PROGRAMA 1_5ª Temporada
REFRANYER D’OCTUBRE
Ja som a l'octubre i en plena tardor. És el mes situat al cor de la tardor.
-- És un mes de canvis en el temps que transita cap al fred de l'hivern.
o Octubre, octubret, s'enduu la calor i ens porta el fred
o Per sant Francesc, fa els majors freds.(4 d'octubre)
o Fredeluga per l'octubre, neu segura
o Quan a l'octubre es fa fosc, busca la vora del foc
- És el temps dels aiguats intensos i de la primera fredorada de la temporada.
o Octubre tronat, hivern nevat.
o Sant Lluc mai és eixut (18 d'octubre)
o Sant Vicenç plorer, tota l'aigua és sementer. (27 d'octubre)
o Trons d'octubre, any de diluvi
o Octubre bromós, hivern ruïnós.
o El bon mariner ha de procurar, per sant Simó, no trobar-se a la mar. (28 d'octubre)
o Per Sant Simó i Sant Judes, barques ajagudes. (28 d'octubre)
- Temps que canvia el comportament dels animals que comencen el seu període d’adaptació al fred i del viatge per als ocells migratoris
o Pel Pilar, el tord ve i l'oreneta se'n va (12 d'octubre)
o Quan l'octubre va a la fi, els ocells d'hivern són aquí
o Si a l'octubre fa fred, mor el cuquet
o Quan l'octubre és finit, mor la mosca i el mosquit
- Temps del canvi el paisatge on els arbres de fulla caduca es comencen a tenyir de vermell per després despullar-se a poc a poc, per reduir l'activitat biològica
o A la tardor, cauen les fulles a muntó
- És el mes de l'explosió dels bolets i
o Quan a l'octubre plou, el rovelló es mou
o El bolet i el moixernó de l'octubre és el millor
- Canvis d’oratge que afecten a la salut
o Febres octubrals, o molt llargues o mortals.
o Per l'octubre el malalt que no està ben segur, la mort se l'endú
o Per l'octubre els mals maten els malalts
En aquesta situació de pandèmia que estem patint, l’única evasiva que dispose és el caminar per la muntanya. Per tant el major plaer del que dispose és el contacte en la natura i contemplar la maduresa dels fruits d’estiu.
De tots ells vull parlar-ne de dos molts nostres i que en un temps no molt llunya eren la base de la nostra economia agrícola. Em refereix a les figues i les garrofes.
Del seu procés vull detenir-me en la seva recol·lecció.
En quan a les figues vull recordar l’eina que es feia servir per a collir-les. EL COP
EL CÓP I LA FIGA.
Abans de comentar el seu ús cal parlar un poc de la canya, material del que està fet el cop i molts d’altres utensilis agrícoles.
La canya
Tot i que la canya és una planta exòtica, ha arrelat molt be per les nostres terres i s'ha adaptat tant al secà d'una vora de barranc com a les humides terres de marjal. Tanmateix el seu ús agrícola manté una llarga tradició en:
· La confecció de les barraques de planter (pel tomatar i bajocar)
· Arreceres d'hortalisses (Per posar-les a l'abric)
· Bardisses contra el vent, (actuen de barrera)
· Falcar les branques baixes del taronger (per evitar que les taronges toquen a terra)
· Tutors de plançons (El tutor és el suport adjunt al tronc a fi que faci créixer el plançó recte i fort)
· Confecció de persianes enrotllables (No podien faltar en cap casa en la porta d’entrada i finestres)
· Construcció de canyissos per assecar cacaus, panses de raïm, figues...
Caldrà afegir altres usos singulars com:
· Perxar la barca
· Matar la serp o
· Pescar.
Un llaurador molt creatiu sabia com treballar una canya de quatre pams i convertir-la en un excel·lent instrument de percussió o de vent.
Però una altra utilització minoritària, però molt curiosa és aquella que relaciona la canya amb la figuera.
Aquest arbre de grandària considerable dóna molts dels seus fruits per la part exterior de les branques, algunes de les quals tenen una alçada que les fa inaccessibles. És, per descomptat, tant si val que siga figuera blanca o negra, de secà o de regadiu, o "bacorera" o reina, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Qualsevol varietat funciona igual als nostres efectes.
Dient les coses pel seu nom, qualsevol valencià te clar que:
· Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures.
Aquestes són les que preparen el terreny per a unes setmanes després de l'estiu:
· Quant fa un sol que bada les pedres,
vinguen totes les altres figues.
A més de com a fruit fresc de temporada, les figues (ficus carica) s'han consumit tradicionalment després de sotmetre's a la tècnica de l'assecat, que les fa durar tot l'any.
Procés en el que estem ara.
Aquesta ha sigut la manera més comuna de conservar la fruita i donar gust a la boca.
La fruita "seca" o "pansa", i en especial la de les figues, és un aliment especialment valorat. El procés permetia dilatar el seu consum en el temps i omplir la panxa quant l'escassetat d'aliment era notòria.
Un mètode enginyós que el llaurador va idear.
I és que:
· Quan la fam estreny, l'enginy s'aguditza.
Fent memòria, la figuera és un arbre amb història.
- Fa 4.500 anys, els egipcis ja la recol·lectaven, com s'observa en els jeroglífics propis d'aquesta antiga civilització trobats en els seus monuments funeraris.
- En l'Antic Testament, podem llegir el seu nom com a referència a un dels arbres de l'abundància de la Terra Promesa.
- També en aquest llibre es conta que, quan Adam i Eva van ser expulsats del Paradís, van triar la fulla de la figuera per a cobrir-se els aparells genitals.
- Els romans, per la seua banda, l'empraven en cerimònies religioses dirigides al déu Bacus.
- En les festivitats de l'any nou llatí, els habitants de Roma intercanviaven figues com a regal.
- Per posar les coses al seu lloc: aquest fruit va arribar a tindre tanta importància per a l'Imperi que va ser una de les causes que va donar lloc a la Tercera Guerra Púnica.
Tot això és:
· El conte de mai no acabar i
· Això són figues d’un altre paner (Això no té res a veure amb el que vull referir-me i és de l’eina de collir les figues)
Per tant anem a descriure l’eina que ens ocupa.
Per collir figues (en el bon sentit) de les branques mes altes, com Déu mana, que és al què anem, no cal
· Pujar-se'n a la figuera.
Es fa servir una ferramenta molt senzilla: el CÓP.
Aquesta eina pràcticament està en desús.
Però com fabricar un cóp?
S’agafa una canya ben llarga i el seu extrem és talla a uns 10 a 12 cm de l'últim nervi, després l'envà o canut exterior al nuc.
S'obri amb un ganivet afilat en quatre o sis parts iguals.
Després, cal introduir una pedreta redona d'una mida una mica superior al diàmetre de la canya i de la grandària aproximada d'una figa o poc més i col·locar-la de manera que s'obrin els talls, obrint-se la canya com una flor.
És relliga amb un cordell per què no cedeixin les fulles de la canya i:
· Fem figa abans de començar.
D'aquesta manera podrem accedir des de terra als fruits mes elevats i collir-los fent girar suaument la canya.
Si coneixes el terreny un poquet, pot:
· Condir mes que l'arròs caldos,
i si les vols madures, no es deuen collir entre dos clarors, que:
· És fer el fava.
Per acabar de parlar d’altres característiques de la figuera dir que arrossega moltes connotacions:
· La seua ombra te mala fama. Varies són les atribucions a la mala fama.
o Una el fet de que Judes es va penjar en una figuera.
o Una altra que ens pot estranyar; perquè sempre hem escoltar dir; que ve s’està a l’ombra de la figuera, sobretot a l’estiu i així és; però aconsella no fer-ho si estàs suat. I és que la figuera més gran estava al costat de la casa de camp o l’entrada de l’hort i s’havia d’anar en compte de no posar-te si estaves molt suat per la humitat que genera la figuera i t’esposaves a algun constipat.
* No jeguis a l'ombra d'una figuera, que la mort s'amaga al darrera diu el refrany
· igual que els bacs de figuera on te jugues el coll,
o Ja ho diu una dita ben clar: Caiguda de figuera, la mort darrera
o I si caus en sentit figurat, quedes com un ignorant
· i la saba lletosa que servia abans en la medicina tradicional per al guariment de certes malalties i berrugues, però també per gastar males bromes a algun xiquet innocent. Aquesta circumstància es podria aplicar com un altre argument de la mala fama.
Ara bé, la seua saborosa fruita compensa amb sobres tots els inconvenients fent-nos:
· La boca aigua.
Espero que no estigueu:
· Fins la figa (d’escoltar el que estic dient)
Però és que a més d’aquesta expressió, la figa ha donat peu a moltes altres, que repassarem tot seguit.
· Ser un figa (Ser molt fleuma, delicat)
· Ser un figa blana o tova (Ésser un home fluix o excessivament delicat)
· Estar fet una figa (Trobar-se molt cansat)
· Estàs més penjat que una figa a l'estiu (Posat en mala situació. Sense diners)
· Fer coll de figa (Morir-se)
· Fer el figa (Fer l'estúpid)
· Fer figa (Flaquejar, defallir)
· Fer figuereta (Fer moure, davant d'algú que tracta d'agarrar-la amb la boca, una figa seca, penjada per mitjà d'un cordell de l'extrem superior d'una canya que s'agita donant-li colpets amb un bastó)
· Fer la figa (Posar un dit damunt el dit llarg de l'altra mà)
· Semblar una figa esclafada (No tindre ganes de fer res)
· Tindre la figa agra (Estar de mal humor)
· Tindre la figa girada [o la castanya torta] (Estar enfadat i de mal humor)
· Tindre la figa gran [o com un cabàs] (No immutar-se per res)
· Toca la figa i arranca a córrer (Exclamació emfàtica que indica sorpresa o espant)
· Toca'm la figa (Dir-li a u, que no estàs d'acort i que a més, lo que ell diu et pareix una enorme badoqueria. Que et deixe en pau!)
· Tocar-se la figa (No fer res)
· Tou com una figa (Dit per a referir-se al qui se sent colpit dolorosament per una desgràcia, mal, etc,)
· Trobar-se com la figa al paner (Trobar-se molt bé en un bon lloc o en bona companyia)
· Xiquetes mengeu peix que la figa creix (Animar a les xiques a menjar fent alusió a que els seus atributs sexuals seran més grans i atractius per a una possible parella)
· Pesar figues (Endormiscar-se)
· Tan cert com ara plouen figues (No és veritat)
· Tants pardals morint-se de fam i tantes figues podrint-se (Una manera entre simpàtica i grossera de dir-li a una persona que t'agradaria mantindre relacions sexuals en ella)
· Tirar figues [a algú] (Donar-li una resposta desagradable)
Un altre fruit en desús i que els darrers anys està agarrant protagonisme és la garrofa, per la revalorització del preu. Diuen que es paguen a 70cents el kg, molt més que la majoria de les varietats de taronges que varen substituir a les garroferes. El món al revés. No sé si caldrà tornar enrere?.
Doncs mereix parlar de la garrofera en aquest programa en haver segut un conreu bàsic al nostre terme.
EL CULTIU DE LES GARROFES
En la postguerra l’economia del poble estava centrada en l’agricultura. Les oliveres, les garroferes i ametllers eren els principals cultius de secà, i en l’horta es sembrava principalment blat, panís i alfals per als animals així com verdures i llegums, també hi havia gran varietat i abundància d'arbres fruitals. Aquests productes eren la base d’una agricultura de subsistència o autoconsum, ajudada per un producte comercial molt rentable en aquell temps, la taronja.
El nom científic d'aquesta lleguminosa és Ceratonia siliqua L., família papilonàcees. Arbre d'origen mediterrani, de la zona oriental d'aquesta mar. El seu fruït són les garrofes, les quals maduren a finals d'agost o principi de setembre, coincidint amb l'eixida de la mostra o flor.
El seu cultiu és exclusiu de la mediterrània, concentrant-se principalment en les zones càlides de les costes de Catalunya i València, sud d'Itàlia, Marroc, Alger, Turquia i Tunísia. Cal assenyalar que darrerament s'han fet plantacions a Amèrica i Austràlia.
Hi havia molts milers des dels secans més plans i prop del poble, convivint amb les oliveres i zones d'horta, fins a les zones més altes de les muntanyes, sempre protegides amb ribassos de pedra seca d’una magnífica fàbrica fruït de l’esforçat treball de moltes generacions de vallers.
Les garrofes eren una riquesa, mantenien molts animals entre cavalls, muls i ases que hi havia per a les feines del camp, venent l’abundant excedent als pobles de la Plana i l’Horta de València on eren transportades amb carros i mes tard amb camions. La Vall d’Uixó i Onda eren els primers productors de la Plana.
El fruït és comestible sobre tot en temps d’escassesa com va passar en la guerra i postguerra civil espanyola. És un aliment energètic amb alt contingut amb sucre, aproximadament un 50 %, un 10 % de proteïnes i minerals com calci, ferro i fòsfor, també s'usa com substitut de la xocolata i en la indústria farmacèutica.
El garrofí o llavor, és ric en mucílags que tenen la facultat de reduir inflamació de les mucoses, tan en vies respiratòries com en les digestives, actuant en aquest cas contra les diarrees. També redueixen el dolor de les contusiones.
El garrofer és un arbre de fulla perenne, sensible a les gelades però molt resistent a la sequera per les seves arrels molt profundes que sempre troben la humitat del subsòl.
El fruit serveix per alimentar el bestiar,
És un bon ingredient en moltes receptes de cuina.
El garrofí o llavor és un producte espessants que també s'usa en la cuina
La fusta és de qualitat i molt decorativa per a fer mobles, la llenya és la millor per al foc, fa molta flama i una brasílida intensa.
Per a un profà, tots els garrofers pareixen iguals, però no és així per a les persones enteses, que desgraciadament cada dia en queden menys.
Les varietats es distingeixen pel fruït, pel sabor d’aquest, per la forma de la llenya, per les fulles i la forma de l’arbre.
Cada una d’aquestes varietats té un nom que en altre temps tots els llauradors coneixien.
Al nostre poble, la varietat més escampada és la:
‘RALLADORA’ Ceratonia siliqua L.
- Grandària: Mitjana
- Rendiment del garrofí: Alt
- Pes del garrofí: lleuger
- Producció: Elevada, regular i de ràpida entrada en producció
- Port: Obert
- Rendiment en llavor: Alt. són les que més llavors útils produeixen per fruit 12-13 %
El peu pot ser mascle el qual no produix fruït; femella, que són les que fan fruït i hermafrodita, és aquell arbre que fa fruït i s'autopolinitza.
Una anècdota referida a aquest fruit:
Com és sabut, la província de Castelló és la primera productora de garrofes d'Espanya, informació que va arribar al Ministeri d'Agricultura de la postguerra, més clarament en un any de molta producció, per aquest motiu aquest organisme va enviar un ofici a les autoritats provincials del ministeri recomanant-los que guardaren la llavor apropiada per a sembrar-la el pròxim any. Com la garrofera és una lleguminosa i gran part de les lleguminoses són plantes de vida anual, desconeixien que aquest vegetal és un arbre de vida molt llarga.
Però vegem ara com era la feina de plegar garrofes:
Allà per les festes de Sant Joan començava la campanya, cada matí una volta aparellat l’animal s’enganxava al carro. Aparellar l’animal consistia en posar la cabeçà per subjectar els ramals, el colleró per acoblar els tiradors, la selleta per posar el corretjot que subjectava les barres del carro per dalt junt amb el pitral que subjectava les mateixes barres per baix. Per últim es posaven les arretranques o retranques per fer-lo aixar a rere amb els aixadors.
A primera hora del matí eixien els propietaris amb alguns llogats a les finques, començant per les més llunyanes de fora terme i llocs més càlids o de solana, on estaven més madures.
Calia proveir-se de sacs d’espart o de jute, ganxos per tirar les garrofes i cabassos per plegar-les.
Calia també no deixar-se la botija o el cànter d’aigua i el saquet de berena per a tot el dia.
Si la finca era de muntanya devien carregar també un bast o albarda per a portar els sacs a llom de l’animal fins al carregador de carro.
Tota la família participava en la campanya, la tasca de les dones i xiquets era principalment plegar-les de terra (actualment s’usa mantes), mentre els homes alternaven la collida de les garrofes en la de cosir els sacs, ajudats d'una agulla de cosir sàrries o amb el peçó d'una garrofa per a fer els forats per on passar el cordell. També carregar-los al carro o transportar-los amb l’animal a lloc de carregador.
En ocasions aquest transport a llom, de la finca al carro, es solia encarregar als xiquets, sempre amb el perill constant que es desnivellés i rodés la càrrega.
Hi havia una garrofera, generalment gran amb molta ombra i a poder ser a l’entrada de la finca on es parava i es dinava, era el parador, una altra servia per posar l’animal convenientment lligat.
Si la finca era escalonada es començava de dalt per avall, així es portaven els sacs a carregador, que solia estar a la part baixa de la finca, més fàcilment.
Per la vesprada es tornava a casa.
Recorde que els xiquets del Poblet, per jugar al futbol, utilitzàvem la carretera d’Algar, doncs era el lloc més pla, cosa impensable avui en dia. Doncs en aquesta època de recol·lecció de garrofes devíem parar el partit a dos per tres per deixar passar els carros carregats de garrofes.
Com les garrofes eren un producte més de volum que de pes, era habitual veure uns grans carros amb soto, que era la part de baix de les taules o taulell, i també amb càrrega per dalt dels varals, lligant els sacs amb cordes per tal d’aprofitar tot l’espai útil que permetia aquest mitjà de transport. En prou ocasions, a l’animal enganxat a les barres el precedia un altre que feia de punter, generalment de menys força, que ajudava sobre tot a les pujades.
En arribar a casa dipositaven el plegat en el dia a la “falsa de garrofes”, solia ser un lloc de dalt de la casa sec i ben ventilat, en ocasions tenia una obertura pel sostre que facilitava dipositar-les amb més facilitat i quantitat.
La venda de garrofes:
Per a vendre les garrofes estaven els comerciants locals. Es portaven als magatzems, on un pesador proveït d’una barra que subjectaven dos homes mentre ell amb la romana pesava els sacs contant-se en arroves primer i anys més tard en quilos.
També compraven els garrofins que prèviament els llauradors replegaven del pessebre.
Com a exemple dir que a La Vall d’Uixó en l’any 1922 hi havia com exportadors de garrofes:
· Vicente Segarra Serrano.
· Manuel Joliá Payá.
· Sinforoso Abad.
· Silverio Fenollosa Bonet.
· Mechó Gavaldá, Tomás.
De la meua infantesa recorde a Navajà
I actualment Cocot.
Una altra dada és:
L’extensió de garrofers en l’actualitat, que ha passat de les 1.874 hectàrees de l’any 2002 a les 553 hectàrees de l’any 2018.
Per últim dir que:
A la Vall d'Uixó tenim un garrofer monumental, el més gran de la comarca.
El nostre garrofer monumental pertany a la varietat Matalafera, se la coneix com la Garrofera del Randero, té un perímetre de més de sis metres, un tronc de 3,5m de longitud de circumferència i una alçada d'aprox. 8-9 metres, i molt a prop seu, hi ha altres també de bones dimensions. Encara que no existeix una datació científica exacta, alguns experts li atribueixen al voltant dels 350 anys, ja que són d'un creixement molt lent, podem pensar que potser són els arbres més longeus i vells que existeixen en el nostre terme municipal.
Si les figues han estat usades en expressions com hem escoltat abans, les garroferes, encara que no en gran nombre, també té les seves. Generalment es diuen per indicar:
Situacions complicades en referència a la seva característica seca:
· Fer passar la garrofa [a algú] (Fer li empassar una situació apurada)
· Parar-se la garrofa [a algú] (Fer-li mala via el menjar o la saliva)
L’altra situació te a veure amb els beneficis que produeix la garrofa; sobretot com em dit, en l’època que era rentable:
· Fer les garrofes (Fer diners)
· Guanyar-se les garrofes (Treballar per a viure)
· Acabar-se les garrofes (Acabar-se els diners, els mitjans de subsistència)
· Déu dóna garrofes a qui no té queixals [o dents, o a qui no les pot rosegar] (Comentari que hom fa en veure una persona que, tenint mitjans per a fer una cosa, tanmateix no els usarà).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada