dilluns, 2 de desembre de 2019

EL REBOST DE LA VALL (Programa 2_4ª Temporada 2019-2020)

EL REFRANYER

Bon vent i barca nova pel novembre que hem passat entre fredorades i calorades i gens d'aigua. Benvingut el darrer mes de l'any i primer de l'hivern que ens ha de dur més fred i l’esperada pluja i neu!

D'entrada, començarem parlant de l'Advent. Que va ser ahir. L’Advent marca les quatre setmanes que precedeixen les festes de Nadal i que tenen un apartat propi dins el refranyer meteorològic.

Així ens diu que aquets dies anirem ben ventats:

· "L'Advent és el temps del vent".

Cosa que s’està complint

També ens diu que:

· "La neu d'Advent gela molt fàcilment" o

· "La neu d'Advent gela les dents".

Com que la temperatura que nota el nostre cos baixa en picat quan l'aire es mou, a més a més es recomana:

· "Per l'Advent posa't al sol i guarda't del vent".

Canviant de tema, avui tenim dos sants amb dita meteorològica pròpia. Se celebra santa Bibiana. I vegis per on l'adagi del dia es compleix

· "Si plou per santa Bibiana, plou quaranta dies i una setmana".

De la pluja de desembre el refranyer ens diu:

· El desembre ben portat, o pluja o tempestat.

· Aigua de desembre, és neu sempre

· La boira de desembre, porta l'aigua en el ventre (Aquesta boira és preludi del vent que vindrà carregat de pluja)

· Si el desembre plou, bon any nou

L'altra onomàstica és la de sant Llop (que no és el de la Caputxeta Vermella...) i fa referència al fred:

· "Per sant Llop, gela per tot".

Us deixo per acabar amb un refrany del temps, si més no, força curiós:

· "Amor de gendre, sol de desembre"

(És un amor aparent, sense consistència com la força del sol de desembre, que donat la llunyania de la terra, no calfa massa).

2.- Refranys més populars de desembre

Per començar el desembre trobem una dita que es feia servir no fa molts anys i que deia:

· DITXÓS EL MES QUE ENTRA AMB LLARDONS I SURT AMB TORRONS

Fa referència a dos productes típics de la pastisseria els quals formen part de la menja tradicional. El primer com a conseqüència d’estar en temps de matar el porc com ho deia el refrany:

· A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ (11 novembre)

I pel que fa als torrons perquè s’han convertit en el dolç més consumit en Nadal.

Però les més conegudes són:

· PER NADAL CADA OVELLA AL SEU CORRAL que indica la intimitat familiar d’aquesta festa.

· PER NADAL QUI RES NO ESTRENA, RES NO VAL

Refrany que es diu perquè les festes de Nadal solen ser l’ocasió de mudar-se i estrenar un vestit o alguna altra peça de roba.

Segons ens diu el costumari el que no estrenava res era malmirat i, fins i tot, es deia d’ell que “anava a missa petant”. Per evitar això, les velletes de la família feien mitges i mitjons pels de casa per tal que poguessin portar alguna cosa nova amb la qual escapar-se del retret.

· PER NADAL UN PAS DE PARDAL

Aquesta és una de les dites referides a la durada del dia durant les dates de desembre i gener. Altres de les conegudes són:

· "Per santa Llúcia, un pas de puça" (el 13 de desembre marcava en l'antic calendari julià el dia del solstici d'hivern);

· "Per sant Esteve, un pas de llebre";

· "Per Ninou, un pas de bou";

· "Per Reis, un pas de vells";

· "Per sant Julià, un pas de ca" (7 de gener) o

· "Per sant Antoni, un pas de dimoni" (17 de gener).

LA PARLA DE LA VALL

TRABUCAR:

Fa unes dies vaig encarregar uns basquets de taronges i em portar-les a casa, alhora de descarregar-les i decidir on deixar-les, li vaig plantejar que jo tenia basquets buits i si volia ell deixava el que portava i se’n duia els meus: però va decidir que traguera els meus basquets i jo ja TRABUCARÉ les taronges dels meus als teus.

Hem va semblar curiós l’us d’aquesta paraula i no he tardat en buscar el seu significat i ha resultat del tot curiós fent-se servir en dos significats.

Un el que es referia la persona que m’ha portat les taronges: Pegar la volta, capgirar, tombar o ficar alguna cosa a l’inrevés, (de manera que es buidi el seu contingut), fer caure.

- Els collidors de taronges les descarreguen trabucant-les

L’altre significat i dels que si en tenia coneixement era el d’equivocar-se o errar, especialment a l’hora de parlar barrejar paraules.

- “Parla amb calma que et trabuques i no hi ha qui t’entenga”.

AQUELLES CARTES D'ABANS ...

Amb l’arribada del Nadal, vull retreure una tradició més que pràcticament ha desaparegut, la comunicació escrita tant en cartes com en postals.

Fa tan sols unes dècades en els pobles d'Espanya les bústies seguien sent icones, el mitjà a través del qual es comunicaven les famílies i parelles separades per la distància. Una mena de cofre ple de promeses, de menuts retalls de vides en tinta i paper. D'aquests casellers emblemàtics el carter rescatava (i enviava als seus destins) sobretot bones notícies:

· una carta d'amor d'un soldat que feia el servei militar a la seva novia,

· la postal d'un amic des de la platja o

· la felicitació nadalenca d'un nét a l'avi que vivia en una altra ciutat.

Avuí la revolució digital, si no ha aconseguit matar el missatger, almenys sí que ho ha fet amb el missatge. Ara a les bústies de Correus només circulen factures, multes i, de manera molt esporàdica i en dates concretes, alguna missiva interpersonal.

Ja no s'escriuen cartes d'amor (molt menys a mà) ni s'envien a penes estampes de record des del lloc de vacances. En els armaris de les comunitats de veïns dels carters només dipositen publicitat i correspondència burocràtica.

En la Vall, com passa en la majoria dels pobles d'Espanya, queden poques bústies de Correus (que tinga constància hi ha a la plaça del Centre, en Carmaday, Sant Josep i el Toledo, no sé si hi haurà alguna més, ni tan sol la de la porta de Correus).

Segons informació de correus de La Vall, totes les dies passa el carter i canvia la saca que va amb un gip per seguir un control. Les poques cartes que es repleguen són majoritàriament de contestació comercial (iberdrola, Telefònica, comandes postals de compres o subscripcions, etc.)

De cara a les dades de Nadal, no es veu cap alteració del tràfic postal, han caigut en picat, alguna empresa i la escenificació d’algunes escoles o families que van a correu a dipositar les cartes de Papa Noel o el Reis.

En resum, el correus local com a la resta d’Espanya està actualment focalitzat en els enviaments d’Amazon.

En aquests tres segles d'existència és ara quan aquest servei viu la seva major revolució. Les nostres bústies avui són digitals, més instruments de treball, i han obligat a reinventar-se a l'emblemàtic icona de Correus.

Vegem unes dades:

· Fa 10 anys hi havia 33.609 bústies a tot el país.

· Avui queden 25.163, una xifra alta si es té en compte la caiguda de la correspondència privada:

o en l'últim lustre l'enviament de cartes va baixar un 25%,

o mentre que el 70% dels espanyols afirma no haver enviat o rebut cap missiva d'un altre particular en els últims mesos.

· La caiguda mitjana en l'enviament de correspondència ronda el 2% cada any.

En les seves saques (o bosses de cartes) circulen més penes que alegries.

"Abans la del carter era una figura apreciada, sobretot en els pobles, perquè era l'encarregat de portar les bones notícies a les cases.

“Avui gairebé se'ns tem", fa broma el carter. I és veritat, quan veus que et truca al timbre és per a dir-te que tens una carta certificada i de seguida ja penses en una multa o un avís d’hisenda.

Hi va haver un temps en què escrivíem cartes. No hi havia ordinadors personals, ni tablets, ni mòbils, ni sms, ni wasap. Senzillament escrivíem en un full pautat o en una postal.

La carta es destinava a temes més llargs i de més força mentre que les postals eren majoritàriament utilitzades per felicitar els aniversaris.

Hi havia tot tipus de postals, tot i que abundaven les de ciutats i pobles, la majoria en blanc i negre fins als anys 50 i en color des dels anys 60 en endavant.

Postals de felicitació dels oncles i avis que rebies en els teus primers aniversari de vida o postals que remeties als teus familiars que vivien al poble. T’esforçaves per escriure amb una lletra llegible, -per alguna cosa havien de servir els exercicis de cal·ligrafia de l'escola-, ja que era molt important que els destinataris, els oncles o els avis poguessin entendre tot el que volies dir.

Recordo aquelles frases fetes com aquelles que començaven dient "Moltes felicitats et desitja ... que molt t'estima" o "Un milió de felicitats et desitja en el dia del teu aniversari ...".

Els sobres del correu aeri eren molt recognoscibles ja que es distingien per unes franges vermelles i blaves impreses en el seu contorn.

Hi havia sobres per transmetre condols amb el contorn negre i estampes amb oracions per l'esperit del difunt.

En el Nadal arribava la felicitació del carter, per demanar l'aguinaldo nadalenc.

Hi havia gent que col·leccionava segells, -jo fins a l’any 74-, tot i que la imatge que recordem tant en els segells com en la monedes d'aquells anys, -la vam veure durant massa temps-, era la de Franco.

Les bústies del portal, avui gairebé orfes de cartes manuscrites i gairebé plenes de factures, -gairebé totes han passat al format electrònic-, es convertien sovint, i davant la falta de telèfon, en aquesta màgica porta d'entrada de missatges i notícies de qui tenies lluny. Eren temps en què els xiquets escrivíem amb llapis, per allò d'esborrar si ens equivocàvem, -i clar que ho feiem-, i els més grans amb bolis, plomes o estilogràfiques. Quantes històries s'amaguen en aquelles cartes d'antany !: cartes d'amor, enyorança, separació o ruptura, cartes que anunciaven una feliç notícia, un naixement o un treball, cartes del fill que era a la mili i escrivia a la mare perquè li manés uns xoriços o més diners o que es cartejava amb la núvia que havia deixat al poble. Algunes fins perfumaven les cartes com si volguessin transmetre part de la seva essència i presència a l'enamorat que estava lluny.

El carter vestia de gris clar a l'estiu, amb jaqueta-guerrera i pantaló, amb ratlla vermella a banda i banda i gorra de plat, i blau marí a l'hivern, la bossa del cuir a l'espatlla.

Era un ofici molt sacrificat tant per les hores de treball com per les caminades que havien de fer.

La motorització del servei amb bicicletes o ciclomotors van humanitzar una mica el servei. Fins llavors el repartiment era domiciliari. Lliuraven a mà les cartes.

Tot això canviaria a principis dels anys 60 quan es van instal·lar les bústies domiciliaris. El 1981 s'instituïa el famós codi postal així com altres serveis com el postal Express.

El 1991, l'Estat separava la Caixa Postal de les activitats exclusivament postals de Correus i Telègrafs, per unir-la a altres entitats bancàries públiques.

Avui Correus ja no ofereix serveis bancaris, només permet l'enviament de diners, a través de girs de la Western Union. Segons les actuals lleis Correus garantirà la prestació d'un servei postal universal fins a l'any 2025. El futur augura una liberalització total del sector.

Aquelles postals que s'enviaven

Que els temps canvien tots ho sabem.

Però us recordeu de quan es felicitava amb postals, això si que era rebre una bona felicitació en el dia del teu sant o del teu aniversari, les havia de totes les formes, de flors, de natura, d'un conjunt famós, d'una parelleta , de xiquets, d'una senyoreta, de Nadal, plegables, de colors i fins olors.

Us ens recordeu d'aquelles que arribava una flor i que estava perfumada ?.

¿I aquelles que a l'obrir-les es muntava un desplegable, i apareixia per exemple un caseta amb la seva teulada i tot?

Que records els d'aquells temps, crec que es vivia amb molta mes il·lusió quan rebis aquestes cartes de felicitació, i rellegint algunes d'elles veig que es posava molt més entusiasme que es posa avui en dia.

Era més econòmic que les cartes per a la transmissió de missatges curts, per a ser remesa al descobert, sense sobre.

En les targetes postals més antigues l'anvers estava reservat per al segell de franqueig i consignar nom i direcció del destinatari.

TARGETES IMPRESES DE LA VALL D’UIXÓ

· Sant Josep: Ha estat la més estesa

o Les Coves (destacant l’entrada, l’embarcador i la sala de les rates penades)

o L’ermita de la Sagrada Família

o La piscina

Totes elles amb l’escut de la Vall en l’angle superior esquerre.

· L’ajuntament i la plaça (del Centre o del Generalisimo

· La plaça de Los Martires (Avui plaça la Pau Vicent Martínez Guzmán)

· Panoràmica fabrica Segarra

· La Clínica Segarra

· La Caseta dels Mestres

· L’església de l’Assumpció

· L’avinguda Sud-oest (escut de La Vall)

· Mosaic de 5 llocs emblemàtics de la Vall i de text: RECUERDO DE VALL DE UXÓ (Església de l’Assumpció al centre i al voltant l’església del Sant Àngel – angle superior esquerre: l’Ermita de la Sagrada Família – angle superior dret; entrada a les Coves de Sant Josep – angle inferior esquerre i plaça del Generalisimo – angle inferior dret).

MALNOMS ADQUIRITS PER SITUACIÓ ESPONTANIA

En l’últim programa que vaig fer de la temporada anterior vaig fer menció al Tio Prevenido i a Pepe Soles com a exemple d’aquells malnoms que se’ls va assignar pel fet d’haver dit una exclamació que per la seva curiositat es va fer mereixedor a ser reconegut d’aquesta manera.

Seguiré referint-me a tots aquells que son anomenats per aquesta característica o situacions.

Prevenido, El tio (compta la historia que arribà a l’estació de Nules un passatger que venia a treballar a l’Ajuntament de La Vall. En el camí d’anada a La Vall va preguntar a un llaurador però on arribar a la població veïna i quan li restava. El llaurador li va indicar la direcció al temps que l’alertà de que anara en compte que en aquell poble eren amants de treure sobrenoms. Ell li respongué: “Muchas gracias, ya iré PREVENIDO” Quan arribà a La Vall es va dirigir a la fonda per trobar allotjament i es va dirigir a la fondera que estava darrere el taulell: “Buenas tardes. Mire, yo vengo a trabajar en el Ayuntamiento y necesito alojarme aquí durante unos dias hasta que encuentre una casa donde poder vivir” La fondera, efectuada la presentació per part del foraster, li respongué espontea i amb tota familiaritat, més bé amb to desvergonyiment: -Ah, si'.. . Usted es el TIO PREVENIDO!!)

Pepe Soles (aquest es el sobrenom atrubuït a la persona que en la Vall es dedicava a treure els sobrenoms de la majoria de la gent i ell sempre deia que per a ell no li tragueren cap. Ell solia dir: “A mi, Pepe a soles”. Doncs dit i fet, amb PEPE SOLES es quedaria)

· ASPIRINA
(Era un professor de l’Institut Laboral. Feia la "mili" a les milícies universitàries com a oficial, era templat i alt, de manera que quan venia al poble vestit d'uniforme les xiques exclamaven "QUE ASPIRINA!", fent referència a la "calma" que, com una aspirina, els podria proporcionar).

· AVESPA, SANTETA L'
(el seu marit conreava figueres. Les figues millors de la collita dels venia al mercat i les més lletges les aprofitava per assecar-les als cofins. Per això la gent li deia: "Fins del mes roin traus profit, igual que les avespes" )

· BAJOCA, EL TIO
(el seu avi li deia constantment: "estàs més verd que una bajoca!")

· BENIGUALETS
(el mestre Badal era el director de la banda de música la Lira Nou Centre, que tenia la seva seu, abans de la guerra, al Nou Centre Republicà i després, en el franquisme, a la Sessió Femenina, a hores d'ara hi ha la Caixa Sant Vicent. Doncs el mestre Badal volia que tots els músics anaren conjuntats. Sempre deia: -Toqueu ben igualets, toqueu ben igualets. I com ho deia moltes vegades a la fi li tragueres el malnom de Benigualets i la banda acabà coneixen-se més per la banda Els Benigualets i oblidaren el nom oficial).

· BICHO, EL
(la seva mare tenia per costum el repetir-li: "estàs fet un bicho!")

· BOLEA, EL TIO
(escolà de l'Assumpció, tenia el costum d'amenaçar els acoliquets amb un: "te pegaré una bolea!")

· BOLO, EL TIO
(l’avi treballava en una mina i quan arrencava una pedra grossa deia “bolo va!”)

· BORO, EL TIO
(sobrenom que li va posar l'amo Ernesto Segarra, que es va portar des de la mili, doncs havent-la complert en Melilla, pronunciava malament la paraula "moro", truncant-la per irregularitat en la direcció per la de "boro", i, amb el sobrenom es va quedar).
· BORRELLÓ, LA

(era xicoteta i molt revoltosa. La seva mare le deia: "pareixes un Borrello", fent referència al "Borrello" [esborra] que arrossegat pel vent no està mai quiet).

· BREVA
(tenia el costum de ser molt puntual: "fas prompte a tots els llocs, ets mes primerenc que una, breva!" li solien dir).

· BURROMATAM, LA TIA
(esdiu que en una arrencada tragicòmica, es va posar als peus del ruc perquè el trepitgés perquè el seu marit no la volia: "burro, matam que Manuelet no em vol!!").

· CABALLERO, EL TIO
(Salvador Rebollar Darós tenia la costum de saludar en un "¿cómo estás caballero?).

· CABLE
(era paleta i solia usar molt l’expressió “apreta el cable”).

· CAJE, PEPE
El Caje ve de jaque (Molt valent). La història comença quan uns xulos volien aprofitar-se de un pobre home que venia cacaus y Pepe va eixir en defensa del cacauer y ell va dir : Pepe El filaor es un caje , en lloc de jaque. El apodo primer de Pepe era el de Pepe el filaor , perquè filava cànem per fer espardenyes.

· CEBA, EL TIO
(quan era tot just un nadó era molt rosset i blanc. El seu avi solia comentar: "mira quina cebeta tinc". És l'exemple del sobrenom més precoç).

· CHALECO, PASCUAL SERRANO
(Era corredor de bicicleta i en una de les competicions ciclistes al velòdrom de Segarra, en una de les probes, concretament en la de meta partida tenia que competir amb el corredor Peiró. En trobar-se els dos, Peirç era alt i Pascual´, baixet. Aleshores Peiró diu:"Amb aquest chaleco tin que còrrer". Al que Pascual li respongué, "tu corre tot el que pugues que a l'esprint te de guanyar i els diners seran per mi). Tan li va agradar aquest apelatiu que s'ho va posar al quadre de la bicicleta.

· CLARINET, EL TIO
(tenia el costum de dir: "s'ha de parlar clar i net").

· COCODRILO
(era lleig i amb la boca gran. s'explica que banyant-se a la mar li va dir a la seva mare: "a què nedi com un cocodril?", al que ella va respondre amb sorna: "si fill, no mes et falta la cua!).

· COJONES, JUAN
(jugava a futbol de porter i deia ¡cojones, cojones! sempre que li marcaven gol).

· COMI, JOAQUIN
(sent pèl-roig, el menut Joaquin va anar amb la seva mare a Castelló. Allí va veure a un altre xiquet pèl-roig i sorprès li va dir a la seva mare: [mira mare, un altre com "mi"!!] i així se li va quedar).

· CONEJO, EL TIO
(tenia la costum de dir a tots:"¡eh, conejo"!).

· FARTES, MANOLO
(caçador que a l’hora de menjar li deia al seu company: “si que fartes!”).

· FOLIGA, EL
(perquè de menut deia foliga en lloc de formiga).

· FUSTA, PEPE
(Tenia la cara roja i era aficionat a la pilota, activitat que practicava en el Roser i que quan jugava els espectadors l'animaven a que pegara fort al temps que li deien que “et poses més roig que la fusta del ginjoler").

· GRAVE, EL TIO
(un dia es va encendre el cotxe de línia i un tal Nelo el Blanco, que anava a la vaca, va caure i es va trencar la columna. Cada dia li preguntava un amic seu: com estàs?, què estàs grave?).

· HONRADES, LA TIA
(solia dir: "xiquetes, el principal és la honradez!").

· LETRICAS, EL TIO
(procedent de la província de Terol, vingué endollat ​​per un ministre de Franco a treballar com cobrador per al Banc de València. Quan presentava les lletres de canvi en els domicilis tenia costum de dir: "li traigo una letrica ...").

· LLEPAT, ELEUTERIO EL
(Eleuterio era una persona que li agradava anar sempre ben asseada, ben pentinat, com es diu a La Vall anar en punt d'onze. Quan eixia al carrer fet un pinzell la gent li deia "vas com si t'hagués llepat").

· MANGRANA
(era molt prim i algú li solia dir: "tens mes ossos que una mangrana!").

· MAPA, SANTETA EL
(durant una d'aquelles entranyables excursions en autocar consultava i explicava contínuament un mapa.
Aviat les companyes de viatge van començar a dir-li amb broma: "Santeta, el mapa!").

· MARTINO, EL
(Era jugador de pilota i quan li pegava a la pilota li deien "pareixes martino" en referència a un jugador de pilota de l'època).

· MELENGUE
(possible referència a una mala pronunciació de "merengue").

dilluns, 28 d’octubre de 2019

EL REBOST DE LA VALL-EL CAFÈ DE PIPA (Programa 1_4ª Temporada 2019 -20)

EL CAFÈ DE PIPA
El rebost de La Vall
PROGRAMA 1_4ª Temporada
(28/10/2019)

Avuí he retornat a la Cadena Ser de La Vall d'Uixó per reprendre la secció del Rebost de La Vall dins de la programació del Cafè de Pîpa, que he degut de deixar aparcada per un contratemps de salut.
Ho he fet ja en la nova temporada, la 4ª, Les seccions constaran d'una miscel·lània de temes i que abordarem durant els diferents programes amb presencia mensual en horari de dilluns a partir de les 15:20h.
En el programa d'avui hem parlat al voltat de la festivitat de Tots Sants.
TOTS SANTS
Podeu escoltar-ho en aquest enllaç:
EL REFRANYER
Aquesta setmana entrem en novembre hi ho fem amb la celebració de Tots Sants. Fem un repàs a algunes dites:
Fred, foscor, castanyes, panellets i bolets: tot el que ens explica el refranyer sobre la festivitat de Tots Sants
L’arribada del mes de novembre marca un punt d’inflexió en el calendari: s’escurça el dia i arriba el fred. Antigament, en les societats ramaderes i agràries, aquesta data marcava el final del cicle. Per això Tots Sants és una festa tan assenyalada. I la millor prova de tot ens la proporciona el refranyer, un recull de saviesa popular que ens parla de les feines del camp, de l’arribada de la foscor i del fred i també ens anomena un bon reguitzell de productes típics d’aquesta època.

