EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

MANFARETA.- Manfara. Garbell xicotet, especialment utilitzat per a porgar arròs.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

MANESCAL.- És el que més popularment és coneix com el veterinari. Facultatiu que té per professió curar les malalties de les bèsties.

Vegem algunes dites:

   • A l'home [o persona], metge li cal; al bou, manescal.

   • Ase salvatge no necessita manescal.

   • No m'ensenyes les dents, que no són manescal.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

LLUMÍ.- Més conegut com a misto. Tigeta curta de fusta, de cera o d'altra matèria combustible, que porta en un dels seus extrems un poc de mixtura inflamable pel fregadís.

Un llumí consta d'un cap i un palet. Per mantenir viva la flama, aquest últim està tractat amb cera o parafina calenta, excepte en la seva part anterior, que conté una substància incombustible. En aquest tram del palet es fabrica el cap.

En els llumins convencionals conté bàsicament sofre o resina de trementina, que alimenta la flama inicial; clorat de potassi, que subministra l'oxigen per a la combustió; i trisulfur de fòsfor, que crema a baixa temperatura.

La fricció del cap amb la tira de paper de vidre o una altra substància rugosa provoca un increment de temperatura que fa que cremi el trisulfur de fòsfor.

Ens venien dins d’unes caixetes. En la seva llarga existència, tant les caixes com el seu contingut van anar evolucionant amb el pas dels anys. La mida de les caixes anava en funció del tipus de llumins que contenien i es seleccionaven per mitjà de nombres. Així, per exemple, en els seus començaments, havia caixes que contenien '100 llumins número 3', mentre La Fosforera Espanyola oferia '40 Llumins número 2 'i les petites carteretes, generalment usades per promocionar productes i marques comercials, solien contenir 20 o 40 llumins planes.

La preocupació dels fabricants de mistos per l'accentuada perillositat del primer component dels seus productes, el fòsfor, va fer que el seu ús s'anés reduint fins a aconseguir unes llumins pràcticament inofensives. Igualment que el raspador en què es fregaven els llumins per la seva encesa, van passar d'ocupar pràcticament el revers de les primeres caixes a situar-se en un lateral, reduint la superfície de raspat i fent desaparèixer l'aparença de vidre dels primers raspadors.

Van passar els anys i l'ús de les llumins ha quedat relegat a alguns fumadors nostàlgics i poc més, ja que el gas en els encenedors, la llum elèctrica i les cuines i calefaccions accionades per electricitat van acabar amb l'imperi de les petites llumins.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

LLIMONER-ERA.- Venedor ambulant de llimonades o gasoses.

Aleshores, aquells venedors les llimonades que repartien eren de vidre i que es tancava en un tap de porcellana amb un enganxament de metall.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

LLIBRELL.- Recipient de terrissa, a manera de plat gran, de forma troncocònica invertida, més ample que alt, i que serveix per a escurar els plats, rentar-se els peus, posar coses en remull.

Hi ha paraules que han format part de la nostra història molt intensament i que a poc a poc se'ns han convertit en obsoletes. És inevitable quan els objectes que designen han perdut vigència social. Molts jóvens ja no saben què és un «llibrell». Però per a moltes generacions ha sigut un objecte d'ús domèstic bàsic. El «llibrell» servia per a tot: per a llavar la roba, per a escurar els plats, per a llavar-se els peus o inclús per a usos culinaris...

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

LLAVADOR

1.- Lloc on es llaven o renten els objectes; especialment, Safareig on les dones van a rentar la roba.

2.- Llavador-ora.-  Persona que es dedica a llavar o rentar la roba, llana, etc.

EL BAGUL DE LES PARAULES OPBLIDADES

LLATA.- Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per a fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells, etc.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

LLANDEROL

El seu origen té que veure amb la moneda que corria en el País Valencià en el segle XIX i tenia el valor d'un ochavo castellà.

A partir d’aquesta moneda s’ha usat també per referir-nos a:

• Disc de metall que es fa passar com a moneda. Moneda falsa.

• Tros de llanda xicotet i redó, especialment l'usat com a ornament del vestit.

• Peça de metall de poc de valor.

• Joia de llanda

EL BAGUL DE LES PARAULES OPBLIDADES

JUPETÍ.- És una peça de vestir sense mànegues que cobreix el pit i l'esquena; en la indumentària tradicional tenia un gran escot en la part de davant, a vegades cobert amb solapes, es tancava amb botons de dalt a baix i que hom porta dessota l'americana, el jaqué, la levita, etc. Habitualment estava confeccionat amb teixits de seda o vellut, amb ratlles, flors o altres motius ornamentals.

Aquesta peça de roba tan utilitzada pels nostres avantpassats, avui en dia ha quedat relegada a l’us d’alguns nuvis en la indumentària de la roba de casar-se i en la indumentària de la vestimenta típica tradicional.

I en les dues modalitats de salvament:

Jupetí antibales. Peça de vestir de plàstic o de metall destinada a protegir el tronc dels impactes dels projectils de pistola o de fusell.

Jupetí salvavides. Salvavides en forma de jupetí.

I ja sabeu que hi ha una dita popular que diu: 

   • Ser més curt, que les mànegues d’un jupetí, que per les característiques de la peça que hem descrit avui, vol dir ser moltíssim molt curt.

LA PARLA DE LA VALL

ESCAROTAR

El  seu significat té a veure amb l’acció de dispersar (la caça, els animals, els ramats, l'aviram), espantar-los, aüixar-los.

- El llop escarotà les ovelles.

Però hi ha una expressió que diem molt:

- Escarotar el galliner  Provocar desorde.

D’aqui ve el que també escarotem en sentit figurat quan avalotem, es a dir, moure escarot o produir espant, enrenou.

- La manifestació va recórrer els carrers fent un gran escarot.

També soler dir quan fa vent i ens desordena els cabells que:

- El vent li escarotava els cabells.

LA PARLA DE LA VALL

ESCALDAT-ADA

Si com esteu pensat ens escaldem quan ens cau per exemple l’aigua damunt o s’ha arrimat massa al foc.

- Tranquil que no s'arrimarà al foc ja va quedar escaldat l'altra vegada que es cremà i no tornarà.

Qui alhora del desdejuni, quan per la pressa hem tirat a beure-nos el got de llet o cafè i per estar massa calent ens hem escaldat la llengua.

L’acció d’escaldar també és introduir alguna cosa en aigua calenta, una tècnica culinària que consisteix en la cocció dels aliments en aigua o líquid molt calent (entre els 70º i 100º) durant un període breu de temps (entre 10 i 30 segons).

- “Escaldar els tomàquets per pelar-los”

Però també ho diem en sentit figurat quan alguna persona:

Ix malparada o escarmentada. 

- "Va estar callat quasi tota l'estona, però quan va parlar va sortir escaldat"

De fet solem dir l’expressió:

• Eixir escaldat

O també:

• Deixar [algú] escaldat (Castigar algú perquè escarmenti)

• Quedar escaldat (Escarmentat)

També ix escaldat quan es sorprèn (algú) amb un resultat desagradable i inesperat. 

- “No t’hi fiquis, que en podries eixir escaldat”.

I per últim escaldat és la inflamació cutània que ens ix per la suor, la grassor, rascada, etc. o quan se'ns posen els ulls vermells de refregar-nos.

- “El xiquet de bolquer se li ha escaldat el cul per portar el paquet pixat molt de temps”.

- "Se li van escaldar els ulls de plorar".

En el llenguatge del llaurador se l’aplica a una planta, l’escorça d’una planta, els sembrats, etc., en assecar-se per efecte de la calor excessiva o del fred. 

- “Amb les altes temperatures, els sembrats es van escaldar”.

De tots és coneguda l’expressió:

• El gat escaldat amb l'aigua fresca [o tèbia] té prou [o en fuig] (Vol dir que les persones que han sofert un dany, solen estar atentes a evitar-ne d'altres, encara que no siguin tan greus)

Avui en dia hi ha que anar molt en compte de no eixir escaldat de la xarxa. Tenim que estar previnguts dels delictes tecnològics com l'extorsió virtual, els delictes d'odi, les estafes per internet o la suplantació d'identitat

UN RECORDATORI CULINARI

Em ve a la memòria un plat molt conegut:

LES SOPES ESCALDADES

L’última menjada del dia li diem sopar, el que vol dir que fa moltíssimes generacions que mengem sopes. Ens hem alimentat a base de sopes des de temps molt antics, temps remots en què parlàvem en llengües anteriors al llatí. A tot arreu és una mica així, perquè les sopes deuen existir des que es va descobrir la manera de fer pa, un pa que no era tan tendre i moll com el d’ara i que la gent devia trobar més gustós remullat amb aigua o amb qualsevol mena de suc. Però nosaltres hem donat a les sopes una importància que potser no té per altres llocs i fins no fa gaire hi havia contrades on el costum de fer-ne estava tan estès que gairebé no menjaven una altra cosa al llarg del dia.

Actualment, les sopes podem dir que s’estan perdent, bé que no totes, però continuen sent tan bones com abans.

Les sopes escaldades, tal com diu el nom, no es couen, sinó que es fan de la manera següent:

«Es posa pa (que no sigui del dia) llescat molt fi en un plat soper i s’amaneix amb oli. Si es vol donar més gust, es pot fregar amb all o posar dents sencers. També s’hi pot posar un rovell d’ou remenat.

Després s’hi tira l'aigua bullint (acció d’escaldar) i es tapa amb un altre plat uns cinc minuts perquè es covin, i ja estan llestes per menjar».

Hem d’evitar confondre les sopes escaldades amb les sopes bullides, ja que en aquest cas el pa es cou dins la sopa.

LA PARLA DE LA VALL

ESBOTIFARRAR / DESBOTIFARRAR

Desbotifarrar és un verb d'ús molt estès a La Vall, especialment en la seva forma reflexiva desbotifarrar-se, que deriva de la paraula catalana esbotifarrar que, a la vegada, deriva de botifarra (budell de porc farcida de carn i cansalada i condimentada amb espècies) i que, per extensió, designa tot aquell envàs o embolcall on el budell, incapaç de suportar la pressió del que conté o protegeix rebenta deixant de ser botifarra i escampant el seu contingut als quatre vents.

A La Vall les coses no s'aixafen, ni es “despachurran”, ni es destrossen, ni es descomponen, ni esclaten, ni rebenten ni fan explotar. A La Vall tot es desbotifarra.

Però vegem que ens diu exactament els diccionaris del seu significat

1.- Rebentar o rebentar-se la roba, l'embolcall.

- “El matalàs s’ha esbotifarrat”.

2.- Una cosa, rebentar-se per una pressió feta des de l’interior.

- "Que vols esbotifarrar la bossa, amb tantes coses?"

- "En ajupir-se se li van esbotifarrar els pantalons."

Uns exemples actuals:

Un submarí nuclear la carcassa es col·lapsa (El K-129 va sofrir una explosió i és va desbotifarrar a la mar de Barents) 

Un país (la independència de Catalunya desbotifarraria Espanya) 

Una hèrnia (per culpa de l'hèrnia tenia tots els budells desbotifarrats) 

Una faixa (en desbotifarrar-se-li la faixa li van caure totes les pellorfes)

Un coixí (el coixí és va desbotifarrar per les costures) 

Un colló (com portava oberta la bragueta se li veia tota la collonera desbotifarrada) I fins a la víctima d'un accident de trànsit (el patinet va aixafar Antoni i el va deixar tot desbotifarrat a la vorera)

LA PARLA DE LA VALL

Avui trec una paraula que diem quan sentim un tremolor:

ERIÇÓ. Que a banda de ser un animal, per similitud a les seves punxes ho diem quan notem una sensació intensa i sobtada a causa del fred, acompanyada de tremolor, i que precedeix a un accés de febre. 

- “Sembla que tindré febre perquè senc uns eriçons pels renyons”

També pot ser produïda per una emoció intensa, especialment de terror.

- “Ahir vaig estar veien una pel•lícula de terror i en un moment vaig notar un eriçó de fred que em va deixar tremolant”

O per un descens brusc de la temperatura ambiental.

- “Tanca la porta del balcó, que m’ha agarrat un eriçó de fred”

LA PARLA DE LA VALL

Quan intentes pillar algú, què paraula uses? Hi ha unes quantes: agafar, atrapar, capturar, caçar, collir, detenir, enganxar, entrampar, enxampar, obtenir, pescar, prendre, sorprendre...

Però si eres valler de segur que uses:

ENXAMPAR.-  Atrapar, especialment sorprenent algú. Tant en el sentit literal d’agafar a una persona, animal o cosa com en sorprendre’l en una mentida per exemple.

- “He anat darrere la gallina fins que l’he exampada”

- "L'hem enxampat en una mentida"

Tenim algunes expressions de quant pillem algú:

• Enxampar (algú) in fraganti.

• Agafar (algú) amb els pixats en el ventre.

• Agafar (algú) en pilotes.

• Trobar [algú] amb les mans a la massa [o la pasta].

• Atrapar a l'encesa.

• Atrapar al jaç.

• Sorprendre [o trobar] infraganti.

Per exemple a La Vall, La Policia i la Guardia Civil intenten exampar al piròman que durant aquest estiu ha pegant foc a uns 15 indrets del terme.

O l’última d’Oscar Clavell en la passada legislatura quan el van enxampar en una falsedat, quan fent les preguntes del PP a la comissió de la Gürtel, va dir que “LA TRAMA ERA MÉS FALSA QUE LA CATEDRAL DE BURGOS” i que tota la culpa era de Rubalcaba ... Després va esbossar el somriure inefable de la caricatura sense faltar-li un dent.

LA PARLA DE LA VALL

Hi ha diferents maneres d’expressar un giró de peu. Una que no em sembla apropiada perquè es més bé una castellanització és l’esquinç (en cas de fer ús d’aquesta forma espai en dir esguinç). Altres són: torcedura, regirada o revinclada.

Nosaltres els vallers i valleres ens decantem pel:

ENTORTILLÓ.- Torçada o distensió violenta d’una articulació sense luxació, amb possible ruptura d’algun lligament o de fibres musculars periarticulars.

- “Jugant al futbol vaig pegar un entortilló i ara ho tinc escaiolat”

LA PARLA DE LA VALL

ENSABATAR

Perdre qualitat, fer-se malbé un aliment empaquetat, com ara creïlles, galetes, etc., perquè s’ha obert l’embolcall.

Es compara amb la sola de la sabata en ressecar-se, un aliment. També diem tornar-se sabater.

Ho diem molt sovint quan tastem les creïlles

- “Aquest bullit està ensabatat”

Però curiosament tenim un menjar que es coneix com “Faves ensabatades” quan se les mengem amb la corfa. Jo des de que ha tancat “la Ximberlina” encara somni amb les botifarretes i llonganisses que complimentaven aquella olleta amb faves, i si eren primerenques, sense pelar.

LA PARLA DE LA VALL

ENRÒNIA

No hi ha cap valler i vallera a qui no li ha agafat en alguna cosa un enrònia?

Aquesta paraula la fem servir en tres situacions:

1.-  Preocupació, cavil·lació, especialment sense fonament. Preocupació que hom té per alguna dificultat que no sap com resoldre.

-  “Tenir el cap ple d’enrònies”

2.- Idea fixa que du o incita persistentment a fer alguna cosa.

- "A ell ningú li lleva l'enrònia que l'han enganyat".

3.- Mania, quimera. Sospitar que alguna cosa ha de succeir. Estar capficat; tenir un pressentiment.

- El meu germà té l’enrònia de canviar-se el cotxe, i això que només el té dos anys.

- Tinc l’enrònia que les botigues tanquen a la una.

- Tinc l'enrònia que no n'eixirem, d'aquesta situació.

LA PARLA DE LA VALL

ENRAONAR

Els vallers i valleres quan conversem o parlem alternativament dues o més persones entre si diem que estem ENRAONANT.

- “Sempre s'atura a enraonar amb la gent del veïnat”.

Però en el cas que algú o alguna es passe parlant li amollem:

- "No enraonis tant: no calles mai!"  

A mi, “enraonar” és una paraula que em transporta a la meva infantesa, a la meva mare que usava molt més el verb “enraonar” que no pas “parlar”

Però si ens parem a pensar, aquesta paraula tanca un significat molt més profund que el simple xerrar o parlar. Enraonar é mantenir una conversa basada en la raó. O sigui parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar arribar a conclusions de forma raonada, de forma constructiva. Es a dir, aportar arguments, allò tan nostre de parlant la gent s'estén. Quina veritat més gran i que bé els vendria avui en dia als nostres representats polítics i com no a molts de nosaltres.

Hi ha una gran diferència entre parlar i enraonar, entre dir coses sense la certesa de ser escoltat (=parlar), o resoldre o debatre alguna qüestió mitjançat l’escolta i la conversa (=enraonar). 

Vivim temps poc predisposats a enraonar. Pitjor encara, a escoltar. I escoltar és una premissa imprescindible per a enraonar.

Antigament era habitual entre els nostres avis, en les tertúlies d’abans on algunes persones només hi anaven per sentir enraonar els altres, gairebé sense intervenir-hi. 

Escoltaven atentament les raons dels tertulians sobre l’actualitat política, social o cultural de l’època.

On queden aquelles converses a l’estiu passant la nit a fresca a la porta de casa, o a l’hivern a la vora del foc. 

Sembla que actualment s’està perdent i que cada cop més la gent usa parlar enlloc d’enraonar. Una llàstima perquè enraonar té un toc de racionalitat que jutjo d’una intencionalitat important.”

Fem esforços, no només per no perdre aquest verb tan nostre i de tant sentit, sinó per usar-lo en tot el coneixement de causa. És a dir: procurem enraonar, més que no pas parlar.  

ENRAONEM, SISPLAU.

LA PARLA DE LA VALL

ENGARROFAR-SE

Aquesta paraula té el seu origen en derivat de garrofa. Des d'una accepció sense ús a hores d'ara: Emmalaltir-se un animal per haver menjat garrofes verdosenques.

Però nosaltres la fem servir en parar-se-li el mos, a algú. O sigui que se't queda el menjar a la gola, i no és ennuegar-se, és per exemple, quan et menges 5 entrepans de formatge sense beure aigua, has de beure perquè sinó "t'engarrofes"

I per extensió també ho diem de qui es queda parat i no pot continuar parlant.

LA PARLA DE LA VALL

ENGALTAR

La fem servir quan una persona deixava anar les paraules sense meditar-les abans, sense deixar res per dir; parlar sense amagar res i generalment ofensives.

- "Ell les diu sense engaltar".

En aquest sentim solem dir expressions com aquestes:

• Dir-les [o tirar-les]sense engaltar 

• No deixar-ne cap per engaltar

També s’escolta molt als partits de penyes quan en futbol, es fa un xut en què s'impacta la pilota tal com baixa, sense que toqui terra.

- “La Cervantes va guanyar a l’engaltar Re un xut, després d’un passe de Darós, que va entrar per tot l’escaire”. 

I no fa poc, en l’últim trofeu del Joan Gamper, un magnífic gol de l’uruguaià, Luis Suarez, en engaltar a la primera una assistència de Sergi Roberto dona el seu trofeu al Barça.

En el vocabulari dels caçadors més d’una vegada se'ls escolta dir:

- "Dispara sense engaltar".

I es que engaltar en la caça és l’acció d’acostar l’escopeta a la galta per apuntar l’arma.