dissabte, 20 d’abril de 2019

LA PASQUA D'ABANS I ARA A LA VALL D'UIXÓ

LA PASQUA ABANS
PASQUA DE RESURRECCIÓ. (Desaparegut). El primer dia de Pasqua de Resurrecció era costum, a la primera creu que hi havia al Calvari, col·locar els joves el ram de murta, o corona per la qual cosa sorgia gran lluita entre els participants, ja que el que sortia vencedor, li donaven el guardó de denominar-li "El Pinxo" i entre la joventut aquest qualificatiu es considerava d'èxit sense igual, portant la major part de les vegades conteses i discussions.

PASQUA DE RESURRECCIÓ. (Tradició d'Abans). Al nostre poble d'antany com ja és sabut es dividia en dues Parròquies, divisió que no solament ho era pels seus límits geogràfics o punts de referència, sinó que en el punt on acabava una Parròquia i començava una altra canviaven totalment les persones en els seus gustos, maneres, distraccions i fins a les seves ocupacions i diversions.Per això cada parròquia tenia els seus llocs d'expansió i esbarjo, sent notòries aquestes divisions en la Pasqua de Resurrecció, ja que mentre el poble de baix (parròquia de l'Assumpció) tenia el costum d'anar a menjar-se la mona als "Poalets" i el "Arquet", el poble de dalt (Parròquia del Sant Àngel) acudia a la "Sequieta del Roig" i a "Sant Josep" portant a aquests llocs als xiquets i xiquetes a berenar en els dies de Pasqua.
Menjant-se la mona en Sant Josep
Dia de Pasqua a l'arquet (Els Poalets)
Els xiquets i xiquetes havien de ser bons durant l'any o almenys tres mesos abans de Pasqua, perquè la mare, la germana o la tieta li portés a berenar. I si el xiquet i la xiqueta era molt bo i bona encara li compraven una cassoleta i un Barralet pascuero imprescindibles perquè el berenar conservés tot gust i gràcia.



En arribar aquesta data, la mare comprava a l’olleria una cassola de fang cuit corrent i ordinària i unit a ella un saler fet de la mateixa matèria. El Barralet era un dipòsit de vi de diminutes dimensions.Una altra cosa típica era la truita de faves i com no la mona.
Era tot un seguit de xiquets i xiquetes camí dels "Poalets" i "Sant Josep" per després jugar, saltar, córrer i divertir-se a plaer mentre les mares si no ho deien, el pensaven: "Tinc un xic més graciós, més Templat i més Cabut de tot el món "(doncs l’estima de mare cega) i com a colofó ​​deixaven anar un expansiu crit dient" Fill meu¡ "Els majors d'ambdós sexes no anaven a berenar perquè serien el blanc entre els seus amics en burles i altres, però sí a la nit es reunien en cases particulars per sopar junts i era curiós  veure pels diferents carrers a joves amb un paquet a la mà on s'albirava la forma d'un plat embolicat en un tovalló i dins el ric sopar que cadascú procurava esmerçar-se en que fos bona per no fer el ridícul entre les seves amistats i entre els quals s'havia de devorar amb avidesa.En aquests sopars es divertia la joventut, ja que no faltaven graciosos que amb les seves genialitats i acudits feien les delícies i encant de tota la concurrència. Es jugava a pinyores, es donaven concerts amb instruments de música, es divertien dins dels límits de la decència del moment i de vegades s'arreglava algun que altre festeig.En aquesta data també solien fer-se excursions a Pipa, El Castell, Penyalba, Sants de la Pedra i altres pintorescs llocs que circumdaven el poble.També havia una tradició curiosa, en què els joves de les respectives parròquies i durant la nit seleccionaven dels horts els fruits més madurs amb brancatge i altres i en la portada de l'església amb terra condicionada formaven una mena d'hort amb fruits que cridaven " l'hortet del matí de Pasqua ". Això era com un oferiment que feien a la Verge dels fruits d'aquesta fèrtil horta que després repartien.

LA PASQUA ARA
Es clar, ara hi ha que menjar-se-la i que millor que ixir fora del poble. Molt ha canviat aquesta celebració al llarg dels anys a La Vall, des de eixir pels voltants del poble (Sant Josep, els Poalets, qualsevol lloc del terme), per a més avant extendre’s fins als pobles del costats, preferentment a les platges de Moncofa i Xiles en un principi en carro i poc a poc amb els cotxes, situació aquesta que ha provocat que en l’actualitat les distàncies no existeixen i ja es desplacen a qualsevol lloc de la geografia espanyola o estrangera, sobretot en el cas dels més joves. Molts s’arrimen amb els vehicles particulars, amb destinació a les nombroses cases que existeixen avui dia en els camps, on els berenars es gaudeixen amb tota mena de begudes i aperitius, i potser en taules amb estovalles. Però en dècades anteriors, la gent anava caminant mentre portava les viandes ("al camp vas, del que portis menjaràs") ficades en un cabàs de margalló, ja que ni tan sols existien les bosses de plàstic. Llavors tothom es dispersava per les fonts i per les faldilles de les muntanyes. Per allà, persones de totes les edats, assegudes a terra informaven d'embotits o de qualsevol truita o una altra delícia gastronòmica ficada en una carmanyola. Al final, res quedava que pogués contaminar la natura, ja que els embolcalls eren de paper d'estrassa i les begudes anaven en vidre retornable.
Fent una mica de historia podem recordar allò de:Hui és dia d'empinar el catxerulo, botar a la corda, berenar la mona i cantar la Tarara:
El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxerulo
no se li empinava.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
Ella porta pirri
ella porta pirri
ella porta pirri
també polissó.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
El dia de Pasqua
dia de les mones
quines pantorrilles
tenen les xicones.
El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxerulo
no se li empinava.
Un dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el pa de dacsa
no li agradava.
Resultat d'imatges de volar el catxirulo
O l’altra que diu:   
“Ací em pica, 
ací em cou 
i el dia de pasqua 
et trenque l´ou”
Per Pasqua també era temps d'estrenar uns texans i unes pasqüeres, que eren unes sabatilles de lona que la iaia ens comprava cada any.

dijous, 18 d’abril de 2019

LES NOSTRES TRADICIONS (DIJOUS SANT)

EL DIJOUS SANT ES TRAMET LA CURACIÓ DE LES MALALTIESEl Dijous Sant és una data important per al curanderisme popular en les nostres comarques. Durant aquest dia i segons la tradició, es poden transmetre algunes oracions amb la finalitat de curar les nostres malalties, que van de pares a fills.Presa o cop d’aire, hepatitis, mal d’ull, enfit, són algunes de les malalties que poden curar-se mitjançant aquestes pràctiques. Són generalment pràctiques basades en el rés d’oracions de caire religiós. I en definitiva tot depèn de la fe que pose el malalt en la seva curació i de la gracia que tinga la persona qui cura. Sabem de persones que, preocupades per l’estat físic o anímic del seu cavall, han buscat remei per mig d’una persona que sabera l’oració contra la presa d’ull. En aquest cas poca fe podia posar l’animal; tot depenia de la gràcia del curandero.Escoltem doncs d’algunes i els seus remeis:
Cops d’aire.-El cop d’aire és un dolor a les juntes dels ossos produït per una corrent d’aire fred.Generalment, el ritual es realitza sense persones al voltant, però el fet que hi hagi algú no serà un impediment en tots els casos, sempre que no interrompi el ritual. Per dur-lo a terme cal un plat de ceràmica, normalment blanc, que s’omple amb aigua de l’aixeta (el color blanc és important perquè ajuda a visibilitzar millor el diagnòstic), un setrill amb oli d’oliva i un ganivet.El procés que se segueix és el següent: la senyora practicant se senya tres vegades amb la mà dreta i després fa el senyal de la creu amb la mà sobre el plat, també tres vegades, repetint
«En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén».
Seguidament diu:
«En el nom de la Santíssima Trinitat, féu que el cop d’aire de [nom i dos cognoms de la persona que fa la petició] li marxi ben aviat.
Si és matí, valga’m Déu i Sant Martí [i llança la primera gota d’oli al plat que conté aigua];
si és al migdia, valga’m Déu i la Verge Maria [i llança la segona gota d’oli al plat];
i si és al vespre, valga’m Déu i Sant Silvestre [i llança la tercera gota d’oli al plat]».

Si hi ha cop d’aire —aquest és el factor determinant del diagnòstic—, normalment la primera gota es dispersa i no queda sencera. La llàntia d’oli s’obre, com si desaparegués o es dissolgués en l’aigua. Aquest fet diagnòstic succeeix menys sovint en la segona o, estranyament, tercera gota.
Llavors, s’agafa un ganivet i es van fent creus sobre el plat tallant l’aigua i les gotes, dient «en nom de la Santíssima Trinitat, féu que el cop d’aire de [nom i cognoms], li marxi ben aviat». Llavors es resa un parenostre, mentre es continuen fent les creus sobre el plat amb el ganivet fins que acaba el parenostre. Es llença l’aigua per l’aigüera i es resen dos parenostres més.Una, versió antiga, ja apareix en el Tirant lo Blanch! I coincideix en el principi però continua:
Airada si és pel matí,
valga’m Déu i sant Martí,
si és pel migdia,
valga’m Déu i la Verge Maria,
i si és pel vespre,
valga’m Déu i sant Silvestre.
Maligne, on vas?
A trencar-li els ossos a… (nom del malalt)
Puix no iràs pas
perquè et lligaré amb les cordes del gram
i t’enviaré a la muntanya de sant Julivert
a menjar herbes amargues.
TRENCAR L' ENFIT
L’enfit o empatx és una malaltia típica de la medicina popular valenciana que es caracteritza per pesadesa digestiva, restrenyiment, flatulència, acidesa i, en ocasions, malestar general i fins i tot nàusees, amb o sense vòmits. Com a factor desencadenant se sol assenyalar la ingesta alimentària excessiva o en estat d'ansietat. La malaltia es considera provocada per una detenció dels aliments en el tracte digestiu que convé trencar per restaurar el trànsit.
passar la llista o cinta
Aquest ritual (trencar l'empatx), conegut també com mesurar o passar la llista o cinta, la qual porta a terme una persona experta (habitualment dona) que mesura el nivell del enfit amb l'ajuda d'un mocador o cinta. Per realitzar el mesurament, el pacient subjecta un extrem del mocador gran o cinta a l'altura de l'estómac i la mesuradora, situada a l'extrem oposat, mesura 3 vegades la distància a colzes, alhora que es senya i resa una oració secreta en veu baixa. Aquesta oració només pot ser transmesa en dia sagrat, normalment dijous o Divendres Sant. Si en el primer mesurament la mà de la mesuradora arriba a una alçada superior a l'estómac, queda establert el diagnòstic. En aquest cas, es continuarà mesurant 3 vegades durant 3 dies consecutius fins a resoldre la dolència, el que passa quan el mesurament aconsegueix de nou el punt on el pacient sosté el mocador.
Les oracions són varies. En un principi abans d’aplicar el mocador o la cinta es deien mullant els dits en l’oli del cresol i se li pastava el ventre al pacient (era un massatge):
"la Virgen por el mundo andaba y con aceite de candil todo lo curaba"
Però açò ha caigut en desús. Les oracions es fan igual però ara es fa servir un mocador o cinta.
“Con las manos de Jesús y de María,
después de las dos, la mía.”

Con la túnica de Cristo y el manto de María
dame tus santas manos que yo te daré las mías»

Salve Maria
Salve Madre de Dios
Cuando llegue a tu aposento
Espérame en el Señor

D’hepatitis, coneguda popularment com l’aliacrà, té també un remei en la medicina popular pel mig del rés d’una oració:
Eixos ulls són els que t’han mirat
Tres són els que t’han de defensar
Pare, fill i Espirit Sant
El Nostre Senyor nasqué el dia de Nadal
I morí Divendres Sant
Un parenostre i una ave maría a Sant Gil
perquè aquest alacrà siga secat

Mal d’ull

El mal d’ull o presa d’ull es coneix des de temps remots en totes les cultures, es una malaltia produïda pel poder de la mirada d’algunes persones i que pretén perjudicar especialment a xiquets. Es manifesta per pal·lidesa, color terrós de la pell, fluixesa, aprimament, tristor i pèrdua d’apetit. És una malaltia no- mèdica i per tant no la poden curar els metges, precisa de remeis populars per a evitar-la i combatre-la, com ficar un llaç roig al carret dels xiquets o dir determinades oracions.
Abans de dir les oracions es fan la senyal de lacreu dient el nom del xiquet i preguen, per exemple:
Dos (els ulls) són els qui t’han fet mal,
tres els qui t’han de curar,
pare, fill i esperit sant.
La Mare de Déu és mare del nostre senyor,
la gloriosa santa Isabel, mare del gloriós sant Joan,
aixina com estes paraules són certes i veritat,
en el nom de la Santíssima Trinitat
i de la Verge Maria,
lleveu-li el mal i la malaltia
a… (nom del malalt)
Després es resen tres salves repetint el nom del xiquet. L’oració es repeteix tres vegades i nou si es Dijous o Divendres Sant. S’acaba fent la senyal de la Santa Creu.

diumenge, 14 d’abril de 2019

EXPRESSIONS DE LA SETMANA SANTA

La Setmana Santa comença:El Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. D’aquí ens bé la dita de:· Dur [algú] amb rams i palmes (Tenir-li moltes atencions, tractar-lo amb extraordinari mirament, fent-li moltes festes)I ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que· Han fet Pasqua abans del Ram; per analogia, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.També es sol dir allò de:· El Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans (Segons la tradició, el Diumenge de Rams és el dia ideal per estrenar una peça nova. Aquesta premissa, estableix que l'estrenar-la aquest dia, tindrem sort tot l'any).
Diumenge de Rams (El Poblet_1956)
I entrem en les dades senyaladesDesprés de l’últim sopar, que commemorem el Dijous Sant, l'apòstol Judes se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós:· Bes de Judes amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos.Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com:· Ser més fals que Judes.· Ser un Judes· Ser més dolent que Judes· Ser fals o mentir com l'ànima de Judes
Imatge relacionada
Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tan és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang -d’aquí que, en fer un gran esforç:· Suem sang i aigua.
Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va:· Estripar les vestidures” com a mostra d’indignació -idèntic significat té avui aquesta expressió.
Resultat d'imatges de rasgarse las vestiduras
Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà Ponç Pilat, confiats que el condemnaria a mort.Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el féu remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que era ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat -d’aquest episodi tenim les expressions:· Anar d’Anàs a Caifàs o· Anar d’Herodes a Pilat, equivalents a “anar d’ací i allà”. O anar de mal a pitjor.

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs -d’on tenim:
· Barrabassada per a una acció insensata.
· Ser la pell d'en Barrabàs: Ser una mala peça. Ser entremaliat, o dolent.
L’aïrada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou als seus súbdits exclamant en llatí:
· Ecce homo! (“heus aquí l’home!”).
La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui, d’una persona d’aspecte llastimós diem:
· Sembla un eccehomo

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió:
· Rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.
Resultat d'imatges de lavarse las manos como poncio pilatos
Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari -del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll una creu amb la inscripció INRI, acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió:
· Per a més inri equival a greuge. Indica que una cosa empitjora una situació que ja és roïna.
Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera,
· Un autèntic calvari
· Passar pel carrer ( o camí) de l'Amargura patir molt i durant molt de temps.
Resultat d'imatges de sufrimiento
Un personatge en la vida de Jesús va ser Maria Magdalena que apareix en diversos passatges plorant: quan mor el seu germà Lasar, quan és executat Crist i en moltes altres ocasions en què es penedeix dels seus pecats, ja que cal recordar que va ser rescatada per Jesús de la prostitució. D’aquí l’expressió:
· Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment
Resultat d'imatges de llorar como una magdalena caricatura
En un moment del seu recorregut es va obligar a un home que venia d’una granja, Simó de Cirena a portar la creu de Jesús i d’aquí ve:
· Ajudar a portar la creu (a algú) (Compartir les penes, els treballs, etc.)
Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals:
· Donar creu (ser pesat)
· Portar la creu: patir
· Fer-se’n creus (no acabar-s’ho de creure),
· Fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o
· Quina creu! (quina molèstia!).
· Crucificar algú (Fer patir, física o moralment, a una persona)
Imatge relacionada
Es tal el sofriment que va patir Jesucrist des de l'última sopar fins a la seva resurrecció i que inclouen, entre altres coses, tortures i caigudes, així com ser despullat de les seves robes que són varies les expressions que al·ludeixen a aquests sofriments:
· Estar fet un Crist
· Posar-se com un Crist
· Posar a algú com un Crist
Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir:
· Va ser deixat de la mà de Déu.
I arribem a la resurrecció de Jesús. El dissabte Sant o de Gloria commemora el moment de la resurrecció del Messies i l’ascensió al cel.
Jesús, ja ressuscitat, va convidar a Tomàs, que no podia creure que fos veritat, a ficar la mà a la nafra que tenia al costat. Des d’aleshores tenim l’expressió:
· Posar el dit a la nafra: Suposa assenyalar o insistir sobre alguna cosa de manera que el dolor o la preocupació augmenten.
Però també és l’alegria que provocà entre els seus seguidors la seva resurrecció ja que suposava entre altres coses l’alçament de l’abstinència.

· Al toc de glòria cansalada a l'olla
Altres expressions són:
· Fer dissabte de gloria (L'expressió ve a dir la tradició de fer aquest dia neteja general de les cases com a fidel reflex de la neteja interior que suposava complir del precepte pasqual de "confessar i combregar per Pasqua Florida". Per tal d'aconseguir també la purificació de la casa i les quadres del bestiar i l'allunyament dels mals esperits, es realitzaven aspersions en diferents dependències amb l'aigua beneïda que es solia repartir a la vetlla pasqual.)
O les que utilitzem per relacionar-ho amb el cel:
· Déu el tingui a la gloria (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)
· Que en gloria estiga! (Fórmula de respecte amb què s'acompanya el nom d'una persona difunta).
No confondre amb l’expressió:
· Estar en la gloria (directament amb el lloc que s'utilitza en la religió per referir-se al cel / més enllà, on hi ha Déu o van a parar les ànimes) Ja que el seu verdader significat ve de La glòria, un sistema de calefacció utilitzat des de l'Edat Mitjana a Castella i ideat pels romans. Es tractava d'una caldera / llar que solia instal·lar-se en l'exterior de l'habitatge i el tir de la xemeneia no era vertical, sinó que passava horitzontalment per sota del fred sòl, fent que la superfície estigués calenta (un cop travessava totes les nits el fum sortia vertical i de manera convencional).
Quan en el fred hivern s'encenia la caldera i s'escalfava l'estada era alguna cosa realment complaent, de manera que el fet d'estar en aquell lloc va donar pas a l'expressió 'estar a la glòria' com a sinònim d'estar molt a gust i / o feliç en un lloc.
Resultat d'imatges de estar en la gloria

I amb la resurrecció ve l’arribada de la Pasqua que es reflecteix en expressions, totes de connotacions positives:
· Fer cara de Pasqua” (Revelar satisfacció) o
· Estar més content que una Pasqua. (Sentir una gran alegria, estar molt content)
· Anar mudat com unes pasqües (Molt ven vestit)
· Ser dolç com les coques de Pasqua.
Per contra diem:
· Pensar en la mona de Pasqua: 'Estar molt distret'
També es pot:
· Fer la pasqua a algú: Fastiguejar.
Però la part més pragmàtica del refranyer avisa que:
· ‘Pasqua i Nadal, s’esperen amb alegria i passen com un altre dia
i recorda que:
· Cada dia no és Pasqua en el sentit que no sempre ens afavoreix la sort o que no hem de pretendre fer cada dia grans negocis.
· Parlem d’ous, que ara ve Pasqua es fa servir per proposar humorísticament que es canviï de conversa perquè no convé continuar amb la que es portava
· Ocórrer de Pasqües a Rams: Ocórrer molt de tant en tant
· Tindre cara de Pasqua i fets de Divendres Sant: Ser hipòcrita
I si volem tancar un assumpte o I no en volem parlar més! Passem a un altre tema. Diem:
· I santes pasqües


Expressions al voltant de les manifestacions religioses que es realitzen duran la Setmana Santa.
Per últim parlarem d’altres expressions que tenen a veure en les diferents manifestacions religioses que cada any l’Església Catòlica realitza per commemorar la Passió de Jesús.
Durant els dies centrals d'aquest període litúrgic (del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció) abans es convocava als feligresos a acudir als sants oficis a través de les matraques, donat que no es podien tocar les campanes, la qual cosa es convertia en ensordidor, molest i repetitiu.
Era tal el soroll i resultava tan desagradable que la matraca es va convertir en sinònim d'alguna cosa molesta i emprenyament, encunyant l'expressió:
· Donar la matraca (per referir-se a aquelles persones pesades i insistents en alguna cosa i que acaba cansant-nos i fins i tot traient-nos de les nostres caselles).
Era tal el passó que portaven aquests instruments que no debades sentim l’expressió:
· Estar fet una matraca (Estar molt deteriorat físicament).
I per suposat hi havia que anar a confessar-se
A partir del Dimecres de Centra i durant la Quaresma, sobretot els diumenges o per Sant Josep, era obligat fer el compliment pasqual, precepte religiós que manava als fidels anar a combregar i confessar-se una vegada, com a mínim, durant l'any. S'aprofitava el temps de Quaresma per acomplir aquest precepte, sobretot els homes. D'això se'n deia:
· Anar a fer creu.
· Anar de carxofa a carxofa (confessar-se una sola vegada a l'any: per la Quaresma, que és el temps de les carxofes).
Una tradició són les processons i d’elles també hem heretat expressions com:
· Semblar una processó (Expressió que usa la imatge de les processons que es fan per Setmana Santa per designar un lloc molt concorregut, amb molta gent)
· La Processó va per dins (Moltes són les ocasions en què una processó no s'ha pogut realitzar pels carrers de la població per inclemències meteorològiques, cosa que comprenia i omplia de tristesa a tots els membres de la confraria. Per tal motiu aquesta processó es va acabar donant voltes per l'interior o claustre dels convents i temples religiosos on es guardaven les imatges. Aquest acte, que solia ser de gran pena per als processionaris que participaven en l'acte i que portaven tot l'any esperant l’arribada d'aquell dia, és el que va donar origen a l'expressió "La processó va per dins" amb la qual s'indica aquest que a pesar d'estar passant per un mal moment el dissimula i no exterioritza el dolor).
· Endavant les atxes (s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats).
· Tonto de capirot (El capirot és el cap en forma de cucurucho invertit que porten sobre la cap els natzarens. Abans de ser usat pels penitents que van passar a les processons de Setmana Santa, el capirot l’ usava la Santa Inquisició per col·locar-lo (a manera d'escarni públic) a la capçalera a tot aquell que acusava d'algun delicte, pecat o heretgia. Això va provocar que el populacho faci burla del rei, anomenant-lo entre altres coses 'tonto'.