Tot i que cada vegada hi ha més poca gent que es dediqui a l’agricultura, la nostra societat és una societat llauradora que durant mil·lennis s’ha dedicat al conreu del camp, a la ramaderia i a la pesca. Per això en el refranyer són tan abundants les dites que es refereixen a aquestes feines, un coneixement oral que es transmet de generació en generació a través de dites i refranys.

Així podem saber que pels pastors, el mes de novembre és el moment de baixar els ramats de les muntanyes i és quan se’ls acaba la feina:
      · De Sant Joan a Tots Sants passa el pastor sos afanys.
I amb els ramats a casa, és l’època de filar:
      · Qui de Tots Sants a Nadal no fila tot l’any sospira.
Al camp és el moment de llaurar i sembrar
   · Per Tots Sants, sense trigar, treu l’arada a llaurar.
   · Per Tots Sants, i no més enllà, has de sembrar
Però de fer poca cosa més:
   · Per Tots Sants, els blats sembrats i els fruits a casa guardats.
És hora de recollir-se i proveir-se per a passar l’hivern, una època poc productiva en les feines del camp.
Pels caçadors també s’acaba la temporada perquè amb l’arribada del fred i la foscor, els animals hivernen:
   · Per Tots Sants, caçador, plega els rams.
Un altre tema central és l’escurçament de les hores de sol i l’allargament de la nit. Els celtes, els precursors de la festa actual de Tots Sants, dividien l’any en dues etapes: la de claror i la de foscor i, precisament, a principi de novembre començava aquesta darrera.
Fins al solstici d’hivern, el 21 de desembre, el dia s’escurçarà cada vegada més. La cristianització va saber lligar molt bé aquest període a partir de dues festes:
   · De Tots Sants a Nadal, les set setmanes fosques de l’any.
I també:
   · El dia no creixerà fins que Jesús no naixerà.
I l’arribada del fred:
   · De Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar.
És un dels refranys més coneguts del calendari, que es completa amb un bon reguitzell de variants que conviden a abrigar-se bé:
   · Per Tots Sants abrics i guants o
   · Per Tots Sants, capes i guants [o mocadors grans]

Això vol dir que, almenys antigament, el fred començava a fer-se més intens el mes de novembre:
   · Per Tots Sants el fred és al camp, per Sant Martí (11-11) és al camí, per Santa Caterina (25/11) és dintre la cuina.
També hi ha moltes dites que marquen l’entrada de l’hivern entre Tots Sants i Nadal: 
   · De Tots Sants a Nadal, l’hivern formal.
   · Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat
   · De Tots Sants a Nadal, o ploure o nevar, tant s’hi val.

Temps ha, un dels senyals inequívocs que havia arribat el fred era que els insectes, sobretot mosques i mosquits, es morien:
   · Les mosques, per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades.
Però actualment això és difícil d’aplicar perquè amb la climatització de la majoria d’edificis hi ha mosques tot l’any.

Però Tots Sants també és època de moltes menges típiques. Les més conegudes són les castanyes i els panellets, tal com diu la popular cançoneta:
   · Per Tots Sants castanyes, per Nadal torrons, per la Pasqua mona i tot l’any bombons.
També hi ha
   · Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.
Perquè l’arribada de la tardor porta un bon reguitzell de fruites del bosc com ara castanyes, caragols, glans i, sobretot, bolets:
    · Per Tots Sants, mortons i glans, cama-seques i esclata-sangs.
i també
   · Per Tots Sants, arboços i glans, llentrisca madura i esclata-sangs.
PER TOTS SANTS, MONSTRES VALENCIANS
A la casa on hi haurà xiquets i xiquetes, a hores d'ara de mes segur que ja s'haurà adonat que tot just falten tres dies per a la nit de Halloween. La tarda de dijous hi haurà aldarull als carrers i places del nostre poble. Així ocorre tots els 31 d'octubre i, enguany, encara més. De tots és conegut la implantació a la nostra societat del Halloween. Doncs davant de la proximitat d’aquesta celebració forana, i com a contrapartida a la seva invasió, vull aprofitar per divulgar entre els xiquets i xiquetes l'imaginari tradicional dels monstres valencians entorn de la festivitat de la vespra de Tots els Sants. Per tant, sabent el difícil que és guanyar la batalla a Halloween, al menys el que si podem fer és que els nostres personatges imaginaris puguen conviure amb les importacions ianquis.
Doncs és un moment idoni per a parlar i donar a conèixer alguns monstres, de la gran quantitat que deambulen pel País Valencià, alguns són molt genèrics i altres molt locals. A La Vall d’Uixó tampoc ens hem lliurat d’ells.
Des de fa uns anys s’han iniciat iniciatives en aquest sentit com el que organitza la Biblioteca i Departament de Didàctica del Museu Valencià d'Etnologia, amb el programa “Espanta la por” amb els monstres valencians protagonistes de moltes rondalles i llegendes valencianes per a parlar de la por, de la nostra por. Aquesta campanya també ha arribat a la nostra biblioteca i està a la bast de tota la ciutadania i forma part de la programació d’algunes escoles de la Vall. O en el cas de Benicarló, amb el programa “de por” faran un recorregut pels carrers del poble rememorant els Bandolers binicarlandos del segle XVI i XVII.
Al nostre poble han programat que els pirates del Carib tafanegen per les grutes de Sant Josep. La Vall d’Uixó també té els seus propis figures mitològiques que de la mà de Josep Font i Nel·lo Navarro estan recuperant mitjançant la publicació de les llegendes del nostre poble i que després nomenarem.
Repassem doncs els nostres espantacriatures que han estat els que ens han generar la por de menuts i que les nostres majors han emprat per fer-nos obeir:

Genèrics:
HOME DEL SAC.- Camina pels carrers amb un sac al coll. Si veu un xiquet sol pel carrer, el clava dins del sac i se l’emporta. Només apareix si els pares, avis o algun adult els invoca quan no es porten bé: Que vinga l’home del sac! Porta't Bé, o vindrà l'home del sac i es t'emportarà.
HOME DE LA CAPA t a l’home del sac, actuava de nit amb l’oscuritat.
EL COCO Monstre pelut en cara i peus que es passejava pels carrers furtant xiquets de les seves cases per a la posterior digestió.
Era el que recorria la nostra mare arrullant-nos per aconseguir amb una cançó de bressol per tal de fer-nos dormir.
ELS DONYETS.- Passegen per la casa amagats. Són esperits d’avantpassats, les ànimes dels difunts familiars que es mantenen a prop dels vius i vetllen pels seus descendents.
EL BUTONI.- Ningú l’ha vist, potser entre els arbres. S’emporta els infants que ploren i no s’adormen. També, els que no s’acaben el dinar o el berenar. Entra a les cases pel forat del pany o el badall de la porta.
LES BRUIXES.-
Divendres i dimarts, dies de bruixes i de males arts.
Les bruixes eren dones que conservaven la saviesa antiga per a poder posar remei a malalties físiques i espirituals. Per tindre aquests poders intrínsecs es vinculava la seua saviesa al dimoni. Però hi ha bruixes bones i dolentes en la tradició popular valenciana.
Les bruixes bones acostumen a ser velletes amables i aparentment desemparades. Les bruixes malvades tenen aparença més sofisticada, com de reina o dona de gran bellesa.
La bruixa Curruixa o Pirula és de les més conegudes. Es tracta d’una bruixa, lletja i malcarada, amb nas ganxut, berrugues, desdentada i rialla macabra. S’utilitzava pels adults per a espantar els xiquets, amb l’amenaça de convertir-se en el dinar o el sopar.
BUBOTA.- Fantasma de llençol que ronda pels carrers i cementeris per espantar els vius. Tenen l’aparença de persones incorpòries i semitransparents cobertes totalment per grans llençols blancs que els tapen el cap i els braços.
GAMBOSINS.- Criatures voladores pràcticament imperceptibles, que xiulen a les nits de vent i ataquen els xiquets incauts que ronden per on no deuen.
EL MORO MUSA, Utilitzem l’expressió “Que ve el Moro Musa” “Ni que vinga el Moro Musa”
Ocult en la penombra de coves, vells magatzems i cases abandonades, el Moro Musa atrapava als xiquets que es colaven en llocs prohibits. Si el xiquet intuïa la seua presencia en la foscor el podia conjurar ajuntant els punys ben tancats amb els dits polzes molt junts i dient: “Vés-te’n moro Mussa o moriràs com una puça”.
Esta basat en la llegenda del rei de la València musulmana. Rahman Mussa ibn Nussayr, conegut popularment com el moro Musa o Mussa, que va dirigir la conquesta de la Península Ibèrica en el 711. Després de la conquesta cristiana, es va quedar per aquestes terres amb ànim de venjar-se.
Locals:
Però al nostre poble tenim la nostra pròpia versió editada en el llibre “Vora el riu d'Uixó”, de Josep V. Font i Nel·lo Navarro i continuada en la segona publicació “Els fils de la memòria”.
La llegenda del moro Mussa narra una increïble història protagonitzada per un ésser malvat i repulsiu que acompanyat de la seua serp i el seu gat negre, i després raptar a un bella donzella, s'acabarà enfrontant, transformat en un ésser fantàstic amb cap de drac i cua de serp, al cavaller cristià Jaume Ferrisa.
Dins d’aquest llibres podem trobar tota una sèrie de llegendes i que dins de la campanya d’animació lectora aniran arribant a totes les escoles. Algunes de les llegendes són referides a éssers fantàstics o mostres com:
L’AGÜELA MARETA a molts ens la han presentat com a una bruixa malvada, amb la qual els pares amenaçaven als xiquets quan no es portaven bé.
Tot el contrari de com ens mostra la seva llegenda, una història d'amor ambientada en l'època de la Reconquesta, entre una jove musulmana, Meisuma, i un jove cavaller cristià, Ferran. i que algun altre dia, si us sembla bé la podria contar.
CAPNEVAT És una serp de cabellera blanca. Entrava dins les cases on hi havia xiquets de bolquers i adormia a la mare amb el seu xiulet i la seua mirada, apartava el xiquet i es posava a mammar.
EL GEGANT PEGABRAMS Després de les menjades pantagruèliques, buscava un lloc estratègic i llençava uns grans brams que arrasava en tot allò que abastava. Va ser superat per Milhomes, un pastor, que amb ingeni, va aconseguir llençar-lo fora de la Vall.
ESGALLABRAÇOS Vivia en les muntanyes i de tant en tant baixava al poble i es dedicava a fer maleses. Era utilitzat per fer por als xiquets.
Com veieu hi ha molt per a elegir i utilitzar com a disfressa i faria el mateix efecte que el Halloween ianqui; però estaríem fent us de la nostra tradició.

LA PARLA DE LA VALL
MERDER.
Una paraula vallera groera que junt a altres, sempre tenim a la boca.
I és que els valencians tenim fama de malparlats i nosaltres fem honor a això. I potser és una fama justa. Potser tenim una mentalitat que ens fa rebutjar els eufemismes o altres recursos retòrics que emmascaren el que volem dir. Potser és degut a un passat rústic del qual no ens hem després, ja que un "merder" és un femer (en valencià recorrem molt a l'escatologia. Abans de constructors, érem agricultors i, és clar, el fem ens tira molt ...).
Segurament, són moltes les raons que fan que usem paraules grosseres.
Siga per la raó que siga, el cas és que, efectivament, és constatable que usem profusament la paraula merder per a referir-nos:
1- A una situació on regna el desordre i la confusió.
   -- "En temps de rebaixes, aquella botiga és un merder".
També la fem servir per referir-nos a:
2.- Un desastre, un lloc ple de merda o de brutícia.
   - “Després de la festa el carrer és un merder”.
I fins i tot quan fem:
3.- Un embolic tan gran que té molt difícil solució.
   - “Xe quin merder ha deixat l'alcalde”.
Però tot açò ho resum en una expressió:
* MAL MERDER!.- És la descripció d'una situació plena de confusió i embolic que no se sap bé com acabarà. Una mica, per què no dir-ho, en el que s'han convertit la situació política espanyola i agreujada per la situació que es viu a Catalunya.

divendres, 4 d’octubre de 2019

LA PARLA DE LA VALL

GARGANXÓ
Aquesta paraula es una de tantes paraules que popularment ens referim a les parts del cos. 
En aquest cas quan diem garganxó ens estem referint a la gola, o sigui a la part anterior del coll, espai comprés entre el vel del paladar i l'entrada de l'esòfag i la laringe. I específicament de la part que es troba la nou del coll.
- M’han agafat del garganxó i de poc m’ofega.

LA PARLA DE LA VALL

GÀNGUIL
Una paraula més en la que es dirigia la meva avia quan m’havia estirat i em veia més prim, amb les cames llargues. 
- Quin gànguil que estàs fet!
I s’establia una sèrie de comparances com:
Cames de gànguil, o 
Més prim que un gànguil, o 
Alt com un gànguil.
Llarg i prim com un gànguil.
Estar com un gànguil
Però també fèiem servir aquesta paraula per indicar que una persona tenia valor, no s'acovardia ni s'avergonyia fàcilment dient-li:
Tenir gànguils.
O si no feia res i alhora molestava li diem:
Fer el gànguil.

LA PARLA DE LA VALL

GAMBAL
Una paraula molt escoltada a la meva avia i que em deia al tornar a casa després d’haver estat pel carrer una gran estona i arribar prou tard.
- Vine cap ací gambal, açò són hores d’arribar a casa.
Així estareu farts d’escoltar l’expressió:
Ser un gambal, per a indicar que algú no està mai a casa.
I és que gambal és el sinònim de cama; extremitat inferior o posterior de persona o d'animal, considerada especialment en relació amb la seva capacitat per a caminar o córrer.
Però també la fem servir en un altre sentit quan volem dir que una persona té poca capacitat intel·lectual. I ho fem amb l’expressió:
Ser un curt de gambals (Curt de comprensió i d’enteniment)

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

GAVELL
Ens referim a dos significats:
1.- Feix. Amb dues situacions:
Braçat. Feix de coses (llenya, herba, espigues, etc.) que es pot portar amb el braç.
Feix de llenya menuda tapat de terra, que forma un munt per a esser cremat i servir de femada al camp.
2.- Munt. Conjunt, reunió de coses, de persones, generalment poc ordenada.
Del gavell es deriva la GAVELLADA com:
1.- Conjunt de manats o falcades d'espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després diposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba.
Hi ha una expressió que diem quan dues persones fan bona parella:
Fer bona gavella 
2.-  Gran quantitat.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

GATERA/GATONERA.- Forat redó en una porta o en una paret per on poden entrar i eixir els gats.
Antigament, les gateres eren tan simples com un forat fet a la porta o la paret de cases o pallers per permetre l'entrada lliure als gats. Gràcies a elles, els gats contribuïen a mantenir allunyats als rosegadors de les reserves de blat i blat de moro allà guardades. Tot i que aquesta necessitat ha desaparegut, algunes cases antigues i pallers encara les conserven.
Trobem l’expressió:
Deixar-se els pèls en la gatera (Passar per un perill imminent)

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

GARBÓ.- Feix de sarments o de branques primes de qualsevol planta, destinat a fer foc, a alimentar el bestiar, etc.
«Garbó és un diminutiu de garba; és un feix de matèries vegetals que no es pot doblegar —llenya, branques, canyes, etc.—, mentre que garba és un plec de matèries doblegades —herba, palla, etc.
Arreplega la llenya i fes-ne un garbó.

