ESGLAI
Por causada per la imminència d'un gros perill, d'una desgràcia sobtada o d'una sorpresa que torba profundament.
- Vaig tenir un esglai en veure la meva fotografia al diari.
De vegades va acompanyat d’un crit d'esglai.
- En escoltar el despreniment d’una cornisa al carrer Maestro Rodrigo tots els veïns llançàrem un crit d'esglai.
A la persona que rep l’esglai li diem que és un ESGLAIAT-ADA i causar esglai (a algú), o ser pres d'esglai, és ESGLAIAR
Sabíeu que el verb "esglaiar" té un origen directament llatí?
Els qui llegíem l'Astèrix i Obèlix de menuts (i de no tan menuts) vam aprendre una pila de frases i paraules llatines: vae victis, alea iacta est, calligae o gladius, entre moltes més.
La paraula "esglaiar" ve precisament de l'última d'aquestes, gladius, que era l'espasa que feien servir els legionaris romans i els gladiadors. De fet, si us hi fixeu, us adonareu que el gladiator era aquell que sabia fer anar un gladius, una 'espasa'.
De lluitar amb una espasa se'n deia digladiare, forma que probablement acabà donant , en llatí vulgar. Morir travessat per una espasa deu ser força dolorós i per això deu causar el més gran pànic. Així, del significat primer de esgladiare, 'lluitar amb espasa', es va passar al d''infondre terror mortal', el que actualment equival a 'esglaiar'.
De vegades l’esglai pot provocar exclamacions com aquestes:
· Déu del cel!
· Déu meu!
· Hòstia!
· La mare del Tano!
· La puta d'oros
· Mare de Déu santíssima!
· Mare de Déu Senyor
· Maria Santíssima! [o Verge Santíssima!]
· Me cague en...
· Valga'm Déu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada