ROGRAMA8_Temporada 5
Comença oficialment l'estiu: refranys i dades sobre el solstici
De fet ja estem des de les 5 hores i 32 minuts. Hora que marca l’inici de l’estiu astronòmic o del solstici d’estiu. Aquest dilluns és el dia més llarg de l'any i la jornada en què tindrem l'ombra més curta
Avui i demà són els dies de l'any en què el sol se situa aparentment més vertical sobre els nostres caps al migdia, fet que vol dir que la seva llum incideix sobre la nostra pell de manera més directa i més concentrada que en cap altre dia de l'any. Som en els dies, doncs, en què cal protegir-se més que mai si es va a la platja o si es preveu estar exposat de forma continuada al sol.
Aquesta circumstància també provoca una curiositat: avui tindrem l'ombra més xicoteta de l'any, especialment cap a les dues del migdia moment en què el sol arribarà al zenit. Un bon experiment per fer avui (o demà) és fotografiar-se l'ombra al migdia i guardar la foto per repetir-la el dia de solstici d'hivern o en l'entrada de la tardor, per comprovar la diferència.
Les dites associades al solstici d'estiu
Són molts els refranys populars que fan referència a l'allargament o l'escurçament del dia. Però donat la coincidència de l’entrada de l’estiu amb la celebració de Sant Joan, ressaltaré les que giren al voltant d’aquest sant:
· Per Sant Joan, el dia més llarg de l'any
El refranyer de Sant Joan
Foc, salut, banys, herbes, sortilegis d’amor i desventura: la nit de Sant Joan, tot un recorregut a través del refranyer popular
Tot i que pren diferents manifestacions, el foc és l'element principal de la revetlla de Sant Joan, una festa que se celebra la nit del solstici d'estiu, la més curta de l'any, quan el Sol arriba al seu punt més alt.
Aquesta és, doncs, una celebració en honor de l'astre més important del sistema solar que moltes cultures d'arreu del món festegen des de temps ancestrals.
Com ha passat amb moltes altres celebracions, l'arribada del cristianisme va suposar la successió de diversos canvis en els esdeveniments pròpiament pagans, quan es realitzaven cultes a el Sol, ja que era un dels seus déus i l'astre rei.
El cristianisme, en aquest cas, ho fa coincidir amb el naixement de Sant Joan Baptista, ja que, segons la Bíblia, Zacaries va manar encendre una foguera per anunciar als quatre vents el naixement el seu fill. Tot i que avui dia aquesta celebració té aquest enfocament cristià, com he dit, el seu origen és pagà.
Aquesta adaptació cristiana dóna explicació al per què la celebració de la nit de Sant Joan no coincideix amb el solstici d'estiu. Segons la tradició pagana, s'encenien les fogueres per donar força al sol per a passar el tràngol de la seva menor permanència en el cel. L'encesa de les fogueres es feia per ajudar i animar per perllongar la llum. Per tant aquest dia no estava lligat ni al 23 i 24 de juny, sinó més aviat al dia 21.
La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de creences i rituals que li han atorgat, popularment, la categoria de nit més màgica de l'any.
Així, es cullen herbes remeieres (màgiques) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena; es balla al voltant del foc; es cremen mobles vells per simbolitzar l'inici d'una nova estació, o es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.
Hi ha una manera molt bona de resseguir totes les creences, costums, tradicions i rituals lligats a la nit més curta de l’any: a través del refranyer.
Si les agrupem temàticament, n’hi ha moltes de dedicades a la salut, perquè hom creu que aquesta nit és el moment idoni per a prevenir malalties. Agafar febre o tenir floroncos per la nit de Sant Joan, per exemple, és garantia que no es repetiran durant l’any, com també pentinar-se per prevenir els polls:
· Qui es pentina per Sant Joan, no té polls en tot l’any.
I si simplement es pretén tenir bona salut en general, també és el moment idoni per a fer sagnies:
· Sagnia per Sant Joan, salut per tot l’any.
Un altre costum molt arrelat d’aquesta diada és el dels banys nocturns, garantia de salut i de purificació de cos i ment. Hi ha moltes dites que insten a banyar-se, tant a la mar com al riu:
· Per Sant Joan el riu demana carn.
· Per Sant Joan, el primer bany.
També n’hi ha de més explícites:
· Qui no es banya per Sant Joan no es banya en tot l’any’.
· Bany de Sant Joan, salut per tot l’any.
També hi ha molts refranys que fan referència al creixement durant la nit més curta de l’any. N’hi ha que parlen de la natura –és l’hora de fer empelts, quan les herbes arriben al moment màxim de floració–i n’hi ha que es refereixen als humans, sobretot als xiquets.
N’hi ha un que barreja els sortilegis amb el creixement i que convida a gronxar-se la nit de Sant Joan per créixer:
· Qui es gronxa per Sant Joan, creix més d’un pam.
Per Sant Joan, hom també creu que les herbes medicinals i aromàtiques tenen més propietats que en cap altra nit de l’any:
· Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any.
Això fa que siguin especialment valorades i diem que una cosa:
· val tant com totes les herbetes de la nit de Sant Joan.
També és el millor moment d’arreplegar-les, abans no arribi la calor de l’estiu:
· Fins a Sant Joan, totes les herbes són pans.
La dita:
· El matí de Sant Joan totes les flors tenen virtut,
Lliga el poder de les herbes amb les ordalies per a aconseguir parella, que també són molt abundants pels volts del 23 de juny.
La majoria fan referència a xiques joves que cerquen un bon marit i ho proven per totes les vies possibles:
· La qui es gronxa per Sant Joan, aviat troba galant.
· Estel de Sant Joan, fes-me trobar un bon galant aquest mateix any.
· Per Sant Joan, les estimades troben les enramades.
· Nit de Sant Joan, nit d’amoretes.
Finalment, s’associa molt la nit de Sant Joan a la superstició per a tenir sort, diners, menjar…
· Sant Joan en dilluns, ventura a munts.
· Qui menja cargols per Sant Joan, té diners tot l’any.
· Qui ploma les oques per Sant Joan les ploma quatre vegades l’any.
Tot i això, a vegades la revetlla també és vista com una font de desventura:
· Sant Joan en dimarts, mala ventura a grapats.
· Qui per Sant Joan va d’hivern i per Nadal va d’estiu, la ventura no li riu.
· Per Nadal, ventura, per Sant Joan, desventura.
I ja que estem prop de Sant Joan, i un any més no es podran celebrar com cal, i no sé el que es podrà fer i que no, a lo millor tu que segueixes la programació festiva saps més i ja ho diràs en antena.
Jo per tant em dedicaré a recordar com es celebrava aquesta nit màgica.
LES FOGUERES (JA QUASI) NO IL·LUMINEN LA NIT DE SANT JOAN
Les fogueres desapareixen a la ciutat de La Vall d'Uixó. Lluny queden els centenars de punts de foc registrats allà per la dècada dels 70. I és que l’auge de les fogueres santjoaneres a La Vall d’Uixó es va viure amb intensitat en les dècades dels anys 50, 60 i 70. Després del declivi iniciat en els anys 80, avui dia només resisteixen alguna aïllada de les que un dia van existir a les cruïlles i places de la nostra ciutat Últimament només s’encenen algunes de forma autoritzada per l’Ajuntament, però els qui ho fan només ho fan per preservar-les, perquè sobrevisquin. S’encarreguen entitats, comissions de festes o associacions de veïns.
I perquè ha ocorregut açò?
De vegades ens pensem que les fogueres de Sant Joan van entrar en decadència per l’asfaltatge dels carrers, l’augment del trànsit, la urbanització, les prohibicions...; però tot i que això és així, la veritat és que més enllà dels cotxes o les prohibicions, el factor clau perquè les fogueres entressin en decadència va ser que simplement van deixar de fer-se: ningú no les va muntar.
Però probablement, jo pense que la causa sigui la pèrdua de l’ús del carrer des de dos vessants:
La primera, la desaparició de la cultura infantil de carrer i la segona la desaparició de la cultura adulta de carrer i el costum de prendre la fresca.
Vegem la primera:
Qui muntava les fogueres?
Erem aquelles, colles, quadrilles o pandilles de xiquets preadolescents entre 8 i 15 anys.
On han quedat aquells grups d’amics que jugaven plegats al carrer sense preocupacions? Semblen estar en perill d’extinció.
A partir d’un cert moment la xicalla va desaparèixer del carrer. Muntar una foguera de Sant Joan no era l’única activitat que feien: gran part de la vida d’aquests jovenets es feia al carrer.
Des de que eixien de l’escola fins que tornaven a casa, quan es feia fosc, podien passar tres hores o quatre. I durant aquesta estona en aquest espai es desplegava un tipus molt específic de sociabilitat en què, a més de passar el temps lliure i jugar, es feien aprenentatges que havien de ser essencials per a la vida futura d’un xiquet.
Quin tipus d’aprenentatges?
Coses que no s’aprenen a l’escola ni a la família, com ara l’amistat, la responsabilitat… Al carrer es desenvolupaven competències que no et pot ensenyar ningú més, com ara administrar el propi temps, tenir la sensació de llibertat –per molt que fos relativa, perquè indirectament sempre hi havia algú que vigilava. Com a xiquet, tenies l’evidència que eres lliure i que el teu temps era teu, que t’autogestionaves.
Bona part de la meva generació i també la posterior vam aprendre tot això al carrer.
Muntar una foguera per Sant Joan formava part del joc de la colla.
Poca gent és conscient de tot el procediment que implica muntar una foguera:
Els preparatius:
Quan faltaven pocs dies per celebrar aquesta festa, calia espavilar-se per començar a recaptar i emmagatzemar tot de trastos vells per poder construir ben alta i gran la foguera que, com cada any, es feia al mig de la majoria dels carrers. Els joves (solament érem els xics qui preparaven les fogueres i les enceníem, perquè deien que si era una xica qui l’encenia, aquell any seria molt sec i no plouria) erem els encarregats d’anar per les cases a recollir tot allò que ens volguessin donar i la gent aprofitava l’ocasió per desfer-se de tots els estris que ja no feien servir.
Es produïa llavors un traginar amunt i avall carregant mobles vells, matalassos, cadires, fustes, pals d’escombra, roba, paper, cartrons i tot allò que anava bé per cremar.
Tots els productes d’aquesta fantàstica recaptació es duien, de la manera més discreta possible, a algun lloc secret. Això es feia així perquè, a causa de les rivalitats que hi havia amb els xiquets d’altres carrers propers, es donava el cas que uns i altres s’espiaven per mirar de descobrir on eren els amagatalls i anar després a robar part de la llenya aprofitant els moments en què no vigilava ningú.
A mitja vesprada del dia de la crema, menuts i grans ajudaven a traslladar tots els trastos fins al centre de la cruïlla de carrers.
Com a remat posaven damunt la pila una cadira vella o un ninot fet per nosaltres mateixos.
Cap a les nou o deu de la nit s’encenia la foguera. Aleshores la muntanya de trastos cruixia i es cargolava sota les llambregades d’unes flames força arrogants i destructores però que, alhora, mostraven tota la bellesa d’uns irisats colors resplendents amb la qual, a més del fum, també s'esfumaven els mals esperits.
Tots estàvem contents quan apareixia algú que duia més trastos per cremar, un caixó, una cadira trencada, sabates velles, papers, qualsevol cosa anava bé, es tractava de mantenir encesa la foguera el més temps possible.
No es podia cremar coses noves: calia usar mobles vells si es volia invocar la bona sort.
Tothom sortia a contemplar l'espectacle nocturn; però tota la bullícia era, aquell dia, cosa gairebé reservada a la gent menuda, que hi xalava d'alló més; primer, veient, com, a poc a poc, s'anava socarrimant i despullant a parracs encesos el ninot amb fatxa d'espantaocells i amb barret i tot, que solia coronar, amb una estranya ganyota, les piles dels trastos per cremar.
Després, quan les més altes flamarades ja anaven minvant, venia l'espectacle, un poc perillós, de traspassar d'un àgil salt les fogueres encara imposants.
Saltar les fogueres
El costum de saltar una foguera la nit de Sant Joan prové d'una antiga creença, molt generalitzada, que el foc adquireix propietats terapèutiques i profilàctiques durant el període de temps que va de Sant Joan a Sant Pere (el solstici d'estiu).
Quan les flames deixaven pas a les brases, els més valents, s'atrevien a saltar per sobre de les brases, tot i que calia saber saltar molt bé perquè no hi haguera un drama en xocar-ne per entrar més d’un per direccions contràries. El refranyer ens diu:
· Els focs de Sant Pere se salten per darrere, i els de Sant Joan, se salten per davant.
· Foc de Sant Pere, foc de Sant Joan, foc de tots els sants
· Foc de sant Pere, foc de sant Joan, guardeu-nos de ronya per tot aquest any
· Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l'any.
El ritual indica que s'ha de saltar set vegades per atraure bons auguris.
Si els que salten són una parella d'enamorats, la tradició diu que estaran junts i feliços per la resta de les seves vides.
Era tradicional també dansar al voltant de la foguera. La creença popular diu que les danses sempre van encaminades a espantar els mals esperits i a donar la benvinguda als bons.
Tampoc podia faltar, com en tota celebració festiva, una gran festa: les reunions familiars, de grups d'amics, o de gent que es reunien al voltant de les fogueres i era una festa en la qual, el més típic és menjar la coca de tomata, acompanyada d’altres viandes.
Aquesta altra pràctica de carrer em porta a parlar de la segona vesant que apunta que l’espai públic s’ha anat mercantilitzant, progressivament. I d’aquí la desaparició de la cultura adulta de carrer. Per exemple, la pèrdua d’una tradició tan nostrada i mediterrània com ara prendre la fresca: Treure la cadira a la vorera i seure en cercle per conversar en veïnatge. Aquesta era l’escenari de la majoria de nits d’estiu, dels vallers i valleres.
NITS A LA FRESCA, UN RITUAL DE CADA ESTIU
Eixir a la fresca o prendre la fresca. Així es denomina popularment a un ritual que cada estiu tornava a les placetes i carrerons del nostre poble. Remullar el terra per refrescar i després col·locar-se en els llocs mes ventejats, on la brisa es deixava portar entre els cantons.
Treure la cadira de boga o la butaca de vímet i disposar-se en rotllana o al costat de la paret, per parlar de les feines del dia, conversar, explicar xafarderies, ...
Era l'ocasió per compartir algunes postres especial, fruita o algun gelat fet amb cura. Era el moment per fer una partida de cartes o veure junts la televisió, escoltar la ràdio o fer una partida al dòmino. Prendre la fresca era la teràpia de grup veïnal, era la continuació de la migdiada, una migdiada global i activa, en la qual recuperats de la son i el cansament, estirem les hores gaudint del respir que la climatologia ens ofereix a posta de sol.
Per als més menuts era una mena disposar d'unes hores més de jocs, embolicats en la foscor recorren els carrers jugant tots aquells jocs tradicionals en que ens aventuren amb les seves correries nocturnes.
Lamentablement com gairebé tots els usos i costums, prendre la fresca ha quedat en desús o en decadència.
Però les voreres són ara un espai dedicat al monocultiu de les terrasses dels bars. Una vegada que el terreny urbanitzable s’anava exhaurint, el Capital segueix buscant sòl públic on especular i es troba les voreres i places”. Però per tal que aquesta privatització de l’espai públic funcionés, era necessari evitar dinàmiques alternatives que no impliquessin consumir: “I per això es va prohibir beure al carrer, jugar a pilota a les places, les festes infantils...”. Les Ordenances del Civisme, de fet, són un dels grans elements que permeten entendre per què està desapareixent la cultura de carrer.
I això quan es va acabar?
Quan es va generalitzar això que en diuen educació en el temps lliure, que es va materialitzar en forma d’esplais i activitats extraescolars.
Es va estendre la idea que els xiquets havien d’aprofitar permanentment el temps per aprendre i no perdre el temps jugant al carrer.
El carrer va passar a ser un espai ple de perills: perills físics, com ara els cotxes, però també morals perquè no s’hi podia aprendre res de bo. En definitiva, el monitoratge de la infància va posar fi a les fogueres de Sant Joan.
Serrat descriu molt bé la nit de Sant Joan. La cançó parla de la melangia d’un jove que ja no és un xiquet i que vol fer allò que havia fet sempre.
De fogueres, avui dia encara se’n fan.
Sí, i com he dit abans, els qui en fan només en fan per preservar-les, perquè sobrevisquin.
De fet va haver una iniciativa municipal de la regidoria de festes, l’any 2005, de recuperar aquesta celebració però després d’un parell d’anys no va tenir continuïtat.
Remarcar que últimament algunes zones de La Vall van voler incorporar com a festa de barri les fogueres i així ho feren en la Moleta que durant uns anys els veïns i veïnes es reunien al carrer sopant al voltant de la foguera; però van acabar convertint-se en la falla Sud-oest.
Al barri Carbonari i a la Falla de les Corts Valencianes ho han intentat tipus les d’Alacant.
Actualment es manté a les festes de Sant Joan del Carbonaire.
També es crema una foguera al Barri de Carmaday que celebren les seves festes de barri per aquestes dades i entre els diferents actes està la cremada d’una foguera.
Ültimament la falla de la Plaça del Circ, invitant a la gent a que aporte els trastos vells.
Però res a veure amb el sentit d’abans que hi participava tot el poble.
Perquè els xiquets ja no en fan ni en tornaran a fer, per una senzilla raó, QUE S’HA PERDUT EL CARRER i aquesta festa és una festa de carrer i en el que el protagonisme ho tenen els més menuts i aquests l’han abandonat. No sé quin paper els assignaran en el futur, però allò que va ser el seu regne s’ha acabat per sempre.
Així i tot, quan es perd una part de la festa, en ve una altra de nova. L’essència de la festa, que és la presa del carrer, no s’ha perdut. És cert que les fogueres han desaparegut, però també han sortit altres formes de reivindicació de l’espai públic com ara l’apropiació de les platges. (en el nostre cas preferentment, Moncofa, Xilxes i Almenara)
Rituals per aconseguir sort
A la Nit de Sant Joan no només s'encenen fogueres. La llarga tradició que arrossega la festivitat ha fet que vingui acompanyada d'una alta càrrega d'espiritualitat i sobretot, de rituals que busquen afrontar la nova etapa de l'any comptant amb el favor de la sort. Alguns dels més famosos són aquests:
· Saltar la foguera: aquest és un dels rituals de bona sort més popular. Aquí a la C. Valenciana, per tenir sort. cal saltar les flames set vegades.
· Saltar les ones: un altre tradició és la de saltarset onades just quan es compleix la mitjanit. Es diu que aquest és el moment perfecte per demanar un desig i que es compleixi.
· Donar-se un bany entrant d'esquena: una altra de les creences és que tot aquell que es banyi al mar havent entrat d'esquena, estarà protegit durant tot l'any.
· Rentar-se la cara: un ritual molt comú a les zones en què no hi ha platja és el de rentar-se la cara després de la mitjanit. Es diu que dóna sort si es fa sense mirar-se a l'espill després.
