OFICIS TRADICIONALS

OFICIS TRADICIONALS (Molts ja desapareguts)

Acomodador: Persona encarregada, en els espectacles, de designar elsseients que han d’ocupar les persones:
Adobacossis: Persona que té per ofici adobar cossis i altres estris de terrissa.
Adobador de pells/assaonador/blanquer: És el qui es dedica a adobar o assaonar les pells i els cuiros, que  posteriorment es distribuiran en el  mercat.
Afilador/esmolador: Persona que afila.
Afinador: El qui dóna la tonalitat pertinent a les cordes de piano, violí, guitarra i altres instruments musicals.
Agutzil: Persona que fa les feines que li encarrega l’alcalde.
Aiguader: Persona que tragina o ven aigua.
Aiguardenter: Persona que fabrica o ven aiguardent.
Alambiner: Es  diu  del  que  treballa  en  un  alambí  on  s’elaboren  les
Begudes alcohòliques.
Albadiner: És el Menestral que prepara i elabora les albadines o pells molt fines, amb què es forren els llibres i altres objectes. Formen una branca dels ADOBADORS DE PELLS.
Albarder: L'home que fa i adoba albardes, basts, selles i altres guarnicions de les bísties de cavalcar o de càrrega.
Alquimista: Persona que es dedicava a l’estudi de fenòmens químics.
Aluder: El qui prepara les aludes o pells d’ovella o d’anyell de pèl molt fi, amb les quals es fan guants, bosses, etc. També forma part dels ADOBADORS DE PELLS.
Apedaçador: Persona que posa pedaços a la roba.
Apicultor: Persona que es dedica a la cria d'abelles per aprofitar-ne la mel i la cera.
Apotecari: Farmacèutic. Amb la diferència que en aquell temps era el que componia gairebé totes les medecines, ungüents, potingues, etc.
Argenter: Persona que treballa l’argent.
Armer: Es diu d’aquell menestral que es dedica a adobar i fer reparacions a les armes de foc.
Armillera: Persona que cus xupetís.
Armusser: Persdona que  fabrica armes.
Arrier: Persona que té per ofici traginar mercaderies.
Artesà en maquetes: El que elabora, a escala reduïda, reproduccions d’escultures, edificis, paisatges, etc.
Assaonador: Persona que té per ofici assaonar pells.
Ballester: Es diu del fabricant de ballestes.
Per ballesta entenem, en primer lloc, l’arma  ofensiva i defensiva, avui obsoleta.
També amb aquest mot es designa l’engany o garbellet per a caçar ocells
I, a més, l’arc simple o múltiple,  flexible  i  d’acer,  que  porten  els  carruatges  per  a   millorar  la suspensió dels mateixos.
Barber: Persona que té per ofici tallar o arreglar els cabells i afaitar.
Barquer: Persona que governa una barca.
Barreter: El qui es dedica a confeccionar barrets o cobricaps.
Baster: Persona que té per ofici fer guarniments pel bestiar.
Bastoner: Persona que fa o ven bastons.
Batedor: Persona que bat el blat, les nous, les ametlles, etc.
Bijuter: És el qui elabora peces artístiques destinades a l’ornamentació. Les joies que confecciona no són de metalls preciosos, malament ho semblin.
Blanquer: Persona que té per ofici adobar pells.
Boneter: El qui confecciona bonets o cobricaps originals de quatre becs, que usen els eclesiàstics, graduats, etc.
Bosser: El qui d’ofici elabora bosses de pell, de roba o d’altres matèries.
Boter: Persona que té per ofici fer bótes.
Botoner: Persona que fa o ven botons.
Bover/bouer: Pastor de bous.
Brocanter: Persona que té per ofici comprar i vendre objectes usats.
Brocater: És el qui teixeix roba de brocat o roba de seda teixida amb or o argent.
Brodador: Persona que broda (Ornamentar un teixit amb dibuixos, fets amb passades d’agulla enfilada)
Broquerer: Elabora els broquers, és a dir, els escuts circulars de fusta encuirada.
Bugader: Persona que es dedica a rentar la roba dels altres.
Bunyoler: El qui d’ofici es dedica a fer bunyols.
Cabrer: Persona que guarda un ramat de cabres.
Caçador: Persona que caça com a professió o té habilitat i experiència especials en l'activitat cinegètica.
Cadener: És el que treballa en la confecció de cadenes artístiques d’or i d’altres metalls nobles.
Cadiraire: Persona que fa o ven cadires.
Caixista: Treballador d'impremta que té com ofici treure les lletres de la caixa i posar-les ordenadament dins el componedor.
Calafatador: Persona que construeix embarcacions de fusta.
Calceter: És el qui es dedica a confeccionar calces i calcetins.
Calciner: Es dedica a elaborar calç en els anomenats forns de calç.
Calderer: Persona que fa o ven calderes i perols.
Camiser: Persona que fa o ven camises.
Campaner: Persona que fa i instal·la campanes. Persona que té al seu càrrec de tocar les campanes d'una església, etc.  
Caneler: Venedor de candeles.
Canyisser: Persona que feia tramats de canya per guardar fruita i altres.
Canterer: Persona que fa cànters i altres atifells de terrissa o que en ven.
Capeller: Persona que fa capells o que en ven.
Carboner: Persona que fa o ven carbó.
Cardador: Persona encarregada de l'operació de cardar llana o altra substància filamentosa.
Caricaturista: Persona que fa caricatures.
Carnisser: És l’artesà que es dedica a l’elaboració de productes càrnics frescs,  crus  condimentats, embotits de sang etc.
Carreter: Persona que construeix carretes, carros. També qui els condueix.
Castanyer: Persona que torra i ven castanyes pels carrers.
Catifer: El qui confecciona les catifes o peces més o menys grosses de teixits gruixats de llana, cotó, etc., que cobreixen el trespol de les habitacions.
Ceramista: El qui treballa en ceràmica.
Cerer: Persona que treballa o ven la cera.
Cisteller: Persona que fa o ven cistells.
Clavetaire: Persona que fa claus o en ven.
Comare: Tècnica sanitària especialment preparada per a assistir les dones durant el part.
Confiter: El qui es dedica a elaborar les llepolies a base de sucre. També es diu SUCRER i CARAMEL•LER.
Corder de cànem: Persona que fa corda.
Constructor d’instruments musicals: Artesà que es dedica a l’elaboració  d’instruments musicals, és a dir, objectes destinats a produir sons i tons musicals, sigui per l’acció de l’aire o per percussió.
Cordador  de  cadires:  El  qui  d’ofici  elabora  els  seients  de  les cadires a base de corda de bova, espart, pita i d’altres matèries filamentoses.
Corder d’instruments musicals: És qui es dedica a elaborar les cordes fines de guitarra, violí, contrabaix i d’altres instruments.
Cordeller: Persona que fabrica o ven cordes.
Corretger: Persona que fa o ven corretges.
Cosidor: Persona cus en un taller, per a un sastre, per a un sabater, etc.
Cotillaire: Persona que fa cotilles (Faixa ampla de tela reforçada amb barnilles que servix per a sostindre el pit i els costats de les dones).
Cotoner: El qui es dedica a elaborar el cotó.
Cotxer: Persona que té per ofici guiar els cavalls, els muls, etc., que tiren el cotxe.
Cuiner: El qui es dedica a cuinar.
Culleraire/cullerer: Persona que fa o ven culleres, forquilles i altresestris de cuina, generalment fets amb fusta de boix.
Curander-a: Persona que es dedica a curar malalties sense esser metge graduat.
Daguer: Persona que fa o ven tota mena de ganivets.
Daurador: El qui es dedica a l’ofici de daurar (dorar), aplicant banys d’or  mitjançant  el   corresponent  bany  d’aquest  metall.
Decorador:  El  qui  treballa  en  decorar  i  adornar  habitacions,  sales, mobles, etc.
Decorador  de  ceràmica:  Persona  que  es  dedica  a  decorar ceràmica.
Destil·lador: Que destil·la l’alcohols generalment per fer begudes.
Dida: Dona que alleta un infant d'una altra.
Dolçainer: Persona que toca la dolçaina (Instrument de vent, de fusta, de perforació cònica i llengüeta doble)
Drapaire/parracaire: Persona que comercia en draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig.
Ebenista: Persona que treballa fustes fines (generalment el banús) per fer-ne mobles.
Emblanquinador-a: Persona que té per ofici emblanquinar (donar una passada de calç o de guix a les parets o altra part d'un edifici).
Embotidor: És l’artesà que es dedica a l’elaboració de productes càrnics frescs, crus  condimentats, crus curats, tractats mitjançant calor, salats, plats càrnics preparats i d’altres derivats  càrnics, així com trossejar i envasar els productes càrnics de referència.
Emmotllador: Persona que fabrica motlles que posteriorment poden ser utilitzats per aquesta o d’altres persones per a realitzar peces de fang.
Empeltador: Persona que empelta (Inserir en una branca o soca d'un arbre una part d'un altre arbre proveït d'una o més gemes, de manera que s'estableixi entre ambdós una unió permanent amb objecte de produir una varietat o barreja de fruits).
Emplomador: El qui emploma o aplica plom a una cosa, com pot ser una vidriera, un finestral, etc.
Engastador: És aquell artesà que es dedica a engastar o encastar pedres precioses, és a dir, ficar-les en una joia de metall noble i d’ornamentació.
Enllustrador/enllustrabotes: Qui es dedica a enllustrar (donar llustre o lluentor) el calçat.
Enquadernador: Persona que enquaderna (posar cobertes a un llibre) llibres.
Envernissador: Persona que envernissa (donar vernís; cobrir de vernís una cosa per enlluentir-la).
Escolà: Home o noi que serveix en una església o monestir per a ajudar a missa i altres ministeris de l'altar i per a guardar el temple i la sacristia.
Escombraire: Encarregat d'escombrar; el qui escombra (netejar, principalment de pedres i terregada)
Escorxador: Persona que es dedica a llevar la pell dels animals o arbres.
Escrivent: El qui té per ofici escriure per compte d'altri, especialment al dictat, o copiant, o fent anotacions d'estadística o de comptabilitat.
Escultor: Es diu d’aquell que fa escultures. També es diu TALLISTA.
Escura-xemeneies: Home que escura les xemeneies.
Esmaltador: El qui es dedica a esmaltar o aplicar una substància vítria, que per la fusió s’adhereix a la porcellana, als metalls, etc. Els esmalts poden ser de molts de colors.
Espardenyer: Persona que fa o ven espardenyes.
Esparter: Persona que fa o ven objectes d’espart.
Especier: El qui es dedica a elaborar les espècies per a condimentar les carns. També es diu PEBREBONER.
Esquilador: Persona que esquila (Tallar arran el pèl o la llana a un animal, especialment a les ovelles perquè no pateixin tanta calor en l'estiu).
Estanyador: El qui estanya; qui té per ofici estanyar (recobrir d'estany)
Esteticista:  És  aquella  persona  artesana  que  exerceix  l’ofici  de proporcionar, conservar i augmentar la salut i la bellesa de la pell i del cos, mitjançant massatges, ungüents,  pintures i altres cosmètics que s’apliquen, sobretot, manualment.
Estorer: El qui confecciona estores i altres ormeigs a base de corda d’espart, pita, etc.
Faixaire: Persona que confecciona faixes o que en ven.
Fanaler: Home encarregat d'encendre i apagar els fanals.
Farinaire: Venedor o comerciant de farina
Faroner: Persona que té cura d’un far.
Femetaire/femater: Qui es dedica a replegar fems.
Ferrador: Persona que té per ofici ferrar cavalls, muls, etc.
Ferrer: Home que fabrica objectes de ferro o que treballa el ferro.
Fideuer: Fabricant o venedor de fideus.
Figurer: El qui fa figures de test, de guix o d’altres matèries en relleu, com poden ser pastorets, santets, etc.
Filador: Persona que fila qualsevol matèria tèxtil.
Filater: És el qui es dedica a fer filats.
Flassader: Persona que fabrica flassades (peça teixida de llana o de cotó que s’utilitza per abrigar-se al llit).
Flauter: Que té l’ofici d’elaborar flautes.
Flavioler: El qui es dedica a fer flaviols, popularment fabiols o fubiols.
Florer: El qui es dedica a compondre i arreglar corones, rams de flors, etc. Tant naturals com artificials.
Fogoner: Operari que té esment a encendre i vigilar el foc d'una màquina, principalment de vaixell o de tren.
Fonedor: Persona que té per ofici fondre metalls.
Forcaire/forquer: Fabricant o venedor de forques.
Forjador: Persona que forja (treballar un metall, donar forma a un objecte de metall a cops de martell i calor) metalls.
Formatger: Persona que fa o ven formatge.
Former: El fabricant de formes, especialment per al calçat.
Forner: Home que té un forn o que treballa en un forn.
Fosser: Persona que obri les fosses en un cementeri. Enterrador.
Fuster: Qui treballa la fusta i fa mobles i altres objectes d'aquest material.
Mestre d’arades: Fuster dedicat especialment a fer arades.
Mestre de carros: Es diu d’aquell que fa carros i altres vehicles similars.
Galleter: Persona que fa galetes o en ven.
Gallinaire: Persona que matava o es dedicava al comerç de gallines.
Ganiveter: El qui es dedica a fer ganivets, trinxets, etc. També es diu TRINXETER.
Gelater: El qui es dedica a fer gelat per vendre al públic.
Gorreter: El qui d’ofici confecciona gorres.
Granerer: El qui té l’ofici de confeccionar les graneres.
Gravador: Persona que té la professió de gravar (fer un dibuix sobre metall o fusta amb una eina dura).
Guanter: El que confecciona guants. Els guants sense dits es diuen manyofles.
Guardaagulles: Persona que en els ferrocarrils, té al seu càrrec el maneig de les agulles.
Guardabarrera: Persona encarregada de posar i llevar les barreres o cadenes en els passos a nivell d'un ferrocarril.
Guarda de camp: Persona que es dedica a la vigilància de les fingues rústiques.
Guarnicioner: Fabricant de guarnicions (peces accessòries que van posades prop del pom d'una espasa per defensar la mà del qui la maneja) d'espasa.
Guitarrer: El qui confecciona guitarres.
Guixaire: Qui treballa en la fabricació o en la venda de guix.
Herbaser: Persona que cull herba per alimentar els animals.
Herbolari:  El  qui  es  dedica  a  cercar  i  collir,  pel  camp,  herbes medicinals per a vendre-les al mercat.
Home orquestra: Músic ambulant que toca diversos instruments que duu al seu damunt.
Hortolà: Persona que conrea un hort.
Impressor: Que es dedica i treballa en una impremta. També es diu ESTAMPADOR.
Jardiner: El qui es dedica a cultivar flors i plantes, i fa i cuida jardins i zones ajardinades.
Joglar: Persona que anava pels castells dels senyors, per les festes,cantant cançons, ballant i fent jocs.
Joier: Qui fa o ven joies. També es diu  ARGENTER.
Jornaler: Treballador que fa feina a jornal.
Lacador: Es diu de l’especialista que aplica a la fusta el vernís fet amb laca o substància resinosa segregada per un insecte que viu en les branques de diferents arbres.
Lapidari: Professional que talla i poleix pedres precioses.
Licorista: Fabricant o venedor de licors.
Llauner: Qui es dedica a fer o adobar objectes de llauna.
Llaurador/pagés: Persona que es dedica a llaurar.
Llenyater/llenyataire: Persona que té per ofici fer llenya al bosc.
Lleter: Venedor de llet.
Llevadora: Dona que assisteix professionalment les parteres.
Mainader-era: Persona destinada a tenir cura d’un o més infants.
Majordona: Criada permanent d'un capellà.
Manobre: Jornaler que ajuda en la feina al paleta o mestre de cases, portant-li els materials, pastant el guix, etc.
Manya: El qui fabrica i ajusta panys, claus i altres objectes de ferro per a edificis i mobiliari
Marbrista: És el qui treballa el marbre.
Marxant: Venedor ambulant.
Masover: Persona que té cura d'un mas que és propietat d'altri.
Matalafer/matalasser: Persona que fa o adoba matalassos.
Mataporcs: Persona que fa la matança del proc.
Mestre d’aixà: Fuster especialitzat en la construcció i col·locació de peces de vaixell i de qualssevol embarcacions.
Miner: Treballador de les mines.
Minyona: Criada, sirventa fixa d'una casa.
Missatger: Persona que transporta paquets per mitjà d’un servei regular.
Mister: Es diu del qui elabora els mistos o llumins.
Mocadera: Dona que neteja la mocada del porc i l'arregla per a fer els embotits.
Modista: Persona que es dedica a fer vestits o capells per a senyora.
Moliner: Persona que té al seu càrrec o treballa en un molí.
Mondonguera: Persona que ajuda en la matança del porc.
Mosso: Servent; home llogat per a fer alguna feina o ajudar a fer-la.
Muler/mulater: Qui guarda o mena muls o mules.
Munyidor: Persona que muny (Treure la llet prement repetidament la mamella d'una femella).
Neuler: Persona que fa o ven neules a base d’una farina especial.
Obrer de vila: Paleta (Persona que treballa en la construcció o en la reparació d'edificis, etc., i posseïx un cert nivell de coneixements i d'experiència).
Ocariner: El qui té l’ofici de fer ocarines, un instrument de buf fet de ceràmica.
Odrer: El qui fa odres o cuiros sencers generalment d’una cabra, girat al revés, que es pot tapar i destapar per una de les potes de l’animal.
Oliaire: Qui treballa en l'elaboració de l'oli, sia en el trull, sia en la premsa.
Oller: Qui fa o ven olles i altres atuells de terrissa.
Ordidor: Persona que ordeix (Preparar o construir una cosa valent-se de fils disposats paral·lelament).
Orfebre: El qui confecciona objectes i peces artístiques d’or o de plata, a voltes amb aplicacions de pedres precioses.
Orguer: El qui es dedica a construir i adobar orgues.
Oripeller: El qui treballa en oripell o full prim de llautó brunyit que brilla com l’or i que serveix per a ornamentar mobles i peces d’indumentària…
Paeller: Home que fa o ven paelles.
Palmer: Es diu del qui es dedica a recollir les palmes, les prepara i les treballa.
Pantaloner-a: El qui d’ofici cus pantalons.
Paperer: El qui es dedica a elaborar el paper.
Paraigüer: Persona que fabrica, ven o adoba paraigües.
Paraire: Persona que es dedica a preparar la llana per a esser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la, etc.
Passamaner: Artesà que produeix objectes sumptuaris de seda i altres fibres  tèxtils com  cintes, adornaments,  rivets,  etc.  Inclou  els  objectes de macramé o teixits de nus amb tecnologia específica.
Pastisser: Qui fa pastissos o sia peces de pasta de farina, al forn, moltes vegades ensucrada i altres guarnides de carn, peix, crema, etc.
Pastor: Persona que porta el bestiar a pasturar.
Patronista: El qui es dedica a tallar patrons, especialment de vestits i de sabates.
Pelador: Persona que pela els suros arrabassant l'escorça de les alzines sureres.
Pellaire/pelleter: Qui es dedica a comprar, vendre o treballar les pells.
Peó caminer: Obrer que treballa en la restauració de les carreteres.
Perfumer: El qui elabora perfums i aigües d’olor.
Pergaminer: És l’especialista en adobar i preparar pergamins.
Peroler: Persona que fa o ven perols.
Pesador: Funcionari o, en general, persona que verifica el pes.
Pianer: El qui fa pianos, els arregla o els afina..
Picapedrer: Persona que talla i pica la pedra per a la construcció.
Pintor: Qui es dedica a pintar.
Pinzeller: El qui es dedica a fer pinzells.
Piper: Fabricant o venedor de pipes.
Pirotècnic/coeter: El qui d’ofici elabora els focs artificials: Coets, rodelles, carcasses, etc.
Planxador-a: Persona que es dedica a planxar.
Ploramorts: Home o dona que es lloga per a plorar en els enterraments.
Podador: Que poda (Operació que consistix a tallar i llevar les branques supèrflues, mortes, malaltes, etc., d'un arbre, d'un arbust., per deixar-lo en millors condicions de fructificar, per donar-li una forma determinada, etc.).
Polidor: El qui poleix i treu brillantor als objectes.
Porter: Encarregat de guardar la porta o entrada d'una casa, d'una oficina, etc., i de tenir-la neta i ordenada.
Pouer/Pouater: Qui perfora o construeix pous.
Pregoner: Nunci o encarregat de fer els pregons.
Puntaire: Dona o noia que fa puntes al coixí.
Quadranter: Persona que fa rellotges de sol.
Quitraner: El qui es dedica a elaborar el quitrà a base de destil•lació de la resina de pi.
Rabassaire/rabasser: Persona que conreava un tros de terra.
Rajoler: Persona que fa o ven rajoles.
Rellotger: Persona que fa, ven o adoba rellotges.
Remolar: Fabricant o adobador dels rems, en una nau, en una drassana.
Repartidor de gel: Persona que repartix el gel a domicili fen-se servir d’un carro.
Repujador: Es l’especialista en fer sortir, a cops de martell, un dibuix en relleu sobre una placa de metall, un cuiro, etc.
Resadora de soterrats. Dona que s'encarrega de passar el rosari a la casa on hi ha un mort.
Restaurador: El qui es dedica a restaurar quadres, mobles, etc., per a fer-los tornar a la seva primitiva bellesa.
Retolista: El qui d’ofici es dedica a confeccionar rètols i anuncis publicitaris, a base de  lletres, dibuixos i d’altres figures, la majoria de les vegades en relleu, que poden ser de fusta, plàstic i d’altres materials nobles. S’inclouen els qui elaboren els rètols lluminosos a base de gasos nobles, que figuren en les façanes dels establiments comercials.
Retratista: Persona que es dedica a retratar i fer retrats.
Ribasser. Els ribassers eren constructors modestos, que es dedicaven a fer pareds i construccions amb la pedra seca.
Rondallaire: Contador de rondalles.
Ruscador: Home que té esment als ruscos d'abelles.
Sabater: Home que fa sabates o que en ven.
Sabonaire: Qui fa o ven sabó.
Sagristà: El qui té al seu càrrec el govern de la sagristia i l'endreçament d'una església.
Salser: Persona que prepara salses i tot allò que es cou amb salses.
Sanador: Home que té per ofici castrar porcs.
Sargidor-a: Persona que es dedica a sargir. Solsir (Refer amb l'agulla el teixit d'una tela foradada o esclarida, imitant el teixit original).
Sarrier: Qui fa sàrries; esparter, qui fa o ven objectes d'espart o de palma.
Sastre: Qui té per ofici fer vestits, especialment d'home.
Saurí: Home que amb una vareta en la mà o amb altres mitjans endevina o pretén endevinar l'existència d'aigües subterrànies o d'altres coses ocultes.
Sedasser/sedassaire: Persona que fa o ven sedassos (Cércol o quadrat generalment de fusta proveït d'un fons de teixit més o menys clar de cerres, de fil de seda, de fil metàl·lic, etc., o de xapa perforada, de forats més o menys grans, que servix per a separar a mà les partícules de diferent grandària de farina, guix o altres matèries pulverulentes o granulars que s'hi passen).
Seder: El qui elabora la seda.
Segador: Persona que sega.
Seller: Baster; el qui fa selles i altres guarniments de cuiro per a les bísties.
Sagnador: Persona que treia la sang dels malats amb sangoneres; molts eren barbers.
Sereno: Funcionari encarregat de fer ronda de nit pels carrers en servei de vigilància, de cantar les hores, de dir quin temps fa, de prestar auxili als veïns, etc.
Serígraf: Artesà que utilitza els procediments propis de la serigrafia o impressió    i    l’estampació    de    teixits,    papers,    fibres,    etc.    mitjançant procediments específics.
Serraller: Ferrer que treballa en panys i tancadures, frontisses i altres coses delicades.
Soldador: Persona que té per ofici soldar amb oxigen.
Talabarder: Qui fa talabards (cinturó de cuiro on va penjada l'espasa) i altres objectes de cuiro.
Tallador: Persona que talla, que té per ofici tallar (pedra, roba, cuir...)
Tamborer: Fa tambors per a un altre. També es diu TAMBORINER si construeix tamborins.
Tapisser: Qui elabora els tapissos. També es diu del qui tapissa cadires i altres mobles.
Tastavins: Tastador de vins.
Taverner: Qui té taverna; venedor de vi en taverna.
Teixidor: Que teixeix; que té per ofici teixir.
Telefonista: Persona que s’ocupa de fer la connexió entre les línies.
Telegrafista: Persona que s'ocupa en el servei dels aparells telegràfics.
Terrissaire: Persona que fa o ven terrissa.
Teuler: Persona que fabrica teules.
Timbaler: El qui construeix timbals, instruments de percusió i que consisteixen en una caixa cilíndrica de fusta o d’un altre material dur, amb les dues cares paral•leles, revestides de pells timbants o estirades.
Tintorer: Persona que té per ofici tenyir matèries tèxtils, draps o altra cosa.
Torner: Persona que treballa amb el torn.
Torroner: Persona que fabrica torrons o en ven.
Tractant: Persona que tracta o comercia en alguna cosa, i especialment en grans o en bestiar.
Traginer: Home que tragina, que es dedica al transport de mercaderies, mobles, etc.
Trepador: Es diu del qui confecciona les trepes o fulls prims perforats amb incisions o punts, que segueixen les línies d’un dibuix i que serveixen de pauta per a estargir aquest dibuix, passant-hi per damunt carbó o un pinzell, que deixin marcada la imatge del model en un paper o tela inferior.
Triper/tripaire: Venedor de tripes.
Trompeter: El qui es dedica a elaborar trompetes.
Vaquer: Pastor de vaques.
Veler: El qui confecciona les veles per a les embarcacions.
Velluter: El qui es dedica a elaborar el vellut (Teixit de pelfa, amb pèl tallat o arrissat, de seda, llana, cotó o altra fibra, i d'aspecte llis, abordonat o mostrejat segons els casos).
Venedor d’arrop i tallaetes: Persona que es dedica a la venda d’aquest dolç valencià.
Ventaller: El qui confecciona ventalls.
Vidrier: Persona que treballa en la fabricació o comerç del vidre.
Vigilant: Persona encarregada de vigilar.
Vinater: Persona dedicada a la indústria o comerç del vi.
Violiner: És el qui es dedica a fer violins.
Xarlatà: Persona xarraire que xerrant explota la credulitat o la curiositat de la gent, per aconseguir vendre els seus productes.
Xarxer: És l’artesà que confecciona les xarxes per a pescar.
Xocolater: Es diu d’aquella persona que es dedica a fer xocolata per a un altre.

Acomodador:
  Persona que té per ofici conduir fins al seu seient als espectadors d'una representació o d'un espectacle. Als clients que arribaven tard als espectacles, per raons de llum i foscor, aquest s'encarregava de saber quins eren els seients que eren i portar els clients a ells fen-se servir d’una llinterna. 

Materials:

Uniforme (En alguns casos)

Llanterna: Per guiar els espectadors amb la foscor.

Remuneració: La propina que rebia.

Adobacossis:

Persona que té per ofici adobar cossis, gibrells i altres atuells, especialment de terrissa.
No tenien un lloc fixe per a treballar. La seva tasca es desenvolupava al carrer ocupant alguna vorera o entrada de les cases. Si feia mal temps la dona el deixava entrar dins de casa. Arreglava els badalls dels càntirs, cossis i gerres. Amb un trepant feia uns petits forats als dos costats del badall i hi ficava una grapa de ferro. Ho cobria tot amb una pasta de sang de be i calç. Poc després es podia tornar a omplir el dipòsit.

Materials:

Cornitxol: Corn de manta o de sàrria que portava al muscle i del que treia les ferramentes escaients.
Trepant manual: Per a fer forats.

       Grapes de ferro: Per subjectar les parts badades.

Adobador de pells/assaonador/blanquer:

És el qui es dedica a adobar o assaonar les pells i els cuiros, que  posteriorment es distribuiran en el  mercat.
Materials:
Les pells petites, com les de conill, llebre, xinxilla, etc.
Tratament:
   El adobament pretén transformar la pell d'aquests animals en un article inalterable i incorruptible a més de millorar la seva textura i suavitat.
  Això s'obté tractant la pell amb solucions adobadors i un tractament intens de "suat" que transformés la rigidesa en una blanor característica de l'adobament artesanal de qualitat.
Eines:
banc de descarnar: El banc de descarnar estarà constituït per un cavallet inclinat, amb un tros de fusta dura de m. 0,40 de llarg per 0,15 d'ample, formant un banc inclinat mitjançant dos llistons o bé un tros de fusta d'1" de gruix, la alçada a la part més gran ha de ser de m. 0,17, les vores de la taula estaran ben arrodonits i la superfície ha de ser ben llisa; aquest banc s'entén que és per pells noies; per a pells grans les mesures han de ser majors.

ganivet de descarnar: Aquest ganivet es pot fabricar a casa amb un full de xerrac vell al qual se li llimen les dents i se li dóna després tall.

ganivet de blanquer: El ganivet de blanquer es pot fer a partir d'un full de xerrac vell tallada en forma rectangular de 8 x 28 centímetres, a la qual se li fan tres perforacions simètriques i s'afila en els dos costats, formant amples bisells per després poder capgirar el tall.

Procés:
Preparació de la pell:
1 .- Preparar una solució d'1 kg. d'alum en mig litre d'aigua calenta.

2 .- Preparar la pell llevant l'animal i raspant de la mateixa tota resta de greix o carn amb un raspador.

3 .- Submergir la pell en la solució.

4 .- Penjar la pell sobre una taula en l'ombra fins que s'assequi.

5 .- Fregar la pell per dalt amb un corró o sobre el respatller d'una cadira fins que les fibres de la pell s'estovin.

6 .- Fregar oli vegetal en la part de baix de la pell fins que quedi suau i flexible.

7 .- Col·locar la pell oliosa en un recipient ple de serradures per llevar l’oli.

Adobat de pells:

   El adobament té per objecte transformar la pell dels animals en una substància inalterable i imputrescible. Té les següens fases:
Operacions preliminars:
ASSECAT DE LES PELLS. El mètode emprat es diu estaque: Consisteix a estirar la pell amb els cabells contra el terra i per mitjà d'estaques de fusta es manté tirant per tal que l'acció de l'aire l'assequi.
DESINFECCIÓ. La desinfecció té per objecte la destrucció de bacteri i altres gèrmens.
REVERDIR. Les pells es submergeixen en aigua, amb preferència aigua de pluja i afegint sulfur de sodi.
DESCARNAMENT. Les pells són esteses sobre un cavallet corb com el llom d'un barril i es repassen amb un ganivet apropiat, del costat de la carn, eliminant adherències estranyes, carn, greix, etc.
CURTIT BLANC A L’ENLLUMENAT. S'efectua amb sal d'alumini en solució i en presència del clorur de sodi (sal).
ASSECAT. Escórrer i reposar un parell d'hores, després de la qual cosa es sotmeten a un rentat amb abundant aigua corrent i finalment es claven  amb tatxes sobre taulers de fusta, amb els cabells cap a dins i s'exposen en lloc ventilat perquè s'assequin.
POLIT. Eliminar per mitjà d'un ganivet les parts desaparellades, o mal adherides que puguin haver quedat i allisant amb paper de vidre al final de l'operació.
ALIMENTACIÓ. És la combinació de l'adobament al alum amb aplicació al cuir d'olis i altres substàncies greixoses. Les més usades són: rovell d'ou, l'oli d'oliva, oli de pota de bou, oli de ricí, els sabons neutres, erc.

Afilador-a/Esmolador-a:

   Era una persona que amb una pedra de molar de forma de roda i acoblada al porta paquets de la bicicleta anava de poble en poble, es situava a la plaça, feia un soroll singular. Que tots els habitants de la població reconeixia i sortien a portar-li els ganivets i tisores a molar.

Eines:

         * Bicicleta o motocicleta

        * Pedra d'esmolar és un estri que s'utilitza per esmolar i polir instruments i eines de tall, com ara ganivets, navalles o tisores.

         * La flauta de Pan,conegut també com a bufacanyes, flabiol de set forats o flabiol de canons, és un Instrument de vent compost originalment d'un conjunt de tubs sonors ajuntats per diferents procediments, que produeix un so semblant al de la flauta travessera. Sovint s'utilitzen canyes, tapades per un extrem.

Afinador:

  El qui dóna la tonalitat pertinent a les cordes de piano, violí, guitarra i altres instruments musicals.

  L'única dificultat consisteix en la necessitat d’educar a cau d'orella.

Eines:

Diapasó: Instrument que en vibrar dóna una nota determinada. Peça d'acer corbada en forma de U, que, posada en vibració, dóna el so del la normal, o sien, 435 vibracions per segon.

Agutzil/algutzir

  Oficial d'un ajuntament o del batle, eucarregat d'executar els seus acords. A més a més s’aprofitava per anunciar esdeveniments importants, anuncis de venda ambulant, avisos, etc. En els pobles menuts feia també la funció de pregoner i anunciava a viva veu els comunicats d’interés.

Eines:

* Trompeta o trompetí

* Cornetí: Instrument musical de buf, semblant a la trompeta, però de més extensió de tons i de so més agut.

Els tocs variaven segons el tipus de comunicat: Els tocs oficials s’anunciaven en dos o tres tocs. La resta en un toc.

Aiguader:
  Persona que tragina o ven aigua.
  Els aiguaders solien repartir aigua per les cases particulars, ajudats d’un carret on transportaven un bon grapat de cànters. Una vegada arribats al domicili del client solien omplir les enormes gerres d’obra que hi havia a l’entrada o al corral de les cases, també reomplien o intercanviaven els cànters, canterilles, gibrells i d’altres recipients. El preu del càntir oscil·lava al voltant de 5 cèntims en la dècada dels trenta i 30 cèntims en la dels cinquanta.

La figura de l'aiguader va desaparèixer quan es van posar les fonts públiques i es va instal·lar l'aigua potable a les cases.

Eines

* Carro: Vehicle format d'una postissada horitzontal amb baranes o sense, muntada damunt dues rodes i proveïda d'un espigó o dos braços per a enganxar-hi una o més bísties que l'estirin, i serveix per al transport de persones i principalment de coses feixugues o voluminoses.

* Cànters: Recipient de terrissa, format d'un cos més ample de dalt que de baix, que per la part superior central acaba amb un coll i té una ansa a cada costat.

Aiguardenter:
Persona que fabrica o ven aiguardent.

Materials:

* Raïm

Eines:

* Alambí: Aparell per a destil·lar, generalment de metall, constituït per un calderí amb una tapadora 

semiesfèrica en forma de cúpula d'on arranca un tub que conduïx els productes de la destil·lació al refrigerant

* Alcoholímetre: Un alcoholímetre o alcoholòmetre és un areòmetre dissenyat per a la determinació de la concentració d'etanol en les dissolucions aquoses, com ara els vins.

Procés:

Un cop esprimut el raïm, deixem les pells (pell del raïm) durant uns dies al cup. Abans de posar-lo a l'alambí el garbellem per treure les llavors del raïm. L'alambí s'omple amb les pells del raïm, posant a la base una mica de palla perquè no s'enganxi l'orujo. Després es fica aigua d'acord amb la capacitat que té l'alambí. En el cas d'un alambí de 35 litres de capacitat es fiquen 5 litres d'aigua. Un cop emplenat l'alambí amb el descrit, s'acobla amb el serpentí, que és per on passa el vapor. En passar pel serpentí, que té aigua freda, els vapors es condensen i surt per la part inferior del serpentí l'orujo. El orujo que surt primer surt amb molt grau, 42 º d'alcohol, sent aquest el grau perfecte per al seu consum. Però a poc a poc va sortint amb menys grau, i la part final, amb menys de 15 º, s'incorporarà a l'aigua de la destil·lació. Els graus es van mesurant amb l'alcoholímetre, i s'ajunten diferents graduacions per fer un orujo de aproximadament 45 º. A la següent destil·lació, en haver inclòs l'aiguardent anterior, el primer que surt, ho fa amb gairebé 90 º i es tira, per la possibilitat de trobar alcohol metílic. I després de sortir l'últim d'aquest alambí se segueix amb el cicle descrit anteriorment. I així fins que s'acabi amb tota la pell.

Albarder/baster:

  L'home que fa i adoba albardes, basts, selles i altres guarnicions de les bísties de cavalcar o de càrrega.

Guarniment:

Albarda: Les albardes s'usava perquè la càrrega no danyara els animals. Consistia en un coixí ple de palla o borra que s'adaptava al llom dels animals.

Bridó: Cabeçades, conjunt de les corretges que guarneixen el cap del cavall o mul, i amb les quals van unides les regnes per guiar-lo.

Cabeçó: Conjunt de corretges que subjecten el cap de la bístia per estirar carro.

Colleró: Guarniment compost d'un gran anell de cuiro farcit de palla o de crin i subjectat per dues costelles de fusta, que es posa envoltant el coll de la bístia que ha de junyir-se al carro o a l'arada i s'articula per medi d'anelles i sivelles amb les corretges que serveixen per a dirigir els moviments de l'animal.

Bastet: Espècie de sella de fusta molt petita, amb el davall encoixinat, que posen damunt l'esquena de la bístia que ha d'estirar carruatge, i serveix per sostenir la sofra i evitar que el pes del vehicle faci mal a l'esquena de l'animal.

Sella: Seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l'esquena del cavall, amb la superfície 

lleugerament còncava perquè hi pugui seure còmodament el qui cavalca.

Morral: Morral per a impedir a una bístia que mossegui.

Regnes: Les dues corretges de la brida amb què es governa la cavalcadura.

Ronsal: Cabestre, corda amb què es lliga una bístia pel cap o pel coll per a menar-la caminant.

Pitral: Corretja que va subjecta als dos costats davanters del bast o de la sella i que passa pels pits de la bístia per evitar que el bast o la sella es facin enrere.

Sofra: Corretja ampla que passa per damunt el bastet i té a cada extrem una anella formada del mateix cuiro, dins la qual passa el braç del carro, i així queda aquest sostingut.

Ventrera: Corretja que va subjecta als braços del carro i passa per sota el ventre de la bístia que hi tira, per impedir que el carro tombi cap arrere.

Retranca: Conjunt de peces de cuiro, porta unes cadenes que serveixen per anivellar el carro a les pujades i a les baixades.

Xalma: Coixí de cànem o de tela de sac, farcit de borres o de llana per la part que toca l'esquena de la bístia, i de palla llarga per les parts que pengen dels costats, i que, subjectat amb una cingla i provist de pitral i rabasta, fa el servei de bast i de sella per a portar càrrega o cavalcar en ases o muls.

Materials:

El cuir: És l’element bàsic del treball del baster, tant per revestir (el collar, la sella...),com per subjectar ( les corretges... ) com per protegir ( els estalvis, el guardapols...) Aquesta pell és majoritàriament d'animal boví o oví.

El farciment: Els principals materials de farciment són la palla i la llana. Serveixen per omplir l'ànima del collar, per fer l'albarda, etc... La palla ha de ser llarga, ja que s'ha de farcir l'ànima del collar i prendre'n la forma sense trencar-se, per aquets motiu s'utilitza la de sègol.

El motlle: El motlle generalment de fusta de roure,castanyer o cirerer, serveix per a donar a la peça la forma del coll de la bestia.

Fil de cànem: Per a cosir.

Pega elaborada amb cera verge, resina de pi i oli d´oliva: Per a untar-ho al fil, d`aquesta manera a l´hora de cosir les puntades queden més fortes, rellisqui més i també per a que no es facin nusos al fil.

Eines:

Compas de volanderes: Instrument per prendre mides; té les dues cames paral·leles i una d'elles és movible tot al llarg d'una barreta horitzontal.

Compàs de puntes: El que té les dues cames acabades en punta fixa i serveix per prendre mides.

Centímetre i escaire: Per agarrar mides.

Mitjalluna o coltell: Eina consistent en una fulla d'acer de forma aproximadament semicircular, amb un mànec, emprat per a tallar el cuiro.

Agulla bastera: Emprada per a cosir les peces de cuiro.

Alesna o Punxó: Instrument de ferro llarguer i acabat en punta acerada, que serveix per a fer forats.

Tallant: Fulla de metall ampla i amb tall per a tallar coses donant cop.

Ratllador: Eina de boix o de ferro per traçar ratlles en el cuiro.

Tisores, martell, trepant...

Decoració: Claus, tatxes, picarols, cascavells,campanetes, aromes i flocs.

Apicultor:

  Els apicultors són les persones que s’encarreguen de recollir els productes elaborats per les abelles i de tenir cura dels ruscos.

L’abella de la mel (Apis mellifera) és una espècie d'himenòpter apòcrit de la família dels àpids. És un insecte de color groc i marró. Com tots els insectes, l’abella té 6 potes i el cos dividit en tres parts: cap, tòrax i abdomen. Del tòrax de les abelles en surten les ales i les potes. Al cap, a més de 2 antenes, hi té uns ulls compostos, és a dir, formats per parts molt petites que miren cap a tots costats. A l’abdomen hi té el fibló.

La societat de les abelles

Les abelles són animals socials. Aquest fet, significa que viuen en grups organitzats, com si fossin un petit poble on tothom té la seva feina. Aquest poble és el rusc.

El moviment de les abelles: Una manera de comunicar-se
Les abelles es fiquen en la posició del sol per moure’s per l’entorn i tornar al rusc quan han sortit. Quan troben un bon lloc on poden recollir aliment ho diuen a les seves companyes, volant d’una manera especial. Fan diferents moviments segons els que volen dir. Poden volar en línia recta o fent zig-zagues i anar molt depressa o a poc a poc, segons si volen indicar que la troballa és a prop o és lluny, és abundant...
També poden moure’s d’una manera determinada per indicar a les companyes com poden arribar al punt on hi ha les flors. Per exemple, quan una obrera troba aliment va cap al rusc i a una dansa en forma de cercle en una bresca.

Utencilis i eines:

           Ruscos: Nius de les abelles. En l'apicultura, els ruscs antigament es feien de troncs d'arbres buits, suro o plantes trenades com el vímet, canya espart o vidalba o altres lianes. En l'actualitat dominen els ruscos en forma de caixes d'abelles amb quadres mòbils

     Vestit i una màscara especial: Indumentària per protegir-se.

            Fumador: Llançador de fum per adormir les abelles.

            Raspall: Per apartar les abelles i poder treure la mel i la cera.

Productes:

           Mel: És un fluid dolç i viscós. Les abelles elaboren la mel a partir del nèctar de les flors. Segons la flor de la qual treuen el nèctar, la mel té un gust o un altre. Podem trobar per exemple: mel de tarongina, de farigola o de milflors ( quan prové de moltes flors diferents).

           Cera: És la substància secretada per l'abella usada per la construcció dels seus ruscs.

           Pol·len i nèctar: Les abelles obreres surten del rusc i volen per l’entorn per recollir el pol·len i el nèctar de les flors. Un cop recollit el pol·len, les abelles el guarden en una mena de cistella que tenen a les potes del darrere i el porten al rusc. El nèctar el guarden a la boca. Quan arriben al rusc, buiden la boca i la cistella en les cel·les. Per fer la mel les obreres es passen el nèctar d’una a altra amb la boca.

Quan van de flor en flor les abelles s’emporten granets de pol·len d’una flor a l’altra sense adonar- se’n. Contribueixen, d’aquesta manera, al procés de pol·linització, que és necessari en algunes plantes per què facin fruits i llavors.

           Gelea reial: És una substància que les abelles segreguen durant un període de la seva vida a través de les seves glàndules faríngies frontals. És una substància líquida de color blanc que en contacte amb l'aire s'espesseix i arriba a solidificar-se. Aquesta substància té un gust aspre i àcid que té molt d’aliment. L'abella reina s'alimenta de gelea tota la seva vida.La gelea reial és l’aliment de les larves de les reines.

           Verí: Per fer-ne medicaments.

XIFRES INTERESSANTS SOBRE LES ABELLES

• La reina jove pot arribar a pondre fins a 2.000 ous diaris a la primavera si hi ha molta floració i entrada de nèctar. Això és tant com dues vegades el seu propi pes.

• Un eixam pot produir entre 16 i 20 kg de mel a l'any.

• Calen unes 50.000 sortides per obtenir 1 kg de mel.

• La reina mare triga 16 dies a passar d'ou a adult.

• L'abella obrera triga 21 dies a passar d'ou a adult.

• L'abellot triga 24 dies a passar d'ou a adult.

Barber:

  Qui té per ofici afaitar la barba i tallar els cabells.

Utencilis i eines:

Cadira de braços

Navalla d’afeitar: És una navalla de tall agudíssim, feta d'acer molt trempat, que serveix per afaitar la barba.  Se l'anomena també navalla barbera o simplement barbera.

Suavitzador (també conegut com assentador): És un tros de cuir, o estri d'una altra classe, per suavitzar el tall de les navalles d'afaitar. Hi han de dos tipus:

* Penjants: Els suavitzadors penjants consisteixen en un tros de cuir solt en què, almenys en un extrem, hi ha una petita anella per subjectar-lo a un clau de la paret. Per subjectar-lo fermament i aconseguir la tensió desitjada, l'altre extrem cal sostenir-lo amb el que pot ser una nansa (en general de cuir també) o una anella metàl·lica

* Paleta: Els suavitzadors de paleta tradicionals consisteixen en una taula de fusta (de forma rectangular) a la qual se li enganxa permanentment el cuir i es subjecten a un mànec en un dels extrems. A aquest tipus de suavitzadors se'ls anomena també de tipus "francès" o "alemany".

Tisores: Eina de tall que consta de dues fulles metàl·liques, afilades pel costat interior, acabades en un buit on pots introduir els dits, i articulades en un eix pels seus extrems.

