divendres, 30 d’octubre del 2020

LA PARLA DE LA VALL

EIXUT-A
1.. Tots entenem com eixut allò que està sec, privat de l'aigua o altre líquid que ho cobria o que hi estava contingut, o que deuria estar-hi. 
      -- "Ja pots entrar la roba eixuta". 
Algunes expressions iròniques diuen: 
      · A peu eixut (Sense mullar-se els peu). 
      · En les dents eixutes (Banyat completament). 
    · Carrer banyat, calaix eixut (Quan plou, els comerciants no fan venda perquè la gent sol posar-se a cobert). 
   · Anar-se'n amb el morro eixut (Anar-se'n insatisfet, sense haver obtingut allò que es pretenia). 
      · No dur un fil de roba eixut (Estar molt remull). 
Però els valencians ho fem servir en altres situacions que cada vegada les emprem menys. 
Recordem-les: 
2.- Magre, escàs de carn. 
Tant en el sentit literal, Persona molt prima; 
      -- "La María està molt eixuta, se li veuen tot els ossos". 
Com en el sentit figurat. Dit de la persona esquerpa, sorruda, adusta, aspra, seca: 
      -- "És un home molt eixut: no t'hi avindràs pas!". 
Vegem algunes expressions sobre la persona eixuta (prima): 
      · Eixut com una arengada 
      · Estar més eixut que la moixama 
3.- Tot sol, sense res que li doni sabor o atractiu. 
      · Pa eixut: pa tot sol, sense companatge. 
      · Carn eixuta: Carn estopenca. 
Hi ha una expressió que diu: 
      · Gust secret, pa eixut (Significa que el qui té un plaer desitja comunicar-lo als altres). 
4.- Curt de paraules o d'expressió; que parla o es manifesta poc. 
      -- "Antoni té una manera de parlar molt eixuta". 
I unes quantes expressions de la gent poc parladora o reservada: 
      · Eixut de paraules
      · Més eixut que l'espart
     ·  Tindre el bec eixut
5.- Sequedat en la terra per falta de pluja. 
      · Terra eixuta Terra mancada d'humitat per massa temps de no ploure. 
Tenim una expressió literal: 
      · En eixut (Sense banyar-se. En sec) 
I unes quantes iròniques: 
      · Carrers [o dies] molls [banyats o mullats], calaixos eixuts (Quan plou, la gent es queda a casa i per això no van a comprar) 
      · Fer [a algú] la barba en eixut (Emparar-se d'allò que un altre pretén). 
      · No deixar pel eixut (Acabar en tot, furtar-ho o agarrar-ho tot, arrasar-ho tot). 
      · Plorar amb els ulls eixuts (Plors falsos, fingits).


EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

 CLAU

La paraula clau està en us en significats com:
1. Barreta de ferro o d'altra matèria sòlida, de gruix i llargària variables, amb punta a un cap i cabota a l'altre, que, feta entrar a cops de martell, serveix per a mantenir unides dues peces, per a penjar-hi coses o per a fins ornamentals. 
      · "A un clau cremant s'agarra u quan s'està afonat" (En circumstàncies extremes qualsevol ajuda es bona)
      · "No fotre un clau" (No treballar).
      · "No pegar-ne ni una en el clau" (No encertar cap vegada)
      · "Ser un clau [o ser sec com un clau]" (Ser una persona extraordinàriament prima)
2. Peça de metall que, introduint-la en el forat d'un pany i fent-la girar, posa en moviment el mecanisme del pany i serveix així per a obrir i tancar. 
      · "A cada porta la seva clau"
      · "Deixar la clau en el pany" (Anar-se’n un llogater sense pagar la renda).
      · "Donar la clau de casa" (Ser major d'edat).
      · "Tancar (una cosa) amb pany i clau" o "amb pany i forrellat" (Guardar un secret amb la màxima discreció)
3. Instrument de metall que té una o més mordales aptes per a agafar fort una peça i fer-la rodar, sia per desencaragolar-la, sia per donar corda a un mecanisme de rellotgeria, etc. 
   
       · "Clau anglesa".
Però hi han d'altres que ja no tenen utilitat o s'usa poc:
4. El bocinet de ferro que va ficat a la part inferior de la baldufa, i damunt el qual aquesta balla. 
5. Cadascuna de les dents més punxegudes, situades entre els incisius i els queixals. 
6. Instrument que serveix per a facilitar o impedir el pas d'un fluid per un conducte. 
      · "Perdre la clau del cul" (Tenir diarrea)
7. Clau de ferro que serveix per a aguantar l’eixanguer del jou. 
8. Interruptor de la llum. 
9. Diners.
      · "No tindre ni un clau" o "
      · Sense un clau" (Ser extremament pobre)


















dimecres, 28 d’octubre del 2020

LA PARLA DE LA VALL

EIXUGAR. 
Cal que fem us d’aquest mot en lloc de secar., en tot cas assecar. 
1.- Generalment significa assecar (una cosa mullada). Emportar-se la humitat, el líquid que cobreix una cosa o hi està contingut. 
      -- "Eixugar-se les mans amb una tovallola" 
En aquest sentim hi ha una expressió en sentit figurat que diu: 
      -- Rentar [a qualcú] sa cara amb un pedaç eixut (Enganyar-lo fent-li veure que l'estimen o que li fan un favor mentre procuren perjudicar-lo) 
Però aquesta paraula té un ús molt ampli per a cada cas específic. Així la fem servir en altres situacions: 
2.- Assecar una cosa mullada passant-hi quelcom que s’emporti (la humitat). 
      -- Eixugar-se la suor, les llàgrimes, amb un mocador" 
Hi ha una expressió que diu: 
       -- Eixuga't, que sues! (Es diu a un que ha dit una cosa que tothom sap, que no calia dir-la perquè es donava per sabuda) 
3,. Llevar la pols, la brutor que cobreix un objecte, passant-hi un drap o altra cosa per netejar-lo. 
      -- ·Eixugar la pols d’un moble passant-hi un drap" 
4.- Perdre la humitat, especialment per evaporació. 
      -- ·El sol i el vent ha eixugat la roba estesa en un moment" 
Algunes expressions en diuen: 
      -- La bugada de Nadal s'eixuga en el fumeral (Se sol dir perquè sol fer mal temps en Nadal) 
      -- No eixugar mai per sol que faci (No saber fer res de profitós) 
5.- Buidar (un recipient) del líquid que conté. 
      -- "Eixugar un safareig, un pou, una bassa." 
Una expressió en aquest sentim és: 
      -- De gota en gota s'eixuga la bóta  (A gotes, de mica en mica) 
6.- Escórrer (o perdre) totalment la llet (una vaca, ovella, etc.). 
      -- "Després de l'última munyida la vaca s'ha quedat eixerida de llet" 
7.- Liquidar, pagar totalment, (un deute, etc.). 
Hi ha una expressió molt clara en aquest sentit: 
      - Eixugar la butxaca [a algú] (Deixar-lo sense diners) 
8.- Consumir completament. 
      -- "Eixugar l’edició d’un llibre"


EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CLATELL 
Bescoll. Part posterior del coll a l'indret on s'uneix amb el cap. 
      · Caure de clatell (Caure d'esquena). 
      · Clatell d'estelles (Llanut, fanàtic) 
      · Més m'estime ceba al cervell que no pas bleda al clatell (Vol dir que és preferible una dèria a una maldat). 
      · Planta-me-la al clatell! (Expressió d'incredulitat). 
      · Ser net de clatell (Ser molt espavilat). 
      · Tenir els ulls al clatell (No saber veure el que és patent) Tindre [o portar] llana al clatell (Ser fàcil d'enganyar, ser excessivament creient). 
      · Treure a qualcú les ruques del clatell (Deixondir-lo, fer-li cobrar vivor d'enteniment). 
Derivat del clatell tenim la CLATELLADA, com el cop al clatell.


dimarts, 27 d’octubre del 2020

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CLAPER
El claper és un munt de pedres que ha estat acaramullat amb la finalitat de retirar-les del terreny i així facilitar les tasques agrícoles. 
Els clapers poden ser irregulars, circulars, quadrangulars o turriformes. Poden estar aïllats enmig dels sementers o ser aprofitats com a partions. Poden ser petits fins a passar desapercebuts o enormes com a rústics ziggurats.


LA PARLA DE LA VALL

EIXERIT-IDA 
Viu, despert, espavilat, que sap manegar-se hàbilment. 
      - "Només té sis anys; però ja és molt eixerit" 
Hi han algunes expressions que fem servir per referir-nos a una persona eixerida. 
      · Eixerit com un gínjol, o més eixerit que un gínjol. 
      -- "L’Anna és eixerida com un gínjol, es nota que és una xiqueta feliç i il·lusionada" 
      · Eixerit com un pèsol o més eixerit que un pèsol. 
      -- "Avui he parlat amb ell i trobo que ja ha superat el tràngol, l’he trobat més eixerit que un gínjol" 
Tenim unes altres expressions sinònimes a aquestes: 
      · Trempat com un gínjol o més trempat que un gínjol. 
      · Trempat com un pèsol o més trempat que un pèsol 
      · Trempat com un orgue 
      · Més trempat que un all 
      -- "Des que li va tocar aquell premi està més trempat que un all" 
I també referint-se a una persona espavilada tenim les expressions següents: 
      · Anar davant del vent (Avantatjar, ésser molt llest, deixondit). 
      -- "Si pensen que l'enganyaran, s'equivoquen, perquè és un noi que va davant del vent i s'adonarà de la trampa" 
      · Pensar-se-les totes o 
      · Saber on jeu la llebre 
      · Saber on s'ajoca el diable 
      · Ser un peix que es porta l'oli 
      · Calçar molts punts 
       · Conèixer les mates que fan llentiscle 
(Discórrer amb llestesa i promptitud). 
      -- "Ja veuràs com trobarà una solució adequada; se les pensa totes" 
      · Ésser salat (Que té gràcia o agudesa). 
      -- "La Maria és salada per naturalesa; ja es nota, fins i tot quan camina" 
      · Ésser un bon escolà (Ésser viu, despert, deseixit). 
      -- "Ja ets un bon escolà!" 
      · Ésser un estornell o 
      · Tenir la vivor de l'estornell 
(Ésser una persona eixerida, molt desperta de potències) 
      -- "No se n'hi escapa ni una; es coneix molt bé totes les minúcies de la feina; és un estornell" 
      -- "En Joan té la vivor de l’estornell i ha trobat feina de seguida". 
      · Viu com una centella (Ésser eixerit, llest, tenir molta vivor) 
      -- "És viu com una centella; de seguida entén què li demanes" 
      · Més viu que les genetes o 
      · Més viu que la tinya 
      · Viu com un alarb 
      · Viu com la pólvora 
      · Més viu que l'arna 
      · Més viu que una mostela 
      · Ésser un argent viu 
(Es diu d'una persona molt viva, que no es deixa enganyar o que sap enganyar els altres). 
      -- "I en Joan, que és més viu que les genetes, ho va veure tot d'una" 
      · Net de clatell (Ser molt espavilat) 
      -- "I que n'era de net de clatell el seu senyor! 
      · Saber-la llarga
      · Calçar molts punts 
      · Saber què hi ha davall terra 
      · Ser un gat vell 
      · Saber-ne un niu 
(Discórrer amb certesa i promptitud; tenir molta experiència i astúcia). 
      -- "És un gat vell i la sap llarga"


dilluns, 26 d’octubre del 2020

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CERRO
Floca de cotó, llana, cànem o lli, ja pentinada i neta, a punt d'èsser filada amb la filosa.





