en febrer, collita sol fer.
El foc és el millor aliat per combatre el fred i que millor que al costat del llar, Les festes de Nadal se passen al fumeralPel gener, la vella al foguer. I la roba d'abric s'ha de treure i fer-ne ús, Per Tots Sants, trau l’abric [o la capa] i els guants.
I sinó ho tens en compte poses la salut a prova, ja que a l'hivern és quan més es ressent la salut amb refredats, Pel gener, catarro, mocs i caliver [caliver = febre, temperatura]  i els vells són els que més la paeixen, Malaltia de novembre, no té cura i es paga amb la sepulturaMarç ventós, mata la vella a la vora del foc.
El santoral també està present com a indicador del temps hivernal en refranys com: Pels Reis, el dia creix i el fred neix. (6 de gener); Mare de Déu encandelada, pluja, neu o gran ventada, i a vegades tota plegada (2 febrer) i com no, aconsella, No digues hivern passat, si Sant Jordi no ha arribat (23 abril).

REFRANYS
A gelades d’abril, fam ha de seguir (Si gela quan les plantes estan florint o brostant, ja no fructifiquen)
A l'abril amanix llenya i foguerill [foguerill = fogueril, fogó, fogonet] (Encara fa fred, i si de dia no en fa exteriorment, les cases estan encara gelades perquè el sol no les escalfa suficientment)
A l'hivern cal tenir proveït el graner i el llenyer (Hi ha que estar preparats per combatre el fred hivernal)
A l'hivern dia i solet, lluna i nit quan no fa fred
A l'hivern el millor amic és un bon abric (Recomana aquesta roba com la millor per protegir-se del fred)
A l'hivern ni sol ni calor (Com a senyal de que sempre fa fred)
A l'hivern, bona escudella i vi calent (És una bona manera per combatre el fred)
A l'octubre, la llana creix i el fred neix
A la Candelera, si el fred no li va davant, li va darrere (2 febrer) (Més o menys, tot febrer sol ser molt gelat)
A la primavera d'hivern, tremola el malalt (Qui té el cos afectat o afeblit nota el fred abans que els sans)

REFRANYER DE LA NEU



NEU

La paraula neu procedeix del llatí. Deriva de "nix, nivis", que, al seu torn, emana del grec "nifás". Aquest pot traduir-se com "flocs de neu".
Neu és el nom que rep l'aigua congelada que, en estat sòlid, cau dels núvols a causa d'un fenomen de la meteorologia. La neu es compon dels vidres gelats reunits en flocs que, en baixar sobre la superfície terrestre, cobreixen tot d'un mantell blanc.
La caiguda de neu es coneix com nevada. Aquest fenomen és freqüent en moltes regions que es caracteritzen per tenir baixes temperatures, almenys durant la temporada d'hivern. Les nevades, quan són abundants, poden danyar la infraestructura d'una ciutat i obligar a interrompre les activitats quotidianes.

Formació de la neu
La neu són cristalls que creixen a l'atmosfera mitjançant l'absorció de gotetes d'aigua, quan topen, s'uneixen entre si formant els flocs de neu, que pel pes cauran. Quan l'aire calent i humit puja de la Terra cap a l'atmosfera, es formen núvols. Això passa sobretot quan dues masses d'aire de diferents temperatures xoquen, desplaçant l'aire calent cap amunt.
Quan la neu arriba a terra i forma capes, es deu al fet que la temperatura està en o per sota del punt de congelació. Si la temperatura és més elevada, els flocs començaran a fondre, formant una fusió que crea refredament per evaporació, el que refreda l'aire. De vegades, a major temperatura es poden formar els flocs, però sempre ha de ser menys a cinc graus Celsius (-5 ° C).

En general, la gent associa la neu al fred extrem, quan la veritat és que la majoria de les nevades es produeixen quan a terra hi ha una temperatura de 9 ° C o més. A més, un punt fonamental és la humitat, per això hi ha zones de freds extrems però climes secs en les que mai neva. Un exemple són les Valls Seques de l'Antàrtida, on hi ha gel, però mai neu.
No obstant això, hi ha casos de neu seca. Aquesta és neu que es forma amb humitat en l'atmosfera però travessa un aire sec que convertirà els flocs en una mena de pols que no s'enganxa i que és ideal per als esports de neu.
La neu acumulada després d'una nevada pot tenir diferents aspectes segons com es desenvolupin altres inclemències climàtiques: els forts vents faran que els vidres es trenquin en trossos més petits, la neu pot fondre, i en el cas que persisteixi, la mida, la textura i la forma dels grans canviarà i fins i tot es fondrà i tornarà a congelar-se.
L'aigua neu, la pluja gelada o la ja esmentada neu seca són la combinació de la neu amb altres fenòmens meteorològics, deixant de banda d'aquesta manera el caràcter convencional.

Com són els flocs de neu?
Els flocs de neu són acumulacions de molts cristalls de neu, i mesuren aproximadament poc més d'un centímetre, tot i que les mides i composicions varien segons la temperatura de l'aire.
Per la seva banda, els cristalls de neu tenen infinitat de formes: prismes, plaques hexagonals o les conegudes estrelles. Cada floc és únic, però sempre tenen sis costats. A temperatures més baixes, el floc és més simple i petit.
La nevada
La neu es forma en els núvols més alts (cirrus i estratoscirrus), però la temperatura del sòl on es diposita la nevada és en general diferent a la del lloc de formació. La neu pot captar durant la seva caiguda noves gotes de baixa fusió que, congelant a l'entrar en contacte amb aquella, adquireix un aspecte granulat en les cares superiors. Si aquest fenomen de rosada persisteix, es modifica l'aspecte inicial dels vidres, de major grandària que els petits grans blancs i opacs de la neu inicial, d'un diàmetre que varia entre 1 i 4 o 5 mm. (Neu granulada).
Abans de caure a terra, el vidre adquireix una massa suficient i conserva la seva forma de neu sempre que la temperatura del sòl estigui sota zero. Entre 0 ° C i 3 o 4 ° C es converteix en l'anomenada aiguaneu, i per sobre d'aquestes temperatures es transforma en pluja.

Per efecte de la temperatura dels vidres, la neu s'humiteja i es fon en les extremitats de les seves ramificacions, en un fenomen d'aglutinació que dóna lloc a la formació de flocs. Aquesta precipitació, provocada per una temperatura intermèdia entre la pròpia de la neu i la del aiguaneu, és l'anomenada neu humida. Amb temps molt fred els vidres cauen isolats o a lleugers mantells. El vent, en provocar el trencament dels vidres reduint-los a fines partícules, dóna lloc a la neu ventada. Els estats dels cristalls de neu en arribar a terra es poden classificar en dos grans grups:

a) La neu pols. De vidres més o menys perfectes, que no s'aglutinen entre si i presenten les seves ramificacions intactes. Contenen gran quantitat d'aire en la seva massa, i són lleugers de pes (al voltant de 50 kg / m3). També rep el nom de neu seca perquè no mulla els vestits. Tant la neu granulada com la ventada són així mateix neu seca, encara que el seu pes és més gran (de 100 a 200 kg, / m3) a causa que contenen menys quantitat d'aire.
b) La neu recent humida. Cau en flocs d'aspecte cotonós que arriben mides de certa magnitud. Es comprimeix molt ràpidament per l'acció del seu propi pes (diversos centenars de kg / m3), a causa que conté poc aire i en canvi certa quantitat d'aigua, i és enganxosa.
Les mesures d'una nevada s'estableixen d'acord amb l'altura en centímetres de la capa dipositada en el terreny. Es parla de nevada feble quan l'altura és menor de 25 cm. La mitjana oscil·la entre els 25 i els 50 cm. És fort la capa d'entre 50 i 70 cm., Molt forta la que aconsegueix de 70 cm. a 1 m., i a partir d'aquesta altura es considera excepcional.

REFRANYS

A la neu de març tots els vents li són contrarisA l'hivern boirina i la neu per veïna (Les boires tènues solen produir-se quan l’atmosfera és més freda que el terreny, el qual evapora part de la humitat que conté i, en les altures, es gela i precipita)
A mitjan novembre, bufa el vent, plou i neva
A Nadal neu a la serra, i pau a la terra (Es diu perquè per Nadal és segur les nevades)
A Nadal neu a la serra, i pau a la terra (Es diu perquè per Nadal és segur les nevades)A on n'hi ha neu no hi aneuA Sant Andreu aigua o neu o un fred molt breu (30 novembre) (És època d’això, ja que a la primavera d’hivern no es pot esperar bon temps)

dissabte, 27 de febrer del 2016

REFRANYER DEL VENT

EL VENT
El vent està sempre present en la superfície de la terra. És capritxós, mai se sap amb antelació com va a bufar, però tot i així va ser el que va permetre als grans navegants dels segles XV i XVI donar la volta al món.

El vent és aire que es mou d'un lloc a un altre, bé sigui d'una lleugera brisa o d'un fort huracà. Té una procedència directa de l'energia solar. L'escalfament desigual de la superfície de la terra produeix zones d'altes i baixes pressions, aquest desequilibri provoca desplaçaments de l'aire que envolta la terra donant lloc al vent.
A més, a l'estiu i durant el dia, el sol escalfa l'aire sobre la terra ferma més que el qual està sobre el mar. L'aire continental s'expandeix i s'eleva, disminuint així la pressió sobre el terreny, provocant que el vent bufi des del mar cap a les costes. El contrari ocorre durant la nit, especialment a l'hivern, on la terra es refreda més ràpidament que el mar.

LA VELOCITAT DEL VENT
El vent produeix energia perquè està sempre en moviment. S'estima que l'energia continguda en els vents és aproximadament el 2% del total de l'energia solar que arriba a la terra. El contingut energètic del vent depèn de la seva velocitat.
A prop del sòl, la velocitat és baixa, augmentant ràpidament amb l'altura. Com més accidentada sigui la superfície del terreny, més frenarà aquesta al vent. És per això que bufa amb menys velocitat a les depressions terrestres i més sobre els turons. No obstant això, el vent bufa amb més força sobre el mar que a la terra.
L'instrument que mesura la velocitat del vent, és l'anemòmetre, que generalment està format per un molinet de tres braços, separat per angles de 120º que es mou al voltant d'un eix vertical. Els braços giren amb el vent i accionen un comptador que indica la base del nombre de revolucions, la velocitat del vent incident.
La velocitat del vent es mesura preferentment en nàutica en nusos i mitjançant l'escala Beaufort: Aquesta és una escala numèrica utilitzada en meteorologia que descriu la velocitat del vent, assignant-li números que van del 0 (calma) al 12 (huracà). Va ser ideada per l'Almirall Beaufort al segle XIX.

LA DIRECCIÓ DEL VENT
Els vents són nomenats en relació amb les direccions a les que bufen. Així es parla de vents de l'Oest, vents de l'Est, vents del Nord-est, etc.
La direcció del vent depèn de la distribució i evolució dels centres isobàrics; es desplaça dels centres d'alta pressió (anticiclons) i la seva força és més gran com més gran és el gradient de pressions.
La determinació de la direcció i velocitat del vent es realitza a partir de l'estudi de la distribució de la pressió atmosfèrica a la geografia terrestre, és a dir a partir dels mapes isobàrics, on hi ha dos principis generals:
1. El vent va sempre des dels anticiclons a les borrasques.
2. La seva velocitat es calcula en funció dels junts o separats que estiguin les isòbares al mapa. Com més juntes estiguin les isòbares, més força tindrà el vent i com més separades, menys.

ELS VENT AL MÓN
El vent, quan bufa amb força, rep diferents noms, segons les diferents àrees del món: ciclons, huracans, tornados, etc.
Mapa dels vents de la terra
Quan el vent supera els 119 km per hora es diu huracà. La paraula huracà ve del nom del déu de la tempesta de l'Oest a l'Índia. En l'oceà Pacífic aquestes tempestes es deien tifons i a Austràlia són conegudes com Willy Willies.
El tornado és un violent embut giratori de núvols que s'estén a nivell de terra. Són molt freqüents a Amèrica del Nord. Els vents poden girar fins i tot a 380 km per hora, més ràpid que cap altre vent de la terra.
Tots els diferents moviments d'aire que es produeixen a la Terra, prenen com a referència les àrees en què es divideix el globus: dues àrees polars cobertes per vents polars de l'Est, dues franges dels cavalls on es produeixen els vents de l'oest i dues zones de vents alisis, que produeixen els vents alisis del Nord-est i Sud-est. Tenint en compte això, els vents es classifiquen en quatre tipus:
Vents globals: Són les línies generals de moviment del vent en el món, ja que es generen per la diferència de calor a les grans masses de la terra i l'aigua.
Vents estacionals: Les estacions es formen pel gir de la terra segons s'acosta al sol. Les estacions ocasionen diferències anuals en els sistemes meteorològics al món, ja que tant la terra com l'aigua s'escalfen a diferents nivells al llarg de l'any.
Vents locals: on hi ha dues categories:
1.- El vent que només se sent en una zona perquè la forma de la terra o la seva situació respecte a una massa d'aigua genera un moviment d'aire específic.
2.- Vent que la gent d'una zona considera propi tot i que pot haver-se originat molt lluny d'aquesta zona.
Vents giratoris: Solen ser els més dramàtics de tots els moviments d'aire. Tenen diferents formes i grandàries que van des del destructiu huracà al més petit remolí de pols.

ELS VENTS DEL PAÍS VALENCIÀ
Per tal d'anomenar-los farem ús de la Rosa dels Vents.

Refranys
Ah gener, gener, no m'has mort cap ovella ni l'esqueller! La llum pegava a XALOC, el MIGJORN qui tronava, el LLEBEIG que n'estava a punt de toc i retoc i la TRAMUNTANA hi dava d'aigua amb un carbassot
Boira setembral, garbí i gregal, i si massa en fa, llebeig i mestral
Llevant-xaloc-i-migjorn-llebeig-ponent-i-mestral-tramuntana-i-gregal-son-els-vuit-vents-que-mouen-el-mon
Llevant, xaloc, migjorn, llebeig, ponent, mestral, tramuntana i gregal, del mariner els vents són
Llevant,xaloc i migjorn; llebeig ponent i mestral; tramuntana i gregal, vet ací els vuit vents del món
Per l'Advent, llevant o ponent, i per Nadal, migjorn i mestral
Plovent estava el xaloc i a dins el migjorn tronava, el llebeig cerç inflava, el ponent l'apitjorava, el mestral l'arrabassava a punt de toc i retoc; el gregal va guanyar el joc i el llevant amollava aigua amb un carabassot
Xaloc és calent; llebeig més; tramuntana, pluja; seca el terral i a l'hivern i primavera gela el mestral

Però quin és el seu origen?
TRAMUNTANA (Vent del Nord)
La paraula tramuntana és una derivació de la veu llatina “transmontanum” que vol dir “de l'altra part de les muntanyes”. Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que n’hi ha al nord d’Itàlia, és a dir transmontanum dels Alps.

divendres, 12 de febrer del 2016

REFRANYER DELS ENAMORATS

SANT VALENTÍ
(14 de febrer)
Les parelles i l'amor té un dia per celebrar la seva condició, el Dia dels enamorats. Gairebé tothom sap que el 14 de febrer és el dia de Sant Valentí, però el que desconeixem és per què se celebra aquest dia i quin és el seu origen, malgrat això ens esforcem per fer regals originals per Sant Valentí a les nostres parelles .
Tot i que avui en dia és una de les celebracions més consumistes i que més beneficis generen a infinitat de comerços, el Dia de Sant Valentí en els seus orígens no va ser inventat per uns grans magatzems (tal com assenyalen alguns), encara que va ser hàbilment aprofitada pels empresaris per treure una bona tallada d'una data tan assenyalada al calendari.
Però el Dia de Sant Valentí, com a sinònim del dia dels enamorats va començar a celebrar-se quinze segles enrere, concretament l'any 494 dC, sent afavorit pel papa Gelasio I, qui va prendre la mesura de celebrar una festivitat catòlica el 14 de febrer, amb la finalitat d'anul·lar i prohibir la festa pagana de les Lupercals que se celebrava des de l'Antiga Roma cada 15 de febrer en honor a Lupercus, protector dels pastors i els seus ramats i com a homenatge a la lloba que va alletar als bessons Ròmul i Rem (destinats a fundar Roma segons les antigues llegendes).

Des del segle IV s'havia anat eliminant gradualment totes les celebracions paganes, sent substituïdes o reconvertides en altres de caràcter religiós.
Gelasio I necessitava anteposar una altra festa a la celebració de les Lupercales, de manera que va escollir el del Sant que queia just un dia abans i que havia (suposadament) viscut dos segles abans: 'Sant Valentí'.
La història de Sant Valentí, que venia a suplir aquesta important festa pagana, ve envoltada d'infinitat de llegendes (la majoria desmentides amb el transcurs dels segles) És una història llarga i una mica ambigua ja que existeixen diverses versions. Igual que sabem que en el món antic, en l'època de Roma se celebrava el dia de l'amor, en memòria al déu grec Eros, amb ofrenes i peticions per trobar parella, no sabem exactament quin és l'origen de la història de Sant Valentí. Uns el situen en el regne de Claudio III quan els soldats no podien contreure matrimoni. L'emperador creia que en el camp de batalla rendien millor els homes solters i va posar en ferm aquesta premissa. Sant Valentí va protagonitzar un episodi de rebel·lia en casar en secret a les parelles joves que l'hi demanaven, encara que no li va durar molt. Quan va arribar a l'orella de l'emperador va voler conèixer-lo i escoltar el que deia. Sant Valentí en ser rebut per l'emperador va pregonar la seva fe però no aconseguiria res. L'emperador va enviar ordres per processar al valent i va acabar empresonat.
En el temps que va passar a la presó es va enamorar de la filla del carceller. El dia a dia amb ella i el ser el seu mestre per petició del seu pare va fer que s'enamorés de la noia. La firma que li va posar a la seva enamorada en una carta ha arribat fins als nostres dies: "Del teu Valentí", fins i tot hi ha una expressió en anglès que s'usa en els comiats que és "Fron your Valentine". Va poder ser aquest l'origen de les cartes d'amor ?, les de Sant Valentí segur que si. El patró dels enamorats va ser executat el 14 de febrer.
No obstant això hi ha altres narracions que diuen que Valentí era adorat pels nens del seu poble i que va ser empresonat per ser cristià i negar-se a donar culte a altres déus. Els nens anaven a veure'l a la presó i a través dels barrots li tiraven cartes i missatges d'afecte. 
Almenys aquesta és la història que va difondre l'Església Catòlica per justificar el fet d'instaurar, a partir de l'any 494 dC, la celebració del Dia dels enamorats a la festivitat de Sant Valentí i per tant així poder carregar-se d'un cop de ploma la festa pagana de les Lupercales.
I com a festivitat religiosa es va estar celebrant al llarg dels següents quinze segles (fins al 1969) any en què sota el pontificat de Pau VI l'Església Catòlica va decidir eliminar Sant Valentí com a festivitat del calendari postconciliar (acordat en el Concili Vaticà II), passant a ser aquesta una data amb sant però sense celebració.
Però en aquell temps la comercialització del Dia de Sant Valentí com a data del Dia dels Enamorats ja estava totalment instaurada en la societat de consum.
Com a nota curiosa, cal indicar que el primer registre que existeix sobre la comercialització d'aquesta data és el que assenyala a la nord-americana Esther A. Howland com la precursora de la venda de targetes regal amb motius romàntics i dibuixos d'enamorats que va idear i va realitzar a mitjans de la dècada de 1840, venent per uns centaus a la llibreria que regentava el seu pare a Worcester (Massachusetts) i les quals es van convertir en tot un èxit.
Cal destacar que diversos són els sants anomenats Valentí als quals se'ls ha adjudicat ser el 'sant' al qual se li va dedicar el Dia dels Enamorats, no arribant a cap acord ni tan sols els mateixos membres de l'església, per la qual cosa les llegendes i mites al voltant d'aquest personatge i les seves diferents procedències són múltiples, podent trobar-nos amb infinitat d'esglésies que diuen tenir les restes de Sant Valentí.
Es pot interpretar que d'aquella història sorgeix avui aquesta costum d'intercanviar missatges, postals d'amor, missatges picants, emails i, fins i tot, algun que altre fetitxista segueix escrivint cartes d'amor a la seva parella.
El comerç, l'oferta turística, culinària i eròtica ens ha portat a consumir un dia de caprici amb data 14 de febrer. Trobem munts de regals originals fabricats exclusivament per a aquest dia. Llenceria femenina sexy, en vermell i amb cors per tot arreu, bombons amb ingredients afrodisíacs, receptes eròtiques, postals virtuals d'amor, restaurants romàntics amb un "Especial Sant Valentí" a la carta, fins i tot hotels que et conviden a xampany amb maduixes al teu habitació, per celebrar amb magnificència!

EL REFRANYER
Per sant Valentí floreix el romaní.(Literal)
Per Sant Valentí trascola ton vi. (És el moment de treure el vi del cup i fer-lo passar a un altre recipient)

Per Sant Valentí, L'ametler florit (Els ametllers comencen a florir a mitjan gener i la florida dura fins aquesta data en terres llevantines)
A l'amor el pinten cec (Es diu perquè hi ha alguns enamoraments o matrimonis que ningú s’explica quan no hi ha bellesa física o moral en algun dels membres de la parella)
A l'amor no hi ha forca que el sostinga (L’amor estira de la voluntat i pot més que ella)
A més amor, més pudor (A vegades, l’excés d’amor es fa pesat perquè demana massa contraprestacions)
Abans era Déu l’amor, ara és l’or. (Realment, la riquesa material sol influir més els humans que no l’espiritual)
Aguantar la capa (Acompanyar una parella d’enamorats quan festegen)
Aguantar l'espelma (Acompanyar una parella d'enamorats per a vigilar-los)
Amor ardent, cec i calent (L’amor sexual encega la ment i fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem)

divendres, 5 de febrer del 2016

REFRANYER DE CARNESTOLTES

FESTIVITAT DE CARNESTOLTES
Història del Carnestoltes 
El carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Cronològicament precedeix l'austeritat i la penitència de la quaresma. 
Comença el dijous gras o llarder i acaba amb l'enterrament de la sardina o també, com a molts pobles, amb la crema o enterrament del Carnestoltes, el dimarts de carnaval. El dia següent es dimecres de cendra, primer dia de quaresma (falten quaranta dies per Pasqua). El carnaval "carnem levare" o treure la carn, en referència al desdejuni, ja el celebraven egipcis, jueus, grecs, en les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien la iniciativa en l'activitat sexual. També te referències en les celebracions paganes d'alegria per l'arribada de la primavera i les disfresses simbolitzen el canvi que realitza la natura. Amb el cristianisme, el carnaval perd els elements màgics i és en l'edat mitjana i en especial a Itàlia, on prén una dimensió festiva, luxuriosa i de permissivat. 
A les nostres comarques el carnaval s'anomena carnestoltes, que significa "carnes tollendas" o carns suprimides amb clara al·lusió a l'inici del dejuni. 
El carnestoltes prengué llavors personalitat pròpia, era un senyor molt "juerguista", que li agradaven molt les dones, la broma i que manava mentre durava la festa. La gent cansada de veure'l fent malifetes l'apressava, el passejava pel poble i era conduït a un jutjat popular, on era condemnat a morir penjat i perquè fins i tot l'esperit desaparegués del poble, el cremaven i així tornava la pau a les cases. Encara que en alguns pobles el carnestoltes deixa escrits abans de morir un testament, on es reia de les malifetes realitzades i d'alguns dels habitants del poble. 
Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i un nas llarg, es penjava d'algun paller i després es passejava pel poble, fins ser jutjat i ajusticiat. 
Carnaval és doncs una llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, empaitar a les dones, fer bromes, menjar molta carn (embotits), origen dels actuals ranxos, bones fartanades per poder suportar el deler del dejuni quaresmal. Com que abans no ni havia recursos per comprar màscares, el jovent s'emmascarava la cara amb cendra i quan veien alguna persona que no anava disfressada la perseguien amb una escombra i li tiraven serradures i cendra perquè quedés disfressat. Si trobaven algú treballant el lligaven de mans i li posaven una multa, normalment tot s'arreglava amb algun trago de vi o alguna cosa de menjar. Els que no n'eren partidaris es solien quedar a casa i moltes vegades eren víctimes de bromes i cantarelles. Han estat diversos els períodes on s'ha prohibit el carnestoltes, Felip V, ho va abolir ja que màscares i disfresses donaven anonimat a venjances. Carles III n'aixecà la prohibició i el 1773, es prohibeix de nou l'ús de capes i màscares. La més recent de les prohibicions la trobem el 1939, quan Franco prohibí el carnaval arreu del país, essent permesa exclusivament per als infants.

Rei Carnestoltes
El Rei Carnestoltes és un personatge fictici que presideix totes les activitats del cicle festiu de carnaval. Tant pel caràcter com per la indumentària, representa l’ambient de disbauxa i transgressió que caracteritza aquesta festa: sol anar disfressat d’una manera estrambòtica i en tot moment manté una actitud arrauxada, burleta i descarada. 


Habitualment apareix el dissabte de carnaval, moment en què comencen les celebracions. Inaugura el cicle carnavalesc amb un discurs que sol repassar en clau satírica les principals efemèrides de l’any i acaba convidant tota la ciutadania a unir-se a la diversió desenfrenada. La resta de dies fins el Dimecres de Cendra es dedica a presidir balls de màscares, rues i tota mena de desfilades.
Finalment, el dimarts de carnaval és jutjat pel seu mal comportament i condemnat a mort. Després de llegir el testament, sempre impregnat pel missatge de gaudir de la vida despreocupadament, és cremat en un lloc públic. Agafant el Rei Carnestoltes com a boc expiatori: d’aquesta manera es representa el final del període de carnaval i l’inici de la Quaresma, set setmanes presidides per l’austeritat i l’abstinència.

LA CELEBRACIÓ DEL CARNESTOLTES A LA VALL D'UIXÓ

En el cas de La Vall d’Uixó la celebració s’ha recuperat únicament a l’àmbit escolar. Unes setmanes abans molts col·legis munten els tallers per elaborar les pròpies disfresses. Els alumnes agrupats per nivells o cicles elegixen el motiu per la disfressa i amb materials preferentment reciclats inicien la confecció de les mateixes. També es convida a la participació dels pares i mares que en la majoria dels casos actuen com a col·laboradors. 
Els alumnes més majors solen ser els encarregats de preparar tots els elements essencials de la festa: El Rei Carnestoltes, el prego, el testament i les consignes (són unes ordres que el Rei Carnestoltes llança a la comunitat educativa dient el que tenen que portar com a identificació de la celebració de la festa durant els tres dies abans del divendres de Carnestoltes).
Arribat el divendres es fa el cercavila pels carrers dels voltants del col·legi i en la majoria dels casos s’acaba cremant el Rei Carnestoltes a la fi de la volta, al temps que es llegeix el testament.


Molts pensaven que a nivell de poble la festa es recuperaria i que els veïns i veïnes motivats pels més menuts acabarien instaurant-la; però res d’açò. 
Per a aconseguir-ho l'Ajuntament a organitzat en diverses ocasions activitats a la finalització de l'horari escolar com una prolongació de la celebració amb la intenció de que les families s'afegeixen a la commemoració. En guany es recupera la iniciativa, coincidint en el canvi de govern municipal amb activitats lúdiques en el poliesportiu municipal.
Per contra el que està ocorrent és que la gent jove prefereix arrimar-se a la celebració dels Carnestoltes que es celebra a Vinaròs.

EL REFRANYER

A Carnestoltes, moltes voltes (És una festa moguda, amb balls, desfilades, jocs i corregudes)
Alegria, Carnestoltes, que demà es Cendra! (Denota quan efimeros son los gustos de la vida humana)
Amor de Carnestoltes, amors de revoltes (Les parelles que s’enamoren en temps de festa és perquè els dos són festers i amics de la diversió)

Amors de Carnestoltes, casaments de revoltes (Les parelles que s’enamoren en temps de festa és perquè els dos són festers i amics de la diversió)
Anar fet un carnestoltes (Anar vestit d'una manera ridícula, amb mal gust)
Ballades per Carnestoltes, batialles per Tots-Sants (El ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos)
Carnestoltes fredes de poca virtut, sempre n’hi ha que ballen amb el ventre buit (Expressa la precarietat d’aliments que sol haver-hi en el mes de febrer)
Carnestoltes i Dijous Sant sense lluna mai no es veuran
Carnestoltes moltes voltes, Pasqua de mes a més, Nadal cada dos dies, Quaresma, no tornes més (Lloa les festivitats i deplora l’època sense festes)
Carnestoltes mullades, Pasqües assolellades [o eixutes] (És una manera de consolar la gent que celebra la festa al carrer)

dimarts, 2 de febrer del 2016

REFRANYER DE LA CANDELÀRIA

FESTIVITAT DE LA CANDELA
(2 de febrer)
La Festa de La nostra Senyora de la Candela o Festa de la llum, és una festa popular celebrada pels catòlics, en honor de la Verge de la Candela, advocació mariana apareguda a Tenerife (Illes Canàries), al sud-oest d'Espanya, a principis del segle X. Té lloc el 2 de febrer.

Origen de la Festa de la Candela
Inicialment la festa de la Candela o de la Llum va tenir el seu origen en l'Orient amb el nom de la Trobada, posteriorment es va estendre a l'Occident al segle VI, arribant a celebrar-se en Roma amb un caràcter penitencial. Encara que, segons altres investigadors, aquesta festa va tenir el seu origen en l'antiga Roma, on la processó de les candeles formava part de la festa de les Lupercales.
La seva festa se celebra, segons el calendari o santoral catòlic, el 2 de febrer en record al passatge bíblic de la Presentació del Nen Jesús al Temple de Jerusalem (Lc 2; 22-39) i la purificació de la Mare de Déu després del part , per complir la prescripció de la Llei de l'Antic Testament (Lev 12; 1-8).
Presentació de Jesús al temple de Jerusalem

En temps de Jesús, la llei prescriu en el Levític que tota dona havia de presentar-se al temple per purificar-se als quaranta dies que hagués donat a llum. Si el fill nascut era home, havia de ser circumcidat als vuit dies i la mare hauria de romandre a casa seva durant trenta-tres dies més, purificant-se mitjançant el recolliment i l'oració.
Ja que es complís la data, acudia en companyia del seu espòs a les portes del temple per portar una ofrena: un be i un colom o tórtora. Pel que fa al nen, tot primogènit havia de ser consagrat al Senyor, en record dels primogènits d'Egipte que havia salvat Déu. El mateix passava amb els animals primogènits.
Josep i Maria van portar a Jesús al temple de Jerusalem. Com eren pobres, van portar dos coloms blancs. A l'entrar al temple, l'ancià Simeó, mogut per l'Esperit Sant, va prendre en braços a Jesús i el va beneir dient que Ell seria la llum que il·luminaria als gentils. Després, li va dir a Maria que una espasa travessaria la seva ànima, profetitzant els sofriments que hauria d'afrontar.
El dia 2 de febrer de cada any, es recorda aquesta presentació de l'Infant Jesús al temple, portant a alguna imatge del Nen Déu a presentar a l'església o parròquia. També aquest dia, es recorden les paraules de Simeó, portant candeles (espelmes fetes de parafina pura) a beneir, les quals simbolitzen Jesús com a llum de tots els homes. D'aquí ve el nom de la "Festa de les candeles" o el "Dia de la Candelaria".
Les candeles enceses simbolitzen a Jesús com la llum de tots

La festa és coneguda i celebrada amb diversos noms: la Presentació del Senyor, la Purificació de Maria, la festa de la Llum i la festa de les Candeles; tots aquests noms expressen el significat de la festa. Crist la Llum del món presentada per la seva Mare al Temple ve a il·luminar a tots com la vela o les candeles.

La Verge de la Candelaria.

És una de les moltes advocacions (noms) de la Mare de Déu. Va tenir el seu origen a Tenerife, una de les illes Canàries.
Verge de la Candelaria de Tenerife

Segons la tradició, la Mare de Déu se li va aparèixer en 1392 a dos indis guanches que pasturaven el seu ramat, que, en arribar a la boca d'un barranc, van notar que el bestiar no avançava, com si alguna cosa impedís seguir endavant. Per veure què era el que passava, un dels pastors va avançar i va veure a la part alta d'una penya una imatge de fusta com d'un metre d'alt d'una dona. Portava una espelma a la mà esquerra i carregava a un nen al braç dret. El nen portava a les mans un ocellet d'or.
Els indis, com tenien prohibit parlar amb dones que estiguessin soles, li van fer senyals perquè s'apartés del camí. Com que no els feia cas, un dels indis va prendre una pedra per llançar-li-la, però el braç se li va paralitzar. El seu company va prendre la imatge i va intentar trencar-la, però en l'intent, es va tallar els seus propis dits.
Els indis van córrer a avisar el rei, que immediatament va ser amb tots els seus guàrdies al lloc de l'esdeveniment. Van prendre la figura i la van portar a la casa del rei. Els encarregats de portar-van ser els pastors que la van trobar, els que a l'instant de prendre-la en les seves mans, queden curats del braç un i dels dits, l'altre. Davant aquest miracle, el rei va ordenar que tot el poble honrés a aquella figura de dona, a qui li van cridar "La Estrangera".
Quan la gent s'acostava a Ella, se sentien harmonies celestials, es percebien aromes exquisits i la imatge acomiadava una llum resplendent. Infonia en les persones temor i respecte, però ells no sabien a qui representava.
Anys després, els espanyols van conquistar l'illa de Lanzarote i somiaven amb conquerir l'illa de Tenerife.
En un dels seus intents de conquesta, van capturar a un nen guanche i el van portar a Lanzarote. Aquí el van batejar amb el nom d'Antón, el catequizaren i un temps després, el van portar de tornada a la seva illa natal de Tenerife.
Antón va anar a la casa del rei a explicar-li tot el que li havia passat i el rei li va donar permís de veure a La Estrangera.
Quan Antón la va veure, es va posar de genolls i els va dir a tots que fessin el mateix. Els va explicar que aquella Senyora, era la representació de la Mare de Déu quan portava a Jesús a presentar al temple. Li va explicar que la Verge Maria era la Mare del Déu i de tots els homes i que era una gran sort tenir aquest gran tresor.
Antón li va demanar al Rei permís per buscar un lloc en el qual tots la poguessin venerar. El Rei va accedir i van portar la imatge a la cova d'Achbinico, un temple subterrani, que semblava una Església natural. Antón va cuidar per un temps de la Basílica. Al voltant de 1530, van encarregar el Santuari als pares dominics que se'ls coneixia com "Els frares de la Verge".
Al novembre de 1826, una tempesta terrible va assotar a la illa de Tenerife, arribant al Santuari de la Mare de Déu i les aigües es van emportar la Imatge. Es va fer tot per intentar recuperar-la, però no va ser possible trobar-la. Els pares dominics van acordar enviar a fer una imatge nova. Així ho van fer i en la festivitat del dia 2 de Febrer de 1830, van beneir la nova imatge de La nostra Senyora de la Candelaria.
Des de l'any 1599 es va nomenar la Verge de la Candelaria patrona de tot l'arxipèlag canari. La seva devoció s'ha estès per la península i per tota Hispanoamèrica, principalment per Veneçuela.
Els seus miracles i favors són constants. Cada any van a visitar-milers de persones de totes classes socials per donar-li gràcies i demanar-li beneficis.

EL REFRANYER
A la Candelera, si el fred no li va davant, li va darrere (2 febrer) (Més o menys, tot febrer sol ser molt gelat)
Amors de Candeler donen bon fruiter [Candeler = la Candelera, 2 de febrer] (Pel febrer fa molt fred, el qual invita a estar molt junts per conservar la calor corporal, de la qual pot derivar-se descendència)
Avui febrer, demà Candeler i Sant Blai el darrer (2 febrer) (3 febrer) (Són els dies que enceten el mes)
Avui febrer, i demà la Candelera (Són els dies que enceten el mes)
Candelera clara, fred hi ha encara (2 febrer) (Estem al cor de l'hivern)
Candelera clara, hivern hi ha encara (2 febrer) (Estem al cor de l'hivern)
Candelera espessa, guarda't sa cabeça (2 febrer) (Si per la Candelera està núvol, farà fred)
Candelera rasa, l’hivern no es mou de casa (2 febrer) (Estem al cor de l'hivern)
Candelera, fred davant i fred darrera (2 febrer) (Estem al cor de l'hivern)
De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrere, no et fies d’ella (2 febrer) ( És una data central del cor de l’hivern)