dimecres, 14 de novembre de 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 1_3ª temporada_2018)

EL CAFÈ DE PIPA
El rebost de La Vall
PROGRAMA 1_3ª Temporada
(14/11/2018)

Avui he tornat a la Cadena Ser per seguir una temporada més com a col·laborador del programa vespertí, EL CAFÈ DE PIPA dirigit brillantment per Vicent Arnau amb l'espai El Rebost de La Vall.
Podeu escoltar el programa en aquest enllaç:
Àudio del programa


Hi de que hi parlem en aquesta secció?.
Pels que no ho sapigueu, el significat de rebost, i segons es pot trobar en els diferents diccionaris és:
Una dependència de la casa amb unes característiques físiques adequades per a la conservació dels aliments, i en on es guardaven les conserves, els adobs, les confitures, parts del porc després de la matança, els formatges, licors i tots els productes per a la cuina que permetien ser emmagatzemats. A més es guardaven els estris necessaris en l'elaboració i els recipients determinats per poder conservar els productes en bones condicions, pots, tests, gerres, etc".

D’alguna manera, el rebost de les nostres cases ha conservat la nostra identitat gastronòmica on han quedat gravats els olors i sabors dels productes de la terra que ens han acompanyat durant tota la vida.

Doncs en aquest esperit de conservació vull utilitzar aquest espai com a símil de conservació d’altre tipus d’identitat, la que ens ve de:
· la llengua,
· la cultura,
· les tradicions o
· les costums col·lectives.

El programa una temporada més seguirà amb la línia inicial tenint com a centre el donar a conèixer el nostre patrimoni cultural preferentment en la vessant immaterial. Ja que la vessant material l’aborden els meus companys Juan i Jose Enrique, jo estaré més en la línia de Gabriel.



Dins d’aquesta línia, el principal i més important patrimoni cultural que rebem com a éssers humans és el de la llengua, que solem anomenar «materna». I en el nostre cas, el valencià.

Perquè no oblidem, i ara que es qüestiona molt i en particular per certs partits polítics, que la utilitzen com a instrument electoral, que:
La llengua del nostre pensament i de les nostres emocions és el nostre bé més preuat. El plurilingüisme és el nostre aliat per vetllar per una educació de qualitat per a tots, per fomentar la inclusió i per lluitar contra les discriminacions

I és per això que val la pena de ser presa en consideració.
· pel caràcter de «bé rebut»,
· pel seu «valor per al present» i
· per la seva condició de fonament per a «l’auto-reconeixement»,
és a dir, la «identitat cultural».

Una tradició, un costum, un objecte, ÉS VALUÓS PERQUÈ FONAMENTA LA NOSTRA IDENTITAT CULTURAL». El valor d’identitat és un argument potent per a la preservació del patrimoni,
El vertader patrimoni és la CULTURA mateixa, que no és altra cosa que la manera en què, com a col·lectivitat, ens apropiem avui del nostre entorn, i que inclou des del territori i el paisatge fins al conjunt d’objectes, monuments o tradicions que anomenem patrimoni.
La CULTURA és la resposta a les interpel·lacions del nostre entorn i del nostre passat. Per això, la CULTURA és sempre un patrimoni invisible.

Però, com es gestiona? La resposta és aparentment fàcil: «la gestió de la cultura com a patrimoni invisible és l’educació».
Un altre element important és també la divulgació, i aquest programa és un exemple, començant per la llengua (aquest programa utilitza clarament el valencià com a llengua vehicular) , que és, com ja he dit, el bé patrimonial intangible fonamental.

Però també hauríem de considerar totes aquelles manifestacions: que al llarg dels diferents programes anirem donant a conèixer als nostres oients:
· Tradicions i expressions orals (La llengua):
     * Llegendes, cançons, poemes, refranys, dites i expressions, Malnoms.

· Usos socials, rituals, actes festius:
    * Festes populars
    * Esports i jocs tradicionals
    * Tradicions culinàries
    * Peregrinacions i romeries
    * Nomenclatura dels carres

·Tècniques d’artesania
    * Eines i oficis tradicionals

En cada programa anirem treien d’aquest rebost mitjançant diferents sessions els trets de la nostra identitat vallera i de l’entorn més pròxim, especialment aquells que han tingut una part important en les nostres vides i que malauradament han anat perdent vigència o estan en vies de desaparició.

Tindrem sessions del:
· EL REFRANYER. Una de les coses que més m’ha apassionat i de la que més temps he dedicat al seu estudi i recopilació, són els refranys. De fet tinc una web oberta on es troben recopilats més de 30.000 refranys, dites, frases fetes, locucions, etc. elrefranyer.com

Per molt que passin els anys i moltes siguin les innovacions que vagin instal·lant a les nostres cases i butxaques, hi ha una saviesa popular que sempre ens posarà els peus a terra. I de cop. Si ens endinsem, per molt poc que sigui, en els ensenyaments del nostre refranyer , aviat trobarem sentències contundents, sorneguers i, en alguns casos, contradictòries. Però en totes elles hi ha un factor comú: fer-nos pensar i aconsellar. Gràcies als refranys sabem que no som ni serem els primers ni els últims a patir o experimentar alguna cosa. I això, vulguis que no, tranquil·litza.

Escombrant cap a casa, acudiré a aquest pou de saviesa eterna i faré un repàs d’aquells que utilitzàvem per a expressar i transmetre idees i pensaments que reflectien els costums i formes de vida d'una societat, permetent que siguin difoses de generació en generació amb funcions que aportaven beneficis a l'ésser humà.

Hi ha refranys morals, supersticiosos o laborals, especialment de caràcter agrícola. Aquests enllacen amb els d'àmbit meteorològic. 
En aquest apartat tenim l'exemple de:


EL REFRANYER DEL MES DE NOVEMBRE

Ja som al novembre, l'onzè mes del calendari gregorià, el nostre actual, i el novè de l'antic calendari romà, del qual manté el nom. A títol meteorològic, novembre és un mes que mira directament cap a l'hivern i anuncia l'arribada de les primeres nevades importants que es mantindran a les muntanyes i duu sota el braç les primeres fredorades importants que ens fan córrer cap a l'armari a rescatar alguna peça de roba amagada al fons. Tot i que l'estiuet de Sant Martí dugui temperatures suaus i agradables, acabarem el mes duent alguna capa extra

Una gran quantitat de dites prenen com punt de partida el fred i la neu.
Refranys més genèrics:
♦ Novembre calent, maig gelat.
♦ Sant Martí porta l'hivern.

Dites associades al fred:
♦ Si vols casa sense fi, talla la fusta per Sant Martí.
♦ Per Sant Climent el fred reganya les dents.
♦ Novembre acabat, hivern començat.
♦ De novembre enllà, agafa la manta i no la deixis estar.

També troben algunes dites referents a l'escurçament de les hores de sol:
♦ Per Sant Andreu, llarga nit i dia breu.

Tot i ser un mes una mica traïdor, similar al febrer, si el temps és assolellat...
♦ Any de profit, sol al novembre i pluja a l'abril.
♦ Novembre assolellat i abril plujós, estiu abundós.

Els períodes de temps de bonança o de temporal repetits per les mateixes dates, any rere any, acostumen a agafar com a referència el sant o la santa més important per aquelles dates. D'aquesta manera tenim l'origen de l'estiuet de Sant Martí, un període de bon temps que sol aparèixer cada any pels volts de l'11 de novembre.

Curiositats sobre l'estiuet de Sant Martí
1 - L'11 de novembre és Sant Martí, d'aquí el nom d'aquest peculiar 'estiuet'
2 - Suposadament l'estiu de San Martín està lligat a una llegenda al voltant d'aquest Sant, que va partir la seva capa en dos per cobrir a un captaire nu i mort de fred. Déu va recompensar al Sant enviant una meteorologia agradable durant aquests dies per frenar el fred de l'hivern.
3 - Es tracta d'un temps estable que s'intercala entre les pertorbacions habituals de la tardor
4 - Es caracteritza per provocar temperatures més altes de l'habitual per aquesta època de l'any
5 - Aquestes xifres elevades duren només durant uns dies i després es restableixen
6 - Aquest supòsit episodi atmosfèric només es registra en l'Hemisferi nord
7 - Hi ha un altre estiuet, el de Sant Miquel al que se li coneix també com el Estiuet del codony o l'Estiuet dels arcàngels
8 - El refranyer diu: "
♦ De l'estiuet de Sant Martí a l'hivernet de Sant Mamet, mig any complet.
♦ Com més fort és l'estiuet, guarda't més del fred.
♦ L'estiuet de Sant Martí revifa els vells.
9 - En l'Hemisferi Sud ocorre un fenomen similar a l'hivern, conegut com Estiuet de Sant Joan

Per la banda contrària, el mal temps, trobem Santa Caterina el dia 25. Segons creença marinera, la roda de Santa Caterina és un núvol de forma circular que duu tempestes violentes, amb llamps i trons, i temporal de mar. Sol durar uns vuit dies, abans o després del dia 25.
Té el seu origen amb la llegenda de Santa Caterina, vinculada a una roda en què va ser torturada per no acceptar un casament desavantatjós intel·lectualment per ella.
♦ La roda de Santa Caterina, amb vuit dies no se fina.
♦ La roda de Santa Caterina, tota la mar terbolina.

Però és Sant Andreu un dels virtuosos que més dites meteorològiques protagonitza.
La més famosa és:
   · "Per sant Andreu, pluja o neu o fred molt greu",

El cert és que aquest sant sembla que tingui de cognoms Fred i Neu. N'hi ha molts exemples:
   · Per Sant Andreu espera aigua i neu
   · Per Sant Martí, la neu al pi; per Sant Andreu, la neu al peu, i per Nadal, fins dalt del fumeral.

És un mes amb grans contrastos de temperatures, amb matins i vespres freds, i migdies suaus. Un temps ideal per agafar bons refredats.
♦ Malaltia de novembre no té cura i paga amb la sepultura.



També desenvoluparem l'origen i significat dels més populars.

Vegem un exemple:
QUEDAR-SE A LA LLUNA DE VALÈNCIA
Refrany: "Quedar-se a la lluna de València"
Significat: No aconseguir un desig, no obtindre una cosa esperada, quedar-se prop d'una meta marcada.
Origen.
Conta una llegenda que en el grau de València hi havia una platja en forma de mitja lluna i que popularment se la coneixia com la Lluna. Quan el rei En Jaume I va reconquerir la ciutat, els moros fugien cap a la costa i es refugiaven en aquesta platja des d'on anaven embarcant-se en les naus que els portarien cap als regnes àrabs de l'Àfrica. Però, els vaixells dels que disposaven no van ser prou per embarcar-los a tots i molts d'ells quedaren a la platja, esperant el retorn de les naus. I malgrat l'ordre del Rei de respectar als conquerits, alguns cristians fanàtics acabaren amb les seues vides i els morets es quedaren per tant a la lluna de València.
Altra llegenda ens parla que les ciutats medievals eren voltades de muralles per millor defendre's i les portes d'aquestes eren tancades cada vespre, per evitar que amb la foscor de la nit els malfactors feren de les seues. A la part de fora de les muralles de València hi havia un hostal anomenat "La Lluna" on havien de fer nit els que arribaven a la ciutat quan els portals eren tancats.
I una altra versió diu que d'hostal res, que el que hi havia davant de la porta dels Serrans de la capital del Regne era una plaça en forma de mitja lluna i en ella es quedaven al ras els que esperaven que obrigueren al dia següent. En tots dos casos la gent havia de "quedar-se a la lluna de València".
Però, els hòmens de la mar diuen que la lluna de València és el golf de València o golf de Sant Vicent que precisament té forma de mitja lluna.
Antigament els mariners li deien a aquell indret La Lluna on, per cert, es feia difícil la navegació i per tant s'enfonsaven i es quedaven moltes naus a la lluna de València.

· EL BAGUL DE LES PARAULES I OBJECTES OBLIDATS (parlarem d’una paraula que ha caigut en desús, bé pel que el seu us ha canviat de moda o perquè desapareix la cosa a la que representa).
Un exemple ho és ja la paraula rebost que dona nom a aquest programa.

PARAULES OBLIDADES
En aquest espai no pretenc intentar convèncer-vos que utilitzeu paraules valencianes en desús. Quan deixem d'usar una paraula, no deixem un espai en blanc en el discurs. Desapareix perquè la substituïm per una altra. Algunes vegades, el canvi serà resultat de la invasió lingüística, però -en el fons- tot canvi en el llenguatge ve del mateix lloc: d'un canvi en la manera de pensar i de fer la vida.
Per tant, potser no es tracta de si està bé o malament rebutjar unes paraules en pro d'altres. Potser només haurem de tindre clar si el nou terme és correcte i està ben utilitzat.
Els canvis socials ningú no els normativitza, ni se'ls pot aturar. El canvi és constant i imparable. Varis són els motius:
  o Canvien els nostres treballs. Si no et dediques a l'agricultura tradicional, és difícil que parles d'un camp "abancalat", que "abatolles" els fruiters per a arreplegar l'oliva, li prepares “l'abeurall" als porcs o sembres la "fanecada". Tampoc segaràs amb un "falç" ni tallaràs llenya amb “la destral"
   o Canvien les xicotets coses del dia a dia. A la cuina, pot ser que el menjar et quede dessaborit o insípid, però mai no et quedarà "sabater", o poc "salabrós". Les portes ja no porten "picaports", porten timbres o porters automàtics. És igual que el teu "canut" estiga buit i no portes un "ral", perquè ho pagues tot amb targeta o amb el mòbil. I si prens un refresc, no beuràs de la "marraixa" o del "colxo".
   o Canvien les relacions amb els altres. Quan un amic s'enfada no "partiu palletes", només deixa de seguir-te a Instagram, wassap o Facebook on tots vesteixen molt "pixavis" (presumits) i es posen molt "polits" (Endreçat, net, pulcre) o fan el "pocapena" (desvergonyit). Si eres un "malànima" (De mals sentiments, de naturalesa cruel) que fa "malifetes" (males accions) pot ser que algú et solte una "nespla"(colp violent, bugetada), encara que no sàpigues el que és. Per si de cas, millor ser "mel" (amable) i quedar "pagat" (content).

· El llenguatge no és independent de la cultura, del consum, de les relacions humanes. El vostre vocabulari és origen i resultat de com veus el món. Per açò des d’aquí vos convidem a conèixer velles paraules, o les que prompte ens diran adéu. De moment, el vocabulari dels qui ens van precedir és l'única manera de viatjar arrere en el temps, de conèixer altres mons i altres ments.

· LA PARLA DE LA VALL (Parlarem del llenguatge de comunicació). Mitjançant l’ús de:
      * Expressions
      * Frases Fetes
      * Locucions
      * Paraules valleres que no tenen traducció al castellà

PARAULES VALLERES QUE NO TENEN TRADUCCIO AL CASTELLA
· Poalà/poalada:
Qui no s’ha tirat una poalà d’aigua en estiu? En castellà “cubazo” no existix, però em diuen que a Aragó sí que hi ha gent que diu “pozalada” per a referir-se al contingut d’un poal. Una poalà és la quantitat que cap en un poal. En estiu quan fa calor bé pots dir això de “m’he banyat a poalades“, i en cas que la tassa del café siga format XXL pots dir allò de: “t’he demanat un tallat, no una poalà de café“.
Les poalaes és el que es fan en les Penyes en Festes tant en el cercavila del “Xupinazo” com en els descans de les vesprades de vaques a la plaça del mercat.
Un concepte que està molt de moda entre els famosos pel repte de conscienciar sobre la malaltia de l’ELA.
També s’està utilitzant en alguns llocs com la traducció al valencià del “botellón”
Expressions:
   * A poalades loc. adv. En abundància. Guanyava els diners a poalades.
   * Ploure a poalades loc. verb. Ploure diluviant.
  *Tirar una poalada d’aigua freda per expressar la contrarietat que provoca un fet en algú.
A més, coneixem una expressió boníssima per indicar que dues persones tenen una relació molt estreta, fins i tot de dependència mútua: “Allà on va la corda va el poal.”
En fi, el poal ocupa molt d’espai i les poalades encara ens poden servir per mesurar la indignació que ens provoquen algunes injustícies persistents.

Escoltem el que hi era una conversa d’aleshores i que avui pren actualitat: 
Bon dia fill meu!
Et tinc dit que home refranyer, gos i malfaener, així que no toques més la corfa, deixat estar de romanços i no em vingues amb músiques.
Que si vols ser un home de profit, i no un pocatraça o un cagabandúrries, és millor que et fiques mans a l’obra, que a la casa on es treballa, no falta pa ni palla.
Tu vas sempre darrere de la figa, que jo ja sé que no hi ha res més natural que una figa pal pardal, i que dels pecats del piu, Déu es riu, i dels pecats de la xona, la Mare de Déu les perdona.
I això està bé, fill meu, però cal que t’arremangues la camisa, acatxes el llom i tires de lligona.
Perquè braços aturats no porten jornal, i Déu ens dóna bones mans però no treballa els camps.
Si no tens ganes, t’aguantes, i quan sigues pare ja menjaràs ous, ara em toca donar-te un ofici, que la ganduleria és la mare del vici.
I encara que vols ser artista, ja et tinc dit que al fill del carnisser no el vulgues per a barber, i fill de gat, gatet.
I que tant ha treballat ton pare que tu has nascut cansat, i això al pas que anem, acabarà amb fill de pare estalviador, gastador.
Ja sé que per a tu val més una hora de festejar que dos de treballar, però et dic jo que el jove, per natural, més que al bé s’inclina al mal, i si vas a festejar al poble del costat, o vas a què t’enganyen o a enganyar.
I com tens el cap ple de borumballa, sempre pensant en la figa, és millor que apretes els matxos ara que eres jove, que a casar-te sempre estàs a temps, i home casat, home cagat.
Així que alçat del llit, no fases el gandul ni el manta, que matinar tres coses fa: ric i sa i bon cristià, i si vols ta casa guardar, procura matinar.
Ja saps que a bon segador mai se li oblida la corbella, però no digues res, calla, que home xerrador, poc treballador.
I no vull que sigues més malfaener que un gat d’hostal, jo sóc treballador com una formiga, i tu sembles més gos que manat a fer.
I quan tornes a casa amb faena feta diners aguaiten, perquè el peix és de qui el mereix, així que treballa i no menjaràs palla.
I deixat estar de novies que a l’home més savi, una sola dona el torna ximple.
Ja sé que no vols escoltar al pare, però a vegades val més un consell que un duro, i els consells dels pares són manaments.

· PATRIMONI IMMATERIAL (Faré un repàs a tot allò que constitueix "les pràctiques, representacions, expressions, coneixements i tècniques que es transmeten de generació en generació. La seva existència i reconeixement depenen essencialment de la voluntat dels éssers humans i es transmet per imitació i experiències viscudes.. Com són les:
   * Tradicions i costums
   * Jocs tradicionals
   *  Fets locals (L’escoladora dels moros).
   *  Els malnoms

ELS MALNOMS
És una altra costum en desús
És un fet cert que les nostres societats s'estan tornant cada vegada més fredes, que la convivència cada vegada té menys d'humana i entranyable, que ens estem convertint gairebé en autòmats que circulem pels carrers sense mirar ni tan sols a aquells amb qui ens creuem.
Però, per sort, aquesta situació, molt comú a les nostres ciutats tan poblades, encara no es viu als pobles. Viure en un poble és relacionar-se, contactar, comunicar, tractar diàriament uns als altres i, per què no, conèixer-nos pels malnoms.
Generalment, per a ningú és un problema el portar el malnom (jo estic molt orgullós de ser net de Joaquin de Rotxil i Dolores la Pistola, fill de José el Xurro, nebot de Pepe Mineta i el Nadalo i casat en la neta de Miguel de Patas i Paco el Rullo) encara que hi ha gent que no accepta de bon grau el malnom que arrossega i per a alguns és un insult el que se li digui amb ell; això ha donat lloc a més d'una discussió o fins i tot a la ruptura de relacions en més d'una ocasió.

Els malnoms, formen part de la història del poble. Quan parlem o sentim parlar de "L’Abobachics”, “Barrac”, “L’Esperança”, “El tio Lligona” , La Pera, del Xicote... ells són els protagonistes.
Els malnoms formen part del nostre patrimoni. Perquè els malnoms que anirem recordant programa a programa, són, sens dubte:
   · un retrat de la nostra societat del moment;
  · el reflex de la vida del nostre poble, d’una comunitat de gent que hi convim, que necessitem identificar-nos d’alguna manera i
  · que ve transmetent-se de pares a fills des de generacions molt llunyanes i
  · que nosaltres hem d’estar ben orgullosos de dur-los i fer tots els possibles per a què no desapareguin.
Perquè el malnom neix en el fons d'una necessitat de :
   · comunicar-nos,
   · de contactar amb l'altre,
   · de referir a l'altre
i per això ens acosta i estreta més els llaços, com una teranyina, ens uneixen a uns amb altres.

Qui no s'ha creuat alguna vegada amb un iaio caminant pel poble i recolzat sobre el seu gaiato després de la precisa revisió ocular, de sobte diu...
Xiquet... i tu de qui eres?
A mi més d’una vegada.
Els que sou massa joves, pot ser no es reconegueu en una situació així, però molts altres tindreu un mig somriure pensant que vos ha passat moltíssimes vegades quan algú hi ha intentat escodrinyar el vostre llinatge.
El senyor o senyora que t'interroga no espera que li digues el teu nom, ni el de ta mare, ni el de ton pare, això no li val de res, no és una informació rellevant per reconèixer a les persones. No vol sentir un cognom com a resposta. En la Vall la majoria d'habitants compartim tres o quatre cognoms que es repeteixen constantment en diverses combinacions i no serveixen per diferenciar uns d'altres.
Ja ho diu el refrany popular... Joseps, Joans i ases n'hi ha en totes les cases.
Eixa persona que t'observa per damunt les ulleres vol conèixer el malnom amb el qual es coneguda la teua família en el poble amb la fi de poder ubicar-te dins del retrat familiar. Quan li contestes, de Jose el Xurro, l’encarregat dels camions de Segarra... automàticament diu... aaaahhh ja està clar mante!!! i de seguida t'ubica més ràpid que el Google Maps.

Els malnoms ha estat el mitjà d’informació que la gent ha fet servir quan volia parlar d’alguna persona (Conxeta l’Ollera) o d’alguna casa del poble (Casa La Jesussa).
El malnom era la forma ràpida de saber de qui es parlava o de qui es volia parlar.

FINS A L'ARRIBADA DE LA RÀDIO I DE LA TELEVISIÓ, els temes de conversa de la gent del poble sempre giraven a l'entorn de la vida local. Normalment, es parlava de la feina, dels veïns, de si hi hauria bona o mala collita, de si Teresín la Morra venia els millors barrets, de si Pepe l' Hort havia collit una carabassa de 5 kg, de si a, Paco l’ Herbero se li havia mort l’Haca, de si Sento Esperansa anava al darrere de la pubilla de La Cacaurera , de si Pepe Traca, era un malparit, de si el diumenge feien ball al Casino del Noy, de si el Pigós havia estat el més votat de les eleccions municipals, entre d'altres.
L'ús del malnom pràcticament formava part de qualsevol conversa que dues o més persones tinguessin. Això feia que fa uns 100 anys, quan la Vall tenia uns 5000 hab., tothom o la majoria de gent es conegués. Per tant, el malnom en aquelles èpoques era necessari per comunicar-se i per estar al corrent de qualsevol esdeveniment que afectés els vallers.

L'ARRIBADA DE LA RÀDIO, primer, i de la televisió, després, va fer que la gent es tornés més individualista i es quedés més tancada a casa, i que els temes de conversa anessin canviant. La gent, a poc a poc, va anar deixant de parlar dels afers de la vida local per parlar de les notícies que arribaven d'arreu del món. Aquest canvi d'hàbits en els temes de conversa va propiciar que els malnoms s'anessin deixant d'utilitzar i que el seu ús quedés relegat a les persones grans. Així, doncs, quan aquestes persones hagin marxat, haurà desaparegut una cultura que ha format part de la nostra vida quotidiana durant un bon grapat de segles.

Avui dia, com que ja no s'utilitzen tant els malnoms i tampoc no sabem el nom i el cognom de la majoria de la gent del carrer i del barri, quan volem parlar d'algun d'ells a una altra persona és tot un poema. Després d'una bona estona d'intentar explicar a l'altre qui és la persona en concret, com a últim recurs acabem dient: "si aquell que té un cotxe blanc i que la seva dona va tenyida de ros...

Al llarg dels programes aniré donant a conèixer alguns dels vora 3000 malnoms que hi podem trobar en La Vall: Tots ells segueixen unes característiques comuns:
Si observem els malnoms vallers, descobrim com hi ha una sèrie d'observacions molt simples.
Per exemple, un fet prou clar és el que els vallers es coneixien pel nom propi, a qui li segueix el seu malnom (Paco el Cabrero ).
En altres ocasions el que apareix com acompanyament és l'apel·latiu "Tio ó El Tio", tan de moda hui dia (Tio Farra, El tio Lligona ).
Però el que sol aparèixer poc és el cognom dels individus. Diaga, La
Altra característica notable és la transmissió hereditària dels malnoms; passen de pares a fills encara que en aquests no es donen les característiques que feren aplicar-los als seus avantpassats.
D'ahí que de vegades els malnoms no siguen els més apropiats i això es veu molt clarament en aquells que són nom d'ofici o en els descriptius.
Per exemple, coneixem a un "Paeller" o un «Rotxil» que no ho són, perquè heretaren el malnom d'algun avantpassat a qui, segurament, sí els seria escaient.
Aquesta norma general d'herència té les seues excepcions: en el cas que un fill presente «alguna cosa» que el faça destacar, es guanyarà un malnom propi tot i que en el fons seguirà conservant el de la seua família. Mut, Paco el / El Torero
De tota manera cal tenir en compte que l'herència es fa de manera molt peculiar:
el pas d'un pare a un fill comporta el diminutiu del malnom ("Betum", "Betumet").
Si l'hereu és dona, es femenitzarà el renom afegint-li una "a" final ("El Corretger " La Corretgera" ). I quan, al cap del temps, siga de tota una família, es formarà el plural ("Les Corretgeres" ). ;
Per últim caldria indicar que llevat de rares excepcions, tots els malnoms consten d'una sola paraula ("Bocana").
A més, hi ha una gran quantitat d'ells que són castellanismes, que no són paraules netament valencianes "El tio Chaleco" (al marge d'aquells completament castellans "Gorrumo" ve del castellà gorromino per tan que era molt agarrat).
Aquests fets són proves clares de la degradació i castellanització sofrida pel llenguatge local ja que els malnoms no estan creats amb paraules estranyes sinó emprant sempre els mots d'ús quotidià.
Per altra banda és clara l'existència de malnoms castellans, els quals, en alguns casos, segons hem pogut comprovar, foren donats a persones forasteres, castellanoparlants, que s'integraren en el nostre poble i que foren plenament acceptades per aquesta ("Manyet" "El tio Branquitas".

Davant d’aquesta varietat de característiques el que es fa es agrupar-los en blocs i així anirem donant-los a conèixer en els propers programes:
CLASSIFICACIÓ
   · Malnoms acompanyats d'introductors. (els articles EL, LA, ELS, LES i L'; la preposició de, del): 
El Foradat, La Gila, Els Cistellers, Les Catalanes, Paco l’anouero, Vicentica de Boles, Mila la del comodí.
   · Malnoms acompanyats de el Tio ó La Tia. 
El tio Bajoca, La tia afaitagats.
   · Malnoms professionals
David el Matalaper, Amparito les llimonaes.
   · Malnoms dels aspectes físics o de caràcter. 
El blanco, Doloretes la Muda, Dolsura, El tio Codony.
   · Malnoms procedents de topònims. (Diuen l'origen del individu): Sento Alboraya, Paca la Castellonera.
   · Malnoms procedents de noms i cognoms
El Malaeno, La Davita; Samarra, La Porcara.
   · Malnoms relacionats amb vegetals
Figanegra, La Llimera
   · Malnoms relacionats amb animals
El Mosca, Amparo la Rabosa.
   · Malnoms derivats d'objectes inanimats.
          o Malnoms relacionats en la forma de vestir
Capa, La Pañuelitos.
         o Malnoms relacionats amb llocs
El Fondero, Milagros del Casino.
         o Malnoms relacionats amb el menjar.: 
El tio Cassoles, La Colate.
         o Malnoms relacionats amb el parament:
Panera, Quiquereta.
         o Malnoms relacionats amb la música
Benigualets, El Gallo.
   · Malnoms de qualitats, habilitats i aficions. 
El Caçaoret, Campana.
   · Malnoms feminitzats, masculinitzats i pluralitzats
La Benita, El Cordulo. Les coeteres.
   · Malnoms compostos
Maicalles. La Miracielos
   · Malnoms amb derivacions per sufixació
El Paludet, La tia Xoximeta.
   · Malnoms relacionats amb la manera de parlar
Melitón, La tia Honrades.
   · Malnoms relacionat amb la religió. 
L’escola. L’escolana, Nelo Corrent, Covasantetes.
   · Malnoms relacionat amb l'aristocràcia i d'influència forastera
El Governador, La Fiela, El tio Grasias, La Caminera
 · Malnoms d'anècdotes de caire humorístic o irònic i onomatopeics: 
El tio Clarinet, El Meliquero, La Rosquilla, Rosario la Canya.

· EL CALAIX DELS RECORDS
   * La vida social (Quefers dels hòmens i les dones, prendre la fresca, joc de la baralla, el món dels xiquets i les xiquetes (cants de bressol i jocs),

· NOMENCLÀTOR DE LA VALL (Carrers i places)
   *El ball de carrers (Amb aquest títol no vaig a fer referèncià de les verbenes populars que es feien antigament a La Vall d’Uixó. Vaig a referir-me a eixa obsesió de les Corporacions Municipals, en mans de polítics, que han estat canviant la nomenclatura dels nostres carrers i places en funcions de criteris partidistes).
   * Classificació dels carrer i places de La vall (382)
         o Noms de personatges locals (47)
       o Noms de personatges fora de l'àmbit local (Escriptors, militars, guerrers, reis, polítics,descobridors, personatges dedicats als arts, ensenyança, arquitectes, medicina... (70)
         o Noms relacionats amb el passat històric (11)
         o Noms religiosos (59)
         o Noms geogràfics (50)
         o Noms populars de la Vall (105)
         o Noms sense cap vinculació (26)
         o Barris / urbanitzacions (8)
         o Polígons Industrials i comercials (6)

divendres, 22 de juny de 2018

REFRANYS ALABESOS


REFRANYS ALABESOS DE LA CULTURA POPULAR
Degut a que estic passant una temporada en la ciutat de Vitoria amb motiu del natalici de la primera neta, he volgut publicar en aquest bloc una sèrie de refranys populars que ens poden escoltar per aquestes terres:
1.-“Los perretxicos de marzo, valen un cuarto; los de abril, valen mil.”
2.- “La lluvia y el sol, tiempo de caracol.”
3.-“Sobre caracoles, higos y brevas agua no bebas; y vino tanto, que caracoles higos y brevas anden nadando.”
4.-“Tres casas tengo en Vitoria,y si me quejo es de vicio; la cárcel, el hospital y la mitad del hospicio.”
5.-“Encarnau por Castilla, mañana buen día; encarnau por Navarra, aire o agua. (Pronòstic del temps en la Muntanya alabesa).”
6.-“El vino de Elvillar, beber y pagar.”
7.-“Alavés, educado y cortés.”
8.-”A casa grande, buena aldaba.”
9.-“Judíos de Labastida no vayáis de Briñas a Haro; que os saldrán al camino y os podrán cortar el rabo.”
10.-”¡Adiós! Vete con Dios, la Magdalena te guíe por un zarzal; tú que no puedas salir, y yo que no pueda entrar.”
11.-”A la cama que es buen prau, si no se duerme, se está echau.”
12.-“Calleja vive en el portal de Arriaga.” (Expressió vitoriana procurant silenci)
13.-“Al que se viste de verano por Navidad, no le preguntes cómo le va.”
14.-“Antoñana… antoñanón, largos de comida, cortos de sermón.”
15.-“Caga el rey, caga el Papa; sin cagar nadie se escapa.”
16.-“Con militares, frailes y gatos, pocos tratos.”
17.-“Cuando la puerca lava, el sol se nubla.”
18.-“Rabudos los de Laguardia, judíos los de Elvillar, que vendieron a San Roque por un currusco de pan.”
19.-“De Genevilla salieron y por Laguardia pasaron y en Labastida comieron los que a Cristo sentenciaron.”
20.-“No es lo mismo “Gabino ven”, que “venga vino”.”
21.-“El que de servilleta llegó a mantel; Dios nos libre de él.”
22.-“El perrico San Roque no tiene cola, porque se la comido la Caracola.”
23.-“El pico Marinda se está cayendo; todos los basaberos (vecinos de Urbina de Basabe) lo están tuviendo. (Valle de Cuartango).”
24.-“En el mes de enero se heló el agua en el puchero.”
25.-“Cuando Babio amasa, el agua en casa.”
26.-“En enero y febrero busca la sombra el perro; en marzo búscala el asno.”
27.-”Enero helado; febrero trastornado; marzo airoso, y abril lluvioso: sacan a mayo florido y hermoso.”
28.-“En esta tierra cuca, el que no trabaja, no manduca.”

dimecres, 30 de maig de 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 8_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0
PROGRAMA 8_2ª TEMPORADA
(30-05-2018)
Audició del programa:

Introducció
Ja que estem tenint un final de maig plujós i l'aigua està sent molt benvinguda he iniciat el programa fent referència a aquesta dita:
Venir com aigua de maig
L'expressió "Com aigua de maig" té el seu origen en una qüestió típica de l'agricultura. Així, la pluja és molt important en els mesos d'abril i maig perquè possibilita que una sèrie de plantacions (com ara els arbres fruiters), puguin florir i créixer amb força. Si plou prou en aquests mesos, tenim una bona collita.
Utilitzem aquesta frase per expressar que alguna cosa arriba o es produeix en un moment molt desitjat. S'usa l'expressió "Com aigua de maig" per dir que una circumstància o alguna cosa sorgeix en el moment ideal, perfecte, i per això és rebut amb molta alegria.
Exemples
- Porte 3 mesos sense feina i ara començo a tenir problemes econòmics ... per això aquesta oportunitat en la companyia més forta d'Espanya arriba com aigua de maig!
- Té alguns problemes econòmics ... per això aquest premi de la loteria arriba com aigua de maig! per a ell.

Altres refranys de maig i la pluja
   * Aigua de maig, fa créixer el cabell un raig (Això diuen, per comparació amb les plantes)
·      * Aigua de maig, pa per tot l’any (Rega els sembrats de cereals i els ajuda a suportar la calor estiuenca)
·    * Aigua en maig, a omplir el graner vaig (Rega els sembrats de cereals i els ajuda a suportar la calor estiuenca)
·     * Aigua de Santa Rita, acudeix sempre a la cita (22 maig) (Es veu que és una pluja molt puntual)
·      * Diu la vinya: "Tant me fa una pluja, com dues, com tres, però sense la de maig no faré res"
·     * Pel maig, cada gota un raig (Valora cada gota de pluja perquè beneficia la terra com si d’una pluja completa es tractara)
·     * Trons per maig anuncien bon any (La pluja primaveral a l’inici de la calor els va molt bé als cultius)

EL REFRANYER DE JUNY
El divendres entrem al sisè mes del calendari gregorià, juny. El nom de juny no té un origen clar, us presentem les dues teories:
· Els que diuen que és en honor i reconeixement de Junio Bruto, fundador de la República romana. Dins el calendari romà era el quart mes de l'any.
· També podria estar relacionada amb la mitologia romana, deessa Juno. Una de les deesses més importants del culte romà, juntament amb Júpiter i Minerva.

Us presentem unes dites de juny, que mostren l'estreta relació i vincles entre l'home, la terra i els fenòmens meteorològics:
· Pel juny, cada gota com el puny: Mostra el caràcter tempestuós i de xàfecs de les precipitacions.
· Al juny, la pluja és lluny; i si plou cada gota és com el puny
· Al juny, l'estiu no és lluny
· Pel juny, falç al puny
· Si plou a primers de juny, el bon temps és lluny
· Aigua de Sant Joan, no dóna ni vi ni pa, celler buit i molta fam
· Aigua de juny primerenca, molt mals arrenca
· Al juny, el fred s'esmuny
· Sant Pere plorós, juny plujós
· Quan plou per Sant Medard, plou quaranta dies massa tard. (8 de juny)
· Quan plou per Sant Medard, de la collita se'n perd un quart; si plou per la Trinitat (28 de maig), s'emporta la meitat.

Ara uns quants que fan referència al sol, ja que és en el mes en què assoleix la seva màxima alçada sobre l'horitzó i el solstici d’estiu, sobretot centrada a la data de Sant Joan:
· Pel juny molt de sol i molta son: Tenim el solstici d'estiu i fa que durant tot el mes hi hagi un gran nombre d'hores de sol. Surt abans de les 6.30 i es pon gairebé a quarts de 10.
· Per Sant Joan el primer bany.
· La nit de Sant Joan, la més curta de l'any.
· Sant Joan és la porta de l'estiu.
· Per Sant Joan i Sant Pere, adéu a la primavera.
· Sant Joan, el dia més gran.
· Sant Pere, el sol enrere. O una segona versió: Sant Pere, el dia enrere.
· Juny acabat, dia escurçat.
· El dia de Sant Bernabé va dir el sol: ací estaré i d’ací no passaré (11 juny)
· El dia de sant Joan, el sol cou el pa (24 juny)
· El sol de juny estalvia llum
Per últim en juny tenim l’entrada de l’estiu
Ja queda menys per a l'estiu, una de les estacions més desitjades i que ens recorda al bon temps, la platja i les vacances. És l'època en què solem tenir més temps lliure, i on mai falten unes vacances.
Doncs bé, l'estiu de 2018 començarà el 21 de juny a les 12h 7m hora oficial peninsular, segons càlculs de l'Observatori Astronòmic Nacional (Institut Geogràfic Nacional - Ministeri de Foment). Aquesta estació durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 23 de setembre amb el començament de la tardor.
L'estiu és l'estació més càlida de l'any, de relax i vacances. Els mesos de juliol, agost i setembre són els més esperats per tots, sobretot pels més menuts. Són les anhelades vacances D 'ESTIU destinades al descans, amb dies llargs i assolellats per gaudir de la platja o la muntanya.
Hi ha un refrany que expressa molt bé aquesta situació:
A l’estiu tota cuca viu
És sens dubte un refrany prou conegut, i amb un sentit també prou clar: tothom, en la mesura que pot, va fent la viu-viu, com qui no vol la cosa va anant tirant, anar passant la vida com pot.
És una dita vinculada al cicle anual que ens recorda que a l’estiu tot es desenvolupa amb facilitat, per la bonança del temps. I bèsties, plantes i persones tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se d’aliment.
La popularitat de la dita també ens ho demostra el fet que hi ha una versió més llarga, amb una segona clàusula que, amb el pas del temps, s’ha perdut, o no ha calgut, perquè la primera part ha condensat tot el sentit del refrany:
A l’estiu tota cuca viu; a l’hivern, perd son govern. Queda clara la contraposició estiu-hivern.
I com ho direm en castellà?:
· Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o
· En verano cada rana lava su paño.
Variants:
· A l'estiu, tothom (o tot el món) viu.
A l’estiu, però, només tota cuca viu, també i arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar amb temperatures de 25ºC o 30ºC. A partir d’aquí, a més calor més crien i, per tant, més n’hi ha. Atenció si veieu gaires mosques a casa vostra, ja que fan vida a una distància d’entre 100 i 500 metres d’on ponen els ous i una sola mosca n’acostuma a pondre 500. Poden volar a velocitats de 65 km/hora i recorren uns 10 km cada dia. N’hi ha que arriben als 30 o 32 km en un sol dia. Però sembla que aquest espai l’ocupat més els mosquits i últimament el reconegut mosquit tigre.

EXPRESIONS DE LA NOSTRA PARLA
Fa uns programes enrere, el nostre col·laborador Gabriel Abad hem va llençar una qüestió com a deure. Concretament volia saber perquè ací a La Vall quan plou poc utilitzem l’expressió: "Això és fer la mà "
Importunar, fer-nos treure el paraigües, o parar  la feina, posar-nos a cobert per a res.
FER LA MÀ
Origen.- Ens hem de remuntar al segle XVII i situar-nos en el pont de San Josep, que travessa el riu Túria de València que es va construir l’any 1486 per facilitar la comunicació entre el barri del Carmen i els barris de Zaida i Marchalenes.
Per seguir fent-nos una idea cal recordar les característiques del pont per aquella època.
· Una era la seva estructura. El pont va tindre diferents modificacions, primer de fusta, fins que una riuada en 1517 el va destruir i es va reconstruir de pedra fins avuí.
· La amplària. Una altra característica era la seva amplària que no era gaire.
· I per últim la decoració. Sobre els tallamars, esperons sortints dels pilars per frenar el corrent de l'aigua, es van col·locar al segle XVII dues escultures del genovès Jacobo A. Ponzanelli, imatges dels valencians Sant Tomàs de Villanueva i Sant Lluís Bertran.
· Doncs bé, per aquesta infraestructura transcorria el transit, que lògicament era de carros. Aquests carros anaven i venien carregats sinó de pes si de volum, excedint la seva càrrega dels laterals dels carros. Donat l'estretor del pont i el fet de que de tant en tant ens creuaren dos carros el pas es dificultava, arrimant-se a les vores del pont, circumstància que provocava l’amputació de la mà de les estàtues de  Sant Tomàs de Villanueva i Sant Lluís Bertran. Donat que aquestes figures estaven amb els braços oberts, encara facilitava més l’enganxina.
L’Agutzil o l'autoritat d'aquell moment enviava aleshores "a Fer la mà" al responsable dels danys, és a dir, a refer la mà trencada o a pagar-la de la seva butxaca. I d’aquí ve lo de “ves a fer la mà
No sé si per evitar-ho o què, la cosa és que les estàtues van ser retirades el 1906 a l’eixamplar el pont i entre aquesta data i 1950 en què es van col·locar en el Pont de la Trinitat van estar dipositades al Museu de Belles Arts de València.
Aquestes escultures van substituir a sengles creus l’any 1942, que és com està actualment.
Avui dia s'ha col·locat una escultura de Sant Josep, obra d'Octavio Vicent amb una inscripció que diu: Les falles al seu sant patró. València 1951. L'escultura representa a Sant Josep com a fuster i un nen que copeja una gúbia.
Com a curiositat dir que Sant Josep és el gran oblidat de Valencia, ja que si bé les Falles giren al voltant de la Festivitat de Sant Josep, el protagonisme se l’emporta la Mare de Déu dels Desemparats.
L’única atenció que li tenen és la de fer una ofrena de flors davant la imatge del patriarca, per part de les Falleres Majors i les seues Corts d'Honor.

Des d’aleshores l’expressió valenciana “fer la mà” és emprada en moltes situacions:
A més a més de la que hem anomenat al principi, hi han d’altres:

"Vés a fer la mà i tanca la porta que fa fred".
S'usa amb el verb "anar", normalment en imperatiu, per a comunicar-li a algú que ens està incomodant i no se vol que torne.

"El poble ixe està a fer la mà".
Vol dir simplement molt lluny.                                                                             

"Si no hi ha ceba li posem safanòria i a fer la mà".
Si es vol donar una cosa per acabada.

"Vols deixar de fer la mà en la piloteta?"
Molestar com acció

O també "Això és un fer la mà de collons!"
Molestar com a fet.

O Per què no aneu tots a fer la mà!
Si la molèstia ve d’un grup

"Com no es veuen conills... hala, a fer la mà la cacera!"
Indica fracàs o desastre.

"Això és un fer la mà "
Pèrdua de temps

" Estava jo de bon matí, en el llit, fent-me la mà..."
masturbar-se ( l'única accepció coneguda als territoris valencians del nord de l'ebre)

"A fer la mà la bastida"
Alguna cosa ha caigut

"A fer la mà el ordinador"
Alguna cosa s'ha espatllat

"A fer la mà tot.. "
Estar fart de tot

"No vages fent la mà en aixó"
Advertir a algú que esta jugant en alguna cosa perillosa
Seguint en aquesta secció d’expressions de la nostra parla recordaré d’altres:

ARRUGAR-SE  EL MELIC
Fer perdre el coratge (a algú), intimidar-se, acovardir-se. Cagar-se de por.
Al Liverpool, després de la lesió de Salh, se li va arrugar el melic i el R. Madrid el va ballar

També la fem servir en sentit negatiu i aleshores significa tot el contrari.
No arrugar-se el melic
Aquesta frase s'aplica a l'home que és agosarat, atrevit i valent, que no te per a res i que, potser perqué te la fortalesa d'1 bona constitució física o bé perquè és jove o és fort d'espirit, " no s’li arruga el melic "davant de cap adversitat, que afronta sempre amb bon ànim, valentia i coratge.

Un últim significat és el que fa referència a situacions de vagància.
No se t'arrugarà el melic»: Se li diu a u que no té ganes de fer faena per veure d'afrontar-lo.

Altres expressions d’arrugar, arrufar acovardir-se
· Arrufar [o arrugar les celles] (Contreure la part inferior del front en senyal de disgust o de preocupació)  
· Arrugar el nas (Demostrar enuig, sorpresa, etc)
· Arrufar-se com un poll (Encollir-se una persona, arrupir-se, sotmetre's completament)
· Fer posar els pèls de punta (Estarrufar-se-li el pèl al posar-se-li la pell de gallina.)
· Eriçar els cabells (Causar espant)
· Aborronar (Posar els pels de punta. Horroritzar)
· Cagar-se en garres (Acovardir-se, sentir por)  
· Escagarrussar-se (Acovardir-se)    
· Ofegar-se en poca aigua (Acovardir-se a la menor dificultat)      

BUFAR EN CALDO GELAT
· Fer ostentació de riquesa, de poder, de títols, de propietats, etc., fins i tot exagerant o falsejant la realitat, aparentant que es té el que no es té.
· Gloriejar-se de les pròpies qualitats o dels propis mèrits, exagerant-los i atribuint-se’n de falsos.
· Donar-se importància, donar-se olla. Presumir d’allò que no es té.
S’usa molt per aquelles persones o famílies que han anat al menys però que fan esforços desesperats per simular que encara neden en l’abundància.
Po-dem dir, per exemple:
A eixos els agrada molt bufar en caldo gelat. – Sí, tenen molta terra en l’Havana.
La immensa majoria dels valencians usem habitualment l’adjectiu gelat amb el significat de fred. En el cas que ens ocupa el significat de la paraula gelat és, exactament, ‘a la temperatura ambient’.
· Bufar en caldo gelat significa ‘bufar en un plat de brou que està a la temperatura ambient a fi que els altres creguen que està calent’, és a dir, ‘fer creure que les coses són d’una manera quan en realitat són d’una altra de ben diferent’.
Equivalents d’aquesta expressió, en aquesta accepció, usats pels valencians són: bufar, donar-se olla, tirar-se befes, traure el flato, traure el rot.

Un altre significat es quan alguna persona intenta
· Esforçar-se a assolir una cosa que és impossible d’aconseguir.
 «Bufar en caldo gelat: esforçar-se inútilment.»

Altres expressions amb la paraula bufar
· Beure i bufar no pot ser (Es refereix a que no es poden fer bé dues coses simultàniament)
· Voler beure i bufar (Pretendre més del que es pot abastar, o coses incompatibles)
· Bufar a l'ull [a algú] (Desitjar [alguna cosa] que ell posseeix i procurar prendre-l'hi)
· Bufar com una màquina de tren (Respirar agitadament)  
· Bufar cullera (Menjar)
· No bufar cullera (No tenir res per a menjar)
· Bufar el bou [a algú] (Expressió que es diu per a referir-se a una agafada lleu)       
· Bufar el pebre (Ser molt bru de pell)      
· Bufar i fer ampolles (Expressió que indica la facilitat amb què es fa una cosa)       
· Bufar l'orella (Suggerir)
· Bufar la pallola (Tindre molta calor)      
· Bufar més que les serps [a la calor] (Tindre molta vanitat)
· Bufar molt i aventar poc. (Envanir-se , ser un cregut, pagar-se)
· Bufar nous vents (Canviar la situació a millor)
· Bufar vent contrari (Haver-hi circumstàncies adverses)     
· Bufar-li [alguna cosa] a l'orella (Descobrir les seves intencions ocultes)        
· Bufar-se (Emborratxar-se)    
· Bufar-se els dits (Escalfar-se'ls)     
· Bufar-se-la [o pelar-se-la, o suar-se-la] (Que no li importa res. Passa de tot)  
· No poder bufar (quedar-se sense força, sense ànim, abatut. Desanimat)
· Val més suar que bufar (Sempre és preferible patir calor que patir fred)    

MENJAR MÉS QUE UNA REVOLTA DE RIU.
Menjar molt, ser molt menjador. o, dit vulgarment, «fartar». S´aplica quan algú és molt fartonet (o fartona).
Vaja, que val més fer-li fer un vestit que convidar-lo a dinar. Se tracta d’un home (o una dona) que menja com una llima.
Una revolta és el tros d’un camí, carrer, carretera o riu que se desvia, que canvia de direcció i deixa temporalment la línia recta. En el cas dels rius, seria un meandre. Com tots sabeu, l’aigua corrent s’ho acaba emportant tot. Imagineu com ha de menjar un per a menjar, si més no, com una revolta de riu!
· «El meu gendre és un fartó, ja s’ha fotut dos plats d’arròs. Menja més que una revolta de riu!
Altres expressions de menjar molt
· Fer forat
· Fer-se els morros lluents (Menjar molt i suculent)
· Menjar com un bou [o Posar-se com un bou]
· Menjar com un canonge
· Menjar com un carreter
· Menjar com un conill (Menjar molt i represa) 
· Menjar com un ogre (Menjar molt i voraçment)       
· Menjar com un trabuc
· Menjar més que la gangrena
· Menjar per dos [o per tres, o per quatre]
· Posar-se com un pobre de sopes
· Ser una llima [o menjar com una llima]
· Afartar-se com un porc
· Atipar-se com un lladre
· Atracar-se
· Menjar com un llop
· Menjar fins a rebentar

TRADICIONS
Futbolins i Billars
Avui volem fer un recorregut per aquests llocs d’oci i fer un homenatge a aquest jocs tan famosos que tots hem provat alguna vegada en la nostra infància, i que tant ens agrada d'adults: el futbolí i el billar; i que sens dubte l’estrella era el futbolí.
Qui no recorda el saló que Granell tenia a l’avinguda Jaume I, tot just on avui encara funciona com a sala de màquines de joc. O el que més tard va obrir García, al final de la mateixa avinguda, al costat de l’Institut Botànic Cavanilles. O els qui ocupaven espais de nombrosos bars de La Vall. Quants xiquets, adolescents i adults haurem passat per ells i haurem estat hores i hores.
En el que jo vaig passar hores i hores va ser el de Granell. El recordo que tenia a l’entrar a la dreta el mostrador de l’encarregats que per aquell temps era el “Tio Rullo”. En un primer pla es trobaven alineats els futbolins. Al mig de la sala estaven els billars. A continuació s’estrangulava el local perquè a la dreta hi havia un pati de llum i en eixe espai hi havia més futbolins. Al fons la sala s’ampliava novament i allí hi havia una taula de billar més gran de les normals que es jugava a un tipus de billar anomenat “Champiñón”
Per aquell temps van anar apareixen els pinballs que ocuparen les parets laterals de la sala i quan es va posar de moda les maquines de discs, les conegudes la sinfonola o rockola, aquesta va ocupar un lateral de la sala a continuació del mostrador. 
Per descomptat, recursos no ens faltaven per divertir-nos quan érem menuts: anar al cinema, jugar a futbol, ​​a les xapes, canviar cromos o còmics ... Però, quan podíem i la paga de la setmana donava per a això, ens agradava anar als "billars", com així els dèiem. 
Els dèiem "billars", sí, però al que de veritat ens agradava anar era a jugar al futbolí, que això de donar-li a unes boles amb un pal era només cosa d'adolescents amb aspiracions a ser joves d'esperit rebel o de joves amb desitjos de ser adults de pèl en pit.

Doncs repassem un per un
El futbolí, un invent espanyol inspirat en la discapacitat. El que probablement no sabem és com va sorgir aquest divertit joc. Per a això, hem de remuntar-nos a la Guerra Civil espanyola. El 1936, vivia a Madrid un jove gallec de 17 anys que es va traslladar a la capital per treballar. El seu nom era Alejandro Campos Ramírez, més conegut com Alejandro Finisterre, doncs va néixer en aquesta comarca.
Corria el mes de novembre de 1936, quan el jove Alejandro va quedar greument ferit en un bombardeig. A causa de l'abast de les seves ferides, va haver de ser traslladat a l'Hospital de Montserrat, a Lleida. Per aquell temps, el futbol ja era l'esport estrella entre els joves i molts d'ells improvisaven partits al carrer. Aquest entreteniment els permetia, per un moment, oblidar els horrors de la guerra.
No obstant això, a l'Hospital de Montserrat arribaven cada vegada més joves mutilats, entristits perquè ja mai més podrien jugar a futbol com abans. Va ser llavors quan Alejandro va sentir que calia fer alguna cosa: no podia permetre que tants xics joves perdessin, de cop i volta, el que havia estat la seva màxima afició fins al moment. Així doncs, va començar a donar-li voltes des del seu llit de l'hospital i aviat "se li va encendre la bombeta". Inspirat en el tennis de taula, va encarregar al seu amic Francisco Altuna (qui era fuster), l'elaboració d'un joc que permetés als xics amb discapacitat practicar el futbol d'una altra manera. Alejandro va explicar detalladament a Francisco com volia que fos aquest invent. Va ser així com va sorgir el futbolí de 2 cames, l'any 1937.
Després del triomf franquista, Finisterre es va traslladar a França, però durant el seu exili, el joc es va popularitzar enormement per Espanya. Quan va tornar a la península en els anys 60, ja s'havia convertit en un joc reconegut i de masses.

Característiques
Les taules tenien una ranura dissenyada per a la mesura de la pesseta rubia, la peça que Franco havia posat en circulació l’any 1946, i que a l’introduir-la accionava un mecanisme per alliberar les 8 boles de que costaven les partides i que la seva durada depenia del temps que tardaren en desaparèixer una a una per la tronera de les porteries.
Allò donava peu a la picaresca de col·locar draps o papers en el fons de la meta per poder recuperar la bola, sempre aspectants de que l’encarregat no et pillés.
També confeccionàvem unes falses monedes imitant el pes i la grandària de la moneda amb un succedani de zinc que complia perfectament amb la funció de la pesseta. Malgrat les xicotetes trampes, els futbolins aportaven bons beneficis els seus propietaris que es plantejaren la conveniència de pujar el preu però davant de la dificultat que suposava crear un nou dispositiu receptor de monedes,optaren per col·locar en el caixó sis boles en lloc de vuit.

L'encarregat: El que més recordo pel llarg temps que estigués i ser el que estava quan jo era usuari, va ser el que ja he anomenat al principi, el “Tio Rullo”    
Era un home ja major, estrany i callat. Amb un davantal  i sempre fumant en pipa, s'encarregava de donar el canvi de les monedes, o dels bitllets als que anaven amb molta pasta. També era l'encarregat de "arreglar" els futbolins i els billars quan les monedes es quedaven encasquetades, alguna cosa que passava sovint i posar pedaços als tapets verds. 
L’home arribava, obria la màquina i treia la moneda. Això si, sempre amb mala cara i com si et estigués fent el favor de la teva vida.
En teoria, un dels seus treballs era també el de mantenir "la pau" en cas de baralla i fer fora els causants, però això s'ho passava pel forro i quan hi havia mogudes desapareixia sense deixar rastre.

El joc
El ritual s'iniciava amb el repte i aquells ulls infantils desafiants, disposats a iniciar la partida en una atmosfera de fum de cigarret mentolat i olor de greix. La pesseta s'introduïa a la ranura, després es premia el petit cilindre metàl·lic, els equips estrenyien les dents amb el puny tancat sobre el mànec, marcant territori i la bola anava i venia d'una porteria a una altra per un camp postís, entre futbolistes majestàtics com mòmies egípcies i enfilats a la barra com una broqueta moruna.
En les quatre cantonades d'aquell meravellós invent, quatre menuts cendrers, i al costat, els entrepans de fuagràs, de xoriço, o del que hi havia, que els temps eren escassos amb les viandes. Quan es marcava un gol, s'aprofitava per donar-li una mossegada a l'entrepà o una xamada al cigarret.
Des de darrere d'un rudimentari taulell, el Tio Rullo, no treia ull per neutralitzar qualsevol parany dels xiquets com posar bosses dins de la porteria perquè no es colessin les boles.
Abans de començar la partida calia sortejar camp. Cadascú tenia el seu esquadra fetitxe per al joc: el Madrid, l'Athletic de Bilbao, el Barcelona o el València eren els equips més recurrents amb els jugadors pintats com soldadets de plom.
En els prolegòmens del matx es greixaven les barres amb una llauna de greix i oli i si l'encarregat no tenia, es suavitzaven amb saliva estenent i escopint diverses vegades el mànec.
L'habitual en el joc era disposar d'un bon company. Aquestes eren les partides millors, les de dos per dos i la partida per antonomàsia era de la de fer “qui perd paga”.
També es podia jugar l’un contra un. Semblaves l'home orquestra, ara amb el porter, ara amb la davantera, d'aquí cap allà seguint la bola. També podia ser un dos contra un quan no et quedava més remei.
Hi havia amics que s'especialitzaven a la porteria, i que feien també de defensa. Si alguna de les boles passava ja estava el porter que feia veritables ostentacions per realitzar unes parades de somni i això que estava subjecte per la barra fixa. Hi havia vegades que semblava volar a la recerca de la bola.
I després dominaven l'art de treure. Un bon servei, ràpid i dirigit, podia ser mig gol. Recordo un servei que era posant al porter en horitzontal, cap per avall i la bola situada en les seves corbes. Amb un gir de canell plantaves la sacada enmig de la teva davantera. Aquests amics, els porters, eren molt apreciats. Però els que es portaven tot el protagonisme, com succeeix amb el futbol, ​​era els davanters. Els davanters eren hàbils com pocs. Era impossible creure com amb un sibil·lí toc de canell et feien un regat que deixaven el defensa doblat i el porter a veure-les venir.
El partit començava amb un servei a l'mitjà, d'allò més imparcial possible. Golpejaves la bola en la vora de la taula com si fossis a trencar un ou i zas ... que rodi la bola pel mig de la taula. Després amb cada gol el servei li corresponia a l'equip que havia encaixat el gol i ho feia des de la saga.
 Hi havia un recurs que era objecte de vives discussions. La contra.
· "No val, no val per que has fet la contra".
La contra consistia en un hipotètic cop a l'aire quan el contrari treia. El solien fer els davanters front als defenses quan aquests es disposaven a treure la bola. De el resultat d'aquesta acció era que es produïa un rebot violent que sorprenia al porter més espavilat. Així que abans d'iniciar el joc calia deixar ben clar si valia o no valia la contra.
El repte començava així:
- Vinga ¿fem un futbolí?
- Val.
- Al qui perd paga. I no val la contra.
- Per què no?
- Doncs per què no. I tampoc donar voltes.
- Val. Tu, Vicent, amb mi de porter.
- Bé, però després canviem.
 - Goooool!
- Mira’l!,  la primera que tires i gol. Vaja poltra!
-- Potra no, chorra, tens una chorra que ni sé.
- Tu si que tens. Vingui treu i calla ja.
Així es passaven tantes vesprades en sortir de l'escola i els dissabtes, amb campionats maratonians en què podies guanyar el pot compost pel dur que havia apostat cada parella de jugadors. Alguns dies salàvem la classe per anar a jugar als futbolins.

Els billars
Però a les sales de joc, els recreatius, no eren només el futbolí. Hi havia també altres espais com els billars, més silenciosos i reservats als adults, amb aquests tapets verds com un prat, on només se sentia el xocar de les boles. A meitat de la sala els més majors estaven donar-li guix al tac amb parsimònia i apuntar les caramboles en un marcador de fitxes que semblava un àbac xinès dels que sortien a les enciclopèdies Álvarez. Aquestes taules eren
El del tipus ESPANYOL (el de 3 boles); però al fons de la sala hi havia un de molt curiós, contenia múltiples forats per a introduir les boles, i disseminades per la taula una espècie de menuts bolets, uns "suports "per rebotar en ells al colpejar les boles. Al final es sumaven els punts obtinguts. En la meva època no s’havia introduït el AMERICÀ, el de 15 boles.

Pinball
Un altre ambient era el de les màquines de comandaments i boles d'acer, amb els seus marcadors lluminosos, amb les que anaves sumant punts fins a fer partida.
Maquines flippers, petacos com també se’ls coneixia. Recordo el seu preu 1 duro (5 pts) 2 partides, després van augmentar a 10 pts la partida. Te donaven 5 boles, a tractar de treure la puntuació per aconseguir "partida extra". Tan divertides eren, que fins resultava amè observar als jugadors que feien virgueries amb elles; sabien "colpejar" la màquina sense que els saltés la falta (tilt), que suposava el final del joc.
Era un joc mecànic, electromecànic o electrònic a força d'una bola impulsada per un ressort que corre per un tauler amb diversos dissenys ornamentat amb diversos components electrònics el contacte amb la bola atorga certa puntuació al jugador , la bola és re-projectada dins del tauler per unes paletes o flippers.
L'objectiu del pinball sol ser treure la puntuació més alta possible en un sol joc. La partida està dividida per un nombre limitat de vegades que es pot jugar amb la bola, i comença impulsant la bola cap a fora d'un canal del que ha de sortir, iniciant cada torn. El tauler està inclinat en un angle que fa que la bola, pel seu propi impuls, rodi cap avall, on hi ha una cavitat en la qual s'ha d'evitar que caigui, durant el major temps possible, ja que quan això passa s'acaba un torn. 
El pinball va ser l'estrella dels salons recreatius durant anys però trobar-ne un en els nostres dies és gairebé arqueologia. Si vas al pati d'un col·legi i preguntes als xiquets per ell, el més probable és que la majoria no sàpiga de què estàs parlant. Potser la selecció natural ha fet la seva feina, no anem a posar-nos a ploriquejar i a buscar culpables, però tampoc podem a llevar-li raó a Roger Sharpe, un 'historiador de l'pinball', quan diu que aquests atuells "es mereixen més del que tenen ara ".
El pinball va néixer a principis dels anys trenta i va tenir el seu moment de glòria entre la dècada dels seixanta i els primers noranta. Era la reina de les màquines recreatives electromecàniques i una de les poques que va aconseguir sobreviure als videojocs arcade i a les videoconsoles durant uns quants anys. I ho va fer amb bona salut. L'arribada de la primera Playstation de Sony a 1997 va ser el que li va donar l'estocada final.
"Abans menjàvem a casa i buscàvem l'entreteniment al carrer. Ara la gent surt a menjar a restaurants, però s'entreté a casa ".
Ens construíem un pinball casolà amb una taula, unes puntetes, gomes i dues pinces de la roba, a falta de diners, imaginació.

LA SINFONOLA O ROCKOLA
La gramola o sinfonola consistia en una màquina discjòquei, avui són peces de museu, però a principis dels anys 70, tot bar que es considerés modern, havia de tenir un. Els clients interessats en escoltar música, introduïen un dur (una moneda de 5 pessetes) per una ranura, i mitjançant una botonera amb números i lletres podien triar dues cançons dels discos menuts "singles" emmagatzemats. Els títols estaven escrits en un panell de manera que la cara "A" coincidís amb els números imparells i la cara "B" amb els parells. La cara "A" d'un single era la que la companyia de discos elegia, com més comercial, per presentar el disc gran "LP" i a la cara "B" es solia posar una cançó que al grup els agradés encara que no fos comercial . També existia l'opció de posar 12 cançons amb una moneda de 5 duros (25 pessetes).
S'acostava llavors a l'aparell de discos un d'aquells travoltas dels 70, amb patilles, esclops i pantalons de campana i com per art d'encantament començaven a sonar els THE ROLLING STONES, el grup més important del moment, potser fora la seva balada "Angie" un dels majors èxits. També anaven arribant les cançons dels ex membres de THE BEATLES per separat, mentre es mantenia alguns dels seus últims singles.
Altres èxits d'aquella mítica gramola van ser: "Papa fue un rolling stone" de The Temptations, "Superstición" de STIEVE WONDER, "Formas endemoniadas" de SANTANA. "Cocodrile rock" de ELTON JOHN, "Suavemente me mata con su canción" de ROBERTA Flack, "Cherry Cherry" de NEIL DIAMOND, "Rock and roll" de LED ZEPPELIN i "Money" de PINK FLOYD i sobretot les xiques sospiraven amb una balada d'ROBERTO CARLOS "El gato que està triste i azul". Com es veu tots els estils del pop-rock internacional de l'època. d'rock espanyol només estava "Canta conmigo el rock and roll" de LONE STAR.  I com no, Elvis, qui amb la Gramola va unir a molts joves i no tan joves d'aquella època. Quantes persones s'han enamorat escoltant aquelles cançons?
Quants festejos no es van iniciar davant d'una roconola, mentre queia el disc, i de sobte s'escoltaven els Bee Gees amb aquelles cançons que en la dècada dels vuitanta van tallar l'alè de molta joventut enamorada.
La seva acta de defunció es va signar quan van desembarcar els escurabutxaques.
Una pena. Perquè en aquells aparells es podia escoltar la música que ens negaven els 40 principales o la pròpia discoteca familiar. Els discos costaven una pasta i fer-se amb ells exigia mesurar molt bé les monedes que tinguéssim a la butxaca; de fet, preferíem gastar-nos la pasta en els elepés que en els senzills, així que alguns temes de moda només sortien a trobar-nos en els billars o bars. De manera que passar la tarda assegut davant de la gramola, prement aquest numeret enigmàtic del disc, veure-ho després movent-se com per control remot, encaixant en l'agulla màgicament, reintegrar després al seu lloc després de la primera escolta ... Allò de donar-li al botonet (K14 , Credence; F3, Sandro Giacobbe; A1,los Pecos) i que sortís la música pels bafles tenia el seu encís.