LA PARLA DE LA VALL

EI¡ 
Mot que es fa servir per cridar l'atenció a algú, per saludar o en entrar en una botiga o en una casa particular, a fi que hom sàpiga que hi ha algú (es diu, però quan l'altra persona és davant i se li vol cridar l'atenció) 
1.-Per cridar l'atenció a algú: 
      -- Ei, on vas? 
      -- Ei, tu, calla 
2.- Com a salutació:   
      -- Ei, com va això? 
3.- Precedint una rectificació o una objecció: 
      -- Ei, em sembla a mi 
      -- Ei, no exageris 
      -- Ei, no va anar ben bé així 
4.- Com expressió de sorpresa: 
      -- Ei¡, que dona mes templà'.

EL REBOST DE LA VALL (Programa 2_5ª Temporada 2020-2021)

PROGRAMA 2_5ª Temporada (26-10-2020)

TOTS SANTS EN EL REFRANYER

* PER TOTS SANTS, ABRICS I GUANTS

O:

· De Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar.

Tots Sants es considera popularment el primer dia de l’hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l’abric tant si feia fred com si no, i no se’l treia fins que arribava el dijous sant.

Altres refranys alerten de l’arribada del fred, com ara:

· De Tots Sants a Nadal, l’hivern formal;

· Per Tots Sants, capes i mocadors grans;

· Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat;

· Per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu (30 novembre), la neu al peu;


A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets.

· Per Tots Sants castanyes, per Nadal torrons, per la Pasqua mona i tot l’any bombons.

També hi ha:

· Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes

Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes.

Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú,

· Li traiem les castanyes del foc;

Quan una persona és molt tancada,

· És més tancat que una castanya;

Quan dues coses són molt diferents,

· S’assemblen com un ou a una castanya

0, I si algú té un mal despertar,

· S’alça amb la castanya torta.

I també trobem castanyes en uns quants refranys, com

· Castanya bullida, castanya ensopida, i

· Castanya sencera al foc peta.

Un altre tema central d’aquest mes és l’escurçament de les hores de sol i l’allargament de la nit. Els celtes, els precursors de la festa actual de Tots Sants, dividien l’any en dues etapes:

· la de claror i

· la de foscor

i, precisament, a principi de novembre començava aquesta darrera.

Fins al solstici d’hivern, el 21 de desembre, el dia s’escurçarà cada vegada més. La cristianització va saber lligar molt bé aquest període a partir de dues festes:

· De Tots Sants a Nadal, les set setmanes fosques de l’any

i també

· El dia no creixerà fins que Jesús no naixerà’.

Això vol dir que, almenys antigament, el fred començava a fer-se més intens el mes de novembre:

· Per Tots Sants el fred és al camp, per Sant Martí (11-11) és al camí, per Santa Caterina (25/11) és dintre la cuina.

Temps hi ha un dels senyals inequívocs que havia arribat el fred era que els insectes, sobretot mosques i mosquits, es morien:

· Les mosques, per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades.

TOTS SANTS Versus HALLOWEEN

Any rere any, Halloween s'apodera d'un altre trosset del Dia de Tots Sants. Se segueixen comprant flors i visitant cementiris per honorar els que ja no hi són, però el recolliment i el silenci respectuós han deixat pas a la gresca i la xerinola.

Com ha canviat el conte. El Dia de Difunts s'ha convertit ja en el Dia de Caretes i Disfresses. La televisió, el cinema, la literatura i, en general, tot el que arriba dels EUA té gran part de 'culpa'.

Per TOTS SANTS les nostres tradicions, a poc a poc, s'han arraconat per costums que ni son nostres ni tenen res a veure amb nosaltres.

Avui és molt “normal” veure xicotets i grans entusiasmats pels carrers corrent com a bojos: bruixetes, xicotets vampirs, mòmies, zombis de tota mena i tot tipus de personatges embatumats de sang, anant de casa en casa.

Enguany el 31 d'octubre i 1 de novembre cau en cap de setmana i no serà un bon cap de setmana per lluitar contra el coronavirus.

Són unes dates que molts tenen marcades al calendari per anar a visitar al cementiri les tombes dels seus éssers estimats, i per als més joves, la celebració de Halloween, la nit del truc i tracte, d’eixir disfressats en grup i de socialitzar a compte de la mort.

Mobilitat i aglomeració, són les dues situacions que més agraden als virus.

Esperem, que si la gent fa cas a les indicacions, passarà per alt aquestes celebracions multitudinàries; però amb prudència pense que no afectarà a la de Tots Sants, almenys en la manera que es celebrava abans i que és del que parlarem avui per tal de rememorar les nostres tradicions desaparegudes i que és del que es tracta en aquest programa.

Tots Sants avui ha quedat reduït a la visita dels parents als cementeris i se'ls porten rams de flors. Prèviament s'han netejat les seves casetes perquè resplendeixen.

Però anys enrere el soterrament es feia enterra, i al nostre cementeri encara queda mostra d’aquella època. Era normal veure uns dies abans, en l’aixadeta a l'espatlla, arreglar i repicar la sepultura familiar o netejar les làpides, redreçar creus, posar algun llaç i col·locar un pot amb dos o tres crisantems, varietat de flor la qual no faltava abans en cap horta, flor anomenada llavors de mort, ja que només s'admetia per aquest menester. Sempre ha existit una fòbia contra els pobres Crisantems i això que hi ha de bonics, però no obstant això, ningú els vol a casa, també es veia alguna llàntia al costat de nínxols i tombes. Aquest tipus d'enllumenat tenia arrels antiquíssimes.

