dilluns, 6 de febrer del 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 35)

EL CAFÈ DE PIPA
(06/02/2017)
El contingut del programa d'avuí ha estat el següent:
RECORDS DE LA INFANTESA
      * La marca de la verola/pigota
      * La farmaciola dels amys 60/70
ELS MALNOMS (Acompanyats de "El tio" i "La tia"
Podeu escoltar el programa en aquest enllaç:
Segur que molts ens preguntem alguna vegada que és aquesta marca que tenen alguns adults al braç, doncs bé, aquesta és:

LA MARCA DE LA VACUNA DE LA PIGOTA/VEROLA
Si al teu muscle  llueix adornat per una marca de la resta de la vacuna, és que almenys estàs passant els 40 anys. No ho podràs negar.
A Espanya les pors a les malalties infecto - contagioses anaven per etapes, gairebé com els jocs infantils i els seus modes a l'escola. La tuberculosis, el tètanus, la poliomielitis o la verola (pigota com la coneixem a La Vall) ... Respecte a aquesta última malaltia, i com que a cada moda o etapa corresponia una vacuna, la de la pigota ha deixat a milers d'espanyols marcats com caps de bestiar amb ferro candent.
"A les xiquetes se les posaven a la cuixa i als xavals, al muscle. I cada un anava amb la marca de la seva vacuna a manera de tatuatge. I així fins que es va eradicar la malaltia".
Però per què tens una cicatriu? Per que certes vacunes no provoquen res? Per què la vacuna que té inclòs un compost contra la verola provocava aquesta reacció?

Aquesta és l’explicació:
La vacuna de la pigota es fa amb un virus anomenat vaccinia, que és un virus similar que, tot i que està relacionat, no provoca la malaltia. Aquesta vacuna es guarda en flascons molt segurs i funciona de la següent manera:
Anticossos
La vacuna fa que el cos creu anticossos contra tots els virus de les veroles, així com contra altres molts virus.
Ampolla
Quatre dies després de rebre la vacuna eixia una butllofa anomenada gesticula de Jenner. Aquesta ampolla s'omplia de pus, després s'assecava i només queia deixava una marca.
Punxades
La vacuna es posava amb una sèrie de punxades ràpids en la pell (normalment al braç). La zona quedava adolorida  eixia una mica de sang.
Agulla
La vacuna de la pigota no es posava amb una agulla hipodèrmica. Es feia servir un instrument de dues puntes. Aquest instrument estava dissenyat per contenir una gota de solució de la vacuna en cada aplicació.
Aquesta introducció ens donarà pas a que recordem de quina manera posàvem remei a les nostres malalties durant la nostra infantesa, o sigui, la dels anys 60/70.
La farmaciola d’abans
Fa cinquanta anys la farmaciola de casa dels meus pares estava format per un rotllo de paper blau envoltant el cotó, un rotllo d'esparadrap, un pot amb alcohol de 96º, un altre d'aigua oxigenada que amb el temps que durava cada volta s'assemblava més a l'aigua de l'aixeta, les gases, alguna vena, la mercromina, un pot de bicarbonat, unes aspirines, també hi havia una ampolleta de liniment Sloan, el dels bigotis, per a les agulletes, i poca cosa més.
Avui les medicines sobrants omplen un armariet i de tant en tant porto a la farmàcia una bossa plena de remeis d'alta tecnologia farmacèutica que no s'han emprat.

Aleshores a falta de medicines hi havia gran quantitat de remeis casolans

· El més habitual era que de tant en tant llançarem aquesta exclamació: Ufff .... se m'ha posat un mal de cap que no hi ha manera que es em tregui. Que m'aconselleu prendre:

Escoltem aquests espots publicitaris de l’època a veure quines eren els remeis que fèiem servir:
cafiaspirina, Calmant Vitaminado, Okal, Optalidon o una simple aspirina ...?





Igual que avui els refredats i grips eren comuns i igual que avui no hi havia medicines prou efectives contra ells. L'única solució era aspirina o similar (cafiaspirina, Okal, Calmant Vitaminado o Optalidón) i el gotet de llet calenteta per anar a dormir.
Si el refredat afectava un xiquet era benvingut el mejoral i el Vicks Vaporubs, que s'aplicava a pit i esquena.
 “Mamá, mamá, no puedo respirar…” era la frase d’un dels anuncis més recordats de l'època era en què apareixia un xiquet que no podia respirar i al que la seva mare untava amb el Vick VapoRub.
L'olor d'aquest ungüent col·locava només amb obrir el potet. Les nostres mares ho feien servir absolutament per a tot, però sobretot per untar-nos el pit quan teníem tos o congestió nasal.
Existia també el format inhalador
També era típic ficar una culleradeta en aigua bullint i respirar profundament amb un mocador al voltant de l'olla perquè no s'anés l'efecte per cap costat. No hi havia moc que es resistís a semblant xut.
L'ús d'aquest ungüent "per ajudar a l'alleujament dels símptomes de congestió nasal, tos i dolors musculars causats per la grip" estava molt estès. No obstant això, en 2009 es va publicar a la revista Chest un estudi sobre els possibles problemes respiratoris que pot causar la seva inhalació en xiquets menors de tres anys.



I a més a més no venia mal l’ajuda de les pastilletes Juanola contra la tos i que eren regalèssia pur.
· Hi havia altres remeis que sense ser tan cruents o amenaçadors eren desagradables d'allò més. Tot i que no estàvem alimentats en excés, calia tenir molta cura de no aparentar primesa extrema si no volies veure't sotmès a una cura reconstituent amb oli de fetge d’abaetjo. Però calia prendre una cullerada d'aquell potingue infernal per sentir realment fàstic i el calfred de repugnància que et recorria el cos mentre el beuratge s'endinsava en els budells. Et regirava de tal forma els intestins i l'ànima que et quedaven ganes de tot menys de dinar, que segurament era el que més necessitaves.

Posteriorment tragueren unes ampolles de ferro. I

També férem us del super conegut Quina San Clemente
Allà pels finals dels anys 50, l'empresa Lopez Germans SA, de Màlaga, treia al mercat el vi, Quina San Clemente, i que en la seva primera publicitat ho presentava com: "Tónico aperitivo, beneficiosamente estomacal, para grandes y chicos. Vino purísimo añojado. Reconfortante y optimista. Despierta el apetito
La beguda va tenir cert èxit, però mes que entre la gent gran, entre la gent menuda, i en molt poc temps, es va convertir en una beguda indispensable en totes les cases espanyoles amb xiquets. I és que els xiquets que menjaven poc, ja que es creia que al donar-li un lingotazo de Kina, doncs se li obria la gana. Anem, que avui dia, més del 80% dels xiquets espanyols, estarien en mans de la tutela de l'estat, per inducció a l'alcoholisme !!
I és que amb la que es convertiria en una frase celebrisima de l'època, a banda dels espinacs de Popeye,  Kinito, acabava la cançó, de  l'anunci amb la frase "Da unas ganas de Comerrrrr !!", els deia a tots els xiquets d'aquella Espanya rància, que aquell vi era bo, que et feia venir ganes de menjar. I és que cal veure com són les coses, d’antany, ens inflaven a vi de Kina, oli de fetge d’abaetjo o coses per l'estil per empapusar-nos, i avui dia, posem als xiquets a règim per combatre l'obesitat. Com canvien els temps, eh ??

· Recorde també com a una pràctica desagradable, aquell artefacte, una perilla de goma vermella amb una cànula negra que es feia servir per a lavatives. Crec que jo la vaig poder evitar.
· Dins d'aquelles pràctiques cruentes associades a la malaltia, ocupava un lloc important la caixa platejada de les injeccions. Era el que més temíem quan ens posàvem malats. Recordo una ocasió en què després de diversos dies tossint com un tuberculós vaig sentir a D. Guillermo, el metge, dir "haurem de posar-li alguna injecció" de penicil·lina. La tremolor et venia de sobte i els plors apareixien abans de que vingués el practicant qui era el que feia aquesta tasca que avui fan les infermeres. També era habitual que algun familiar, amic o veí ho fera. El practicant era aquella persona que, per exemple, venia a casa a posar injeccions.

Solien portar, com els metges, un maletí negre de pell i guardaven les agulles i les xeringues en una caixa metàl·lica. Recorde a D. Pedro Viruela i D. Lisardo amb la seva moto gussi i més tard D. Valentín amb mobylette.
Les xeringues eren de vidre. Per esterilitzar les agulles, les ficaven en alcohol en la pròpia caixa i li donaven foc.
Les medicines injectables venien en pols, en una petita ampolla color ambre. En una altra ampolla estava l'aigua esterilitzada. El practicant llimava una mica l'ampolla per la seva part més estreta perquè es trenqués, absorbia l'aigua amb la xeringa, punxava l'agulla a la tapa de goma de la ampolleta ambre, s'injectava l'aigua i barrejava. Abans de posar la injecció posava la xeringa en posició vertical, li donava un copet amb l'índex perquè sortís l'aire, empenyia fins que sortia una goteta de la medicina ... i agafava l'agulla amb la mà dreta. Llavors, ens passava un cotó amb alcohol a la part superior del cul, donava uns copets i ens deia: "No ho posis dur que et fa més mal". En un dels copets, de vegades de forma imperceptible, ens havia ficat l'agulla. Ni que dir que la primera vegada vaig pegar varies voltes a la taula del menjador fugint de ma mare i ma tia fins que m’atraparen fen cap per avall a la falda de ma mare i subjectant les cames ma tia.

· És clar que no tot eren injeccions. Hi havia coses menys doloroses que fins i tot fins els donàvem categoria de llepolies, com el Calci 20 i la zarzaparrilla que si la meva mare es descuidava bevíem a morro en comptes de la dosi establerta que era la quantitat que cabia en el tap del flascó. El calci era per als ossos i la zarzaparrilla s'usava com a depuratiu quan et sortien grans. Pel seu color alguns deien que la zarzaparrilla havia estat precursora de la Coca Cola.

· Quan et feies una ferida, si estava en un lloc accessible del cos el immediat era llepar per  calmar el dolor i netejar-la tal com faria un gos, gaudint del seu sabor àcid.
Si darrere de la ferida no estava un acte punible, després t'acostaves per la cuina on apareixia ta mare per curar la ferida. Intentaves ser persuasiu perquè no usés l'alcohol com a desinfectant suggerint l'ús d'aigua oxigenada, assegurant que curava millor ja que no hi havia més que veure la espumeta rosada que produïa en la ferida al barrejar-se amb la sang. I escoltar la típica frase de “Que si cou és perquè cura”. D'un tros de llençol esquinçava una tira de tela amb què embenaven la ferida assegurant-la amb unes voltes de fil rematat per una llaçada que es deixaria anar a cada poc mentre l’embenat adquiria un color meitat brut meitat color de sang resseca.
El súmmum de l'eficàcia per aturar l'hemorràgia era el paper de fumar. Ho vaig aprendre del meu avi que es tallava freqüentment amb la navalla amb la qual s'afaitava un cop a la setmana abans d'anar a missa. Sempre tenia a mà un llibret de paper amb el qual s’envoltaven els cigarrets i quan es tallava col·locava sobre la ferida un tros de paper que s'adheria a la pell al contacte amb la sang detenint la sagnia ipso facto.
Amb l’aparició de La mercromina, com oblidar aquest sinistre potet de Mercromina? Cada vegada que ens fèiem una rascada aquí estava la nostra mare amb la 'miniperita' preparada per inundar les nostres genolls de vermell cridaner, de tal manera que la rapa acabava semblant una ferida de guerra de dimensions descomunals.
Durant dècades va ser la mestressa i senyora de l'armari de les medicines.
La mercromina que va arribar al nostre país en els anys 30 i aviat es va convertir en imprescindible. A finals dels 80 la proliferació de la povidona iodada va fer que comencés el seu declivi. En l'actualitat es pot trobar a les farmàcies, però la seva presència és gairebé testimonial.


Gases
Les gases no és exclusiu de l'època. Però aquesta caixa metàl·lica amb el quadradet vermell al mig i el fons blanc? No us evoca a la vostra tendra infància?
Avui en dia es venen en caixes de 25, 50 o 100. Però gairebé sempre la caixa és de cartró, res a veure amb aquesta metàl·lica a la qual després li donaves un ús extra com pastiller.
Va ser tota una novetat l’aparició de les tires adhesives, conegudes popularment com a tirites i que en la meva infància l’anunciaven així:
· I que dir dels bolquers i dels nostres culs. Els pólvores de talc, aquells del tub color rosa. Avui hi ha bolquers que per molt que et pixis mantenen el culet sempre sec i et serveixen per netejar la merda sense haver de tocar-la. Les mares modernes et empastifen el cul amb abundant pomada amb no sé quants components miraculosos que mantenen la pell hidratada i sana.
En aquella època eren bolquers reutilitzables de gasa que es doblegaven en triangle, ficant una punta entre les cames i tancant-ho amb un imperdible sobre els altres dos vèrtexs. Si et pixaves eres el primer a gaudir de les virtuts hidratants de l'orina i la merda es quedava adherida a la trama del bolquer igual que el formigó s'insereix en la ferralla. Al cul et feien fora pólvores de talc que en comptes d'hidratar la pell la s'assecaven, de manera que el cul se't omplia de nafres fins a semblar un leprós. Després calia treure la merda dels bolquers abans de rentar-los i tota la casa era un estenedor mentre el xiquet estava en època de cagar-se.
L’aparició del bàlsam bebè va ser de molta ajuda per l’escaldat.
· Fa anys, a les escoles, quan a algú li feia mal el cap o tenia ganes de vomitar li enviaven a la farmaciola. Allà al xiquet o xiqueta els 'tractaven' amb mig terròs de sucre humitejat amb aigua del Carme, una antiga recepta elaborada amb alcohol i plantes medicinals formulada com a remei 'antihistèric
Fa més d'un segle una farmàcia de Tarragona va començar a comercialitzar aquest "licor que cura", creat per un frare carmelita francès a 1611. A mitjan segle passat, eren poques les cases que no comptaven amb l'ampolleta d'aigua de tarongina macerada en alcohol. Presa en infusió o impregnada en un terròs de sucre, l'aigua miraculosa es prenia en casos de malestar estomacal o mal cos amb resultats sorprenents i immediats. Encara es ven, sobretot a senyores grans que segueixen confiant en els seus efectes.

· I per els llavis tallats i les esquerdes del nas feiem servir la Suavina. El clàssic bàlsam per a llavis data de l'any 1909 i va ser creat per Vicente Calduch com a remei per als llavis esquerdats dels treballadors del camp de Vila-real.
Es tracta d'un preparat de vaselina amb essències de llimona i mentol que encara es ven tot i la presència en el mercat d'altres fórmules més actuals i sofisticades.
· Segur que també recordareu (amb horror) el tràngol d'haver de posar-se un supositori. Avui en dia (afortunadament, deuen pensar molts) aquesta via d'administració de fàrmacs ha passat pràcticament a millor vida.
"Van arribar a tenir una importància tremenda"
El supositori de glicerina és d'aquestes coses incòmodes de posar però que no podia ser més efectiva per evacuar res més posar-ho.
Per què les nostres mares ens martiritzaven amb el maleït supositori per a qualsevol tipus de cosa? Era molt típic que et posessin el típic de biodramina per aguantar el mareig al cotxe.
¿I les bronques que ens feien fora quan res més posar-nos teníem inevitablement ganes d'expulsar-ho per la tassa del vàter?
· En aquells anys les malalties reumàtiques, a diferència del que passa avui, no estaven descobertes majoritàriament, així que era comú dir "tinc reuma" o "em fa mal el reuma". D'aquesta manera, a una persona podien fer-li mal tant els ossos com les articulacions, i podia bé tenir una artritis o un fibromiàlgia, que era igual. Totes aquestes malalties quedaven agrupades sota el nom genèric de reuma.
El gran aliat d'aquestes malalties era el Liniment Sloan, també anomenat el tio del bigoti. Un pot de vidre que contenia un líquid que igual s'aplicava, mitjançant fregues, a la zona afectada pel dolor reumàtic que en els esquinços o en els dolors de ciàtica o lumbàlgia. El seu equivalent avui seria el Reflex. Aquell Liniment Sloan, d'olor, fort i penetrant, era molt habitual a les cases en les nits d'hivern sobretot.
· Les digestions pesades, o senzillament alguna afecció estomacal podien donar lloc als molestos ardors. No hi havia problemes, ja que el socorregut bicarbonat venia en auxili de l'atribolat ardorós amb un efecte immediat.
La sals de fruita també caminaven ja presents en aquella època.
·        Per acabar em remuntaré a la meva època d’estudiant en el que corria el rumor de que hi havia unes pastilles màgiques amb les que passaves la nit estudiant i superconcentrat, com si res. M’estic referint a la Centramina.
I com no, clar, era amfetamina.
És evident que tant en medicines com a metges i mitjans, la medicina ha tingut un avanç espectacular en pocs anys, propiciat especialment per les tecnologies. Seria doncs injust intentar comparar una medicina i una altra.

Acabarem avui en la sèrie dels malnoms acompanyats de “El Tio” i “La Tia”
MALNOMS AMB EL TIO O LA TIA (Continuació)
Raya, La tia
Redimonia, La tia
Relonja, La tia
Risos, El tio (tenia els cabells arrissats)
Riuets, El tioRompetechos, El tio
RoscaEl tio (era Forner)
Roseto, El tio
Rovira, La tia (eixe era el seu cognom)
Rullo, El tio
Sabata, El tio (era "dolçainer" i quan s'arreglava per anar a tocar, disposava d'un parell de sabates per calçar, cosa extraordinària en l'època)
Salinera, La tia
Salsera, La tia/Salsero, El tio
Santroqueta, La tia
Sastre, El tio (era sastre)
Sau El tio (Provenien de Barcelona i quan saludaven o feien com a Barcelona dient adéu-siau i d'ahi Sau)
Sec, El tio  (rferència a un personatge molt seriós i molt prim)
Sellena, La tia
Sergia, La tia  (aquest era el seu nom que després passà als seus fills com a sobrenom (Ernesto la Sergia, Consuelo la Sergia,, ..)
Serrana, La tia
Sidora, La tia (per deformació d’Isidora)
SincosientosEl tio (comptava així en arribar a aquesta xifra)
Sindinero, El tio (personatge que, arribat a la Vall com foraster, va muntar un comerç en el qual fiava als clients. Inquiet, no trigava molt temps en passar pels domicilis dels avalats per cobrar les corresponents deutes)
Siriaca, La tia (per feminització de Ciriaco)
Sisquet, El tio (era Francisco de nom)
Siuá, El tio
Soneja, El tio  (Els seus pares eren de Soneja)
Sota, El tio (per la semblança en la sota de bastos)
Tabalet,  El tio (relacionat amb l'activitat musical. Possible referència a una persona molt xerraire o pesada)
Taco, El tio
Tafarrero, El tio (feia rabastes). Rabasta: Peça ampla i corbada, de cuiro, sola, tela forta o fusta, que subjecta la sella o bast per darrera passant per sota la coa de la bístia)
Tirole, El tio
Tito, El tio
Tolitro, El tio
Tollina, El tio
Tordillo, El tio (senyor molt jove amb tots els cabells blancs)
Torrillo, El tio
Tort, El tio
Tos, El tio
Varó, El tio (fa referencia a que era l’únic “varón”de la família)
Vicari, El tio
Vividor, El tio (L’agarrà un bou que es deia així)
Ximo  Capa, El tio  (es deia Ximo i era dels pocs que usaven capa a la població)
Xochimeta, La tia
Xueca, El tio  (originari de Sueca, era aficionat a la beguda i al mencionar el nom del seu poble li "fluixejava" la llengua deformant així la pronunciació).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada