LA PARLA DE LA VALL

EMBLANQUINAR 

Pintar de blanc i especialment donar una passada de calç o de guix a les parets o altra part d'un edifici. 

Fins a fa unes poques dècades, les cases no es pintaven: s’emblanquinaven amb calç. La faena no la feien pintors sinó emblanquinadors o emblanquinadores. A alguns pobles rurals encara s’emblanquinen moltes cases y patis, sobretot la façana. 

Per a tal funció es necessitava la matèria primera, la calç, que al principi era comprada a uns comerciants que per mediació de carros, transportaven entre els seus clients aquest mineral. Però anteriorment, les cavalleries amb les sàrries plenes a vessar carregaven aquest mineral des els forns de calç. 

Aquesta calç viva es venia en terrossos com si fossin pedres, les quals s'havien de posar en unes gerres o qualsevol altre recipient, per barrejar amb aigua. Un cop els terrossos es desfeien i bullien, havien de quedar en repòs unes 24 hores. L'endemà, ja podia utilitzar-se. 

Algunes afegien a la calç una mica de blauet (pols que s'usaven per rentar i blanquejar la roba) perquè els agradava més el color que agafava la calç. 

Utilitzaven un raspall o brotxa que compraven. En alguns casos, també s'utilitzava com a pinzell una escombra vella i molt gastada. 

Jo de menut vivia en el Poblet, una zona de La Vall d’Uixó que es va construir per l’empresa Segarra per donar vivenda a la gran quantitat de treballadors que arribaren a treballar en aquesta industria de calcer. 

Totes les vivendes eren blanques i per tal de pintar-les a l’exterior d’aquest nucli urbà hi havia un forn de cal per abastir a tots els veïns (La “calera” estava on avui està la fàbrica de Barrachina’s). Veïns que en arribar el mes de maig, festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats i patrona de les festes del Poblet, emblanquinaven el mur que envoltava la vivenda. Jo recordo haver-ho fet més d’alguna vegada. 

Amb l'arribada dels nous productes de pintura, la calç pràcticament ja no s'usa i la variada gama de colors ha donat pas a un Poblet multicolor, apagant eixa blancor que identificava a llarga distància el seu signe d’identitat.