Maquineta de tallar cabells: És una eina especialitzada per tallar o retallar els cabells humà.
Hi ha de dos tipus;
* Manual: La maquineta de tallar pèl manual va ser inventada per Nikola Bizumic, un inventor Serbi. Funcionava a mà, a diferència de les maquinetes elèctriques actuals.
* Eléctrica: A principis de 1921 Mathew Andi va començar al soterrani de casa la producció del primer model operatiu d'una maquineta de tallar pèl elèctrica. Amb el temps, la maquineta de tallar pèl elèctrica ha anat substituint gradualment les maquinetes manuals. Avui en dia les màquines elèctriques són àmpliament utilitzades pels barbers i perruquers en la majoria de països industrialitzats. Cada número equival a 3 mm o bé 1/8 de polzada (similar: 3,175 mm). -- A 0 seria tallar els cabells sense l'accessori, és a dir, rapar (el pèl queda una mica més llarg que quan és afaitat). --A l'1 seria deixar 3 mm o 1/8 "de longitud de pèl. --Al 2 seria deixar 6 mm o 2/8 "de longitud de pèl. --Al 3 seria deixar 9 mm o 3/8 "de longitud de pèl. --A 4 seria deixar 12 mm o 4/8 "de longitud de pèl. --Al 5 seria deixar 15 mm o 5/8 "de longitud de pèl. --Al 6 seria deixar 18 mm o 6/8 "de longitud de pèl. --Al 7 seria deixar 21 mm o 7/8 "de longitud de pèl.

Ruixador:

Pinta: Instrument que consisteix en una làmina de metall, fusta, os, vori o altra matèria dura, proveïda de dents o pues paral·leles i més o menys espesses, que serveix per a desembullar i ordenar els cabells.

Brotxa: És un estri compost de cerres (que poden ser de teixó, senglar o niló) unides a un mànec que s'usa per fer escuma amb sabó o crema d'afaitar i aplicar- a la cara durant l'afaitat.

Safata remulla brotxes: Recipient on es remulla i neteja la brotxa.

Talc: Silicat de magnesi, de color blanc o verdós i de consistència molt blana, que s'empra com a lubricatiu.

Empolvorador de talc: Recipient per contenir el talc i que fa que aquest surti en forma de polsim.

Raspall: Instrument que consisteix en un gran nombre de cerres, crins, brins rígids, etc., col·locats espessament i paral·lels entre si a una placa de fusta, de metall o d'una altra matèria dura, i que serveix per a fregar el talc.

Sabó d’afaitar: És un sabó dissenyat especialment per afaitar la barba o el borrissol corporal, s'utilitza conjuntament amb una brotxa per generar escuma. L'escuma que surt del sabó assoleix una densitat cremosa que lubrica la pell durant l'afaitat per millorar el lliscament de la navalla o maquineta protegint de talls i irritació.

Crema d’afaitar: La crema d'afaitar o loció de preafaitat si és líquida) és un producte químic que s'utilitza a l'afaitat, principalment amb l'objectiu d'obrir els porus i estovar la barba. Se sol preparar amb l'ajuda d'una brotxa d'afaitar. Hi ha tres tipus:

   * En pot: escuma o gel envasats amb gasos comprimits per a produir una escuma ràpida.

   * Sense brotxa: són un nou tipus de crema d'afaitar que no produeix escuma. En general, es requereix més producte per a cobrir bé la cara o l'àrea a afaitar.

   * Crema tradicional o clàssica: són el tipus de crema més usada en les altes barberies professionals i el seu ús requereix d'una brotxa.

Tovallola: S’usa escalfada al vapor per preparar la pell en el moment d'afaitar.

Pitet: Peça de tela que se'ls posa als homes, lligada al coll i que cau sobre el pit, per evitar que s’embruten.

Loció de massatge o loció postafaitat: És un líquid, gel, o bàlsam utilitzat freqüentment per a després de l'afaitat. Pot contenir un agent antisèptic com l'alcohol per prevenir la infecció de talls així com preservar la pell entumida o danyada, perfumar, i comportar-se com a crema hidratant, combatent la sequedat de la pell i protegint contra les inclemències

  L’afeitat: Els passos solen ser els següents:

1 .- preparació de la pell

Primer, el barber escalfa i humiteja la cara del client, amb l'aplicació d'una tovallola calenta i humida (si pot ser amb olis essencials). A continuació, s'aplica un oli d'essències naturals a la barba i es realitza un massatge facial. Finalment, i per deixar la pell totalment preparada per l'afaitat, s'ensabona la pell amb una brotxa de pèl natural, i una crema elaborada amb extractes naturals.

2 .- afaitat

Per l'afaitat, s'utilitza la navalla (col·locant un full nova per a cada client) i afaita en el sentit del creixement del pèl. Torna a ensabonar la zona i fa una segona passada per aconseguir un apurat perfecte. Un dels beneficis de l'afaitat és el de la exfoliació de la pell. Afaitant amb una fulla afilada i en el sentit del creixement del pèl, redueix els talls, els pèls que creixen interiorment i la irritació.

3 .- tonificació

Un cop acabat l'afaitat, s'aplica una tovallola d'aigua freda (si pot ser, aromatitzada) per netejar la pell i tancar els porus. A continuació, s'aplica un tònic calmant o astringent segons el tipus de pell de cada client. D'aquesta manera es tonifica i s'eliminen les impureses, alhora que proporciona un bon acabat i una hidratació calmant. Malgrat la tendència els homes a oblidar la tonificació, aquest pas és clau per a protegir la pell davant les agressions del medi ambient i el pas dels anys.

4 .- hidratació

Finalment, el barber hidrata i protegeix la pell de cada client, amb àloe i antioxidants que proporcionen el massatge d'afaitat que apliquen. Per acabar l'afaitat, s'aplica una loció hidratant, ja que és important mantenir la pell suau i protegida davant els agents ambientals exteriors i la pol·lució.

Bugadera:

Dona que té per ofici fer bugada per altri.

Les àvies i mares havien de rentar la roba al riu o a algun safareig, que podia ser al pati de les cases o masies o bé podia situar-se en un espai comunal, eren els dits safareigs públics o municipals.

La bugada solia fer-se un o dos cops per setmana i per assecar la roba aquesta s’extenia al sol a les eres o en espais propers a cada casa. Per fer més blanca la roba es podia utilitzar cendres que, barrejades amb aigua ben calenta aconseguien una millor neteja de la roba. Un cop seca i plegada es guardava a les calaixeres amb algun brot d’espígol, per que fes més bona olor.

A les ciutats, les famílies amb més diners encarregaven la neteja de la seva roba a bugaderes professionals.

Utencilis i eines:

  Cossi per transportar la roba bruta. Aquest rebia el nom de bugader.

  Sabó, que sovint es feia amb elements naturals com oli vegetal.

 Picador, una mena de pala de fusta que els hi servia per estovar la roba un cop havia estat en remull.