EL REFRANYER
Bon vent i barca nova pel novembre que hem passat entre fredorades i calorades i gens d'aigua. Benvingut el darrer mes de l'any i primer de l'hivern que ens ha de dur més fred i l’esperada pluja i neu!
D'entrada, començarem parlant de l'Advent. Que va ser ahir. L’Advent marca les quatre setmanes que precedeixen les festes de Nadal i que tenen un apartat propi dins el refranyer meteorològic.
Així ens diu que aquets dies anirem ben ventats:
· "L'Advent és el temps del vent".
Cosa que s’està complint
També ens diu que:
· "La neu d'Advent gela molt fàcilment" o
· "La neu d'Advent gela les dents".
Com que la temperatura que nota el nostre cos baixa en picat quan l'aire es mou, a més a més es recomana:
· "Per l'Advent posa't al sol i guarda't del vent".
Canviant de tema, avui tenim dos sants amb dita meteorològica pròpia. Se celebra santa Bibiana. I vegis per on l'adagi del dia es compleix
· "Si plou per santa Bibiana, plou quaranta dies i una setmana".
De la pluja de desembre el refranyer ens diu:
· El desembre ben portat, o pluja o tempestat.
· Aigua de desembre, és neu sempre
· La boira de desembre, porta l'aigua en el ventre (Aquesta boira és preludi del vent que vindrà carregat de pluja)
· Si el desembre plou, bon any nou
L'altra onomàstica és la de sant Llop (que no és el de la Caputxeta Vermella...) i fa referència al fred:
· "Per sant Llop, gela per tot".
Us deixo per acabar amb un refrany del temps, si més no, força curiós:
· "Amor de gendre, sol de desembre"
(És un amor aparent, sense consistència com la força del sol de desembre, que donat la llunyania de la terra, no calfa massa).
2.- Refranys més populars de desembre
Per començar el desembre trobem una dita que es feia servir no fa molts anys i que deia:
· DITXÓS EL MES QUE ENTRA AMB LLARDONS I SURT AMB TORRONS
Fa referència a dos productes típics de la pastisseria els quals formen part de la menja tradicional. El primer com a conseqüència d’estar en temps de matar el porc com ho deia el refrany:
· A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ (11 novembre)
I pel que fa als torrons perquè s’han convertit en el dolç més consumit en Nadal.
Però les més conegudes són:
· PER NADAL CADA OVELLA AL SEU CORRAL que indica la intimitat familiar d’aquesta festa.
· PER NADAL QUI RES NO ESTRENA, RES NO VAL
Refrany que es diu perquè les festes de Nadal solen ser l’ocasió de mudar-se i estrenar un vestit o alguna altra peça de roba.
Segons ens diu el costumari el que no estrenava res era malmirat i, fins i tot, es deia d’ell que “anava a missa petant”. Per evitar això, les velletes de la família feien mitges i mitjons pels de casa per tal que poguessin portar alguna cosa nova amb la qual escapar-se del retret.
· PER NADAL UN PAS DE PARDAL
Aquesta és una de les dites referides a la durada del dia durant les dates de desembre i gener. Altres de les conegudes són:
· "Per santa Llúcia, un pas de puça" (el 13 de desembre marcava en l'antic calendari julià el dia del solstici d'hivern);
· "Per sant Esteve, un pas de llebre";
· "Per Ninou, un pas de bou";
· "Per Reis, un pas de vells";
· "Per sant Julià, un pas de ca" (7 de gener) o
· "Per sant Antoni, un pas de dimoni" (17 de gener).
LA PARLA DE LA VALL
TRABUCAR:
Fa unes dies vaig encarregar uns basquets de taronges i em portar-les a casa, alhora de descarregar-les i decidir on deixar-les, li vaig plantejar que jo tenia basquets buits i si volia ell deixava el que portava i se’n duia els meus: però va decidir que traguera els meus basquets i jo ja TRABUCARÉ les taronges dels meus als teus.
Hem va semblar curiós l’us d’aquesta paraula i no he tardat en buscar el seu significat i ha resultat del tot curiós fent-se servir en dos significats.
Un el que es referia la persona que m’ha portat les taronges: Pegar la volta, capgirar, tombar o ficar alguna cosa a l’inrevés, (de manera que es buidi el seu contingut), fer caure.
- Els collidors de taronges les descarreguen trabucant-les
L’altre significat i dels que si en tenia coneixement era el d’equivocar-se o errar, especialment a l’hora de parlar barrejar paraules.
- “Parla amb calma que et trabuques i no hi ha qui t’entenga”.
AQUELLES CARTES D'ABANS ...
Amb l’arribada del Nadal, vull retreure una tradició més que pràcticament ha desaparegut, la comunicació escrita tant en cartes com en postals.
Fa tan sols unes dècades en els pobles d'Espanya les bústies seguien sent icones, el mitjà a través del qual es comunicaven les famílies i parelles separades per la distància. Una mena de cofre ple de promeses, de menuts retalls de vides en tinta i paper. D'aquests casellers emblemàtics el carter rescatava (i enviava als seus destins) sobretot bones notícies:
· una carta d'amor d'un soldat que feia el servei militar a la seva novia,
· la postal d'un amic des de la platja o
· la felicitació nadalenca d'un nét a l'avi que vivia en una altra ciutat.
Avuí la revolució digital, si no ha aconseguit matar el missatger, almenys sí que ho ha fet amb el missatge. Ara a les bústies de Correus només circulen factures, multes i, de manera molt esporàdica i en dates concretes, alguna missiva interpersonal.
Ja no s'escriuen cartes d'amor (molt menys a mà) ni s'envien a penes estampes de record des del lloc de vacances. En els armaris de les comunitats de veïns dels carters només dipositen publicitat i correspondència burocràtica.
En la Vall, com passa en la majoria dels pobles d'Espanya, queden poques bústies de Correus (que tinga constància hi ha a la plaça del Centre, en Carmaday, Sant Josep i el Toledo, no sé si hi haurà alguna més, ni tan sol la de la porta de Correus).
Segons informació de correus de La Vall, totes les dies passa el carter i canvia la saca que va amb un gip per seguir un control. Les poques cartes que es repleguen són majoritàriament de contestació comercial (iberdrola, Telefònica, comandes postals de compres o subscripcions, etc.)
De cara a les dades de Nadal, no es veu cap alteració del tràfic postal, han caigut en picat, alguna empresa i la escenificació d’algunes escoles o families que van a correu a dipositar les cartes de Papa Noel o el Reis.
En resum, el correus local com a la resta d’Espanya està actualment focalitzat en els enviaments d’Amazon.
En aquests tres segles d'existència és ara quan aquest servei viu la seva major revolució. Les nostres bústies avui són digitals, més instruments de treball, i han obligat a reinventar-se a l'emblemàtic icona de Correus.
Vegem unes dades:
· Fa 10 anys hi havia 33.609 bústies a tot el país.
· Avui queden 25.163, una xifra alta si es té en compte la caiguda de la correspondència privada:
o en l'últim lustre l'enviament de cartes va baixar un 25%,
o mentre que el 70% dels espanyols afirma no haver enviat o rebut cap missiva d'un altre particular en els últims mesos.
· La caiguda mitjana en l'enviament de correspondència ronda el 2% cada any.
En les seves saques (o bosses de cartes) circulen més penes que alegries.
"Abans la del carter era una figura apreciada, sobretot en els pobles, perquè era l'encarregat de portar les bones notícies a les cases.
“Avui gairebé se'ns tem", fa broma el carter. I és veritat, quan veus que et truca al timbre és per a dir-te que tens una carta certificada i de seguida ja penses en una multa o un avís d’hisenda.
Hi va haver un temps en què escrivíem cartes. No hi havia ordinadors personals, ni tablets, ni mòbils, ni sms, ni wasap. Senzillament escrivíem en un full pautat o en una postal.
La carta es destinava a temes més llargs i de més força mentre que les postals eren majoritàriament utilitzades per felicitar els aniversaris.
Hi havia tot tipus de postals, tot i que abundaven les de ciutats i pobles, la majoria en blanc i negre fins als anys 50 i en color des dels anys 60 en endavant.
Postals de felicitació dels oncles i avis que rebies en els teus primers aniversari de vida o postals que remeties als teus familiars que vivien al poble. T’esforçaves per escriure amb una lletra llegible, -per alguna cosa havien de servir els exercicis de cal·ligrafia de l'escola-, ja que era molt important que els destinataris, els oncles o els avis poguessin entendre tot el que volies dir.
Recordo aquelles frases fetes com aquelles que començaven dient "Moltes felicitats et desitja ... que molt t'estima" o "Un milió de felicitats et desitja en el dia del teu aniversari ...".
Els sobres del correu aeri eren molt recognoscibles ja que es distingien per unes franges vermelles i blaves impreses en el seu contorn.
Hi havia sobres per transmetre condols amb el contorn negre i estampes amb oracions per l'esperit del difunt.
En el Nadal arribava la felicitació del carter, per demanar l'aguinaldo nadalenc.
Hi havia gent que col·leccionava segells, -jo fins a l’any 74-, tot i que la imatge que recordem tant en els segells com en la monedes d'aquells anys, -la vam veure durant massa temps-, era la de Franco.
Les bústies del portal, avui gairebé orfes de cartes manuscrites i gairebé plenes de factures, -gairebé totes han passat al format electrònic-, es convertien sovint, i davant la falta de telèfon, en aquesta màgica porta d'entrada de missatges i notícies de qui tenies lluny. Eren temps en què els xiquets escrivíem amb llapis, per allò d'esborrar si ens equivocàvem, -i clar que ho feiem-, i els més grans amb bolis, plomes o estilogràfiques. Quantes històries s'amaguen en aquelles cartes d'antany !: cartes d'amor, enyorança, separació o ruptura, cartes que anunciaven una feliç notícia, un naixement o un treball, cartes del fill que era a la mili i escrivia a la mare perquè li manés uns xoriços o més diners o que es cartejava amb la núvia que havia deixat al poble. Algunes fins perfumaven les cartes com si volguessin transmetre part de la seva essència i presència a l'enamorat que estava lluny.
El carter vestia de gris clar a l'estiu, amb jaqueta-guerrera i pantaló, amb ratlla vermella a banda i banda i gorra de plat, i blau marí a l'hivern, la bossa del cuir a l'espatlla.
Era un ofici molt sacrificat tant per les hores de treball com per les caminades que havien de fer.
La motorització del servei amb bicicletes o ciclomotors van humanitzar una mica el servei. Fins llavors el repartiment era domiciliari. Lliuraven a mà les cartes.
Tot això canviaria a principis dels anys 60 quan es van instal·lar les bústies domiciliaris. El 1981 s'instituïa el famós codi postal així com altres serveis com el postal Express.
El 1991, l'Estat separava la Caixa Postal de les activitats exclusivament postals de Correus i Telègrafs, per unir-la a altres entitats bancàries públiques.
Avui Correus ja no ofereix serveis bancaris, només permet l'enviament de diners, a través de girs de la Western Union. Segons les actuals lleis Correus garantirà la prestació d'un servei postal universal fins a l'any 2025. El futur augura una liberalització total del sector.
Aquelles postals que s'enviaven
Que els temps canvien tots ho sabem.
Però us recordeu de quan es felicitava amb postals, això si que era rebre una bona felicitació en el dia del teu sant o del teu aniversari, les havia de totes les formes, de flors, de natura, d'un conjunt famós, d'una parelleta , de xiquets, d'una senyoreta, de Nadal, plegables, de colors i fins olors.
Us ens recordeu d'aquelles que arribava una flor i que estava perfumada ?.
¿I aquelles que a l'obrir-les es muntava un desplegable, i apareixia per exemple un caseta amb la seva teulada i tot?
Que records els d'aquells temps, crec que es vivia amb molta mes il·lusió quan rebis aquestes cartes de felicitació, i rellegint algunes d'elles veig que es posava molt més entusiasme que es posa avui en dia.
Era més econòmic que les cartes per a la transmissió de missatges curts, per a ser remesa al descobert, sense sobre.
En les targetes postals més antigues l'anvers estava reservat per al segell de franqueig i consignar nom i direcció del destinatari.
TARGETES IMPRESES DE LA VALL D’UIXÓ
· Sant Josep: Ha estat la més estesa
o Les Coves (destacant l’entrada, l’embarcador i la sala de les rates penades)
o L’ermita de la Sagrada Família
o La piscina
Totes elles amb l’escut de la Vall en l’angle superior esquerre.
· L’ajuntament i la plaça (del Centre o del Generalisimo
· La plaça de Los Martires (Avui plaça la Pau Vicent Martínez Guzmán)
· Panoràmica fabrica Segarra
· La Clínica Segarra
· La Caseta dels Mestres
· L’església de l’Assumpció
· L’avinguda Sud-oest (escut de La Vall)
· Mosaic de 5 llocs emblemàtics de la Vall i de text: RECUERDO DE VALL DE UXÓ (Església de l’Assumpció al centre i al voltant l’església del Sant Àngel – angle superior esquerre: l’Ermita de la Sagrada Família – angle superior dret; entrada a les Coves de Sant Josep – angle inferior esquerre i plaça del Generalisimo – angle inferior dret).
MALNOMS ADQUIRITS PER SITUACIÓ ESPONTANIA
En l’últim programa que vaig fer de la temporada anterior vaig fer menció al Tio Prevenido i a Pepe Soles com a exemple d’aquells malnoms que se’ls va assignar pel fet d’haver dit una exclamació que per la seva curiositat es va fer mereixedor a ser reconegut d’aquesta manera.
Seguiré referint-me a tots aquells que son anomenats per aquesta característica o situacions.
Prevenido, El tio (compta la historia que arribà a l’estació de Nules un passatger que venia a treballar a l’Ajuntament de La Vall. En el camí d’anada a La Vall va preguntar a un llaurador però on arribar a la població veïna i quan li restava. El llaurador li va indicar la direcció al temps que l’alertà de que anara en compte que en aquell poble eren amants de treure sobrenoms. Ell li respongué: “Muchas gracias, ya iré PREVENIDO” Quan arribà a La Vall es va dirigir a la fonda per trobar allotjament i es va dirigir a la fondera que estava darrere el taulell: “Buenas tardes. Mire, yo vengo a trabajar en el Ayuntamiento y necesito alojarme aquí durante unos dias hasta que encuentre una casa donde poder vivir” La fondera, efectuada la presentació per part del foraster, li respongué espontea i amb tota familiaritat, més bé amb to desvergonyiment: -Ah, si'.. . Usted es el TIO PREVENIDO!!)
Pepe Soles (aquest es el sobrenom atrubuït a la persona que en la Vall es dedicava a treure els sobrenoms de la majoria de la gent i ell sempre deia que per a ell no li tragueren cap. Ell solia dir: “A mi, Pepe a soles”. Doncs dit i fet, amb PEPE SOLES es quedaria)
· ASPIRINA
(Era un professor de l’Institut Laboral. Feia la "mili" a les milícies universitàries com a oficial, era templat i alt, de manera que quan venia al poble vestit d'uniforme les xiques exclamaven "QUE ASPIRINA!", fent referència a la "calma" que, com una aspirina, els podria proporcionar).
· AVESPA, SANTETA L'
(el seu marit conreava figueres. Les figues millors de la collita dels venia al mercat i les més lletges les aprofitava per assecar-les als cofins. Per això la gent li deia: "Fins del mes roin traus profit, igual que les avespes" )
· BAJOCA, EL TIO
(el seu avi li deia constantment: "estàs més verd que una bajoca!")
· BENIGUALETS
(el mestre Badal era el director de la banda de música la Lira Nou Centre, que tenia la seva seu, abans de la guerra, al Nou Centre Republicà i després, en el franquisme, a la Sessió Femenina, a hores d'ara hi ha la Caixa Sant Vicent. Doncs el mestre Badal volia que tots els músics anaren conjuntats. Sempre deia: -Toqueu ben igualets, toqueu ben igualets. I com ho deia moltes vegades a la fi li tragueres el malnom de Benigualets i la banda acabà coneixen-se més per la banda Els Benigualets i oblidaren el nom oficial).
· BICHO, EL
(la seva mare tenia per costum el repetir-li: "estàs fet un bicho!")
· BOLEA, EL TIO
(escolà de l'Assumpció, tenia el costum d'amenaçar els acoliquets amb un: "te pegaré una bolea!")
· BOLO, EL TIO
(l’avi treballava en una mina i quan arrencava una pedra grossa deia “bolo va!”)
· BORO, EL TIO
(sobrenom que li va posar l'amo Ernesto Segarra, que es va portar des de la mili, doncs havent-la complert en Melilla, pronunciava malament la paraula "moro", truncant-la per irregularitat en la direcció per la de "boro", i, amb el sobrenom es va quedar).
· BORRELLÓ, LA
(era xicoteta i molt revoltosa. La seva mare le deia: "pareixes un Borrello", fent referència al "Borrello" [esborra] que arrossegat pel vent no està mai quiet).
· BREVA
(tenia el costum de ser molt puntual: "fas prompte a tots els llocs, ets mes primerenc que una, breva!" li solien dir).
· BURROMATAM, LA TIA
(esdiu que en una arrencada tragicòmica, es va posar als peus del ruc perquè el trepitgés perquè el seu marit no la volia: "burro, matam que Manuelet no em vol!!").
· CABALLERO, EL TIO
(Salvador Rebollar Darós tenia la costum de saludar en un "¿cómo estás caballero?).
· CABLE
(era paleta i solia usar molt l’expressió “apreta el cable”).
· CAJE, PEPE
El Caje ve de jaque (Molt valent). La història comença quan uns xulos volien aprofitar-se de un pobre home que venia cacaus y Pepe va eixir en defensa del cacauer y ell va dir : Pepe El filaor es un caje , en lloc de jaque. El apodo primer de Pepe era el de Pepe el filaor , perquè filava cànem per fer espardenyes.
· CEBA, EL TIO
(quan era tot just un nadó era molt rosset i blanc. El seu avi solia comentar: "mira quina cebeta tinc". És l'exemple del sobrenom més precoç).
· CHALECO, PASCUAL SERRANO
(Era corredor de bicicleta i en una de les competicions ciclistes al velòdrom de Segarra, en una de les probes, concretament en la de meta partida tenia que competir amb el corredor Peiró. En trobar-se els dos, Peirç era alt i Pascual´, baixet. Aleshores Peiró diu:"Amb aquest chaleco tin que còrrer". Al que Pascual li respongué, "tu corre tot el que pugues que a l'esprint te de guanyar i els diners seran per mi). Tan li va agradar aquest apelatiu que s'ho va posar al quadre de la bicicleta.
· CLARINET, EL TIO
(tenia el costum de dir: "s'ha de parlar clar i net").
· COCODRILO
(era lleig i amb la boca gran. s'explica que banyant-se a la mar li va dir a la seva mare: "a què nedi com un cocodril?", al que ella va respondre amb sorna: "si fill, no mes et falta la cua!).
· COJONES, JUAN
(jugava a futbol de porter i deia ¡cojones, cojones! sempre que li marcaven gol).
· COMI, JOAQUIN
(sent pèl-roig, el menut Joaquin va anar amb la seva mare a Castelló. Allí va veure a un altre xiquet pèl-roig i sorprès li va dir a la seva mare: [mira mare, un altre com "mi"!!] i així se li va quedar).
· CONEJO, EL TIO
(tenia la costum de dir a tots:"¡eh, conejo"!).
· FARTES, MANOLO
(caçador que a l’hora de menjar li deia al seu company: “si que fartes!”).
· FOLIGA, EL
(perquè de menut deia foliga en lloc de formiga).
· FUSTA, PEPE
(Tenia la cara roja i era aficionat a la pilota, activitat que practicava en el Roser i que quan jugava els espectadors l'animaven a que pegara fort al temps que li deien que “et poses més roig que la fusta del ginjoler").
· GRAVE, EL TIO
(un dia es va encendre el cotxe de línia i un tal Nelo el Blanco, que anava a la vaca, va caure i es va trencar la columna. Cada dia li preguntava un amic seu: com estàs?, què estàs grave?).
· HONRADES, LA TIA
(solia dir: "xiquetes, el principal és la honradez!").
· LETRICAS, EL TIO
(procedent de la província de Terol, vingué endollat per un ministre de Franco a treballar com cobrador per al Banc de València. Quan presentava les lletres de canvi en els domicilis tenia costum de dir: "li traigo una letrica ...").
· LLEPAT, ELEUTERIO EL
(Eleuterio era una persona que li agradava anar sempre ben asseada, ben pentinat, com es diu a La Vall anar en punt d'onze. Quan eixia al carrer fet un pinzell la gent li deia "vas com si t'hagués llepat").
· MANGRANA
(era molt prim i algú li solia dir: "tens mes ossos que una mangrana!").
· MAPA, SANTETA EL
(durant una d'aquelles entranyables excursions en autocar consultava i explicava contínuament un mapa.
Aviat les companyes de viatge van començar a dir-li amb broma: "Santeta, el mapa!").
· MARTINO, EL
(Era jugador de pilota i quan li pegava a la pilota li deien "pareixes martino" en referència a un jugador de pilota de l'època).
· MELENGUE
(possible referència a una mala pronunciació de "merengue").
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada