dimarts, 10 de setembre de 2019

LA PARLA DE LA VALL


ESME/ESMA
Si bé aquesta paraula té diferents significats, nosaltres els vallers i valleres l’utilitzem per manifestar si una persona té força, coratge i energia per a fer les coses.
      - Tindre bon esme per a dirigir un projecte.
Normalment la fem servir més vegades en sentit negatiu. Així solem escoltar l’expressió:
   · Sense esma (Sense forces).
      - No tenia esme per alçar-se del llit.
Ara, quan es tracta de fer les coses amb esme es refereix a quan es fan les coses maquinalment, instintivament, sense fixar l'atenció. Aleshores escoltem l’expressió:
   · Anar a l’esme (Anar sense veure-hi o sense fixar l'atenció).
      - Caminar d'esme
També quan es perd l'orientació, la facultat de saber per on es va o què es fa diem:
   · Perdre l'esme
      - La fam i la por li van fer perdre l'esme.
Tenim també una altra paraula amb aquest significat:
CATXASSA.- Persona que es mou sense esma, amb molta fleuma. Que actua amb calma i lentitud excessiva. Per exemple:
      - Amb aquesta catxassa no acabaràs mai la feina, ni arribaràs mai enlloc.
Però segurament la paraula catxassa l’haveu escoltat per indicar que una persona té bona presència, o fa goig de veure-la.
      - Menuda catxassa tenia el nuvi el dia de la seva boda.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESMENT1. Cura, atenció.      - Posa esment a fer bé les coses.      - Para esment, que només t'ho diré una vegada.2. Menció; al·lusió a una cosa recordant-la.      - D'això que et dic, no en facis esment a ningú.      - Un fet digne d'esment.   · Tenir esment [d'alguna cosa] (Adonar-se d'alguna cosa, tenir-ne notícia)3. Record, memòria.      - Quan en va prendre esment ja era massa tard.   · Vindre [o tindre] a esment [alguna cosa] (Acudir al pensament)

EL SANTORAL EN EL REFRANYER


10 setembre: SANT NICOLAU DE TOLENTÍ
Sant Nicolau Tolentí era l'advocat dels agonitzants. El dia d'avui es beneïet panets petits, pastats sense llevat. Quan un malalt estava a les acaballes, se li donava un panet de sant Nicolau, i si tenia esma per a englolir-lo, es podia tenir per cert que es guariria.
      * Sant Nicolau tanca les portes amb clau
Simbolitza el final de les festes d’estiu en molts pobles, sobretot del món rural, en acabar el període de vacances.

LA PARLA DE LA VALL


ESGLAI
Por causada per la imminència d'un gros perill, d'una desgràcia sobtada o d'una sorpresa que torba profundament.
      - Vaig tenir un esglai en veure la meva fotografia al diari.
De vegades va acompanyat d’un crit d'esglai.
      - En escoltar el despreniment d’una cornisa al carrer Maestro Rodrigo tots els veïns llançàrem un crit d'esglai.
A la persona que rep l’esglai li diem que és un ESGLAIAT-ADA i causar esglai (a algú), o ser pres d'esglai, és ESGLAIAR

Sabíeu que el verb "esglaiar" té un origen directament llatí?
Els qui llegíem l'Astèrix i Obèlix de menuts (i de no tan menuts) vam aprendre una pila de frases i paraules llatines: vae victis, alea iacta est, calligae o gladius, entre moltes més.
La paraula "esglaiar" ve precisament de l'última d'aquestes, gladius, que era l'espasa que feien servir els legionaris romans i els gladiadors. De fet, si us hi fixeu, us adonareu que el gladiator era aquell que sabia fer anar un gladius, una 'espasa'.
De lluitar amb una espasa se'n deia digladiare, forma que probablement acabà donant , en llatí vulgar. Morir travessat per una espasa deu ser força dolorós i per això deu causar el més gran pànic. Així, del significat primer de esgladiare, 'lluitar amb espasa', es va passar al d''infondre terror mortal', el que actualment equival a 'esglaiar'.
De vegades l’esglai pot provocar exclamacions com aquestes:
· Déu del cel!
· Déu meu!
· Hòstia!
· La mare del Tano!
· La puta d'oros
· Mare de Déu santíssima!
· Mare de Déu Senyor
· Maria Santíssima! [o Verge Santíssima!]
· Me cague en...
· Valga'm Déu!

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES


ESGUITAR
1.- Fer esguits.
      - "No t'acostes, al toll d'aigua que si passa un cotxe t'esguitarà".
ESGUIT: Esquitx; petita quantitat d'aigua, de fang, etc., que es desprèn d'alguna cosa i és llançada a distància en agitar-la violentament, colpejar-la, etc.
      - "Els xiquets, en agitar l'aigua de la safa, s'esguitaven la cara".
En sentit figurat tenim una expressió que diu:
      · Ser un esguit de bací (Tenir mal geni, esser poc pacient)
També esguitem saliva quan parlem; aleshores fem servir una expressió que diu:
      · Tirar capellans
I si algú te la cara molt menuda li diem:
      · Tenir cara d´esguit
2.- Banyar o embrutar d'esguits.
      - Posa't un davantal en fer el sofregit si no vols esguitar-te d'oli.
3.- Arruixar, banyar.
      - Els xavals van passar per l’aspersor i van eixir tots esguitats.
4.- I en sentit figurat ho diem quan una persona entrega (alguna cosa, especialment diners), sense tindre'n ganes.
Aleshores fem ús de l'expressió:
      · Fer esguitar (Fer donar diners)
I també quan alguna persona es veu esguitada amb motiu d’haver-se realitzat algun fet poc recomanable. Aleshores te el significat de tacar o macular.
      - L’escàndol de la corrupció política ens va esguitar a tots els valencian-es .

Derivat d’esguitar tenim la paraula:
ESGUITÓS-OSA.- Es refereix a aquella persona bròfec, repelenc i aspre.

EL SANTORAL EN EL REFRANYER

9 de Setembre: SANT PERE CLAVER 
   * Les olives, per sant Joan, són com grans de sal; per sant Pere [Claver], són com grans de pebre (24 juny) (9 setembre) 
Tarden mig any a engrossir i madurar.

diumenge, 8 de setembre de 2019

LA PARLA DE LA VALL


ESGARGAMELLAR-SE
És el que molts coneixem com desganyitar-se.
Fatigar-se la gola cridant. Cridar excessivament. Fer-se malbé, la gola a força de cridar.
- M’he esgargamellat de cridar-te i no m’has respost.
Esgargamellar-se ve de gargamella, que és l’altra manera que tenim de referir-nos a la gola, exactament l'espai comprès entre el vel del paladar i el començament de l'esòfag.
- Té un os entravessat a la gargamella.
També esgargamellem quan ens escanyem amb un gargall.
També solem dir algunes expressions quan cridem massa fort:
· Perdre el bel (Escanyar-se de tant de cridar).
- Estaven discutint i, de tant cridar, ha perdut el bel.
· Prendre el cel amb les dents (Irritar-se molt, fer grans crits d’indignació).
- Quan li van dir que ja havia fet tard, prenia el cel amb les dents; mai no l’havíem vist tan irritat.
· Posar-se com un gall de panses.
· Cridar com un boig. (Alçar la veu)
· Tenir trencat el tel de la llengua.
· Enfosquir-se-li la veu.
· A plens pulmons (Cridar molt i escandalosament)
· Aixecar el gallet (Cridar massa en una discussió)
· Alçar el Cristo (Cridar molt, amb indignació)
· Arrancar els ais (Cridar molt, escandalosament)
· Baladrejar (Cridar esvalotant)
· Baladrejar més que la mar de llevant (Cridar molt)
· Clavar crits (Cridar molt)
· Cridar com un descosit (Fer grans crits, sia plorant, sia per altra causa)

LA PARLA DE LA VALL


XICUELO-A
És la forma col·loquial de Xaval / xavala. 
Així anomenen els vallers més veterans als més joves. Ho fem quan ens dirigim als xiquets i xiquetes més menuts-des.
Moltes vegades es diu per cridar l’atenció davant d'una actitud un poc dubtosa i que en escoltar-la ens tenia tot el dia preocupats.
- Xé xicuelo, ja li ho diré a ton pare.
I és que aleshores hi havia una cosa que si bé no s'ha perdut de tot, és el respecte pels demés i pels majors. I tots sabíem que si la queixa arribava als nostres pares, correria la corretja.
La paraula xaval també la solem emprar en contextos diferents. Per exemple si ho diem en pla de conya en expressions com:
- Estàs fet un xaval!,
- Què dius, xaval?
adreçades a algú que clarament no és una persona jove.
O bé s’usa en contextos, diguem-ne, negatius o d’amenaça:
- A tu què et passa, xaval?,
- Tens cap problema, tu, xaval?.
Però si utilitzem el femení xavala, aleshores el significat agarra el sentit de floreta:
- Mira que xavala!

LA PARLA DE LA VALL


MA
És la forma col·loquial contracta de mira. Però no tant com mirar, sinó en expressions com "ma que ets" o "ma que t'agrà", per fer-li un retret al seu comportament o acció.

LA PARLA DE LA VALL


I AVANT
I ja està. Un altre terme molt emprat quan es vol acabar amb una conversa o emfatitzar que s'ha dit. S'usa per a expressar que cal deixar estar alguna cosa que no és important.
I s’ha acabat, i punt, i deixa-ho estar, igual té. Encara que és injust, paga i avant. No ho penses més, avant i avant.
- No s'ho val que discutim: paga i avant.
També indica, només, exclusivament.
- Quant costa l'entrada? -Tres euros i avant.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESGRANAR/DESGRANAR
1. Desfer de gra en gra; treure els grans a una cosa que els conté o que n'és formada.- "Vaig esgranar una panolla per a fer roses".- “La magrana s'ha desgranat”.

2. En sentit figurat es diu de esbrinar, adquirir coneixença detallada d'una cosa.
- “Va ser una entrevista de treball en el que vaig esgranar amb tot detall el meu currículum”

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES


ESCURADA.
Tres són els significats que tanquen aquesta paraula:
1.- Acte i efecte d'escurar o netejar fregant.
2. Conjunt de plats, olles, escudelles i altres atuells de cuina i menjador escurats o preparats per a escurar.
3. Conjunt d'atuells de terrissa usats en la cuina o en el menjador.
Fem ús d’algunes expressions que diuen:
· Costar més l’espart que l’escurada (Es diu quan puja més la part secundària que la principal d’una cosa)

· Això és més clar que l'aigua d'escurar (No ésser molt clar).
· Escurar el calaix (Treure'n tots els diners que conté).
· Escurar les butxaques [d'algú] (Fer-li gastar tots els diners que porta)
· Escurar-li la panxa (Incitar algú a parlar per a obtenir la informació que interessa).
· Escurar la botella (Beure'n tot el contingut).
· Escurar-li la cassola (Fer a algú moltes preguntes, cercant d’indagar alguna cosa)
· Escurar-se la gola [o el coll] (Tossir per a llevar-se alguna molèstia, irritació, de la gola)
· Escurar-se les dents (Llevar-se els fragments de menjar que s'han ficat entre les dents)
· Escurar-se les orelles (Llevar-se la cera de les orelles)
· Escurar-se les ungles (Llevar-se la brutícia que s'ha posat entre pell i ungla)
· Deixar escurat (Arruïnar-lo)
· Estar [o quedar] escurat (Arruïnar-se)
· Xerrada que xerrada i l'escurà a la pica (Es refereix a algú que per parlar, deixa de fer la seva feina).
NOTA Cal no confondre l’acció d’escurar amb la de fregar.
En valencià, «fregar», en el sentit de netejar, és l´acció de friccionar amb un fregall, una baieta, un drap, una monya, etc., qualsevol superfície dura que es vulgui netejar. A més, té altres accepcions. Mentre que «escurar», a banda d´altres significats, és, específicament, netejar els elements de la vaixella: gots, plats, culleres, cassoles, tenedors, etc.
En castellà, els dos sentits esmentats, si s´assimilen en el verb «fregar».
En canvi si és habitual fer us del verb “rentar” en el mateix sentit d’escurar.
- “Rentar els plats”

I com a derivat tenim:
L’ESCURADOR.- Pica de pedra, poc fonda, on hi ha els gibrells o conques que serveixen per a escurar els plats i altres objectes de la cuina.
I fins i tot està la joguina
ESCURADETA.- Vaixella de joguina amb què juguen les xiquetes.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES


ESCUDELLA
L'escudella és un plat soper o fondo de terrissa, porcellana o altres materials en forma de casquet semiesfèric allargat, generalment sense anses, on hom serveix sopa, brou o aliments semblants. Els terrissaires que en fabriquen s'han anomenat tradicionalment escudellers.
L’escudella forma par d’una expressió popular per a referir-nos a quan una persona sembla que és un santet sense ser-ho.
· Semblar que no ha trencat mai cap plat ni escudella
El terme escudella també designa una mena de tassa, de forma semiesfèrica o aproximadament semioval, de cabuda variable però inferior a un litre, que serveix per a prendre brou, llet, cafè, te, etc..
Una altra expressió diu:
· Posar terra en l'escudella (Crear-li dificultats, fer-li difícil d'obtenir allò que vol)
I en gastronomia, l’escudella és un menjar compost d'arròs o fideus amb patates, col i alguna altra verdura o pasta de sopa, cuit tot amb el brou de la carn d'olla.
Algunes expressions tenim:
· A qui no vol brou, set escudelles (Vol dir que a qui no vol una cosa li sol sobrevenir aquesta abundosament ).
· Bon dia i bona olla (Es deia quan dos persones es trobaven de matí i es saludaven sobretot en temps de la misèria perquè el qui tenia un bon plat d'escudella dinava i moltes vegades no menjava res més).
· Escudella i vi, fa bon sagí (Es diu per proclamar les bones qualitats alimentícies i confortants d'aquells aliments).
· Escudella que no has de menjar, deixa-la cremar (Vol dir que convé no ficar-se en assumptes que no ens atanyen).
· Fer escudella (Fer fàstic, empipar).
· Quan l'escudella és calenta, no la deixis refredar (Significa que convé aprofitar el moment oportú, abans que passi l'oportunitat).
· Qui no menja escudella, quan és mort no beu en botella (Es diu humorísticament a la mainada quan no vol menjar sopa).
D’aquí que també es refereix a l’escudella a la quantitat de líquid o de minestra que cap dins una escudella.
I de l’escudella a l’acció de:
ESCUDELLAR.- Distribuir (sopa, escudella, caldo, etc.), posant-lo en les escudelles o els plats. I si ho fa per a un mateix, aleshores l'acció és servir-se en el plat.
I per tal de col·locar els atuells en la cuina hi havia
EL ESCUDELLER.- Post o pedrís col·locat a certa altura i adossat a la paret de la cuina, per a tenir-hi escudelles, plats, olles i altres atuells.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES


ESCRIVENT-A
Persona que té per ofici escriure per compte d'altri, especialment al dictat, o copiant, o fent anotacions de comptabilitat.
Aquest ofici va estar al llarg de més d'un segle. Es dedicaven a fer una funció social de comunicació al servei de totes aquelles persones que no sabien llegir ni escriure i que necessitaven transmetre notícies a d'altres. L'elevat índex d'analfabetisme que hi havia al nostre país a finals del segle XIX va propiciar l'aparició d'aquest negoci, sobre tots a les ciutats.
L'ofici d'escrivent va néixer al carrer i es va formar al carrer, a les places, després en les xicotets casetes construïdes humilment per desenvolupar aquella tasca tan important de fer comunicar-se a les persones a través d'una tercera. L'escrivent es posava en els mercats o en les rodalies de les oficines de Correus. Allà escoltava atentament l'encàrrec d'una persona.
El llenguatge escrit té i tenia funcions destacades i immenses. Els escrivents públics i afins redactaven cartes i omplien formularis per compte de persones que necessitaven ajuda per escriure. Les tasques d'aquests bons homes en referència al seu treball, eren, aparentment fàcils ... però no només calia saber escriure i tenir una bona lletra, també calia saber de tot el que envolta una part de lleis i aquells formularis oficials tan cruels i inentendibles per a la gran majoria; d'aquelles pòlisses que tot paper oficial portava. De lletra pulcra, els escrivents havien de tenir una cura exquisida i no fer taques en els escrits. Per a això, comptaven amb una sèrie de remeis per a aquests accidents; des de xuclar la tinta i deixar-la assecar, per després raspar amb un ganivet, fins a la dissolució d'esperit de sal (àcid clorhídric) en aigua, que semblava ser la millor solució. Altres instruments que tenien sempre a mà els escrivents eren: paper, ploma, navalla, llapis, faristol, regle, compàs, falsa regla, fulla, hòstia, violeta de font, salvadera, tinter, tinta ... la llista era una cosa nombrosa, però, tot el nomenat era útil i molts d'ells, necessaris.
Aquestes primeres casetes eren de fusta i disposaven d'un escrivent a l'interior que oferia els seus serveis per escriure cartes que els seus emissors li dictaven a cau d'orella.
A partir dels anys 1920's les cartes van començar a ser escrites a màquina i no era gens estrany de veure-hi olivettis i underwoods.
Als pobles aquesta funció la desenvolupava aquella persona que destacava pels seus coneixement i es prestava a ajudar a les persones que ho necessitaven.
A mesura que el nivell d'analfabetisme començava a minvar, aquests escrivents varen tenir menys demanda i més dificultats per desenvolupar la seva tasca. Molts s'havien reciclat i especialitzat en la redacció i tramitació de documents administratius (certificats de penals, instàncies i sol·licituds, factures i traduccions).

EL SANTORAL EN EL REFRANYER

8 setembre: DIA DE LES MAREDEDÉU TROBADES.
   * Per la Mare de Déu de Setembre, els raïms són bons per prendre (Comença la recol·lecció).
   * Per la Mare de Déu de setembre, el fesol és nat.
   * Qui per la Mare de Déu de Setembre no té les figues a assecar, poques n'assecarà.
   * De la mare de Déu de setembre a la de la Concepció, tres mesos compto jo (8 setembre) (8 desembre)
* Oh, Mare de Déu del Claustre i Mare de Déu del Roser, deu-nos aigua si ens convé.
Una marededéu trobada és una figura de la Mare de Déu que, segons les llegendes catalanes i valencianes popularitzades durant els segles XV-XVII, s'havien amagat abans de la invasió musulmana sent retrobades més endavant enmig de prodigis per pastors o ermitans.
Aquestes figures, en general escultures en talla de fusta policromada, són molt típiques als Països Catalans. Gairebé totes les esglésies en tenien una.
La celebració de la festa de les diferents marededéu trobades s'escau el 8 de setembre, diada de la Mare de Déu de setembre, i aquest dia es fan aplecs, romeries i processons als molts santuaris de marededéu trobades que hi ha arreu dels Països Catalans.

dissabte, 7 de setembre de 2019

LA PARLA DE LA VALL


MONE
Forma contracta de anem-nos-en. Anem, au, anem-nos-en. Forma col·loquial de conjugar el verb anar o anem en valencià i una de les expressions més comunes que et pots trobar. Una particular paraula per dir que 'és hora d'anar-se'n'. I que moltes vegades es pot rematar amb un "au", com salutació final.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES


ESCAPULARI
Primerament es deia escapulari monacal per ser la peça llarguera de roba, de 20 a 25 cm. d'amplada, amb un forat central per on passa el cap, i que, descansant damunt les espatlles, penja per davant i per darrera de l'hàbit com a distintiu de certes ordes religioses com els carmelitans, dominics, etc.
Aquest se'n va derivar en l'escapulari devocional, més menut i consistent en un conjunt de dos trossets de tela units amb un cordó, o de dues laminetes de metall amb una cadeneta, que es pengen pel coll, un damunt els pits i l'altre damunt l'esquena, i solen servir, beneïts i indulgenciats, com a distintiu de certes congregacions pietoses.
Un cop imposat l'escapulari, habitualment es substitueix per una medalla.
I què vol dir que estigui imposat?
El primer escapulari d'una persona ha d'estar beneït per un sacerdot i imposat, que és una brevíssima cerimònia en què el sacerdot diu: "Rep aquest escapulari beneït i demana a la Verge Santíssima que pels seus mèrits, el portis sense cap taca de pecat i que et protegeixi de tot mal i et dugui a la vida eterna".
I això d'on ve?
Segons la tradició, l'escapulari, tal com es coneix ara, va ser donat per la mateixa Mare de Déu a sant Simó Stock el 16 de juliol de 1251. La Mare de Déu li va dir: "ha de ser un signe i privilegi per a tu i per a tots els Carmelites: qui mori usant l'escapulari no patirà el foc etern". Més endavant l'Església va estendre aquest escapulari als laics.
Quan volem dir que una persona és hipòcrita solem emprar l’expressió:
   * Esser un escapulari amagat.
Mentre que si fracassa en una cosa de què un s'havia avanat diem:
   * Xafar-se o calcigar-se l'escapulari.
També és la pràctica pietosa en honor de la Verge del Carme, que consisteix a resar set vegades el Parenostre, Avemaria i Gloriapatri.

REFRANYER SETEMBRE


CADA DIA UN REFRANY (Agost-setembre)
   * Agost i Setembre no duren sempre.
Fa referència a l'economia, perquè el llaurador depèn d’aquests dos mesos per a tenir bona collita, i com a conseqüència obtindre bons guanys.
Vegem doncs una sèrie de refranys que relacionen els mesos d’agost i setembre, tots ells referits a la fruita on el mes d’agost és el moment de la maduració de la fruita i setembre el moment de collir el fruit. I del bon resultat de setembre depèn del temps que hi faci en agost.
   * Si el setembre no té fruita, l'agost s'emporta la culpa (La poca producció de fruita s’imputa moltes vegades a la sequera de l'estiu)
Però si s’adonen les condicions climatològiques el normal és que tinguem bones collites:
   * Agost durador [o madurador], el setembre collidor.
   * Agost té la culpa i setembre porta la fruita
   * L'agost els madura, i el setembre els captura
   * Agost, most; i setembre, vi per vendre.
   * Allò que a l'agost madura, al setembre ho assegura

dimarts, 3 de setembre de 2019

LA PARLA DE LA VALL


ESCOLTET
Acció de dir una cosa a l'orella, en veu molt baixa.
   - Saps de que m’he assabentat? Que la veïna beu.
De vegades acabem dient;
   - Però no ho digues a ningú.
I al moment ho sap tot el veïnat.
Solem dir una expressió quan fem escoltets davant de la gent:
   · Escoltets en reunió, son de mala educació o falta d’educació (Vol dir que és de mala educació xiuxiuejar a l’orella, que la gent al teu voltant se n’adona i pensen que tens alguna cosa a amagar, que estàs parlant malament d’ells)
També quan volem reprendre a algú (sobretot xiquets) d’alguna malifeta, males paraules o mal comportament, li diem.
   - "Vine i et faré un ESCOLTET"
Fins i tot està el joc de l’escoltet.
Els xiquets/es seien en un rogle. Un deia una frase a cau d'orella al qui tenia al costat. Aquest segon xiquet/a la passava de la mateixa manera al següent. Els altres jugadors feien això mateix, fins que la frase arribava a l'últim. Aleshores aquest últim deia la frase en veu alta i es veia com s'havien transformat les paraules inicials a mesura que passaven pels jugadors/es.