dilluns, 16 de març del 2020

LA PARLA DE LA VALL

MANEGUETA
Aquesta paraula per als valers i valleres la fem servir en dos significats ben diferents:
1.- Mànega postissa que es posen les dones per no embrutar-se el vestit en treballar  i que generalment tapa des del canell fins al colze.

2.- Però també és una paraula sinònima del bodí valler. Hem refereix a la persona inclinada a ficar-se en els assumptes d'un altre per curiositat, pel plaer de saber i de transmetre noves, per figurar, etc.  

LA PARLA DE LA VALL

MAMAT-ADA
1.- Que no costa gaire de fer.
• Aquest treball està mamat, en un punt ho tinc acabat.
2.- Embriac.
• Ha tornat de festa mamat.



LA PARLA DE LA VALL

LLETÓS-OSA
Aquesta és la primera paraula que ens ix de la boca quan algú té molta sort i sobre tot si la resta no ens veiem beneficiat de la mateixa fortuna. Es sol emprar molt en el joc.
   -- Mira queés lletós; sempre guanya quan juguem a les cartes.
   -- Has aprovat l’examen perquè has tingut molta llet.
També escoltareu i fareu us d’altres paraules d’origen castellà com: “XAMBA”, “POTRA”, “XURRA”  i “XIRIPA”
Ara bé, quan volem anunciar la bona sort d’alguna persona no sols en el joc sinó també per tenir bona vida o estar lliure de preocupacions, trobem un fum d’expressions:
• Pondre-li totes (a algú)
• Pondre-se-li el sol al migdia (a algú)
• Mamar-se-les dolces
• Tindre bona estrella, 
• Tindre el sant de cara
• Tindre llet
Algunes d’elles es refereix a quan algú neix amb la vida solucionada:
• Néixer amb el pa sota l’aixella.
• Néixer amb la flor al cul.
• Néixer en bona estrella.

LA PARLA DE LA VALL

LLETEROLA.- Carn molla i greixosa de color blanquinós adherida al fetge, al cor, al lleu i a altres vísceres dels mamífers.
Lleterola fina, repetien mares i àvies per anunciar-nos el menjar en dies comptats a taula, famós pel seu fòsfor. Els més menuts, tan poc donats en general a l'exploració de sabors, la repujàvem fins que en l'edat adulta la busquem amb delir. La lleterola de xai (també pot ser de vedell, cabrit ...) és un mos en veritat finíssim que retrotreu al gust de les costelles de xai de llet: llet, llet, lleterola.
Per cert, que també haureu escoltat que la lleterola és:
• Planta herbàcia o arbustiva (Euphorbia sp), de fulles simples, flors unisexuals disposades en un ciati, fruits capsulars i llavors amb carúncula.
Aquest nom és originat en el fet que segreguen una saba que sembla llet. Però aneu espai que és tòxic i pot irritar la pell i els ulls severament.
• Bolet del grup dels lactaris, que secreta un làtex blanc, sovint abundant. Aquest bolet es el que es sol confondre en el rovelló.

LA PARLA DE LA VALL

LLESCA
La paraula "llesca" fa referència a una porció prima que es trau d'alguna cosa, especialment de pa, tallant-la de banda a banda. Per extensió, també es pot aplicar a tallades o rodanxes d'altres aliments, o fins i tot a la corfa de la surera.
- Una llesca de pa amb oli i tomata
- Una llesca de meló


Amb esta mateixa paraula també s'ha creat la locució:
Llesca o llesqueta en ou, per a designar un dolç d'origen molt antic. Segurament, va nàixer amb la idea d'aprofitar el pa dur. Per a fer-lo mengívol es remulla en llet i s'arrebossa després en ou i es fregeix en una paella amb oli abundant. S'endolceix amb sucre o mel, i a vegades s'aromatitza també amb canella. És molt típic consumir-ho tradicionalment durant les festes de Setmana Santa i Pasqua.
En castellà aquest dolç és conegut amb el nom de «torrija».

LA PARLA DE LA VALL

LLEPAR I DERIVATS
La para llepar té molts significats:
1. Fregar amb la llengua; passar la llengua per alguna cosa. 
- Es llepava la ferida com si fóra un gosset.
2. Passar fregant; tocar lleugerament, superficialment, sense estrényer. 
- Ens va avançar un cotxe llepant, llepant.
3. fig. Tacar, una cosa que deixa, en fregar la superfície d'una altra. 
- És llepar a penes la paret i …i, taca!
4. fig. Emportar-se alguna cosa en un sorteig o en un repartiment.
- Sempre llepa alguns euros per Nadal.
6.Adular baixament, servilment.
- Llepa ací, llepa allà i sempre trau el que vol.
Dins d’aquests significats els valler i valleres fem servir una sèrie de paraules derivades que repassarem tot seguit.
Els que es refereixen a adular servilment:
LLEPA, LLEPAIRE o LLEPÓ-ONA, LLEPACRESTES i LLEPACULS (en aquest cas més indicat quan és servil envers els seus superiors).
Tenim també el LLEPÓ-ONA al:
• L’esportista a qui li agrada tindre la pilota i no passar-la.
- El migcampista de la UDE és un llepó, sempre porta la pilota i no la solta fins voler xutar.
• Llim, fang verd que es congria en els recipients i terrenys d'aigua aturada
- La bassa dels Ferros estava plena de llepons.
Però si algú és afeccionat al dolç, a les llaminadures li diem que és un LLÉPOL-OLA.
- És molt llépol. Si no li lleves els bombons de davant se'ls menjarà tots.
Parlem del LLEPAT-ADA quan alguna persona va ben mudada.
De fet al nostre poble tenim el malnom EL LLEPAT (Eleuterio el Llepat que era una persona que li agradava anar sempre ben arreglada, ben pentinat, com es diu a La Vall anar en punt d'onze. Quan eixia al carrer fet un pinzell la gent li deia "vas com si t'hagués llepat"). També tenim a Emilio del Llepat (descendent del llepat).

LA PARLA DE LA VALL

LLÀNTIA
Més d’alguna vegada us haureu fet una taca.  Però si la teca era d’oli, aleshores podíem escoltar allò de: 
- Menuda llàntia que t’has fet.
I té la seva explicació; perquè la llàntia és l’aparell per a fer llum, compost essencialment d'un recipient gran dins el qual n'hi ha un altre que conté líquid combustible (generalment oli) i un ble immergit que s'encén pel cap que sobreïx del líquid, el qual llum, un cop encès, produeix una llum feble.
Actualment en desús com a aparell d’il•luminació, encara és emprat en esglésies, criptes, etc. En l’antiguitat, les llànties eren de terra cuita amb relleus a la part superior. Posteriorment foren fabricades de metall.

LA PARLA DE LA VALL

JOVENÇÀ-ANA
La paraula com esteu pensant te a veure amb jove; però els valleres i valleres quan fem servir la paraula jovençà-ana s’estan referint a aquells que s’acaben de casar o que s’han casat fa poc. Aquest estat sol durar el primer any de matrimoni.

LA PARLA DE LA VALL

IMPEDIT-IDA
Avui una altra paraula nostra que ha estat substituïda per la genèrica minusvàlid –a.
L’impedit-ida és la persona que no pot caminar o que ho fa amb moltes dificultats.



LA PARLA DE LA VALL

GUIPAR
Te relació amb la mirada; però en un significat molt peculiar com:
1.- Veure de lluny.
- Ja l'he guipat.
- Des de l’última fila no guipo la pissarra.
2.-   Mirar d’amagat.
- Ei, no em guipis les cartes!
3  Clissar; veure, descobrir, algú o alguna cosa.
- Només vas entrar al poble et varen guipar de seguida.

LA PARLA DE LA VALL

GOLAFRE
Si vos dic que és el mateix que fartó de segur que ho teniu ja clar; però per si de cas, el golafre és el que menja molt; d'un apetit insaciable. que té gola tothora d’ací que també es conegui com a GOLUT
- No siguis tan golafre i deixa ja de menjar paella que els demés també volem tastar-la.
I d’expressions de fartar hi ha unes quantes:
• Atipar-se com un lladre
• Fer forat 
• Menjar com un carreter
• Menjar com un ogre 
• Menjar com un trabuc 
• Menjar mes que una revolta de riu 
• Menjar per quatre
• Posar-se com un bou 
• Ser un fartó
• Ser més fartó que un llop
• Fartar-se com un porc

LA PARLA DE LA VALL

GIRADA
Així de moment ens ve al cap que la girada ve de girar i per tant és l’acció de girar, i esteu en lo cert.
- Una girada brusca.
I haureu escoltat més d'alguna vegada el patir una:
• Girada de peu. Com a conseqüència d'un torcement (giró) de peu. El que també coneixem com ENTORTILLÓ.
- Quasi es mata d'una girada de peu.
Qui no ha patit aquest tipus d'accident, i més d'una nit se la passada amb el peu embenat amb un emplastre d'arròs bullit per eliminar la inflamació. Al l'endemà el peu amaneixia tot arrugat com un cigró, però sense la inflació tan molesta. El remei funcionava!
Però tal vegada pocs feu us de la paraula GIRADA com:
La colga o doblec que es deixa a la part superior del llençol en fer el llit.
- La girada del llençol
I per extensió a la part de la cara de davall o de dins d'una cosa, que es posa de manifest quan es doblega.
- La girada d'una capa.

LA PARLA DE LA VALL

GENIVA
Seguim amb paraules de parts del nostre cos. En aquest cas cal reivindicar l’us de geniva en lloc de la castellanització d’encía.
La geniva és el teixit carnós que cobreix la part alveolar de les mandíbules i adhereix al coll de les dents. Té com a funció principal aguantar i mantenir les dents al seu lloc.
- Netegeu-vos les dents suaument a partir de la geniva.

LA PARLA DE LA VALL

GARRÓ
Seguim en una altra paraula popular per referir-nos a la part del cos situat al peu. Generalment ho diem per indicar el turmell; però específicament ho diem de la part inferior i posterior de la cama, on s'articula esta amb el taló.
Per extensió ho apliquem als animals:
1.- Part inferior de la pota de darrere d'un quadrúpede, entre la canya i la peüngla.
2.- Esperó de gall.
I dins de la gastronomia, ho diem del pernil, a la part inferior de la cama del porc.

LA PARLA DE LA VALL

I AU!
S’usa per a dir que una cosa s’ha acabat, per a posar punt i final.
- I Au!, fins ací arriba la discussió.

LA PARLA DE LA VALL

HOME! 
Aquesta interjecció s’usa com a resposta que es fa quan no s’està ben segur d’una cosa o quan no es veu ben clara.
- Home, això no es fa! (advertència)
- Home! Per això no estic preparat (contrarietat). 
- Vaja home! S'ha acabat el pa (disgust).
- Ieee, saluda, home! (cridar l’atenció)
- Sí, home! (desig).
- Vinga home! (com demanant per favor)
- Sí home!; què dius ? (desacord)

LA PARLA DE LA VALL

HARCA.
Aquesta paraula forma part de l’expressió:
   * “FER HARCA”, que era la lluita a pedrades entre xiquets o fadrins. 
Era una de tantes diversions d’abans quan els xiquets no havien descobert l’informàtica i els videojocs.
El joc consistia en que dues bandes de xiquets, amb rivalitat entre ells es concentraven en un lloc concret, generalment un barranc, com en el cas de La Vall; però que podia ser un altre lloc, com una sèquia, un monticul... La rivalitat de la Vall era entre el poble de dalt i el de baix i la zona de lluita era el barranc que dividia els dos poblats. I a partir d’una senyal establida començaven a llançar-se pedraes d’un banda a l’altra. 
El resultat ja us ho podeu imaginar. Més d’algun xicuelo tornava a casa amb un trenc al cap, una moradura, un braç trencat o mellat d’una dent. Però no era prou el mal rebut sinó que a més a més hi havia que aguantar la renya de la mare. Els que havien sobreviscut no quedaven lliures de rebre un sermó i amenaces de que no tornessin a participar en altres.


LA PARLA DE LA VALL

GUISADOR-A
Al nostre poble a la persona que es dedica a elaborar menjar no li diem cuiner; sinó GUISADOR; perquè no es dedica a cuinar sinó a GUISAR. 
Aquesta paraula és molt usual entre els caçadors i en concret alhora de guisar el popular empedrao. De fet la majoria de les curruques disposen d’un guisador per preparar el menjar dels caçadors i tenir-ho amanit al regrés de la caça.
Així mateix per guisar es disposa d’un lloc al que també se l’anomena GUISADOR, en lloc de cuina, foguer...
I si el que es guisa és una paella es fa al PAELLER.

LA PARLA DE LA VALL

GUALA
El seu significat genèric és el que correspon al nom de l’ocell gal·linaci migratori, de l'espècie Coturnix communis, semblant a la perdiu, negrós pel cap i per damunt i cendrós clar per la part inferior.
Però fora de l’afició a la caça, la majoria dels vallers i valleres soltem una:
GUALA quan li peguem una bufetada a algú.
O també soltem una GUALA, quan deixem anar una ventositat. I fins i tot una caguerada.
I alguns soltem GUALES en dir mentides.

LA PARLA DE LA VALL

SERÀ PRECÍS?
Aquesta expressió tan usual entre nosaltres no ha estat lliure de polèmica en quant al significat de la paraula precís.
I és que si acudim als orígens, el sentit que tenia el mot llatí praecīsum, del qual deriva l’adjectiu precís, era el de ‘just, exacte’; però amb aquest significat fou molt poc usat pels nostres avantpassats que prompte van veure millor utilitat amb el significat de necessari.
Així els defensor dels seus orígens argumenten en exemples com aquests l’us de just i exacte:
- Al moment precís en què va sonar el xiulet van arrencar a córrer.
- Té un coneixement molt precís del funcionament de l’empresa.
- És necessari que afinis bé la guitarra abans de tocar-la. (I no pas: *És precís que afinis bé la guitarra.)
Però fora de plantejaments filològics, el fet és que les paraules no són patrimoni exclusiu de ningú. No importa qui la digué primer. El que importa realment és com l’han assimilada els parlants de cada llengua. I, si atenem l’ús que en fem els valencians, resulta del tot evident que l’adjectiu precís amb el valor de ‘necessari’ és del tot corrent en la nostra expressió col·loquial. 
I així dia a adia diem i escoltem frases com:
- Era precís pegar una mirada a casa.
- És precís crear una ensenyança conforme a la naturalesa del poble.
Feta aquesta introducció ja podem dir que l’expressió:
Serà precís la diem al final d’un fet o situació que ens sembla de tot que no feia falta arribar al punt que s’havia arribat. Per tant representa un significat contrari, com una negació, es a dir “no era necessari”, “no feia falta”.
- Serà precís que li digues tot el que li has dit. No es mereix això.