LA PARLA DE LA VALL

ESBOTIFARRAR / DESBOTIFARRAR

Desbotifarrar és un verb d'ús molt estès a La Vall, especialment en la seva forma reflexiva desbotifarrar-se, que deriva de la paraula catalana esbotifarrar que, a la vegada, deriva de botifarra (budell de porc farcida de carn i cansalada i condimentada amb espècies) i que, per extensió, designa tot aquell envàs o embolcall on el budell, incapaç de suportar la pressió del que conté o protegeix rebenta deixant de ser botifarra i escampant el seu contingut als quatre vents.

A La Vall les coses no s'aixafen, ni es “despachurran”, ni es destrossen, ni es descomponen, ni esclaten, ni rebenten ni fan explotar. A La Vall tot es desbotifarra.

Però vegem que ens diu exactament els diccionaris del seu significat

1.- Rebentar o rebentar-se la roba, l'embolcall.

- “El matalàs s’ha esbotifarrat”.

2.- Una cosa, rebentar-se per una pressió feta des de l’interior.

- "Que vols esbotifarrar la bossa, amb tantes coses?"

- "En ajupir-se se li van esbotifarrar els pantalons."

Uns exemples actuals:

Un submarí nuclear la carcassa es col·lapsa (El K-129 va sofrir una explosió i és va desbotifarrar a la mar de Barents) 

Un país (la independència de Catalunya desbotifarraria Espanya) 

Una hèrnia (per culpa de l'hèrnia tenia tots els budells desbotifarrats) 

Una faixa (en desbotifarrar-se-li la faixa li van caure totes les pellorfes)

Un coixí (el coixí és va desbotifarrar per les costures) 

Un colló (com portava oberta la bragueta se li veia tota la collonera desbotifarrada) I fins a la víctima d'un accident de trànsit (el patinet va aixafar Antoni i el va deixar tot desbotifarrat a la vorera)

LA PARLA DE LA VALL

Avui trec una paraula que diem quan sentim un tremolor:

ERIÇÓ. Que a banda de ser un animal, per similitud a les seves punxes ho diem quan notem una sensació intensa i sobtada a causa del fred, acompanyada de tremolor, i que precedeix a un accés de febre. 

- “Sembla que tindré febre perquè senc uns eriçons pels renyons”

També pot ser produïda per una emoció intensa, especialment de terror.

- “Ahir vaig estar veien una pel•lícula de terror i en un moment vaig notar un eriçó de fred que em va deixar tremolant”

O per un descens brusc de la temperatura ambiental.

- “Tanca la porta del balcó, que m’ha agarrat un eriçó de fred”

LA PARLA DE LA VALL

Quan intentes pillar algú, què paraula uses? Hi ha unes quantes: agafar, atrapar, capturar, caçar, collir, detenir, enganxar, entrampar, enxampar, obtenir, pescar, prendre, sorprendre...

Però si eres valler de segur que uses:

ENXAMPAR.-  Atrapar, especialment sorprenent algú. Tant en el sentit literal d’agafar a una persona, animal o cosa com en sorprendre’l en una mentida per exemple.

- “He anat darrere la gallina fins que l’he exampada”

- "L'hem enxampat en una mentida"

Tenim algunes expressions de quant pillem algú:

• Enxampar (algú) in fraganti.

• Agafar (algú) amb els pixats en el ventre.

• Agafar (algú) en pilotes.

• Trobar [algú] amb les mans a la massa [o la pasta].

• Atrapar a l'encesa.

• Atrapar al jaç.

• Sorprendre [o trobar] infraganti.

Per exemple a La Vall, La Policia i la Guardia Civil intenten exampar al piròman que durant aquest estiu ha pegant foc a uns 15 indrets del terme.

O l’última d’Oscar Clavell en la passada legislatura quan el van enxampar en una falsedat, quan fent les preguntes del PP a la comissió de la Gürtel, va dir que “LA TRAMA ERA MÉS FALSA QUE LA CATEDRAL DE BURGOS” i que tota la culpa era de Rubalcaba ... Després va esbossar el somriure inefable de la caricatura sense faltar-li un dent.

LA PARLA DE LA VALL

Hi ha diferents maneres d’expressar un giró de peu. Una que no em sembla apropiada perquè es més bé una castellanització és l’esquinç (en cas de fer ús d’aquesta forma espai en dir esguinç). Altres són: torcedura, regirada o revinclada.

Nosaltres els vallers i valleres ens decantem pel:

ENTORTILLÓ.- Torçada o distensió violenta d’una articulació sense luxació, amb possible ruptura d’algun lligament o de fibres musculars periarticulars.

- “Jugant al futbol vaig pegar un entortilló i ara ho tinc escaiolat”

LA PARLA DE LA VALL

ENSABATAR

Perdre qualitat, fer-se malbé un aliment empaquetat, com ara creïlles, galetes, etc., perquè s’ha obert l’embolcall.

Es compara amb la sola de la sabata en ressecar-se, un aliment. També diem tornar-se sabater.

Ho diem molt sovint quan tastem les creïlles

- “Aquest bullit està ensabatat”

Però curiosament tenim un menjar que es coneix com “Faves ensabatades” quan se les mengem amb la corfa. Jo des de que ha tancat “la Ximberlina” encara somni amb les botifarretes i llonganisses que complimentaven aquella olleta amb faves, i si eren primerenques, sense pelar.

LA PARLA DE LA VALL

ENRÒNIA

No hi ha cap valler i vallera a qui no li ha agafat en alguna cosa un enrònia?

Aquesta paraula la fem servir en tres situacions:

1.-  Preocupació, cavil·lació, especialment sense fonament. Preocupació que hom té per alguna dificultat que no sap com resoldre.

-  “Tenir el cap ple d’enrònies”

2.- Idea fixa que du o incita persistentment a fer alguna cosa.

- "A ell ningú li lleva l'enrònia que l'han enganyat".

3.- Mania, quimera. Sospitar que alguna cosa ha de succeir. Estar capficat; tenir un pressentiment.

- El meu germà té l’enrònia de canviar-se el cotxe, i això que només el té dos anys.

- Tinc l’enrònia que les botigues tanquen a la una.

- Tinc l'enrònia que no n'eixirem, d'aquesta situació.

LA PARLA DE LA VALL

ENRAONAR

Els vallers i valleres quan conversem o parlem alternativament dues o més persones entre si diem que estem ENRAONANT.

- “Sempre s'atura a enraonar amb la gent del veïnat”.

Però en el cas que algú o alguna es passe parlant li amollem:

- "No enraonis tant: no calles mai!"  

A mi, “enraonar” és una paraula que em transporta a la meva infantesa, a la meva mare que usava molt més el verb “enraonar” que no pas “parlar”

Però si ens parem a pensar, aquesta paraula tanca un significat molt més profund que el simple xerrar o parlar. Enraonar é mantenir una conversa basada en la raó. O sigui parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar arribar a conclusions de forma raonada, de forma constructiva. Es a dir, aportar arguments, allò tan nostre de parlant la gent s'estén. Quina veritat més gran i que bé els vendria avui en dia als nostres representats polítics i com no a molts de nosaltres.

Hi ha una gran diferència entre parlar i enraonar, entre dir coses sense la certesa de ser escoltat (=parlar), o resoldre o debatre alguna qüestió mitjançat l’escolta i la conversa (=enraonar). 

Vivim temps poc predisposats a enraonar. Pitjor encara, a escoltar. I escoltar és una premissa imprescindible per a enraonar.

Antigament era habitual entre els nostres avis, en les tertúlies d’abans on algunes persones només hi anaven per sentir enraonar els altres, gairebé sense intervenir-hi. 

Escoltaven atentament les raons dels tertulians sobre l’actualitat política, social o cultural de l’època.

On queden aquelles converses a l’estiu passant la nit a fresca a la porta de casa, o a l’hivern a la vora del foc. 

Sembla que actualment s’està perdent i que cada cop més la gent usa parlar enlloc d’enraonar. Una llàstima perquè enraonar té un toc de racionalitat que jutjo d’una intencionalitat important.”

Fem esforços, no només per no perdre aquest verb tan nostre i de tant sentit, sinó per usar-lo en tot el coneixement de causa. És a dir: procurem enraonar, més que no pas parlar.  

ENRAONEM, SISPLAU.

LA PARLA DE LA VALL

ENGARROFAR-SE

Aquesta paraula té el seu origen en derivat de garrofa. Des d'una accepció sense ús a hores d'ara: Emmalaltir-se un animal per haver menjat garrofes verdosenques.

Però nosaltres la fem servir en parar-se-li el mos, a algú. O sigui que se't queda el menjar a la gola, i no és ennuegar-se, és per exemple, quan et menges 5 entrepans de formatge sense beure aigua, has de beure perquè sinó "t'engarrofes"

I per extensió també ho diem de qui es queda parat i no pot continuar parlant.

LA PARLA DE LA VALL

ENGALTAR

La fem servir quan una persona deixava anar les paraules sense meditar-les abans, sense deixar res per dir; parlar sense amagar res i generalment ofensives.

- "Ell les diu sense engaltar".

En aquest sentim solem dir expressions com aquestes:

• Dir-les [o tirar-les]sense engaltar 

• No deixar-ne cap per engaltar

També s’escolta molt als partits de penyes quan en futbol, es fa un xut en què s'impacta la pilota tal com baixa, sense que toqui terra.

- “La Cervantes va guanyar a l’engaltar Re un xut, després d’un passe de Darós, que va entrar per tot l’escaire”. 

I no fa poc, en l’últim trofeu del Joan Gamper, un magnífic gol de l’uruguaià, Luis Suarez, en engaltar a la primera una assistència de Sergi Roberto dona el seu trofeu al Barça.

En el vocabulari dels caçadors més d’una vegada se'ls escolta dir:

- "Dispara sense engaltar".

I es que engaltar en la caça és l’acció d’acostar l’escopeta a la galta per apuntar l’arma.

LA PARLA DE LA VALL

ENFADÓS-OSA

Que enutja o molesta.

En escoltar aquesta paraula ens ve a la memòria, almenys els que tenim una certa edat 

LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS o més ben dit EL CONTE DE L’ENFADÓS.

Em sembla que actualment només els vells sabem què era això de "la cançó de l'enfadós" o "la cançó enfadosa" perquè feia enfadar. Se'n deia cançó perquè no s'acabava mai, no pas perquè es cantés, ja que més bé era parlada, d’aquí que es conegui també com “el conte de l’enfadós”. 

Encara ara, quan algú hi està gaire a fer una cosa, diem que és "un cançoner". I se'n deia "enfadosa" . Tohom sap, però, que en castellà se'n diu "el cuento de nunca acabar" i que no podem pas traduir dient "el conte de mai acabar", si no que cal dir "la cançó enfadosa" o "la cançó de l'enfadós".

La cosa anava així: el xiquet o la xiqueta es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:

- Vols que et conte el conte de l’enfadós? 

I el xiquet deia:

- Sí.

Llavors l'àvia feia: 

- Jo no t'he dit "sí" sinó si vols que et conte el conte de l’enfadós?

I el xiquet:

No.—

Jo no et dic no, et dic si vols que et conte el conte de l'enfadós»...,

 i així van seguint fins que l'interpel•lat s'impacienta o es posa a riure veient l'engany, i es deixa anar el joc.

La meva mare, quan escoltava determinades cançons, d'aquestes que esdevenen una mena de sonsònia, sempre els feia la mateixa crítica, sembla la cançó de l'enfadós. 

Avui la cançó de l'enfadós ha amarat el nostre present. Les cançons que es canten són ben sovint dignes de ser titllades d'enfadoses però també un gran nombre de discursos, polítics o del que sigui, resulten recurrents i semblen destinats a allargar les narracions d'una rondalla sense final previsible. En tot plegat hi cauen també tants tertulians que repeteixen cançons enfadoses sobre futurs possibles o impossibles, sonsònies que no són res més que especulacions car ningú no sap com pot anar res del que ha de venir.

LA PARLA DE LA VALL

Si algú és incapaç de fer ben fetes (o mitjanament ben fetes) determinades coses, direm que és un inepte o un negat.

INEPTE.- Que no té aptitud per a alguna cosa determinada o per a res. Qui manca capacitat, qui demostra incompetència (sobretot en l’exercici d’una funció, una responsabilitat); qui està sense intel•ligència i judici.

La persona inepta serà aquella que no té la capacitat o els coneixements necessaris per a exercir-se en cert camp o fer alguna cosa que li sol•liciten per més senzill o complex que sigui. Un subjecte pot ser qualificat com inepte a causa d'una falta de disposició natural per fer alguna cosa, o a una manca de recursos o coneixements per fer-ho. Per exemple si una persona és acomiadada del seu treball perquè, tenint les eines, mai va fer res productiu per falta de voluntat, pot dir-se que era un inepte en el seu treball.

NEGAT.- Del tot inepte per a una cosa.

- “Explica-m’ho a poc a poc, perquè sóc un negat per a les matemàtiques.”

LA PARLA DE LA VALL

PARAULES VALLERES DE DESORDENAT
De la persona desordenada i descuidada en les seues accions, que fa les coses de manera precipitada i sense reflexió, que no pensa les coses abans de fer-les, diem que és un trapatroles, i també que és un atrotinat.
TRAPATROLES.- Persona eixelebrada, que actua irreflexivament, d'una manera atrotinada.
- “Miquel és un trapatroles, que no es pot controlar”
ATROTINAT-ADA.- Que actua sense reflexió, amb pressa, sense mirar el que fa en els seus actes.
Com aquest comportament es típic de la xicalla, que és molt nerviosa, la paraula se sol aplicar als xiquet.
- “El xiquet és un atrotinat”

LA PARLA DE LA VALL

PARAULES VALLERES DE LENTITUD

De qui és lent i feixuc, tant des del punt de vista físic com des del punt de vista intel•lectual, diem que és un sompo o melsa.

SOMPO.- Lent i indiferent, que fa poc cas del que li diuen i dissimula molt bé fent el desentès. Fer com qui no s’assabenta d’alguna cosa per fugir d’obligacions.

- "Eixe xicot no és bo per a fer esta faena, és massa sompo. No s’ho traurà dels dits".

Així trobem l’expressió:

 Ser un sompo o anant fent-se el sompo

MELSA.- Lentitud i indolencia per a obrar. Que no posa ganes per res.

Podem escoltar l’expressió:

 Ésser un melsa o

 Quina melsa que té (Dit d’una persona que ho fa tot amb molta calma i lentitud i que es fa pesada)

LA PARLA DE LA VALL

D'una persona parada, ensopida, embadalida, diem que és un mussol.

MUSSOL.- Persona avorrida, solitària, taciturna, que parla poc, i es queda parada amb eixa mirada fixa, pròpia dels mussols.

De fet hi ha unes expressions que diuen:

 Ser un mussol de parada (per a referir-se a una persona avorrida i solitària, que a penes parla amb ningú).

 Esser com un mussol [o Semblar un mussol] (Estar capficat i silenciós- També es propi de les persones d’aspecte trist).

 Sol com un mussol (Molt sol, que viu en completa soledat).

 Mirar amb ulls de mussol (Mirar sense fixar-s'hi, sense prestar atenció)

LA PARLA DE LA VALL

De qui obra o parla de manera exagerada, irreflexiva i poc raonable, que no té moderació ni mesura de les coses, diem que és un destarifat.

DESTARIFAT

Que fa les coses sense ordre ni concert, que es capté sense mica de contenció o fre.

L’acció o dita pròpia d’un destarifat és el DESTARIFO. 

Un destarifo és una cosa fora del normal: esbojarrat, desgavellat, de vegades irracional i altres absurd; gairebé sempre escapçat, algunes incoherent i moltes altres desordenat, probablement irreflexiu i segur que la majoria absurd, extravagant i insensat. És a dir, quan els preus de les mercaderies es sortien del normal, per elevats, diem que eren absurds, exagerats o destarifats.

A La Vall podem trobar a més d’un destarifat i que junts han pogut fer més d’algun destarifo. Em ve al cap el del PAI inacabat de Sumet.

LA PARLA DE LA VALL

PARAULES VALLERES DE DISTRET

De la persona que té l'atenció distreta, que està encantada, abismada, abstreta, diem que és un badoc o que està embadocat,  embeulat o embovat.

BADOC /EMBADOCAT.-  Parat, poc actiu, que passa el temps sense fer res i a més a més es queda badat, que s'encanta fàcilment, que es distrau mirant qualsevol cosa. 

- “S'encantaren com uns badocs mirant aquell aparador”.

EMBEULAT.- Es diu d'una persona endormiscada, empardalada, encantada.

- “Vaig mirar aquella xicona mig embeulat”

EMBOVAT.- Persona que actua com un babau, quedant-se encantat en qualsevol cosa per insignificant que sigui i de vegades amb la boca oberta.

- Es queda embovat mirant una mosca”

LA PARLA DE LA VALL

PARAULES VALLERES DE SUBORDINACIÓ

De qui sempre es deixa manejar pels altres, que és dèbil de caràcter i excessivament condescendent, diem que és un borrego o un ninot. 

I si es tracta del marit, que es deixa manejar per la seua parella, que sempre fa el que li diu ella, que no té iniciativa pròpia, diem que és un braga, un calces o calçasses, un sinagües, un collonera, enfigat.

BORREGO-A

Encara que és una paraula castellana l’hem introduïda en la nostra parla per referir-nos a eixa persona que per la seva ignorància es mostra servil i fa el mateix que els altres.

Tal vegada sigui la paraula de la que ningú ens podem escapar; perquè qui no ha segut un borrego-a en la seva vida?

El perfecte borrego és el que creu a ulls clucs tot el que els diuen els governs, agències governamentals, agències de classificació, etc, creient que tots ells busquen el teu benestar.

Ho som consumint quantitats ingents de programació televisiva escombraries, bàsicament de xafarderies, frivolitats i estupideses.

També sent seguidors empedreïts dels esports de masses, no en el cas de la seva pràctica sinó em refereix en donar quasi la vida per ells, si perd el teu equip t’afones en la desesperació i allargues la cara fins a terra, si guanya crides, botes i si disposes de vehicle et llances al carrer a amargar-li la nit als veïns amb el clàxon i els teus brams.

NINOT

El seu origen ve del ninot que és manipula amb la mà per imitar a els moviments d’un ser animat. (titella). 

I per extensió, ho diem d’aquella persona sense caràcter, manejable fàcilment pels altres.

Però el valencians tenim en el ninot a cada una de las figures de cartró pedra que componen una falla i presenten un caràcter crític o burlesc.

I per extensió d’aquest significat ens dirigim a una persona ridícula, esquifida i petulant.  

Tenim diferents expressions que indiquen el caràcter dominant sobre les persones:

 Dur a piló.

 Fer ballar.

 Fer [d'algú] corda de baldufa o

 Fer girar [algú] com una baldufa.

 Portar [algú] a remolc.

 Posar-li la cama damunt o el peu en la gola, o en el coll.

 Pujar a cavall [d'algú].

 Pujar-li a l'esquena o la gepa.

 Tenir a la seva mercé.

 Tindre [algú] al puny [o en un puny].

En el cas que el dominat és el marit per part de la seva parella fem ús de les paraules:

BRAGA/CALCES/CALÇASSES/SINAGÜES

Tots sabem que totes elles fan referència a peces de roba interior femenina i per extensió ho diem del marit que es deixa governar per la seva parella o és massa condescendent amb ella.

- "Parla d’aquest negoci amb la dona, perquè l’home és un calçasses".

Vegem algunes expressions en que el marit és dominat per la parella:

 Ser un bragasses.

 Portar les calces [o els pantalons].

 Ser un baldragues.

 Ser un calçasses.

COLLONERA

En sentit ampli el seu significat es refereix a la persona falta d'energia, covard, babau o curta d'enteniment; però específicament diem “ser un collonera” quan un home es deixa dominar per la parella.

També podem dir-li que està:

ENFIGAT que pot ser que ho siga perquè sent una forta atracció carnal per una dona o simplement estar enamorat d’una manera obsessiva.

Ja ho diu el refrany:

- “Mes estira un pel de figa que una maroma de barco o [un riu de sang, o una corda d'espart]” 

Però també està enfigat qui està dominat per la dona.

- “No va mai al bar perquè és un enfigat”.

LA PARLA DE LA VALL

PARAULES VALLERES D'INÚTIL

De una persona inútil i mentalment estúpida diem que és un trompellot, cudol, garrofa, soca, terròs,...

TROMPELLOT

La paraula trompellot antigament s’usava fent referència a una gran pedra, de forma troncocònica, és a dir, una espècie de grandíssima trompa, que servia de mola en les almàsseres per a xafar olives.

En algunes comarques, també s’ha utilitzat la paraula trompellot per a designar una peça cilíndrica de pedra per a desgranar les espigues dels cereals.

Però, amb la mecanització de les faenes agrícoles, estos usos de la paraula trompellot han quedat com a relíquies històriques que adornen museus. L’ús actual del vocable trompellot està associat sobretot a una persona bellugadissa, sense trellat, que parla molt sense saber realment el que diu; que pretén fer moltes coses, però que tot ho fa desgavelladament, sense orde ni concert.

Em venen al camp alguns trompellots famosos i sobre tot en el món de la política que aprofiten el mateix que els ninots i que com diuen en la Vall no “vull dir noms”.

- "Menut trompellot està fet"

Tenim una expressió que en diu:

 Ser un trompellot (Persona inútil, que fa nosa i no serveix per a res).

 De bona fusta ve el trompellot (Dit per a indicar que els fills hereten els defectes dels pares).

CUDOL

Persona molt ignorant i amb moltes dificultats per a aprendre coses noves. – “La pobra xiqueta és un cudol”.

Coneixem l’expressió:

 Ser [un] dur com un cudol.

SOCA

Que és obtús, molt inepte. 

- "Eres un soca, mira que deixar-te enganyar així!"

Escoltem les expressions:

 Ser un soca o

 Cap de soca

TERRÒS

Un terròs, en el seu sentit estricte, és un tros de terra compacta, o també de sal, sucre o qualsevol altra matèria granulada. Quan prenem un cafè en un bar, per exemple, el solem mesclar amb un o dos terrossets de sucre. 

Doncs bé, a banda del sentit estricte, en valencià tenim el sentit figurat, i és del de «terròs» (sovint pronunciat «tarròs») aplicat a una persona. 

Direm això d'una persona curta d’enteniment, que no sap parlar correctament, amb poques llums, una persona rústica, mancada d'instrucció i d'educació. 

També es diu d’una persona vella i decrèpita o d'una persona obtusa, espessa, sense vivor.

LA PARLA DE LA VALL

PARAULES VALLERES DE MOLESTAR

Qui sempre està molestant els altres per broma, per riure's de la reacció d'aquell a qui incomoda, diem que és un enguiscador, enguisqueta, caixcador, caixquera, caixqueta, caixquetes, fisguet-a, punxa, visquet.

ENGUISCADOR, ENGUISQUETA

És una paraula molt punyetera i molt vallera. Ho diem de la persona que es fica en tot, entremetent, ficant jull, que es diverteix punxant i provocant als altres.

Tenim dues expressions per definir a l’enguiscador:

§  Fer la guitza

§  Fer l’enza o l’enzeta

§  Fer la mà

§  Tocar els ous o collons

CAIXCADOR, CAIXQUERA, CAIXQUETA, CAIXQUETES

Es una altra manera de molestar però en aquest cas es torna llandós, carregós i pesat, sobretot a base de parlar molt. Que xerra sense parar, amb el matís que sempre sol referir-se a parlar de coses sense importància, a parlar per parlar. Aleshores li diem que és un “cascant”

-         “La Margarida es passa tot el dia cascant”

FISGUET-A

Xafarder. És el bodí valler però que a més a més li agrada fer burla disimuladament.

-         “No para de fer el fisgueta i ell sense enterar-se.

 PUNXA 

Persona malvolent, que molesta els altres.

-         “Sempre ha sigut un punxa”.

VISQUET/EMPALAGÓS-A

Dit de la persona que es fa pesada per excés d’amabilitat, per massa sociable. S'ajunta importunament amb els altres, sense conèixer quan fa nosa.

També li diem que és apegalosa, perquè és molt difícil d'esquivar i no et la pots llevar de damunt  (d’ahí l’ús de visquet = Matèria apegalosa treta dels fruits del vesc, de l'escorça del grèvol o d'altre origen, amb la qual s'unten vímets, joncs, etc., per a caçar ocells, que hi queden enganxats.).

Algunes expressions de la persona pesada i apegalosa:

§  Apegar-se com una llapassa.

§  Arrapar-se com una llagasta

-         “Encara que no el convidis, ell s'afegeix al grup i s'enganxa com una llagasta”.

§  Ser empalagós.

§  Ser una paparra.

-         “Aquest gat s'agafa com una paparra, és molt falder”.

§  Ser un plom.

§  Ser un plasta.

§  Ser un ull de poll.

§  Ser més apegalós que les mosques.

     §  Penjar-se a l’esquena.

LA PARLA DE LA VALL

MESINFOT/MENINFOT

Es diu d’aquell que li té igual tot, que no li importa ni el preocupa res, que manté una actitud d'indiferència respecte a determinades coses que se suposa que li haurien d'interessar, que no vol saber-ne res d'exigències morals, polítiques o religioses i que no el preocupen en absolut els convencionalismes que ens imposa la societat, que no té formalitat, que tot s'ho tira a l'esquena, en definitiva que se'n fot de tot.

Molts en diuen que els valencians som molts meninfots. Jo durant molts anys he pogut comprovar-ho en la governabilitat del nostre País València. Em resulta especialment dolorós reconèixer el que ha passat a la meva terra des de fa ja massa anys. Perquè en un lloc amb certa essència democràtica, davant de tants escàndols, com a esperat 20 anys la ciutadania per a reaccionar i donar el vot de càstig al govern valencià anterior. Menifotisme que bé pot aplicar-se a l'esquerra valenciana i la seva base ciutadana, que ha estat sumida des de fa lustres a l'avenc d'una perpètua oposició. Mentre l'esquerra del País Valencià, ha estat més aviat meninfot, la dreta es dedicava als seus negocis, privats i / o públics ...

La deriva a la qual ens han portat les trames de corrupció, especialment les del PP valencià, l'oblit de la identitat i llengua pròpies amb el consegüent menyspreu pels drets fonamentals de les persones que tenen com a llengua principal de comunicació el català, l'obsessiva persecució del terme País Valencià (com si no pogués conviure amb altres termes com a Comunitat, Regió o fins i tot Regne), el control absolutista de la Ràdio i Televisió valencianes, el malbaratament en obres faraòniques per a la Fórmula 1, Copa Amèrica, visita del Papa (de la qual mai sabrem el que realment va costar) i tantes altres ... Si a això li sumem la inoperància del PSPV per a mostrar-se com una alternativa real. 

Només  es pot entendre per eixe caràcter del valencià anomenat «meninfot» que com hem dit tot li és igual.