dilluns, 23 de gener del 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 33)

EL CAFÈ DE PIPA
(23/01/2017)
LES NOSTRES TRADICIONS
Ja hem comentat la setmana passada que a mes a mes de la celebració de Sant Antoni en els que les vallers i valleres estem immersos, teníem la costum d’apropar-nos a la població veïna de La Vilavella per participar de les festes dedicades a Sant Sebastià al voltant del dia 20 de gener, dia del patró.
Arrel d’aquesta celebració vull avui donar a conèixer la crònica que va publicar l’Heraldo de Castellón amb motiu de les festes de Sant Sebastià de l’any 1895. Aquesta noticia l’he trobada en la web de l’Associació de veïns de La Vilavella i la qual vull compartir amb tots els oients per la vinculació manifesta del poble de la Vall en aquesta festa.
Premsa Antiga: Festa de Sant Sebastià, 1895
Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)
El gener de 1895 –fa 122 anys- va iniciar el seu periple l’Heraldo de Castellón, del qual ja he parlat aquí més d’una vegada, un periòdic molt estimat pels historiadors, mercè la gran quantitat de dades que ens proporciona.

L’Heraldo, recordarem novament, era un diari de caire liberal, va ser fundat pel nostre valler il·lustre, José Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó 1866-1938), periodista i polític. Fins la seua desaparició, l’any 1938, substituït per Mediterráneo, la publicació va estar vinculada a la família Castelló Tàrrega.
La crònica que tot seguit transcriuré va ser redactada per un germà del director, Ramiro Manuel Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó ? – Madrid 1914), aleshores redactor en cap.

Ramiro descriu, de forma vibrant,  l’ambient festiu que traspuava la vila. La ressenya dels actes religiosos, presidits pel rector Víctor Riba, té caràcter generalista. No s´hi aludeix, per cert, la popular fira, que, de ben segur, ja es celebraria.
Interessant l’esment a l’actuació d’uns filharmònics veïns de la Vall “modestos trabajadores”, interpretant seleccions de sarsueles, tot una novetat al poble. La festa de sant Sebastià era molt valorada pels vallers; i, recíprocament, els vilavellans estimàvem força la fira de “Sant Josep de la Vall”, dia festiu escolar fins no fa gaire.
I la referència a la gent coneguda per Ramiro entre el “inmenso gentío” arribat dels pobles de la contornada. En destaquem la presència de Pedro Alcázar, cap del partit liberal de Nules, propietari del balneari de Miramar.

Tanmateix, tot no va ser joia en aquell dia. Ramiro, com a bon periodista, no pot deixar de mencionar el dissortat accident que va enterbolir un dia que hom preveia joiós: la mort d’un xiquet valler, víctima innocent del trencament d’una roda de la diligència que feia el trajecte la Vall/la Vilavella. Tot provocant, també, un ferit greu.
Hi ressenyar la mort i soterrament, en dia tan senyalat, de l’esposa del secretari de l’ajuntament.
Transcripció
(Heraldo de Castellón, 21-1-1895).  Agraïm a l’amic Ferran Valls Planes, historiador de Xilxes, autèntic rastreator d’hemeroteques, la notícia.
DESDE VILLAVIEJA
Entusiasmos populares.- Misa y sermón en la ermita de San Sebastián.- Procesión.- Función de teatro.- Forasteros.- Una desgracia.- Nota triste.
Querido hermano y director. Llegados esta mañana a la bonita población de Villavieja he podido observar el entusiasmo que aquí despierta la fiesta del glorioso mártir San Sebastián.
Al despuntar el día, todo el mundo ha abandonado la perezosa cama lanzándose en tropel por calles y plazas esperando la hora de la salida del ayuntamiento que con el clero parroquial y una multitud inmensa se ha dirigido al ermitorio de San Sebastián donde ha tenido lugar la misa y el sermón.
Terminada esta ceremonia religiosa el cabildo municipal se ha dirigido acompañado de la música del pueblo a la Casa Capitular.
Era cosa de ver los corros que á la salida del pueblo se formaban allá sobre la una de la tarde.
Una especie de romería á la Magdalena era hoy esto.
La procesión fue lucidísima asistiendo todo el cabildo y un concurso de gentes extraordinario.
Una de las cosas que más han llamado la atención de estos vecinos ha sido la función de esta noche en el teatro; en primer lugar por ser los artistas unos modestos trabajadores de Vall de Uxó que cultivan con verdadero amore y provecho el arte de Talía y en segundo por ser aquí poco frecuentes estos espectáculos.
Se representaron las bonitas zarzuelas “¡Als lladres!”, “¡Milord Quico!”, Chateau Margaux, y “Los Baturros”; no tengo por qué decir que las obras gustaron mucho y que los artistas fueron muy aplaudidos.
Entre el inmenso gentío que de Nules, Vall de Uxó, Artana y los pueblos limítrofes se ha reunido hoy en este pueblo, he podido ver y saludar á la distinguida familia de don Lucas Francia, á la ilustrada profesora de esta ciudad Elodia Pedrós con su distinguido esposo y amigo cariñoso mío, don José Salvado; al marmolista don Miquel Sanmillán, al jefe del partido liberal de Nules don Pedro Alcázar, á los laboriosos é ilustrados actuarios de aquel juzgado don José Figueres y don José Viñarta, á las monísimas señoritas, Flors y Arquimbau, de Villarreal.
Por lo que a mi afecta me encuentro muy bien y merezco distinciones que me enorgullecen de veras.
Me tratan con sobrado cariño  y mejor que lo haría la protagonista de una novela de Dumas con el infortunado Canolles.
Hasta hoy he sido huésped afortunado en el elegante balneario que aquí posee el padre de mi buen amigo, el acreditado fabricante de guanos de esa plaza don Pascual Galofre, que á la sazón se encuentra en ésta con su buena señora y las agraciadas señoritas Pilar Galofre y Rosita Ureña.
Pero en medio de tanta algaraza y de tanto entusiasmo por el Santo, dos desgracias han venido a turbar parte de esa alegría empañando algunos rostros de lágrimas y llevando al seno de muchas familias el llanto y la pena.
Esta mañana al salir uno de los coches de Vall de Uxó con dirección á ésta, sin duda por ir muy lleno y á causa del peso se ha roto una rueda y volcando la diligencia ha ocasionado la muerte de un precioso niño del interventor de consumos de aquel pueblo don Sinforoso Abad é hiriendo gravemente á otro sugeto.
También el secretario del ayuntamiento de este pueblo ha sufrido un rudo golpe con la muerte inesperada de su esposa, acaecida hoy y cuando el entusiasmo popular desbordaba el límite de lo posible.
Dos notas tristes son éstas y me apenan el ánimo y que siento tener que participar.
Como he de aprovechar la oportunidad del viaje á ésa de un amigo mío, cierro estas líneas.
Ramiro M. Castelló

En l’arxiu parroquial i el corresponent al Jutjat de Pau estan les actes de soterrament/defunció de María Martínez Badenes, casada amb Francisco Roig Gollart, secretari de l’ajuntament, va morir a les 2 hores del 20 de gener, víctima d’una “bronquitis catarral crònica”. Fou soterrada el mateix dia. Tenia 61 anys. El matrimoni estava domiciliat al carrer de San Vicent, número 4.

Ampliant la informació sobre l’actuació dels vallers referent a les sarsueles interpretades començarem escoltant una de les quatre que es van escenificant
 Chateâu Margueaux, es clar que no en la veu dels nostres veïns, donat que segurament no es farien grabacions; però si en una actuació més recent a Barcelona.
per SONIA DE MUNCK

per Valeriano Lanchas, José Manuel Díaz y Jesús Castejón despleguen el seu vis còmic

Chateâu Margueaux (estrenat el 5 de octubre de 1887 en el Teatro Variedades de Madrid). Juguete cómico-lírico en un acto Lletra de JOSÉ JACKSON VEYÁN i música de Manuel Fernández Caballero.
Als Lladres (1874 Juguete cómico-lírico en un acto i en vers. Lletra d’Eduard Escalante, música de Benet Montfort.
Milord Quico (1887). Juguete cómico-lírico en un acto bilingüe de 1 acte en vers. Lletra de Josep Campos Marté, Música de Vicent Peydró.
Los Baturros (1888). Juguete cómico-lírico en un acto i en vers. Llibret d’Eduardo Jackson, música de Manuel Nieto.

OFICIS AMBULANTS DESAPAREGUTS O EN VIES DE DESAPARÈIXER
Ja que estem dins de la celebració de les festes de Sant Antoni, el patró dels animals, farem una relació d’aquells oficis que tenien els animals com a mitja en el desenvolupament de la seva activitat.
Començàrem escoltant una sintonia que de segur tots coneixereu i que sense anar més lluny, ahir l’escotada per davant de ma casa; aixó si, en la versió moderna.
Vegem com l'escoltaríem abans:

Efectivament és el so del bufacanyes de:
L’afilador/esmolador
L'ofici d'esmolador era un ofici ambulant i molt antic. Els afiladors portaven una pedra d'esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines. Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'afilador s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.

L’afilador anava de poble en poble, es situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia. De vegades també anava cridant. Tots els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l'atmosfera del nostre poble d'abans.

Pateix més fam que un afilador
A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.

La bicicleta dels esmoladors de ganivets estava proveïda d'una bona estructura plegable sobre la d'elevar la roda posterior de manera que l'esmolador podia pedalar sense desplaçar-se. Amb aquest pedaleig estàtic, a més de la seva roda del darrere, mitjançant un sistema d'engranatges i cadenes, feia girar un torn amb el qual afilava aquells objectes que el contacte havia desgastat.

El bufacanyes. L'afilador cridava l'atenció de la seva clientela amb una cançoneta acompanyada per un instrument metàl·lic que no era una flauta, encara que així se li denomina com a pròpia d'aquest ofici. Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d'una forma completament seguida.

La composició musical no coneixia canvi, simplement es reproduïa una i altra vegada amb el mateix cantarella, entre tocs o pauses més o menys llargs, l'esmolador continuava amb la cançó que donava ritme i melodia agradable segons la veu de la persona que la entonava.

Així continuava amb el so de flauta i cançó fins que alguna veïna el cridava per lliurar-li algun estri per esmolar.

No fa molt va passar per davant de ma casa un afilador; però fent servir una furgoneta per portar la mola. Així sonava:

El drapaire
El drapaire que recorria els carrers de La Vall era un individu ros, gairebé pèl-roig, nas aguilenc, alçada mitjana, plenet. Calçava espardenyes d'espart. Portava el carro enganxat a un cavall, els aparells nous amb els claus daurats. Penjat d'un varal, tenia un sac de jute on dipositava les espardenyes velles. A l'altre varal, una altre sac servia per als draps. Amb la seva veu apagada, poc potent, cridava tot el que podia anunciant el que baratava: -“ ... el drapero; barate draps i espardenyes ...!
Per unes espardenyes et baratava un plat per menjar. Aquest era de pedra o ceràmica, que ell comprava a Manises i tenia pintat en el centre un pollastre. En aquesta època només es menjava pollastre el dia de les festes grans del poble: Sant Vicent, Nadal ... Així, quan les dones servien l'arròs en aquest plat, comentaven: - Avui mengem arròs amb pollastre. En aquests anys de postguerra es menjava arròs amb bacallà, arròs amb col, empedrao, sardines de bota, "tollina" ...
Un altre drapaire era El tio cabreta, del que ja hem parlat en aquest pograma

Diu el refranyer: Ser bo per al drapaire (No ser bo per a res)
El terrer
Que amb el seu carro carregat de terreta, anava cridant la seua mercaderia, molt important per a escurar a l’època. Les dones eixien al carrer amb un pot a comprar-li la terreta i ell la mesurava en  un almud, mig almud o un quarteró.
LA FAMÍLIA ELS TERREROS DE LA VALL
A la Vall d'Uixó, la família Navarro-Salvador vivien de l'explotació d'unes pedreres de terreta per a la fabricació de material anomenat "caolí" que era com una mena d'escaiola, el procés seria més o menys per fer cassoles i olles.
Al mateix temps es produïa una mena de terra que servia per fregar o netejar els atuells de la cuina (coberts, cassoles, paelles, etc.)
Les primeres pedreres estaven situades al terme de la Vall en la partida denominada "Coll de Mena" a prop del Frontó. Quan es van veure amb el temps transcorregut que aquestes pedreres no eren rendibles per a la fabricació del "caolí" o escaiola, la família Navarro es va dedicar a la fabricació de la terreta o terra per fregar atuells de cuina.
Aquest ofici es va mantenir fins als anys setanta.
La terra s'extreia de les muntanyes de les partides del "Collao Mena" i Frontó, per mitjà d'unes galeries a manera de coves. Es treia picant i formant galeries, després es passava per uns "garbells" per fer que la terreta es fes més fina.
S'anaven fent diverses seleccions per tal de fer una terreta de diverses qualitats, per poder fregar els coberts amb terreta molt fina, i la més gruixuda per cassoles, paelles i paellons.
Aquesta terreta es transportava de les pedreres o mines, com també se'ls anomenava, amb carros des de la muntanya al poble on se solia vendre aquest producte.
La terreta, com així li deien, es venia en una forma de mesura de fusta quadrada però en forma piramidal, el nom que se li donava era "Micharmut" el qual tenia el seu preu segons fos més fina o més tosca o gruixuda.
El Sr. Navarro anava per La Vall d'Uxó i els pobles del voltant cridant als seus clientes al crit de ¡el Terrero! dones ¡el Terrero! Aquestes sortien de casa per comprar el producte que tant sacrifici els suposava a la família Navarro.
Com hem dit el Sr. Navarro deia als seus clientes al crit de "el Terrero" per aquest motiu a ell i a tots els seus familiars se'ls ha quedat el malnom de "Terrero"
En els anys setanta aproximadament van aparèixer al mercat altres productes, com ara els detergents, i és quan va acabar la professió i ofici de terrer, però no el malnom a tota la família Navarro, que encara segueixen amb el seu malnom.

Tenim un refrany que diu: Val més la terreta que l’escurada (Es diu quan l’esforç és més gran que el profit)

L’herbero
Repartia l’herba, alfalç, pels carrers ajudat d’una haca enganxada al carro. Tenia un camp plantat amb l’herba que segava i feia garbes que després venia pels carrers a dos o tres pessetes. La gent la comprava per als  animals que tenien al corral.

El meler 
Solien aparèixer a l’hivern, duent del ramal un ruc o en cavalleria, carregat d’unes sàries que contenien les gerres amb l’arrop i talladetes i mel de romer. Les dones eixien amb un perolet per a que els mesurara la quantitat desitjada.
L'arrop es feia tradicionalment amb el most del raïm rossetti, i també podia ser elaborat amb el most de les figues dolces, molt més fàcil i barata aquesta modalitat. Resultava fàcil reconèixer l'entrada de l'arroper perquè a grans crits deia: "Dones i xiquets, eixiu que vos porte arrop i talladetes, mel per a les xiquetes!". 
Darrerament, una furgoneta va substituir l'ase.

L'arrop fonamentalment és el producte del de raïm blanc--o roig-- filtrat per mig d'una tela i sotmès, al foc, en una caldera de coure, a un procés d'ebullició i evaporació, perquè vaja concentrant-se. Quan ja és mig concentrat, s'hi afegeix la "terreta "; és a dir, uns grapats de terra blanca verge. Com el raïm porta juntament amb la glucosa, una part d’àcid tartàric, la terreta (carbonat càlcic) neutralitza eixa acidesa, evitant l'agror que faria malbé la dolçor del most concentrat.
Es passa el suc una altra volta per una tela i el tornarem a la caldera i al foc, per a que bulli de nou i concentrar-lo més, fins a un punt de sucre i densitat convenient. En l’últim moment, posarem --capbussarem--les talladetes.

Les "tallaetes"
Són petites llesques de carabassa --carabassa de torrar o de confitar-- d'uns cinc o sis mil·límetres de grossària, que haurem tingut tota la nit anterior dins d'aigua de calç dèbil, per a endurir-les per fora, donant-los una gratíssima turgència; finalment, les sotmetrem a un lleuger bull que les ablanirà per dins.

L’Olivero
El que acudia a La Vall era un home de baixa estatura, cabell gris, ondulat, molt cortès; sempre amb barret de palla, que es treia quan et servia. Anunciava els seus productes cantant amb bona veu: -¡Olives, tàperes d'olives; negres, verdes, "trencaes", "xafaetes" ...
  
La Lletera. 
Venedora de llet
En algunes cases de la Vall  als corrals i en un pessebre o estable criaven algunes vaques (no en gran nombre) i altres tenien cabres i ovelles.
Al matí (matinada) les munyien i la llet la posaven en recipients (llaunes o lleteres de zinc o porcelana).  Aquesta activitat per a aquestes veïnes, suposava en molts casos, l'única aportació a l'economia familiar .
Elles venien el seu producte casa per casa als seus clients de molts anys. Les mestresses de casa sortien a la porta, amb els gerros perquè els hi omplís amb la llet. La clientela solia ser fixa, i quin era el seu interès que en moltes ocasions els recordaven: "a mi no em deixis sense llet".
Aquestes utilitzaven generalment el ruc (per al transport dels bidons amb llet), a causa de la seva docilitat.
Amb posterioritat, serien els vehicles particulars els que s'encarregarien del transport. Era freqüent que el marit exercís de xofer perquè la seva dona pogués 'baixar' a vendre la llet.
L'ofici de les lleteres, amb el pas del temps va anar perdent la seva importància.  Els avançaments tècnics i els múltiples exigències sanitàries, van anar minvant un ofici tan dur com a tradicional, fins que és va convertir només en un record més d'un passat no tan llunyà.
La vaca poc lletera, porta la misèria al darrera

Carboner
Un carboner és la persona que fabrica, ven i/o distribueix carbó. Abans de la difusió de l'energia elèctrica, el carbó era una de les matèries més populars per a la generació de calor. El carbó tenia nombrosos usos: s'utilitzava a l'interior de les planxes tant en cases particulars com en establiments de sastreria, en les fargues per treballar el metall, servia per a les estufes i forns dels domicilis i fins i tot com a combustible en els cotxes de gasogen.
La figura dels carboners va arribar a ser molt típica en els pobles, amb els seus xiulets i trompetes, amb els seus ennegrits carros, esperant que les veïnes sortissin al carrer per comprar aquest carbó per cuinar l'olla o abastir als brasers amb que s'escalfaven en els dies del cru hivern.

Gener, bon mes pel carboner (En el ple del fred s’està molt a gust vora el foc, bé produint carbó, bé consumint aquest producte)
Estar com un ferrer sense carbó (Estar aturat, sense poder treballar o fer les coses acostumades per mancar-hi una persona o una cosa important)
Qui juga amb carbó es mascara

MALNOMS AMB EL TIO O LA TIA  (Continuació)
· Gat, El tio/ Gata, La tia
· Gaya, La tia
· Granota, La tia
· Grasias, El tio
· Grave, El tio (un dia es va encendre el cotxe de línia i un tal Nelo el Blanco, que anava a la vaca, va caure i es va trencar la columna. Cada dia li preguntava un amic seu: com estàs?, què estàs grave?)
· Honrades, La tia (solia dir: "xiquetes, el principal és la honrad!")
· Hueca, La tia
· Jueves, La tia
· León, El tio  (el de león li venia de Leopoldo)
· Letricas, El tio (procedent de la província de Terol, vingué endollat ​​per un ministre de Franco a treballar com cobrador per al Banc de València. Quan presentava les lletres de canvi en els domicilis tenia costum de dir: "li traigo una letrica ...")
· Llarga, La tia
· Llepamocs, El tio (de xicotet es llepava els mocs)
· Lligona, El tio (corredor de finques. Tenia jornalers i tots volia que portaren lligona)
· Llimera, La tia - El tio llimero  (possible productor de llimes)
· Llosera, La tia  (procedia de La Llosa)
· Machaca, La tia/Machaco, El tio
· MangraneroEl tio (possible productor de "mangranes")
· Manilla, El tio
· Manjovena, El tio
· Marabota, La tia  (procedia de la comarca lleonesa de la Maragateria, en la Vall era coneguda per la deformació d’aquest gentilici; es a dir, de maragata a "marabota")/Maraboto,  El tio  (per  masculinització  es deia al marit de la marabota)
· Marto, El tio  (relacionat amb el nom de Marta); 
· MelenyaEl  tio  (deformació burleta de la paraula castellana "melena", ja que era perruquer d'ofici. Una altra versió és que quan anava al barber a tallar-se els cabells, deia en castellà: “Llevame esta melenya”)
· Melic, El tio
· Melinda, La tia
· Meliquero,  El tio (quan era petit tenia el costum de tocar-se el melic, repetint sense parar: “el melico, el melico”)
· Melons, El tio (possible productor de melons)
· Menangulo, El tio (Cap d'una família que provenia de Benicarló i amb la parla característica del nord de la nostra província, quan menjava figues deia:" M'en angulo una, m'en angulo dos....")
· MenaorEl tio (tenia l'ofici de soguer. Sabut és que el menaor (habitualment un xiquet) era l'encarregat de moure la roda a la filosa o màquina de filar); MenaoraLa tia (era la filla del "tio menaor")
· Menjaolla, El tio (li agradava molt menjar la típica olla)
· Mèrit, El tio
· Meu, El tio
· Miau, El tio
· Michelín, El tio (Estava molt gros com el ninot de la famosa marca de pneumàtics)
· Miles, El tio (tenia fàbrica de lleixiu i presumia de tenir diners "a miles")
· Miserenobis, El tio (era organista de la parròquia de l'Assumpció)
· Miseria, El tio
· Molinero, El tio (tenia un molí d’oli) 
· Monaita, La tia
· Montenegro,  El tio  (va estar durant el segle XIX a la guerra de Cuba. Alli va ser assistent d'un general amb el cognom Montenegro. Gràcies a aquest endoll va ser llicenciat molt aviat i a l'arribada a La Vall, contà la sort que va tenir gràcies al susdit general Montenegro per quedar-se definitivament amb aquest sobrenom)
· Morena, La tia
· Mullaor El tio (era barber i untava (mullava) generosament amb sabó la cara dels clients per afaitar-los)/Mullaora, La tia (era l’esposa)

dilluns, 16 de gener del 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 32)

EL CAFÈ DE PIPA
(16/01/2017)
El gener festes té per triar, els Reis, sant Antoni i sant Sebastià.
(6 de gener) (17 gener) (20 gener)
LES NOSTRES TRADICIONS
Com diu la dita, hem deixat els Reis i els vallers i valleres ja estem novament dins de les festes de Sant Antoni i si volem allargar-nos a La Vilavella podrem gaudir de les festes a Sant Sebastià totes dues ja en la seva plenitud.
Doncs comencem per la nostra.
Celebració de Sant Antoni Abat.
Les festes de Sant Antoni Abat són un conjunt de celebracions festives que tenen lloc al voltant del dia 17 de gener, onomàstica d'aquest sant barbut, anomenat Sant Antoni del porquet o dels rucs, perquè ha estat durant segles el tradicional protector de tots els animals útils per a les feines del camp. La devoció popular al sant es remunta al segle XII i ha generat, durant tots aquests anys un bon nombre de manifestacions festives. Com a patró del gremi dels carreters o dels Tonis, el sant beneeix les cavalleries i presideix les cavalcades.
Però per què es beneeixen els animals
Sant Antoni, o Antoni Abat va ser un monjo cristià que va portar una vida austera que al llarg de la seva perllongada vida (es diu que va arribar als 105 anys d'edat) sempre va mostrar un enorme amor pels animals, els cuidava i mimava amb cura. Per aquest motiu va ser nomenat Patró dels Animals i des de llavors sempre se li representa vestit amb el seu hàbit de monjo i amb un porc als seus peus.
Antigament, la gent del camp s'encomanava al Sant perquè aquest protegís un dels seus béns més preuats, els seus animals, davant de possibles malalties com la pesta o atacs de depredadors. La benedicció de Sant Antoni es convertia en una protecció davant les amenaces externes, una tradició que se segueix fent ara.

LA CELEBRACIÓ DE SANT ANTONI AL NOSTRE POBLE
Començaré recordant una celebració desapareguda:
Celebració de Sant Antoni al carrer l’Assumpció
A La Vall d’Uixó, durant molts anys, les festes que avuí es celebren al mes de maig al carrer l’Assumpció i voltants, tenien lloc durant el mes de gener i al voltant del origen del sant, la d’enaltir els animals. Cada any eixien tres clavaris i es feia un cercavila encapçalats pels tres clavaris a cavall d’unes haques engalanades. El clavari major anava al mig portant el guió i els altres dos als dos costats portaven les cintes que eixien del guió. Tot el veïnat hi participava desfilant amb les seves cavalleries, carros i tota classe d’animals de companyia.
Quan va decaure, es continua mantenint la tradició per iniciativa d’alguns veïns al front dels qual estava Colom que s’encarregaven de fer la festa. Els veïns i veïnes s’abastien dels rotllos que per a l’ocasió elaboraven els molts forns que aleshores hi havia per la zona. El dia 17 tots acudien a la missa matinal que es celebrava a la Parròquia de l’Assumpció per a la benedicció dels presents. La gent en un principi portava els rotllos en paneres, cistelles. Aquestes cistelles s’amanien amb uns rotllos per als xiquets i xiquetes, rosegons de pa dur, panís, segó pels animals de casa. A les 9: 30 el tio Colom ja anunciava amb coets el moment per anar a missa. Com anècdota comentar, que amb el pas del temps i amb l’aparició de les bosses de plàstic, aquestes van anar substituint a les paneres i era tots un esclafit sonor quan s’acostava el moment de la benedicció i tots començaven a treure les bosses, la qual cosa a qui més li molestava i li cremava era a mossèn Toni, els que l’haveu conegut ja sabeu el caràcter que tenia. En acabar llençaven una gran traca.  
Avui en dia l’únic que queda d’allò és la celebració de la Santa Missa i la benedicció dels rotllos.

Els rotllos de Sant Anton
No hi ha una recepta única, sinó moltes i variades. Centrant-nos en la tradició del carrer de l’Assumpció, segons m’han contat, en feien de dues maneres, uns de pasta de rosquilleta que són durs, com els que he portat al programa i els més tradicionals i altres de pa de llet que deien, més mollets. Tots els forns de la contornà, el Pelaet, La Morra, Paco el forn, Els de Tales, Granell... es coordinaven per veure qui feia cadascú.
Ingredients:
1 got d’oli d’oliva
2 gots d’aigua
Una mica de sal i sucre
Un tros de rem del forn
1 paperina blanca i una altra blava de llimonada
I la farina que admet.
Les llavoretes
Elaboració:
Es dissol el rem en aigua tèbia, S’afegeix l’oli, el poc de sal i sucre, les llavoretes, els paperines de la llimonada i  la farina fins que la massa adquereix la textura adecuada. Es deixa reposar la massa durant una hora o més en lloc calent.
Per fer el rotllos s’agafa un poc de massa i fas boles, a continuació amb el dit fas un forat pel mig i comences a girar la massa fins donar-li la forma redona.
Es posen al forn a 150ºvigilant-los fins que estiguen daurats.
Explica la tradició que cal guardar un rotllo per a l'any següent, beneït per suposat, com a mesura de protecció.
Recorde que la meua àvia repartia aquests rotllos beneits també entre els animals que tenien a casa, que per alguna cosa Sant Antón és el seu sant !. I tingueu en compte que abans a les cases hi havia molts animals, ja que servien per treballar. I es creia que així es protegien de les malalties.

Celebració de Sant Antoni al voltant de l’ermita de Sant Antoni
A La Vall d'Uixó es celebra el cap de setmana més pròxim al dia 17 i no coincident amb la festivitat de Sant Sebastià a la veïna població de La Vilavella. Enguany s’està celebrant des del passat 8 de gener fins el proper diumenge 22 de gener.
Es fan quatre actes principals (2 ja s’han celebrat):
· La Baixà del pi (Tradició molt recent, incorporada l’any 2013). Ha tingut lloc el passat diumenge dia 8.

Doncs bé. L’acte consisteix en la baixada d'un pi que es planta a la plaça de l'Assumpció organitzada per l'Associació Cultural de "Genets i carreters".

El recorregut comença en el carrer 8 del barri Carbonaire, davant de  l'antiga fàbrica de Canós, i  passant per la carretera de Sogorb i el carrer Assumpció, les haques enganxades als carros traslladen el pi  i les rames fins a la plaça de l'Assumpció on, un cop acabada la missa, es planta.
· El cercavila i benedicció dels animals. S’ha celebrat el dissabte passat.
L'Associació Cultural "Genets i carreters" organitzen a la Plaça de Nostra Senyora de l'Assumpció la tradicional Benedicció dels animals. Anteriorment, Cavalls, "haques", gossos, gats, ànecs, canaris, tortugues ... i una infinitat d'animals participen de la multitudinària cercavila de Sant Antoni pels principals carrers de la Ciutat. A cada animal participant se li obsequia amb el pa beneït o rotllo, el qual i segons la tradició és un present de prospera salut i benestar.
La cercavila es tanca amb una cavalleria enganxada a un carro i amb el crit de "Visca Sant Antoni". També  s’encén la foguera que forma el pi plantat la setmana anterior.
· Romeria a l'ermita de Sant Antoni I que enguany es trasllada a la setmana següent i tindrà lloc el proper diumenge dia 22.
L’Ermita de Sant Antoni
Alçada sota l'advocació de Sant Antoni Abat i Santa Bàrbara, es troba a 214 mts. d'altitud sobre un xicotet turó enfront de la població i a 1 km. d'aquesta, a la partida de Sant Antoni i al costat de la colònia residencial del mateix nom.
Construïda a finals del s. XVII o principis del XVIII, es tracta d'un temple xicotet, senzill i d'aire rústic. S'accedeix al mateix per tosca escalinata i té adossat al seu costat esquerre un recinte més modern per acollir visitants i pelegrins, amb coberta a una sola vessant. El temple es cobreix amb teules a dues aigües, i la seva façana és rectangular, rematada en àmplia espadanya barroca amb campana i creu. La porta és adovellada, emmarcada per dovelles irregulars i amb un retaule ceràmic de 15 taulellets pintats amb la imatge del sant, rodejat d’animals (pollastre, cavall, porc, vaca, gos i aus volant) en un paisatge de camp. Hi ha una inscripció que diu: ERMITA DE SAN ANTONIO, RESTAURADA EL 17-1-72
L'interior és rectangular, amb suport corregut al llarg de les parets de maçoneria. Només té un altar, en què es troba la imatge del titular.
Aquesta ermita pertany a la circumscripció de la Parròquia de Jesús Obrero.
Anècdotes: Comentar que la campana ha estat robada dues vegades:
Una sobre els anys 70 i l’altra no fa molt, l’any 2014. Aquesta ha estat reposada per una nova la qual va ser beneïda el dia de Sant Antoni de l’any 2015.
També ressaltar que en la romeria de l’any 1986, la campana va caure de l’espadanya ferint a una romera i es va col·locar en un xicotet campanari que es va construir annex a l’ermita, fins l’any 2009 que tornà al seu lloc originari. Això si protegint-la amb una reixa per evitar possibles caigudes.
La romeria
Aquesta romeria va estar durant un temps desapareguda; però es va tornar a celebrar amb l’aparició d’un clavaris que la van recuperar.
Quan jo era menut, recordo que la gent xicoteta pujava acompanyat pels seus pares, els mes joves en colles i tots els veïns i veïnes del poble. Pujàvem pel riu i per una xicoteta senda, que arribava al cim de la muntanya, on es troba l'ermita dedicada al sant.
Era costum pujar, sentir la missa i el sermó, després el capellà beneïa els pans i el vi i tothom es posava a fer fogates i es torrava la carn, les botifarres, els xoriços i les llonganisses i s'anava a la font que posaven davant de l'ermita a pel vi.
Es passava molt bé, ja pujava moltíssima gent. Ara les coses han canviat bastant: ara no es pot fer foc a la muntanya i es fa d'una altra manera.
Ara, el diumenge la "Associació Cultural de Sant Antoni" organitza els actes del matí a l’ermita. Els vallers i valleres es concentren de bon matí al paratge de Sant Josep. Tot seguit i amb la música de la "Dolçaina i Taval" es realitza la peregrinació a Sant Antoni. El sant a coll és pujat a l'ermita que porta el seu nom. Un cop a l’humil santuari es realitza una missa oficiada pel rector de la Parròquia de Jesús Obrero.
Pe a aquesta celebració fa uns anys es crearen els goigs a Sant Antoni amb lletra de Paco Café i música de Antoni Melià, que no sé si es canten; però que nosaltres escoltarem ara en la veu del mateix Paco Café.
Durant un temps   la comissió repartia a tots els assistents amb un suculent esmorzar patrocinat per l’Ajuntament. A més a més, les persones que ho desitgin s'omplen les seves cantimplores de vi negre que brolla d'una font que es troba al voltant de l'ermita i que any darrere any abasteix les dues caixes rurals, Sant Vicent i Sant Isidre.  Els allí congregats es reparteixen per la xicoteta esplanada central i pels voltants per tal d’esmorzar.
· Festival de Cançons de Curruca.
L'any 2013 es va incorporar a la festa una nova activitat, la recuperació dels cants de curruca, cants propis dels caçadors i que formen part de les tertúlies en les casetes de camp després de cada menjar. Aquesta recuperació s'ha instaurat com a Festival de Cançons de Curruca i té lloc el dissabte de Sant Antoni en l'ermita. O siga el proper dissabte dia 21.
Cal recordar que és La Curruca
És un grup de caçadors, que normalment són amics i es reuneixen per anar de caça. Aquests tenen una caseta a la muntanya i van a passar-hi els caps de setmana que està oberta la veda. Tots solen anar equipats, amb escopeta, cartutxos, motxilla i amb els gossos de cada caçador, (hi ha qui porta dos, quatre o set o vuit), Antigament es solia anar amb carro, ja que aquest carregava amb tot el que necessitaven per passar aquests dies.
A causa de la gran afició que hi havia, ja que la Vall té molt terme, era tot un espectacle veure marxar a totes les quadrilles de caçadors cap a les muntanyes, cada un a la caseta de la seva "Curruca", allà s'organitzaven copiosos sopars i dinars, normalment sempre hi havia un membre de la quadrilla que sàvia guisar i preparava veritables banquets, sempre guisaven la carn que caçaven.
Quan estaven de caça, es paraven a beure en els aljubs, lloc on es recull l'aigua de pluja, aquest consisteix en una caseta menuda tapada i al costat una basseta per beure els gossos.

Relació d'aljubs: Espardenyers - Novenes - Sindicat - Margarita - Corral-Blanc - Vinanbros - Fons - Font de Cabres - Punta - Penya migdia - Murta - Manyaneto - Garrut.
Al vespre es refugiaven a la caseta i se sopava el famós "empedrao", hi passaven la nit i això portava la consistent xerrada d'anècdotes i històries verdaderes o potser imaginàries, cantaven cançons compostes per ells i altres. Aquestes vetllades eren fantàstiques. Vegem dues exemples de:
 CANÇONS DE CURRUCA
cantades per Pepe Xima i Vicent Panera de la Curruca los Pinos

 “Baix de la Peña Mig-día
a San Pau van pillar
furtant pomes de Gandia
a les cuatre del matí,
cuando la perdiz canta
tronada viene
no hay mejor señal de agua
que cuando llueve.
Cançó de la Curruca “Los Pinos”
“Tenen fama estos artistes ,
de la curruca el Corral Blanc,
son dos musics de primera
que sempre van davant,
toquen platillos y bombos
la casa queda escampà
i a la san demà el matí
els forats estan tapats.

Al matí següent continuaven caçant fins al migdia donant voltes i més voltes per la muntanya, després acabaven la jornada menjant una bona paella, salsa de conill o conill en cargols.
Posteriorment al caure la tarda es repartien la caça aconseguida, cada caçador amb la motxilla ple o potser buit, i acompanyat dels seus gossos, tornava a casa esperant la propera setmana de "Curruca".

Relació d'algunes curruques
-Pechan – Raco – Figueretes – Cable – Esteve – Uitena – Salseros – Canut – Calbo – Baló –Diago – Ferro -Corbata – Fenos – Correa – Vetero – Millonaris – Ana – Menut – Roser -Guzman – Pecat – Bruts – Los Pinos – El Tort.

 Races de gossos de caça.
-Bretona - Xarnego - Eivissenca - Portuguesa - Mallorquina - Llebrer - Pachon - Bracco - Pointer - Seter - Podenc.

Dites i refranys:
· A Sant Antoni de gener, Carnestoltes hem de fer
· Anar [o rodar] més solt que el porquet de Sant Antoni
· Dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer
· En Sant Antoni, comencen en jocs i acaben en focs
· Per Sant Antoni cargols amb allioli
· Per Sant Antoni creix el dia un pas de dimoni
· Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer
· Per sant Antoni de gener, camina una hora més el traginer
· Per Sant Antoni de gener, mitja palla i mig graner
· Per Sant Antoni del bacó, cadascú al seu racó
· Per Sant Antoni del porquet, a les cinc ja es veu [o fa] solet
· Per Sant Antoni, el de gener, fa gran festa el bon carreter
· Per Sant Antoni, fa un fred de dimoni
· Sant Antoni del porquet, és el primer mes del fred
· Sant Antoni del Porquet de gener és el disset
· Sant Antoni del Porquet, a les velles fa ganyotes i a les joves fa l'ullet
· Sant Antoni del porquet, als xiquets un dineret, i a les xiques una surra, perquè vagen a costura
· Sant Antoni guarda'ns de foc i dimoni
· Sant Antoni plover per a les patates va bé
· Sant Antoni, Sant Antoni, una cosa et vull dir: que els pobres planten la vinya i els rics es beuen el vi
· Si naix en barba Sant Antoni i sinó la Puríssima Concepció

Festes de Sant Sebastià de La Vilavella
De tots és conegut la costum dels vallers i valleres de acudir a les poblacions veïnes amb motiu de la celebració de les seves festes patronals. No fa molt, al mes de novembre,  vam comentar de la celebració de les festes de Fondeguilla. El divendres dia 20 seran les festes de Sant Sebastià en La Vilavella. Durant mols anys, els vallers i valleres, el diumenge pròxim al dia 20,  acudíem en multitud a passar el dia. Enguany ha segut ahir.
De bon mati, era tot un peregrinatge de colles d’amics i amigues que omplíem la carretera que uneix els dos pobles. La companyia d’autobusos Valldeuxense posava un autobús que durant tot el dia anava fent viatges. Poc a poc la gent anava deixant d’anar a peu i feia us dels vehicles que anaven entrant a format par de les cases. I com tot, ha acabat pràcticament desapareixent. Ara qui vol s’arrima en el seu cotxe, fa una visita i s’entorna a casa.
Dites i refranys:
· Per Sant Sebastià, mitja hora al matí, mitja hora a la tarda, el dia s'allarga (El temps de llum diürna s’allarga respecte a la nit)     
· Per sant Sebastià, mitja hora més si fa no fa. (El temps de llum diürna s’allarga respecte a la nit)      
· Per Sant Sebastià, s'allarga el dia un pas de milà  (El temps de llum diürna s’allarga respecte a la nit) 
· Per Sant Sebastià, un pas de marrà.  (El temps de llum diürna s’allarga respecte a la nit)        
· Per Sant Sebastià, una hora el dia sol allargar (El 20 de gener, la llum diürna ja s’ha allargat una hora des del solstici d’hivern)        
· Per sant Sebastià, una hora més de caminar. (El temps de llum diürna s’allarga respecte a la nit)
· Per Sant Sebastià, una hora s’allarga ja  (El 20 de gener, la llum diürna ja s’ha allargat una hora des del solstici d’hivern)  
· Pels Reis ho noten els bous; i per Sant Sebastià, tot el bestiar (Comença a fer-se notori que el dia creix)  
· Entre Sant Antoni i Sant Sebastià, més fred que entre tot l'any fa. (És clar, estem en ple hivern)
· Per Sant Sebastià fa un fred que no es pot aguantar. (És clar, estem en ple hivern)
· Per Sant Antoni de gener, penja el perdigot on et vinga bé, i si no, per Sant Sebastià (És l’inici de la temporada de cacera de les perdius, les quals s’atrauen amb el cant d’un perdigot engabiat)        
· Per Sant Sebastià, penja el perdigot, que bé cantarà  (És l’inici de la temporada de cacera de les perdius, les quals s’atrauen amb el cant d’un perdigot engabiat, que s’amaga entre la garriga o entre el fullatge)  
· Per sant Miquel, el berenar al cel i per sant Sebastià torna a baixar (El 29 de setembre els llauradors encara poden berenar al camp, mentre que per Sant Sebastià ja ha acurtat tant el dia que han de sopar en casa)     
· Per Sant Sebastià l'oreneta ve i el tord se'n va. (Indica que per aquesta festivitat sol produir-se el pas d'aquestes aus)    
· Per Santa Caterina, ven-te la gallina, i per Sant Sebastià, torna-la a comprar  (Recomana desfer-se de les gallines quan deixen de pondre i de criar per a estalviar-se haver-les de mantenir durant mig any)      

· Qui vulgui menjar faves pel segar, que les sembri per Sant Sebastià