TERRETA
Fins no fa massa anys, però que ara ja és una costum oblidada i per això aprofite aquest espai per a recordar-la als que l’han coneguda i donar-la a conèixer als que ja no han sentit parlar d’ella, s’utilitzava la terra per escurar
La terreta d'escurar era una pols gairebé tan fi com el talc i per a la seva aplicació s'utilitzaven fregalls fets d'espart o de restes de cordes velles o de teles, de manera que es podia treure el sutge i brutícia sense ratllar ni malmetre els estris de cuina.
A falta d'aigua corrent a les cases, els atuells es rentaven en els safareigs públics o en les sèquies obertes més properes.
La Vall d’Uixó ha estat un poble on es treia aquest mineral en les diferents mines que al llarg del termes hi havia. De les seves restes encara són visibles. Recordem-les:
Existeix una xicoteta muntanya o turó anomenat:
• El Terrer, toponímia que evoca un passat relacionat amb la mineria i l'explotació d'àrids. S’ubica darrere del Barri Toledo.
• Les Mines del Fenassar, un forat a cel obert, es diuen així per estar en la partida del mateix nom, Reguer del Fenassar. Prop de la Corralissa
• Les Mines de Coll de Mena situades al cim de la Llometa del Collet de Mena.
• El Racó de les mines de la Pilara, de les que tan sols queda visible el talús de l'explotació.
La mina de la Pilara treeia una terra que se gastava en els Altos Hornos del Port de Sagunt com a material refractari. Tenia un sistema de cinta continua per on baixaven els cabassos fins el barranc on se descarregaven al carro. Un carro que ell sol ja pesava prop d'una tona i que tres rossins arrossegaven fins l'estació de Xilxes. Des d'allí per tren arribava a Sagunt.
Però les més importants són:
• Les mines de Estamero o del Frontó, situades a la partida del Frontó. S'emplacen al llarg del barranc del Turmo, de les Hortetes o del Castell.
Per a la seva explotació existia l’ofici del TERRER, que amb el seu carro carregat de terreta, anava cridant la seua mercaderia, molt important per a escurar en l’època. Les dones eixien al carrer amb un pot a comprar-li la terreta i ell la mesurava en un almud, mig almud o un quarteró.
LA FAMÍLIA ELS TERREROS DE LA VALL
A la Vall d'Uixó, la família Navarro-Salvador vivien de l'explotació d'unes pedreres de terreta per a la fabricació de material anomenat "caolí" que era com una mena d'escaiola, el procés seria més o menys per fer cassoles i olles.
Al mateix temps es produïa una mena de terra que servia per fregar o netejar els atuells de la cuina (coberts, cassoles, paelles, etc.)
Les primeres pedreres estaven situades al terme de la Vall en la partida denominada "Coll de Mena" a prop del Frontó. Quan es van veure amb el temps transcorregut que aquestes pedreres no eren rendibles per a la fabricació del "caolí" o escaiola, la família Navarro es va dedicar a la fabricació de la terreta o terra per fregar atuells de cuina.
Aquest ofici es va mantenir fins als anys setanta.
La terra s'extreia de les muntanyes de les partides del "Collao Mena" i Frontó, per mitjà d'unes galeries a manera de coves. Es treia picant i formant galeries, després es passava per uns "garbells" per fer que la terreta es fes més fina.
S'anaven fent diverses seleccions per tal de fer una terreta de diverses qualitats, per poder fregar els coberts amb terreta molt fina, i la més gruixuda per cassoles, paelles i paellons.
Aquesta terreta es transportava de les pedreres o mines, com també se'ls anomenava, amb carros des de la muntanya al poble on se solia vendre aquest producte.
La terreta, com així li deien, es venia en una forma de mesura de fusta quadrada però en forma piramidal, el nom que se li donava era mig almud el qual tenia el seu preu segons fos més fina o més tosca o gruixuda.
El Sr. Navarro anava per La Vall d'Uxó i els pobles del voltant cridant als seus clientes al crit de Xiquetes, terreta per a escurar, ¡el Terrero! dones ¡el Terrero! Aquestes sortien de casa per comprar el producte que tant sacrifici els suposava a la família Navarro.
Com hem dit el Sr. Navarro deia als seus clientes al crit de "el Terrero" per aquest motiu a ell i a tots els seus familiars se'ls ha quedat el malnom de "Terrero"
En els anys setanta aproximadament van aparèixer al mercat altres productes, com ara els detergents, i és quan va acabar la professió i ofici de terrer, però no el malnom a tota la família Navarro, que encara segueixen amb el seu malnom.
Tenim un refrany que diu:
• Val més la terreta que l’escurada (Es diu quan l’esforç és més gran que el profit)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada