EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESCAGASSAR-SE/ESCAGARRUSSAR-SE1.- Decandir-se per un excés d'anar de ventre. Evacuar, fer de cos de manera involuntària i sense traure's la roba.
2.- Produir diarrea (a algú). Fer-se de ventre damunt.
- “Les prunes m'escagassen”.
3.- Tenir diarrea.
- “Amb el canvi d'aigües sempre s'escagassa”4.- Cagar-se de por. Acovardir-se, deixar-se abatre per la por.- "Estava a soles en casa i de vore caure el rellamp tan a prop em vaig escagassar"



5.- Fer-se arrere d'una decisió presa:
- "Volia deixar-me la faena, però m'he escagassat"
6.- Ser un cagat o estar cagat:
- "Eixe és un escagassat"



ESCALFADOR

El seu origen té que veure amb escalfar, donar calor. I en concret, l’escalfador que està en desús és l'instrument de metall a manera de cassola, amb un mànec llarg, que s'usa com a recipient de caliu i es posa entre els dos llençols del llit per escalfar aquest.
La calefacció de gas o de gasoil no es va instal·lar de forma general fins l’últim quart del segle XX; tradicionalment les cases s’escalfaven amb la llar de foc, que normalment estava situada a la cuina -perquè, de fet, s’utilitzava també per cuinar-. A l’hivern, les cambres per dormir, sovint poc assolellades, estaven fredes i humides a l’hora d’anar a dormir. Per esmorteir la fredor dels llençols, des del segle XVII i fins al XX a les cases de pagès i de poble era habitual tenir un escalfador, que es possava entre els llençols per escalfar el llit abans de posar-s’hi. A l'interior s’hi posaven unes brases per generar escalfor.
Els escalfadors estaven dissenyats per a ser moguts a l'interior del llit per distribuir la calor per tota la seva superfície. Alguns exemplars comptaven orificis a la tapa a través dels que deixava escapar la calor. Altres eren completament descoberts amb una estructura semicircular a la part superior per allunyar les brases del llençol. La seva composició totalment de metall feia que la calor es transmetia uniformement tant als llençols de sota com a les superiors.
Amb l’arribada del material plàstic a mitjans del segle XX les bosses d’aigua calenta van substituir l'escalfador a les cases.

ESCAPULARI

Primerament es deia escapulari monacal per ser la peça llarguera de roba, de 20 a 25 cm. d'amplada, amb un forat central per on passa el cap, i que, descansant damunt les espatlles, penja per davant i per darrera de l'hàbit com a distintiu de certes ordes religioses com els carmelitans, dominics, etc.
Aquest se'n va derivar en l'escapulari devocional, més menut i consistent en un conjunt de dos trossets de tela units amb un cordó, o de dues laminetes de metall amb una cadeneta, que es pengen pel coll, un damunt els pits i l'altre damunt l'esquena, i solen servir, beneïts i indulgenciats, com a distintiu de certes congregacions pietoses.
Un cop imposat l'escapulari, habitualment es substitueix per una medalla.
I què vol dir que estigui imposat?
El primer escapulari d'una persona ha d'estar beneït per un sacerdot i imposat, que és una brevíssima cerimònia en què el sacerdot diu: "Rep aquest escapulari beneït i demana a la Verge Santíssima que pels seus mèrits, el portis sense cap taca de pecat i que et protegeixi de tot mal i et dugui a la vida eterna".
I això d'on ve?
Segons la tradició, l'escapulari, tal com es coneix ara, va ser donat per la mateixa Mare de Déu a sant Simó Stock el 16 de juliol de 1251. La Mare de Déu li va dir: "ha de ser un signe i privilegi per a tu i per a tots els Carmelites: qui mori usant l'escapulari no patirà el foc etern". Més endavant l'Església va estendre aquest escapulari als laics.
Quan volem dir que una persona és hipòcrita solem emprar l’expressió:
   * Esser un escapulari amagat.
Mentre que si fracassa en una cosa de què un s'havia avanat diem:
   * Xafar-se o calcigar-se l'escapulari.
També és la pràctica pietosa en honor de la Verge del Carme, que consisteix a resar set vegades el Parenostre, Avemaria i Gloriapatri.

ESCRIVENT-A

Persona que té per ofici escriure per compte d'altri, especialment al dictat, o copiant, o fent anotacions de comptabilitat.
Aquest ofici va estar al llarg de més d'un segle. Es dedicaven a fer una funció social de comunicació al servei de totes aquelles persones que no sabien llegir ni escriure i que necessitaven transmetre notícies a d'altres. L'elevat índex d'analfabetisme que hi havia al nostre país a finals del segle XIX va propiciar l'aparició d'aquest negoci, sobre tots a les ciutats.
L'ofici d'escrivent va néixer al carrer i es va formar al carrer, a les places, després en les xicotets casetes construïdes humilment per desenvolupar aquella tasca tan important de fer comunicar-se a les persones a través d'una tercera. L'escrivent es posava en els mercats o en les rodalies de les oficines de Correus. Allà escoltava atentament l'encàrrec d'una persona.
El llenguatge escrit té i tenia funcions destacades i immenses. Els escrivents públics i afins redactaven cartes i omplien formularis per compte de persones que necessitaven ajuda per escriure. Les tasques d'aquests bons homes en referència al seu treball, eren, aparentment fàcils ... però no només calia saber escriure i tenir una bona lletra, també calia saber de tot el que envolta una part de lleis i aquells formularis oficials tan cruels i inentendibles per a la gran majoria; d'aquelles pòlisses que tot paper oficial portava. De lletra pulcra, els escrivents havien de tenir una cura exquisida i no fer taques en els escrits. Per a això, comptaven amb una sèrie de remeis per a aquests accidents; des de xuclar la tinta i deixar-la assecar, per després raspar amb un ganivet, fins a la dissolució d'esperit de sal (àcid clorhídric) en aigua, que semblava ser la millor solució. Altres instruments que tenien sempre a mà els escrivents eren: paper, ploma, navalla, llapis, faristol, regle, compàs, falsa regla, fulla, hòstia, violeta de font, salvadera, tinter, tinta ... la llista era una cosa nombrosa, però, tot el nomenat era útil i molts d'ells, necessaris.
Aquestes primeres casetes eren de fusta i disposaven d'un escrivent a l'interior que oferia els seus serveis per escriure cartes que els seus emissors li dictaven a cau d'orella.
A partir dels anys 1920's les cartes van començar a ser escrites a màquina i no era gens estrany de veure-hi olivettis i underwoods.
Als pobles aquesta funció la desenvolupava aquella persona que destacava pels seus coneixement i es prestava a ajudar a les persones que ho necessitaven.
A mesura que el nivell d'analfabetisme començava a minvar, aquests escrivents varen tenir menys 
demanda i més dificultats per desenvolupar la seva tasca. Molts s'havien reciclat i especialitzat en la redacció i tramitació de documents administratius (certificats de penals, instàncies i sol·licituds, factures i traduccions).

ESCUDELLA
L'escudella és un plat soper o fondo de terrissa, porcellana o altres materials en forma de casquet semiesfèric allargat, generalment sense anses, on hom serveix sopa, brou o aliments semblants. Els terrissaires que en fabriquen s'han anomenat tradicionalment escudellers.
L’escudella forma par d’una expressió popular per a referir-nos a quan una persona sembla que és un santet sense ser-ho.
· Semblar que no ha trencat mai cap plat ni escudella
El terme escudella també designa una mena de tassa, de forma semiesfèrica o aproximadament semioval, de cabuda variable però inferior a un litre, que serveix per a prendre brou, llet, cafè, te, etc..
Una altra expressió diu:
· Posar terra en l'escudella (Crear-li dificultats, fer-li difícil d'obtenir allò que vol)
I en gastronomia, l’escudella és un menjar compost d'arròs o fideus amb patates, col i alguna altra verdura o pasta de sopa, cuit tot amb el brou de la carn d'olla.
Algunes expressions tenim:
· A qui no vol brou, set escudelles (Vol dir que a qui no vol una cosa li sol sobrevenir aquesta abundosament ).
· Bon dia i bona olla (Es deia quan dos persones es trobaven de matí i es saludaven sobretot en temps de la misèria perquè el qui tenia un bon plat d'escudella dinava i moltes vegades no menjava res més).
· Escudella i vi, fa bon sagí (Es diu per proclamar les bones qualitats alimentícies i confortants d'aquells aliments).
· Escudella que no has de menjar, deixa-la cremar (Vol dir que convé no ficar-se en assumptes que no ens atanyen).
· Fer escudella (Fer fàstic, empipar).
· Quan l'escudella és calenta, no la deixis refredar (Significa que convé aprofitar el moment oportú, abans que passi l'oportunitat).
· Qui no menja escudella, quan és mort no beu en botella (Es diu humorísticament a la mainada quan no vol menjar sopa).
D’aquí que també es refereix a l’escudella a la quantitat de líquid o de minestra que cap dins una escudella.
I de l’escudella a l’acció de:
ESCUDELLAR.- Distribuir (sopa, escudella, caldo, etc.), posant-lo en les escudelles o els plats. I si ho fa per a un mateix, aleshores l'acció és servir-se en el plat.
I per tal de col·locar els atuells en la cuina hi havia
EL ESCUDELLER.- Post o pedrís col·locat a certa altura i adossat a la paret de la cuina, per a tenir-hi escudelles, plats, olles i altres atuells.


ESCURADA.
Tres són els significats que tanquen aquesta paraula:
1.- Acte i efecte d'escurar o netejar fregant.
2. Conjunt de plats, olles, escudelles i altres atuells de cuina i menjador escurats o preparats per a escurar.
3. Conjunt d'atuells de terrissa usats en la cuina o en el menjador.
Fem ús d’algunes expressions que diuen:
· Costar més l’espart que l’escurada (Es diu quan puja més la part secundària que la principal d’una cosa)

· Això és més clar que l'aigua d'escurar (No ésser molt clar).
· Escurar el calaix (Treure'n tots els diners que conté).
· Escurar les butxaques [d'algú] (Fer-li gastar tots els diners que porta)
· Escurar-li la panxa (Incitar algú a parlar per a obtenir la informació que interessa).
· Escurar la botella (Beure'n tot el contingut).
· Escurar-li la cassola (Fer a algú moltes preguntes, cercant d’indagar alguna cosa)
· Escurar-se la gola [o el coll] (Tossir per a llevar-se alguna molèstia, irritació, de la gola)
· Escurar-se les dents (Llevar-se els fragments de menjar que s'han ficat entre les dents)
· Escurar-se les orelles (Llevar-se la cera de les orelles)
· Escurar-se les ungles (Llevar-se la brutícia que s'ha posat entre pell i ungla)
· Deixar escurat (Arruïnar-lo)
· Estar [o quedar] escurat (Arruïnar-se)
· Xerrada que xerrada i l'escurà a la pica (Es refereix a algú que per parlar, deixa de fer la seva feina).
NOTA Cal no confondre l’acció d’escurar amb la de fregar.
En valencià, «fregar», en el sentit de netejar, és l´acció de friccionar amb un fregall, una baieta, un drap, una monya, etc., qualsevol superfície dura que es vulgui netejar. A més, té altres accepcions. Mentre que «escurar», a banda d´altres significats, és, específicament, netejar els elements de la vaixella: gots, plats, culleres, cassoles, tenedors, etc.
En castellà, els dos sentits esmentats, si s´assimilen en el verb «fregar».
En canvi si és habitual fer us del verb “rentar” en el mateix sentit d’escurar.
- “Rentar els plats”

I com a derivat tenim:
L’ESCURADOR.- Pica de pedra, poc fonda, on hi ha els gibrells o conques que serveixen per a escurar els plats i altres objectes de la cuina.
I fins i tot està la joguina
ESCURADETA.- Vaixella de joguina amb què juguen les xiquetes.

ESGRANAR/DESGRANAR
1. Desfer de gra en gra; treure els grans a una cosa que els conté o que n'és formada.- "Vaig esgranar una panolla per a fer roses".- “La magrana s'ha desgranat”.

2. En sentit figurat es diu de esbrinar, adquirir coneixença detallada d'una cosa.
- “Va ser una entrevista de treball en el que vaig esgranar amb tot detall el meu currículum”

ESGUITAR
1.- Fer esguits.
      - "No t'acostes, al toll d'aigua que si passa un cotxe t'esguitarà".
ESGUIT: Esquitx; petita quantitat d'aigua, de fang, etc., que es desprèn d'alguna cosa i és llançada a distància en agitar-la violentament, colpejar-la, etc.
      - "Els xiquets, en agitar l'aigua de la safa, s'esguitaven la cara".
En sentit figurat tenim una expressió que diu:
      · Ser un esguit de bací (Tenir mal geni, esser poc pacient)
També esguitem saliva quan parlem; aleshores fem servir una expressió que diu:
      · Tirar capellans
I si algú te la cara molt menuda li diem:
      · Tenir cara d´esguit
2.- Banyar o embrutar d'esguits.
      - Posa't un davantal en fer el sofregit si no vols esguitar-te d'oli.
3.- Arruixar, banyar.
      - Els xavals van passar per l’aspersor i van eixir tots esguitats.
4.- I en sentit figurat ho diem quan una persona entrega (alguna cosa, especialment diners), sense tindre'n ganes.
Aleshores fem ús de l'expressió:
      · Fer esguitar (Fer donar diners)
I també quan alguna persona es veu esguitada amb motiu d’haver-se realitzat algun fet poc recomanable. Aleshores te el significat de tacar o macular.
      - L’escàndol de la corrupció política ens va esguitar a tots els valencian-es .

Derivat d’esguitar tenim la paraula:
ESGUITÓS-OSA.- Es refereix a aquella persona bròfec, repelenc i aspre.

ESMENT1. Cura, atenció.      - Posa esment a fer bé les coses.      - Para esment, que només t'ho diré una vegada.2. Menció; al·lusió a una cosa recordant-la.      - D'això que et dic, no en facis esment a ningú.      - Un fet digne d'esment.   · Tenir esment [d'alguna cosa] (Adonar-se d'alguna cosa, tenir-ne notícia)3. Record, memòria.      - Quan en va prendre esment ja era massa tard.   · Vindre [o tindre] a esment [alguna cosa] (Acudir al pensament)

ESMOLAR.- Fer agut el tall o la punta (d'una ferramenta, una arma, etc).
   - Esmolar un ganivet, unes tisores...
Vegem algunes expresions:
   • Esmolar les dents (Preparar-se a atacar).
   • Esmolar-se la llengua, o els queixals, o sa garrova (Xerrar molt i sense necessitat).
   • Esmolar-se les ungles (Esforçar-se molt, escarrassar-se).
Per tal d’esmolar es feia servit la pedra i la roda d’esmolar.
Pedra d’esmolar.- Segons el material del que estan fetes tenim pedres naturals o pedres de material sintètic.
Pedres naturals. Generalment s'extreuen de mines.
Pedres de material sintètic. Solen estar fetes de materials ceràmics abrasius com ara el carborúndum (carbur de silici) o el corindó.
Roda d’esmolar.- En general, consisteix en una pedra giratòria.
També segons el material tenim la pedra natural (arenosa de gra abrasiu, esquist, etc) o artificial (carborúndum, esmeril, etc).
Hi ha una expressió que diu:
   • Ser més dur que una pedra d'esmolar (De poca intel•ligència, obtús)
I per tal de realitzar aquesta acció tenim l’ofici d’esmolador i l’eina d’esmolar:
ESMOLADOR-A
1.- Que esmola
2.- Persona que té per ofici esmolar ganivets, tisores, etc.

ESMUSSAR
1.- Fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d'una eina, d'una arma.
   - El ganivet s'havia esmussat.
2.- Causar una impressió aspra i desagradable a les dents pel contacte d'una cosa àcida, per un soroll estrident.
   - La fruita verda m'esmussa.
   - Eixe soroll m'esmussa.
    • Hi ha qui s'esmussa del dolç i de l'agre no (Critica els qui tenen mal gust).
   • Esmussar-se els dents.- Esmussar les dents és una reacció física de rebuig davant un soroll, com ara les ungles que rasquen una pissarra o una forquilla fregant un plat.

ESPARDENYA

Calçat de sola de cànem trenat (o espart o jute), puntera i taló de tela grossa, empenya feta amb vetes (o també amb tela grossa) i generalment amb dos vetes que es lliguen al turmell.
Les havia de dos tipus, l’espardenya de careta, que cobria únicament el dit polze, la preferida pels llauradors valencians, i l’espardenya de cara, la puntera de les quals, prou reduïda, cobria tots els dits del peu i era de cànem, igual que el taló. Es lligaven al peu per mitjà de dos cintes o betes, de color negre o blanc, que eixien de la puntera encreuant-se per damunt de l’empenya fins a la talonera on s’introduïen en dos traus, un a cada costat i s’encreuaven i lligaven al turmell o a la cama. Més tard es va introduir la lona o altre teixit gruixut per fer la puntera i el taló que seguien sent peces independents que deixaven el peu descobert.
L’espardenya és un calçat que és manté; però no com ús, encara que alguns romàntics se les pose, sinó com una fabricació artesanal per tal de que no es perdi aquest article de tant arrelament en el nostre País Valencià. Avui són el complement imprescindible de la indumentària tradicional folklòrica a tot arreu de la geografia valenciana.
Al llarg dels segles la espardenya era el calçat de les gents del camp i des La Vall d'Uixó es fabricava per a molts territoris nacionals.
Trobem moltes expressions amb la paraula espardenya:
   • Anar amb una sabata i una espardenya ( Anar de qualsevol manera, descuidat).
   • Anar com el tio llenya, amb una sabata i una espardenya (Amb mitjans insuficients, incomplets).
   • Companyia d'espardenya (Companyia que es dissol per qualsevol motiu d'egoisme).
   • Déu ens guard d'espardenya que es torna sabata (Es diu per al•lusió als nous rics o als qui es veuen enlairats sense mèrits propis).
   • El rector de la Mata, una espardenya i una sabata [Municipi castellonenc de la comarca dels Ports] o
   • Els de Xirivella, una espardenya nova i una vella (Es diu referint-se a gent descurada en la indumentària o en la netedat).
   • Més beneit que una espardenya (Molt curt d'enteniment).
   • Més cremat que una espardenya (Molt irritat, encès d'ira).
   • Portar un esclop i una espardenya (Anar amb peces de vestit molt bones i altres de molt dolentes).
   • Portar [o dur] merda a la sabata [o l'espardenya] (Tindre mala sort).

ESTANYAR

1.- Recobrir (un metall) d’una capa d’estany.
   - Estanyar una galleda, una casserola.
2.- Parar d’eixir sang d’una ferida.
   - Li va eixir molta sang fins que li va estanyar la ferida.
I per tal de fer la feina d’estanyar estava l’ofici de:
ESTANYADOR
Persona que anava per les cases estanyant olles, llibrells, ferrades i safates trencades.
Era un ofici de carrer. Anava per tot el poble cridant: “¡El estañador y el paragüeroooo!”
Les dones li baixaven alguna cassola, topí o plat d’escudellar que s’havia foradat. S’assentava a terra, a qualsevol brancalet del carrer, plantava el foguer ple de brases i atiava el foc afegint un grapat de totxos. Arrimava a les flames totes les seues ferramentes, una espècie de martell acabat en punta, en una vareta prima de ferro i un mànec de fusta, i les tenia al foc fins que se posaven roents. Mentrestant, llimava el forat de la peça foradada per a eliminar la part que poguera tindre rovell i, quan ho tenia net i llis, agarrava una barreta d’estany, li aplicava un martell roent per a fondre-ho i deixava caure unes gotes d’estany damunt del forat, fins que quedava tapat. Per a acabar, ho llimava fins deixar-lo llis i ho tornava apanyat.
A més a més dels atuells de ferro, les dones també li portaven recipients de ceràmica com cànters, tenalles, cossis i gibrells que s’havien badat. Veure fer eixes reparacions era algo espectacular. Es feia servir un filaberquí: un trepant molt estrany, que tenia un mànec de fusta sostingut en un joc de corretges que feien girar la broca cap a un costat i cap a l’altre alternativament.
A les dos vores de la bada, feia foradets aparellats, molt menuts. Preparava unes grapes d’aram i les enganxava als dos costats de la bada, formant una costura que reforcés la part badada. Tenia un potet en una pasta de color verdós, que untava en lo dit per tota la bada i als foradets de les grapes.


ESTRAPERLO
Molts haureu escoltat que fulano es dedicava a l’estraperlo perquè el que feia era un:
1.- Negoci il·legal de productes intervinguts per l'Estat, venuts a preus abusius.
Però el seu origen, res té a veure amb aquest significat; sinó al:
2.- Nom d'un tipus de ruleta trucada.
I és que la paraula Estraperlo prové de Straperlo i aquesta deriva com acrònim de Strauss i Perlowitz (en algunes fonts apareix tan sols com Perlo), dos socis d'origen holandès que en època de la Segona República van portar a Espanya una ruleta elèctrica. Aquesta ruleta es va presentar en societat el 1934 al Casino de Sant Sebastià i també va arribar a portar-se a Palma de Mallorca.
Es veu que havien subornat diversos polítics influents i així van aconseguir introduir-la al país. Evidentment, la ruleta estava trucada i ràpidament les autoritats es van adonar de l'estafa i es va prohibir aquest joc.
Hi ha múltiples escrits que asseguren que aquest assumpte anomenat "l'escàndol Strauss" va ser un dels motius que va fer saltar del seu lloc com a President del Consell de Ministres de la Segona República a Alejandro Lerroux a causa que el seu nebot Aurelio Lerroux va estar involucrat en l'assumpte, rebent, suposadament, suborns.
Però sempre que escoltem la paraula estraperlo ho diuen per referir-se al comerç fraudulent. Aixi hi diem també en dos situacions més:
3.- Mercaderia objecte d'estraperlo.
4.- Operació fraudulenta o de contraban.


ESTRENES
1. Regal, present, donat com a gratificació a un servici. Diners que es dona als xiquets i xiquetes per Nadal.
Per regla general les estrenes es donen el dia de Nadal, però hi ha costum, si hom no ha pogut recollir-les, d’allargar-se al dia 26, segon dia de Nadal o dia de Sant Esteve i durant totes les festes.
   - "El dia de Nadal els iaios ens donen les estrenes.”
Al País Valencià també es coneix amb l’expressió «anar a besar les mans» en referència al costum antic d’anar els xiquets a casa els padrins de bateig, avis i altres parents a felicitar el Nadal i a recollir les estrenes. En eixa visita es tenia costum de besar les mans dels parents per a felicitar-los i en senyal d’agraïment.
   - "El padrí sempre m’estrena el dia de Nadal".

El ritual venia precedit del típic dinar de Nadal a casa dels avis. L’avi preparava un bon dinar, que consistia en el tradicional "putxero", on no faltaven les riquíssimes "pilotes", patates, cansalada, carn, etc ... dolços, pastissos fets a casa, com mantegades. En acabar es procedia a l’entrega de les estrenes.

EXCUSAT
1. Latrina, comú.
Antigament, l'adjectiu «excusat», a més del significat de 'disculpat', tenia també el sentit de 'secret, ocult'. I en eixe sentit l'utilitzava en el segle XIV Francesc d'Eiximenis en el seu «Tractat de la luxúria» quan deia que «Isqueren per una porta escusada». Però d'este secretisme genèric passà a significar la dependència concreta d'una casa on les persones es recloïen per a fer en la intimitat més estricta les seues necessitats fisiològiques.


FAIXA
La faixa que està en desús és la peça de roba molt més llarga que ampla, que serveix per a cenyir el cos per la cintura donant-li dues o més voltes, sia per estrènyer el cos, sia per a subjectar els calçons o altres peces de vestit.
Avui es mante com a indumentària dels vestits regionals i folklòrics i en l’equipament dels pilotaris.
   - Els pilotaris duien faixa roja o blava segons l'equip.
Aquesta peça de la vestimenta dels nostres avis ha donat peu per a moltes expressions:
   • Anar amb el roc a la faixa (Prevenir algú d'alguna cosa; preparar per a un esdeveniment imminent).
   • Dur un còdol a la faixa (Tenir prou diners estalviats).
   • Guardar la mà a la faixa (Reservar-se; obrar amb gran precaució, procedir cautament).
   • Guardar-se un roc a la faixa (Estar a la defensiva).
   • caixa o faixa (Expressió que s'usa quan s'ha de prendre una decisió arriscada, jugant-s'hi el tot pel tot).
   • Salut i gràcia, i un duro en la faixa (Significa que convé tenir salut i gràcia de Déu, però també mitjans materials per a viure bé).
   • Tenir tants anys... i els de la faixa [o tenir-los [als anys] mamats i portats faixa] (Tenir una persona els anys que diu que té... i els que intenta amagar-se).
I com no, tenim al:
FAIXER-ERA.- Persona que fa i ven faixes de manera ambulant.

FALÇ.- Ferramenta constituïda per un mànec que subjecta una fulla corba de ferro acerat tallant o dentada, que s'utilitza per a segar.
FALÇÓ.- Ganivet molt corbat que serveix per a tallar branques d'arbusts.
FALCILLA.- Ganiveta un poc corba que empren els sabaters i basters per a tallar la sola.

FARINETES
Menjar popular compost de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua calenta, a vegades barrejada amb oli, carabassa o altres ingredients.
Plat típic d'hivern. Aquest senzill plat de farina i aigua o brou va ser durant segles el principal aliment de la gent humil de les nostres comarques d'interior, especialment a l'Alt Maestrat i els Ports, però el seu origen sembla remuntar-se a la civilització grega i romana, des d'on es va estendre per tota la conca mediterrània i gran part de la Península. 


FEIX
1.- Conjunt de tiges, branquillons o bastons disposats paral•lelament i lligats conjuntament. 
      - Un feix de canyes. 
2.- Conjunt de coses que es porten damunt.
      - L’ase portava un feix de llenya.
3.- Conjunt de coses unides o lligades conjuntament. 
      - M'oferiren un feix de bitllets a canvi del meu silenci.
4.- Gran quantitat. 
      - He hagut de suportar un feix de menyspreus.
5.- Càrrega difícil de portar. 
      - Suportar el feix dels anys.
 Està també la:
FEIXINA.- Feix de llenya, i especialment de llenya prima.


FÈNYER
1. Acabar de treballar la pasta damunt una post, donant-li la forma de pa o de coca.
En aquest sentit tenim algunes expressions:
      • Aplegar i fènyer (Expressa que quan arribem a un lloc determinat. immediatament aconseguim de manera satisfactòria tot allò que ens havíem proposat).
        • Pastar i fènyer [algú] (Dominar-lo completament).
      • Qui pasta i feny, tot li aconteny (Significa que el qui maneja una cosa és el qui està exposat a tots els accidents que puguin ocórrer envers d'aquella cosa ).
2. Fingir, simular. Figurar una cosa així com no és en realitat.

FILABERQUÍ.
Peça de ferro aproximadament semicircular, giratòria, que en els extrems forma colze i que en un d'ells permet de subjectar-hi una broca i en l'altre té un mànec o pom, i serveix per a perforar matèries dures, com fusta, ferro, pedra, etc.

FINESTRÓ
Batent, generalment de fusta, que serveix per a tapar la part vidrada de la porta d'un balcó, d'una finestra, etc., i privar, així, el pas de la llum.

FITA
1.- Senyal de pedra més o menys treballat, o bé d'obra, que indica la terminació d'una propietat immoble o d'un territori o bé per a marcar el recorregut d'una via, camí o carretera.
- Senyal situat als límits d'una finca per deslindar amb el veí.
- Senyal situat a la vora d'una carretera o d'una línia fèrria indicador de la distància des de l'origen.
- Senyal consistent en un munt de pedres amb què de tant en tant s'indica la direcció d'un camí.
2.- Moment o fet important. 
- Aquell descobriment constitueix una fita en la nostra història.

FLABIOL/TAMBORÍ
Flabiol.- Instrument musical rústic, consistent en un canó de canya, de llargada entre 12 i 35 cm., tallat obliquament a un extrem i amb forats pel llarg, que produeix un so semblant al de la flauta i sol esser emprat principalment pels pastors i per acompanyar certes festes de poble.
El flabiol normalment es toca junt al:
Tamborí.- Instrument d'entre 10 i 12 centímetres de diàmetre. Normalment és de fusta, però també n'hi ha de metàl•lics. Mitjançant unes brides se subjecta la pell i es tiba fins a donar-li el so que desitgem. S'utilitza amb una petita baqueta d'uns 25 centímetres de llargada.
El flabiolaire és l'encarregat de tocar també el tamborí, agafant la baqueta amb la mà dreta i el flabiol amb la mà esquerra.
El flabiol i el tamborí són el duet instrumental per excel·lència de la música tradicional valenciana: un sol instrumentista tocant la melodia amb una mà i portant el ritme amb l’altra ha estat essencial per a acompanyar els elements festius i fer ballar des del segle XIII fins al segle XXI, i malgrat tot ha sabut mantenir-se en actiu en gran quantitat de camps ( música popular, cobla, música antiga, clàssica, rock, experimentant amb jazz, latin.. ) sense perdre la seva essència d’instrument de carrer.


GALLEDA
Recipient de forma troncocònica invertida i a vegades cilíndrica, de metall, de fusta ferrada o de test, amb una ansa, que serveix per a poar, transportar o guardar aigua. 
A La Vall d’Uixó el coneguem més com a poal.
Diem les expressions:
Ficar el peu a la galleda (T'han descobert alguna que has fet malament)
Ficar-se de peus a la galleda [o poal] (Dir un gros disbarat, fer quelcom del tot inoportú)
No adormir-se el guix a la galleda, [a algú] (Esser aquest molt deixondit, no passar-li per alt les coses que li cal atendre)
Tirar-li una galleda d'aigua freda (Deixar algú amb les il·lusions frustrades)


GANXET
1.- Agulla arquejada formant dues puntes, que les dones empren per subjectar-se els cabells.
- Arrima’m eixe ganxet per subjectar-me la grenya que em cau a la car.
2. Tija de metall, d'os, de fusta, etc., amb la punta doblegada formant un petit croc o ganxo, que serveix per a fer a mà treballs de punt i de malla.
- He anat a la merceria a comprar-me uns ganxets per iniciar la lavor del punt de ganxo.
3.- Labor de punt i malla feta amb el ganxet.
- Mireu quin mantell de ganxet he acabat.
I per tant tenim l’acció de fer ganxet quan amb l’ajut dels ganxet i un cabdell de fil elaborem diferents teixits per a casa.

GARBELL.- Receptacle que té el fons ple de forats iguals i que serveix per a separar objectes de grandària desigual deixant passar els uns i retenint els altres. Generalment és de forma circular, amb una riscla o vorera sòlida. El material de què és fet, varia segons els usos als quals es destina i segons les comarques: els garbells més usuals són els de triar cereals i els que empren els paletes per a triar les pedretes i la terregada o guix mòlt. El fons dels garbells sol esser de pell, d'espart o de joncs, i modernament de tela metàl·lica.
Vegem algunes expressions:
Deixar com un garbell (Deixar ple de forats)
Semblar un garbell [o Estar fet un garbell] (Estar molt foradat)
Fer del cel garbell (Donar entenent una cosa per altra)
Haver de treure a prendre el sol anb un garbell (Es diu d'una persona envellida o molt tímida)
Pescar el sol amb el garbell o 
Poar amb garbell (Treballar en va, fer coses inútils) 
Sedàs clar i garbell espès, fa ric pagès (Significa que cal fer poques porgueres i menys segó, a fi que surti més pa)

Tenim l’acció de GARBELLAR per a triar o netejar, gen. llegums, amb un garbell.
A no ser que fem un treball inútil i aleshores el que fem és: 
Garbellar aigua.
Garbellar aigua avui en dia té un protagonisme principal entre la classe política alhora de voler fer pactes de govern amb reunions en que les discussions s´allarguen de manera innecessària derivant en una perduda de temps i a la fi no arribar al pacte.
I si barreja mentides amb veritats diem que: 
Cal garbellar el que diu.
- Garbelleu tot el que us expliqui perquè diu una mentida darrere l’altra.


GARBÓ.- Feix de sarments o de branques primes de qualsevol planta, destinat a fer foc, a alimentar el bestiar, etc.
«Garbó és un diminutiu de garba; és un feix de matèries vegetals que no es pot doblegar —llenya, branques, canyes, etc.—, mentre que garba és un plec de matèries doblegades —herba, palla, etc.
Arreplega la llenya i fes-ne un garbó.


GATERA/GATONERA.- Forat redó en una porta o en una paret per on poden entrar i eixir els gats.
Antigament, les gateres eren tan simples com un forat fet a la porta o la paret de cases o pallers per permetre l'entrada lliure als gats. Gràcies a elles, els gats contribuïen a mantenir allunyats als rosegadors de les reserves de blat i blat de moro allà guardades. Tot i que aquesta necessitat ha desaparegut, algunes cases antigues i pallers encara les conserven.
Trobem l’expressió:
Deixar-se els pèls en la gatera (Passar per un perill imminent)


GAVELL
Ens referim a dos significats:
1.- Feix. Amb dues situacions:
Braçat. Feix de coses (llenya, herba, espigues, etc.) que es pot portar amb el braç.
Feix de llenya menuda tapat de terra, que forma un munt per a esser cremat i servir de femada al camp.
2.- Munt. Conjunt, reunió de coses, de persones, generalment poc ordenada.
Del gavell es deriva la GAVELLADA com:
1.- Conjunt de manats o falcades d'espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després diposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba.
Hi ha una expressió que diem quan dues persones fan bona parella:
Fer bona gavella 
2.-  Gran quantitat.


GAVETA1.- Caixó de fusta o de goma quadrangular amb les parets inclinades, que els paletes o mestres de cases empren per a pastar-hi la massa d’obra.2.- Ferrada de fusta o de llauna, de forma cilíndrica o lleugerament cònica invertida, per a tenir-hi aigua.


GUARET.

1. Terra de conreu llaurada i encara no sembrada; especialment la que es deixa sense sembrar durant un o més anys perquè reposi.
2. Llaurada primera d'un camp que ha de sembrar-se.
Hi ha una expressió que diu:
   · Anar xafant guaret (Caminar malament, com si s'anara xafant la terra solta recent treballada)
3. Fondària de la llaurada, del solc que es fa en llaurar.
Es diu quan la llaurada té poca fondària;
   · Fer poc guaret


GUIX.

El seu origen és el mineral més conegut com algeps, format per sulfat de calci hidratat, mineral que cristal·litza en el sistema monoclínic i que es usat en construcció 0btenint-se per calcinació del sulfat de calci.
Però aquest material ha donat utilitat a diferents objectes i usos:
1.- Pastilla d'esteatita, generalment de color blanc, usada pels sastres i les modistes per a marcar en la tela el lloc per on s'ha de tallar o cosir.
2.- Clarió. Pasta blanca composta d'algeps i de greda que, en barretes, s'utilitza per a escriure en la pissarra.
3.- Escaiola. Amb dos usos en medicina:
   a) Algeps de gra molt fi amb el qual es fan els embenats immobilitzants.
   b) Embenat immobilitzant que es fa amb una bena impregnada d'una solució d'escaiola que posteriorment se solidifica.

HACA.- Cavall menut i vigorós, l'alçada del qual no passa de metre i mig; però amb molt de nervi.
Aquest animal és el més usat en l’esport valencià del tir inarrossegament.
Vegem algunes dites i expressions:
   * Bona està l'haca, però està flaca [o Encara és viva l'haca, però molt flaca] (Es diu al·ludint a una cosa que s'aguanta sols aparentment, amb molt de perill de desfer-se o arruïnar-se)
   * Del burro burrades, de l'haca potades
   * Ets més pesat que una haca morta (Es molt molest, carregós, difícil de suportar)
   * Fer l'haca (Ser brusc)
   * Haca jove, carro vell: desfet el carro (El significat està relacionat amb la impetuositat de la joventut)
   * No hi ha tal haca (No hi ha tal cosa, no és veritat això)
   * Sense haca ni barraca (Sense casa ni fogar, sense béns, en extrema pobresa)
   * Ser una haca mossegadora (Es diu de les persones en mal geni)
   * Ser [algú] més animal que una haca (Ser brusc, poc considerat)
   * Una haca l'ha treta; l'atra haca, la trac? (Calembur amb què els valencians, pronunciant-ho ràpidament, embullen els no valencians, que de moment no saben interpretar la frase)
   * Anar l'haqueta (Funcionar be una cosa)
   * Si que va l'haqueta (Quan una persona fa una cosa estranya, inusual o va massa ràpidament en alguna cosa)
   * Et passarà com a l'haqueta del senyor retor, que quan s'havia acostumat a no menjar, es va morir (Quan determinat comportament incorrecte i repetitiu d'algú li pot ocasionar conseqüències negatives per a la seua salut o per a la seua economia)
   * Eixa haca arre, uo! (És el que es diu als cavalls, mules i matxos per fer-los parar)
   * De Muro, ni haca ni burro, ni cosa que valga un duro (Ho diuen satíricament referint-se a la vila de Muro d'Alcoi).



GERRA.- Atuell de terrissa cuita (i també de vidre o de metall), la secció circular del qual va augmentant fins a certa distància de la boca i després va disminuint fins a la base; serveix per a tenir líquids, fruits, confitura, etc.



GIBRELL/LLIBRELL .- Recipient de terrissa, a manera de plat gran, de forma troncocònica invertida, més ample que alt, i que serveix per a escurar els plats, rentar-se els peus, posar coses en remull, etc.

IGUALA
La iguala, era un import mensual que la família pagava directament al metge que permetia tant poder-se visitar a la seva consulta com per demanar-li que vingués a casa si el malalt no es podia desplaçar.
Era una relació directa entre la família i el metge, sense entitats asseguradores ni sistemes públics de per mig. Quan la malaltia és complicava i pels medicaments, el mateix metge et facilitava l’accés a la sanitat pública.
A mesura que el sistema públic sanitari va començar a ser efectiu i es va anar ampliant, les iguales van passar se ser un tema residual, fins a desaparèixer, que permetia a poder anar a la visita privada del metge. Els metges ara treballaven a la sanitat pública

JOQUER.- Barra o embarrat on dormen les gallines.
Gallines al “joquer” que no al “jòquer”(de moment les gallines no juguen a cartes) vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”.
Per això diu la dita que:
   · La gallina de dalt, caga la de baix. Que ve a dir que els rics i els amos sempre foten als pobres i als treballadors. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència...


JORNAL DE VILA.- Dia de feina sense cobrar que es fa per contribuir a les càrregues del comú d’un poble.
Tots coneixem amb el nom de jornal el sou que es guanya pel treball d’un dia, setmana o mes, els beneficis econòmics obtinguts per la feina feta en un determinat espai de temps; també al treball realitzat d’acord amb un sou diari determinat s’anomena treballar a jornal.
Generalment és un terme emprat majoritàriament des de l’antiguitat per designar el sou de diferents tasques principalment agrícoles, de manera que des de temps immemorials es distingien diferents tipus de jornal, de cavar, de vinya, de sembrar, de llaurar…
Doncs dins d’aquest context existia al mateix temps i cada cert temps, segons necessitats comunes, els ciutadans, de manera gratuïta, dedicaven uns dies al servei de la comunitat, en allò que s’anomenava jornal de vila, feines que es feien per contribuir a les càrregues comunes.

JOU.- Peça de fusta o de ferro, més o menys corbada, amb la qual dos bous, ases, etc., són junyits pel cap o pel coll a l'aladre o al carro.
A la part central del jou hi ha unes clavilles, a les quals hom lliga els eixanguers que sostenen la traiga. El jou de coll, o jou d’ansins , és emprat amb bous o amb mules i és molt poc corbat als caps, on hi ha dos forats per on passen els extrems dels ansins. El jou de camelles és subjectat estrenyent les camelles als costats d’un coixí que protegeix el coll de cada bèstia i mantenint les parts inferiors de cadascuna unides per una corda.
I com a conseqüència de l’opressió que suposa aquest objecte, també es diu en sentit figurat que el jou és:
Allò que subjecta, que priva de llibertat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada