Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Vall d'Uixó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Vall d'Uixó. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 d’abril del 2020

LES CIRERES EN EL DIT DE SANT VICENT FERRER

PERQUÈ EL SANT VICENT DE LA VALL D’UIXÓ PORTA CIRERES
Després de la publicació d'ahir sobre el símbol de les cireres en el dit de Sant Vicent Ferrer o ha hagut gent interessada pel seu origen, he recavat informació i aquí teniu el que he pogut recopilar.
Per saber el seu origen hi ha que remuntar-se, segons Arcadi Garcia, a l’època del duc de Sogorb, senyor de la Vall, on els llauradors vallers que tenien terres oferien els seus primers fruits al duc. Seguiren amb la gent més poderosa o important per a ells. I en acabar els senyorius, la gent espontàniament començaren a portar-les a Sant Vicent, reconeixent-lo popularment com a senyor o patró de la Vall.
Segons la tradició popular, d’entre tots aquells fruits hi havia les cireres i quan el Sant arribà al poble se'ls va ocórrer oferir també els millors fruits i per a aquesta temporada el que havia per recol·lectar eren les cireres. Cireres que van acabar posant-se al dit, encara que diu la gent gran que alguna vegada també ha portat una figa-flor.
Des d’aleshores puntualment, en arribar el dia del Sant sempre hi ha algunes families que s’ofereixen a portar-les, mai ha estat una família en particular. De fet són varis els que les ofereixen fins al punt que últimament, si mireu als peus de Sant Vicent durant la processó, podreu observar que hi ha una estesa de cireres.
Des de que s’ha creat l'Associació Vicentina, aquesta és l'encarregada de trobar les cireres per a aquest dia, que de vegades resulta complicat, però sempre ho han aconseguit.
A part d’aquí, de les cireres que la gent particular porta en el dia de Sant Vicent a l'ermita perquè se les posen al dit, són més de les que podeu veure al dit, on només en porta un pom. Doncs bé, la resta de les cireres que porten les posen totes als seus peus.
La gent que no veu complida la seva il·lusió de que acaben en el dit, saben que la resta de les cireres, després de possessionar, tenen la seva missió.
I és que després de la processó, les membres de l’Associació Vicentina, agarren les cireres, i les reparteixen entre la gent que està malalta.
Hi ha alguna gent que no espera i si manifesta que té algun malat, s’arrima en acabar la processó i n’agarra.
Són moments de molta emoció els que es viuen tant a l’ermita com a les cases que es visiten.
FONTS:
Arcadi Garcia.
Associació Vicentina.
Transmissió oral
Foto. Fina Mari Montesinos Roldán

dissabte, 29 d’octubre del 2016

EL REBOST DE LA VALL (programa 23)

EL CAFÈ DE PIPA  
24/10/2016

CONTINGUT DEL PROGRAMA:
1.- Oficis desapareguts. L'oller.
2.- Expressions relacionades amb l'ofici d'oller.
3.- Els malnoms profesionals. (1ª part)
Podeu escoltar-ho en aquest enllaç a partir del minut 7:18.:

OFICIS DESAPAREGUTS 
L’OFICI DEL OLLER 
Joaquín Aledón, el último ‘oller’ tradicional de la Vall 
Amb aquesta noticia, el periòdic “Mediterráneo” ens anunciava l’imminent desaparició de l’ofici d’oller al nostre poble. 
Joaquín Aledón Arnau és l'últim d'una àmplia saga d’ollers que, durant molts anys, han estat mestres en l'art de la terrisseria a la Vall d'Uixó. 
Avui en dia, tot just s'acosta algun particular al seu taller del carrer Espadà per comprar algun dels olles o perols, càntirs, tasses, cassoles, olles i cendrers realitzats per ell a mà amb paciència. Ni tan sols els ajuntaments, o festes que fins fa poc li requerien souvenirs i cassoles, compren les seves peces. 
Els darrers any ha estat a la fira d'oficis artesanals del barri del Roser, dins de les festes en honor a la Mare de Déu. Feia acte de presència per reivindicar un art que, tot i que ja oblidat, ha estat la seva raó de ser i la seva major passió durant tota la vida. 
Malauradament podem incorporar l’ofici d’oller a la llarga llista dels oficis desapareguts en el nostre poble i aquest em sap greu; perquè forma part de la nostra identitat. Ha estat un treball après de pares a fills. 
Farem un xicotet repàs a aquesta tradició terrissera. Per a la qual cosa parlaré de la informació publicada en el següent treball: 
LA CERAMICA DE LA VALL D´UIXÓ de Angeles Alcaide en el que dedica un apartat a la TRADICION CERAMICA DE LA VALL D´UIXÓ: “ELS OLLERS” 

dilluns, 3 d’octubre del 2016

EL REBOST DE LA VALL (Programa 21)

EL CAFÈ DE PIPA
03/10/2016
II CENTENARI DE LA TRANSLACIÓ DEL SANTÍSSIM SAGRAMENT
En el programa d’avui i amb motiu de la celebració de les Festes Patronals de la Sagrada Família i el Santíssim Crist, vull dedicar-lo a recordar els actes que tingueren lloc l’octubre de 1947 amb motiu de la celebració del segon centenari de la finalització de la construcció de l’Església del Sant Àngel (8 d’octubre de 1747) celebrant-lo amb el trasllat del Santíssim des de l’antiga Església -Capella de la Mare de Déu del Roser, situada en el barri de l’Alcúdia, un dels poblats històrics de l’antiga Vall d’Uixó, fins a la Parròquia del Sant Àngel.

FEM UN POC D’HISTÒRIA
Com he dit, el centenari commemorava la finalització de la construcció de l’església, del Sant Àngel, per tant vol dir que aquesta es va realitzar en diferents fases.
Em remuntaré a l’any 1609, quan la butlla de Clemente VII va disposar que els poblats de Benizahat Zeneta i Benigasló se separessin de l'antiga parròquia de l’Àngel, creant-se en Benizahat una església (la de l’Assumpció) i que la parròquia antiga seguís en el lloc de Benigafull, i que tingui per annexos els poblats de l'Alcudia, i de Zeneja, i que els habitants dels citats tres llocs acudeixin a sentir els divins oficis a l'església de Benigafull, que allí ha de edificar-se. S'ordena edificar en Benigafull "un temple còmode i capaç segons forma i lloc ja assignats; i casa apropiada per habitació del rector en el referit lloc ". La parròquia seguirà en Benigafull però l'església serà nova i separada d’aquesta.
Construcció de la nova església de l'Àngel 1634-1644
L'1 de gener de 1634 el Bisbe de Tortosa D. Justino Antolinez realitza la demarcació del solar per a la nova construcció. Es va encarregar el projecte a l'arquitecte Tomàs Lleonart i al seu col·laborador Tomás Pans. L’any 1646 ja es realitzaren els primer oficis religiosos. 
Segona fase s’abordà entre 1654 – 1719.
L’ampliació definitiva es realitzà de 1739-1747. L'església ampliada s'obria al culte el dia 8 octubre 1747 sent capellà mossèn Josep Pastor, es van celebrar durant 3 dies solemnes festes costejades el 1r dia pel Senyor de la Vila, el 2n per l'Ajuntament i el 3r per la Parròquia. El centre de la festa el constituïa el trasllat del Santíssim de la Capella Ducal (Ermita del Roser) a la Capella del Sagrari de la nova església.

dilluns, 26 de setembre del 2016

EL REBOST DE LA VALL (programa 19)

EL CAFÈ DE PIPA
19/09/2016

En la nova etapa que encetem del Cafè de Pipa en la que tornem a l’horari habitual vull dedicar-ho a dos esdeveniments que es donen en aquest mes de Setembre.

En el primer vull rememorar una de les tradicions desaparegudes, La Romeria de la Cova Santa.
L’altre esdeveniment és l’inici del curs acadèmic.

TRADICIONS DESAPAREDUDES
LA ROMERIA A LA COVA SANTA. Aquesta romeria, com he dit, ja desapareguda, tenia una participació particular, donat a la distància entre el poble de La Vall i el Santuari de La Cova Santa, en el terme d’Altura, prop de Segorb. Tenia lloc el 8 de setembre, festa de l’advocació a aquesta Verge.
El desplaçament en els seus inicis es feia en carros i posteriorment en camions. Els excursionistes eixien el dia abans, el 7 i pernoctaven en Segorb. Al clarejar el dia 8 emprenien novament la marxa per arribar al Santuari sobre les nou i les deu per tal d’assistir als actes religiosos programats. La paella al voltant del santuari era d’obligat aprovisionament al hora de dinar. La tornada es feia igualment en dues etapes.
El principal contingent de la romeria ho formava la gent pobre de la Parròquia del Sant Àngel. Per tal de poder realitzar cada any aquesta romeria anaven replegant durant tot l’any, en vidrioles col·lectives, les quantitats necessàries pel desplaçament. Quan el desplaçament passà a fer-se en camions l’excursió durava una o dos dies en funció de la bossa que els romers havien aconseguit omplir.
Aprofitem per recordar que a la Vall hi havia i hi ha altres tradicions de romeries i que les anomenarem:

divendres, 2 de setembre del 2016

EL REBOST DE LA VALL (programa 18)

EL CAFÈ DE PIPA
01/09/2016

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES
Fardatxo
Nom comú català: Fardatxo/Llangardaix ocel·lat
Nom comú castellà: Lagarto ocelado
Descripció i biologia: És el major dels nostres saures (fins a 260 mm de longitud cap-cos). Cap voluminós, especialment a mascles, i aspecte robust i cua molt llarga. Coloració dorsal verd amb tonalitats groguenques i un bigarrat jaspiat negre, de vegades formant cercles negres sobre el fons verd. En els costats apareixen conspicus ocels de color blau alineats en diverses files. Els juvenils presenten un característic disseny en el qual, sobre fons ocre o verdós, apareixen ocels groguencs envoltats d'una vora fosc i disposats en sèries transversals.
El seu període anual d'activitat és variable en les diferents zones climàtiques, estenent generalment de març a octubre. Durant l'estiu la seva activitat diària és bimodal, podent presentar activitat crepuscular.
El zel té lloc a la primavera (fins i tot abans a les zones més càlides) i els mascles presenten un comportament territorial. Les femelles excaven un buit a l'empara de grans pedres o matolls en què dipositen entre 5 i 22 de contorn subcilíndric i color blanc. Poden realitzar dues posades i els nadons apareixen cap al final de l'estiu, després d'un període d'incubació de dos a tres mesos i mig.
La seva dieta, encara que d'ampli espectre, es basa fonamentalment en invertebrats i consumeix principalment insectes, gasteròpodes i aràcnids. També poden caçar diversos rèptils, amfibis, micromamífers i consumir ous i pollastres d'aus, a més de fruits i matèria vegetal més ocasionalment.
Al seu torn és presa de nombroses espècies d'aus, particularment rapinyaires, mamífers i alguns ofidis.
Hàbitat: Pot aparèixer en una àmplia varietat d'ambients, des illots i zones costaneres fins serres interiors, tant en àrees d'escassa cobertura com en matoll mediterrani, pinedes i zones agroforestals i rurals i fins i tot periurbanes. No obstant això, prefereix àrees assolellades adequades al seu termofilia amb presència de roques i grans pedres i vegetació aclarida.
Amenaces: Transformació d'hàbitats naturals, intensificació de l'agricultura, incendis forestals, captura i persecució directa, atropellaments.
Accions de conservació: Cap específica.

2. En sentit figurat s’utilitza com a insult
Fardatxo (Astut, bergant, murri, dissimulat, ladí)

diumenge, 28 d’agost del 2016

EL REBOST DE LA VALL (programa 17)

EL CAFÈ DE PIPA
25/08/2016

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES
·        Bossut-uda (Que té les galtes grosses).
·        Botimflat (Que té les galtes inflades)

 PARAULOTES
Aspecte físic Ridiculitzen a la persona pels seus defectes físics.
·        Botifarra/ Botifarró  (Estar molt mal fet, tenir un aspecte grotesc)
·        Bruixa (Dona lletja o mal vestida, d'aspecte repulsiu)
·        Camallut (Que té les cames llargues)
·        Cara de mico (Lleig)
·        Cardo (Persona molt lletja)
·        Carquinyol (Home molt prim i delicat)
·        Carrossa (Persona que és gran i té usos i costums passats de moda)
·        Caspós-osa (Que té caspa)
·        Culgrós (Que té les anques molt voluminoses)
·        Escopinyà (Persona que es poca cosa)
·        Espantall (Persona d'aspecte ridícul o estrafolari)
·        Gafarró (Persona molt xicoteta)
·        Geperut-uda (Que té deformació anòmala de l'esquena produïda per desviació de la columna vertebral)
·        Grenyut-uda (Que porta grenyes o cabells mal pentinats)
·        Lleig-lletja (Que no té bellesa i causa una impressió desagradable)
·        Macaco (Persona lletja o grotesca)
·        Mamarratxo (Persona que vesteix o es comporta de manera ridícula o extravagant)
·        Màrfega (Persona gruixuda, tosca i mandrosa)
·        Meló (Cap pelat)
·        Mico (Persona molt lletja o ridícula)
·        Mil-homes (Home que no és gran ni fort, però actua com si ho fos)
·        Mitja hòstia (Persona esprimatxada, baixeta i prima, poca cosa)
·        Mondongo (Persona gruixuda i de poca alçada)
·        Monstre (Persona d'una excessiva lletjor, dolenteria, perversitat, etc.)
·        Morrut-uda (Que té els morros grossos)
·        Mosquit (Persona menuda, insignificant)
·        Nano-nana (Persona d'extraordinària petitesa)
·        Nàpies/ Napiós  (Persona que té el nas molt gran)
·        Nas de pebrot, nas de catxiporra, nas de trompa, nas de carxofa, nas d'alberginia (S'apliquen a les persones que tenen el nas molt gros, desproporcionat amb les dimensions de la cara)
·        Nas d'àguila, nas aguilenc,  nas de lloro, nas de cotorra, nas de rei (S'apliquen a les persones que tenen el nas de corba molt pronunciada i amb la punta cap avall)
·        Ninot (Persona que per la seva figura, gestos o indumentària resulta ridícula, menyspreable)
·        Orellut (Persona que té orelles molt grans o llargues)
·        Pelut-uda (Persona que porta el monyo molt llarg. També s'aplica a qui té molt de pèl)
·        Penco (Dona lletja o malforjada)
·        Petard (Persona molt avorrida, pesada o d'escasses qualitats. També s'aplica a la persona o cosa lletja o poc atractiva)
·        Quatre ulls (Usada despectivament amb la gent que porta ulleres)
·        Rabassut-uda (Persona que és gruixuda i té poca alçada)
·        Sac de carn (Persona deforme de tan gras)
·        Sac de creïlles (Persona que porta una peça de vestir ampla que no s'ajusta al cos)
         Sac d'ossos (Persona molt prima
·        Secall (Persona molt prima)
·        Tap de bassa  (Persona molt xicoteta)
         Tartaja (Persona que parla de manera entretallada per tenir un trastorn de la parla)
·        Tort-a (Borni, mancat d'un ull)

EL REBOST DE LA VALL (programa 16)

EL CAFÈ DE PIPA
18/08/2016
EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES
BALDRAGA. Té diferents significats:
1.- Calçaces
·        Marit que es deixa governar per la dona. 
·        Home excessivament condescendent. 
2. de baldraga  Viure a costa de l’altre. Pagant altre. 
3. Home malfeiner, gandul.
4. Mal vestit.
 EXPRESSIONS DELS HOMES O MARITS DOMINATS PER LES DONES
·        Ser un calces
·        Ser un bragasses
·        Ser un collonera 
·        Estar  amb l’argolla al coll 
·        A l'home més savi, una sola dona el torna ximple
·        L'home encomana i la dona mana
·        Portar les calces [o els pantalons]
·        Posar les sinagües [a algú]
·        Si la casa vols acabar, deixa la dona governar
·        Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat
·        Ja tens muller, ja tens que fer
·        L'home proposa i la muller disposa
·        La dona fa l'home

dijous, 11 d’agost del 2016

EL REBOST DE LA VALL (programa 15)

EL CAFÈ DE PIPA
11/08/2016
El seu contingut és el següent:
      * El bagul de les paraules oblidades: Paraules genuïnes de La Vall d’Uixó (bodí-ina; antemós-osa i aixamo).
      * Tradicions desaparegudes. L'estiu del pobre
      * Carrers vallers: Plaça Francisco Peñarroja i Plaça del Centre)

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES
Paraules genuïnes de La Vall d’Uixó

Si bé, d’aquest bagul solc treure aquelles paraules que ja no s’escolten gaire, avui trac tres paraules que són genuïnes del nostre poble, es a dir que són d’us exclusiu de La Vall d’Uixó, que només es diu aquí i que per sort encara es senten, i crec que no deuríem de deixar d’utilitzar i que sé que almenys una d’elles, Vicent, forma part del teu vocabulari valler i a la que li tens molta estima. Estic referint-me a: Bodí-ina. Les altres dos són, antemós-osa i axiamo.

Doncs parlem-ne d’elles. La primera:

Bodí-ina.- 
Origen.-Bodí ve d'un borrianenc que va vindre a la Vall de cognom "bodí", com a que era molt fisgueta es deia "pareixes bodí" referint-se a la persona i després ja ha passat a dir`-se "eres un bodí". Des de llavors, a la Vall d’Uixó no hi han curiosos, ni indiscrets, ni tafaners, ni xafarders, tampoc manifassers. En el nostre poble la intimitat o la indiscreció que se sap d'una persona s'explica i s'escampa a través d'una persona bodina. El bodí-a ho vol saber tot, es fica per tot arreu sense demanar permís, té una curiositat irrefrenable.
A més d'aquest adjectiu d'ús quotidià, en tenim el corresponent verb: bodinejar, és a dir, tenir curiositat, procurar assabentar-se d'alguna informació, especialment d'assumptes i qüestions de la vida privada dels altres.
A més d’aquesta paraula de caràcter localista, ja que només hi ha bodins i bodines que bodinegen a la Vall d'Uixó, com hem dit al principi, no és l'única paraula viva genuïna del nostre poble. 
En tenim més exemples:
Antemós-osa. Quan al voltant nostre tenim a eixa persona pesada, molesta que no para mai i no sabem com treure'ns-la de damunt li diem que és un antemós-osa.
I la tercera de la llista és:
Aixamo, L’origen d’aquesta paraula cal buscar-la en la frase Ecce homo, que en llatí significa «Heus ací l’home»; va ser la frase que va dir Ponç Pilat per a presentar a Jesús després de ser flagel·lat i coronat amb espines. i que els vallers i valleres per deformació la diem com aixamo. La utilitzen dins de l’expressió “estàs fet un axiamo” per referir-nos a una persona que està malferida.

Aquestes paraules formarien par de tot un grup d’altres que vendrien a determinar el caràcter o el comportament de les persones del nostre poble. Farem un repàs d’aquelles que són més generalitzades: però no per això deixen de perdre interès, ja que amb to despectiu formen part del nostra parla diària.
Sinònims de bodí 
Bullanga (Persona tafanera, que s'interessa per assumptes aliens a ella).

