EL REBOST DE LA VALL (programa 28)

El Cafè de Pipa

28-11-2016

Estava esta setmana fent lloc en la meva cotxera, fer lloc vol dir que de tant en tant quan ja no hi pots entrar en un lloc per haver-lo saturat d’amuntonar trastos, et poses a netejar i esbrinar quina cosa pot prescindir. Doncs en un racó amagat m’ha aparegut un foguer de petroli damunt d’una cadira menuda de boga. Açò m’ha donat la idea de treure avui del bagul, el que feien servir els nostres avies per cuinar, el foguer. I al mateix temps rememorar un ofici en desús, el cadirer.

El contingut del programa

* El bagul de les paraules oblidades. Els foguers
* Oficis desapareguts. El cadiraire

* Expressions valencianes

* Els malnoms. On hem encetat una nova classificació, els que van acompanyats de "El tio" i "La Tia".
Si voleu escoltar-ho cliqueu en aquest enllaç:
http://www.ivoox.com/cafe-pipa-dilluns-28-novembre-2016-audios-mp3_rf_14184076_1.html

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

El Foguer. Utensili per a cuinar, escalfar o coure.

La història del foc a la cuina es remunta milers d'anys enrere, quan els primers homínids descobrissin la seva utilitat per rostir els aliments (especialment la carn i el peix). Des de llavors la seva aplicació a la cuina s'ha anat depurant fins als moderns fogons amb el que avui podem preparar el menjar de forma segura, sense olors ni fums, i amb la comoditat de poder regular la flama segons convingui.

Aleshores el desenvolupament tecnològic de la cuina seria: foguera, graella, forn de fang, cuina a llenya, cuina de petroli, cuina a gas, cuina elèctrica, microones i solars.

La cuina d'aquells temps.

La cuina de la meva infantesa, poc té a veure amb l'actual, les cuines d'aleshores, disposaven de poquíssims recursos, que es compensaven amb la saviesa i bon fer de les mares i les àvies de llavors, mestres en el art d'aprofitar i d'improvisar qualsevol guisat, amb l'experiència de la fam patida en la postguerra.

Si faig memòria des de la meva infantesa fins ara, no hi ha que remuntar-se molt enrere per veure que la evolució de cuinar és prou recent i que tots hem conegut el cuinar els aliments directament al foc de la llar i la introducció progressiva dels diferents cuines que anaven apareixent i que en el cas de Espanya, per motiu de la guerra civil ha arribat més tard.

Centrant-nos en els foguers. Primer va arribar

El foguer de carbó vegetal

Aquest s'encenia molt de matí per fer el primer cafè, malta o xicoira del dia, a l'alba, que barrejat amb llet i sopes de pa, componia el desdejuni dels majors de la família.

Per encendre el foc, s'havia d'aixecar la tapa del fogó i es posava una càrrega de carbó. A sobre d'aquesta es posaven uns trossets més fins de carbó i alguns trossos de paper. Quan ja estava preparat el munt de carbó, s'hauria la trapa frontal i se li calava foc amb el "Soplaor" o el ventall d’espart.

Generalment començava a sortir un fum i després calia agafar el ventall i posar-se a ventar per la part de la trapa. Afortunadament teníem una campana molt gran sobre que estava feta de maons per la qual sortia tot el fum.

L’altra opció era la del bufador. S'asseien en una cadira davant i bufaves.

Recordo que, si bufaves molt fort, començaven a sortir pel fogó petites espurnes i cendres blanques.

Tampoc hi havia olla exprés ni res semblant, només olles de ferro, de ferro esmaltat (que al menor cop saltava l'esmalt i es picava  omplint-se de calbes negres) i atuells de fang. Les paelles, per descomptat, no eren antiadherents i es quedava tot enganxat. Tots aquests estris acabaven ben negres.

Però quina habilitat tenien les nostres mares per cuinar així !.

Foguer de carbó

La cases que s'ho podien permetre disposaven de

La cuina econòmica

Encara la recordo quan va ser tota una novetat i un luxe per a les famílies que rebérem una casa al poblet i la seva cuina venia dotada d’una d’elles. O quan anava en estiu al poble de mon pare, Mosqueruela on va aguantar més temps que aquí l’entrada dels foguers de gas.

Una cuina econòmica es compon dels següents elements:

1. Braser. Normalment se situa en la part esquerra. Es tracta del compartiment on es crema el combustible. Es pot accedir a ell a través de la boca d'alimentació de la part superior, formada per una sèrie d'anells de fosa concèntrics, o bé a través d'una portella al frontal de la cuina, aquesta última no disponible en tots els models.

2. Cendrer. Sota el braser, i comunicat amb aquest mitjançant una reixeta. És una mena de calaix que recull les cendres de la combustió i en el seu frontal es disposen unes esquerdes que permeten l'entrada d'aire necessari per a una bona ignició.

3. Forn. Compartiment que es troba al costat del braser i el cendrer.

4. Dipòsit d'aigua calenta, tambor o paila. Sol estar a la part dreta, i es destinava, bé per a ús sanitari, bé per alimentar una xarxa de radiadors.

5. El conjunt es completa amb un tub anomenat fumer, llar de foc, canó o canella, que evacua els fums cap a l'exterior. A més de la regulació de l'entrada d'aire a la boca del cendrer, de vegades hi ha una altra regulació en la sortida de fums mitjançant una planxa metàl·lica (cortatiro o tiratge), perpendicular a l'eix del conducte, que llisca per unes guies i tanca la secció de l'humero, en part o gairebé tota, a voluntat.

6. Compartiment de neteja. A sota del forn, per a la neteja de l'estufa: s'extreien les cendres i deixalles del foc amb un ganxo o instrument especial de ferro acabat en una plaqueta rectangular.

 

Cuina econòmica

Després vingué el

Foguer de petroli

A poc a poc Espanya anava progressant. Els foguers de carbó es van substituir en la majoria de cases per foguers de petroli; ja era un avançament, ja que l'encesa era instantània, i no ennegrien massa les olles. A les carboneries ara també venien petroli i a les drogueries. Havies d'anar amb una ampolla que et omplien amb aquest líquid d'olor forta, que al principi, semblava agradable, però poc a poc es feia desagradable i odiós.

Els foguers de petroli tenien un dipòsit baix on es posava el combustible, una metxa que era com un mitjó, una roda que servia per augmentar o disminuir la potència del foc, i una peça cilíndrica, que a casa meva deien carxofa, per on es canalitzava la flama cap amunt on estava l'olla. La flama que produïa, gairebé sempre era blau, però la llet escalfada en aquests foguers per desdejunar a mi em sabia a petroli.

 

Foguer de petroli

I en l’actualitat

Foguer de gas

En 1802 es creà la primera cuina de gas.

Però aquest avanç per a nosaltres no va tenir lloc fins a principi dels anys seixanta, quan es van introduir els foguers de gas butà de dos focs, el que va suposar una gran comoditat a les cuines.  En ma casa recorde la marca Balay o Corberó.
Alguns feien servir el campin gas.

Al principi tots teníem por d'una possible explosió, i qui podia posava l'ampolla color taronja de butà al balcó, per si de cas. Però avui, més de cinquanta anys després jo segueixo cuinant amb gas butà.

Foguers de gas (dos focs i càmping gas)

Foguer elèctric

També s'usaven uns petits foguers elèctrics que servien per escalfar una mica d'aigua o llet, però gastaven molta llum i els cables no tenien les condicions adequades perquè funcionessin bé.

 

foguer elèctric

No cal anomenar com es cuina avui. La modernitat dels electrodomèstic ens ofereix tota una varietat de possibilitats i models. Alternem el gas (bombona o canalitzat) i l’electricitat (vitroceràmiques de resistència o inducció)

Cuines modernes

OFICIS DESAPAREGUTS

El cadirer

És qui fa, o ven cadires.

A La Vall hi havia tres o quatre cadirers, però quasi més es dedicaven a l’arreglament d’aquestes que a fer tot el procés de fabricació de la cadira. Eren tots del poble menys u que era foraster. Un d’ells era Manolo Correa.

Les cadires de boga han estat el seient més estès gairebé fins a la dècada dels anys 60. El cadiraire solia cercar personalment les matèries primeres que utilitzava, fusta i boga. El bastiment de la cadira era de fusta (normalment  de pi, de mobila, de faig i d’altres) tornejada i de diferents mides i alçades, mentre que el seient estava bastit principalment de boga, una planta herbàcia perenne que es troba a lleres de rius i aiguamolls. En ocasions s'utilitzaven també altres tipus de plantes com la fulla de blat de moro, la sisca, l'espart o la palma. Una de les característiques és que una cadira malmesa rarament es llançava, els cadiraires les reparaven constantment.

Per a construir una cadira primer que tot es tornejava la fusta, cal dir que els primers torns es movien amb el peu, després es polia la fusta, especialment en els racons de les motllures. Posteriorment es feien els forats pels encaixos i es muntava.

Finalment es feia la feina estrica d'embogador, el treball enreixat que donava una forta resistència al cul de la cadira.

El moment de preparar les fibres era el mes d'agost, a mitjan, quan calia collir la boga i la sisca, sempre en lluna plena perquè no es corcaren, per a assecar-les al sol fins que blanquejaren.  En el cas de La Vall eren més embogadors, uns es dedicaven a temps complet, en combinació amb un fuster que fabricara cadires, fent mobles nous a més de la reparació, però per altres, era una activitat complementària a temps parcial del seu ofici, generalment de jornaler.  La tradició de fer seients de cadira de fibres vegetals no s'exercia només amb boga i sisca. En algunes parts, sobre tot de secans de l'interior, s'utilitzaven també cordells d'espart, de pita o de cànem, comprats ja fabricats generalment, i als que treballaven amb ells els anomenaven encordadors de cadires. La qualitat era molt inferior, però el treball i el seu preu eren molt més barats.

LA BOGA O BOVA

N’hi ha de dues menes:

· La boga de fulla ampla és una gran herba que arrela dins l’aigua a ran dels cursos d’aigua més calmats, en tolls de les rieres i en les basses. Fa unes fulles, que neixen cap a la base de la planta i tenen forma de cinta ampla que pot fer fins a 2 metres de llarg i 1 o 2 centímetres d’ampla. Són d’un color verd blavós. Al capdamunt de les cilíndriques tiges neixen les flors. Cada flor té dues parts. La part inferior sembla un pur havà gruixut que conté les flor femenines. A la part superior d’aquesta mena de pur, hi ha la part de la flor més estreta i clara que conté les flors masculines. Les seves arrels depuren l’aigua i per això aquesta planta s’utilitza per a fer aiguamolls artificials. Les fulles de la boga es tallen quan són verdes, es deixen assecar al sol, primer d’una banda i després de l’altre i s’utilitzen per a fer cistells, cabassos i per a fer els culs de les cadires.

· La boga de fulla estreta, com el seu nom indica, té les fulles més primes i són de color verd clar.

Boga o bova  (Typha latifolia)

Tipus de cadires

Hi ha diversos models de cadires. En La Vall la cadira més tradicional ha estat la de boga, també anomenada de bova.

Compta amb un bastiment de fusta tornejada i un seient fet com hem dit principalment de boga. La seva estructura i parts d’una cadira eren:

1. Potes,

2. Suports o barretes,

3. Respatller,

4. Seient

Hi havien cadires baixes per cosir, cadires per a xiquets, cadires de joguina, de costurera, xata, catalana, castellana, xaparra…etc. Dins d’aquestes, podem trobar cadires senzilles, que l’única decoració que tenen és la forma tornejada de les potes, i de luxe, amb decorats de diferents tipus i amb fusta tallada.

Material:

· El torn, que els primers que s’usaren eren de ballesta i els feien rodar amb el peu, i després foren substituïts pels “normals” o de llum. Amb ells feien redones les barres de fusta.

· La serra per serrar les barres a mesura

· La gúbia per fer adorns i diferències

· El puntacorrent, per fer el trenat del seient

· el fil per a fer els seients;

· unes tisores;

· una espàtula de fusta

· i, el més important, les pròpies mans per a fer el trenat dels seients

Construcció d’una cadira

El procés d’elaboració de les cadires és molt simple i manual, i les eines que s’utilitzen són molt simples com hem dit.

Antigament, el fil per al seient era la boga, per tant, el propi cadirer anava al riu a buscar-la i la deixava assecar durant un temps fins que s’hi podia treballar..

· El primer pas que s’ha de realitzar consisteix a tornejar la fusta de l’estructura en el torn.

· Després polien la fusta, cosa que abans feien manualment amb paper de vidre.

· A continuació es muntava i s’equilibrava la cadira, el darrer pas del procés abans de posar la boga del seient.

El treball de tornejar l’estructura de la cadira amb les formes corbes característiques i la decoració de diferents tipus es feia a mà. Aquesta part de feina requeria habilitat i molta cura en la manipulació de les eines.

Hi havia cadires de boga d’un color més fosc i d’altres de més clares, característica que té a veure amb l’assecatge de la boga. Si l’assecatge es feia a la intempèrie, la boga s’enfosquia, però si es feia a la foscor, en caixes, el resultat era tot el contrari, ja que la boga es feia més clara, gairebé blanca.

Les cadires de boga fosca eren més barates que les claretes.

El cadirer agafava la boga, l’estenia a terra i la humitejava amb una regadora per fer-la més flexible. Després agafava els brins de tres en tres i començava a trenar el fons de la cadira. Per fer un seient es tardaven dos o tres hores. Quan el trenat estava avançat, farcien el cul de la cadira amb trossos de boga, ajudant-se amb una espàtula de fusta acabada amb punxó.

El trenat es començava de dreta a esquerra. Primer es feia un quadrat de boga, cargolant i empalmant les tiges, alternant fulles primes i gruixudes. Cada quatre o cinc passades, es parava de trenar, se subjectava l’extrem amb una pinça i, amb la falca, s’ajuntava el trenat, i així progressivament fins acabar el treball.

EXPRESSIONS

Agafa cadira i seu a terra (Forma jocosa de convidar algú a seure)

Agafa't a la cadira! (Es diu a algú abans de donar-li una nova sorprenent)

Alçar el cul de la cadira (Alçar-se)

Apegar-se la cadira al cul [o Apretar el cul a la cadira] (Passar (algú) el temps seient, sense fer res)

Boga i bagassa, pel maig està grassa [boga = bova, planta aquàtica que serveix per  a fer seients de cadires / bagassa = prostituta] (El bon temps afavoreix la bona presència)

Calfar cadires [ o Estar de cadira [a un lloc] (Fer visites llargues, molestes)

Haver-hi per a llogar-hi cadires [o Poder-s'hi llogar-hi cadires o Ser per a llogar-hi cadires] (Expressió per a ponderar com és de curiosa, extraordinària, increïble, divertida, etc., una cosa)

Mes bufat que un cadirer [ o Porta un pet com un cadirer] (Molt borratxo)

No escalfar cadira [ o No escalfar cadira a casa seva] (Fer visites ràpides)

Quan hi ha una cadira buida, tots hi volen seure (Vol dir que tothom vol ser el primer a aprofitar una oportunitat)

Semblar que el cul no li cap damunt de la cadira (Es diu quan una persona no para massa temps en un lloc)

Suc de cadira (Feina d'estudiar, de pensar bé)

Tenir agulles a sa cadira (Estar assegut per força, però agitat de la impaciència o del temor)

Una casa sense foc és com una cadira sense cul (Resulta trista com quan falta algú en la família)

MALNOMS PRECEDITS DE “EL TIO” o “LA TIA”

Una costum molt típica de La Vall és l’ús de “El tio” i “La tia” com acompanyament dels malnoms.

Però qui és mereixedor de portar-ho: 

a) Si es tracta d'un individu especial, per la seua personalitat i ascendent en el poble. Molt freqüentment, inclús després de mort, entra en la mitologia local i se segueix introduint el seu malnom amb "el tio...la tia".

b) Si ens referim a la persona més vella, de la família que portà el malnom en qüestió. 

c) Quan els que parlen es refereixen a un individu que pertany a les generacions anteriors, o siga, a la dels seus pares o avis. 

d) Si ens referim a la més representativa de la família

Com hem escoltat, en un poble en el que hi havia l’ofici del cadirer i moltes famílies vivien d’aquesta pràctica. No podia faltar un malnom professional que li fera referència:

· Cadirer, El tio (fabricava cadires)

· Afaitagats La tia  (el seu marit era barber i es diu que en una ocasió va rasurar a un gat, pel que ella va adquirir aquest sobrenom  pejoratiu)

· Avellana El tio

· Bajoca, El tio (el seu avi li deia constantment: "estàs més verd que una bajoca!") 

El tio bajoca

· Bandera, El tio  (Quan va acabar la guerra carlista va pujar al campanar de l'església de l'Assumpció amb una bandera blanca, motiu suficent per a que quan va baixar li posaren bandera de malnom)

· Bienpaga, La tia

· Blanquejaor, El tio (es dedicava a blanquejar fil)

· Blavet, El tio (eren visibles molts capil·lars blaus per la cara i el nas)

· Blaveta, La tia (s'explica que sovint deia:"...la  roba  ben  neta,  sempre blaveta .. .”)

· Bolea, El tio (escolà de l'Assumpció, tenia el costum d'amenaçar els acoliquets amb un: "te pegaré una bolea!")

· Bollo, El tio (era gros i amb cara rabassuda)

· Bolo, El tio (l’avi treballava en una mina i quan arrencava una pedra grossa deia “bolo va!”)

· Boro, El tio (sobrenom que es va portar des de la mili, doncs havent-la complert en Melilla, pronunciava malament la paraula "moro", truncant-la per irregularitat en la direcció per la de "boro", i, amb el sobrenom es va quedar)

· Borretes, El tio

· Borriol, El tio (procedia de Borriol)

· Botifarra, La tia (fabricava embotit –botifarres-)

· Botifarro, El tio

· Braguetola, La tia

· Branquicas,  El tio  (era natural de Xóvar i portava llenya a la Vall. "ya te traeré branquicas!", deia, i d'aquesta manera se li va cridar)

· Bretón, El tio

· Bruteta, La tia

· Bunyol, El tio (procedia de Bunyol)

· Burra, El tio (s'explica que un dia va passar un “burro” amb el seu òrgan sexual dret i tots van riure en comentar el succés dient "aguaita quin burro!!", al que ell innocentment va contestar: "¡aixó no és un “burro”, és una “burra!! " i amb el malnom es va quedar)

· Burromatam, La tia (es diu que en una arrencada tragicòmica, es va posar als peus del ruc perquè el trepitgés perquè el seu marit no la volia: "burro, matam que Manuelet no em vol!!")

· Buscalios, El tio (era molt fanfarró, el que li portava més d'un problema)

· Cabota, El tio (tenia el cap gran)

· Cabra, El tio

· Cabreta, El tio (una vegada el van veure quan anava a enterrar una cabra que se li va morir)

· Cacariqui, El tio

· Cadenas, El tio

· Cagacamins, El tio

· Cagaeta, La tia

· Cagallonet, El tio

· Cagarrites, El tio

· Cague El tio

· Cairesa, La tia

· Callauet, El tio

· Calo, El tio (de Pascual o "pascualo")

· Camissetes, El tio (es dedicava al tèxtil)

· Canario, El tio (sempre anava xiulant pel carrer i ho feia molt bé)