Februarius era el "mes de la purificació". Februum és la paraula que van rebre ja els romans dels sabins. Amb aquest nom (en plural, februa) designaven els sistemes de purificació i les lustracions, i per extensió les cerimònies religioses destinades a expiar els pecats, amb els respectius sacrificis expiatoris. Així, el verb februare significava purificar o celebrar els ritus d'expiació.
Februa (gen. Februorum) cridaven també els romans a les festes de purificació que es celebraven al febrer (entre elles les Lupercals) i que traduïm com Februales. I Februalis (la que purifica) és un dels àlies de Juno, l'esposa de Júpiter, per ser la divinitat a la qual es dedicaven aquestes festes. Recordem, per assenyalar les analogies, que Juno és l'Hera dels grecs (la "Senyora", que això significa el nom), la gran deessa de l'Olimp. Es tracta, doncs, de ritus presidits per divinitats femenines. Encara fonèticament és afí a Febris (febre), no s'aprecia relació entre ambdues paraules, com tampoc amb el déu Februus dels etruscos, una divinitat dels inferns.
Totes les cultures han ritualitzat amb especial cura la necessitat de neteja, que ha tingut a més les dues vessants: la purament física i l'anímica. Les lustracions, que es distingien en ordinàries i extraordinàries (les que se celebraven cada cinc anys, són les que van donar nom al lustre), el baptisme, les aspersions amb aigua beneïda en la nostra cultura, i amb la sang de les víctimes en altres, són ritus de purificació (que així és com es diu pròpiament la festa de la Candelera).
En la cultura romana el mes de febrer era el februarius, el mes dedicat a la neteja general de l'any: en aquest mes es realitzava la poda dels arbres, no només com necessitat agrícola, sinó també com a ritu; es netejaven a fons els estables; es netejaven els camps (arva) i per donar solemnitat ritual a aquesta fase tan important de les tasques agrícoles, es feia una solemne processó per tots ells en el context de les Lupercals i se celebraven les festes anomenades ambarvalias. Per a les ciutats es va instituir una rèplica anomenada amburbium. El dia en què se celebrava aquesta processó es deia februatus dies.
En temps, la divinitat que presidia aquests ritus era masculina, i es deia Februarius (el mateix nom del mes) i eren els sacerdots lupercos els que presidien la processó lustral, coberts les espatlles amb un velló. Aquests ritus tenien una clara connexió amb la fecunditat. De fet Ovidio els relaciona amb les Feriae sementinae de gener, les festes de la sembra, que tenen la seva prolongació al febrer.
Potser sigui una simple casualitat, però resulta que després d'haver lluitat el papa Gelasi I (492-496) i els seus antecessors per extirpar les lupercals dels costums del poble, va acabar per crear en les mateixes dates (l'església romana, el 2 de febrer; la grega, el 14, les lupercals, el 15) la festa de la purificació.
Més sorprenent encara és que l'emperador Justinià I introduís aquesta festa en l'imperi d'Orient l'any 542 després d'una pesta que després d'assolar Egipte i Constantinoble, amenaçava la resta de l'imperi. El sentit de purificació i expiació que informava les lupercals, havia de formar part, amb tota probabilitat, del sentit d'aquesta nova festa cristiana. La neteja física i la de costums havien de formar part dels ritus: per estar ben garantides.
En la cultura romana el mes de febrer era el februarius, el mes dedicat a la neteja general de l'any: en aquest mes es realitzava la poda dels arbres, no només com necessitat agrícola, sinó també com a ritu; es netejaven a fons els estables; es netejaven els camps (arva) i per donar solemnitat ritual a aquesta fase tan important de les tasques agrícoles, es feia una solemne processó per tots ells en el context de les Lupercals i se celebraven les festes anomenades ambarvalias. Per a les ciutats es va instituir una rèplica anomenada amburbium. El dia en què se celebrava aquesta processó es deia februatus dies.
En temps, la divinitat que presidia aquests ritus era masculina, i es deia Februarius (el mateix nom del mes) i eren els sacerdots lupercos els que presidien la processó lustral, coberts les espatlles amb un velló. Aquests ritus tenien una clara connexió amb la fecunditat. De fet Ovidio els relaciona amb les Feriae sementinae de gener, les festes de la sembra, que tenen la seva prolongació al febrer.
Potser sigui una simple casualitat, però resulta que després d'haver lluitat el papa Gelasi I (492-496) i els seus antecessors per extirpar les lupercals dels costums del poble, va acabar per crear en les mateixes dates (l'església romana, el 2 de febrer; la grega, el 14, les lupercals, el 15) la festa de la purificació.
Més sorprenent encara és que l'emperador Justinià I introduís aquesta festa en l'imperi d'Orient l'any 542 després d'una pesta que després d'assolar Egipte i Constantinoble, amenaçava la resta de l'imperi. El sentit de purificació i expiació que informava les lupercals, havia de formar part, amb tota probabilitat, del sentit d'aquesta nova festa cristiana. La neteja física i la de costums havien de formar part dels ritus: per estar ben garantides.
EL REFRANYER
A despit del febrer, pel març la garsa fa el niu i pon molt bé (En passar l'hivern la garsa es prepara per criar)
A la Candelera, si el fred no li va davant, li va darrere (2 febrer) (Més o menys, tot febrer sol ser molt gelat)
A la llarga el febrer, a la llebre mata
A mig de febrer, jornal sencer (El camp demana moltes hores de faena abans que la natura moga en primavera: talar, podar, birbar, cremar o triturar, llaurar, plantar, sembrar...)
A Santa Àgueda, planta l'alfàbega (5 febrer) (Dia dalt dia baix, a començ de febrer s’ha de plantar)
Adéu febrer, que amb ta gelada, no m'has mort cap ovella ni m'has fet cap pelada
Àgueda, Blai, col sense oli (5 febrer) (3 febrer) (És un vegetal molt sa però dessaborit)
Aigua al febrer, bona pel sementer. (Si plou en aquest mes, la collita serà bona )
Aigua de gener, millor que la de febrer (És preferible que ploga abans que no després, perquè les plogudes del febrer solen perjudicar la floració dels ametlers)
Aigua en febrer, civada al graner (La pluja hivernal alimenta la terra i augura bona collita en el futur)
Aigua en febrer, ordi al graner (Les pluges del febrer xopen la terra, la qual mantindrà la humitat suficient per nodrir bé els cereals)
Al febrer cull la taronja i poda el taronger
A la Candelera, si el fred no li va davant, li va darrere (2 febrer) (Més o menys, tot febrer sol ser molt gelat)
A la llarga el febrer, a la llebre mata
A mig de febrer, jornal sencer (El camp demana moltes hores de faena abans que la natura moga en primavera: talar, podar, birbar, cremar o triturar, llaurar, plantar, sembrar...)
A Santa Àgueda, planta l'alfàbega (5 febrer) (Dia dalt dia baix, a començ de febrer s’ha de plantar)
Adéu febrer, que amb ta gelada, no m'has mort cap ovella ni m'has fet cap pelada
Àgueda, Blai, col sense oli (5 febrer) (3 febrer) (És un vegetal molt sa però dessaborit)
Aigua al febrer, bona pel sementer. (Si plou en aquest mes, la collita serà bona )
Aigua de gener, millor que la de febrer (És preferible que ploga abans que no després, perquè les plogudes del febrer solen perjudicar la floració dels ametlers)
Aigua en febrer, civada al graner (La pluja hivernal alimenta la terra i augura bona collita en el futur)
Aigua en febrer, ordi al graner (Les pluges del febrer xopen la terra, la qual mantindrà la humitat suficient per nodrir bé els cereals)
Al febrer cull la taronja i poda el taronger