Cutxapander (Manifasser, que es vol ficar en tots els assumptes sense tenir-ne necessitat ).
Embolicaor-ora (Que té el costum d'enredar les coses donant explicacions innecessàries o enganyoses).
Enredaor (Que té el costum d'embolicar les coses donant explicacions innecessàries o enganyoses).
Mangoner (Persona que acostuma a ficar-se en assumptes que no li afecten i en els quals ningú li ha demanat que participi).
Manifasser (Persona que acostuma a ficar-se en assumptes que no li afecten i en els quals ningú li ha demanat que participi).
Saberut-uda (Persona que acostuma a ficar-se en assumptes que no li afecten i en els quals ningú li ha demanat que participi).
Tafaner-era (Persona que desitja saber o esbrinar alguna cosa; que inquireix el que no hauria de importar).
Xafarder-a (Persona que és aficionada a fer comentaris negatius i indiscrets)


Sinònims d'Antemós-osa 
Cataplasma (Persona feixuga, que molesta).
Consagrat (Que molesta o emprenya).
Corcó (Persona molesta, enutjosa i inoportuna).
Enze (Provocador; persona o cosa que incita o provoca a fer alguna cosa).
Impertinent (Persona que molesta amb exigències i peticions).
Insuportable (Persona que és molesta o difícil de suportar).
Mosca collonera (Persona pesada, molesta o inoportuna).
Murga (Persona que molesta).
Pallissa (Persona que és excessivament pesada i molesta).
Paparra (Persona massa insistent i pesada, de la qual és difícil lliurar).
Pelma (Persona pesada, sobretot per la seva xerrameca).
Pena (Persona malvolent, que procura turmentar o molestar les altres)
Pesat-ada (Persona que és latosa, molesta o difícil de suportar).
Plasta (Persona que cansa o molesta per ser molt pesada).
Plom (Persona pesada i molesta).
Poll (Persona que és latosa, molesta o difícil de suportar).
Provocador-ora (Persona incitadora que produeix cert estat o sentiment).
Punyetero-era (Que molesta perquè és fatigós, o perillós, o enganyador, etc).
Repel·lent (Persona que resulta impertinent per la seva afectació o perquè creu saber-ho tot).
Repelós-osa (Persona que molesta o s'enfada sovint per coses poc importants).
Toca collons (Persona que molesta o fastigueja).
Tocapilotes (Persona que molesta o fastigueja).
Ull de poll (Persona que causa molèstia o enuig)

TRADICIONS DESAPAREGUDES

ESTIU DEL POBRE. Per celebrar les festes de l'Assumpció i Sant Roc, la gent de La Vall d'Uixó es desplaçava durant uns dies als Serradals dels pobles de Moncofa, Xilxes, Casablanca o els seus termes. El més típic d'aquesta celebració era la preparació, ja que s'estava pensant tot l'any amb "l’Agost", que era el qualificatiu o nom pel qual es coneixia i en aquesta data no existia diferències entre les classes socials, tots els celebraven de la mateixa manera. Eren les festes que més es divertia la joventut i en la que més escenes còmiques es vivien.

Les “comilones” eren el punt principal de la festa. Era corrent durant l'any sentir dir el marit a la seva esposa.
-- "Xiqueta, per al diumenge mata aquest pollastre".
I ella irada li contestava:
--"Etàs tu bo, aquest m'ho guardo per la Mare de Déu d'Agost, o és que no vols portar-nos a la platja?".
Davant aquest argument tan convincent callava, i amb un silenci, assentia. Així estaven tot l'any criant pollastres, gallines, conills, per devorar-les en aquesta data, sempre que la Mare de Déu els donés salut i no sorgissin desgràcies a la família i arribat el dia poder anar de cap a la mar.
Ah¡ però el més curiós era la eixida. Per no patir els rigors del sol s’havia d’eixir de bon matí i per a això, el marit es passava la nit d’abans arreglant el carro i el cavall que havia de transportar persones i efectes, mentre la dona i les filles preparaven tot el necessari per condimentar el menjar, estris de menjar, dormir, lavabo, etc., és a dir, una casa en miniatura.
En arribant l'alba s'acomodaven el millor que podien al carro per al viatge llarg i penós entre sots i altres i a la mar !, amb alegria i potser fins i tot amb una mica d'orgull, volent donar enveja a d'altres que ni això podien tenir, encara que després, si se'ls preguntava d'on venien haguessin de contestar: ¡de la mar !, cansats, mòlts, afònics, prometent no tornar més perquè era un turment, tot i que l'any següent no es recordaven de les fatigues, quedant només en el record grat del bo i tornaven a repetir la campanya.
Sortia el carro i cavall engalanat amb tot preparat i al "Serradal" i sota una figuera preparaven el campament; es descarregava el carro, es definien les zones del que havia de ser la cuina, dormitori, cambra de bany, etc ,. L'home preparava el foc, es esquarterava el pollastre i es cuinava la rica paella amb tots els seus ingredients.
De repent, tot d'una, el xiquet que se li ocorria banyar-se i els pares davant el temor que pogués ofegar-se anaven amb ell, li lligaven amb una corda i fins li posaven suros perquè no corregués cap perill.
Més tard presenciaven el sermó del “tio Pallardó”, un valencià bromista i amb enginy que feia les delícies del públic Així passaven la veprada. A continuació a sopar i després d'entonar uns càntics al llit; però la pau no imperava, apareixia el turment d'una nit d'Agost, sota d'una figuera en què el raucar de les granotes, les picades dels mosquits i les veus bullangueres dels tranuitadors impedien agafar el son, penedint-se de no estar a casa.
De sobte un soroll estrany es percep, preguntant-se els uns als altres que seria.
Oh res!, serà un rata, i llavors tots moguts com per un ressort, i en particular les dones, s'armava la escaramussa general i s'aixecaven espantadissos i ja no s'adormia en tota la nit, passant-la cantant, disfressant-se, representant funcions improvisades i així es divertien en aquelles festes de agost, un dia i un altre dia repetint les mateixes escenes, fins que arribava el moment de tornar a casa cansats i fatigats; però com hem dit, un cop passades les molèsties sorgien novament els plans per a l'estiueig de l'agost de l'any que ve.
CARRERS VALLERS

Anteriorment
La Republica/ 36-39
Franquisme
Actual
 Plaça del Rosario
Plaça Francisco Peñarroja Martínez (8/11/1920)
Plaça Francisco Peñarroja
Plaça Francisco Peñarroja


Tots de segur que coneixeu a Francisco Peñarroja. M’he estic referint al compositor de l’himne a la Vall.

Naix en 1868 a la plaça del Rosario nº 3, que actualment porta el seu nom, en una família de filadors, molt modesta i laboriosa (Francisco Peñarroja Llobet i Magdalena Martínez Rebollar).
El capellà de la Parròquia de l'Àngel, veient que el xiquet es desenvolupava molt clar i estudiós i observant en el mateix certes vocacions sacerdotals, quan era acòlit, va proposar a la mare que el seu fill estudiés la carrera sacerdotal.
Peñarroja va cursar els estudis eclesiàstics al seminari de Tortosa (Tarragona), la seva passió per la música va quedar manifesta després de ser nomenat organista i mestre de capella a Tortosa i amb posterioritat a Cabanes i Onda (Castelló). Paral·lelament rep classes per correspondència d'harmonia i composició pel mestre Salvador Giner.
En els primers anys del present segle don Francisco fou anomenat director de la romeria per visitar al Summe Pontífex Pius X i al capdavant dels seus pelegrins i en presència del Cardenal Benlloch i del Papa, va cantar un trisagi sent felicitat pels dos.
Va servir de capellà i director de la música al Col·legi del Patriarca a València des dels 37 anys i se sap de la seva participació en el III Congrés de Música Religiosa celebrat a Barcelona cap a 1912. També va treballar com a professor d'Harmonia i Composició en el Conservatori de València. Entre les seves publicacions destaca el seu llibre titulat "Programa de nocions d'harmonia: teòric i pràctic", publicat a Casa Dotesio el 1914 i que es conserva en l'actualitat a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.
Va ser compositor d'innombrables obres de música sacra, entre elles: misses, motets, salms a diverses veus i composicions per a orgue, la majoria de les quals es conserven a l'arxiu musical del Col·legi del Corpus Christi de València.
Director-instructor de la Banda de La Vall "La Filharmònica Centre Vallense".
Se li coneix per ser un gran difusor i admirador de l'obra de Richard Wagner, i entre les composicions que poden escoltar-se es troba l'Himne a la Vall d'Uixò amb lletra de Leonardo Mingarro.
L'any 1911, el poble i les autoritats de Vall d'Uxó li van retre un càlid homenatge d'admiració i afecte. Per assistir personalment als actes que es van celebrar en el seu honor va arribar de València l'Orquestra del Col·legi del Patriarca i enmig de la plaça del centre, abarrotada de públic i en presència de les nostres primeres autoritats, va dirigir el Parsifal que cantaven diversos cors integrats per tres-centes veus. També es va estrenar "L'Himne a la Vall".
Va morir el 20 d'octubre de 1920 a una edat mitjana (54 anys).
L'Ajuntament de la nostra ciutat, va acordar per unanimitat el 8 de novembre de 1920 retolar la plaça del Rosario amb el nom de fill il·lustre, Mn. D. Francisco Peñarroja Martínez. I a la façana de la casa núm 3, en què va néixer l'insigne compositor vallenc, es va col·locar la làpida commemorativa de l'acord.

Per acabar parlarem d’una plaça que ha sofert els convulsions polítiques d’Espanya.

Anteriorment
La Republica/ 36-39
Franquisme
Actual
Plaza del Centro

Plaza Emilio Castelar (1899)
Plaza del Caudillo
(1/4/1940)
Plaça del Centre

A partir del segle XIX (1860), el poble de d’alt i el poble de Baix, així com tots els ravals del seu voltant, es van aglutinar i es va conformar una plaça central, nomenant-la Plaza del Centro, on també es va traslladar l’Ajuntament situat aleshores en la Plaza de la Fuente de los Cuatro Chorros, abans Plaça de les Forques, posteriorment de la Constitució de 1876, durant el franquisme Plaza 18 de Julio i actualment Plaça dels Xorros, a l’edifici actual.
L’any 1899 durant la República i amb motiu de la mort del seu President, Emilio Castelar i Ripoll, un polític i escriptor espanyol que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. L’Ajuntament de La Vall decidí retolar la Plaza del Centro por la de Plaza Emilio Castelar. Nom que es mantingué fins que amb l’arribada del franquisme, el nou ajuntament constituït, en sessió de 1 d’abril de 1940, data de la commemoració de primer aniversari de la finalització de la Guerra Civil, retirà l’anterior nom pel de Plaza del Caudillo.
Amb l’arribada de la democràcia i en constituir-se el nou Ajuntament, fruit de les primeres eleccions democràtiques, es canvià per l’actual Plaça del Centre recuperant el seu nom primer.

dissabte, 16 de juliol del 2016

EL REBOST DE LA VALL (Programa 14)

EL CAFÈ DE PIPA
14/07/2016
El seu contingut és el següent:
      * El bagul de les paraules oblidades (La geladora de mantecaos).
      * Els oficis ambulants. El repartidor de gel i el gelater).
      * Els malnoms masculinitzats.
      * Refranys del casament i el soterrament.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES
Ara que estem en plena època estiuenca i el calor no ens deixa treva amb no hi ha cosa que més enganxa que els gelats i avui vull treure del bagul aquelles neveres antigues, que segur més d'un recorda, o potser fins algun la tinga en algun racó de casa i perquè no, dels més tradicionals, la continuen usant.
M’estic referint a la:
La Geladora de mantecaos
Quan jo era xicotet, a casa  en tenia una de la marca  "ELMA".
La geladora té un mecanisme molt simple, similar al dels recipients que a l'estiu inunden els bars i no paren de batre orxata o llimona granissat.
Aquesta geladora consisteix en un cub de fusta, en el qual (en posició vertical) s'hi posava un cilindre metàl·lic buit amb tapa, de diàmetre menor que el cub, que quedava fix al centre. Dins del cilindre hi havia un eix amb unes paletes laterals fixes. A la part superior, el cub tenia un mecanisme que fixava el cilindre buit (contenidor del producte a congelar) en posició vertical, i que mitjançant uns engranatges cònics (semblants al pinyó d'atac i la corona del grup hipoide del diferencial d'un cotxe) permetia girar les paletes interiors dins del cilindre, mitjançant una maneta lateral. Dins del cilindre es posava la barreja que es volia gelar, s'hi muntaven les paletes, es tancava el cilindre i s'envoltava de «gel picat amb sal».Després es feia donar voltes a la maneta i al cap d'unes hores, el gelat estava fet.
Després d'aquest esforç, en el que acabaven tots els de casa suant, es recompensava amb un bon got de gelat, que amb el record idíl·lic de la infància no he tornat a provar.
Com he dit, l’element imprescindible per refredar era el gel. Per tal de proveir-se del gel hi havien les fabriques de gel i els repartidors de gel.
Recordem com era aquest ofici ambulant:

OFICIS AMBULANTS
El repartidor de gel.
Avui dia, tots estem acostumats a veure la nevera a la cuina, aquest electrodomèstic ha conviscut amb nosaltres des que tenim memòria. Enrere queden els temps en què els nostres avis i pares eixien a comprar barres de gel per mantenir frescos els aliments.
El repartidor de gel, era l’encarregat de dur les barres de gel, al principi sobre un carret estirat per un home o un animal de tir i més endavant amb un camionet. Repartia gel per a les neveres i també begudes. Cada dia feia una volta per abastir els bars i per servir els domicilis particulars. Per agafar-les tenien una espècie de tenalles molt grans i després les hi carregaven a l'espatlla sobre el qual es posaven un sac d’arpillera o un tros d’hule per no mullar-se.
Moltes neveres d'aquell temps encara no eren electrificades i calia ficar-hi trossos de gel per mantenir-les fresques.
 Aquelles pesades barres de gel d'un metre de llarg recorrien els carrers, perquè les veïnes s'acostessin al repartidor, sol·licitessin un tros d'aquesta barra, que amb una habilitat extraordinària, marcava en el lloc indicat , amb un xerrac d'acer amb unes dents molt grans i saltats, per després amb un precís cop de mà, acabar de tallar-la en la mesura requerida. La embolicava en un tros de fulla de diari i la col·locava en les borses de fil teixit que els compradors portaven gotejant a casa seva.
 El seu destí era una pileta de poc ús on sota es posaven els sifons o begudes, el tros de gel estaven recobertes de panels aïllants que feia més lent el procés de descongelació de les barres i així es conservaven els aliments.
En altres cases, habitades per veïns de més recursos, posseïen les gelateres de fusta amb el seu interior revestit en xapa de zinc. Tenien dues receptacles, un de superior on anava el tros de gel, la tapa s'hauria cap amunt i un altre més gran sota, amb una porta lateral per a les fruites o verdures.
 Curiós veritat ?.
També cabia la possibilitat d’anar als punts de venda (La Garrofera)

El gelater.- Venedor de gelat. 
“Al rico helado”. Així anunciava la seva presència el gelater. Era tot un símbol que anunciava bon temps. El carro dels gelats era present en els passejos o llocs de trànsit, atraient a assaborir el ric producte. Els gelats es venien de forma ambulant a la plaça de l'ajuntament, a la plaça de l'església  o a les cantonades més importants com a punts més freqüents.
Transportaven amb calma aquells emblemàtics carrets de fusta amb dues rodes, pintats de blanc i un tendal amb la retolació de 'Gelats i mantecaos” al front del sostre i penjats del mateix unes tauletes que indicaven els sabors que es podien degustar i empesos pel mateix venedor, darrere dels quals es col·locaven, degudament uniformats, per vendre els saborosos mantecaos. Figurava el nom de l'artesà al frontal del carro. Per contenir els gelats portaven un o varis depòsits encoixinats farcits de gel  i sal per a que es mantingués el fred, dins d'aquests depòsits de llautó i les tapes còniques, sempre brillants, estaven els gelats que podien ser líquids o congelats, ambdós solien tenir sabors de llimó, taronja, fresa, llet merengada i poques varietats més. Els líquids es servien lògicament en un got que tu tenies de dur de ta casa per a que en ell el gelater te'ls posés, els congelats els posava en un motlle proveït d'un moll per baixar-lo cap a baix, segons el mida que demanares previ el seu pagament una "perra xica" o una "perra grossa", que eren les monedes de més circulació aleshores i a les màximes a les que nosaltres podíem tenir accés. 
Entre la base de baix del motlle i la de dalt li posava una mena de galeta que era la que aguantava el gelat, tot això estava riquíssim i els xavals que podíem de tant en tant comprar un d'aquells gelats gaudíem de valent.
Avui dia l'ofici de gelater ambulant va quedar en l'oblit, sent substituït per gelateries modernes més d'acord amb els nostres dies.
D’aquells gelaters cal recordar al Tio Serrano/La tia Serrana i al Tio Pepe.
Mentequero, El (pronunciava mal "el mantecaero" 

MALNOMS MASCULINITZATS
Generalment no es fa sovint que troben casos en què originàriament el malnom procedeix d’una dona i al passar a un home adopta la forma masculina.
· L’anomenat  El Tio Serrano (l'home de La tia Serrana i del qual és el seu origen)
· Beltrano (provinent de Beltrán); 
· Boiro 
· Butaco El 
· Córdulo, El (sa mare era Córdula de nom)
· Maraboto,  El tio  (per  masculinització  es deia al marit de la marabota. La marabota procedia de la comarca lleonesa de la Maragateria, en la Vall era coneguda per la deformació d’aquest gentilici; es a dir, de maragata a "marabota") 
· Martino, Pepe  (el fill de la Martina)
· Marto, El tio  (relacionat amb el nom de Marta)
· Melindo, El
· Esperansa, Sento (/De les Esperances)
· Florentino, El; Florentinos (Se la tia Florentina)
· Jessusa, Paco la (a sa mare l’anomenaven Jessusa)
· Juliana, Vicent la
· Malaeno, El (home de la Malena. deformació  de Magdalena)
· Marto, El tio (relacionat amb el nom de Marta)
· Palomo El tio (home de la tia paloma)
· Solivo  (sobrenom provinent d'un cognom –Soliva- també desaparegut a la Vall)

REFRANYS DITES I EXPRESSIONS SOBRE LA BODA I L’ENTERRAMENT
· A casament i enterrament s'hi ha d'anar net de cos i de ment
· Casament i mortalla, del cel baixa (Significa que el casament i la manera de morir no depenen de la voluntat dels homes).
· Casar i morir, un sol camí
· En les bodes els cors, en els enterros els plors (Cada situació demana un comportament).
· Ni bodes sense cants, ni mortuori sense planys.
· No hi ha boda sense flors, ni mortalla sense plors (Així sol ser).
· No hi ha soterrats sense rialles, ni casament sense plors (En els enterraments se'n riuen, perquè és una ocasió en la que persones que feia temps que no es veien s’alegren del retrobament, mentre que en alguns casaments se sol plorar d’alegria).
· Més val anar a una boda que a un soterrar (Sempre és preferible anar de festa i a coses bones i agradables que estar trist i afectat per mals i desgràcies).
· Ni boda pobra ni enterro ric. [No hi ha cap boda pobra ni cap mort rica]