LA PARLA DE LA VALL

BRAGUES

Branques fines del taronger que pengen fins tocar terra i que, segurament, necessitaran forquetes per evitar que la taronja toque el terra.

Anar a posar forquetes també es deia anar a "alçar les bragues".

Abans havies d'agupir-te entre elles per passar dins de l'arbre i refer algun cèrcol i cavalló. Algunes rames seques i dures t'assenyalen l'esquena suada i fins i tot et deixen una ratlla roja que romandrà fins més enllà de l’endemà.

L’art de falcar o encanyar.

Més que un costum, l’acte d’encanyar  o falcar un bancal de tarongers, es tracta d’una pràctica agrícola molt destra que degut a les circumstàncies que envolten el camp valencià actualment ha passat a un segon pla, arraconada pels costos econòmics i laborals que comporta per al llaurador. Bàsicament, consisteix a col•locar canyes en les bragues de l’arbre a fi que les taronges no toquen terra ni agafen humitat, evitant alhora que es podrisquen o que les branques més carregades de fruita es partisquen com a conseqüència del pes. La tradició, o més aviat la saviesa popular, diu que les canyes que s’utilitzen a tal efecte s’han de collir en una època determinada, concretament en la lluna minvant de gener, en el seu punt òptim, sempre amb l’objectiu que no es tinyen i duren el màxim temps possible una vegada estan col·locades en l’arbre. Avui, tanmateix, ja en són pocs els qui fan aquesta tasca, metòdica com qualsevol altra, ja que el més habitual és comprar els garbons de canyes ja preparats a la cooperativa de torn o, fet i fet, optar per la solució més simple i, per descomptat, més barata, això és, la poda, o dit d’una altra manera, la poda industrial.