EXPRESSIONS DE LA SETMANA SANTA

La Setmana Santa comença:El Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. D’aquí ens bé la dita de:· Dur [algú] amb rams i palmes (Tenir-li moltes atencions, tractar-lo amb extraordinari mirament, fent-li moltes festes)I ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que· Han fet Pasqua abans del Ram; per analogia, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.També es sol dir allò de:· El Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans (Segons la tradició, el Diumenge de Rams és el dia ideal per estrenar una peça nova. Aquesta premissa, estableix que l'estrenar-la aquest dia, tindrem sort tot l'any).

Diumenge de Rams (El Poblet_1956)

I entrem en les dades senyaladesDesprés de l’últim sopar, que commemorem el Dijous Sant, l'apòstol Judes se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós:· Bes de Judes amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos.Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com:· Ser més fals que Judes.· Ser un Judes· Ser més dolent que Judes· Ser fals o mentir com l'ànima de Judes

Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tan és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang -d’aquí que, en fer un gran esforç:· Suem sang i aigua.
Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va:· Estripar les vestidures” com a mostra d’indignació -idèntic significat té avui aquesta expressió.

Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà Ponç Pilat, confiats que el condemnaria a mort.Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el féu remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que era ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat -d’aquest episodi tenim les expressions:· Anar d’Anàs a Caifàs o· Anar d’Herodes a Pilat, equivalents a “anar d’ací i allà”. O anar de mal a pitjor.

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs -d’on tenim:
· Barrabassada per a una acció insensata.
· Ser la pell d'en Barrabàs: Ser una mala peça. Ser entremaliat, o dolent.
L’aïrada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou als seus súbdits exclamant en llatí:
· Ecce homo! (“heus aquí l’home!”).
La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui, d’una persona d’aspecte llastimós diem:
· Sembla un eccehomo

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió:
· Rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari -del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll una creu amb la inscripció INRI, acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió:
· Per a més inri equival a greuge. Indica que una cosa empitjora una situació que ja és roïna.
Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera,
· Un autèntic calvari
· Passar pel carrer ( o camí) de l'Amargura patir molt i durant molt de temps.

Un personatge en la vida de Jesús va ser Maria Magdalena que apareix en diversos passatges plorant: quan mor el seu germà Lasar, quan és executat Crist i en moltes altres ocasions en què es penedeix dels seus pecats, ja que cal recordar que va ser rescatada per Jesús de la prostitució. D’aquí l’expressió:
· Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment

En un moment del seu recorregut es va obligar a un home que venia d’una granja, Simó de Cirena a portar la creu de Jesús i d’aquí ve:
· Ajudar a portar la creu (a algú) (Compartir les penes, els treballs, etc.)
Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals:
· Donar creu (ser pesat)
· Portar la creu: patir
· Fer-se’n creus (no acabar-s’ho de creure),
· Fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o
· Quina creu! (quina molèstia!).
· Crucificar algú (Fer patir, física o moralment, a una persona)

Es tal el sofriment que va patir Jesucrist des de l'última sopar fins a la seva resurrecció i que inclouen, entre altres coses, tortures i caigudes, així com ser despullat de les seves robes que són varies les expressions que al·ludeixen a aquests sofriments:
· Estar fet un Crist
· Posar-se com un Crist
· Posar a algú com un Crist
Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir:
· Va ser deixat de la mà de Déu.
I arribem a la resurrecció de Jesús. El dissabte Sant o de Gloria commemora el moment de la resurrecció del Messies i l’ascensió al cel.
Jesús, ja ressuscitat, va convidar a Tomàs, que no podia creure que fos veritat, a ficar la mà a la nafra que tenia al costat. Des d’aleshores tenim l’expressió:
· Posar el dit a la nafra: Suposa assenyalar o insistir sobre alguna cosa de manera que el dolor o la preocupació augmenten.

Però també és l’alegria que provocà entre els seus seguidors la seva resurrecció ja que suposava entre altres coses l’alçament de l’abstinència.

· Al toc de glòria cansalada a l'olla
Altres expressions són:
· Fer dissabte de gloria (L'expressió ve a dir la tradició de fer aquest dia neteja general de les cases com a fidel reflex de la neteja interior que suposava complir del precepte pasqual de "confessar i combregar per Pasqua Florida". Per tal d'aconseguir també la purificació de la casa i les quadres del bestiar i l'allunyament dels mals esperits, es realitzaven aspersions en diferents dependències amb l'aigua beneïda que es solia repartir a la vetlla pasqual.)
O les que utilitzem per relacionar-ho amb el cel:
· Déu el tingui a la gloria (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)
· Que en gloria estiga! (Fórmula de respecte amb què s'acompanya el nom d'una persona difunta).
No confondre amb l’expressió:
· Estar en la gloria (directament amb el lloc que s'utilitza en la religió per referir-se al cel / més enllà, on hi ha Déu o van a parar les ànimes) Ja que el seu verdader significat ve de La glòria, un sistema de calefacció utilitzat des de l'Edat Mitjana a Castella i ideat pels romans. Es tractava d'una caldera / llar que solia instal·lar-se en l'exterior de l'habitatge i el tir de la xemeneia no era vertical, sinó que passava horitzontalment per sota del fred sòl, fent que la superfície estigués calenta (un cop travessava totes les nits el fum sortia vertical i de manera convencional).
Quan en el fred hivern s'encenia la caldera i s'escalfava l'estada era alguna cosa realment complaent, de manera que el fet d'estar en aquell lloc va donar pas a l'expressió 'estar a la glòria' com a sinònim d'estar molt a gust i / o feliç en un lloc.

I amb la resurrecció ve l’arribada de la Pasqua que es reflecteix en expressions, totes de connotacions positives:
· Fer cara de Pasqua” (Revelar satisfacció) o
· Estar més content que una Pasqua. (Sentir una gran alegria, estar molt content)
· Anar mudat com unes pasqües (Molt ven vestit)
· Ser dolç com les coques de Pasqua.
Per contra diem:
· Pensar en la mona de Pasqua: 'Estar molt distret'
També es pot:
· Fer la pasqua a algú: Fastiguejar.
Però la part més pragmàtica del refranyer avisa que:
· ‘Pasqua i Nadal, s’esperen amb alegria i passen com un altre dia’
i recorda que:
· Cada dia no és Pasqua en el sentit que no sempre ens afavoreix la sort o que no hem de pretendre fer cada dia grans negocis.
· Parlem d’ous, que ara ve Pasqua es fa servir per proposar humorísticament que es canviï de conversa perquè no convé continuar amb la que es portava
· Ocórrer de Pasqües a Rams: Ocórrer molt de tant en tant
· Tindre cara de Pasqua i fets de Divendres Sant: Ser hipòcrita
I si volem tancar un assumpte o I no en volem parlar més! Passem a un altre tema. Diem:
· I santes pasqües

Expressions al voltant de les manifestacions religioses que es realitzen duran la Setmana Santa.
Per últim parlarem d’altres expressions que tenen a veure en les diferents manifestacions religioses que cada any l’Església Catòlica realitza per commemorar la Passió de Jesús.
Durant els dies centrals d'aquest període litúrgic (del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció) abans es convocava als feligresos a acudir als sants oficis a través de les matraques, donat que no es podien tocar les campanes, la qual cosa es convertia en ensordidor, molest i repetitiu.
Era tal el soroll i resultava tan desagradable que la matraca es va convertir en sinònim d'alguna cosa molesta i emprenyament, encunyant l'expressió:
· Donar la matraca (per referir-se a aquelles persones pesades i insistents en alguna cosa i que acaba cansant-nos i fins i tot traient-nos de les nostres caselles).
Era tal el passó que portaven aquests instruments que no debades sentim l’expressió:
· Estar fet una matraca (Estar molt deteriorat físicament).
I per suposat hi havia que anar a confessar-se
A partir del Dimecres de Centra i durant la Quaresma, sobretot els diumenges o per Sant Josep, era obligat fer el compliment pasqual, precepte religiós que manava als fidels anar a combregar i confessar-se una vegada, com a mínim, durant l'any. S'aprofitava el temps de Quaresma per acomplir aquest precepte, sobretot els homes. D'això se'n deia:
· Anar a fer creu.
· Anar de carxofa a carxofa (confessar-se una sola vegada a l'any: per la Quaresma, que és el temps de les carxofes).
Una tradició són les processons i d’elles també hem heretat expressions com:
· Semblar una processó (Expressió que usa la imatge de les processons que es fan per Setmana Santa per designar un lloc molt concorregut, amb molta gent)
· La Processó va per dins (Moltes són les ocasions en què una processó no s'ha pogut realitzar pels carrers de la població per inclemències meteorològiques, cosa que comprenia i omplia de tristesa a tots els membres de la confraria. Per tal motiu aquesta processó es va acabar donant voltes per l'interior o claustre dels convents i temples religiosos on es guardaven les imatges. Aquest acte, que solia ser de gran pena per als processionaris que participaven en l'acte i que portaven tot l'any esperant l’arribada d'aquell dia, és el que va donar origen a l'expressió "La processó va per dins" amb la qual s'indica aquest que a pesar d'estar passant per un mal moment el dissimula i no exterioritza el dolor).
· Endavant les atxes (s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats).
· Tonto de capirot (El capirot és el cap en forma de cucurucho invertit que porten sobre la cap els natzarens. Abans de ser usat pels penitents que van passar a les processons de Setmana Santa, el capirot l’ usava la Santa Inquisició per col·locar-lo (a manera d'escarni públic) a la capçalera a tot aquell que acusava d'algun delicte, pecat o heretgia. Això va provocar que el populacho faci burla del rei, anomenant-lo entre altres coses 'tonto'.

EL REBOST DE LA VALL (Programa 5_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0

PROGRAMA 5_2ª TEMPORADA

(28-02-2018)

EL REFRANYER DE MARÇ

Ja tenim ahí al març, el tercer mes de l'any del calendari gregorià.

Com a curiositat us diré que març, déu de la guerra, era el primer mes de l'any del calendari romà. Va ser a partir de la reorganització dels mesos feta l'any 153 aC que va passar del primer al tercer mes de l'any. Els dos mesos de la cua del calendari romà van saltar a ocupar els actuals gener i febrer.

A grans trets podem dir que és un mes molt important per als conreus, la flora i la fauna comencen a despertar-se després d'uns mesos d'activitat biològica sota mínims.

Un mes amb temps variable que du les primeres calors i les olors de primavera.

Març no té bona fama dins el catàleg de dites i refranys populars. El temps insegur i marejat provoca efectes negatius a la salut.

També es considera un mes de contrast tèrmic i una mica boig pel que fa al temps. Un mes de poc refiar.

Escolteu una xicoteta mostra.

La clàssica dita:

· Març marçot, mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot. (Fa referència als canvis meteorològics que experimenta el final del mes de març, amb una bonança inusual i inesperada, que acostuma a venir seguida d’una altra tongada de mal temps, abans d’arribar a la primavera.)

El temps d'un dia prediu com serà el mes, ho podeu comprovar en aquest:

· El que pel març fa el dia 3 fa tota la resta del mes.

Mes de poc fiar:

· Març habitual, un dia bo i un dia mal.

Dos de contrast tèrmic:

· Sol de març porta refredats.

· Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Versions d'una mateixa dita, amb predicció:

· Març ventós i abril plujós

· Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

· Març ventós i abril plujós, fan ser el pagès orgullós.

Dos de natura:

· Quan pel març trona, l'ametlla és bona.

· Quan l'oreneta no ve pel març, l'hivern és llarg.

Dites de salut:

· El sol de març dóna cop al cap.

· El sol de març, pigues i barbs.

· Els cadarns de març fan mal de curar.

Acostuma a ser un mes ventós:

· Març marçot ronca fins que és mort.

· Vent marçal, fort temporal.

Dites de temps insegur i mals auguris:

· El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.

· El març marceja i l'abril bogeja.

· Cada gelada al mes de març, una pedregada al maig.

· Boira de març, aigua segura i la mar moguda.

· Aigua de març, herba als sembrats.

A final de mes podeu fer una valoració de si les dites han resultat bones o no.

Però març també és un mes de commemoracions, celebracions i esdeveniments.

El març ens porta la primavera (el dimarts 20 de març, concretament a les 16:15 hores), el dia Internacional de la Dona (8 de març), les Falles, la Setmana Santa (25març – 2 d’abril ) i el canvi d'hora de l'estiu el darrer diumenge de mes (A la matinada del de dissabte 24 març al diumenge 25 març).

Moltes són els refranys, dites i expressions de les que podríem anomenar però nomes vull recordar d'algunes de les que fem servir, cada vegada menys sovint, i que tenen relació amb la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua.

El recent viatge fet a Terra Santa i les caminates d’aquí cap allà seguint la vida de Jesús hem va portar a la memòria aquell que dia “Anar de Herodes a Pilats”

Doncs bé, per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana.

La Setmana Santa ha canviat molt des de fa mig segle. Algunes dels costums dels anys 50 han desaparegut. Segur que als joves de 30, fins i tot als de 40 anys, li sonarà a xinès si els parlem de la butlla. No heu sentit a les vostres mares i àvies parlar-ne?

Fins als anys seixanta s'anava a casa del senyor rector a comprar la butlla.

Aquesta tenia els seus inicis en la Quaresma´

La Quaresma és un període de temps, de prop de set setmanes, comprés entre l’endemà de l’enterrament del Carnestoltes, el Dimecres de Cendra, i es perllonga fins al fosquet del Dijous Sant, just abans de la missa In Coena Domini. (llatí: en el sopar del Senyor), durant el qual l’Església Catòlica té ordenats dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert.

No es podia menjar carn ni brou de carn durant els 40 dies de la Quaresma ni durant tots els divendres de l'any perquè desobeir era pecat mortal. Però si tu treies la Butlla de carn, quedaves exempt d'aquesta prohibició, amb excepció del Dimecres de Cendra i el Divendres Sant.

Es expedia un document a nom de la persona que adquiria la butlla. Valien des de pocs cèntims fins a una pesseta abans de la guerra i després, de 5 a 25 pessetes, segons unes categories. La majoria preferien abstenir-se de la carn perquè de fet l'economia d'aquells temps no permetia menjar-ne gaire.

El document estava signat ni més ni menys que pel Papa de Roma que era el que concedia la llicència per poder menjar carn.

Els divendres de quaresma el menú a la majoria de les llars consistia en menjar escudella amb bacallà.

Set setmanes de Quaresma

Només n'hem pogut menjar

Arengades rovellades

Sardines i bacallà

És clar que als rics els donava igual aquesta prohibició doncs podien permetre prendre bons peixos i mariscs com a substituts de la carn en aquests dies prohibits. Sempre hi ha hagut classes.

El pagament de la Butlla va ser abolit el 1966 per Pau VI després del Concili Vaticà II, canviant-les normes d'abstinència a tal com les coneixem avui dia.

D’aquí venen les expressions:

· Tindre butlla o

· Tindre butlla de ferro (Tenir amples facultats per obrar, sense miratge al prejudici que s'ocasiona als altres. Gaudir dels privilegis o tracte preferent. Fer la seva voluntat).

Una altra dita ens diu:

· No ser res de l'altre dijous.

Té que veure amb l’abstinència dels divendres de Quaresma i Setmana Santa. Això va fer que, aquells que s'ho podien permetre, el dia anterior (dijous) mengessin opíparament.

Això era molt comú en el Dijous Sant, ja que l'endemà no només havia de realitzar-se la abstinència sinó que també s'havia de fer dejuni de qualsevol aliment (estar tot el Divendres Sant sense menjar, a excepció de petites porcions de dolços que li aportessin energia.

Però no tots els dijous podien realitzar-se un banquet de exquisideses, havent-hi alguns dijous al que el menú no era molt més abundant o saborós que altres. D'aquí que sorgís l'expressió 'No ser res de l'altre dijous', en no haver diferència entre un i altre dia.

Però no sols era aquesta l’única restricció.

Antany la Setmana Santa era un període especialment exposat a les restriccions. Això es devia com hem dit a certs dogmes imposats per l'Església catòlica però també -i sobretot- a certes creences populars relacionades amb diversos aspectes de la vida quotidiana.

Avui podem recordar amb curiositat i observar que molts d'aquests mites han desaparegut i alguns subsisteixen d'alguna manera (encara que siguin per mitjà de contes insòlits o anècdotes divertides).

Per exemple tampoc:

· Assistien a cap espectacle profà (balls, teatres, etc.),

· Els joves no anaven de nits pel poble.

· Es considerava irreverent jugar a cartes o el dominó des del Dimecres de Cendra fins a Pasqua, especialment el Divendres Sant, tampoc ballar, saltar, dir grolleries, cosir, planxar, prendre alcohol i netejar la casa perquè simplement:

      o "Escombrar el terra era escombrar la cara de Crist i

      o saltar era colpejar-lo"

· Abstinència carnal: la por de tenir relacions era immens ja que es considerava que un podia quedar unit per sempre. La solució era resar per eliminar els mals pensaments. Per aquest motiu, se celebren pocs matrimonis per Setmana Santa.

· No renyar als xiquets i xiquetes: es considerava que calia emprar el llenguatge més suau possible amb els menuts a causa de que la "la ira crida al diable".

· No vestir-se de vermell: el vermell era al·lusiu al diable per això era convenient evitar-ho en les dates de setmana santa.

· Abstenir-se de sortir a les 3 de la tarda el Divendres Sant: a les 3 moria precisament Jesucrist i sortir a aquesta hora era exposar-se a la seva enuig i la fúria del cel.

· No treballar en els dies sants: aquest era el mite més estimat i el que se segueix aplicant amb més freqüència. Els dies de setmana santa eren considerats dies de recolliment i treballar durant aquest període era un pecat.

Un altre costum ja desapareguda consistia a cobrir totes les imatges de les esglésies amb uns draps morats romanent tapats mentre durava la Quaresma.

Relacionats amb la Quaresma hi ha un grapat de refranys. Ací en teniu una mostra:

· Això és més llarg que la Quaresma, en al·lusió a una cosa que dura molt.

· La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres. (Atès que a els rics, pagant, podien "burlar" les dues coses).

· Per als pobres tot l’any és Quaresma (Qui és pobre es veu sempre privat de les bones coses.)

· Anar més escorregut que un esmolet en Quaresma.

· Acabada la Quaresma, acabat el bacallà (Es diu referint-se a coses que depenen d'altres, i que s'acaben en acabar-se aquestes)

· Ara no puc fumar, estic fent una quaresma

· Bacallà, que som quaresma (Convé callar)

· Fins la quaresma és curta per qui està endeutat

· La Quaresma té un delit: que en sopar ves-te'n al llit (Significa que per la Quaresma ja comença a fer la vetllada molt curta)

· Quaresma passada fam acabada

· Qui dejunà el primer i el darrer, no es morí en tota la Quaresma (Es diu perquè hi ha dijuni el primer dia de Quaresma i el darrer dia, que és el Dissabte Sant)

I entrem en la Setmana santa que comença:

El Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. D’aquí ens bé la dita de:

· Dur [algú] amb rams i palmes (Tenir-li moltes atencions, tractar-lo amb extraordinari mirament, fent-li moltes festes)

I ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que

· Han fet Pasqua abans del Ram; per analogia, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.

També es sol dir allò de:

· El Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans (Segons la tradició, el Diumenge de Rams és el dia ideal per estrenar una peça nova. Aquesta premissa, estableix que l'estrenar-la aquest dia, tindrem sort tot l'any).

I entrem en les dades senyalades

Després de l’últim sopar, que commemorem el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós:

· Bes de Judes amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos.

Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com:

· Ser més fals que Judes.

· Ser un Judes

· Ser més dolent que Judes

· Ser fals o mentir com l'ànima de Judes

Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tan és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang -d’aquí que, en fer un gran esforç:

· Suem sang i aigua.

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va:

· Estripar les vestidures” com a mostra d’indignació -idèntic significat té avui aquesta expressió.

Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà Ponç Pilat, confiats que el condemnaria a mort.

Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el féu remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que era ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat -d’aquest episodi tenim les expressions:

· Anar d’Anàs a Caifàs o

· Anar d’Herodes a Pilat, equivalents a “anar d’ací i allà”. O anar de mal a pitjor.

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs -d’on tenim:

· Barrabassada per a una acció insensata.

· Ser la pell d'en Barrabàs: Ser una mala peça. Ser entremeliat, o dolent.

L’aïrada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou als seus súbdits exclamant en llatí:

· Ecce homo! (“heus aquí l’home!”).

La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui, d’una persona d’aspecte llastimós diem:

· Sembla un eccehomo

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió:

· Rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari -del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll una creu amb la inscripció INRI, acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió:

· Per a més inri equival a greuge. Indica que una cosa empitjora una situació que ja és roïna.

Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera,

· Un autèntic calvari

· Passar pel carrer ( o camí) de l'Amargura patir molt i durant molt de temps.

Un personatge en la vida de Jesús va ser Maria Magdalena que apareix en diversos passatges plorant: quan mor el seu germà Lasar, quan és executat Crist i en moltes altres ocasions en què es penedeix dels seus pecats, ja que cal recordar que va ser rescatada per Jesús de la prostitució. D’aquí l’expressió:

· Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment

En un moment del seu recorregut es va obligar a un home que venia d’una granja, Simó de Cirena a portar la creu de Jesús i d’aquí ve:

· Ajudar a portar la creu (a algú) (Compartir les penes, els treballs, etc.)

Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals:

· Donar creu (ser pesat)

· Portar la creu: patir

· Fer-se’n creus (no acabar-s’ho de creure),

· Fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o

· Quina creu! (quina molèstia!).

· Crucificar algú (Fer patir, física o moralment, a una persona)

Es tal el sofriment que va patir Jesucrist des de l'última sopar fins a la seva resurrecció i que inclouen, entre altres coses, tortures i caigudes, així com ser despullat de les seves robes que són varies les expressions que al·ludeixen a aquests sofriments:

· Estar fet un Crist

· Posar-se com un Crist

· Posar a algú com un Crist

Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir:

· Va ser deixat de la mà de Déu.

I arribem a la resurrecció de Jesús. El dissabte Sant o de Gloria commemora el moment de la resurrecció del Messies i l’ascensió al cel.

Jesús, ja ressuscitat, va convidar a Tomàs, que no podia creure que fos veritat, a ficar la mà a la nafra que tenia al costat. Des d’aleshores tenim l’expressió:

· Posar el dit a la nafra: Suposa assenyalar o insistir sobre alguna cosa de manera que el dolor o la preocupació augmenten.

Però també és l’alegria que provocà entre els seus seguidors la seva resurrecció ja que suposava entre altres coses l’alçament de l’abstinència.

· Al toc de glòria cansalada a l'olla

Altres expressions són:

· Fer dissabte de gloria (L'expressió ve a dir la tradició de fer aquest dia neteja general de les cases com a fidel reflex de la neteja interior que suposava complir del precepte pasqual de "confessar i combregar per Pasqua Florida". Per tal d'aconseguir també la purificació de la casa i les quadres del bestiar i l'allunyament dels mals esperits, es realitzaven aspersions en diferents dependències amb l'aigua beneïda que es solia repartir a la vetlla pasqual.)

O les que utilitzem per relacionar-ho amb el cel:

· Déu el tingui a la gloria (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)

· Que en gloria estiga! (Fórmula de respecte amb què s'acompanya el nom d'una persona difunta).

No confondre amb l’expressió:

· Estar en la gloria (directament amb el lloc que s'utilitza en la religió per referir-se al cel / més enllà, on hi ha Déu o van a parar les ànimes) Ja que el seu verdader significat ve de La glòria, un sistema de calefacció utilitzat des de l'Edat Mitjana a Castella i ideat pels romans. Es tractava d'una caldera / llar que solia instal·lar-se en l'exterior de l'habitatge i el tir de la xemeneia no era vertical, sinó que passava horitzontalment per sota del fred sòl, fent que la superfície estigués calenta (un cop travessava totes les nits el fum sortia vertical i de manera convencional).

Quan en el fred hivern s'encenia la caldera i s'escalfava l'estada era alguna cosa realment complaent, de manera que el fet d'estar en aquell lloc va donar pas a l'expressió 'estar a la glòria' com a sinònim d'estar molt a gust i / o feliç en un lloc.

I amb la resurrecció ve l’arribada de la Pasqua que es reflecteix en expressions, totes de connotacions positives:

· Fer cara de Pasqua” (Revelar satisfacció) o

· Estar més content que una Pasqua. (Sentir una gran alegria, estar molt content)

· Anar mudat com unes pasqües (Molt ven vestit)

· Ser dolç com les coques de Pasqua.

Per contra diem:

· Pensar en la mona de Pasqua: 'Estar molt distret'

També es pot:

· Fer la pasqua a algú: Fastiguejar.

Però la part més pragmàtica del refranyer avisa que:

· ‘Pasqua i Nadal, s’esperen amb alegria i passen com un altre dia’

i recorda que:

· Cada dia no és Pasqua en el sentit que no sempre ens afavoreix la sort o que no hem de pretendre fer cada dia grans negocis.

· Parlem d’ous, que ara ve Pasqua es fa servir per proposar humorísticament que es canviï de conversa perquè no convé continuar amb la que es portava

· Ocórrer de Pasqües a Rams: Ocórrer molt de tant en tant

· Tindre cara de Pasqua i fets de Divendres Sant: Ser hipòcrita

I si volem tancar un assumpte o I no en volem parlar més! Passem a un altre tema. Diem:

· I santes pasqües

Expressions al voltant de les manifestacions religioses que es realitzen duran la Setmana Santa.

Per últim parlarem d’altres expressions que tenen a veure en les diferents manifestacions religioses que cada any l’Església Catòlica realitza per commemorar la Passió de Jesús.

Durant els dies centrals d'aquest període litúrgic (del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció) abans es convocava als feligresos a acudir als sants oficis a través de les matraques, donat que no es podien tocar les campanes, la qual cosa es convertia en ensordidor, molest i repetitiu.

Era tal el soroll i resultava tan desagradable que la matraca es va convertir en sinònim d'alguna cosa molesta i emprenyament, encunyant l'expressió:

· Donar la matraca (per referir-se a aquelles persones pesades i insistents en alguna cosa i que acaba cansant-nos i fins i tot traient-nos de les nostres caselles).

Era tal el passó que portaven aquests instruments que no debades sentim l’expressió:

· Estar fet una matraca (Estar molt deteriorat físicament).

I per suposat hi havia que anar a confessar-se

A partir del Dimecres de Centra i durant la Quaresma, sobretot els diumenges o per Sant Josep, era obligat fer el compliment pasqual, precepte religiós que manava als fidels anar a combregar i confessar-se una vegada, com a mínim, durant l'any. S'aprofitava el temps de Quaresma per acomplir aquest precepte, sobretot els homes. D'això se'n deia:

· Anar a fer creu.

· Anar de carxofa a carxofa (confessar-se una sola vegada a l'any: per la Quaresma, que és el temps de les carxofes).

Una tradició són les processons i d’elles també hem heretat expressions com:

· Semblar una processó (Expressió que usa la imatge de les processons que es fan per Setmana Santa per designar un lloc molt concorregut, amb molta gent)

· La Processó va per dins (Moltes són les ocasions en què una processó no s'ha pogut realitzar pels carrers de la població per inclemències meteorològiques, cosa que comprenia i omplia de tristesa a tots els membres de la confraria. Per tal motiu aquesta processó es va acabar donant voltes per l'interior o claustre dels convents i temples religiosos on es guardaven les imatges. Aquest acte, que solia ser de gran pena per als processionaris que participaven en l'acte i que portaven tot l'any esperant l’arribada d'aquell dia, és el que va donar origen a l'expressió "La processó va per dins" amb la qual s'indica aquest que a pesar d'estar passant per un mal moment el dissimula i no exterioritza el dolor).

· Endavant les atxes (s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats).

· Tonto de capirot (El capirot és el cap en forma de cucurucho invertit que porten sobre la cap els natzarens. Abans de ser usat pels penitents que van passar a les processons de Setmana Santa, el capirot l’ usava la Santa Inquisició per col·locar-lo (a manera d'escarni públic) a la capçalera a tot aquell que acusava d'algun delicte, pecat o heretgia. Això va provocar que el populacho faci burla del rei, anomenant-lo entre altres coses 'tonto'.

Una altra tradició eren

Els “monuments” de Setmana Santa

De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments. És l’altar especial, ostensiblement adornat amb un sagrari o tabernacle, que es munta a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant.

L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors, també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”.

La tradició pietosa de visitar “monuments”

La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. En les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies”. “La gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta”.

Doncs també hi ha una expressió que en diu:

· Mentre Nostre Senyor és al Monument, no canta cap ocell (Un exemple del silenci regnant en aquestes dates de la mort de Jesús.

EL REBOST DE LA VALL (Programa 43)

EL CAFÈ DE PIPA

(10/04/2017)

Si voleu escoltar el programo cliqueu a aquest enllaç:
http://www.ivoox.com/cafe-pipa-dilluns-10-d-abril-2017-audios-mp3_rf_18060246_1.html

LA SETMANA SANTA (Continuació)

Dijous Sant.

Commemora l'últim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles, abans de ser traït per Judes Iscariot i crucificat, l'anomenat Sant Sopar. Aquest dia és el dia de la fraternitat, ja que Jesús en el darrer sopar va rentar els peus als deixebles, es va fer servidor dels altres (durant les misses d’algunes esglésies de la Vall, 12 feligresos homes rememoren aquest fet on el capellà els renta els peus).

En aquest dia totes les esglésies de la Vall programen actes litúrgics i es munten els MONUMENTS ( lloc on es reserva el Sagrament per l'endemà que no hi haurà missa. Per la commemoració de la institució de l'Eucaristia davant seu es fa oració i s'ornamenta segons el pontifical amb flors i llums. Aquesta devoció porta a visitar els monuments de les diferents esglésies del poble. Els sagraris apareixen ornamentats amb les palmes del Diumenge de Rams i il·luminats especialment). 

En el passat, durant la Setmana Santa, les campanes emmudien. Des dels campanars sonaven grans matraques de fusta. Els carrers i l’interior de les esglésies s’omplien dels sons aspres, monòtons –i, a vegades, eixordadors–, produïts per estris de fusta com les MATRAQUES (Instrument sonor format per una roda de taules en forma d'aspa que en girar són colpejades per petits malls produint un soroll sec i intens) i els CARRAUS ( instrument de fusta usat pels infants per fer soroll. Es composa d'una rosca de fusta, encara que també pot ser de llauna, al voltant de la qual giren unes llengüetes, que en moure la rosca de dent en dent produeixen un soroll considerable). La justificació d’aquests costums, en el context de la religió, venia de la reconstrucció simbòlica del terratrèmol i la confusió que sacsejà la terra després de la mort de Crist.

Aquests costums van desaparèixer a la primera meitat del segle XX.

Va restar, en tot cas, l’ús més funcional: passades dels xiquets amb carraus pels carrers anunciant els oficis i processons, o ús de les matraques en el curs dels viacrucis i processons.

A finals del segle passat, l’ús dels carraus com a forma d’anunciar els oficis i processons del Divendres Sant era encara vigent a La Vall.

Carnestoltes i Dijous Sant sense lluna mai no es veuran

Dijous Sant, a collir frígola al camp

Els tres dijous (Denominació popular de les tres festes que cauen en dijous: Dijous Sant, l'Ascensió i el Corpus)

Estar com un dijous sant (Prim)

Tenir cara de dijous sant i fets de carnestoltes (Ser hipòcrita)

Visitar cases santes [o monuments] (Anar davant el monument del Dijous Sant a pregar-hi segons determinades fórmules)

Divendres Sant 

Recorda la Crucifixió. En la Vall comença amb un VIACRUCIS (expressió llatina que significa "Camí de la creu"), una pràctica devocional catòlica que recorda els moments de la vida de Jesús de Natzaret des que va ser fet presoner fins la seva crucifixió i sepultura (Passió de Jesús).

Als moments del Via Crucis se'ls anomena "estacions" i tradicionalment són 14:

· Primera estació: Pregària a l'Hort de Getsemaní

· Segona estació: Jesús és arrestat

· Tercera estació: Jesús és condemnat pel Senedrí

· Quarta estació: Sant Pere nega Jesús

· Cinquena estació: Jesús és condemnat a mort per Pilat

· Sisena estació: Jesús és fuetejat i coronat d'espines

· Setena estació: Jesús carrega la creu

· Vuitena estació: El Cirineu ajuda Jesús a portar la creu

· Novena estació: Jesús consola les dones de Jerusalem

· Desena estació: Jesús és clavat a la creu

· Onzena estació: Jesús promet el Paradís al lladre bo

· Dotzena estació: Jesús parla a Joan i Maria

· Tretzena estació: Jesús mor a la creu

· Catorzena estació: Jesús és col·locat en el sepulcre

A la tarda té lloc la funció litúrgica i altres actes de dol, amb els sermons de les Set Paraules.

També es celebra la processó del Sant Enterrament.

Fer cara de Divendres Sant (Fer mala cara, trista o demacrada)

Fer divendres (Fer dejuni)

Per Divendres Sant, cull la farigola al camp (Cert)

Dissabte Sant o de Glòria. 

S'hi celebra la Vetlla Pasqual ( vol dir "la tarda i nit anteriors a una festa."). 

En aquesta celebració s'acostuma beneir l'aigua i encendre les espelmes en senyal de la Resurrecció de Crist, la gran festa dels catòlics.

Un moment important de la celebració és quan el sacerdot celebrant inicia l'entonació del Glòria que no s'havia cantat des que va començar la Quaresma, juntament amb repic de les campanes de la torre de l'església i les campanetes de mà. Segueixen el cant del Glòria el cor, acompanyat d'instruments musicals, i al seu costat els fidels. S'encenen les restants llums del Temple i els escolans encenen els ciris de l'altar prenent foc del Ciri Pasqual.

Després de l’homilia té lloc la Litúrgia Baptismal, en la qual s'administra el baptisme als nous cristians d'aquest any (Alguns vallers aprofiten per batejar els seus fills i filles). Es beneeix l'aigua de la pica baptismal amb un ritu d'exorcisme especial i es canten les Lletanies dels Sants. També, els fidels presents renoven les seves promeses baptismals, prenent de nou la llum del ciri pasqual, i se'ls asperja amb aigua beneïda.

Finalment, es continua la Missa amb la litúrgia eucarística de la manera acostumada.

Moltes caneles [o gotes de cera], fan un ciri pasqual (Significa que moltes coses petites arriben a fer-ne una de grossa)

Diumenge de Resurrecció

Es celebra la Resurrecció de Jesucrist tres dies després de morir a la creu. Es commemora amb la processó de l’encontre amb la Mare de Déu, en la que participen les confraries de la localitat amb els passos de Jesús Ressuscitat i de la Immaculada Concepció. Com de costum, primer les confraries van acompanyar pel recorregut anomenat "A" al pas de Jesús Ressuscitat sortint des de l'Església de l'Àngel en direcció a la Plaça del Centre, per a continuació dirigir-se al carrer Cova Santa. Tot seguit, acompanyada pels Granaders, ix la imatge de la Verge, que fa el recorregut "B", en direcció a la Plaça Silvestre Segarra.

Ambdues processons es van ajuntar just a la cruïlla on es troba la imatge de la Cova Santa. Allà s’entona el cant del Regina Coeli en el moment que es troben la Mare de Déu amb el seu fill ressuscitat. A més, es descobrixen les cares dels confrares, i comencen a tirar-se caramels. 

Amb la música solemne de tambors, bombos i de la banda de música, interpretant ritmes alegres i pasdobles acompanyen a les dues imatges de retorn a l'Església del Sant Àngel Custodi.

Be, hem repassat com es celebra la Setmana Santa ara; però vegem com la celebraven els nostres avis i besavis, que no tenen res a veure.

LA SETMANA SANTA ABANS

Doncs la celebració de finals del segle XIX i fins passat la meitat del segle XX era molt diferent a ara.

Actualment, per a nosaltres la Setmana Santa implica dies de descans i relaxació, on els habitants del nostre poble podem passejar pels seus carrers amb major calma i gaudint de la tranquil·litat que ofereixen aquests dies de festa. Però en segles passats, la Setmana Santa implicava una sèrie de ritus i costums que ara han quedat oblidats

Recordem com es vivia la Setmana Santa dels nostres avantpassats

TRADICIONS DESAPAREGUDES

La salpassa i les masses

Es tracta d’una altra tradició que ha deixat de celebrar-se a La Vall d'Uixó, destinada a la protecció dels llauradors, les seues terres i els seus bestiars.

La "Salpassa", basada en la tradició purificadora i preservadora de la sal i l'aigua, que allunyaren els mals records de l'hivern i en l'obertura de les cases a l'aire lliure per a acollir la brisa renovadora de la primavera. El seu sentit era la renovació de la força vital de la casa, la protecció del santuari familiar i la purificació de tot el que puga assegurar la supervivència de la família.

Solia fer-se el Dimecres Sant encara que el Ritual Romà el manà per el Dissabte Sant, i era tot un ritual cerimonial que es preparava per endavant a casa per l'ama, i en l'església pel rector. A l'entrada de casa, es posava una tauleta altaret coberta pel més bonic dels cobertors de la casa, amb un gran gerro de flors blanques, un ciri o un parell de candeletes davant d'una imatge sagrada de devoció familiar, un recipient amb aigua, un altre amb sal, i un platet amb presents que s'oferien al capellà, generalment una dotzena d'ous, i en molt escasses ocasions, diners.

Vestit amb "roquet i cassulla", portant el salpasset i una creu, i acompanyat per l’escolà i els acoliquets, amb una cistella per als ous i una bossa per als diners, una altra per a la sal, i unes campanetes per a anar anunciant la seua arribada.

El sacerdot saludava amb les paraules del ritual a l'entrar en cada casa,"La pau del Senyor a esta casa, i a tots els ací presents", alhora que un acòlit mesclava la sal i l'aigua beneïdes de les que era portador amb què l'ama de casa hi havia disposat en l'entrada de la mateixa, l'altre acòlit, arreplegava els obsequis depositats sobre la taula. Després, el rector es despedia i es dirigia a la casa següent.

Però el més escamós de la Salpassa era l'acompanyament popular de la xicalla que, avançant-se a la comitiva, colpejava amb les seues xicotetes maces de fusta portes i finestres, voreres i sol, més que entonant, recitant simples melodies de variat i estrambòtic contingut pel que desfilaven personatges locals, sense quedar fora de perill de les mateixes ni el rector ni l'escolà.

Ous a la pallissa,

ous al ponedor,

bones massades al senyor rector,

ous ací,

ous allà,

bones massades a l'escolà.

Com s'arreplegaven una barbaritat d'ous, s'acostumava a vendre'ls als forns del poble, als que els venien molt bé per a fer les mones de Pasqua. La sal i l'aigua beneïdes, s'utilitzaven per a fer l'aspersió de les habitacions de la casa, també es bevia l'aigua i se li donava a beure al bestiar per a afavorir la seua fertilitat, i algunes dones guardaven part per a la pila de la tauleta de nit, per a signar-se abans d'anar al llit.

Les prohibicions

Una setmana abans es feien tots els quefers com rentar i deixar tot molt net.

Les tasques que es feien dilluns i dimarts sant era preparar el menjar que es consumiria dimecres, dijous, divendres i dissabte, perquè era considerat pecat fer qualsevol tipus de tasca o treball. Al menú no s'incloïa carn de corder, bou... (o siga carns roges), només es permetia carns blanques com pollastre o peix.

Arriba la setmana santa es confessaven i assistien a les processons. A l'església oraven molt i es feia vigília (no menjar durant unes hores) el dijous, divendres i dissabte sant i diumenge dejuni.

Des del matí del Dijous Sant, quedava prohibit accions com:

· treballar

· cantar i ballar

· ni pegar un trago en casa ni molt menys en un bar

· practicar esports

· fer o escoltar música que no fora sacra.

· no es podia banyar-se.

· No es podia escombrar.

· No es podia jugar ni rentar.

· Només es podia resar a l'església.

· No es deien grolleries, ni cridar ni xiular.

· Si s'anaven a riure se'ls apareixia un fantasma.

· Si es pentinaven era pecat i se'ls queia el pèl.

· No es podia festejar.

· No es podia tenir els cabells llargs.

En definitiva, estava prohibit realitzar qualsevol activitat que no fos referent a les celebracions religioses ja que es consideraven que si es bevia, ballava, jugava o treballava s'incorria en pecat, ja que en aquest temps la gent creia mes al temple de Déu, no com en aquesta època, on la gent pensa en anar de vacances i no prenen aquests dies per reflexionar i demanar perdó pels seus pecats, la gent només es recorden de Déu només quan ho necessitem per demanar una ajuda o un favor

Fins a les campanes de les esglésies emmudien. Les cases deixaven uns dels dos fulls de la porta tancat en senyal de dol. Era general el sentiment de tristesa i respecte, escenificat pel silenci, en record de la passió i mort de Crist.

Durant el període d'arreplegament de les campanes en el seu dol, s'empraven les matraques i els carraus quan era necessari avisar dels actes litúrgics.

Amb la silenciosa processó del Sant Enterrament del divendres, només interrompuda pel cant del Miserere, culminaven els actes de la Setmana Santa. L'endemà, Dissabte de Gloria, el ritual de la benedicció de l'aigua i el foc, les lletanies i la resta de l'ofici, el cant del Gloria indicava la Resurrecció de Crist; totes les campanes de l'Església, del Campanar i fins i tot les Ermites, pareixien embogir d'alegria; com si tot tornara a renàixer; les dones agranaven els carrers, es feia neteja general, tots anaven a les fonts a rentar les seues cares i mans en un clar simbolisme de renovació; pels carrers s'escampava el perfum de les mones, dolços i variada rebosteria que, en un constant anar i vindre, portaven les dones en la post sobre els seus caps per a coure-les en el forn; tot eren preparatius per a l'alegria de la celebració de la Pasqua, amb variats càntics infantils.

De bon matí, els xiquets de La vall armats amb "Masses de fusta", de diferents mides, iniciàvem el recorregut pels diferents carrers del poble. Les dones, temoroses que trencaren o ferent malbé alguna porta, s'oposaven, algunes amb totes les seves forces, als "cops de porra". Al temps es cantava la "cançó de picar a glòria"

Ratetes, ratetes

Eixiu del forat

Que el Nostre senyor

Ja ha ressuscitat

Matraca.

Xinxes marranxes,

eixiu del forat,

que el nostre Senyor

hi ha ressuscitat...

El Diumenge de Pasqua, amb els primers rajos del sol i alegres semblants, la processó de l'Encontre iniciava els festejos.

Es feien dos encontres, un en cada Parròquia. El de la parròquia de dalt es feia amb el mateix recorregut que ara i en la Parròquia de baix la processó eixia a primera hora amb el Santíssim pel carrer de “La Fuente” (actual Ramón y Cajal) a la plaça del mateix nom (actual plaça dels Xorros) i la verge venia pel carrer del “Rosario”; al trovar-se feien genuflexions de rituals i tots en processó regressaven a la Parròquia per assistir a la Santa Missa.

La traca, el volteig general de campanes, i els càntics de resurrecció de tornada al temple, preludiaven un dia de gran festa.

Ous, ous,

bones pasqües

bon dijous.

La gallina lloca,

cova en la cassola,

cou el ponedor.

Bones garrotades

al senyor rector...!!!

I, a partir d'ací, l'aspecte profà de la Pasqua estava servit.

El dia de Glòria [o Dia d'Aleluia, o Dia de Pasqua] (El diumenge en què es commemora la Resurrecció de Jesucrist)

Dia del Senyor (El dia de la resurrecció de Jesús)

Amb aquest dia també s’inicia La Pasqua, un cicle de 50 dies de duració que va des de la Pasqua Florida (o Pasqua de Resurrecció) a la Pasqua Granada (o Pentecosta). Es tracta d'un període de joia i alegria generalitzada: els cristians celebren que Jesucrist ha ressuscitat i els que no ho són inicien els ritus primaverals que celebren l'arribada del bon temps i la renovació de la natura després de l'hivern.

La Pasqua Florida es celebra diumenge, dilluns i dimarts de Pasqua

Amb motiu de la finalització de la Setmana Santa es sol celebrar el fi de l’abstinència amb l’elaboració de la tradicional MONA DE PASQUA, un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca.

El nom prové de munus-eris, que significa regal, obligació, servei, en llatí. Altres estudiosos afirmen que el seu origen pot provenir del terme àrab munna que significa "provisió de boca", regal que els moriscs feien als seus senyors.

Recepta de la mona:

INGREDIENTS

500 grs de farina de força

200 gr. de sucre

2 sobres de llevat de fleca

3 ous

125 ml de llet

1 pell de llimona

3 cullerades soperes d'oli d'oliva

Anisitos, panses, i ous durs de colors per adornar.

PREPARACIÓ

Bullir la llet amb l'escorça de llimona, i deixar refredar fins que estigui tèbia. Retirar l'escorça de la llimona, afegir el sucre i desfer llevat en la llet. Afegir els dos ous i el rovell i reservem la clara per muntar-la i adornar. Afegir la farina i les tres cullerades d'oli i pastar fins que quedi una massa llisa i elàstica.

Deixar en repòs tapada amb un drap en un lloc fosquet i temperat fins que doblin el seu tamany (aproximadament una hora), Pots posar el forn a 60 º una estoneta, apagar i ficar-lo allà dins.

Després, separar la massa en porcions d'uns 80 grs. i formar les mones. Poden ser en forma de cistellet, de serp, de cargol, etc. Posar ara l'ou pintat  i aguantar-lo amb tiretes de massa o bé a la boca de la serp. Pintar amb el rovell, posar anisitos i per als ulls de la serp dues passes.

Després, posar les mones sobre paper de forn i deixar-les portar, de nou fins que dupliquin el seu volum. (D'1 a 3 hores).

Enfornar durant 15/20 minuts fins que estiguin ben daurades.

Dur com un ou de mona (Dur d'enteniment, que difícilment comprèn les coses)

Passa el diumenge de Rams i a l'altre la mona entre mans

Pensar en la mona de Pasqua (Estar pensant en una altra cosa diferent a la que es tracta)

Per Pasqua, mones; per Nadal, pastissets

LA PASQUA ABANS

PASQUA DE RESURRECCIÓ. (Desaparegut). El primer dia de Pasqua de Resurrecció era costum, a la primera creu que hi havia al Calvari, col·locar els joves el ram de murta, o corona per la qual cosa sorgia gran lluita entre els participants, ja que el que sortia vencedor, li donaven el guardó de denominar-li "El Pinxo" i entre la joventut aquest qualificatiu es considerava d'èxit sense igual, portant la major part de les vegades conteses i discussions.

PASQUA DE RESURRECCIÓ. (Tradició d'Abans). Al nostre poble d'antany com ja és sabut es dividia en dues Parròquies, divisió que no solament ho era pels seus límits geogràfics o punts de referència, sinó que en el punt on acabava una Parròquia i començava una altra canviaven totalment les persones en els seus gustos, maneres, distraccions i fins a les seves ocupacions i diversions.

Per això cada parròquia tenia els seus llocs d'expansió i esbarjo, sent notòries aquestes divisions en la Pasqua de Resurrecció, ja que mentre el poble de baix (parròquia de l'Assumpció) tenia el costum d'anar a menjar-se la mona als "Poalets" i el "Arquet", el poble de dalt (Parròquia del Sant Àngel) acudia a la "Sequieta del Roig" i a "Sant Josep" portant a aquests llocs als xiquets i xiquetes a berenar en els dies de Pasqua.

Els xiquets i xiquetes havien de ser bons durant l'any o almenys tres mesos abans de Pasqua, perquè la mare, la germana o la tieta li portés a berenar. I si el xiquet i la xiqueta era molt bo i bona encara li compraven una cassoleta i un Barralet pascuero imprescindibles perquè el berenar conservés tot gust i gràcia.

En arribar aquesta data, la mare comprava a l’olleria una cassola de fang cuit corrent i ordinària i unit a ella un saler fet de la mateixa matèria. El Barralet era un dipòsit de vi de diminutes dimensions.

Una altra cosa típica era la truita de faves i com no la mona.

Era tot un seguit de xiquets i xiquetes camí dels "Poalets" i "Sant Josep" per després jugar, saltar, córrer i divertir-se a plaer mentre les mares si no ho deien, el pensaven: "Tinc un xic més graciós, més Templat i més Cabut de tot el món "(doncs l’estima de mare cega) i com a colofó ​​deixaven anar un expansiu crit dient" Fill meu¡ "

Els majors d'ambdós sexes no anaven a berenar perquè serien el blanc entre els seus amics en burles i altres, però sí a la nit es reunien en cases particulars per sopar junts i era curiós  veure pels diferents carrers a joves amb un paquet a la mà on s'albirava la forma d'un plat embolicat en un tovalló i dins el ric sopar que cadascú procurava esmerçar-se en que fos bona per no fer el ridícul entre les seves amistats i entre els quals s'havia de devorar amb avidesa.

En aquests sopars es divertia la joventut, ja que no faltaven graciosos que amb les seves genialitats i acudits feien les delícies i encant de tota la concurrència. Es jugava a pinyores, es donaven concerts amb instruments de música, es divertien dins dels límits de la decència del moment i de vegades s'arreglava algun que altre festeig.

En aquesta data també solien fer-se excursions a Pipa, El Castell, Penyalba, Sants de la Pedra i altres pintorescs llocs que circumdaven el poble.

També havia una tradició curiosa, en què els joves de les respectives parròquies i durant la nit seleccionaven dels horts els fruits més madurs amb brancatge i altres i en la portada de l'església amb terra condicionada formaven una mena d'hort amb fruits que cridaven " l'hortet del matí de Pasqua ". Això era com un oferiment que feien a la Verge dels fruits d'aquesta fèrtil horta que després repartien.

LA PASQUA ARA

Es clar, ara hi ha que menjar-se-la i que millor que ixir fora del poble. Molt ha canviat aquesta celebració al llarg dels anys a La Vall, des de eixir pels voltants del poble (Sant Josep, els Poalets, qualsevol lloc del terme), per a més avant extendre’s fins als pobles del costats, preferentment a les platges de Moncofa i Xiles en un principi en carro i poc a poc amb els cotxes, situació aquesta que ha provocat que en l’actualitat les distàncies no existeixen i ja es desplacen a qualsevol lloc de la geografia espanyola o estrangera, sobretot en el cas dels més joves. Molts s’arrimen amb els vehicles particulars, amb destinació a les nombroses cases que existeixen avui dia en els camps, on els berenars es gaudeixen amb tota mena de begudes i aperitius, i potser en taules amb estovalles. Però en dècades anteriors, la gent anava caminant mentre portava les viandes ("al camp vas, del que portis menjaràs") ficades en un cabàs de margalló, ja que ni tan sols existien les bosses de plàstic. Llavors tothom es dispersava per les fonts i per les faldilles de les muntanyes. Per allà, persones de totes les edats, assegudes a terra informaven d'embotits o de qualsevol truita o una altra delícia gastronòmica ficada en una carmanyola. Al final, res quedava que pogués contaminar la natura, ja que els embolcalls eren de paper d'estrassa i les begudes anaven en vidre retornable.

Fent una mica de historia podem recordar allò de:

Hui és dia d'empinar el catxerulo, botar a la corda, berenar la mona i cantar la Tarara:

El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxerulo

no se li empinava.

La tarara sí

la tarara no

la tarara mare

que la balle jo.

Ella porta pirri

ella porta pirri

ella porta pirri

també polissó.

La tarara sí

la tarara no

la tarara mare

que la balle jo.

El dia de Pasqua

dia de les mones

quines pantorrilles

tenen les xicones.

El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxerulo

no se li empinava.

Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el pa de dacsa

no li agradava.

O l’altra que diu:   

“Ací em pica, 

ací em cou 

i el dia de pasqua 

et trenque l´ou”

Per Pasqua també era temps d'estrenar uns texans i unes pasqüeres, que eren unes sabatilles de lona que la iaia ens comprava cada any.

De cara a la Pasqua Granada o de Pentecosta, que marcarà el final de la Pasqua, dir que avui no es celebra ja; però que abans si, i ho feien en el que es coneixia com:

CÓRRER MUNTANYES. Una altra tradició desapareguda. Durant aquests dies grups formats per joves d'ambdós sexes es desplaçaven per Pipa, el Castell, Anohueret, amb les seves viandes, màquines de retratar, gramoles o instruments musicals, anaven d'una a altra banda divertint-se. Altres en carros anaven a la platja o Fondeguilla. Els més benestants en taxis o camions a llocs més apartats; el cas era absentar-se de la localitat. Hi va haver un lloc que es va incorporar amb gran èxit, el Dipòsit de Segarra, construït per proveir d'aigua a les indústries Segarra i el grup de cases Colònia Segarra. Aquell lloc tancava bells jardins al seu voltant i des del qual s'albirava la gran plana de la Plana.

EL REFRANYER DE LA PASQUA

Altes o baixes, a l'abril són les Pasqües  (La Pasqua sol caure dins d’aquest mes, dies amunt o dies avall, i molt rarament cau en març)

Amoretes pel gener, per Pasqua muller i per Nadal bolquer (L’enamorament porta a la boda i al naixement de fills)

De Pasqua granada al Corpus Crist, un dijous per mig

Ser com les palmes d'Elx, que arribaren el matí de Pasqua (Arribar molt tard)

Fer Pasqua abans de Rams (Esperar un infant abans de casar-se, uns promesos)

Figues i sermons, passat Pasqua no són bons (Després de madurar, les figues solen cucar-se, i quan ve el bon temps, ningú  està disposat a sacrificar-se ni mortificar-se)

La Quaresma ventosa i la Pasqua plujosa, fan l'era granellosa (Es refereixen als resultats, per a la collita, de les condicions meteorològiques del temps de Quaresma)

No hi ha Pasqua florida, que no hi hagi griva fugida (És un ocell cantaire que arriba a les nostres terres per la primavera, quan ve el bon temps)

Parlem d'ous, que ara ve Pasqua (Es fa servir per proposar humorísticament que es canviï de conversa perquè no convé continuar amb la que es portava)

Pasqua i Nadal, s'esperen amb alegria i passen com altre dia (Fa més goig la il·lusió per les coses que la seua consecució)

Pasqua marçal porta mal any (que es refereix al fet que si la festa de Pasqua és primerenca, o sigui, que cau pel març, hi haurà mala anyada o serà any de desgràcies

Pasqua nevada, primavera gemada (Vol dir que la nevada de Pasqua repercutirà en una primavera radiant)

Pasqua plujosa, collita abundosa (La pluja primaveral és excel·lent per als cereals de secà)

Pasqua sense ous [o truitada, com Nadal sense torrons [o torronada] (Són els dos aliments típics en aquestes celebracions)

Per Nadal, el porc en sal, i per Pasqua, al foc (En hivern calia tirar mà de les reserves del rebost guardades en sal, en oli o assecades, mentre que el bon temps era el moment de les torrades a l’aire lliure)

Per Pasqua, carn de corder, i per Nadal, de galliner (Cada festivitat té el seu menjar tradicional)

Santes pasqües! (Per indicar que no cal parlar més d’una cosa, que ja s’ha acabat o que ja hi estem tots d’acord)

Cara de Pasqua [o bon any] (Cara que mostra alegria, optimisme i satisfacció)

Content com unes pasqües (O diem d’algú que està molt content, ple de satisfacció)

Estar tranquil com unes Pasqües (Estar ple de satisfacció)

No és cada dia Pasqua (Ho diem en el sentit que no sempre ens afavoreix la sort o que no hem de pretendre fer cada dia grans negocis)

Entre les Pasqües vénen les basques [o A les Pasqües seran les basques] (S'interpreta com volent dir que en les grans festes hi ha sempre preocupacions, desficis i cansaments)

Després de les Pasqües vénen les basques (basca = xafogor, calor humitosa) (La Pasqua florida tanca la porta de l'hivern i obri la de l'estiu)

Fer la Pasqua [a algú] (Contrariar-lo, produir-li molèstia)

Pensar en la mona de Pasqua (Estar molt distret)

Ocórrer de Pasqües a Rams (Ocórrer molt de tant en tant)