divendres, 22 de juny de 2018

REFRANYS ALABESOS


REFRANYS ALABESOS DE LA CULTURA POPULAR
Degut a que estic passant una temporada en la ciutat de Vitoria amb motiu del natalici de la primera neta, he volgut publicar en aquest bloc una sèrie de refranys populars que ens poden escoltar per aquestes terres:
1.-“Los perretxicos de marzo, valen un cuarto; los de abril, valen mil.”
2.- “La lluvia y el sol, tiempo de caracol.”
3.-“Sobre caracoles, higos y brevas agua no bebas; y vino tanto, que caracoles higos y brevas anden nadando.”
4.-“Tres casas tengo en Vitoria,y si me quejo es de vicio; la cárcel, el hospital y la mitad del hospicio.”
5.-“Encarnau por Castilla, mañana buen día; encarnau por Navarra, aire o agua. (Pronòstic del temps en la Muntanya alabesa).”
6.-“El vino de Elvillar, beber y pagar.”
7.-“Alavés, educado y cortés.”
8.-”A casa grande, buena aldaba.”
9.-“Judíos de Labastida no vayáis de Briñas a Haro; que os saldrán al camino y os podrán cortar el rabo.”
10.-”¡Adiós! Vete con Dios, la Magdalena te guíe por un zarzal; tú que no puedas salir, y yo que no pueda entrar.”
11.-”A la cama que es buen prau, si no se duerme, se está echau.”
12.-“Calleja vive en el portal de Arriaga.” (Expressió vitoriana procurant silenci)
13.-“Al que se viste de verano por Navidad, no le preguntes cómo le va.”
14.-“Antoñana… antoñanón, largos de comida, cortos de sermón.”
15.-“Caga el rey, caga el Papa; sin cagar nadie se escapa.”
16.-“Con militares, frailes y gatos, pocos tratos.”
17.-“Cuando la puerca lava, el sol se nubla.”
18.-“Rabudos los de Laguardia, judíos los de Elvillar, que vendieron a San Roque por un currusco de pan.”
19.-“De Genevilla salieron y por Laguardia pasaron y en Labastida comieron los que a Cristo sentenciaron.”
20.-“No es lo mismo “Gabino ven”, que “venga vino”.”
21.-“El que de servilleta llegó a mantel; Dios nos libre de él.”
22.-“El perrico San Roque no tiene cola, porque se la comido la Caracola.”
23.-“El pico Marinda se está cayendo; todos los basaberos (vecinos de Urbina de Basabe) lo están tuviendo. (Valle de Cuartango).”
24.-“En el mes de enero se heló el agua en el puchero.”
25.-“Cuando Babio amasa, el agua en casa.”
26.-“En enero y febrero busca la sombra el perro; en marzo búscala el asno.”
27.-”Enero helado; febrero trastornado; marzo airoso, y abril lluvioso: sacan a mayo florido y hermoso.”
28.-“En esta tierra cuca, el que no trabaja, no manduca.”

dimecres, 30 de maig de 2018

EL REBOST DE LA VALL (Programa 8_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0
PROGRAMA 8_2ª TEMPORADA
(30-05-2018)
Audició del programa:

Introducció
Ja que estem tenint un final de maig plujós i l'aigua està sent molt benvinguda he iniciat el programa fent referència a aquesta dita:
Venir com aigua de maig
L'expressió "Com aigua de maig" té el seu origen en una qüestió típica de l'agricultura. Així, la pluja és molt important en els mesos d'abril i maig perquè possibilita que una sèrie de plantacions (com ara els arbres fruiters), puguin florir i créixer amb força. Si plou prou en aquests mesos, tenim una bona collita.
Utilitzem aquesta frase per expressar que alguna cosa arriba o es produeix en un moment molt desitjat. S'usa l'expressió "Com aigua de maig" per dir que una circumstància o alguna cosa sorgeix en el moment ideal, perfecte, i per això és rebut amb molta alegria.
Exemples
- Porte 3 mesos sense feina i ara començo a tenir problemes econòmics ... per això aquesta oportunitat en la companyia més forta d'Espanya arriba com aigua de maig!
- Té alguns problemes econòmics ... per això aquest premi de la loteria arriba com aigua de maig! per a ell.

Altres refranys de maig i la pluja
   * Aigua de maig, fa créixer el cabell un raig (Això diuen, per comparació amb les plantes)
·      * Aigua de maig, pa per tot l’any (Rega els sembrats de cereals i els ajuda a suportar la calor estiuenca)
·    * Aigua en maig, a omplir el graner vaig (Rega els sembrats de cereals i els ajuda a suportar la calor estiuenca)
·     * Aigua de Santa Rita, acudeix sempre a la cita (22 maig) (Es veu que és una pluja molt puntual)
·      * Diu la vinya: "Tant me fa una pluja, com dues, com tres, però sense la de maig no faré res"
·     * Pel maig, cada gota un raig (Valora cada gota de pluja perquè beneficia la terra com si d’una pluja completa es tractara)
·     * Trons per maig anuncien bon any (La pluja primaveral a l’inici de la calor els va molt bé als cultius)

EL REFRANYER DE JUNY
El divendres entrem al sisè mes del calendari gregorià, juny. El nom de juny no té un origen clar, us presentem les dues teories:
· Els que diuen que és en honor i reconeixement de Junio Bruto, fundador de la República romana. Dins el calendari romà era el quart mes de l'any.
· També podria estar relacionada amb la mitologia romana, deessa Juno. Una de les deesses més importants del culte romà, juntament amb Júpiter i Minerva.

Us presentem unes dites de juny, que mostren l'estreta relació i vincles entre l'home, la terra i els fenòmens meteorològics:
· Pel juny, cada gota com el puny: Mostra el caràcter tempestuós i de xàfecs de les precipitacions.
· Al juny, la pluja és lluny; i si plou cada gota és com el puny
· Al juny, l'estiu no és lluny
· Pel juny, falç al puny
· Si plou a primers de juny, el bon temps és lluny
· Aigua de Sant Joan, no dóna ni vi ni pa, celler buit i molta fam
· Aigua de juny primerenca, molt mals arrenca
· Al juny, el fred s'esmuny
· Sant Pere plorós, juny plujós
· Quan plou per Sant Medard, plou quaranta dies massa tard. (8 de juny)
· Quan plou per Sant Medard, de la collita se'n perd un quart; si plou per la Trinitat (28 de maig), s'emporta la meitat.

Ara uns quants que fan referència al sol, ja que és en el mes en què assoleix la seva màxima alçada sobre l'horitzó i el solstici d’estiu, sobretot centrada a la data de Sant Joan:
· Pel juny molt de sol i molta son: Tenim el solstici d'estiu i fa que durant tot el mes hi hagi un gran nombre d'hores de sol. Surt abans de les 6.30 i es pon gairebé a quarts de 10.
· Per Sant Joan el primer bany.
· La nit de Sant Joan, la més curta de l'any.
· Sant Joan és la porta de l'estiu.
· Per Sant Joan i Sant Pere, adéu a la primavera.
· Sant Joan, el dia més gran.
· Sant Pere, el sol enrere. O una segona versió: Sant Pere, el dia enrere.
· Juny acabat, dia escurçat.
· El dia de Sant Bernabé va dir el sol: ací estaré i d’ací no passaré (11 juny)
· El dia de sant Joan, el sol cou el pa (24 juny)
· El sol de juny estalvia llum
Per últim en juny tenim l’entrada de l’estiu
Ja queda menys per a l'estiu, una de les estacions més desitjades i que ens recorda al bon temps, la platja i les vacances. És l'època en què solem tenir més temps lliure, i on mai falten unes vacances.
Doncs bé, l'estiu de 2018 començarà el 21 de juny a les 12h 7m hora oficial peninsular, segons càlculs de l'Observatori Astronòmic Nacional (Institut Geogràfic Nacional - Ministeri de Foment). Aquesta estació durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 23 de setembre amb el començament de la tardor.
L'estiu és l'estació més càlida de l'any, de relax i vacances. Els mesos de juliol, agost i setembre són els més esperats per tots, sobretot pels més menuts. Són les anhelades vacances D 'ESTIU destinades al descans, amb dies llargs i assolellats per gaudir de la platja o la muntanya.
Hi ha un refrany que expressa molt bé aquesta situació:
A l’estiu tota cuca viu
És sens dubte un refrany prou conegut, i amb un sentit també prou clar: tothom, en la mesura que pot, va fent la viu-viu, com qui no vol la cosa va anant tirant, anar passant la vida com pot.
És una dita vinculada al cicle anual que ens recorda que a l’estiu tot es desenvolupa amb facilitat, per la bonança del temps. I bèsties, plantes i persones tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se d’aliment.
La popularitat de la dita també ens ho demostra el fet que hi ha una versió més llarga, amb una segona clàusula que, amb el pas del temps, s’ha perdut, o no ha calgut, perquè la primera part ha condensat tot el sentit del refrany:
A l’estiu tota cuca viu; a l’hivern, perd son govern. Queda clara la contraposició estiu-hivern.
I com ho direm en castellà?:
· Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o
· En verano cada rana lava su paño.
Variants:
· A l'estiu, tothom (o tot el món) viu.
A l’estiu, però, només tota cuca viu, també i arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar amb temperatures de 25ºC o 30ºC. A partir d’aquí, a més calor més crien i, per tant, més n’hi ha. Atenció si veieu gaires mosques a casa vostra, ja que fan vida a una distància d’entre 100 i 500 metres d’on ponen els ous i una sola mosca n’acostuma a pondre 500. Poden volar a velocitats de 65 km/hora i recorren uns 10 km cada dia. N’hi ha que arriben als 30 o 32 km en un sol dia. Però sembla que aquest espai l’ocupat més els mosquits i últimament el reconegut mosquit tigre.

EXPRESIONS DE LA NOSTRA PARLA
Fa uns programes enrere, el nostre col·laborador Gabriel Abad hem va llençar una qüestió com a deure. Concretament volia saber perquè ací a La Vall quan plou poc utilitzem l’expressió: "Això és fer la mà "
Importunar, fer-nos treure el paraigües, o parar  la feina, posar-nos a cobert per a res.
FER LA MÀ
Origen.- Ens hem de remuntar al segle XVII i situar-nos en el pont de San Josep, que travessa el riu Túria de València que es va construir l’any 1486 per facilitar la comunicació entre el barri del Carmen i els barris de Zaida i Marchalenes.
Per seguir fent-nos una idea cal recordar les característiques del pont per aquella època.
· Una era la seva estructura. El pont va tindre diferents modificacions, primer de fusta, fins que una riuada en 1517 el va destruir i es va reconstruir de pedra fins avuí.
· La amplària. Una altra característica era la seva amplària que no era gaire.
· I per últim la decoració. Sobre els tallamars, esperons sortints dels pilars per frenar el corrent de l'aigua, es van col·locar al segle XVII dues escultures del genovès Jacobo A. Ponzanelli, imatges dels valencians Sant Tomàs de Villanueva i Sant Lluís Bertran.
· Doncs bé, per aquesta infraestructura transcorria el transit, que lògicament era de carros. Aquests carros anaven i venien carregats sinó de pes si de volum, excedint la seva càrrega dels laterals dels carros. Donat l'estretor del pont i el fet de que de tant en tant ens creuaren dos carros el pas es dificultava, arrimant-se a les vores del pont, circumstància que provocava l’amputació de la mà de les estàtues de  Sant Tomàs de Villanueva i Sant Lluís Bertran. Donat que aquestes figures estaven amb els braços oberts, encara facilitava més l’enganxina.
L’Agutzil o l'autoritat d'aquell moment enviava aleshores "a Fer la mà" al responsable dels danys, és a dir, a refer la mà trencada o a pagar-la de la seva butxaca. I d’aquí ve lo de “ves a fer la mà
No sé si per evitar-ho o què, la cosa és que les estàtues van ser retirades el 1906 a l’eixamplar el pont i entre aquesta data i 1950 en què es van col·locar en el Pont de la Trinitat van estar dipositades al Museu de Belles Arts de València.
Aquestes escultures van substituir a sengles creus l’any 1942, que és com està actualment.
Avui dia s'ha col·locat una escultura de Sant Josep, obra d'Octavio Vicent amb una inscripció que diu: Les falles al seu sant patró. València 1951. L'escultura representa a Sant Josep com a fuster i un nen que copeja una gúbia.
Com a curiositat dir que Sant Josep és el gran oblidat de Valencia, ja que si bé les Falles giren al voltant de la Festivitat de Sant Josep, el protagonisme se l’emporta la Mare de Déu dels Desemparats.
L’única atenció que li tenen és la de fer una ofrena de flors davant la imatge del patriarca, per part de les Falleres Majors i les seues Corts d'Honor.

Des d’aleshores l’expressió valenciana “fer la mà” és emprada en moltes situacions:
A més a més de la que hem anomenat al principi, hi han d’altres:

"Vés a fer la mà i tanca la porta que fa fred".
S'usa amb el verb "anar", normalment en imperatiu, per a comunicar-li a algú que ens està incomodant i no se vol que torne.

"El poble ixe està a fer la mà".
Vol dir simplement molt lluny.                                                                             

"Si no hi ha ceba li posem safanòria i a fer la mà".
Si es vol donar una cosa per acabada.

"Vols deixar de fer la mà en la piloteta?"
Molestar com acció

O també "Això és un fer la mà de collons!"
Molestar com a fet.

O Per què no aneu tots a fer la mà!
Si la molèstia ve d’un grup

"Com no es veuen conills... hala, a fer la mà la cacera!"
Indica fracàs o desastre.

"Això és un fer la mà "
Pèrdua de temps

" Estava jo de bon matí, en el llit, fent-me la mà..."
masturbar-se ( l'única accepció coneguda als territoris valencians del nord de l'ebre)

"A fer la mà la bastida"
Alguna cosa ha caigut

"A fer la mà el ordinador"
Alguna cosa s'ha espatllat

"A fer la mà tot.. "
Estar fart de tot

"No vages fent la mà en aixó"
Advertir a algú que esta jugant en alguna cosa perillosa
Seguint en aquesta secció d’expressions de la nostra parla recordaré d’altres:

ARRUGAR-SE  EL MELIC
Fer perdre el coratge (a algú), intimidar-se, acovardir-se. Cagar-se de por.
Al Liverpool, després de la lesió de Salh, se li va arrugar el melic i el R. Madrid el va ballar

També la fem servir en sentit negatiu i aleshores significa tot el contrari.
No arrugar-se el melic
Aquesta frase s'aplica a l'home que és agosarat, atrevit i valent, que no te per a res i que, potser perqué te la fortalesa d'1 bona constitució física o bé perquè és jove o és fort d'espirit, " no s’li arruga el melic "davant de cap adversitat, que afronta sempre amb bon ànim, valentia i coratge.

Un últim significat és el que fa referència a situacions de vagància.
No se t'arrugarà el melic»: Se li diu a u que no té ganes de fer faena per veure d'afrontar-lo.

Altres expressions d’arrugar, arrufar acovardir-se
· Arrufar [o arrugar les celles] (Contreure la part inferior del front en senyal de disgust o de preocupació)  
· Arrugar el nas (Demostrar enuig, sorpresa, etc)
· Arrufar-se com un poll (Encollir-se una persona, arrupir-se, sotmetre's completament)
· Fer posar els pèls de punta (Estarrufar-se-li el pèl al posar-se-li la pell de gallina.)
· Eriçar els cabells (Causar espant)
· Aborronar (Posar els pels de punta. Horroritzar)
· Cagar-se en garres (Acovardir-se, sentir por)  
· Escagarrussar-se (Acovardir-se)    
· Ofegar-se en poca aigua (Acovardir-se a la menor dificultat)      

BUFAR EN CALDO GELAT
· Fer ostentació de riquesa, de poder, de títols, de propietats, etc., fins i tot exagerant o falsejant la realitat, aparentant que es té el que no es té.
· Gloriejar-se de les pròpies qualitats o dels propis mèrits, exagerant-los i atribuint-se’n de falsos.
· Donar-se importància, donar-se olla. Presumir d’allò que no es té.
S’usa molt per aquelles persones o famílies que han anat al menys però que fan esforços desesperats per simular que encara neden en l’abundància.
Po-dem dir, per exemple:
A eixos els agrada molt bufar en caldo gelat. – Sí, tenen molta terra en l’Havana.
La immensa majoria dels valencians usem habitualment l’adjectiu gelat amb el significat de fred. En el cas que ens ocupa el significat de la paraula gelat és, exactament, ‘a la temperatura ambient’.
· Bufar en caldo gelat significa ‘bufar en un plat de brou que està a la temperatura ambient a fi que els altres creguen que està calent’, és a dir, ‘fer creure que les coses són d’una manera quan en realitat són d’una altra de ben diferent’.
Equivalents d’aquesta expressió, en aquesta accepció, usats pels valencians són: bufar, donar-se olla, tirar-se befes, traure el flato, traure el rot.

Un altre significat es quan alguna persona intenta
· Esforçar-se a assolir una cosa que és impossible d’aconseguir.
 «Bufar en caldo gelat: esforçar-se inútilment.»

Altres expressions amb la paraula bufar
· Beure i bufar no pot ser (Es refereix a que no es poden fer bé dues coses simultàniament)
· Voler beure i bufar (Pretendre més del que es pot abastar, o coses incompatibles)
· Bufar a l'ull [a algú] (Desitjar [alguna cosa] que ell posseeix i procurar prendre-l'hi)
· Bufar com una màquina de tren (Respirar agitadament)  
· Bufar cullera (Menjar)
· No bufar cullera (No tenir res per a menjar)
· Bufar el bou [a algú] (Expressió que es diu per a referir-se a una agafada lleu)       
· Bufar el pebre (Ser molt bru de pell)      
· Bufar i fer ampolles (Expressió que indica la facilitat amb què es fa una cosa)       
· Bufar l'orella (Suggerir)
· Bufar la pallola (Tindre molta calor)      
· Bufar més que les serps [a la calor] (Tindre molta vanitat)
· Bufar molt i aventar poc. (Envanir-se , ser un cregut, pagar-se)
· Bufar nous vents (Canviar la situació a millor)
· Bufar vent contrari (Haver-hi circumstàncies adverses)     
· Bufar-li [alguna cosa] a l'orella (Descobrir les seves intencions ocultes)        
· Bufar-se (Emborratxar-se)    
· Bufar-se els dits (Escalfar-se'ls)     
· Bufar-se-la [o pelar-se-la, o suar-se-la] (Que no li importa res. Passa de tot)  
· No poder bufar (quedar-se sense força, sense ànim, abatut. Desanimat)
· Val més suar que bufar (Sempre és preferible patir calor que patir fred)    

MENJAR MÉS QUE UNA REVOLTA DE RIU.
Menjar molt, ser molt menjador. o, dit vulgarment, «fartar». S´aplica quan algú és molt fartonet (o fartona).
Vaja, que val més fer-li fer un vestit que convidar-lo a dinar. Se tracta d’un home (o una dona) que menja com una llima.
Una revolta és el tros d’un camí, carrer, carretera o riu que se desvia, que canvia de direcció i deixa temporalment la línia recta. En el cas dels rius, seria un meandre. Com tots sabeu, l’aigua corrent s’ho acaba emportant tot. Imagineu com ha de menjar un per a menjar, si més no, com una revolta de riu!
· «El meu gendre és un fartó, ja s’ha fotut dos plats d’arròs. Menja més que una revolta de riu!
Altres expressions de menjar molt
· Fer forat
· Fer-se els morros lluents (Menjar molt i suculent)
· Menjar com un bou [o Posar-se com un bou]
· Menjar com un canonge
· Menjar com un carreter
· Menjar com un conill (Menjar molt i represa) 
· Menjar com un ogre (Menjar molt i voraçment)       
· Menjar com un trabuc
· Menjar més que la gangrena
· Menjar per dos [o per tres, o per quatre]
· Posar-se com un pobre de sopes
· Ser una llima [o menjar com una llima]
· Afartar-se com un porc
· Atipar-se com un lladre
· Atracar-se
· Menjar com un llop
· Menjar fins a rebentar

TRADICIONS
Futbolins i Billars
Avui volem fer un recorregut per aquests llocs d’oci i fer un homenatge a aquest jocs tan famosos que tots hem provat alguna vegada en la nostra infància, i que tant ens agrada d'adults: el futbolí i el billar; i que sens dubte l’estrella era el futbolí.
Qui no recorda el saló que Granell tenia a l’avinguda Jaume I, tot just on avui encara funciona com a sala de màquines de joc. O el que més tard va obrir García, al final de la mateixa avinguda, al costat de l’Institut Botànic Cavanilles. O els qui ocupaven espais de nombrosos bars de La Vall. Quants xiquets, adolescents i adults haurem passat per ells i haurem estat hores i hores.
En el que jo vaig passar hores i hores va ser el de Granell. El recordo que tenia a l’entrar a la dreta el mostrador de l’encarregats que per aquell temps era el “Tio Rullo”. En un primer pla es trobaven alineats els futbolins. Al mig de la sala estaven els billars. A continuació s’estrangulava el local perquè a la dreta hi havia un pati de llum i en eixe espai hi havia més futbolins. Al fons la sala s’ampliava novament i allí hi havia una taula de billar més gran de les normals que es jugava a un tipus de billar anomenat “Champiñón”
Per aquell temps van anar apareixen els pinballs que ocuparen les parets laterals de la sala i quan es va posar de moda les maquines de discs, les conegudes la sinfonola o rockola, aquesta va ocupar un lateral de la sala a continuació del mostrador. 
Per descomptat, recursos no ens faltaven per divertir-nos quan érem menuts: anar al cinema, jugar a futbol, ​​a les xapes, canviar cromos o còmics ... Però, quan podíem i la paga de la setmana donava per a això, ens agradava anar als "billars", com així els dèiem. 
Els dèiem "billars", sí, però al que de veritat ens agradava anar era a jugar al futbolí, que això de donar-li a unes boles amb un pal era només cosa d'adolescents amb aspiracions a ser joves d'esperit rebel o de joves amb desitjos de ser adults de pèl en pit.

Doncs repassem un per un
El futbolí, un invent espanyol inspirat en la discapacitat. El que probablement no sabem és com va sorgir aquest divertit joc. Per a això, hem de remuntar-nos a la Guerra Civil espanyola. El 1936, vivia a Madrid un jove gallec de 17 anys que es va traslladar a la capital per treballar. El seu nom era Alejandro Campos Ramírez, més conegut com Alejandro Finisterre, doncs va néixer en aquesta comarca.
Corria el mes de novembre de 1936, quan el jove Alejandro va quedar greument ferit en un bombardeig. A causa de l'abast de les seves ferides, va haver de ser traslladat a l'Hospital de Montserrat, a Lleida. Per aquell temps, el futbol ja era l'esport estrella entre els joves i molts d'ells improvisaven partits al carrer. Aquest entreteniment els permetia, per un moment, oblidar els horrors de la guerra.
No obstant això, a l'Hospital de Montserrat arribaven cada vegada més joves mutilats, entristits perquè ja mai més podrien jugar a futbol com abans. Va ser llavors quan Alejandro va sentir que calia fer alguna cosa: no podia permetre que tants xics joves perdessin, de cop i volta, el que havia estat la seva màxima afició fins al moment. Així doncs, va començar a donar-li voltes des del seu llit de l'hospital i aviat "se li va encendre la bombeta". Inspirat en el tennis de taula, va encarregar al seu amic Francisco Altuna (qui era fuster), l'elaboració d'un joc que permetés als xics amb discapacitat practicar el futbol d'una altra manera. Alejandro va explicar detalladament a Francisco com volia que fos aquest invent. Va ser així com va sorgir el futbolí de 2 cames, l'any 1937.
Després del triomf franquista, Finisterre es va traslladar a França, però durant el seu exili, el joc es va popularitzar enormement per Espanya. Quan va tornar a la península en els anys 60, ja s'havia convertit en un joc reconegut i de masses.

Característiques
Les taules tenien una ranura dissenyada per a la mesura de la pesseta rubia, la peça que Franco havia posat en circulació l’any 1946, i que a l’introduir-la accionava un mecanisme per alliberar les 8 boles de que costaven les partides i que la seva durada depenia del temps que tardaren en desaparèixer una a una per la tronera de les porteries.
Allò donava peu a la picaresca de col·locar draps o papers en el fons de la meta per poder recuperar la bola, sempre aspectants de que l’encarregat no et pillés.
També confeccionàvem unes falses monedes imitant el pes i la grandària de la moneda amb un succedani de zinc que complia perfectament amb la funció de la pesseta. Malgrat les xicotetes trampes, els futbolins aportaven bons beneficis els seus propietaris que es plantejaren la conveniència de pujar el preu però davant de la dificultat que suposava crear un nou dispositiu receptor de monedes,optaren per col·locar en el caixó sis boles en lloc de vuit.

L'encarregat: El que més recordo pel llarg temps que estigués i ser el que estava quan jo era usuari, va ser el que ja he anomenat al principi, el “Tio Rullo”    
Era un home ja major, estrany i callat. Amb un davantal  i sempre fumant en pipa, s'encarregava de donar el canvi de les monedes, o dels bitllets als que anaven amb molta pasta. També era l'encarregat de "arreglar" els futbolins i els billars quan les monedes es quedaven encasquetades, alguna cosa que passava sovint i posar pedaços als tapets verds. 
L’home arribava, obria la màquina i treia la moneda. Això si, sempre amb mala cara i com si et estigués fent el favor de la teva vida.
En teoria, un dels seus treballs era també el de mantenir "la pau" en cas de baralla i fer fora els causants, però això s'ho passava pel forro i quan hi havia mogudes desapareixia sense deixar rastre.

El joc
El ritual s'iniciava amb el repte i aquells ulls infantils desafiants, disposats a iniciar la partida en una atmosfera de fum de cigarret mentolat i olor de greix. La pesseta s'introduïa a la ranura, després es premia el petit cilindre metàl·lic, els equips estrenyien les dents amb el puny tancat sobre el mànec, marcant territori i la bola anava i venia d'una porteria a una altra per un camp postís, entre futbolistes majestàtics com mòmies egípcies i enfilats a la barra com una broqueta moruna.
En les quatre cantonades d'aquell meravellós invent, quatre menuts cendrers, i al costat, els entrepans de fuagràs, de xoriço, o del que hi havia, que els temps eren escassos amb les viandes. Quan es marcava un gol, s'aprofitava per donar-li una mossegada a l'entrepà o una xamada al cigarret.
Des de darrere d'un rudimentari taulell, el Tio Rullo, no treia ull per neutralitzar qualsevol parany dels xiquets com posar bosses dins de la porteria perquè no es colessin les boles.
Abans de començar la partida calia sortejar camp. Cadascú tenia el seu esquadra fetitxe per al joc: el Madrid, l'Athletic de Bilbao, el Barcelona o el València eren els equips més recurrents amb els jugadors pintats com soldadets de plom.
En els prolegòmens del matx es greixaven les barres amb una llauna de greix i oli i si l'encarregat no tenia, es suavitzaven amb saliva estenent i escopint diverses vegades el mànec.
L'habitual en el joc era disposar d'un bon company. Aquestes eren les partides millors, les de dos per dos i la partida per antonomàsia era de la de fer “qui perd paga”.
També es podia jugar l’un contra un. Semblaves l'home orquestra, ara amb el porter, ara amb la davantera, d'aquí cap allà seguint la bola. També podia ser un dos contra un quan no et quedava més remei.
Hi havia amics que s'especialitzaven a la porteria, i que feien també de defensa. Si alguna de les boles passava ja estava el porter que feia veritables ostentacions per realitzar unes parades de somni i això que estava subjecte per la barra fixa. Hi havia vegades que semblava volar a la recerca de la bola.
I després dominaven l'art de treure. Un bon servei, ràpid i dirigit, podia ser mig gol. Recordo un servei que era posant al porter en horitzontal, cap per avall i la bola situada en les seves corbes. Amb un gir de canell plantaves la sacada enmig de la teva davantera. Aquests amics, els porters, eren molt apreciats. Però els que es portaven tot el protagonisme, com succeeix amb el futbol, ​​era els davanters. Els davanters eren hàbils com pocs. Era impossible creure com amb un sibil·lí toc de canell et feien un regat que deixaven el defensa doblat i el porter a veure-les venir.
El partit començava amb un servei a l'mitjà, d'allò més imparcial possible. Golpejaves la bola en la vora de la taula com si fossis a trencar un ou i zas ... que rodi la bola pel mig de la taula. Després amb cada gol el servei li corresponia a l'equip que havia encaixat el gol i ho feia des de la saga.
 Hi havia un recurs que era objecte de vives discussions. La contra.
· "No val, no val per que has fet la contra".
La contra consistia en un hipotètic cop a l'aire quan el contrari treia. El solien fer els davanters front als defenses quan aquests es disposaven a treure la bola. De el resultat d'aquesta acció era que es produïa un rebot violent que sorprenia al porter més espavilat. Així que abans d'iniciar el joc calia deixar ben clar si valia o no valia la contra.
El repte començava així:
- Vinga ¿fem un futbolí?
- Val.
- Al qui perd paga. I no val la contra.
- Per què no?
- Doncs per què no. I tampoc donar voltes.
- Val. Tu, Vicent, amb mi de porter.
- Bé, però després canviem.
 - Goooool!
- Mira’l!,  la primera que tires i gol. Vaja poltra!
-- Potra no, chorra, tens una chorra que ni sé.
- Tu si que tens. Vingui treu i calla ja.
Així es passaven tantes vesprades en sortir de l'escola i els dissabtes, amb campionats maratonians en què podies guanyar el pot compost pel dur que havia apostat cada parella de jugadors. Alguns dies salàvem la classe per anar a jugar als futbolins.

Els billars
Però a les sales de joc, els recreatius, no eren només el futbolí. Hi havia també altres espais com els billars, més silenciosos i reservats als adults, amb aquests tapets verds com un prat, on només se sentia el xocar de les boles. A meitat de la sala els més majors estaven donar-li guix al tac amb parsimònia i apuntar les caramboles en un marcador de fitxes que semblava un àbac xinès dels que sortien a les enciclopèdies Álvarez. Aquestes taules eren
El del tipus ESPANYOL (el de 3 boles); però al fons de la sala hi havia un de molt curiós, contenia múltiples forats per a introduir les boles, i disseminades per la taula una espècie de menuts bolets, uns "suports "per rebotar en ells al colpejar les boles. Al final es sumaven els punts obtinguts. En la meva època no s’havia introduït el AMERICÀ, el de 15 boles.

Pinball
Un altre ambient era el de les màquines de comandaments i boles d'acer, amb els seus marcadors lluminosos, amb les que anaves sumant punts fins a fer partida.
Maquines flippers, petacos com també se’ls coneixia. Recordo el seu preu 1 duro (5 pts) 2 partides, després van augmentar a 10 pts la partida. Te donaven 5 boles, a tractar de treure la puntuació per aconseguir "partida extra". Tan divertides eren, que fins resultava amè observar als jugadors que feien virgueries amb elles; sabien "colpejar" la màquina sense que els saltés la falta (tilt), que suposava el final del joc.
Era un joc mecànic, electromecànic o electrònic a força d'una bola impulsada per un ressort que corre per un tauler amb diversos dissenys ornamentat amb diversos components electrònics el contacte amb la bola atorga certa puntuació al jugador , la bola és re-projectada dins del tauler per unes paletes o flippers.
L'objectiu del pinball sol ser treure la puntuació més alta possible en un sol joc. La partida està dividida per un nombre limitat de vegades que es pot jugar amb la bola, i comença impulsant la bola cap a fora d'un canal del que ha de sortir, iniciant cada torn. El tauler està inclinat en un angle que fa que la bola, pel seu propi impuls, rodi cap avall, on hi ha una cavitat en la qual s'ha d'evitar que caigui, durant el major temps possible, ja que quan això passa s'acaba un torn. 
El pinball va ser l'estrella dels salons recreatius durant anys però trobar-ne un en els nostres dies és gairebé arqueologia. Si vas al pati d'un col·legi i preguntes als xiquets per ell, el més probable és que la majoria no sàpiga de què estàs parlant. Potser la selecció natural ha fet la seva feina, no anem a posar-nos a ploriquejar i a buscar culpables, però tampoc podem a llevar-li raó a Roger Sharpe, un 'historiador de l'pinball', quan diu que aquests atuells "es mereixen més del que tenen ara ".
El pinball va néixer a principis dels anys trenta i va tenir el seu moment de glòria entre la dècada dels seixanta i els primers noranta. Era la reina de les màquines recreatives electromecàniques i una de les poques que va aconseguir sobreviure als videojocs arcade i a les videoconsoles durant uns quants anys. I ho va fer amb bona salut. L'arribada de la primera Playstation de Sony a 1997 va ser el que li va donar l'estocada final.
"Abans menjàvem a casa i buscàvem l'entreteniment al carrer. Ara la gent surt a menjar a restaurants, però s'entreté a casa ".
Ens construíem un pinball casolà amb una taula, unes puntetes, gomes i dues pinces de la roba, a falta de diners, imaginació.

LA SINFONOLA O ROCKOLA
La gramola o sinfonola consistia en una màquina discjòquei, avui són peces de museu, però a principis dels anys 70, tot bar que es considerés modern, havia de tenir un. Els clients interessats en escoltar música, introduïen un dur (una moneda de 5 pessetes) per una ranura, i mitjançant una botonera amb números i lletres podien triar dues cançons dels discos menuts "singles" emmagatzemats. Els títols estaven escrits en un panell de manera que la cara "A" coincidís amb els números imparells i la cara "B" amb els parells. La cara "A" d'un single era la que la companyia de discos elegia, com més comercial, per presentar el disc gran "LP" i a la cara "B" es solia posar una cançó que al grup els agradés encara que no fos comercial . També existia l'opció de posar 12 cançons amb una moneda de 5 duros (25 pessetes).
S'acostava llavors a l'aparell de discos un d'aquells travoltas dels 70, amb patilles, esclops i pantalons de campana i com per art d'encantament començaven a sonar els THE ROLLING STONES, el grup més important del moment, potser fora la seva balada "Angie" un dels majors èxits. També anaven arribant les cançons dels ex membres de THE BEATLES per separat, mentre es mantenia alguns dels seus últims singles.
Altres èxits d'aquella mítica gramola van ser: "Papa fue un rolling stone" de The Temptations, "Superstición" de STIEVE WONDER, "Formas endemoniadas" de SANTANA. "Cocodrile rock" de ELTON JOHN, "Suavemente me mata con su canción" de ROBERTA Flack, "Cherry Cherry" de NEIL DIAMOND, "Rock and roll" de LED ZEPPELIN i "Money" de PINK FLOYD i sobretot les xiques sospiraven amb una balada d'ROBERTO CARLOS "El gato que està triste i azul". Com es veu tots els estils del pop-rock internacional de l'època. d'rock espanyol només estava "Canta conmigo el rock and roll" de LONE STAR.  I com no, Elvis, qui amb la Gramola va unir a molts joves i no tan joves d'aquella època. Quantes persones s'han enamorat escoltant aquelles cançons?
Quants festejos no es van iniciar davant d'una roconola, mentre queia el disc, i de sobte s'escoltaven els Bee Gees amb aquelles cançons que en la dècada dels vuitanta van tallar l'alè de molta joventut enamorada.
La seva acta de defunció es va signar quan van desembarcar els escurabutxaques.
Una pena. Perquè en aquells aparells es podia escoltar la música que ens negaven els 40 principales o la pròpia discoteca familiar. Els discos costaven una pasta i fer-se amb ells exigia mesurar molt bé les monedes que tinguéssim a la butxaca; de fet, preferíem gastar-nos la pasta en els elepés que en els senzills, així que alguns temes de moda només sortien a trobar-nos en els billars o bars. De manera que passar la tarda assegut davant de la gramola, prement aquest numeret enigmàtic del disc, veure-ho després movent-se com per control remot, encaixant en l'agulla màgicament, reintegrar després al seu lloc després de la primera escolta ... Allò de donar-li al botonet (K14 , Credence; F3, Sandro Giacobbe; A1,los Pecos) i que sortís la música pels bafles tenia el seu encís.