EL SANTORAL EN EL REFRANYER

4 octubre SANT FRANCESC D’ASSÍS
La cordonada de Sant Francesc, cap any no pot faltar, o per terra o per mar.
Després de la ressaca dels temporals, trombes d'aigua i tornados del passat setembre, els refranys d'aquesta setmana ens parlen de fenòmens que es repeteixen cada any amb sorprenent puntualitat. El comportament habitual de la cordonada és de pluges i un accentuat descens de la temperatura. En octubre i amb l’arribada de la tardor es quan en aquestes contornades venen els temporals de pluja i no pas a primers de setembre com ha ocorregut enguany i que sembla no es produirà davant l’onada de calor estival que continuem tenint.
Diu la llegenda que parla de La cordonada de Sant Francesc, que el sant es desempallegava del diable quan el venia a malmetre, fuetejant a l'aire amb el cordó que duia lligat a la cintura. Al fer aquest gest el cel s'organitzava en una enorme tempesta amb llamps i trons que feien fugir el dimoni.
Doncs bé, de forma gairebé sistemàtica, en aquestes dates, se senten les tronades, siguin a terra o al mar: 
La cordonada de Sant Francesc la temen els pescadors i els mariners. 
I és que les tempestes poden alterar molt la situació marítima 
Quan Sant Francesc treu el cordó, a la mar hi ha gran maror; uns anys sí, i uns altres, no.
I els pescadors ho tenen ben present:
Per la cordonada, barca aturada. 
En els últims anys, curiosament, la «cordonada» ha fallat en nombroses ocasions i s'ha hagut d'esperar fins i tot fins al mes de novembre. Les fortes pluges d'aquest temps han quedat registrades i són ben presents entre mariners i pescadors.
Podeu llegir mes refranys de Sant Francesc d’Assís en aquest enllaç:
http://elrefranyer.com/cerca?text=%204%20OCTUBRE
de la meva web: elrefranyer.com

EL SANTORAL EN EL REFRANYER

3 octubre: SANT GRAU ABAT
Per Sant Grau, el tord cau. 
Es època de cacera. I un any més la polèmica de la caça del tord en parany està servida.
D’any en any, el tord es caça en parany.
I d’aquesta forma tan traïdora d’agafar els tors que cauen enganyats pel reclam ens ve l’expressió:
Caure en el parany (Deixar-se enganyar o seduir)

REFRANYER OCTUBRE

CADA DIA UN REFRANY
Per l'octubre, fuig de l'ombra i busca el sol 
Això és el que s’ha dit sempre; perquè a la tardor, ja abelleix més el sol escalfador que l’ombra refredadora. Però sembla que tenim un refrany més que amb motiu del canvi climàtic deurà d’anar al racó de la saviesa popular, quedar-se en l’enyorança d’un gran desig i dormir al bagul de les lamentacions.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

LA PARLA DE LA VALL

GALTA
L’utilitzem per assenyalar dues parts del nostre cos. La primer que mirem és la que es refereix a la part de la cara que s'estén a cada costat des dels ulls fins a la barba. 
- Li va fer les galtes roges. 
- Té les galtes molt plenes.
Vegem algunes expressions:
Estar begut de galtes (Prim)
Estar de bona galta (Estar en bona disposició per a fer alguna cosa. De bon humor)
Fotre les galtes roges [a algú] (Avergonyir-lo molt)
Galta de pa de ral [o de pa tou , o de pa torrat , o de ferro , o de formatge] (Galta molt plena)
No et fies de la galta que de nit s’afaita (Les activitats que es fan nocturnament són sospitoses d’il•legalitat o de dissimulació per alguna raó inconfessable)
Tenir una rosa a cada galta (Tenir cara rosada)
Tindre galta d'àngel bufador (Ésser caragrós. Cara molt plena)
L’altra galta és la del cul. Natja. Cada una de les dues porcions carnoses, simètriques, situades en la part posterior del cos entre les cuixes i el costellam.
- Quan camina se li mouen les galtes del cul
Vegem algunes expressions:
Amb una ma a la galta (Fer una cosa sense esforç)
Galta del cul (Anca)
I ara, què li falta?: Un pedaç a cada galta (Es refereix a persones molt exigents)
I de l’acció de rebre una bufetada a la galta tenim la GALTADA
- Quan la va voler besar, ella li va soltar una galtada…!
Que també se li diu quan rep un menyspreu o desaire. 
- La destitució va ser una galtada que no s'esperava.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

GARBELL.- Receptacle que té el fons ple de forats iguals i que serveix per a separar objectes de grandària desigual deixant passar els uns i retenint els altres. Generalment és de forma circular, amb una riscla o vorera sòlida. El material de què és fet, varia segons els usos als quals es destina i segons les comarques: els garbells més usuals són els de triar cereals i els que empren els paletes per a triar les pedretes i la terregada o guix mòlt. El fons dels garbells sol esser de pell, d'espart o de joncs, i modernament de tela metàl·lica.
Vegem algunes expressions:
Deixar com un garbell (Deixar ple de forats)
Semblar un garbell [o Estar fet un garbell] (Estar molt foradat)
Fer del cel garbell (Donar entenent una cosa per altra)
Haver de treure a prendre el sol anb un garbell (Es diu d'una persona envellida o molt tímida)
Pescar el sol amb el garbell o 
Poar amb garbell (Treballar en va, fer coses inútils) 
Sedàs clar i garbell espès, fa ric pagès (Significa que cal fer poques porgueres i menys segó, a fi que surti més pa)

Tenim l’acció de GARBELLAR per a triar o netejar, gen. llegums, amb un garbell.
A no ser que fem un treball inútil i aleshores el que fem és: 
Garbellar aigua.
Garbellar aigua avui en dia té un protagonisme principal entre la classe política alhora de voler fer pactes de govern amb reunions en que les discussions s´allarguen de manera innecessària derivant en una perduda de temps i a la fi no arribar al pacte.
I si barreja mentides amb veritats diem que: 
Cal garbellar el que diu.
- Garbelleu tot el que us expliqui perquè diu una mentida darrere l’altra.