PROGRAMA 7_TEMPORADA 5 (03-05-2021)
Ja som al cinquè mes de l'any i en plena primavera. Una natura, com bé s’ha dit aquí fa unes dies, amb els camps i muntanyes, desbordades de colors per les abundoses pluges que ens han acompanyat durant el mes d'abril. Una natura, on la flora i fauna, recobra vida després de l’aturada biològica del l’hivern, amb catifes de colors que s’expandeixen pels paisatges amb un mosaic de colors i, fins i tot, d’olors.
Hem deixat un abril que després de molts anys ha fet honor a la seva fama de plovedor tal com ho diu les dites populars:
· A l’abril aigües mil.
· A l’abril cada gota val per mil.
· En abril, l’aigua per l’ull i la raïl.
Doncs el temps que farà en maig, segons el refranyer té molt a veure el que hagi fet en abril:
· Abril ploraner, maig rialler. O
· Abril que surt plovent, al maig crida rient.
· Abril plujós, maig ventós.
I si és així:
· Abril plujós i maig ventós, fan el pagès ric i profitós.
Segons açò es preveu que tindrem un maig de bon temps:
· Al maig cada dia un raig.
· Abril finat, hivern acabat o
· Maig arribat, hivern acabat.
I es que la temperatura d’aquests mesos decideixen la bona o roïna collita de tot l’any:
· Abril i maig tenen les claus de tot l’any.
· Abril i maig compassats, componen tots els sembrats.
· Entre l’abril i el maig es fa la farina per tot l’any.
I si fem cas al santoral d’aquest mes, trobem que la pluja en el mes de maig seguirà estant present:
· Els núvols a la Creu, pluja a tot arreu (3 maig)
· No és bon sant Sixt i sant Hou, si no plou. (7 de maig)
· Si plou per sant Eudald, quaranta dies cabals. (11 maig)
· Si plou per sant Pere regalat, plou quaranta dies de comptat. (13 maig)
· Si plou per santa Peronella, aigua fins a la gonella. (31 maig) [gonella = antiga faldilla]
· Pluja per Santa Quitèria, la collita i la misèria. (22 maig). (La pluja a les portes de l’estiu manté les plantes, però no les multiplica)
· Pluja per sant Urbà, lleva vi i no dóna pa. (25 maig) o
· Si plou per sant Urbà, no menjarem gaire pa. (25 maig). (La pluja en aquest moment és inoportuna per als sembrats, ja que els cereals estan a punt per a la sega)
Amb el fred ens diu que s’acaba:
· Per sant Pancraç i sant Mamet s’acaba el fred. (12 i 11 maig)
· Sant Pancraç se n’emporta el darrer glaç. (11 maig)
I ja podrem treure-nos roba de damunt:
· Per l’abril no et tragues fil, pel maig com vas, pel juny no prengues consell de ningú.
· En passar Marquet i Creueta, ja et pots llevar la jaqueta.
Però el mes de maig a més a més de ser el mes de les flors, es també el mes de les mares:
Hem celebrat el diumenge passat el DIA DE LA MARE, i és el mes dedicat a la verge María, mare de Jesús.
I entre les diferents advocacions de la VERGE, nosaltres els valencians la venerem com la MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS, a la que li diem mare, perquè sempre ens acull i ens empara.
I parlar de la Mare de Déu dels Desemparats, aquí en La Vall, es parlar de les Festes del Poblet.
LES FESTES DEL POBLET
Festes del Poblet que de sobra és conegut, que un any més no es podran celebrar, a causa del manteniment de la pandèmia. El testimoni ha quedat relegat a actes religiosos restringits que van des de la novena que s’està fent en aquest moment a la missa del diumenge, i les tradicionals comunions que es fan en aquesta missa, per tal de no aglutinar gaire gent es faran escalonades durant els diferents diumenges d’aquest mes.
Aleshores, per tal de donar veu a la festa, se m'ha ocorregut, donat la coincidència de que enguany farà 50 anys que vaig ser clavari de les Festes del Poblet, reviure aquells moments a l’espera de que enguany siga l’últim sense festes i que l’any que ve ja tot tornarà a la normalitat.
HAN PASSAT 50 ANYS
Va ser l’any 1971, quan una colla de joves ens vam encarregar de l’organització de les festes en honor de la Mare de Déu dels Desemparats. Van ser unes festes modestes, com corresponia al nostre barri; però plenes d’il·lusió i de maldecaps. Quan ix a la conversa aquelles festes, sempre parlem dels sopars, dels balls i sobre tot del tapís de la Mare de Déu. Mira que ens va donar feina. Recorde les últimes setmanes anteriors a la festa en que ens reuníem al casino, aquell lloc situat a les esquenes de la capella del que estava com a conserge el tio Garcia i que en aquelles dates serví per a confeccionar un tapís amb la imatge de la Verge dels Desemparats i que dirigit per Ernesto, el tio de Felisin, havia d’ocupar l’arcada central, de l’entrada a la Capella i que durant molts anys després va estar utilitzat per a l’ofrena. No sé les hores que vam dedicar per retallar i pegar milers de paperets de tots els colors. Més d’algun atac d’histèria i alguna que altra discussió es visqueren però que fàcilment es va sortejar davant del sentiment i admiració que se sentia per la Verge. Ningú ha lamentat el temps que vam necessitar per organitzar-ho tot.
Mencionaré aquelles persones:
Regina de les festes: Gloria Díaz Clavell
Cort d’Honor:
· Leocadia Aragó Valls
· Remedios Mallol Vilalta
· Josefina Marco Gregori
· Josefina Herrero Nebot
· Encarna Aragó Valls
· Amparo Salafranca Segarra
· Mª Dolores Falcó Aramburu
· Josefina Salafranca Segarra
· Dolores Herrero Arnau
· Josefina Parada Gómez
· Amparo Herrero Arnau
· Mercedes Arnau Herrero
· Reinalda Salafranca Segarra
· Zaida Pesudo Estrada
· Ana Emilia Traver Fernández
· Teresa Castelló Abad
· Teresa Mallol Vilalta i
· Manolita Jover Galmés
La Comissió de festejos la formarem:
President: Paulino Peñarroja Abad
Vicepresident: Silvestre Ferrer Marzal
Secretari: Federico Castelló Abad
Tresorer: José Roselló Castelló
Vocals
· Ramón Andrés Abad
· Víctor Diago Jiménez
· Rogelio Franco Sáez
· José Gargallo Gregori
· Vicente Gargallo Gregori
· Pedro García Doñate
· Juan José Martínez Marco
· Lamberto Navarro Lereu
· José Antonio Peña Sánchez
· José Pérez Rodríguez
· Alfonso Pesudo Estrada
· Agustín Salvador Mangriñán
· Manuel Salvador Fas
· Vicente Serra Navarro i
· Julio Traver Fernández
PROGRAMA D’ACTES
El programa de festes va comptar amb els següents actes:
· Repartir un bescuit als abonats amenitzat per la Banda Municipal
· Presentació de la Regina i Cort d’Honor en l’escalinata de la Capella dels Desemparats, sent el mantenidor el molt il·lustre D. Juan Benavent, canònic S. Església Catedral Metropolitana de València.
· Ofrena de flors a la Verge, presidida pel mateix D. Juan Benavent i amenitzada per la Banda Municipal.
· Festivitat del dia de la Verge dels Desemparats amb:
-- Diana per la Banda Municipal
-- Missa de la 1ª Comunió a les 9 i missa major concelebrada a les 11:30, cantada per l’Orfeó Parroquial del Sant Àngel, ocupant la Sagrada Càtedra el reverend Pare Bernardino Rubert Candau (O.F.M. Ordre de Frares Menors)
· En acabar la missa, vi d’ honor al pati de les Escoles.
· Solemne processó pels carrers del Poblet, encapçalada pel dolçainer Vicente Fas (el tio sabata) i els cabuts.
· Balls amb les orquestres de l’època, Tant valleres com de la Comunitat:
-- Valencianes: ANGELA Y LOS CHECAR’S i MODIFICACIÓN (el cantant era Juan Bau, abans d’iniciar la seva carrera en solitari.
-- Valleres: TUR Y SUS MUCHACHOS, ADRI Y LOS WELS (2 balls), BOBS’S TAM’S (2 ballls).
Senyalar que els balls es feien davant del rellotge.
· Concert de la Banda Municipal
· Teatre: Representació de la comèdia valenciana “NELO BACORA” en el pati del Casino.
· Cucanyes per als xiquets i xiquetes.
Ara faig un salt en el temps de 25 anys.
Corria l’any 1995, i ens vam trobar alguns components d’aquella colla i algú va amollar la idea: “I si a l’any que ve, aprofitant el 25 aniversari, tornàrem a organitzar les festes?. Allò no era una idea, era una bogeria. Cadascú havia fet la seva vida, ens havíem escampat per diferents llocs, la majoria ni tan sols vivia al Poblet.
I així va ser, 25 anys més vells; però amb les mateixes ganes tornarem a encarregar-nos i reviure les nostres festes, programant uns actes modests i casolans. No tots van poder acudir a la convocatòria. Dels 38 que vam ser l’any 1971, aconseguirem que repetirem 30. Tots formarem un gran equip de treball.
PROGRAMA D’ACTES
Aquestes festes marcarien un abans i un després de les festes del Poblet.
A l’hora de fer el pressupost, els primers diners que hi havia que comptar eren les despeses del dia de la festa: La processó amb la contractació del dolçainer i el tabalet, la banda de música i el castell, era el primer. I a partir d’ahí l’ingeni per aconseguir diners.
I tant que va funcionar. Vam aconseguir introduir en la festa prou novetats:
En el dia de la Mare de Déu dels Desemparats:
Als actes tradicionals que es venien fent els anys anteriors com la:
-- Missa en honor de la verge (sols es feia una, la dels xiquets i xiquetes que prenien la primera comunió, i no tan matí; sinó a l’hora en que es feia aleshores la missa major, les 12,00).
-- El vi d’honor al pati de les escoles amb moscatell i rotllets.
-- El gran castell de focs artificials per la pirotècnia PEÑARROJA.
Vàrem afegir:
· El Rosari de l’Aurora que havia recuperat la “Cofradia Ntra. Sra. De los Desamparados”
· Una gran masceltà al migdia
· La participació per primera vegada de la Banda Ateneu Musical Schola Cantorum.
· En quant a la resta d’actes, les novetats foren:
-- Una de les primeres coses que volien fer era reviure aquells balls de feia 25 anys i com en la comissió contàvem amb Manuel Salvador Fas (que tots ho recordareu per ser el bateria de Bruno Lomas), aquest es va encarregar de reunir a totes aquelles persones que formaven part d’algun conjunt d’aquella època. Amb molt de treball i nits d’assajos es va poder programar una sensacional vetllada musical LA MAGIA DE LOS 60, tot seguit del gran sopar popular per a tots els abonats. Participaren els conjunts: ADRI Y LOS WELS, KENTUKY, LOS UXÓ, LOS LIBÉLULAS, UNIÓN 72 i TAPIR. Cal indicar, que una gran tromba d’aigua a mitja tarda va tirar per terra tot el preparatiu que estava programat per a la carretera d’Algar, donat la gran expectació que s’havia despertat en el poble de La Vall i en un temps record vam habilitar la nau de Flor-cent. Tot i el reduït espai i la persistència de la pluja, es va omplir de gom a gom i la nit es va tancar amb èxit.
-- L’altre acte nou va ser que, com aquell tapís de fa 25 anys s’havia deteriorat pel pas del temps i òbviament, no teníem ganes de fer-ne un altre, vam pensar en treure la Mare de Déu a l’arcada central i amb el permís del retor, mossèn Evarist Gil, vam fer l’ofrena de flors a la nostra patrona acompanyats per la Banda se l’Ateneu Musical Schola Cantorum, la Colla de dolçainers i tabalets de Tales i les diferents comissions de festes locals. Va actuar com mantenidor: PATRICIO GARCÍA BERNAT.
-- També fos una novetat, LA NIT D’ESTELES, un playback, amb la participació dels veïns i veïnes del barri. Que per cert, la pluja no ens havia deixat i va impedir que es fera al carrer; però per sort encara teníem el local cedit. Va ser tal l’èxit, que aquest acte es va perllongar durant els any vinents fins a ben prop.
-- Una nit d’albades per tot el recinte per: ELS LLAURADORS DE TORRENT.
-- Durant la setmana següent al dia de la Patrona es van programar 3 sopars populars a més del esmentat inaugural de les festes, amenitzat un per la Rondalla Vallera i els altres dos per grups musicals.
-- En la vessant esportiva es va donar participació als escolars mitjançant:
o Un cros popular escolar i
o Un triangular de bàsquet alevi-femení entre els Col·legis Cervantes, Colonia Segarra i La Moleta.
Vam mantenir com a actes tradicionals dels darrers anys:
· El mon infantil: Cucanyes i xocolatada.
· Espectacle de varietats de fi de festa: Actuaren l’humorista CANONGE, els cantants: SAMARA, GADY LABEL, MARIBEL JULBE, EVA, EMILIO SOTO i el BALLET 2000.
Per completar aquest programa faré un recorregut pel Poblet d’aquells anys
EL POBLET QUE HE VISCUT EN LA INFANTESA
De segur recordeu que als habitants de la Colònia ens diuen que som del Poblet; era l’apel·latiu pel que ens identificaven la resta de vallers que vivien al poble, quan es va inaugurar.
La veritat si et situes des d’un lloc del poble el que veus és això un Poblet xicotet, amb un grup de cases, totes perfectament alineades i seguint una forma geomètrica concèntrica, al peu de la muntanya de la Cova i identificades pel seu color blanc, les finestres i canals perfilats de blaus i marró alternats i teulades roges. Avui aquest Poblet encara que les casetes han fet modificacions i millores no han perdut el seu conjunt arquitectònic, i, 75 anys després, no tenim res que envejar de les noves construccions actuals, tenim el que ara busquen la majoria en La Vall: residència unifamiliar, un entorn agradable i una qualitat de vida immillorable.
I a aquest Poblet anaren venint els nostres pares, tots ells treballadors de l’Empresa Segarra, i elegits per l’amo, uns ja casats i en fills, que ocuparen les primeres cases, altres recents casats que ocuparen les últimes casetes, on visc jo.
I aquest Poblet arribà a tindre quasi tots els serveis d’un poble
Recorde els primers anys de la infància anant a l’escola, a aquella escola que estava on s’alça l’actual, separada físicament per la Capella, a l’esquerra els xics i a la dreta les xiques, mestres homes per als xics i mestres dones per a les xiques, mencionaré als germans D. José i D. José Antonio Martínez, a D. Benjamín Solsona, a Dña. Asunción Viciano, Dña. Milagros, Dña. Pepita... entre molts més que passaren.
A aquella escola venien a més dels xiquets i xiquetes del Poblet, els del Grup Franco (avui Grupo La Unión) i Carmaday, per cert, que per a aquets, en aquella època ja hi havia transport escolar. En un camió de l’empresa Segarra, habilitat en la seu caixa per dues files de banquetes als dos costats i una escaleta abatible al darrera per pujar i baixar, servia per a portar als xiquets i xiquetes a l’escola i a les mares a l’economato.
Al finalitzar l’escola els carrers eren tots nostres per jugar, les concentracions es feien a les glorietes i en els carrers de terra, allí passaven tots els jocs de l’època: el fendri, el bali-bala, els santets, furtar terra, pillar, el pot, la trompa, el sambori, el gua o boletes, etc. i com no el futbol.
Aquest ens creava més d’algun problema, perquè sempre estaven molestant als veïns quan el baló "s’encalava" als corrals i havia que buscar aquell carrer que tinguera el mur del corral més alt i el veí o veïna més tolerant, fins que vàrem descobrir que el millor lloc era la carretera en el tram que anava del tio Roselló fins a la corba de la glorieta del camp de futbol, si, en aquella època ho podíem fer, cap cotxe ens molestava, tan sols a poca de nit, quan els carros que venien del tros iniciaven la seva desfilada cap a casa. Aleshores havia que parar cada vegada que passava un, interrupció que augmentava més a sovint en l’època de la garrofa en que la concentració de carros era major.
L’altre problema era el policero “Peterri” que amenaçava amb la seua arribada en furtar-nos el baló, així que quan el veiem aparèixer pel rellotge agarràvem el baló i per totes les pujades desapareixíem.
En els descansos, i durant el temps de les fruites, l’assalt als millors fruits era el que privava amb la consegüent cridà d’atenció del propietari i les carreres nostres.
Recorde la Clínica, perquè quina sort, si estàvem mals, teníem algun trenc, algun braç trencat i fins i tot senzilles operacions, de seguida teníem als metges de capçalera: D. Aurelio, D. Adrián, D. Ricardo, D. Guillermo, D. José Simón, D. Ismael i altres. Per als més menuts allí teníem a Dr. Sancho. Si teníem que rebre alguna atenció especialitzada allí venia per a la vista el Dr. Menezo; per als mals de la gola i oïts, el Dr. Mingarro. Que hi havia que llevar algun queixal doncs ho feia el Dr. Carreras. Que ens tenien que fer una radiografia, a D. Octavio Sales. Si hi havia que intervenir alguna operació venien els cirurgians D. Alvaro i D. Felipe. Per a posar ossos al seu lloc allí estava D. Leopoldo el director de la clínica. Si havia que fer alguna cura o posar unes grapes, allí al fons de l’entrada estava la sala de cures, on ens esperaven els practicants D. Pedro, D. Lisardo, Martí, Fernando, Valentín i D. Octavio que fins i tot feia anestesies. Sempre ven atesos per les monges, recorde entre altres a les seues superiores Sor Dominica i Sor Engràcia, a la “madre” Manuela, “madre” Consuelo “madre” Trinidad, “madre” Milagros i com no a la ”madre" Adela que a l´hora de fer les plaques, amb la seua veu potent es deia “No respire” “respire”.
Per a atendre les eixides i entrades allí en la porta ens rebia Pablo i Sergio. I per a atendre el jardí que l’envoltava estava de jardiner Antonio Cerezuela.
Però aquesta clínica té una element molt significatiu, el Rellotge, un referent molt important en la vida de la gent del Poblet. Aquest rellotge, recorde, que des de la seua posició majestuosa, encarat cap el poble i ben visible ens indicava el temps que ens quedava per no arribar tard a casa.
L’altre referent era el pont, aquest marcava el límit del poble i el poblet; però el rellotge per la nit marcava el límit entre la part lluminosa que relativament marcava els finals de les cases del pont, la il·luminació de la fàbrica i les primeres casetes i el que suposava endinsar-se en el túnel fosc que s’iniciava a les esquenes del rellotge i que moltes vegades jo el feia corrent, recorde les nou com l´hora d’arribar i el rellotge repetia les hores, doncs jo jugava en arribar al rellotge en la primera tanda de campanades i iniciava la carrera amb el repte personal de arribar a casa abans que sonara la segona tanda, supose que seria una estratègia que m’havia marcat per a sortejar la por. La veritat que estava fosc i això ho recordareu més les xiques que estiguéreu on estiguéreu, estàveu pendents de si baixàvem i ens preguntàveu “ Que vas cap a baix?”. O quedar sempre per a baixar en companyia.
Mencionar que el rellotge es va aturar després del tancament de la fàbrica Segarra i que recentment, gracies a les gestions de José Enrique, ha tornat a funcionar. Per cert, José Enrique, no sé a qui has deixat encarregat de donar-li corda que s’encanta més d’alguna vegada, concretament aquest cap de setmana estava parat i a hores d’ara no m’adona’t si l’han posat en marxa.
Recorde l’economato per a comprar, allí teníem de tot, era prou paregut a lo que avui tenim en un supermercat, allí aprenguérem a fer les primeres comandes i a aprendre un codi de compra peculiar, havia que agarrar un paper amb un llistat amb tots els articles i per seccions alimentàries anaves demanat i allí, José Bosh (l’encarregat), al que després substituí Máximo, Antonio Narbón, Manolo de la Granja, Carmelo, etc. tatxaven el que compraves i anotaven els preus, al final el més sorprenent, anàvem per caixa i aquelles caixeres: Sole i Tere, amb una agilitat vertiginosa et treien el total. I que poques vegades s’enganyaven!
I en qüestions de roba anàvem al vestuari on ens atenia Bernardo.
Recorde el camp de futbol, amb piscina i tot, on la figura del Tio Pepe Rabosa en la porta ha estat la persona més volguda per tots els joves que hem viscut al Poblet. La seua bondat i paciència feia que sempre era condescendent amb nosaltres, procurant sempre en beneficiar-nos en tot el que podia, és el que diem tirava cap a casa, i fins i tot en els partits del Piel i la UDE, que es pagava, feia la vista grossa per a que no pagarem.
No puc oblidar el lloc més emblemàtic del Poblet, la Capella, alçada al centre del poblet i consagrada a la seua patrona la Verge dels Desemparats. Dia i nit i amb la seua il·luminació anuncia a tots els ciutadans i visitants que ací hi ha una comunitat. En ella molts s’han batejat, hem pres la comunió i alguns fins i tot han estat d’acòlits. I parlar de la Capella és parlar dels capellans d’aquell moment. Els inicis foren al costat de Mossèn Mateo; però un gran període de la primera etapa va ser amb D. Melecio. Recorde a aquell capellà com un capellà molt distint dels tradicionals que podia veure en les altres dos esglésies del poble, l’Assumpció i el Sant Àngel. Els que veníem d’una família religiosa on no ens podíem “escaquejar” de cap missa dominical i de les confessions, ens agradava perquè liquidava les misses en 20 minuts i les confessions en dos minuts. A més a més per garantir-se els acòlits va establir un sistema incentivat consistent en un cartronets amb uns valors en diners diferents segons foren per a la missa primera, o per la missa major i canviables quan ja disposaves d’una quantitat.
Al costat d’aquells capellans no han faltat mai moltes persones al servei de la Capella. Entre elles com no, l’escolà en la persona del tio Ernesto i totes aquelles dones i homes que en la religiositat del moment no hi faltaven i que d’aquelles vull destacar a dos persones: Francisca i Herminia dos feligreses que han vetllat sempre per a que la capella, l’altar i la Mare de Deu estiguen com cal. Elles dos junt a altres més fundaren l’actual Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats de la que Herminia va ser la primera presidenta.
I és que la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats ha estat i està patent en tots els que pertanyem al Poblet. Pocs són els que deixen passar aquest dia sense acostar-se. Si algun del Poblet vol veure als demés és el dia de la festa major, quan des de la participació en la processó o enfilat a un i a l’altre costat dels carrers per on passa, ens veiem de any en any i ens presta l’oportunitat de retrobar-nos.
Enguany no podrà ser; però estic segur que l’any que ve ens reunirem tots en més ganes que mai.
