EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

FARINETES

Menjar popular compost de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua calenta, a vegades barrejada amb oli, carabassa o altres ingredients.

Plat típic d'hivern. Aquest senzill plat de farina i aigua o brou va ser durant segles el principal aliment de la gent humil de les nostres comarques d'interior, especialment a l'Alt Maestrat i els Ports, però el seu origen sembla remuntar-se a la civilització grega i romana, des d'on es va estendre per tota la conca mediterrània i gran part de la Península. 

REFRANYER SETEMBRE

CADA DIA UN REFRANY

· La garrofa de setembre és la més tendra.

Com que la garrofa de setembre és la més tendra també diu segons la saviesa popular dels refranys que:

· Una garrofa pot fer caure un ruc.

Ancestral arbre del litoral mediterrani, la garrofa és un fruit recordat des dels anys de guerra, postguerra, de la gana, misèria i companyia. Ha estat aliment per a ovelles, porcs i rucs . Ara està de moda a la cuina i rebosteria i esdevé un producte d’alta cultura en el paladar.

Doncs a amanir les mantes i els cabassos ja que:

· Quan setembre és a la fi, les garrofes a collir (La precipitació de les més madures comença al principi de l’agost; al setembre, es pleguen de terra).

Aquest fruit ha donat peu a unes expressions relacionades amb els guanys, degut als bons ingressos que abans proporcionaven la seva collita.

· Guanyar-se les garrofes [o viure la vida] (Treballar per a viure).

· Fer les garrofes (Fer diners).

· Acabar-se les garrofes (Acabar-se els diners, els mitjans de subsistència).

LA PARLA DE LA VALL

FALTAR

Els valleres i valleres quan alguna persona s’absenta pel fet d’haver-se mort no diem que s’ha mort; sinó, HA FALTAT.

 Ahir, a boquena de nit va faltar Pascualet, ja ha descansat.

Com a conseqüència de la pèrdua d’una persona solem fer ús de la locució:

TROBAR A FALTAR. com a sentir la llunyania, la pèrdua, la desaparició, l’absència, d’algú o d’alguna cosa i adonar-se que algú o alguna cosa no es troba en el lloc que li correspon, amb els exemples:

- Fa molt de temps que se´n va anar, però encara el trobe a faltar.

- La víctima del robatori només ha trobat a faltar unes arracades d’or.

Alguns, per exemple, trobem a faltar una classe política amb altura de mires i reconeixedora de la diversitat de la pell de bou.

Passe el que passe millor és que no ens falte de res del que teníem, si eren coses bones.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

FALÇ.- Ferramenta constituïda per un mànec que subjecta una fulla corba de ferro acerat tallant o dentada, que s'utilitza per a segar.
FALÇÓ.- Ganivet molt corbat que serveix per a tallar branques d'arbusts.
FALCILLA.- Ganiveta un poc corba que empren els sabaters i basters per a tallar la sola.

REFRANYER SETEMBRE

CADA DIA UN REFRANY

   • La bona fusta per obrar, pel setembre l'has de tallar [per obrar = per a la construcció]

És un consell per a llenyaters. Però això si, també s'ha de tenir en compte la lluna. Per tant hi ha que allarga el refrany dient:

   • La bona fusta per obrar, pel setembre l'has de tallar: per la lluna nova, talla la soca; per la lluna vella, talla l'estella.

LA PARLA DE LA VALL

FADRÍ-INA

Té tres significats. El primer correspon a la infantesa però quan està a punt d’abandonar-la i està passant a l’adolescència.

Moltes vegades és utilitzada pels adults per motivar als infants, que amb el pas dels anys van creixent, guanyant altura, però també maduresa.

   - “Ja eres una xica fadrina”;

   - “Que fadrí estàs”, etc…).

A vegades és utilitzada pels propis infants per a reclamar el seu abandó de la infantesa i la seua pertanyença a un altre grup.

   - “Jo ja soc fadrí”…

El segon correspon al període en que estan en edat de casar-se

I el tercer significat correspon al període d’uns anys més tard, o molts anys més tard, i s’aplica a qui encara no s’ha casat. És, per tant, sinònim de solter/a.

Doncs resumint tenim:

1.- Infant. Persona no més vella de quinze anys.

   - La xiqueta s'ha fet molt fadrina.

Tenim una expressió que diem:

   • Fer-se fadrí (Haver crescut força un xiquet, haver-se fet ja gran)

2.- Persona jove, en estat de casar-se; des de l'edat de quinze anys aproximadament fins que es casa.

   - Les xiques fadrines de La Vall van a la volteta.

Algunes dites aconsellen:

   • Guardau-vos de fadrina que s'enamora de coll i corbata.

   • Isabeleta no jugues amb la farina que tots es casaran i tu et quedaràs fadrina.

   • La fadrina que està groga pel mes de juliol, no li dones medicina, casar-se és el que vol.

   • La fadrina recatada farà molt bona casada (El recat és una qualitat sempre apreciada).

3.- Solter. Que no s'ha casat mai.

   - Té trenta-nou anys i encara és fadrí.

Per aquest estat hi ha unes dites que diuen:

   • Més val fadrí pobre que viudo ric.

   • Per a ser un mal casat, val més quedar-se fadrí.

   • Val més restar fadrina que malcasada.

   • Quedar per tia (Quedar fadrina una dona).

LA PARLA DE LA VALL

DÀTIL

Si, el dàtil tots els coneixeu com el fruit en baia de la palmera datilera (Phoenix dactylifera).

Però no és per aquest significat pel que ho publique; sinó per uns altres significats més populars.

Al dàtil s'ho diem a cadascú dels dits de la mà; però sobretot quan aquests són molt grossos.

   - "Vés espai amb els dàtils que són per a menjar»: vés amb cura no et xafes els dits.

   - No poses els dàtils damunt de les fotografies.

Igual ho escoltat l’expressió:

   • Pintar [o marcar] els cinc dàtils a la cara. (Donar una bufetada).

Però també escoltarem dir-li dàtil a una persona de poca vergonya, un cara dura. Home astut, molt enginyós per a aprofitar-se dels altres.

   - El teu amic està fet un bon dàtil.

Solem dir:

   • Estar fet [algú] un bon dàtil (quan es tracta d’una persona picardiosa).

Però pot tenir un significat completament contrari quan tenim davant a un home alt i esprimatxat.

   - Ma que dàtil està fet, no debades te tan bona gana.

LA PARLA DE LA VALL

FACINERÓS-OSA

Aquesta paraula l’escoltada moltes vegades a la meva avia i sempre m’ha cridat l’atenció per l’enrevessada que resulta per referir-se a:

1.- Un malefactor. El que comet actes criminals. Fins i tot es parlava de la banda de facinerosos.

   - Una banda de facinerosos va assaltar la joieria.

Per extensió la fem servir per referir-nos a qualsevol persona delinqüent o malvada.

   - Aquest facinerós no hi ha manera que el detingui la policia.

   - Ma que eres facinerós no fas una ben feta, només busques fer el mal.

LA PARLA DE LA VALL

ESTOVAR

Avui traiem aquesta paraula amb significats mols diferents:

1.- Fer tou o més tou.

   - Estovar la terra.

També quan es fa tou o més tou.

   - La cera s'estova amb la calor.

Solem dir l’expressió:

   • Estovar-se la tos (Esdevenir, la tos, menys forta i dolorosa pel fet d'haver entrat en període de guariment l'afecció respiratòria que la provoca).

2.- Fer-se, un aliment cuit, tou a causa d'haver-lo deixat reposar massa temps abans de menjar-se'l.

   - El pa de la sopa s'ha estovat massa.

3.- Col·locar-se en un lloc amb tota comoditat, generalment molt ben assegut.

Aleshores a las persona que es col·loca en un lloc amb tota comoditat, generalment molt ben asseguda i ben ampla li diem que és una:

ESTOVAT-ADA

- Mireu, que estovada està en el sofà

4.- Envanir-se, unflar-se de satisfacció.

   - S'estovava veient els fills.

En aquest sentit tenim una expressió que diu:

   • Estovar-se com un filadís (Unflar-se de vanitat).

5.- Pegar una palissa.

   - Si no et portes bé, t'estovaran el cul.

LA PARLA DE LA VALL

ESPOLSAR

Els vallers i valleres espolsem en situacions com_

1.- Netejar de pols (alguna cosa), especialment fregant-la o donant-li colps. Espolsar els mobles. Espolsar-se les sabates.

   - Abans de sortir, espolsa't una mica.

I per a llevar la pols fem servir

L’espolsador.- Instrument que consistix en un manoll de tires de drap, de pell, etc., enganxades en un mànec de fusta, amb què es piquen els objectes empolsats per a llevar-los la pols.

   - Vàrem passar l’espolsador per tots el mobles.

2.- Sacsar (alguna) cosa per a fer-ne caure allò que s'hi ha adherit, que en penja, etc. Espolsar les branques d'un arbre. Espolsar articles de la casa (mantes, estores...)

   - Els jornalers espolsaven l’ametller amb les batolles.

   - Baix eixir al balcó a espolsar l’estora

3. Traure's de damunt algú o alguna cosa que molesta. Espolsar-se les mosques.

   - Espolsar-se un importú.

En aquest sentit solem emprar frases fetes com:

   • Espolsar-se les puces de damunt (Procurar alliberar-se de les feines, molèsties o preocupacions)

   • Saber espolsar-se [o ventar-se] les mosques (Saber contestar als atacs, a les insídies, etc.)

4. Agitar els animals ses extremitats (cames, ales, etc.) per netejar-se, orejar-se, gratar-se, etc.

   - Martiritzat per les puces, el gos no parava d'espolsar-se.

   - Espolsava els peus per a llevar-se el fang de les sabates.

5.- Pegar

   - Els han espolsat una bona palissa.

6.- Traure els diners (a algú).

   - En aquella partida de cartes l'espolsaren.

I quan traiem els llençols per la finestra per airejar-los o li donem una renya a algú, aleshores fem un ESPOLSÓ

   - Quin espolsó que ha amollat Ximo al seu fill, quan ha vist les seves notes.

Però també podem rebre espolsons quan:

   • La derrota contundent que algú patix en una discussió, una competició esportiva o un enfrontament'.

   • Quan un partit perd molts escons en unes eleccions, també sofrix un espolsó.

   • I quan hi ha un fatídic ERO que despedix treballadors, malauradament, hi ha un espolsó «ocupacional».

   • La 'pèrdua de diners en el joc', i altres pèrdues, també són espolsons.

LA PARLA DE LA VALL

ESPIXORRAR-SE

Filet de líquid que corre per la superfície d'un cos o recipient que regala, que en cau, sobretot en abocar-lo.

A qui no li ha passat, que al beure en el colxo, per no saber fer-ho bé s’ha xopat perquè l’aigua s’ha espixorrat pel broc.

Amb motiu de les fortes pluges que han caigut a la Vall hem pogut veure com en moltes canals i paret l’aigua s’espixorrava

Algunes vegades també l’usem com a sinònim de pixar-se de risa, si el riure va acompanyat amb soroll o amb grans contorsions.:

   - Sempre que obria la boca m'espixorrava de riure.

I inclòs, parlant de pixar, també es diu de l’acció de qui es mullar amb la pròpia orina (pixar-se damunt).

   - El pixum s’espixorrava camal avall.

LA PARLA DE LA VALL

ESPAVILAT-ADA

Li ho diem a aquella persona que es mostra mol desperta d’enteniment, o té un caràcter molt viu. Especialment si son crios.   - És un noi molt espavilat: tot ho entén de seguida.

Aquest comportament ha donat peu a unes quantes expressions:

   • Està més espavilat que un setmesí.

   • Ser més espavilat que les pessetes.

   • Ser més espavilat que un fill de pares vells.

   • Ser [algú] més espavilat que un teuladí.

També ho diem d’aquella persona desaprensiva i aprofitosa.

   - Mira que espavilat!, sempre se les apanya per no fer res.

No podem oblidar l’acció d’ESPAVILAR de la que fem servir per exemple per a despertar algú.

   - Vinga espavila que ja es hora d’alçar-se, que faràs tard al treball.

O quan en dirigim a algú per animar-lo i avivar-li l'enteniment o l'enginy. O sigui espavilar-lo.

   - Ves-te’n de casa i espavila; sinó mai trobaràs feina.

També volem espavilar a algú castigant-lo per fer-li entrar en raó, per corregir-lo davant d’una acció que ha eixit perjudicat i cal que aprengui perquè no li torni a passar. A més a més ho fem en to d’amenaça per part del pare, la mare, el mestre-a i altres:

   - Ja t’espavilaré jo!

Molts hem rebut amenaces d’aquestes amb vistes de futur:

- Quan vagis a la mili ja t’espavilaran.

LA PARLA DE LA VALL

ESMARRAR-SE

Segur que estem farts d’escoltar que s’ha esmarrat l’haca (espantar-se) o s’han esmarrat les vaques durant les festes (escapar-se, prendre un camí diferent del que tocava).

Esmarrar-se ve de “FER MARRADA: fer un camí equivocat com a conseqüència d’haver fet un error’

Però a banda la fem servir en sentit figurat aplicat a les persones que es desvien del bon camí, excedint-se en actes o en paraules; anar-se'n de la llengua.

   - Sempre que s'esmarra li arrea.

   - No m’agrada gens eixe xicot. S’esmarra massa.

En una paraula, esmarrar-se, és passar-se de la ratlla, ultrapassar els límits de la tolerància i de la paciència.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

FAIXA

La faixa que està en desús és la peça de roba molt més llarga que ampla, que serveix per a cenyir el cos per la cintura donant-li dues o més voltes, sia per estrènyer el cos, sia per a subjectar els calçons o altres peces de vestit.

Avui es mante com a indumentària dels vestits regionals i folklòrics i en l’equipament dels pilotaris.

   - Els pilotaris duien faixa roja o blava segons l'equip.

Aquesta peça de la vestimenta dels nostres avis ha donat peu per a moltes expressions:

   • Anar amb el roc a la faixa (Prevenir algú d'alguna cosa; preparar per a un esdeveniment imminent).

   • Dur un còdol a la faixa (Tenir prou diners estalviats).

   • Guardar la mà a la faixa (Reservar-se; obrar amb gran precaució, procedir cautament).

   • Guardar-se un roc a la faixa (Estar a la defensiva).

   • caixa o faixa (Expressió que s'usa quan s'ha de prendre una decisió arriscada, jugant-s'hi el tot pel tot).

   • Salut i gràcia, i un duro en la faixa (Significa que convé tenir salut i gràcia de Déu, però també mitjans materials per a viure bé).

   • Tenir tants anys... i els de la faixa [o tenir-los [als anys] mamats i portats faixa] (Tenir una persona els anys que diu que té... i els que intenta amagar-se).

I com no, tenim al:

FAIXER-ERA.- Persona que fa i ven faixes de manera ambulant.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

EXCUSAT

1. Latrina, comú.

Antigament, l'adjectiu «excusat», a més del significat de 'disculpat', tenia també el sentit de 'secret, ocult'. I en eixe sentit l'utilitzava en el segle XIV Francesc d'Eiximenis en el seu «Tractat de la luxúria» quan deia que «Isqueren per una porta escusada». Però d'este secretisme genèric passà a significar la dependència concreta d'una casa on les persones es recloïen per a fer en la intimitat més estricta les seues necessitats fisiològiques.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESTRENES

1. Regal, present, donat com a gratificació a un servici. Diners que es dona als xiquets i xiquetes per Nadal.

Per regla general les estrenes es donen el dia de Nadal, però hi ha costum, si hom no ha pogut recollir-les, d’allargar-se al dia 26, segon dia de Nadal o dia de Sant Esteve i durant totes les festes.

   - "El dia de Nadal els iaios ens donen les estrenes.”

Al País Valencià també es coneix amb l’expressió «anar a besar les mans» en referència al costum antic d’anar els xiquets a casa els padrins de bateig, avis i altres parents a felicitar el Nadal i a recollir les estrenes. En eixa visita es tenia costum de besar les mans dels parents per a felicitar-los i en senyal d’agraïment.

   - "El padrí sempre m’estrena el dia de Nadal".

El ritual venia precedit del típic dinar de Nadal a casa dels avis. L’avi preparava un bon dinar, que consistia en el tradicional "putxero", on no faltaven les riquíssimes "pilotes", patates, cansalada, carn, etc ... dolços, pastissos fets a casa, com mantegades. En acabar es procedia a l’entrega de les estrenes.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESTRAPERLO

Molts haureu escoltat que fulano es dedicava a l’estraperlo perquè el que feia era un:

1.- Negoci il·legal de productes intervinguts per l'Estat, venuts a preus abusius.

Però el seu origen, res té a veure amb aquest significat; sinó al:

2.- Nom d'un tipus de ruleta trucada.

I és que la paraula Estraperlo prové de Straperlo i aquesta deriva com acrònim de Strauss i Perlowitz (en algunes fonts apareix tan sols com Perlo), dos socis d'origen holandès que en època de la Segona República van portar a Espanya una ruleta elèctrica. Aquesta ruleta es va presentar en societat el 1934 al Casino de Sant Sebastià i també va arribar a portar-se a Palma de Mallorca.

Es veu que havien subornat diversos polítics influents i així van aconseguir introduir-la al país. Evidentment, la ruleta estava trucada i ràpidament les autoritats es van adonar de l'estafa i es va prohibir aquest joc.

Hi ha múltiples escrits que asseguren que aquest assumpte anomenat "l'escàndol Strauss" va ser un dels motius que va fer saltar del seu lloc com a President del Consell de Ministres de la Segona República a Alejandro Lerroux a causa que el seu nebot Aurelio Lerroux va estar involucrat en l'assumpte, rebent, suposadament, suborns.

Però sempre que escoltem la paraula estraperlo ho diuen per referir-se al comerç fraudulent. Aixi hi diem també en dos situacions més:

3.- Mercaderia objecte d'estraperlo.
4.- Operació fraudulenta o de contraban.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESTANYAR

1.- Recobrir (un metall) d’una capa d’estany.

   - Estanyar una galleda, una casserola.

2.- Parar d’eixir sang d’una ferida.

   - Li va eixir molta sang fins que li va estanyar la ferida.

I per tal de fer la feina d’estanyar estava l’ofici de:

ESTANYADOR

Persona que anava per les cases estanyant olles, llibrells, ferrades i safates trencades.

Era un ofici de carrer. Anava per tot el poble cridant: “¡El estañador y el paragüeroooo!”

Les dones li baixaven alguna cassola, topí o plat d’escudellar que s’havia foradat. S’assentava a terra, a qualsevol brancalet del carrer, plantava el foguer ple de brases i atiava el foc afegint un grapat de totxos. Arrimava a les flames totes les seues ferramentes, una espècie de martell acabat en punta, en una vareta prima de ferro i un mànec de fusta, i les tenia al foc fins que se posaven roents. Mentrestant, llimava el forat de la peça foradada per a eliminar la part que poguera tindre rovell i, quan ho tenia net i llis, agarrava una barreta d’estany, li aplicava un martell roent per a fondre-ho i deixava caure unes gotes d’estany damunt del forat, fins que quedava tapat. Per a acabar, ho llimava fins deixar-lo llis i ho tornava apanyat.

A més a més dels atuells de ferro, les dones també li portaven recipients de ceràmica com cànters, tenalles, cossis i gibrells que s’havien badat. Veure fer eixes reparacions era algo espectacular. Es feia servir un filaberquí: un trepant molt estrany, que tenia un mànec de fusta sostingut en un joc de corretges que feien girar la broca cap a un costat i cap a l’altre alternativament.

A les dos vores de la bada, feia foradets aparellats, molt menuts. Preparava unes grapes d’aram i les enganxava als dos costats de la bada, formant una costura que reforcés la part badada. Tenia un potet en una pasta de color verdós, que untava en lo dit per tota la bada i als foradets de les grapes.

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESPARDENYADA

Ahir vam parlar de l’espardenya. Avui tenim una paraula derivada, l’espardenyada que ha donat significats diferents:

1.- Multitud d'espardenyes.

2.- Cop pegat amb una espardenya.

3.- Bajanada, dita o acció grossera, pròpia de gent ineducada.

4.- Paraula o expressió d'origen valencià que diuen els valencians quan parlen una llengua que no dominen, especialment el castellà, o paraula o expressió d'origen no valencià usada pels qui no dominen el valencià quan intenten parlar-lo.

   - Alguns polítics dominen tan poc la llengua que quan parlen valencià només fan que pegar espardenyades.

5.- Variant poc ortodoxa de cuinar un menjar, especialment l'allipebre.

Espardenyada L'allipebre és una salsa en què el nom original passà a designar un plat, el nom genèric d'un guisat de peix de les comarques centrals valencianes, on és molt famós el d'anguila.

L'Espardenyada de l'Albufera és un allipebre estil mar i muntanya, ja que es fa amb anguiles, pollastre, d'ànec o conill i creÏlles (antigament cada família posava el que tenia a casa)

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

ESPARDENYA

Calçat de sola de cànem trenat (o espart o jute), puntera i taló de tela grossa, empenya feta amb vetes (o també amb tela grossa) i generalment amb dos vetes que es lliguen al turmell.

Les havia de dos tipus, l’espardenya de careta, que cobria únicament el dit polze, la preferida pels llauradors valencians, i l’espardenya de cara, la puntera de les quals, prou reduïda, cobria tots els dits del peu i era de cànem, igual que el taló. Es lligaven al peu per mitjà de dos cintes o betes, de color negre o blanc, que eixien de la puntera encreuant-se per damunt de l’empenya fins a la talonera on s’introduïen en dos traus, un a cada costat i s’encreuaven i lligaven al turmell o a la cama. Més tard es va introduir la lona o altre teixit gruixut per fer la puntera i el taló que seguien sent peces independents que deixaven el peu descobert.

L’espardenya és un calçat que és manté; però no com ús, encara que alguns romàntics se les pose, sinó com una fabricació artesanal per tal de que no es perdi aquest article de tant arrelament en el nostre País Valencià. Avui són el complement imprescindible de la indumentària tradicional folklòrica a tot arreu de la geografia valenciana.

Al llarg dels segles la espardenya era el calçat de les gents del camp i des La Vall d'Uixó es fabricava per a molts territoris nacionals.

Trobem moltes expressions amb la paraula espardenya:

   • Anar amb una sabata i una espardenya ( Anar de qualsevol manera, descuidat).

   • Anar com el tio llenya, amb una sabata i una espardenya (Amb mitjans insuficients, incomplets).

   • Companyia d'espardenya (Companyia que es dissol per qualsevol motiu d'egoisme).

   • Déu ens guard d'espardenya que es torna sabata (Es diu per al•lusió als nous rics o als qui es veuen enlairats sense mèrits propis).

   • El rector de la Mata, una espardenya i una sabata [Municipi castellonenc de la comarca dels Ports] o

   • Els de Xirivella, una espardenya nova i una vella (Es diu referint-se a gent descurada en la indumentària o en la netedat).

   • Més beneit que una espardenya (Molt curt d'enteniment).

   • Més cremat que una espardenya (Molt irritat, encès d'ira).

   • Portar un esclop i una espardenya (Anar amb peces de vestit molt bones i altres de molt dolentes).

   • Portar [o dur] merda a la sabata [o l'espardenya] (Tindre mala sort).