RVDM. P. ILDEFONSO MARÍA DE VALL DE UXÓ

P. ILDEFONSO Mª DE VALL DE UXÓ
Vicente Segarra y Segarra
(1888 - 1963)

En aquesta publicació vull donar a conèixer a un fill il·lustre de La Vall d'Uixó, que si bé l'única vinculació que té és la d'haver nascut en aquest poble, mereix conèixer-lo donat la seva trajectòria.
El P. Ildefonso va ser un frare que va pertànyer a l’ordre fundada pel P. Luis Amigó, la Congregación de los Terciarios Capuchinos de Nuestra Señora de los Dolores el 12 d’abril de 1889 –festivitat de la Verge dels Dolors- en Massamagrell (València).
Luis Amigó va elegir a la Mare de Déu com a Mare dels Amigonianos sota l'advocació de la Mare de Déu dels Dolors. Luis Amigó va triar com arrel de la seva espiritualitat el seguiment de Crist a l'estil de Francesc d’Assis.
Durant el 60 anys que va dedicar a la vida religiosa va ocupar diferents càrrecs de rellevància fins arribar a dirigir la Congregació durant dos sexennis (1932-1939 i 1939-1945).
CRONOLOGIA DE LA SEVA VIDA RELIGIOSA
10/04/1888. Naix en La Vall d’Uixó (Castelló). Els seus pares són Vicente y Josefa.
11/10/1903. Ingressa en el noviciat de Torrent.
14/10/1905. Realitza la seva primera professió religiosa en Monte-Sión de Torrent. 
19/05-1909. Forma part de la comunitat de Monte–Sión. Estudia filosofia i un any de teologia.
07/07/1909. Es trasllada a la Residència San Saturnino de Madrid (1890-1924): donada pel senyor Jaume Girona i habilitada com a casa de família per a alumnes en l'últim període de la seva educació. Prossegueix amb els seus estudis teològics.
22/07/1910. Es destinat al Asilo San Nicolás de Terol. Cursa el tercer de teologia. 
15/10/1911. Realitza els vots perpetus en Terol. Fa quart de teologia.
29/09/1912. És ordenat sacerdot en Manises.
09/10/1912. És nomenat vicemestre de novicis de la comunitat de Torrent.
08/09/1913. Desenvolupa el càrrec de Consiliari de la comunitat de Monte-Sión. 
21/04/1914. És nomenat vicesuperior de la Colonia San Hermenegildo de Dos Hermanas.
19/12/1915. És destinat a l’Escola Santa Rita de Madrid.
02/07/1917. Torna com a vicesuperior de San Hermenegildo de Dos Hermanas i desenvolupa el càrrec de Prefecte d'estudis.
06/07/1920. Torna a ser traslladat a l’Escola Santa Rita de Madrid.
14/07/1920. Participa en el IV Capítulo General com vocal de Santa Rita.
16/07/1920. És nomenat vicesuperior de Santa Rita de Madrid. 
15/10/1920. Passa a ser president de la Casa Tutelar del Buen Pastor de Saragossa. 
19/07/1921. És nomenat superior de la casa de San Hermenegildo de Dos Hermanas. 
15/07/1923. És confirmat superior de Dos Hermanas “Ad finiendum triennium” (per a tres anys).
14/07/1926. Participa en el V Capítulo General com a superior de Dos Hermanas. És elegit tercer conseller general. 
23/07/1926. És confirmat de nou superior de San Hermenegildo. 
29/12/1927. Participa en el VI Capítulo General. Passa a ser segon conseller general. 
06/03/1929. Va interinament, de superior, a Santa Rita. 
16/07/1929. És nomenat de nou superior de Dos Hermanas. 
10/07/1932. Participa en el VII Capítulo General. És elegit superior general. 
30/12/1939. Participa en el VIII Capítulo General. És reelegit superior general. 
30/12/1945. Participa en el IX Capítulo General. És elegit vicari general. 
08/07/1946. És destinat al Colegio-Hogar Sagrado Corazón de Madrid. 
11/09/1946. És nomenat superior del Filosofado de La Patilla de Madrid (1924-1996): va servir a l'Escola com alleujament de l'abundància d’alumnes com a casa de Observació, com horta ... I, en la segona època, com aules del Col·legi i com a zona esportiva. 
24/01/1950. Participa en el X Capítulo General. Deixa de pertànyer a l’equip de govern. 
07/02/1950. És nomenat vicesuperior del Reformatorio San Francisco de Asis de Torremolinos. 
15/07/1953. És confirmat vicesuperior del Reformatorio San Francisco de Asis de Torremolinos. 
20/07/1956. Participa en el XI Capítulo General com ex superior general. 
30/07/1956. És nomenat vicesuperior de la Casa Tutelar San Francisco de Paula de Alcala de Guadaira (Sevilla). 
24/09/1957. És traslladat a la Colonia San Vicente Ferrer de Burjassot, amb residència en el Santuari de Montiel de Benaguacil com a capellà de les Germanes. 
16/04/1962.Participa, com ex superior general, en el I Capítulo Provincial de la Inmaculada. 
10/07/1962. Participa en el XII Capítulo General com ex superior general.
14/11/1963. Mor en el Seminari Seráfico San Jose de Godella. Està enterrat en aquesta Casa.

BIOGRAFIA

Vicente Segarra Segarra naix en La Vall d’Uixo (Castelló) el 10 d’abril de 1888. Sent els seus vares Vicente i Josefa. Viu la seva infantesa en Torrent (València) i cursa els seus estudis primaris en Monte-Sión de Torrent (València). Quan Fray Rafael Mª funda en el convent “La Real Pia Unión Antoniana”, de San Antonio de Padua. Vicente va figurar entre els seus fundadors, sent un dels primers alumnes que s’integren en ella, pertanyent a la mateixa fins el seu ingrés com a postulant en el Seraficado de Torrent, l’any 1899. Anys més tard, els antonianos, recordant el fet, el van elegir president honorífic.
Segueix el noviciat aquí en Torrent fins que l’11 d’octubre de 1903 vesteix l’hàbit, canviant el seu nom pel de fray Ildefonso María de Vall de Uxó.
Dos anys desprès, el 14 d’octubre de 1905, emet els seus primers vots.
Cursats, en Torrent, amb gran aprofitament, els estudis de Filosofia i el primer any de Teologia, conclou la carrera eclesiàstica en la Residencia San Saturnino de Madrid i en l’Asilo San Nicolás de Bari.
El 15 d’octubre de 1911 fa el vots perpetus en la Casa de Terol i el 29 de setembre de 1912 es ordenat sacerdot en Manises.
Després de formar part de la comunitat de Santa Rita i de dirigir, en qualitat de president, els passos preliminars de la Casa de Saragossa, es nomenat superior de la Colònia de San Hermenegildo de Dos Hermanas (Sevilla), aleshores Escuela de Reforma, el 19 de juliol de 1921, portant a cap una gran llavor.
De la seva gestió al front de la Casa de Dos Hermanas –que es perllonga per onze anys consecutius- el P. Domingo Mª De Alboraya va fer el següent comentari:
"El avance que ha dado la Colonia durante el superiorato de este padre ha sido muy considerable; podríamos decir que la Casa ha llegado en este tiempo en su mejor apogeo. Este estado próspero debe atribuirse no precisamente a la prolongada actuación del actual superior, sino más bien al tacto exquisito que ha tenido para conseguir que el reducido personal de que ha dispuesto rindiera, no digo lo que debía, sino lo que estaba sobre sus fuerzas ... No es el mejor que se ha hecho, a pesar de ser tanto, las edificaciones. Primeramente se ha puesto la mira y parece que se ha conseguido, en la conversión de los alumnos "
Reunit el VII Capítulo General, presidit pel Pare Fundador i celebrat en la Casa Noviciado de Godella, el P. Ildefonso és elegit superior general de la Congregació el 14 de juliol de 1932. Però abans d’arribar a aquest elevat càrrec, el P. Ildefonso ja havia desenvolupat –a partir del V Capitulo General- (14/07/1926), el càrrec de conseller general.
Tot just possessionat del seu nou càrrec, envia a l’Argentina al P. Pedro de la Iglesia i a fra Joaquín Bernús, que l’1 de setembre de 1932, pren possessió oficial de la Colonia General Belgrado de Tucumán, primera Casa de la Congregació d’aquesta nació.
En juliol de l’any següent, prosseguint en la seva llavor formativa en el camp psicopedagògic, impulsada ja pel P. Bienvenido, envia a varis religiosos en viatge d’estudis per Bèlgica, Holanda i Alemanya. Altre tant farà l’any 1935.
El 8 de desembre de 1933, atenent a la florida vocacional que s’estava produint en Colombia, s'erigeix canònicament el Noviciat de San Antonio de Bogotà.
Amb la finalitat d’afavorir una millor formació dins de la Congregació, en setembre de 1935, envia a Itàlia els primers religiosos que van a estudiar en les facultats romanes, buscant acomodament per a ells en el Colegio Internacional de María Inmaculada de los Terciarios Regulares. Finalment dona un gran impuls a la fundació italiana, obrint en 1935 la Casa de Fara San Martíno (Chieli) i un any més tard, en maig de 1936, la de Catignano (Pescara).
Quan esclata la guerra civil espanyola, el P. Ildefonso es trobava de visita canònica en la recent fundació de la  Casa de Nuestra Señora de Covadonga, en Sograndio (Asturies), anomenada Reformatorio de Covadonga, deixant a Espanya dividida en dues zones, la nacional i la roja. En la part nacional quedaren las Casas de Sevilla, Dos Hermanas, Alcalà de Guadaira, Zaragoza i Pamplona, sofrint les tres primeres els efectes de la desorientació pròpia d’aquells dies d’anarquia quan el general Queipo de Llano no havia aconseguit encara dominar els comunistes. Les cases que van quedar a la zona roja foren saquejades. En Godella es va destruir l’arxiu de la Congregació i el museu d’objectes que van pertànyer en vida al Pare Fundador, mort l’1 d’octubre de 1934. La mateixa sort corria les tres cases de Madrid (Reformatorio, Escuela de Reforma de Santa Rita y Colegio Fundación Caldeiro), en la de Torrent, els murs foren arrasats fins quedar en dues metres d’alçada, la de Terol, la de Sograndio, on els milicians, després d’assaltar la capella, profanaren els calzes sagrats i expulsaren a la comunitat amb tots els seus alumnes. En Amurrio van profanar la capella i els milicians feren parodia de les cerimònies sagrades, exhibint-se d’aquesta manera en fotografies. Foren assassinats catorze pares, un diaca, tres germans coadjutors i un novici. També van dispersar els estudiants de Filosofia i Teologia, així com el noviciat i seraficado de Godella, que aleshores havia arribat al seu màxim esplendor.
Com hem dit abans el reverendíssim P. Ildefonso es trobava en Sograndio junt amb el P. Bernardino Mª d’Alacuàs i els germans de la Institució. Tots foren expulsat i es veuen obligats a peregrinar per diferents pobles d’Asturies. Després d’una tràgica odissea van aplegar a Bilbao vestits amb roba de miner, veient el P. Ildeonso sucumbir al P. Bernardino víctima d’un bombardeig. Des d'aquí, i després de patir grans penalitats, aconsegueix arreglar-se els seus papers per mediació del P. Tomàs Serer, i pot traslladar-se a França. Donat que la seva actuació en Espanya era impossible, la seva preocupació va ser la d’organitzar des de Bayona l’ajuda dels germans que havia salvat les seves vides de les matances realitzades a la zona roja. Així que delega el govern de les Cases que havia en la nació en mans del P. José Ramos i optant per dedicar aquests anys a la cura pastoral d’altres Cases de la Congregació, mantenint-se, no obstant, pendent, preocupat i constantment informat dels esdeveniments espanyols i enviant quantes ajudes podia replegar fora per ajudar els germans perseguits.
En contrast amb aquest panorama desolador, les Cases d’Itàlia i Amèrica seguien progressant. Així que en maig de 1937, el P. Ildefonso realitza la visita canònica a les comunitats d’Itàlia i en 1938 fa el mateix amb les de Amèrica inaugurant el nou edifici de la Casa de Loyola (Colombia), que fundada en 1937, havia ocupat fins aleshores un alberg provisional.
El 6 de desembre de 1938 el reverendíssim Pare General desembarca en Nàpols procedent d’Argentina i arriba a Galátone el 21 de gener de 1939.
Restablerta la pau, torna a Espanya i s'afanya a convocar, per al 30 de desembre de 1939, el VIII Capítulo General, celebrat en Dos Hermanas, en el qual resulta reelegit.
La seva gran preocupació durant el seu segon sexenni és la revitalització de la Congregació en Espanya, després de les  destrosses i sofriments de la contesa. A més a més de treballar per la recuperació o reconstrucció de les Cases que havien quedat en zona republicana.
En 1941 hi ha una nova fundació en Tobarra-Sierra (Albacete) i en 1942 la Congregació es fa càrrec de la direcció de la Escuela de Reforma Colonia San Vicente Ferrer de Burjassot (València), que ja hagueren regentat en anys anteriors.
Durant aquest mandat, l’any 1944,  es funda també en Colòmbia l’Institut San Rafael, de Manizales, centre de protecció i preservació de menors.
Com a llavor cultural del sexenni cap assenyalar la llavor desplegada pel Centro de Estudios Psicopedagógicos  de la Casa del Salvador i la publicació, d’entre altres, de les obres Observación Psicológica y reeducación de menores, del P. Vicente Cabanes; Método de explotación mental, del P. Jesús Ramos i particularment la Autobiografia del Pare Fundador.
El P. Ildefonso cessa canònicament de Superior major el dia 30 de desembre de 1945, en el IX Capítulo General, sent elegit per ell mateix primer Conseller General, càrrec que compaginaria amb el de superior del Filosofado establert en la Patilla (Carabanchel bajo).
Degut a la mort del P. Tomás Serer, superior general de la Congregació, assumeix provisionalment, com vicari general, el govern de la Congregació fins la celebració del X Capítulo General, en gener de 1950.
A partir d’aleshores per atendre a la seva delicada salut, es retira –lliure de tot càrrec- a Torremolinos i posteriorment a Alcalá de Guadaira. En 1957 passa al Santuario Nuestra Señora de Montiel, en Benaguacil (València), quedant-se adscrit a la Comunitat de Escuela de Reforma de San Vicente Ferrer de Burjassot (València).
El 9 de novembre de 1963 sent els primers símptomes d'un vessament cerebral. Considerant el seu estat de gravetat, i a fi de que poguera entregar la seva ànima a Déu, junt als seus germans, es traslladat a la Casa de Godella, des d’on parteix a la Casa del Pare el 14 de novembre de 1963.
Tenia 75 anys i 60 de vida religiosa en la que va dirigir la Congregació durant dos sexennis consecutius (1932-1939 i 1939-1945). Durant  l’exercici del seu elevat càrrec va tenir que afrontar situacions difícils, com les ocasionades per les dues guerres, la civil i la mundial, veient enfonsar-se obres d’anys i sofrint increïbles amargors al contemplar cases arrasades i comunitats totalment aniquilades. La seva salut va quedar des d’aleshores trencada i no van bastar cures i atencions per lograr la seva total recuperació.    
“El P. Ildefonso Mª de Vall de Uxó va ser un home de forta personalitat. Va saber unir l'harmonia i bondat del seu caràcter amb una clara i profunda comprensió de les coses i amb una energia i constància de voluntat, que el va portar a aconseguir difícils metes.
Expansiu, jovial i alegre va sintonitzar fàcilment amb els demés, irradiant simpatia, gracia i bon humor dins de l'aire senzill que el caracteritzava.
De gran cor i d’esperit fort, no el van acovardir les dificultats ni els obstacles quan es tractava de servir als germans.
Si notables van ser les seves qualitats humanes, no ho van ser menys les seves virtuts religioses. Fidel als compromisos adquirits en la professió, va cuidar de manera especial la dimensió contemplativa. L’oració assídua i fervorosa va constituir diàriament el seu aliment. Va professar una filial devoció a la Nostra Mare i la va inculcar als que van conviure amb ell. La seva conversa, que girava a menut al voltant de temes espirituals, va estimular a molts germans en la pròpia vocació.
Com a Superior General va ser, abans de res, un verdader “Pare per als religiosos. Va saber agermanar la suavitat amb la fortalesa. Ni la fortalesa va minvar la seva amabilitat, ni aquesta va disminuir la seva energia. Anava sempre davant amb l’exemple, estimulant així als germans al fidel compliment dels deures. Es va preocupar molt  de la promoció vocacional. Les seves Cartes circulars anaven orientades en la gran majoria a potenciar l’esperit propi de la Congregació”.
De la seva fidel devoció al Pare fundador han deixat constància aquests texts triats de les seves circulars.
“Con el dolor propio del hijo que ve aproximarse la muerte de su querido padre..., os anuncio la triste nueva de la enfermedad grave que está acabando con la vida de nuestro Excmo Padre Fundador...”
“En los dias que precedan a la muerte del autor de nuestra vida religiosa debemos considerar seriamente el importante beneficio del que le somos deudores y caer de hinojos ante el Sagrario para dedicar, en la presencia de Jeús Sacramentado, un cariñoso recuerdo de gratitud al instrumento de que Dios se valió para fundar la Congregación...” 

“Os comunico, con la pena que podreis suponer, el fallecimiento (del Padre Fundador), que ha tenidio lugar a la una y cuarto de esta madrugada. Hemos quedado hoy huerfanos. Hemos perdido al bondadoso padre que era todo para sus hijos y nos corregia con la dulzura en él tan característica...; (hemos perdido) al querido maestro que nos instruía, al fiel amigo que nos consolava, al consultor que disipava nuestras dudas, al experto guía que nos libraba  de los peligros y al luminoso faro que nos alumbraba en las intrincadas sendas Del espiritu”.

LA SEVA TRAJECTÒRIA RELIGIOSA
CONVENT DEL MONTE SIÓN DE TORRENT
El 31 d'octubre de l'any 1889 van arribar els religiosos terciaris caputxins (Amigonianos) a Torrent procedents de la Cartoixa del Puig, instal·lant-se en l'antic convent alcantarí de Monte-Sión.
Al capdavant del primer grup de religiosos anaven el P. Lluís Amigó i P. Josep Maria de Sedaví.
Convent de Monte-Sión
El 6 de febrer de 1893 es va aconseguir ja de l'autoritat competent l'oportuna autorització per a impartir classes de primer ensenyament. En aquesta escola, Vicente Segarra y Segarra,  va cursar els estudis primaris i l’11 d’octubre de 1903 ingressa en el noviciat, canviant el seu nom pel de fra Ildefonso María de Vall de Uxó i començà la seva formació religiosa per a passar a formar part de la comunitat el 19 de maig de 1909.
Durant aquest temps va participar de les activitats de la comunitat atenent  l'Hospital i la Beneficència d'homes, assistint a domicili alguns malalts, cuidant el culte de l'església conventual, i educant, en l’ escola que ells mateixos dirigien, a alguns dels fills de la població.

També es va ocupar d'impulsar i donar nova vida a la Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua, que, fundada gairebé tot just arribar a Torrent pels primers Amigonianos, va ser reconeguda oficialment per la Cúria General de l'Ordre Franciscana el 21 d'octubre de 1899.

RESIDÈNCIA SAN SATURNINO DE MADRID
El 7 de juliol de 1909 el P. Ildefonso va arribar a aquest centre per continuar els seus estudis en l’últim període de la seva educació i per preparar-se per a la inserció social. Habilitada com a casa de família per a alumnes en l'últim període de la seva educació. També es va emprar com a premi de cap de setmana, festius i vacances per als alumnes que s'ho mereixien per bon comportament
Residència San Saturnino de Madrid
ASILO SAN NICOLÁS DE TEROL
El Col·legi de Sant Nicolau de Bari de Terol va ser construït entre 1907-1909. El projecte arquitectònic va ser realitzat per l'arquitecte Francisco López Pascual. Comença la seva tasca com a centre educatiu i orfenat al desembre de 1909, sota l'organització dels Germans de La Salle. El 1910 la major benefactora i impulsora de la construcció d'aquest asil, Donya Dolors Romero, transfereix el centre als Pares Terciaris Caputxins. El 22 de juliol de 1910 el Consell General acceptava la fundació de la casa Asilo San Nicolas de Bari de Terol i el 29 de juliol van arribar a Terol i es van allotjar en una fonda de la ciutat els integrants de la primera comunitat amigoniana, formada pel pare José Mª de Sedaví, Superior; el pare Carlos M. de Quart; fra Luis Mª de Villel; fra Antonio Mª de Torrelavega; fra Simeón Mª d'Aielo; fra Ildefonso Mª de Vall d'Uxó; fra Buenaventura de Torrent i fra Eusebio de Marchamalo.
A l'agost d'aquell mateix any 1910, els Superiors van convertir la Casa de Terol al Teologado de la Congregació. Aquesta decisió va suposar un gran bé per a l'alumnat -tant intern, com extern- que comptava així amb educadors joves i entusiastes.
En aquesta comunitat, el P. Ildefonso, va seguir els seus estudis de teologia on va cursar el tercer i quart curs i va professar els vots perpetus comprometent-se definitivament, de per vida, amb Déu i amb la seva institució religiosa.

ESCOLA SANTA RITA DE MADRID
L’Escola Santa Rita exercia les funcions de correcció paternal i de reforma d’adolescents i encausats majors de 9 anys, a quins els tribunals els declaraven necessitats de tutela. 
El P. Ildefonso va formar part d’aquesta comunitat durant els anys 1915-1920 alternat amb la de la Casa de Dos Hermanas. Va tornar l’any 1929 com a superior interí. 
La seva tasca pedagògica va ser objecte de contínues lloances per part dels sectors eclesials i conservadors de la societat espanyola mentre que els republicans i esquerrans la consideraven com a paradigma de l'ensenyament clerical i repressiu.
Escola Santa Rita de Madrid

CASA TUTELAR DEL BUEN PASTOR DE SARAGOSSA
El 1917 el Governador Civil va gestionar la cessió estatal, a canvi d'un lloguer, de la "Torre Ramona" per Reformatori de Menors. Els Terciaris Caputxins de la Mare de Déu dels Dolors van ser designats com a personal. L'edifici va ser condicionat, segons projecte de l'arquitecte Borobio, com una granja de reeducació per a 70 xiquets abandonats o delinqüents (??), amb tallers de fusteria, serralleria, espardenyeria, agricultura i jardineria.
Casa Tutelar del Buen Pastor de Saragossa

El 15 d’octubre de 1920 el P. Ildefonso va ser nomenat president d’aquesta casa per tal d’iniciar la creació d’una noca comunitat. El 26 d'abril de 1921, en un senzill acte presidit pel cardenal Soldevila, es va fer càrrec de la institució, situada a Torre Ramona, del barri Montemolín, la comunitat designada mesos abans i que estava integrada pel pare Ildefonso Mª de Vall de Uxó, President; fra Gabriel Mª de Benifaió, fra José Antequera, fra David M. de Terriente i fra Salvador Salazar. Inicialment tenia capacitat per a uns setanta-cinc interns i estava situada a Torre Ramona del barri Montemolín.
Cinc mesos després -el 26 de setembre de aquell mateix any 1921- va tenir lloc la inauguració oficial de la Casa amb l'assistència de les autoritats de la ciutat i amb presència del pare fundador i el Superior General de la Congregació.
El pare Ildefonso Mª de Vall de Uxó havia abandonat dos mesos abans la comunitat en ser nomenat superior de la casa de San Hermenegildo de Dos Hermanas.

CASA SAN HERMENEGILDO DE DOS HERMANAS
És en aquesta casa on va tenir una actuació molt destacada.
La presència amigoniana a Dos Hermanas es va iniciar 
el 3 de novembre de 1899 a la Hisenda de Sant Agustín
Primera ampliació
El 1920 compleix el seu trienni el pare Villel i cessa en la direcció de la casa.
El 1921 és nomenat en el seu lloc el pare Ildefonso Maria de Vall de Uxó, que exerciria el càrrec fins a 1932, quan va ser elegitsuperior general de la Congregació.
El Pare Ildefonso Maria de Uxó va aconseguir un enorme esplendor per a la Colònia, després del seu nomenament el 19 de juliol de 1921 (1921-1932). Durant aquest període es va construir l'actual Capella i es va procedir a la seva consagració. En l'aspecte docent es van aconseguir amplis avenços amb la implantació del sistema de prendre la lliçó diària als alumnes amb el que obligava a la seva preparació sense cap excusa.
El 10 de juliol en ser nomenat Superior General va deixar el càrrec de superior.
1921-1931. Aquest decenni està marcat per l'empremta que el P. Ildefonso Maria de Vall d'Uxó va voler donar al Centre. Aquest estat pròsper s'ha d'atribuir no precisament a la perllongada actuació del Pare Ildefonso com a superior sinó més aviat al tacte exquisit que va tindre per aconseguir que el reduït personal de què va disposar rendís.
Tots van treballar sota la seva encertada direcció amb gran intrepidesa i entusiasme que va donar com a resultat que la Congregació posseeixi un centre de reforma i ensenyament digne. En aquest període es produeix també la segona gran reforma de la Congregació.
La Comunitat anys 30
La Colònia va arribar en aquest temps a la seva major apogeu.
Amb aquest esforç va donar com a resultat que la Congregació tingués:
* Un Centre de Reforma i ensenyament digne i en proporció dels esforços que va fer per aconseguir-ho.
* Es van efectuar transformacions en l'administració, urbanització i construcció de la Casa, que van culminar en l'ampliació de l'edifici, i el coronament amb l'esplèndida i magnifica Església ".
* Però les més importants es van dur a terme a la conversió dels alumnes. Podem parlar de conversió, ja que a la Colònia tornen voluntàriament molts alumnes, per convèncer-se, ells o els seus propis familiars, que és el lloc més segur per poder reconduir el seu comportament i adquirir hàbits d'estudi. És un fet que la majoria dels joves i xiquets que van entrar, han estat extraviats, i aquesta és la causa del seu ingrés.
*   Va prestar especial atenció a la reeducació la qual cosa era un pas important, com es recollia en les Constitucions, acostar-se a la confessió i a la comunió. Aquesta freqüència de Sagraments era un dels factors decisius, segons entenien els religiosos, que influïa notablement en la seva conducta. 
* El nombre global de joves que van ingressar a la Colònia des del seu començament fins a 1931 va ser de 1260. A més dels interns, a petició de famílies de Dos Hermanas, van començar a assistir petits grups d'alumnes externs, que ascendien de deu a vint a les classes, ja fossin d'ensenyament primari, de batxiller o de facultat major.
Pel que fa a la funció educativa, un factor important era inculcar la laboriositat, no amb raonaments -que no faltaven- sinó principalment amb l'exemple dels professors, i sotmetent als alumnes a una distribució de temps en què no els era possible presentar excuses.
*   Tots els dies lectius es prenia la lliçó a tots els estudiants, d'aquesta manera existia la necessitat de donar compte diari de la tasca escolar. A qui no conegués la vida i organització interna de les Cases de la Congregació li semblaria impossible que diàriament es pogués explicar i preguntar la lliçó a tots els alumnes; però en aquests temps estaven fra Lorenzo de Alqueria, conegut per la seva gran tenacitat i el rendiment de treball del P. Ramos, que mai comptaven les hores de classe. Es sotmetia els alumnes a aquest règim, i anaven rendint fins al màxim de les seves possibilitats i per la continuïtat van ser habituant a l'estudi. Altres mitjans de persuasió, tractant-se d'uns alumnes amb unes característiques tan especials, no s'haguessin produït tals resultats. 
Es va fer un pas més en l'educació dels xiquets; una orientació educativa evolucionada cap a la normalitat d'un col·legi ordinari. Així, els xiquets tenien visites, sortien de vacances, freqüentaven els espectacles del poble. Se'ls concedia àmplia llibertat, que potser, per alguns, no va ser usada correctament.
* La dècada dels vint va ser, també, una època propícia per a la festa i l'oci i, de fet, la majoria de les informacions publicades a la premsa durant aquests anys sobre la Colònia de Sant Hermenegildo es refereixen a esdeveniments festius.
Així, ho redactava el periòdic La Unión, el 18 d’abril de 1925 " hermosas y de provecho resultan las fiestas extraordinarias que periódicamente se vienen celebrando en este acreditado establecimiento, porque contando con los necesarios elementos con que las abrillantan, se hacen servir, amén de la mayor gloria de Dios, en los esplendores del culto para los fines educadores que se proponen los religiosos que las dirigen".
Cal destacar els següents esdeveniments:
o   La inauguració del Camp de Futbol (1924)
o   la col·locació de la primera pedra de la nova església (1924),
o   la benedicció i consagració d'aquesta (1927) i
o   la visita del bisbe de Sogorb en 1929. 
El "cicle festiu" anual de la Colònia començava aviat, al gener, amb les festes "a obsequi" del pare director, fra Ildefonso Maria de Vall d'Uxó. Amb aquestes celebracions del dia onomàstic del director es pretenia, com assenyalaven dos diaris en 1926, que els alumnes i els seus professors exterioritzaren, " con el respeto que sienten hacia su director, el vasto campo de cultura que tan lozanamente fructifica en dicho establecimiento " (La Unión, 27 de gener de 1926 i El Noticiero Sevillano, 29 de gener de 1926) . 
Sobre tal festa hi ha informacions periodístiques dels anys 1924, 1926 i 1927 (El Liberal, 9 de febrer de 1927). 
En la meitat dels dècada dels anys 20 el Col·legi destacava per les seves esportivitat.
El primer campo de futbol es va beneir el 23 de gener de 1924 pel P. Ildefonso María del Vall d'Uxó, com a director que era del centre. Tanta era la seva afició al futbol que el P. Diumenge de Alboraya va compondre un himne al Club Colònia F.C., amb lletra i música, que interpretava la "Banda de Música dels Teòlegs". Aquesta banda es formà per a gust i entreteniment dels religiosos i el 1927 va tenir un dels seus moments d'esplendor. 
Destacada va ser la noticia que publicaren els diaris sevillans quan es va beneir i  inaugurar el nou camp d'esports, durant un acte presidit pel mateix director i apadrinat per l'alcalde de Dos Hermanas. 
El corresponsal de El Correo de Andalucía, del 27 de gener de 1924). va escriure, referent a això, que "solemnes y brillantes han resultado las fiestas que en obsequio del R. P. Director fray Ildefonso María de Vall de Uxó han dedicado en su onomástico la Comunidad y alumnos de dicha Colonia, bajo el siguiente programa: el día 22, por la noche, celebróse una artística velada lírico-musical, que resultó muy agradable y entretenida. En la mañana del 23, a las siete y media, tuvo lugar misa de Comunión General; a las nueve y media, misa mayor con sermón a cargo del R. P. Antonio Ubeda, Capuchino; la "schola cantorum ” de la Colonia interpretó una misa de Perosi a tres voces y coros. A las once tuvo lugar la salutación con el canto del himno de alumnos al Padre Director, y la ofrenda de un magnifico terno para la capilla, con que le obsequiaron la Comunidad y alumnos; terminando con ejercicios pedagógicos Ave- Marianos, por los alumnos de las escuelas del Ave- Maria. Por la tarde tuvo lugar con asistencia de distinguida y numerosa concurrencia, de la que se destacaba un numeroso grupo de bellas y distinguidas nazarenas, la solemne bendición y entrega del nuevo campo de deportes, que mide 120 por 90 metros, con que el P. Director obsequia a sus alumnos. Dicho campo fue bendecido por el agasajado Padre Ildefonso, acompañado de nuestro celoso y digno párroco señor López Doval y de fray Lorenzo, actuando de padrinos nuestro Alcalde presidente don José Gómez Martin y su distinguida hija doña María Gómez de Pérez”. 
Després d’aquest acte, segons narra  La Unión, del 26 de gener de 1924), “se cantó el nuevo himno para el equipo Colonia F. C., compuesto por el padre Domingo, y acompañado por la brillante banda de música del colegio de la Trinidad de Sevilla. A continuación se disputó un gran match de foot- ball entre los primeros equipos Colonia F. C. y Utrera F. C., destinando para este primer match el magnífico balón regalo del padre director” y por último, “los oficiales y reclutas de la división de Alfonso XII llevaron a cabo unos ejercicios ecuestres que fueron arriesgadísimos y limpiamente ejecutados".

Era habitual que en la premsa aparegueren les cròniques relatives als partits de futbol disputats per l'equip de la Colonia.
Sobre aquest particular, cap destacar el publicat per El Correo de Andalucía en la seva edició del 12 de desembre de 1923 a propòsit d’un partit de futbol disputat entre els equips San Hermenegildo F. C. y Dos Hermanas F. C.: "Dicho encuentro fue brusco y violento, apelando ambos equipos al juego sucio, impropio entre los jugadores que formaban parte de dichos equipos maxime teniendo en cuenta que la mayoría de los equipiers de los antedichos equipos son jóvenes estudiantes de lo más distinguido. Esperamos que estas lineas sirvan de estimulo para que tanto los padres de la Colonia como los directivos nazarenos impongan a los jugadores un correctivo, pues la forma de conducirse ambos equipos es antideportiva, tratándose de un encuentro amistoso, donde debe de imperar la mayor armonia. Como es de suponer, dicho encuentro debe repetirse con el fin de que sea desvanecida la mala impresión que en el público han dejado los jugadores de los antedichos equipos. Señores jugadores, ¡que estamos en el siglo XX!". 
Instantània, conservada a la Fototeca de Dos-Hermanas, i que recull el moment de l'inici de la romeria de 1929. Veiem a la imatge de la Mare de Déu col·locada en el seu elegant carreta, decorada amb les seves típiques flors de paper. Als peus de la talla, s'aprecien uns coloms, una cosa molt característic durant la dècada 'dels bojos anys 20'. Per cert, aquell any la Verge va estrenar una butaca de caoba i plata realitzat per l'ebenista natzarè Miguel Ponce Bancalero. 
A la fotografia, just davant de la carreta, es troben els següents natzarens: 1 el metge Manuel Calvo Leal; 2 José Caro Romero, també metge; 3 Diego Justiniano Lamadrid, autor, junt a Elena Molina de la Muela, del diseny actual de la carreta de la Verge; 4 el cap de la guàrdia municipal, Francisco Arquellada López [1925-1931]; 5 el mestre José Varela; 6 Arístides Reigada Fernández; 7 el rector don Manuel García Martín; 8 José Sánchez Rubio, germà major en el període de 1910-1920; 9 Padre Ildefonso María de Uxó, superior de la Colonia de San Hermenegildo [1921-1932]; Manuel Bautista Moreno; Fernando Casanovas y Casanovas; y Antonio Peña Sánchez.
La primera pedra de la nova església
El 20 d'abril de 1924 es va celebrar a la Colònia, simultàniament, les festes de la Pasqua de Resurrecció i de Sant Hermenegildo, coincidint amb les quals es va beneir la primera pedra de la nova església. A aquest acte van assistir les principals autoritats de Dos Hermanas i algunes de Sevilla, per la qual cosa gairebé tots els diaris es van fer ressò de l'esdeveniment; en concret, El Noticiero Sevillano, El Correo de Andalucia i La Unión van publicar, amb lleugeres variants, la mateixa crònica, encara que la més completa va ser la inclosa pel diari La Unión en la seva edició del 25 d'abril. El seu text és el següent:
SOLEMNES FIESTAS EN LA COLONIA DE SAN HERMENEGILDO
Pascua de Resurrección (y tratándose de valencianos), fiesta de San Hermenegildo, bendición y colocación de la primera piedra para una nueva Iglesia, fueron motivos archisuficientes para entusiasmar a los de suyo ya festivos habitantes de esta popular y excelente colonia, hasta el extremo de que el regocijo y los truenos de cohetes y tracas rebasaran la grande extensión de huertas y parques que posee el establecimiento y se desgranara por la población de Dos-Hermanas, de donde acudieron las autoridades eclesiásticas, civiles y judiciales, con el señor delegado gubernativo al frente y algunos de Sevilla, y, ¡oh, colmo de la atracción!, hubo quien se quedó con la entrada de los toros en el bolsillo por asistir a las fiestas de la colonia.
Y es que, la verdad sea dicha, esos benditos y resalados frailes de la Colonia de San Hennenegildo tienen con la gracia de su vocación un "chic" especial o ángel, no sólo para llevar por el buen camino y hacer estudiar a esos jóvenes, algunos ya talluditos, que se les confía, sino que también, en todas las fiestas que arman, por arte del magnetismo espiritual que ejercen, atraen a cuantos se ponen dentro del círculo de sus relaciones e influencias.
Y esa gracia y sal ática la transmiten a sus alumnos, capaces ya algunos de éstos de hacer bailar unas sevillanas a la mismísima Giralda, si se lo proponen.
Las tres fiestas (porque en realidad tres fueron las celebradas en un solo día) se desenvolvieron según programa preestablecido, con alguna modificación; por ejemplo: el panegírico de San Hermengildo que estaba asignado para el capuchino padre Rafael de Antequera, por indisposición de éste, hubo de predicarlo improvisándolo un padre de la colonia, como también embarcaron a este padre a última hora para el discurso resumen de la velada.
La bendición y colocación de la primera piedra revistió solemnidad inusitada, cual requería el acontecimiento.
Con muy buen acuerdo, y por resultar ya bienhechores y amigos de la casa, fueron nombrados padrinos de tan hermoso acto don José Gómez Martín, dignísimo alcalde de Dos Hermanas, y su esposa, doña Faustina Valen de Gómez.
Junto con ellos asistieron el reverendo señor cura y clero, el señor delegado gubernativo don Juan Borges, los arquitectos don Manuel Peris y don Vicente Traver, director y ejecutor respectivamente de las obras en construcción, y el maestro encargado don José Hidalgo; el representante y secretario del Juzgado don Eusebio Carlos Montalbo, que después improvisó un discurso de gracias en la velada; don Geranio Cano, director de las Escuelas del Ave Mafia; don Salvador Aparicio; don Luis Pino; señor Reus; don Pedro Tous; doña Dolores Serra, y, en representación de las hijas de la Caridad, sor Rosario V.; más otros cuantos señores cuyos nombres sentimos no recordar y gran concurso del pueblo de Dos Hermanas y distinguidas señoritas.
Se dió lectura al acta que firmaron la mayor parte de los nombrados con los religiosos de la Comunidad y un alumno por cada una de las secciones, metiendo cada cual en la caja de plomo que va dentro de la prisma cuadrangular de piedra labrada su correspondiente medalla, guardándose en la misma caja un periódico del día, varias monedas de la época y el retrato del excelentísimo señor obispo de Segorbe fray Luis Amigó y Ferrer, fundador de la Congregación de Religiosos Terciarios Capuchinos de Nuestra Señora de los Dolores.
Ofició en este acto de la bendición el reverendísimo padre general, asistido por los padres superior y vice de la Colonia.
Tenían las cintas de seda que pendían de la piedra, además de los señores padrinos, el señor delegado gubernativo y el reverendo cura don Manuel López Doval, resultando verdaderamente conmovedor el descendimiento de la piedra ya bendecida a su destino entre los acordes de la Marcha Real, el disparo de cohetes voladores, una traca valenciana de 1.500 metros, vivas atronadores y los aplausos del entusiasmado público, el aletear de cientos de palomas, tórtolas y faisanes..., produciendo todo ello ese singular extremecimiento que experimenta el ser humano cuando le embargan los afectos de lo sublime. Tanto entusiasmo y el calorcito de las cuatro de la tarde de un buen día de primavera andaluza despertaron la sed de la concurrencia, la cual dió buena cuenta del espléndido lunch, que a cuenta de los señores padrinos se había preparado en uno de los salones del establecimiento.
La banda de música de Dos-Hermanas, además de ejecutar la Marcha Real al descender la piedra, amenizó todos los intermedios con escogidas piezas de su bonito repertorio.
En el artístico patio central, convenientemente preparado, tuvo lugar la anunciada velada literario-musical, broche hermosísimo de tan solemne fiesta y donde, cuantos tomaron parte, derrocharon arte, ciencia y excelente buen humor, provocadores de estruendosos aplausos, vítores y el delirio cuando el tenor primero de la "Schola Cantorum" del establecimiento, fray Joaquín Bemús, hilaba con su bien timbrada voz y destreza las bellísimas notas de una romanza, y, de improviso, uno de los canarios del patio quiso competirle con sus trinos y gorjeos con tan maravillosa oportunidad y ajuste, que entusiasmó a la concurrencia.
Lucieron con garbo sus facultades el reverendo padre Ramos, dirigiendo con su notoria competencia la parte musical del todo el día; el padre Gabriel García, haciendo la apertura de la velada; don Jaime Andreu con su hermoso discurso "San Hermenegildo y los godos"; el señor Muñoz, describiendo con brillantes tonos un acto de la fiesta nacional; el señor Ortega, con su discurso ciceroniano; el señor Peláez, con el verso festivo "La República de las Letras"; el melifluo Berzosa, con las "Flores de Primavera"; el romántico Estévcz, que se llevó de calle al “femíneo sexu”, con su descripción de lo bello y artístico, y el señor Perrera, con la graciosa poesía “Lo que puede el hambre”.
Cerróse la velada con el discurso resumen, en el que hubo aplausos y aclamaciones para cuantos tomaron parte en ella, para los padrinos y demás autoridades e instituciones de Dos Hermanas, llegando los jóvenes alumnos al “do” de pecho, cuando se les requirió el último y más brillante aplauso para las distinguidas señoritas que esmaltaban el selecto público; con lo que se demostró, una vez más, que no quita lo cortés a lo valiente, y que el español siempre es galante, aunque esté en vísperas de exámenes.
Al final se repitió el Himno a San Hermenegildo, que se había cantado ya por la mañana al terminarse la Misa mayor.

Com a curiositat comentar que el projecte de l’obra va ser executat per l’arquitecte Vicente Traver Tomás, que molts recordareu per estar molt vinculat al nostre poble, per mig de la família Segarra, on va fer els projectes del Poblet, Carmaday, Sant Antoni,  L’Auxilio Social i diferents cases particulars entre elles el Xalet de Moncofa de la Família Segarra.
Em pose a esbrinar aquesta coincidència perquè si Traver era de Castelló, seria que El P. Ildefonso el coneguera i el cridés per fer el projecte; però repassant la seva biografia es veu que Traver comença a treballar a Castelló però ja en 1915 es trasllada a Sevilla com arquitecte de la Comissaria Regia de Turisme i el reconeixement a nivell nacional li arriba quan és nomenat Arquitecte general de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929.

Es doncs de la seva etapa en Sevilla per on arriba a ser contractat per a aquest projecte. 

La inauguració de la nova església
Entre els dies 14 i 17 de setembre de 1927 es van celebrar a la Colònia diversos actes religiosos i culturals amb motiu de la inauguració de la nova església, consagrada pel bisbe de Sogorb, fra Luis Amigó i Ferrer, el dia 14 pel matí.

LA VISITA DEL BISBE DE SEGORBE A 1929
El 26 de maig de 1929, van rebre la visita del Pare Luis Amigó, Bisbe de Sogorb, amb motiu de l'ordenació sacerdotal de cinc membres de l'Ordre. Van celebrar la seva primera missa Fausto Hemandez, Ramon Benlloch, José Laínez, Nicanor Sebastià i Mariano Ram. 
A la tarda es va celebrar una vetllada literària-musical al pati de la casa, engalanada per a l'ocasió i amb una gran assistència de públicAl maig de 1929 el fundador dels Terciaris Caputxins, fra Luis Amigó, bisbe de Sogorb, va visitar la Colònia de Sant Hermenegildo 
Però el pare Ildefonso no va poder concloure la seva tasca, amb l'arribada de la segona república espanyola el 14 d'abril de 1931, els esdeveniments polítics i socials van paralitzar gairebé per complet aquella marxa, i la crema de convents va fer sortir precipitadament a tots els alumnes cap a les seves llars. 

Del seu pas per aquesta casa es conserva en el seu museu el calze que li va regalar la Comunitat.
Any: 1927.
Autor: desconegut.
Material: metall daurat i plata daurada.
Estil: neogòtic.
Mesures: 26 cm. d'altura; 15 cm. diàmetre de base; 8'5 cm. diàmetre de copa.
Inscripció: "AL REVERENDO PADRE ILDEFONSO MARÍA DE VALL DE UXO EN SU ONOMÁSTICO, LA COMUNIDAD Y SUS ALUMNOS. 23-1-1927".

Carta del Bisbe Luis Amigo a Fra Ildefonso.
AL P. ILDEFONSO M.a DE VALL DE Cxó, TC.
Segorbe, 1 de junio de 1924
Rdo. P. lldefonso de Va!l-Uxó, Superior de la Colonia de San Hermenegildo.
Carísimo en Cristo: Días pasados, estando en Masamagrell, se me presentó un joven del pueblo, Oficial del Penal de Mujeres, llamado Juan Blasco Alcayna, quien me dijo habían estado Vs.
Cs., o por lo menos Fr. Lorenzo, a visitar el Establecimiento, y parece creyó él era una visita de inspección. Por esto, y porque parece le dijo Fr. Lorenzo ser amigo de D. Fernando Cadalso, me suplicó le recomendase el asunto que indica la adjunta tarjeta. Si, pues, algo puede hacer Fr. Lorenzo con dicho Sr. para lo que propone este joven, que lo haga por caridad, pues juzgo muy razonables sus deseos.
Con afectuosos saludos y mi bendición a todos los Religiosos, se reitera a sus órdenes, su padre y siervo en Cto.
Fr. Luis. Obispo. 

SI COLEU TINDRE UNA INFORMACIÓ MÉS AMPLIADA FEU CLIC EN AQUEST ENLLAÇ:
https://drive.google.com/file/d/1sf20E5c87j7yIkpCDGef-y3GBzYfwpxg/view?usp=sharing

COLEGIO-HOGAR SAGRADO CORAZÓN DE MADRID
Llegó el P. Ildefonso a aquesta institució el 8 de juliol de 1946. El centre era un correccional masculí de Madrid, a la qual arriben delinqüents juvenils o xiquets inadaptats o amb greus problemes familiars, des de setze províncies.

FILOSOFADO DE LA PATILLA DE MADRID
La Casa de La Patilla era la seu del Gabinet Psicopedagògic de l'Escola i acollia l'etapa educativa de l'observació i diagnòstic de l'alumne que ingressava.
El P. Ildefonso cessa canònicament de Superior major el dia 30 de desembre de 1945, en el IX Capítulo General, sent elegit per ell mateix primer Conseller General, càrrec que compaginaria amb el de superior del Filosofado establert en la Patilla (Carabanchel bajo) a partir de l'11 d'octubre de 1946. 
"La Casa d'Observació era un establiment en el qual es feia de cada alumne ingressat al mateix, un estudi atent, assenyats, profund, reflectit en un pronòstic, seguit d'una proposició que determini, d'acord amb el pronòstic, l'orientació i règim més naturals a cada alumne observat "

I per tal concret d'aquest Institut Psico-metge-pedagògic: "estudiar el noi en si mateix, és a dir determinar la seva psicologia individual, reflectint en una FITXA quantes particularitats i observacions siguin dignes d'esment, abastant aquesta els diferents aspectes que cal distingir en tota persona "
Filosofado de la Patilla
MOMENT CIMERA A EL PRIMER MOVIMENT CIENTÍFIC DE LA CONGREGACIÓ
Aquesta és una foto emblemàtica amb totes les forces. En ella apareixen els terciaris caputxins que van participar en la Segona Conferència Pedagògica de la Congregació, celebrada a Santa Rita (La Patilla) durant els dies 20 al 21 de novembre de 1930. És un moment clau en el moviment científic congregacional amigoniano. Els seus noms són: asseguts, d'esquerra a dreta, pares Ildefonso , Pedro de l'Església, Bienvenido de Dos Hermanas (superior general), Francisco d'Aielo, i Laureano de Borriana. De peu, i en el mateix sentit, pares Subiela, José Ramos, Láinez, Gabriel, Jorge de Paiporta, Crescencio, Antonio de Massamagrell, Mariano Ramos, Peris, Pérez d'Alba, i Soriano.

CASA TUTELAR DE SAN FRANCISCO DE ASÍS  TORREMOLINOS-MÁLAGA
El 7 de febrer de 1950 va ser nomenat vicesuperior del Reformatorio San Francisco de Asis de Torremolinos que havia estat fundat en el mes de juliol de 1944.
L'edifici componia un rectangle, dividit en quatre pavellons corresponents a cada costat del rectangle. La part superior comprenia els dormitoris i la infermeria; la inferior, menjadors, escoles, tallers i dependències d'utilització general. Dins de l'espai ocupat per la finca s'aixecaven unes petites edificacions destinades a granja avícola i ramadera. En ell es va afavorir la integració dels menors en activitats esportives i culturals de l'entorn, el que la va convertir en pionera a l'hora de superar el tradicional aïllament que venien envoltant, generalment, els centres tutelars. La capacitat de la institució era d'uns setanta-cinc alumnes.
Casa Tutelar San Francisco de Asis
CASA TUTELAR SAN FRANCISCO DE PAULA DE ALCALA DE GUADAIRA (Sevilla)
El Pare Ildefonso va arribar el 30 de juliol de 1956 com a vicesuperior, estant tan sol un any.
La Casa Tutelar San Francisco de Paula va ser construïda el 1.929 per l'arquitecte Juan Talavera i Heredia, pertanyent a l'estil arquitectònic conegut com Regionalisme Sevillano, i va ser inaugurat com a tal el 8 de desembre de 1930, tenint la seva ubicació al municipi d'Alcalá de Guadaira , i sent regentada per educadors membres de l'Ordre dels Religiosos Terciaris Caputxins.
L'objectiu principal de la institució era la tutela i reeducació dels menors amb conductes delictives o mal comportament, intentant reincorporar reformats a la societat. Per tant, posseïa només facultat reformadora i no protectora, per la qual cosa estava la Junta Protectora de Menors.
No s'acollien nens difícils o indisciplinats, que no haguessin delinquit, ja que es consideraven de correcció paterna; aquests es manaven, per recomanació del tribunal a la Colònia San Hermenegildo de Dues Germanes, on seguien un sistema educatiu reglat en internat
El reformatori tenia capacitat per a cent cinquanta places, es va establir aquesta xifra per evitar problemes per un alt nombre d'ingressats.
L'edifici era de tipus familiar, amb dos pavellons per a sis famílies de vint educands i un pavelló central. Cadascuna tenia vida independent, tenia per cap a un religiós, es reunien amb els altres només al taller o al pati i en cada llar hi havia una aula àmplia i infermeria. Des de la seva inauguració, els xics feien vida de col·legi i alternaven l'observació amb el taller de preorientació professional, primeres lletres i formació religiosa. El pavelló central feia funcions d'edifici principal on estava l'administració i habitatges dels educadors, la capella, el saló-teatre.
La finca comptava amb capella, camps d'esports, teatre amb els seus magatzems i dependències, gimnàs amb dutxes ... Entre els serveis per a la reeducació tenien la vaqueria, porquera i conillera, el camp amb extens oliverar, horta amb vinya, granja, taller de mecànica amb forja i ajust, taller de fusteria, de sabateria, llanderia ... A més de les aules, biblioteca, sala del tribunal i banda de cornetes i tambors. Amb tot això es pretenia que els interns sortissin al carrer amb una formació professional bàsica, que poguessin incorporar-se a la societat, després d'haver patit reforma i evitant el seu accés a la presó.
L'edifici no tenia reixes, tàpies ni defenses, perquè els interns es sentissin en règim de semillibertat, amb sortides controlades al poble o a Sevilla a realitzar encàrrecs, fins i tot amb diners per pagar les factures i per passar algun dia amb la seva família. No obstant això existien casos que aprofitant aquests moments es donaven a la fugida. A la tornada (voluntària o obligada), quan es sotmetien a un règim de disciplina sever i comparaven aquest amb el desemparament del carrer, s'aconseguia ràpidament la seva correcció.
Tots els serveis del reformatori estaven orientats a un sanejament complet del corrigendo, «es procurava la higiene escolar, la rural i es prodigaven especials cures als alcohòlics, heteroepilépticos, degenerats, extraviats sexualment i, en fi, als anormals capaços del nostre tractament (amigoniano), seguint en tot moment les indicacions contingudes a la fitxa ».
Pel que fa a la instrucció impartida, s'atorgava especial importància a la classe de dibuix lineal i artístic, molt convenient per a fixar l'atenció dels xics i disposar-los per al perfeccionament d'un ofici. La formació musical també tenia el seu lloc, però limitada a formar l'Orfeó del Reformatori, on es preparaven cants religiosos i profans i els himnes per exaltar l'esperit dels xics d'acord amb l'època d'esplendor d'aquests centres, on la nova educació es basaria en una visió conservadora i patriòtica de tot el nacional. Es practicaven jocs esportius, sobretot en les festes principals: futbol, atletisme (curses, llançament de disc i javelina) i natació, atorgant sempre premis. Eren famoses les competicions organitzades en tots els centres a càrrec dels mateixos religiosos.
L'objecte d'aquesta pedagogia és la reeducació, rehabilitació, correcció i adaptació de nens i joves amb mancances afectives, familiars i socials; amb insuficiència ciències i disminucions materials i morals, amb alteracions de conducta i pertorbacions de personalitat. La reeducació fa referència a tècniques i mètodes especialitzats per a la solució de determinades inadaptacions; per això la Pedagogia amigoniana s'auxilia de les ciències de l'educació i de les ciències de l'home, especialment de la psicologia, psicopatologia, psiquiatria, sociologia, dret, filosofia, etc.
Les reeducació d'un nen amb problemes, ja sigui inadaptat social, familiar o psíquic, comporta el tractament i modificació de la conducta antisocial. és una tasca complexa, ja que suposa la posada en contacte amb abundants conceptes pedagògics que són complementaris com: educació, formació; esmena,
conversió; reforma, correcció; readaptació personal, familiar i social; rehabilitació, teràpia i curació; regeneració i reintegració; inclusió, etc. Tots ells coincideixen en la formació i valoració de l'individu i la seva conseqüent adaptació personal, familiar i social.
TRAJECTÒRIA DEL PARE ILDEFONSO Mª DE VALL DE UXÓ COM A MEMBRE DE LA CURIA AMIGONIANA.
LOS CAPÍTULOS
L’organització de la Congregació estava estructurada per una cúria al front de la qual estava el fundador, el P. Luis Amigó i que periòdicament es reunien sota la nominació de “Capítulo”. Els primeres fins a l’any 1909 es celebraren en el Monte – Sión de Torrent, els dos primeres foren “Capitulo Provincial”(fins l’any 1899):
   * I Capítulo provincial: 21 de setembre de 1896.
   * II Capítulo Provincial: 24 d’octubre de 1899.
   * El 11 de novembre de 1902 va a passar a denominar-se “I Capítulo General” i 
  * el 1908 es celebrà el II Capitulo General i últim celebrat en Torrent. 
  * El III Capítulo General va passar a celebrar-se en la Residència San Saturnino de Madrid (17-19 d’abril de 1914).
IV CAPÍTULO GENERAL
  * El IV Capítulo General es va celebrar en La Escuela Santa Rita de Madrid (14 -7-1920), i és la primera vegada en la que participa com a vocal de La Escuela de Santa Rita el P. Ildefonso Mª de Vall de Uxó.
En 1923 la Cúria General torna a l’Arxidiòcesi  de València i queda assentada en Godella.
Es converteix en la Seu de govern i de Capítulos.

Per a aquest any -inaugurada ja, des del l9 de març de 1919, la Casa nova i a punt de concloure les obres de la seva magnífica església, que seria consagrada el 18 de març de 1924- la institució estava aconseguint el seu ple desenvolupament com noviciat i seraficado i els superiors van pensar establir també en ella, la Cúria General de la Congregació, que tornava així a la diòcesi que havia acollit la fundació amigoniana '. 
V CAPÍTULO GENERAL
   * Poc després de estrenar-se com Cúria General, la casa va acollir -exactament EL14 de juliol de 1926- el V Capítulo General de la Congregació i Testament del Fundador, que va ser presidit pel pare Luis Amigó, bisbe llavors de Sogorb, i va comptar amb els següents capitulars: P. Javier Mª de València, superior general; P. Josep M" de Sedaví, l conseller general; P. Bernardino Mª d'Alaquàs, 2 ° conseller general; P. Ludovico Mª' de València, 3 ° conseller general; P. Laureano Mª de Borriana, 4 ° conseller i secretari general; P. Ignasi Mª de Torrent, ecònom general; P. Antoni Mª de Massamagrell, exconseller general; P. Juan de Dios Mª d'Aielo, exconseller general; P. Domingo Mª d'Alboraya, exconseller general; P. Bienvenido Mª de Dos Hermanas, superior de Godella; P. León d'Alaquàs, superior del Reformatori del Principe de Asturias; P. Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, superior de Dos Hermanas; P. José Maria Pérez de Alba, superior triat per les cases de Amurrio i Huarte; P. Francisco Mª d'Aielo, vocal de Godella; P. José Ramos Capella, vocal de Dos Hermanas; P. Manuel Mª de Massamagrell, vocal de Torrent; P. Joaquín Guillén Navarro, vocal de Caldeiro; P. Juan Bautista Juan Martínez, vocal de Santa Rita; P. Jorge Mª de Paiporta, vocal elegit per les cases de Amurrio i Huarte; P. Fernando Mª de Benaguasil, vocal elegit per les cases de Saragossa i Terol; Fra Rafael Mª d'Ontinyent, vocal del Reformatori del Principe de Asturias.
Els acords presos durant el desenvolupament del cinquè Capítol General no es coneixen, al no haver conservat l'acta del mateix, però amb tota seguretat va haver d’aprovar el text de “las Constituciones” -modificat d'acord al Codi de Dret Canònic de 1917- que es va presentar a Roma i seria aprovat per la Sagrada Congregació de Religiosos dos anys després.
Una altra decisió transcendental d'aquest Capítulo va ser la de triar aquest Govern que estava cridat a regir la Congregació durant el sexenni següent: pare Javier Mª de València, Superior General; pare Bienvenido Mª de Dos Hermanas, primer Conseller General; pare Francisco Mª d'Aielo, segon Conseller General; pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, tercer Conseller General; pare Laureano Mª de Borriana, quart Conseller i Secretari General, i pare Ignacio Mª de Torrent, Ecònom General.
D'esquerra a dreta: P. Ildefonso Mª de Vall de Uxó, 3er. Conseller: P. Bienvenido Mª de Dos Hermanas, 1er. conseller; P. Javier Mª de Valencia, Superior General;  P. Francisco Mª d'Ayelo, 2on. Conseller i Laureano Mª de Burriana, 4at. Conseller i Secretari.
 VI CAPÍTULO GENERAL
  * Tan sols un any i mig després -el 20 de desembre de 1927- es va reunir a Godella, per haver mort el superior Generat P. Javier Mª de València, el 20 de setembre d'aquest mateix any, el VI Capítulo General , que va ser presidit també pel pare Luis Amigó i que va comptar amb aquests capitulars: P. Bienvenido Mª de Dos Hermanas, vicari general; P. Francisco Mª d'Aielo, 2 "conseller general; P. Ildefonso Mª de Vall d'Uixó, 3 conseller general; P. Laureano Mª de Borriana, 4 conseller i secretari general; P. Ignacio Mª de Torrent, ecònom general; P. Josep Mª de Sedaví, ex superior general; P. Juan de Dios Mª' d'Aielo, ex conseller general; P. Bernardino Mª d'Alaquàs, ex ídem íd .; P. Antonio Mª de Massamagrell, ex ídem íd .; P. Luís Mª ' de València, ex ídem íd .; P. Domingo Mª d'Alboraya, ex ídem íd .; P. León Mª d'Alaquàs, superior del Reformatori del Principe de Asturias; P. Valentino Mª de Torrent / superior de Caldeiro; P. Jorge Mª de Paiporta, superior triat per les cases de Huarte i Amurrio; P. Pedro de la Iglesia Barcenilla, superior de Santa Rita; P. Jesús Durá Zarzo, superior triat per les cases de Saragossa i Terol; P. Ambrosio Mª de Torrent, vocal de Godella; P. Luis Mª de Villet ídem de Caldeiro; P. José Ramos Capella, ídem de Dos Hermanas; P. Jose Liñana Sancho, ídem de Torrent; P. Manuel Mª de Massamagrell, ídem de Santa Rita; P. Fernando Mª de Benaguasil, ídem elegit per les cases de Terol i Saragossa; P. Gabriel Carda Llavata, ídem del Reformatori del Principe de Asturias; Fra Recaredo Mª de Torrent, ídem elegit per les cases d'Amurrio i Huarte.
Els vint capitulars que en aquesta ocasió es van congregar, no van prendre pel que sembla cap acord, sinó que es van limitar -contra tot dret- a recompondre el Consell General "fins al final del sexenni començat al juliol de 1926, triant per a això de Superior General al pare Bienvenido Mª de Dos Hermanas, que era primer Conseller General, i suplint la vacant que aquest deixava dins el Consell amb l'elecció d'un quart Conseller General, en la persona del pare Pedro de la Iglesia.
VII CAPÍTULO GENERAL
   * Abans encara / de la contesa civil, la casa de Godella va ser escenari d'un tercer Capítol General- el VII Capítulo General dels celebrats a la Congregació- que va tenir lloc del 10 al17 de juliol de 1932 i que va ser l'últim presidit pel Fundador. En aquesta ocasió els capitulars eren: P. Bienvenido Mª de Dos Hermanas, superior general; P. Francisco Mª d'Aielo, 1er conseller; P. Ildefonso Mª de la Vall d'Uxó, 2on conseller; P. Laureano Mª de Borriana, 3er. conseller i secretari; P. Pedro de la Iglesia, 4at. conseller; P. Antonio Mª de Torrelavega, ecònom general; P. Bernardino Mª d'Alaquàs, exprovincial; P. Antonio Mª de Massamagrell, vocal de Santa Rita; P. Ludovico Mª de València / superior per Galatone i Sogorb; P. León Mª d'Alaquàs, superior d'Alcalá de Guadaira; P. Jorge Mª de Paiporta, superior per Pamplona i Hu arte; P. Fernando Mª de Benaguasil, superior per Saragossa i Caldeiro; P. Jaime Mª de Burgos, superior de Terol; P. José Maria Pérez d'Alba, superior del reformatori de Madrid; P. José Subiela, superior d'Amurrio; P. Arturo Domínguez, superior de Bogotà; P. Luis Mª de Villel, vocal d'Alcalá de Guadaira; P. José Ramos, vocal del Reformatori de Madrid; P. Valentí Mª de Torrent, vocal de Bogotà; P. Gabriel García, vocal per Caldeiro i Saragossa; P. Joaquín Guillermo, vocal per Galatone i Sogorb; P. Juan Bautista Juan, vocal per Pamplona i Huarte; P. Mariano Ramos , vocal de Terol; P. Fausto Hernández, vocal de Godella, i P. Tomás vocal d'Amurrio.
El pare Bienvenido de Dos Hermanas, superior general en període incomplet, impulsor del moviment científic de la Congregació, tenia en contra de la seva reelecció als que seguien mirant amb prevenció el, per ells, cientifisme en què s'havia embarcat l'Instituto.
Doncs el VII Capítol General es presentava propici per canviar aquesta trajectòria si s'aconseguia impedir la reelecció del pare Bienvenido, el que es va aconseguir, encara que a costa d'haver de buscar-se un tercer candidat en la persona del pare Ildefonso Maria de Vall d'Uxó, ja que el presentat com a alternativa a aquell no gaudia de l'aquiescència del pare fundador.
El govern general elegit va estar compost per: P. lldefonso M '' de Vall d'Uxó, superior general; P. Francesc Mª d'Aielo, 1 er. conseller; P. Bienvenido Mª de Dos Hermanas, 2on. conseller i secretari; P. León Mª d'Alaquàs / 3er. conseller, i P. Jose Ramos Capella, 4at. conseller. També van ser elegits: P. Ludovico Mª de València, procurador general en Roma i P. Antonio Mª de Torrelavega, Ecònom General.
ETAPA DE SUPERIOR GENERAL
Com es va preveure, el pare lldefonso canalitzaria el seu generalat més per la via de l'observança regular que per la promoció de l'iniciat moviment científic. No s'oposaria a ell, però tampoc ho fomentaria. Simplement, deixaria fer mentre no obstaculitzés la més estricta observança religiosa. El candidat ofert com a alternativa, enfront de la renovació del pare Bienvenido, ja havia manifestat els seus propòsits de canvi total i radical en el govern de la Congregació. El pare Valentí Jaunzarás / vocal per Colòmbia i decidit partidari del moviment científic de l'Instituto, no ho era, en canvi, de la col·laboració incondicional amb l'Obra Tutelar, però discrepava, a més, del candidat alternatiu.
El govern del pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó es va distingir des dels seus inicis, per:
* Ser continuador -i, en aquest mateix sentit, potenciador- de l'afany per estendre el carisma congregacional. Aquest afany per l'extensió del carisma el va canalitzar a través dels dos grans àmbits que havien identificat també l'actuació del pare Bienvenido:
     A) el de l'aprofundiment científic i transmissió de la pròpia tasca pedagògica.
     B)   L'àmbit de l'extensió geogràfica de les presències congregacionals estenent-se per sud-america i Itàlia.
o  01/09/1932. Tot just possessionat del seu nou càrrec, envia a l’Argentina al P. Pedro de la Iglesia i a fra Joaquín Bernús, que l’1 de setembre de 1932, pren possessió oficial de la Colonia General Belgrado de Tucumán, primera Casa de la Congregació d’aquesta nació.
o  07/1933.  prosseguint en la seva llavor formativa en el camp psicopedagògic, impulsada ja pel P. Bienvenido, envia a varis religiosos en viatge d’estudis per Bèlgica, Holanda i Alemanya. Altre tant farà l’any 1935.
o 08/12/1933.  Atenent a la florida vocacional que s’estava produint en Colombia, s'erigeix canònicament el Noviciat de San Antonio de Bogotà.
o 09/1935. Amb la finalitat d’afavorir una millor formació dins de la Congregació, envia a Itàlia els primers religiosos que van a estudiar en les facultats romanes, buscant acomodament per a ells en el Colegio Internacional de María Inmaculada de los Terciarios Regulares. Finalment dona un gran impuls a la fundació italiana, obrint en 1935 la Casa de Fara San Martíno (Chieli) i un any més tard, en maig de 1936, la de Catignano (Pescara).
De l'aprofundiment científic i transmissió de la pròpia tasca pedagògica -a part de programar i realitzar diferents cursets interns encaminats a transmetre a les noves generacions amigonianas els principis del propi mètode pedagògic, i part de seguir donant suport als cursets d'estiu que van continuar organitzant-se en la Casa de Amurrio- va propiciar la realització d'altres tres viatges d'estudi. El primer d'aquests, protagonitzat pels pares Bienvenido Mª de Dos Hermanas, José Mª Pérez d'Alba, Gabriel García Llavata i Jesús Ramos, es va realitzar des de finals de juny a principis d'agost de 1933 i va tenir com a destinació França, Bèlgica, Alemanya i Holanda; el segon el van realitzar els pares Bienvenido Mª de Dos Hermanas i León Mª d'Alaquàs que, aprofitant la Visita Canònica que van realitzar el 1934 a les Cases de Colòmbia i Argentina, van visitar diferents institucions de reforma en la mateixa Colòmbia, a Perú, a Xile i en Argentina, i el tercer, que va tenir lloc a l'estiu de 1935, va conduir a Bèlgica als pare Tomàs Serer i Serer i Francisco Tomás Serer.
El Pare Amigó, en una de les seves visites a la Casa d'Amurrio, 
acompanyat pel P. Ildefonso, amb els religiosos i alumnes.
Expansió en Amèriva
La fundació a la República d'Argentina va ser la primera que va intentar la Congregació en terres americanes. Van haver de passar, divuit anys perquè aquell primer somni arribés a ser una feliç realitat. El 20 de juliol de 1932 -en la qual sens dubte va ser la seva primera reunió- el Consell General acabat d'elegir, presidit pel pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, va acollir oficialment l'oferta fundacional que es feia des de Tucumán, i l'1 de setembre d'aquell mateix any la Congregació es feia càrrec allà de la Colònia de Menors General Belgrano.
Aprofitant la renovació de “las Constituciones”, que havia culminat en 1928, es va decidir renovar també el Manual de Usos i Costumbres que havia estat editat en 1911. El nou Manual, editat en 1933, va constar de tres parts, precedides d'una preciosa introducció del propi Fundador. La Primera part titulada Ceremonial es va dedicar a la manera de realitzar algunes pràctiques de culte. La Segona part es va centrar en la distribución del tiempo, cosa que ja estava en l'anterior Manual, però que ara apareixia molt enriquit amb nombroses addicions i correccions. La Tercera part dedicada a Cargos y oficios va desenvolupar molt més el que ja s'havia deixat dit en el Manual de 1911, especialment pel que fa a la tasca pedagògica dels religiosos amb els alumnes. Al costat de tot l'anterior, el nou Manual incloïa -des de la pàgina 107 a la 212- un Manual de Pietat amb les oracions més típiques de la Congregació i un xicotet apèndix amb alguns cànons d'interès per als religiosos. També es van determinar els sufragis a celebrar pels germans difunts; van quedar assenyalats diversos punts a estudiar en el capítol següent, després d'elaborats per la corresponent Comissió; i es va acordar demanar a la Santa Seu autorització perquè el Consell General pogués interpretar las Constituciones, i que el pare Antonio de Massamagrell assistís als Capítulos Generales per dret propi.
El pare Ildefonso de Vall d'Uxó, religiós bo i exemplar, més amant del recollit silenci de la cel·la que de les relacions socials, "mansos y humilde de corazón", com demanaven que fos el futur General alguns capitulars de 1932.
Comença el seu manament promovent l'observança regular i el fidel compliment de la Regla i las Constituciones, superant el desordre imposat pels calamitosos temps republicans que vivia la societat espanyola i repercutia insensiblement en els claustres conventuals, i es disposava a treballar en la reglamentació de l'observança en el Institut amigoniano.
Des Godella, i amb data 7 d'octubre de 1932 disposa el General que se celebri amb la major solemnitat possible a totes les Cases de la nació, el Dia Missional a favor de l'Obra de la Propagació de la Fe.
El 12 d'abril de 1934 i des d'Alcalá de Guadaira el pare Ildefonso dirigeix ​​una circular a totes les comunitats amb motiu del 45 aniversari de la fundació de Instituto.
"Pobre y humilde -fue su nacimiento e infancia en la Cartuja del Puig, y un poco más próspero su adolescencia en el Convento de Torrente, debido a los profundos sentimientos religiosos de los torrentinos y a la poderosa influencia que sobre ellos ejercía nuestro nunca suficientemente llorado padre José María de Sedaví ".
Té un emotiu record per al pare fundador: "todavía necesitamos el alto honor de poder decir que nos vive el padre fundador. Qué felicidad más grande nuestra!" Pide oraciones para que el Señor conserve a nuestro Padre, y no faltando más que un lustro para que su Obra predilecta llegue al cincuenta aniversario de su fundación ... con su presencia dé más realce a las solemnes fiestas // conmemorativas.
No seria realitat aquest desig, en morir el nostre pare fundador l'1 d'octubre següent.
Però obres són amors. Demana el pare general que “todos colaboren al sostenimiento de las Casas de Formación, tanto aportando vocaciones como medios económicos. Las Escuelas Seráficas de Godella y Pamplona necesitan con urgencia esta ayuda”. Al pare General li il·lusionava la idea de tenir cent seráficos a Godella i cinquanta a Pamplona, ​​com a mínim.
Primera visita a Amèrica
Des que el 1928 la Congregació s'havia establert a Colòmbia, cap Superior General o delegat seu a l'efecte havia realitzat la preceptiva Visita Canònica a terres americanes. En començar l'any 1934, el pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó -que havia complert ja un any i mig al capdavant de la Congregació- va pensar girar la Visita Canònica a les Cases d'Amèrica que, per llavors, eren i en doble, la del Asilo San Antonio a Bogotà i la de la Colònia General Belgrano a Tucumán. D'un principi, el pare general va pensar viatjar acompanyat del pare Bienvenido Mª de Dos Hermanas i deixar a càrrec de la Congregació al Vicari, el pare Francisco M. d'Aielo, però el propi pare fundador el va fer desistir de la idea fent-li veure que per al pare Francisco, que a més estava malalt, seria càrrega intolerable l'haver de quedar al capdavant de la Congregació i sobretot pensant que viatge tan llarg no podia ser el breu que en un principi s'havia projectat. Finalment els designats per desenvolupar la missió de girar la Visita Canònica als germans a Colòmbia i Argentina van ser el pare Bienvenido Mª de Dos Hermanas, en qualitat de Visitador, i el pare León Mª d'Alaquàs, com a secretari. Tots dos van embarcar a Santander, rumb a Amèrica, el 27 de juliol de 1934 i van tornar a Espanya a la fi ja d'aquell mateix any.

Un altre moment important en la seva trajectòria va ser el moment de la 
Mort del Fundador
Veien el moment de l’arribada de la seva mort, el bisbe Luis Amigó y Ferrer amb fortalesa cristiana i amb la fe de qui té la partida guanyada, va dir:
QUIERO RECIBIR EL SANTO VIÁTICO PARA PASAR A MEJOR VIDA
Aquest va ser un acte emocionant i sublim. La seva Divina Majestat va ser portat sota pal·li pel doctor Lauzurica, Bisbe Auxiliar de València; amb ciris encesos assistien nombrosíssims religiosos de les dues Congregacions fundades pel malalt, presidits pel superior general, P. Ildefonso de Vall-Uixó, i la superiora general, sor Genoveva de València; el vicari general i secretari de cambra de la diòcesi de Sogorb, molt il·lustres senyors don Marcelino Blasco i Romualdo Amigó; els rectors de Godella i dels pobles limítrofs, la família diversos amics íntims del malalt i representacions de les comunitats de Pares Caputxins de València i Massamagrell.
El dia 1 d'octubre de 1934 -a la 1 hora i 15 minuts de la matinada- mor a Godella, el Pare fundador Luis Amigó, envoltat de les seves filles i fills, les terciàries i terciaris caputxins, que ploraven, desconsoladament, tan sentida pèrdua.
El dimarts 2 d'octubre -després d'haver visitat la seva capella ardent, instal·lada en les mateixes habitacions mortuòries, els seus religiosos i religioses, diferents autoritats i el molt públic vingut dels pobles de la comarca- es va celebrar a l'Església del Seminari San José de Godella, el primer funeral solemne, que va estar oficiat pel pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, Superior General dels terciaris caputxins.
Aquest mateix dia 2 -per la vesprada- les restes van ser traslladats ja a Massamagrell, quedant dipositats a la mateixa Església parroquial en la que un dia, ja llunyà, havia rebut les aigües baptismals.
El dia 3 d'octubre es va desenvolupar en aquesta Església parroquial el funeral "corpore insepulto" que va estar presidit per l'arquebisbe de València, monsenyor Melo i Alcalde. I al final del mateix, el seu cos va ser portat processionalment fins a la veïna Casa de les terciàries caputxines, on l'endemà -el 4 d'octubre- va tenir lloc, presidida per monsenyor Xavier Lauzurica, la cerimònia d'enterrament, sent dipositats seves restes en el lloc que ell mateix havia manat construir.
De la seva fidel devoció al Pare fundador han deixat constància aquests texts triats de les seves circulars.
“Con el dolor propio del hijo que ve aproximarse la muerte de su querido padre..., os anuncio la triste nueva de la enfermedad grave que está acabando con la vida de nuestro Excmo Padre Fundador...”

“En los dias que precedan a la muerte del autor de nuestra vida religiosa debemos considerar seriamente el importante beneficio del que le somos deudores y caer de hinojos ante el Sagrario para dedicar, en la presencia de Jeús Sacramentado, un cariñoso recuerdo de gratitud al instrumento de que Dios se valió para fundar la Congregación...” 

“Os comunico, con la pena que podreis suponer, el fallecimiento (del Padre Fundador), que ha tenidio lugar a la una y cuarto de esta madrugada. Hemos quedado hoy huerfanos. Hemos perdido al bondadoso padre que era todo para sus hijos y nos corregia con la dulzura en él tan característica...; (hemos perdido) al querido maestro que nos instruía, al fiel amigo que nos consolava, al consultor que disipava nuestras dudas, al experto guía que nos libraba  de los peligros y al luminoso faro que nos alumbraba en las intrincadas sendas Del espiritu”.
El Pare Fundador amb el Pare Ildefonso en Alcalà de Guadaira (Octubre 1933), tot just un any abans de la seva mort. A l'esquerra el pare Juan Bautista de Ardales, provincial dels Caputxins d'Andalusia. Darrere d'esquerra a dreta, els respectius superiors de Sevilla i Alcalà  pares José Soriano i Jesús Durá.
Noves presències
Mentre s'anaven produint els fets dalt narrats, el Consell presidit pel pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó va erigir- amb data 8 de desembre de 1933- el Noviciat de Bogotà i realitzar quatre noves fundacions a Itàlia i una altra més a Espanya. En efecte, el 4 d'octubre de de 1934 la Congregació es va fer càrrec a Gallipoli l'Instituto Michele Bianchi i un any més tard -en 1935- i compensant amb això el tancament de la Casa de Gallípoli que tan sols va romandre oberta un curs escolar, es van prendre la Casa Procura, a Roma -el 11 de juliol- i el Convent Santíssima Trinitat de Fara, el 17 de novembre. Coetàniament a aquestes dues últimes fundacions italianes, la Congregació va assumir -el 17 de setembre d'aquell mateix 1935- la direcció i gestió del Reformatori Mare de Déu de Covadonga, en Sograndio. Finalment -ja el 1936, però abans que a Espanya esclatés la guerra civil- els Amigonianos van establir una presència en el Convent Santa Irene, de Catignano. Era el 23 de maig d'aquell any 1936.
EL TRAUMA DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
Faltaven exactament dos anys perquè es complís el sexenni de mandat del pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, quan el 18 de juliol de 1936 va esclatar a Espanya una guerra civil que acabaria sent especialment violenta i que tenyiria de tragèdia l'esdevenir de la Congregació a la terra que l'havia vist néixer.
Quan esclata la guerra civil espanyola, el P. Ildefonso es trobava de visita canònica en la recent fundació de la  Casa de Nuestra Señora de Covadonga, en Sograndio (Asturies), anomenada Reformatorio de Covadonga, deixant a Espanya dividida en dues zones, la nacional i la roja. En la part nacional quedaren las Casas de Sevilla, Dos Hermanas, Alcalà de Guadaira, Zaragoza i Pamplona, sofrint les tres primeres els efectes de la desorientació pròpia d’aquells dies d’anarquia quan el general Queipo de Llano no havia aconseguit encara dominar els comunistes.
Les cases que van quedar a la zona roja foren saquejades. En Godella es va destruir l’arxiu de la Congregació i el museu d’objectes que van pertànyer en vida al Pare Fundador, mort l’1 d’octubre de 1934. La mateixa sort corria les tres cases de Madrid (Reformatorio, Escuela de Reforma de Santa Rita y Colegio Fundación Caldeiro), en la de Torrent, els murs foren arrasats fins quedar en dues metres d’alçada, la de Terol, la de Sograndio, on els milicians, després d’assaltar la capella, profanaren els calzes sagrats i expulsaren a la comunitat amb tots els seus alumnes. En Amurrio van profanar la capella i els milicians feren parodia de les cerimònies sagrades, exhibint-se d’aquesta manera en fotografies. Foren assassinats catorze pares, un diaca, tres germans coadjutors i un novici. També van dispersar els estudiants de Filosofia i Teologia, així com el noviciat i seraficado de Godella, que aleshores havia arribat al seu màxim esplendor.
La Casa de Sograndio d’Oviedo, en la qual es trobava de visita al Superior General, el pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, va poder seguir una vida més o menys normal fins que el 28 de juliol es van fer presents en ella els milicians. A partir de llavors els religiosos amb els seus alumnes, i acompanyats per diversos milicians que els custodiaven, van viure una veritable odissea, anant d'un lloc a un altre i canviant freqüentment de residència, fins que -lliurats els alumnes a la Institució Lliure d'Ensenyament el 6 de setembre- els religiosos van poder dirigir-se, amb sengles salconduits, a Bilbao, vestits amb roba de miner, veient el P. Ildeonso sucumbir al P. Bernardino víctima d’un bombardeig, des d'on van entrar en contacte amb la comunitat de la Casa del Salvador. Des d'aquí, arreglats els seus papers per mediació del P. Tomàs Serer, pot traslladar-se a França. Donat que la seva actuació en Espanya era impossible, la seva preocupació va ser la d’organitzar des de Bayona l’ajuda dels germans que havia salvat les seves vides de les matances realitzades a la zona roja  i delega el govern de les Cases que havia en la nació en mans del P. José Ramos i optant per dedicar aquests anys a la cura pastoral d’altres Cases de la Congregació, mantenint-se, no obstant, pendent, preocupat i constantment informat dels esdeveniments espanyols i enviant quantes ajudes podia replegar fora per ajudar els germans perseguits.
Fora de perill a la zona nacional, i mentre es reposava de la seva menyscapte moral i físic en el nostre Col·legi Seràfic de Pamplona, el pare Ildefonso de Vall d'Uxó, superior general de la Congregació, que projectava traslladar-se, per fer la visita canònica, a Itàlia i Amèrica, confiava al pare Tomàs Serer, evadit de la zona republicana, ocult en un vaixell pesquer, la missió de connectar i ajudar en el possible als germans perseguits.
En 1937 realitza la visita canònica a les comunitats d’Itàlia i en 1938 fa el mateix amb les de Amèrica. 
El 6 de desembre de 1938 el reverendíssim Pare General desembarca en Nàpols procedent d’Argentina i arriba a Galátone el 21 de gener de 1939.
Restablerta la pau, torna a Espanya i s'afanya a convocar, el VIII Capítulo General. 

VIII CAPÍTULO GENERAL
Restablerta la pau, torna a Espanya i s'afanya a convocar, per al 30 de desembre de 1939, el VIII Capítulo General. Es van congregar a la Casa Sant Hermenegildo de Dos Hermanas els vint-i-dos capitulars sota la presidència del caputxí pare Juan Bautista de Ardales.
Fins al dia 1 de gener de 1940 en què es va produir la seva clausura, el Capítulo va adoptar un total de catorze acords-entre els quals s'incloïen els relatius a la redacció d'un codi de penes i a la reducció del temps de noviciat a un sol any -, i va triar el següent Govern General: pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, Superior General; pare Ludovico Mª de València, primer Conseller General; pare Pedro de la Iglesia, segon Conseller General; pare Joaquín Guillén Navarro, tercer conseller i secretari general; pare José Soriano Benlloch, quart Conseller General; pare Francisco M. d'Aielo, procurador general, i pare Antonio Mª de Torrelavega, Ecònom General.

SUPERANT LA CRISI (1940-1949)
La dècada dels quaranta -en la qual van regir la Congregació 2 Superiors Generals, el pare Ildefonso de Vall d'Uxó i el pare Tomàs Serer i Serer- va estar marcada fonamentalment per l'esforç realitzat per superar la crisi que havia afectat a l'Instituto a causa de la guerra civil espanyola i per superar també aquella altra crisi que va afectar de manera directa l'obra amigoniana -i en aquest cas més concretament a Itàlia- com a conseqüència de la segona guerra mundial.
Es ressorgeix de les cendres (1940-1945)
Amb la seva reelecció per al càrrec de Superior General, el pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó va centrar els seus esforços en la restauració de la Congregació a Espanya, sent conscient -com expressament va manifestar en la primera Circular que va dirigir als religiosos en començar el seu nou mandat - que per això “todos tendrían que duplicar y aún triplicar el trabajo, sin que las fuerzas  flaqueasen, hasta que nuevos operarios vinieran a aligerar tamaño peso”. Com fonament primer d'aquesta restauració apunta a la recuperació integral de la pròpia identitat religiosa que suposa, d'una banda enfortir el zel apostòlic i, al mateix temps revifar l'esperit que ha d'animar la vida tota del terciari caputxí i que té un dels seus pollegueres a l'observança religiosa.
Com era natural, els esforços restauradors del pare Ildefonso es van centrar fonamentalment en la realitat espanyola que havia estat l'afectada de forma directa per la tragèdia bèl·lica, i -a part de seguir-preocupant-se per que el major nombre possible de religiosos dispersats durant la guerra poguessin tornar a la Congregació i que els que així ho feien fossin superant alguns comportaments no conformes amb la vida religiosa als que s'havien anat habituant durant els anys passats en la clandestinitat o enrolats en l'exèrcit- va treballar amb afany per impulsar la vida a les comunitats que havien estat unides durant la contesa i, sobretot, per recuperar aquelles Cases que havien estat confiscades a la Congregació i que encara no havien estat reintegrades a la mateixa. En aquest darrer sentit va realitzar les més variades gestions, recorrent a benefactors, coneguts i amics de l'Instituto i del seu apostolat específic, per recuperar les Cases de Godella, de Terol, de Madrid-Caldeiro; també va aconseguir que el Reformatori de Madrid situat des de 1939 en lloc provisional pogués ocupar, el 1940, la seva veritable seu, i que fos retornada la finca de La Patilla, encara que de moment es retardés una mica la devolució de l'Escola Santa Rita. No s'ha pogut, però, reobrir la Casa de Sograndio. Però en el seu afany per restaurar la Congregació a Espanya, el pare Ildefonso no es va acontentar tan sols amb recuperar el perdut, sinó que va obrir nous camins de futur, acceptant- el 4 de juliol de 1942- la Fundació San Francisco Javier, en Serra- , i sobretot acordant assumir -en agost de 1942- la direcció i gestió de la Colònia San Vicente Ferrer de Burjassot en la qual els Amigonianos van iniciar oficialment, el 4 d'octubre d'aquell mateix 1942, una segona presència a la institució, i acordant també -el 5 de juliol de 1944- fer-se càrrec de la Casa Tutelar San Francisco d'Assís, a Torremolinos. Amb aquestes dues últimes presències quedaven suplertes -dins el camp apostòlic de la missió específica de la Congregació- dels tancaments experimentats dins d'aquest mateix camp apostòlic de la Casa de Sograndio -no recuperada, com s'ha deixat dit, després de la contesa- i del reformatori Nuestra Señora del Camino, a Huarte-Pamplona, ​​que s'havia deixat el 10 de març de 1941.
Dies difícils a Itàlia
Amb la invasió de Polònia per part d'Alemanya -el 1 de setembre de 1939- va començar la segona guerra mundial i el 10 de juny de 1940 Mussolini anunciava l'entrada d'Itàlia en guerra al costat de Alemania. Per a les comunitats amigonianas a Itàlia, la contesa mundial va tenir conseqüències desastroses, doncs, encara que no van patir, com desgraciadament havia passat a Espanya amb la guerra civil, pèrdues personals, es van veure forçosament desplaçades de les seves seus, havent de començar una vida d'autèntic pelegrinatge.
Amèrica. Un pas més
El 1942 el pare Ildefonso -que ja havia visitat personalment les Cases d'Amèrica en 1938- va decidir girar una nova Visita Canònica a les presències amigonianas d'aquell continent. En aquesta ocasió, però, va voler fer-ho mitjançant delegat i per a això va designar -amb data 4 de juliol d'aquell 1942- al seu Vicari, el pare Ludovico Mª de València, qui es va fer present en el seu nom a la Casa de Tucumán, en Argentina, i en les dues úniques que per llavors tenia obertes a Colòmbia la Congregació: la de l'Asil San Antonio, a Bogotà i la de la Granja-Escola Loyola, a Madrid-Cundinamarca. També va haver de visitar la finca i casa estiuenca en la qual s'instal·laria, el 1944, l'Institut Sant Rafael, a Manizales, perquè encara que per llavors no estava encara en funcionament l'obra educativa, la donació del matrimoni format pel senyor Rafael Salazar i donya Leonor Gutiérrez havia estat acceptada pel Consell General el 23 de novembre de 1941.
Rellançant el moviment científic
Amb l'inici de la guerra civil espanyola, el moviment científic, iniciat amb gran obstinació pel pare Bienvenido Mª de Dos Hermanas i continuat pel seu successor, es va anar en orris. Res més restablir-se la pau, però, aquest moviment es va reprendre amb celeritat a tal, que entre els mesos d'agost i setembre de 1939 la Casa d'Amurrio va impartir un nou curset d'estiu, que venia a ser el primer que el Centre Teòric-pràctic d'Estudis Psicopedagògics de la Casa del Salvador organitzava després de la contesa. A aquest curset al qual van assistir vint alumnes van seguir després vint cursets d'estiu i set cursos més extensos que van fer del Centre d'Estudis Psicopedagògics d'Amurrio, fins entrats ja els anys setanta, un veritable centre pilot de la psicopedagogia reeducativa a Espanya i l'altaveu més autoritzat de la pedagogia amigoniana.
El rellançament del moviment científic amigoniano en finalitzar la contesa civil no es va limitar, però, a l'activitat desenvolupada des de la Casa d'Amurrio, sinó que es va estendre a altres fòrums, com, per exemple, la col·laboració amb la Federació de Amigos de la Enseñanza i algunes intervencions en diferents congressos.
També va contribuir notablement a revitalitzar la pedagogia amigoniana en la immediata postguerra espanyola, la publicació del llibre pòstum del pare Vicente Cabanes Observación psicopedagógica y reeducación de menores, que va constituir una segona -i molt aconseguida sistematizació- del quefer pedagògic propi de la Congregación, i la publicació així mateix de l'obra Método de Exploración Mental, de la qual va ser autor el pare Jesús Ramos Capella.

Les circulars
Una de les funcions com a Superior era la de dirigir circulars
Llegiré algunes:
   · Circular amb motiu del 45 aniversari de la fundació de la ordre.
El 12 d'abril de 1934 i des d'Alcalá de Guadaira el pare Ildefonso dirigeix ​​una circular a totes les comunitats amb motiu del 45 aniversari de la fundació de la Institució.
"Pobre y humilde -fue su nacimiento e infancia en la Cartuja del Puig, y un poco más próspero su adolescencia en el Convento de Torrente, debido a los profundos sentimientos religiosos de los torrentinos y a la poderosa influencia que sobre ellos ejercía nuestro nunca suficientemente llorado padre José María de Sedaví ".
   · Les dirigides tenint un emotiu record per al pare fundador:
"todavía necesitamos el alto honor de poder decir que nos vive el padre fundador. Qué felicidad más grande nuestra!" Pide oraciones para que el Señor conserve a nuestro Padre, y no faltando más que un lustro para que su Obra predilecta llegue al cincuenta aniversario de su fundación ... con su presencia dé más realce a las solemnes fiestas // conmemorativas.
   · Les de sol·licitud d’ajut. Amb la frase: “Però obras són amores”. Demana el pare general que todos colaboren al sostenimiento de las Casas de Formación, tanto aportando vocaciones como medios económicos. Las Escuelas Seráficas de Godella y Pamplona necesitan con urgencia esta ayuda”.
Al pare General li il·lusionava la idea de tenir cent seráficos a Godella i cinquanta a Pamplona, ​​com a mínim.

Niños necesitados de nuestro apostolado” (Circular, 18-XII1937).
Salvadores de la juventud descarriada”. (Circular, 18 de diciembre de 1937). 
Especialidad propia de la Congregación”. (Circular, 18 diciembre 1937).
Niñez y juventud extraviada”. (Circular, 12 abril 1934)
Salvación de la niñez y juventud extraviada”. (Circular, 18 diciembre 1937)
Niñez y juventud extraviada del mundo”.  (Circular, 18 diciembre 1937)
Niñez y juventud desviada del recto camino”.  (Circular, Pentecostés, 1938).

IX CAPÍTULO GENERAL
D'acord amb la Circular que el 30 de juny de 1945 va dirigir el pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó a la Congregació, el 26 de desembre d'aquell mateix any es van anar congregant a la Casa Seminari San José de Godella els vint capitulars que tenien dret a participar en el novè Capíulo General de la Congregació.
Finalitzat el tridu de preparació espiritual van començar oficialment els treballs d'aquella magna assemblea sota la presidència del Superior general (Era la primera vegada que un Superior General -que en aquest cas era el pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó- presidia un Capítulo General de la Congregació. Els set primers els havia presidit el pare fundador i el vuitè el va presidir, a petició de la pròpia Congregació i com a delegat de la Santa Seu, el caputxí Juan Bautista de Ardales.) i el dia 30 del mateix mes de desembre va triar aquest nou govern per a la Congregació: pare Tomàs Serer i Serer, Superior General; pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, primer Conseller General; pare José Laínez Rodrigo, segon Conseller General; pare José Subiela Balaguer, tercer Conseller General; pare Urbà Lapuente Clavero, quart Conseller i Secretari General; pare Joaquín Guillén Navarro, procurador general en Roma, i pare Gabriel García Llavata, Ecònom General.
Després de prendre els pertinents acords, l'1 de gener de 1946 se clausurava el Capítulo. El Pare Ildefonso Mª de Vall de Uxó deixava el càrrec de Superior General de l'Ordre i començava així una nova etapa en la història congregacional. 
IX Capítulo celebrat a Godella en desembre 1945-gener 1946.
D'esquerra a dreta: P. José Subiela Balaguer, 2er. Conseller; P. Ildefonso de Vall de Uxó, 1er. Conseller; P. Tomas Serer i Serer, Superior General; P. José Láizner, 2on. Conseller i P. Urbano  Lapuente, 4at. Conseller i Secretari.
X CAPÍTULO GENERAL
Convocat pel Vicari General, el pare Ildefonso Mª de Vall d'Uxó, i presidit per ell mateix, es va reunir a la Casa Seminari San José de Godella el desè Capítulo General de la Congregació a partir del 24 de gener de 1950, dia en què va començar el tridu d'Exercicis Espirituals.
El dia 27 el pare Ildefonso va presentar la memòria dels fets més importants ocorreguts a la Congregació des del Capítulo passat i durant els dies 28 i 29 es van tractar diferents assumptes d'interès per al règim intern de l'Instituto.
El dia 30, després de la celebració de la Missa de l'Esperit Sant, els vint-i-set capitulars congregats van triar per regir els destins de la Congregació durant el següent sexenni aquest equip de govern: pare José Laínez Rodrigo, Superior General; pare Fausto Hernández Sáez, primer Conseller General; pare José Soriano Benlloch, segon conseller i secretari general; pare Urbno Lapuente Clavero, tercer Conseller General; pare Jesús Ramos Capella, quart Conseller General; pare Joaquín Guillén Navarro, procurador general, i pare Gabriel García Llavata, Ecònom General.
El P. Ildefonso de Vall de Uxó després de 24 anys pertanyent a l’equip de govern de la Congregació va deixar de formar part.
El capítol va finalitzar el dia 31 de gener d'aquell 1950 després de l'aprovació d'un total de trenta-nou acords
Memoria del P. Ildefonso de Vall de Uxo del seu manament com a Superior General
Llegirem alguns paràgrafs:  "durante estos últimos años se ha ido arreglando y amueblando el edificio, y explotando la finca, de modo que viven hoy en la Casa de Godella 170 personas”.
I afegeix : “Se ha hecho un esfuerzo gigantesco en todos los sentidos, que en un principio hubiera parecido un sueño. Pero el camino recorrido fue un auténtico calvario. Bueno será recordarlo, como ejemplo de superación, a las generaciones amigonianas presentes y venideras. Fueron tiempos duros, de privaciones de todo género, que pusieron a prueba el temple de los moradores de Godella en la postguerra”.
"Era un dolor -escribe el padre Joaquín Guillén- ver pasar día tras día sin poder mejorar la alimentación a aquellos jóvenes nuestros, necesitados de calorías que sólo podían darles la carne, el pescado, los huevos, el queso, como la leche. Se encontraban difícilmente estos alimentos si no era a precios elevados, para nosotros inasequibles. El pan mismo" no sabíamos como procurárnoslo. Un pedazo de pan blanco era un verdadero regalo".
"A los seráficos se les habla con frecuencia de nuestra misión, se les da a conocer la vida de nuestro padre Fundador, y se les lleva a la Colonia de Menores "San Vicente Ferrer", de Burjasot, como antes se hacía con los seráficos de Pamplona, que iban con frecuencia a la Casa Tutelar Nuestra Señora del Camino, de Huarte, para familiarizarse con el fin específico de la Congregación. Además, durante el curso, se organizan veladas y conferencias sobre la obra de reeducación de menores". La formación de aquella época era cerrada y eminentemente clerical.
"Desde el primer día -informa el pare lldefonso"- que entra el seráfico hasta que llega a recibir la ordenación sacerdotal, está bajo el cuidado de un Padre que, con doctrina y ejemplo, procura cada día formarlo en el espíritu religioso propio de la Congregación y en la vida sacerdotal. Primero, es el Padre encargado de los seráficos, y después el Padre Prefecto de Espíritu, quienes cumplen la delicada misión de formar fervorosos religiosos y santos sacerdotes. Este es el espíritu de la Santa Iglesia, que desde el principio se ha seguido durante el sexenio"
La formació dels religiosos coadjutors va ser objecte d’especials cures en el sexenni que estigués. Així ho fa constar el padre Ildefonso Y "Importante es como todos reconocemos, la formación de los religiosos coadjutores, que tan necesarios son para que la Congregación pueda cumplir debidamente su cometido específico en los centros de reeducación de menores. En verdad que se necesita una vocación especial, junto con la gracia de la humildad y del celo por las almas, para ser un verdadero religioso coadjutor. Es difícil en la práctica infundir en él sentimientos de profunda humildad, honda piedad, continuo sacrificio y voluntaria abnegación en aras de los demás, junto con la promesa de las mismas satisfacciones terrenas, tal vez en contra de lo que se oye y se palpa en la vida a diario. Hoy todo el mundo busca superarse y ascender en la escala social".
Tot i les dificultats tancades en aquesta imprescindible tasca formativa, "durant el sexenni afegeix el pare Ildefonso "en vista de la escasez de personal religioso y de lo tarde que vienen a dar el fruto los religiosos clérigos, se intensificó el reclutamiento de vocaciones para religiosos coadjutores. En general, a la mayor parte de estas vocaciones hay que formarlas e instruirlas ab imo'"
Continuava “Durante los seis meses de postulantado, se les ha instruido en la religión y en las prácticas de piedad, además de dos horas diarias de asistencia a la escuela de estudios elementales. Al propio tiempo, se les ha dado a conocer el fin especial de la Congregación y se han ejercitado en los oficios manuales que habrán de desarrollar posteriormente. Durante el Noviciado, en mayor retiro, han continuado la instrucción religiosa y elemental"
Aquesta formació s'ha prolongat més enllà de la seva sortida del Noviciat seguia assenyalant el pare Ildefonso ": "Cuando, ya profesos, ban salido de la Casa Noviciado a ejercer el apostolado en nuestros Centros de Reeducación, según su aptitud e inclinaciones/ se les ha confiado a la dirección de un Padre que hiciese con ellos las veces de Prefecto de espíritu, continuando, en grupo aparte, su formación religiosa e instrucción elemental. Así se ha becho, por ejemplo, en el Colegio Hogar Sagrado Corazón, de Madrid. En las Comunidades donde han sido pocos los religiosos coadjutores jóvenes, se ha cargado esta obligación al padre Superior, que podía delegar esta comisión a otro Padre de la misma Comunidad, pero nunca descuidarla u omitirla. Los Padres que cumplan con celo este cometido, verdaderamente son beneméritos de la Congregación".
Dins de les circumstàncies era el millor que es podia fer. Afegeix el pare Ildefonso: "Lo ideal sería, como escribía nuestro venerado padre Fundador en las Constituciones primitivas, que se pudieran destinar Casas para la formación de los jóvenes profesos religiosos coadjutores, de modo que continuaran en su formación basta emitir los votos perpetuos, confirmándose en la vocación, haciéndose útiles para nuestra vida religiosa y educándose. Es decir, se haría con ellos lo mismo que se viene haciendo con los clé rigos estudiantes de Filosofía y Teología".
Per descomptat que hagués estat preferible seguir aquest pla ideal abans de contemplar les desercions i abandonaments que es van prodigar posteriorment. Així ho veu el pare Ildefonso en concloure l'estudi d'aquest apartat: "La mayor garantía de perseverancia para los religiosos coadjutores es la piedad más profunda unida a su habilidad, y junto con la vida comunitaria en un ambiente de observancia. Nadie deja de ver que con esta recta formación de los religiosos coadjutores ganarían los interesados y la Congregación. Es obra difícil que han de practicar los Padres en aras del amor de Dios y del Instituto".
No siempre se entendería asi puesto que ya era un mal endémico que la formación de los religiosos coadjutores se descargara en sus propios formadores. Los Padres responsables de Colegios y Centros de reeducación querían que estos religiosos fueran a desempeñar su labor de apostolado enteramente formados, y no -como dijo uno"'- como "alféreces provisionales estampillados"
Al padre Guillén le parecía'" cosa natural que los jóvenes religiosos coadjutores continuaran su formación en las Casas a las que eran destinados bajo la dirección de los Superiores y correspondientes Prefectos de Espíritu". I afegeix : "Recuerdo que en esta época recurrí a los distintos Superiores de las Casas solicitando alguna ayuda económica, si les era posible. Uno de ellos, no sólo no dio nada, sino que me contestó: -Mande religiosos y le enviaré dinero"
CAPÍTULOS XI i XII
A partir d’aquí el P. Ildefonso de Vall de Uxó assistí a les convocatòries del XI i XII  Capítulos Generales en qualitat de ex Superior General celebrats el 20/07/1956 i el 10/07/1962 respectivament.
Amb la celebració de la XII Capítulo Generat la casa de Godella va deixar de ser seu -fins ara- d'accions de govern d'índole general però en compensació es va constituir com a nova Seu Provincial a partir de l'any 1960 en que la Congregació es trobava establerta en sis nacions (Espanya, Itàlia; Colòmbia, Veneçuela, Argentina i República Dominicana) amb un total de més de 250 religiosos, en 39 cases o obres a tot el món, de manera que va sorgir la proposta de demanar a la Santa Seu, per mitjà del text de les Constitucions revisades per aquest mateix període, la distribució de la Congregació a Províncies per al millor desenvolupament i governabilitat eficaç. De tal manera que sorgeix: la Província Oriental d'Espanya (Immaculada Concepció -Godella); Província Occidental d'Espanya "Sagrado Corazón de Jesús"; La Província de "Sant José” per a Colòmbia; i les Delegacions d'Itàlia i de Venezuela. 
I CAPÍTULO PROVINCIAL
Des d’aleshores es convocaren també Capítulos Provinciales, i així el 26 d'abril de 1962 va tenir lloc el primer d'aquests capítulos que, d'altra banda, era el I Capítulo de la Província de la Imnaculada. Van assistir a ell, els següents capitulars: P. Jesús Ramos, superior general; P. José M! Pérez d'Alba, superior provincial; P. José Gabriel Subiela 1 conseller provincial; P. José Mª Rubio, 2 ° conseller provincial; P. Ildefonso Mª de Vall de Uxó ex-superior general; P. José Láinez Rodrigo, ex-superior general; P. Miguel Cabanas; P. Antonio Llopis; P. Fernando Mª de Benaguasil; P. Modesto Martínez; P. Marí Soteras; P. Pantaleón Martín; P. Vicente Lozano; P. Julio Ollacarizqueta; P. Juan Vergallo i P. José del Siervo.
Sala on es va celebrar el I CAPITULO PROVINCIAL
ULTIMS ANYS DE LA SEVA VIDA
Després d’una llarga trajectòria en l’ordre i arribant a l’edat de 62 anys, la seva salut és ressent i comença a alliberar-se de tot càrrec de responsabilitat i així ho fa el 24 de gener de 1950 on en el X Capítulo General deixa de pertànyer a l’equip de govern. 
A partir d’aleshores per atendre a la seva delicada salut, es retira –lliure de tot càrrec- a Torremolinos on està com a vecesuperior des del 7 de febrer de 1950 al 30 de juliol de 1956 per tranlladar-se a Alcalá de Guadaira on només estaria un any.
El 24 de setembre de 1957 passa al Santuario Nuestra Señora de Montiel, en Benaguacil (València),com a capellà de les Germanes, quedant-se adscrit a la Comunitat de Escuela de Reforma de San Vicente Ferrer de Burjassot (València)
Santuario Nuestra Señora de Montiel, en Benaguacil 
El 9 de novembre de 1963 sent els primers símptomes d'un vessament cerebral. Considerant el seu estat de gravetat, i a fi de que poguera entregar la seva ànima a Déu, junt als seus germans, es traslladat al Seminari Seráfico San Jose de Godella, des d’on parteix a la Casa del Pare el 14 de novembre de 1963 a l’edat de 75 anys. Està enterrat en aquesta Casa.
Seminari Seráfico San Jose de Godella
BIBLIOGRAFIA
   * Manual de la historia de la Congregación Terciarios Capuchinos (1889-2002).
   * Seminario San José de Godella. Cien años de presencia amigoniana (1900 - 2000).
   * Historia de una institución centenaria. El Colegio San Hermenegildo de Dos Hermanas ( 1900-2000) Ana María Montero Pedrera.
   * Autobiografia de Luis Amigó y Ferrer Segunda edición crítica preparada por Fr. Agripino González, T.C. VALENCIA 1992.
   * Historia de un centenario en tres etapas (Conferencia pronunciada con ocasión del Ier Centenario del Colegio San Hermenegildo-Dos Hermanas) Juan Antonio Vives Aguilella, TC.
   * Testigos del amor de Cristo. Estudio sobre la espiritualidad del P. Luis Amigó y de los Terciarios Capuchinos Juan Antonio Vives Aguilella, TC.
   * El Colegio de San Hermenegildo. Cien años de prtesencia en Dos Hermanas (1900-2000).
   * http://www.amigonianos.org/#

Cap comentari:

Publica un comentari