Posteriorment es crearen la construcció dels nínxols. La construcció de nínxols en els cementiris contemporanis data del segle XIX, quan es van construir noves instal·lacions funeràries als afores de les ciutats, cas de l’actual cementeri del nostre poble, calia economitzar l'espai, ja que amb el sòl no era suficient per als enterraments en un poble cada vegada més poblat.

El nínxol com tots sabeu, és la cavitat on es col·loquen les restes del difunt. Tradicionalment és on es posa el fèretre, però últimament també pot albergar les cendres. Per a les urnes cineràries hi ha uns espais fets a mida, són uns nínxols més menuts, en aquest cas estaríem parlant de columbaris de paret.

Per tant al nostre cementeri normalment, a més de sepultures horitzontals com tombes, panteons ... que permeten fer inhumacions sota terra, tenen espais amb nínxols verticals on es col·loquen els morts, de manera que s'aprofita millor l'espai. Poden tenir diversos pisos i de vegades cal una escala per accedir i posar flors o altres elements ornamentals.

La part visible del nínxol és la làpida quadrangular on hi ha les dades de la víctima.

Quan era menut ens deien en el Catecisme que el primer de Novembre, Tots Sants, era un dia triomfal, de goig per a l'Església. Tot el diferent que el següent, que era el de les ànimes dels morts, però al no caure en festiu la gent havia pres per costum el visitar els difunts al llarg del dia 1 i fins avuí.

L'origen del terme 'cementiri' que és el nom amb el que coneixem habitualment el lloc destinat per donar enterrament als morts té molt a veure amb el cristianisme i quan aquest va començar la seva expansió, es va imposar a la paraula que, fins aquell moment, s'usava per designar els emplaçaments on es realitzaven els enterraments: necròpolis.

La paraula necròpolis (d'origen grec) significa literalment 'ciutat dels morts' (necro: mort, polis: ciutat).

Davant la creença cristiana que la mort només és un trànsit i, per tant, al morir el que es feia era 'dormir' per posteriorment 'ressuscitar' es va substituir el terme necròpolis pel de cementiri, el significat literal és 'dormitori'.

En quant a la tradició de portar flors als difunts aquests dies és un costum que es remunta a l'antiguitat, en què els morts eren posats a exposició de tots durant diversos dies, amb el propòsit de ser vetllats i demanar per les seves ànimes.

En aquella època no existien les avançades tècniques d'embassament i les que havien no estaven a l'abast de tothom, de manera que, els cossos (que solien estar exposats a la intempèrie), es descomponien i desprenien una desagradable olor, sobretot en època de calor. Per emmascarar aquest pudor, es cremava encens i es cobria al mort amb tota mena de flors, la qual cosa aromatitzava l'ambient i feia més agradable l'acte de vetllar a el difunt.

Amb el transcórrer dels anys, el costum de portar flors als morts va perdurar i es va afermar, no només durant el temps de vela i enterrament, sinó que també portar-los al cementiri en dies específics, com l'1 de novembre, Dia de Tots Santos.

Avui en dia el portar flors a un difunt és una forma d'expressar respecte, afecte i agraïment per tots els moments compartits. És un gest que neix de l'amor i de l'admiració que va sentir i que encara es conserva per l'ésser estimat que ha partit.

A més, les flors són sinònim d'esperança, un valor molt necessari per a suportar aquest dur camí d'acomiadar i recordar la memòria d'un ésser estimat.

Per això, cada tipus de flor en un color determinat guarda un significat especial, d'aquí, que algunes flors siguin les més vistes als Camps Sants.

Així les més utilitzades són:

1.- Crisantems. Són les veritables estrelles de Tots Sants, sens dubte les més comprades. En general, el significat dels crisantems respecte al duel és el de longevitat i eternitat. Però els colors més famosos per celebrar l'1 de novembre són el blanc, que simbolitza l'honestedat i l'amor lleial i el crisantem taronja, que simbolitza l'amor delicat.

2.- Lliris blancs. Representen el reconeixement i la simpatia cap a aquells que ja no hi són. Tots ells desprenen una aroma particularment intens que des de temps enrere s'ha associat amb la tranquil·litat de l'ànima del difunt. De fet, segons una creença cristiana, a la tomba de la Mare de Déu havia lliris, raó per la qual aquestes flors segueixen sent protagonistes de l'1 de novembre en els nostres dies.

3.- Roses. Com reines de les flors, les roses també són molt utilitzades en arranjaments funeraris i en rams per expressar condol. Les més apreciades per dur a cementiri són les roses blanques, que expressen la puresa de l'ànima que parteix, l'admiració i l'agraïment cap a la persona morta i també la voluntat d'un nou començament cap a la seva família i amics.

D'altra banda, les roses vermelles també tenen un gran protagonisme en el Dia de Tots Sants, ja que són el símbol més universal de l'amor etern que ens uneix a aquells que s'han anat.

Al mateix temps, si el ram que tries per l'1 de novembre combina roses blanques amb roses vermelles, el seu significat adquireix un matís d'amistat cap a la persona morta i el sentiment de lleialtat i estima per sempre.

4.- Clavells. El clavell és la flor nacional del nostre país. Els clavells posseeixen diferents significats segons el seu color. El vermell representa el respecte i admiració per la persona morta, encara que si es tracta d'una parella, simbolitza l'amor que es tenien. D'altra banda, els clavells blancs són símbol de la puresa de l'ànima. Per la seva banda, els de color rosa expressen el record i els de color groc, ofereixen llum i harmonia davant la pèrdua d'éssers estimats.

5.- Gladiols. Les flors dels gladiols creixen en forma d'espiga, com si es tractés d'una espasa o d'una llança, motiu pel qual associa a l'ascensió de l'ànima al cel en les creences cristianes. Com si el creixement vertical dels gladiols guiés el camí dels difunts cap a la seva vida eterna.

Però les visites al cementiri tenien un caire més ampli que l'anar a visitar les tombes familiars: la gent es passejava pel cementiri.

Era el temps d'estrenar els nous abrics i la roba d'hivern. Ja ho deia el refrany en que em encetat el programa: PER TOTS SANTS, ABRICS I GUANTS

El cementeri

La posició social de les diferents persones o famílies no deixava de quedar reflectida fins i tot després de la mort. Encara avui, molta gent es dedica, en aquesta diada dels Difunts, a portar flors no només als parents més propers, sinó a familiars més llunyans, amics o coneguts. La visita al cementiri constitueix, ara per ara, un dels pocs signes col·lectius de record dels difunts a la nostra societat.

Una de les característiques més cridaneres dels cementiris és la visió dels solemnes xiprers que aquí es troben plantats. I que per cert, sinó m’han informat mal, els que hi havia en l’antiga entrada al nostre cementeri des de la carretera fins la porta d’entrada, amb la nova reforma d’ampliació els han llevat. Si ha estat així, una simbologia que ja no formarà part del seu entorn.

El motiu que aquest vistós, alt i frondós arbre estigui plantat al 'cementiri', es deu a la seva longevitat, la seva fulla perenne i a no necessitar cura especial. Suporta bé els canvis bruscos de temperatura i no varia en la seva forma i color (verd fosc).

L'altura del xiprer ajuda en gran mesura com tallavents, plantant-se proper als murs del cementiri, i al créixer la seva arrel de manera vertical i recta cap avall, aquesta no crea els possibles trencadisses que un altre arbre aquí plantat causaria a les làpides i altres ornaments fúnebres.

El costum d'utilitzar xiprers en els cementiris és antiquíssima, trobant-nos que les antigues civilitzacions grega i romana ja ho plantaven i atribuïen tota una simbologia al voltant de la mort. La forma ascendent i frondosa del tronc cap a la copa d'aquest arbre s'encaminava (segons la mitologia) les ànimes dels difunts cap als cels.

Però a banda de la visita als cementeris, antigament, hi havia una sèrie de costums que han anat perdent-se en el temps, com la de que en les cases s'encenien les "animetes", xicotets llantions surant en gotets d'oli, que servien perquè les ànimes no es perdessin al seu camí de tornada al costat de la seva família.

Era creença general que aquell dia, al migdia, els difunts tornaven per compartir la festa al costat dels seus i es quedaven fins al dia següent al migdia, dia de difunts. Una jornada festiva de reunió familiar de passat i present.

Aquesta creença del retorn dels difunts, no va lligada a la por que inspiren els morts, sinó el contrari.

Era un dia d'alegria. La creença del retorn dels difunts va lligada a la idea dels morts protectors.

Els avantpassats vetllaven per les seves famílies i calia cuidar-los.

Sobre aquest aspecte, existeixen moltíssimes tradicions que han arribat fins als nostres dies, com:
* posar un plat més a taula,
* Fins i tot es deixava un llit buit perfectament fet i amb una cantonada dels llençols oberta doblegada (la girà) per si volien descansar en ella
* obrir les portes perquè passin les ànimes,
* no moure les coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.

També hi ha moltes tradicions lligades al foc:
* posar un llum a la porta per guiar les ànimes,
* encendre el foc de la llar per escalfar-les,
* encendre espelmes en record dels difunts...

Però a part de les creences lligades als difunts, la diada de Tots Sants és també una festa GASTRONÒMICA.

Per a aquest dia de Tots Sants predominen els dolços:

Els ossos de sant, bunyols de vent i panellets són els tres postres característics que es consumeixen en aquest dia al nostre poble acompanyat pel vi dolç (típicament moscatell o mistela). Sense oblidar-nos de les típiques castanyes torrades i moniatos o carabasses al forn.

Els ossos de sant .- S'elaboren amb una base de massapà creant un canonet enrotllat i es recobreixen d'almívar. Pel que fa al farciment, encara que tradicionalment es feia només de dolç de rovell, avui ja es poden trobar de múltiples sabors. Des xocolata a maduixa, passant per altres més atrevits com el coco o el plàtan.

Els bunyols de vent.- En la seva elaboració s'empra farina, mantega, ous, llet, aigua i escorça de llimona. Pel que fa al farciment, ja els pots trobar de moltes classes. Els més tradicionals són els farcits de crema pastissera, de xocolata, de nata, de crema de cafè i fins de cremes de diferents fruites.

Els panellets.- S'elaboren amb una base de massa d'ametlles, moniatos, sucre, ous i llimona ratllada. Els més populars són els de pinyons o d'ametlles picades, encara que també poden trobar-se de cafè, de xocolata, de taronja i recentment estan popularitzant els de pistatxos.

Si escodrinyem al voltant de la mort veurem que les coses també han canviat molt en aquest sentit.

En la nostra cultura l'home viu d'esquena a la mort, amb una actitud de negació davant de la mateixa. Però la mort és innegable, no es pot evitar. I a l'enfrontar-nos a ella, els rituals són cada vegada menys solemnes; cerimònies ràpides dirigides exclusivament a l'àmbit familiar.

Però no sempre ha estat així. Al llarg de la història, i especialment des de principis de segle XIX i mitjan el XX, els comiats dels éssers estimats es convertien en actes socials d'envergadura. El difunt es vetllava primer en el domicili; després es desplaçava en carrosses fúnebres a l'Església i, finalment, al cementiri.

Tot això amb un seguiment de la comunitat que era partícip de tota la cerimònia.

Quan es produïa una mort, la família es vestia de dol i l'entorn social s'encarregava d'acompanyar-la durant aquest procés de recuperació després de la pèrdua

Doncs podem recordar els soterrats i la figura de la resadora

Abans dels anys setanta del recent segle XX, les persones se solien morir mes o menys tranquil·lament en sa casa, rodejades dels seus familiars i, sovint, dels amics i del veïnat. Era una bona manera d'anar al clot.

Els ritual funeraris consistien en tres moments: Mortalla, sepeli i dol.

Com a curiositat recordar que davant l'absència de mitjans i d'un diagnòstic precís, l'única manera de comprovar que realment s'havia mort, era acostant un mirall o vela a la boca.

El cadàver del finat s'amortallava com Deu mana, amb les seues millors robes de cap a peus. Era molt normal, guardar el vestit del dia del casament per a la mortalla, el mort era amortallat amb el mateix vestit del seu casament, d'aquí, que es digués que el mort "sembla un nuvi".

Es feia en la seua pròpia habitació mortuòria, encara que era mes propi posar-lo a l'entrada de casa sobre una taula, o inclús en terra sobre una estora o sobre un banc de poca alçària.

El cadàver era vetllat a casa, i per evitar que es deformés, se li solia posar a la boca dels pantalons una mica d'acer, i els peus se'ls lligaven, li tapaven la boca i els nassos amb cotons, els ulls es tancaven bé i se li lligaven les mans amb un rosari sobre el pit.

La capçalera del llit mortuori la solia presidir una imatge d'especial devoció familiar o una creu pròpia o prestada.

Es vetllava durant un dia (al voltant de vint-i-quatre hores). Aquest procés sorgeix com una tècnica més per certificar la mort, ja que en segles anteriors es van produir enterraments de persones que es trobaven vives.

Després del toc d'ànimes en el campanar, les campanades a mort assabentaven al veïnat (tres cops de dos o més campanes per a homes i dues per a dones al principi i a la fi de el toc), que anava, a poc a poc, acudint al vetlatori.

Recordem que el toc d’animes: S'executava a la posta de sol. Era un moment de pregària, especialment per les ànimes de purgatori. Una manera de no oblidar els morts que poguessin necessitar de l'ajuda dels vius per accedir al Regne del cel. Com anècdota dir que per als de la meua infantesa era l’avís per tornar a casa. Es podia veure tot un rosari de xiquets cap a casa al toc de les ànimes.

Després, a continuació, començaven els resos, quasi sempre realitzats i dirigits per una resadora professional (la tia pallasa era l’última que crec que em tingut o la que jo he conegut – El malnom de pallasa li ve del seu avi que es va vestir de pallasso per Carnestoltes-).

Ella, segons s'acordara amb els familiars, resava un rosari complet si es feia un vetlatori tradicional nocturn o, si l'enterrament era imminent, només una part d'ell.

La resadora solia tindre una paga molt modesta, per la qual cosa la seua dedicació era a temps parcial, i moltes vegades vocacional, perquè la modèstia del difunt i de la seua família podia ser tal que complia amb la seua dedicació per un senzill present.

Hui les resadores, així com els seus clients, han hagut de canviar els seus hàbits. Ja no van de casa a casa quan se les requereix, i el seu hàbitat natural és el tanatori i el seu client la funerària.

La sortida del fèretre del domicili, es produïa sempre amb els peus per davant, exceptuant que es tractés el cas d'un sacerdot o xiquets, on solia ser a l'inrevés.

Ni la mort mesurava a tots amb la mateixa vara, i antany els soterraments solien tindre tres categories: primera, segona i tercera. Quant major era la fortuna i categoria social del finat, hi havia mes cavalls en la carrossa fúnebre, mes capellans i mes acompanyants proveïts del corresponent ciri.

Naturalment, quan abaixava la categoria de l'enterrament, abaixava la propina per portar ciri i abaixava el nombre d'acompanyants i d'eclesiàstics.

Durant la postguerra van desaparèixer quasi en la seua totalitat les carrosses fúnebres, reapareixent després durant els anys cinquanta, i sent a poc a poc substituïdes per vehicles de motor basats en automòbils mes o menys luxosos.

La resadora solia passar el protagonisme als capellans que acudien (en nombre proporcional al prestigi social o al gasto a què estava disposada la família) fins al domicili on ocorria l'òbit, per a formar una comitiva amb un ordre determinat amb una doble filera, primer anava el clergat, cantors i acòlits, després d'aquests, anava la caixa mortuòria tancada. Els familiars mes pròxims tancaven esta processó darrere del fèretre, que anava a muscle de familiars, amics i veïns. Si es tractava d'un infant, el taüt solien portar cintes de color blanc i eren portades per xiquets amb edats similars.

Quan s'arribava a l'església, els capellans resaven les pregàries adequades. Encara que avui en dia, ens resulta xocant, la celebració de l'ofici es feia de corpore insepulto, o sigui que es prohibia l'entrada dels difunts a les esglésies. Després d'enterrat, es realitzava la missa. Finalment, aquesta pràctica serà abolida a partir de la celebració de el Concili Vaticà II.

Després es continuava amb el difunt a muscle o carrosses fins el cementeri. A la sortida del cementiri o a la mateixa casa de la víctima, es donava el condol a la família, acabant així el ritual físic, però donant lloc a l'inici del temps de dol.

Com he dit abans, els funerals se solien celebrar, dalt o baix, als huit dies del soterrament, i podien ser amb missa solemne, missa cantada o missa resada, segons el dispendi.

Però com he dit encara quedava el dol i el color negre que, en el cas de parents mes pròxims, solia durar fins a dos anys, donant-se el cas de dones que empalmaven l'un darrere de l'altre fins a arribar a la generació d'aquelles iaies a qui sempre hem conegut vestides de negre.

Existien clars signes que s'havia produït una mort al domicili, ja que les portes i finestres estaven tancades, les cortinetes eren canviades pel color del dol. La família quedava almenys tres dies sense eixir al carrer, encara que era molt freqüentment que arribaven fins a quan es realitzava l'anomenada missa de difunts. Per tant, estava vetada socialment la presència en els actes públics o festes, acudir als bars, etc.

El silenci es tornava un fet consubstancial durant el dol. Es cobrien amb draps els aparells elèctrics com la ràdio o la televisió, i només era trencat pel rés de les dones o pels homes al rebre els condols.

Per a poques bromes estaven els soterraments, però sempre hi ha hagut qui temptant Deu s'ho pren tot a burla, amb un humor negre a prova de tot, fins al punt d'imitar a la seua manera els cants llatins dels capellans:

Gori, Gori, ... sopetes en oli.

Cinc durets, cinc durets... eixos si són segurets.

Menjarem pa i xocolate... i demà que en caiga un altre;

Qui ho pagarà?... nosaltres, nosaltres (fent un final plorós).

Vegem algunes expressions al voltant de la mort.

· Ai, el meu Blay, que en glòria estiga, si ho s'haguera mort, encara viuria! (Explicació òbvia sobre el tema de la mort)

Les he classificat en tres fases:

L’agonia i el moment de la mort, la mort i el soterrament.

L’agonia de la mort

· Fer el darrer sospir (El sospir d'una persona en morir)

· Fer coll de figa algú (Morir-se)

· Fer el darrer badall (Morir)

· El dia darrer (Dia de la mort)

· La darrera hora (Estar pròxima la mort)

· L'hora de la mort (Moment en que algú es mor)

· Tancar els ulls [Tancar els ulls a la llum] (Assistir a algú en els darrers moments de la seva vida. Morir)

· Acabar els dies (Morir)

· El moment suprem (La mort)

· El suprem adéu (La mort)

· El repòs etern (La mort)

· El son del just (La mort)

· Pujar al cel (Morir)

· Passar a millor vida (Morir)

· Morir al llit (Morir de mort natural)

· Mort natural (La que sobrevé per malaltia)

· Morir amb tots els sentits (Morir sense perdre el coneixement, lúcidament)

· Morir com un sant (Morir com una persona virtuosa)

· Posar fi als seus dies (Morir-se)

· Estar a les darreres (Estar a les portes de la mort)

· Estar en les últimes (Estar a punt de morir-se)

· Estar en els últims moments (El sospir d'una persona en morir)

· Estar a remulla (Estar a punt de morir)

· Estar al llit de dolor (Estar a les portes de la mort)

· Estar al llit de mort (Estar a les portes de la mort)

· Estar amb un peu en l'altre món (Estar a punt de morir-se)

· Tindre una cama en el cementeri (Estar a punt de morir)

· Estar combregador (Estar per morir)

· Estar mes allà que ací (Estar mes mort que viu)

· Ésser la seva hora (Arribar el moment de morir)

· Estar a les acaballes (Estar en els últims moments de la vida)

· Fer olor de mort (Estar a punt de morir)

La mort

· Batre els peus (Morir-se)

· Batre l'ala (Morir-se)

· Cascar [o cascar-la] (Morir)

· Dinyar-la (Morir)

· Palmar-la (Morir)

· Quedar-se ert (Morir)

· Estirar els peus (Morir-se)

· Estirar la pota (Morir)

· Fer el dos de basto (Morir-se)

· El darrer viatge [o el viatge sense tornada] (Expressions usades per a al·ludir a la mort)

· Estar de cos present (Esta cadàver i sense enterrar)

Soterrament

· Anar a la casa on no pasten (Ser mort. Anar al cementeri)

· Anar a la sepultura (Morir-se)

· Anar al clot [o a fer malves] (Morir-se)

· Anar-se'n a l'altre barri [o món] (Morir-se)

· Anar-se'n a la carraca (Morir-se)

· Anar-se'n al Canyaret (Morir-se o arruïnar-se)

· Menjar terra (Esser mort)

· Podrir terra (Ésser mort, estar enterrat)

· Anar al sot (Morir-se)

· Donar menjar als cucs (Ser enterrat)

· Estar al pot (Ésser mort, estar enterrat)

· Estar sota la llosa (Ésser mort, estar enterrat)

· Estar en el gori-gori (Ésser mort, estar en el cementiri)

Algunes altres frases fetes que serveixen per reconèixer que s'ha canviat d'estat són

· Acompanyar en el sentiment (Donar-li el condol per la mort d'un ser volgut)

· Descansar en pau (Ser mort en gràcia de Déu)

· Al cel sia (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)

· Déu el tingui al cel [o a la gloria] (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)

· Déu l'hagi perdonat (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)

diumenge, 25 d’octubre del 2020

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CEROL 
1. Matèria viscosa que s'aferra com el visc, composta de cera, pega i oli, que els sabaters empren per untar el fil de cosir per tal que sia fort i aguanti bé en el punt. 
La majoria de sabaters el compraven, però també n'hi havia que el sabien fer. 
Per fer el cerol, teníem rucs d'abelles, d'on obteníem la cera que mesclàvem amb pedra grega en proporció de dos per un, es bullia i es desfeia remenant-la, tot barrejat les estiraven fent-ne tires i quan eren ben treballats en feien pegots. 
2. Por excessiva. 
      · "El qui tinga cerol que es fique en una bota de sardines i que pongui allí la por"




LA PARLA DE LA VALL

DULA.
Aquesta paraula no és exclusiva de La Vall; però l’anomene pel fet que forma part de la toponímia dels nostres carrers. 
La dula és el ramat format per caps de bestiar propietat de diversos veïns portat a la pastura, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler 
La dula va ser una institució molt significativa en molts pobles de la nostra geografia fins als anys cinquanta del passat segle. 
Al matí el duler recollia el bestiar dels veïns, generalment de llet, per menar-lo als pasturatges i tornar-lo al capvespre. 
Gairebé totes les famílies del poble tenien una o més cabres, per poder tenir a casa llet cada dia. Entre una i tres eren les cabres que s'havien a cada casa. 
Perquè poguessin sortir al camp a pasturar, s'organitzava aquest treball per mitjà de "La Dula". Donant-li una zona de pasturatge molt propera al poble. Es buscava i contractava un pastor perquè fes aquest treball, se li pagava una quantitat mensual per cada cabra, i tenia l'obligació de treure-les tots els dies per la devesa del poble. Els propietaris havien de portar els animals cada matí a un punt de trobada. i li pagaven els diners estipulat mensualment per cada animal. 
La tornada, al final de la tarda, el bestiar arribava al poble, i les cabres, es recollien o marxaven soles cadascuna a casa seva. Fins al dia següent. 
De vegades, els animals parien a la muntanya i els dulers sabien com ajudar-los perquè no es perdessin les cries. Després, prenien entre els seus braços o espatlles a xais i cabrits, portant-los a les cases dels seus amos, a qui els lliurava 
A La Vall d'Uixó existeix el carrer de la Dula en referència al lloc on es produïa l'entrega i recollida del bestiar. Es la travessia que va des de la plaça dels Desemparats, racó carrer Benizahat, fins al carrer Garcia Esbrí (carrer Nou)




dissabte, 24 d’octubre del 2020

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CERCADITS 
Panadís sub-epidèrmic. Inflamació aguda del teixit cel·lular dels dits al voltant de les vores de les ungles.


LA PARLA DE LA VALL

DOCTRINA
Vos recordeu quan de menuts anàvem a la doctrina, que no pas al catecisme com diuen ara. 
I és que té la seva explicació, ja que la doctrina cristiana, o simplement doctrina és el conjunt de veritats fonamentals de la religió cristiana que s'exposa i ensenya als infants i neòfits; per antonomàsia: catequesi de Primera Comunió. 
I per poder aprendre si que existeix un llibret on es recullen les veritats de la religió cristiana, normalment en forma de preguntes i de respostes. que anomenem el catecisme.




EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CEPET 
Avui penjo una paraula que no em dol l'oblit del seu us. 
Parany de filferro que es despara per l'acció d'una molla i serveix per a caçar ocells, conills i altres animals petits. 
Avui dia aquests sinistres estris formen part del passat i que jo recorde sempre se n’han fabricat ivenut públicament a les tendes, a pesar de ser una activitat cinegètica que de sempre ha estat prohibida. 
i venut públicament a les tendes, a pesar de ser una activitat cinegètica que de sempre ha estat prohibida. 
Qui de menut no ha parat un cepet. Jo reconec que ho vaig intentar; però prompte vaig veure que allò no era el que volia, la llàstima que em produïa veure un ocell enganxat, em va fer abandonar a les primeries. 
Però els cepets constituïren una pràctica generalitzada. Es paraven de dia, a prop dels pobles, calia tindre molt de compte de tindre’ls tots a vista, perquè en quan et descuidaves ja te’ls havien fotut. 
A la primera llum del matí, tots els ocells ixen famolencs a la recerca de menjar i es llavors quan se solen caçar les preses més estimades i grosses, merles, torts, gribes i cogullades. 
Amb els cepets també es caçaven les alimanyes danyívoles com rates, ratolins, talps,...i han per a tot tipus de pardals i tamanys, per a parar-los tapats amb terra, fent prèviament un escarbador, clot, clotet, cloxeta... 
I hi han cepets molt més grans per a caçar perdius, tòrtores, conills...i també per a caçar les perdius vives i mussols per a reclams, estos cepets són molts grans, d’uns 40 centímetres de radi, porten una malla de tela com el del filat i l’animal queda atrapat dins la bossa viu i assustat, però il·lés. 
REFRANYER: 
      · Caça amb cepets, i ningú te mirarà bé! 
      · Al pagés descuidat, les rates se li mengen lo sembrat! 
      · Amb cepets, caces lo menudet! 
      · Primer caçar, després menjar! 
      · Qui molt caça, perd la casa







LA PARLA DE LA VALL

DESSUCAR
El seu significat generalitzat és llevar el suc; però aplicat a les personem ho diem per referir-nos a: 
      -- Treure a una persona o cosa la seva part millor; desposseir-la d'allò que li dóna valor (riqueses, treball, etc.). 
Aprofitar-se de la capacitat, coneixement i eficàcia. En definitiva, explotar a una persona. 
      - "El banc m'està dessucant amb els interessos del préstec hipotecari".


dijous, 22 d’octubre del 2020

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

CENTELLA
1. Traç lluminós en zig-zag o ramificat, de curtíssima durada, que acompanya una descàrrega elèctrica instantània entre dos conductors separats per l'aire; llampec. 
No confondre amb el: 
LLAMP/LLAMPEC. 
      -- Llamp és la descàrrega elèctrica, ja siga núvol-terra, núvol-núvol, dins del núvol,etc. 
      -- Llampec és la resplendor, la percepció lumínica. 
Tenim altres significat figurats quan es refereix a: 
2.- Velocitat. 
      -- Fugir com una centella. Molt ràpidament, a gran velocitat. 
3. D'una vivor extraordinària, molt espavilat. 
      -- Viu com una centella.





LA PARLA DE LA VALL

CATXO
Moltes vegades haureu escoltat: 
      · Caminar amb el cap catxo. 
Ho diem quan trobem algú que va ajupit, inclinat cap a terra, abaixat de la part superior, amb el cap mirant el terra, esclafat. 
Menys usual aquesta paraula s’empra per indicar que s’està quiet, sense moure's. 
      · Estar catxo. 
I també quan algú fa alguna emplastrada. fer-la bona, fer una cosa que no convenia o no es desitjava. 
      · Fer bon catxo.