dilluns, 7 de novembre de 2016

EL REBOST DE LA VALL (Programa 25)

El Cafè de Pipa
07-11-2016

CONTINGUT DEL PROGRAMA:
En el programa d'avui hem tornat a l'estructura habitual, recuperant la barretja de programes anteriors:
1.- El Bagul de les paraules oblidades. La carnera.
2.- Oficis ambulants desapareguts. El matalaper.
3.- Expressions de l'ofici del matalaper.
4.- Malnoms professionals (continuació).
5 Paraulotes de males intencions.
6.- Els carrers. Carrer de Benlliure (Antic carrer Z)
Podeu escoltar el programa en el següent enllaç:

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES
LA CARNERA
Recordeu aquest objecte? Ja no se’n veu cap. Tan sols algun que, tot polsós, resta oblidat per algun racó d’alguna casa vella dels avis o d’aquells que hi col·leccionen coses antigues. Però fa alguns anys, o prou segons es mire, era un utensili de cuina molt necessari i utilitzat.
Quan no es comptava amb els actuals sistemes frigorífics o ni tan sols amb l'energia elèctrica, la carnera era el sistema més utilitzat, igual que el rebost, per a la conservació dels aliments.
És una espècie de caixa de fusta i tela metàl·lica que serveix per guardar carn (durant uns dies, no molts) en un lloc fresc i al resguard de insectes i rosegadors. També altres aliments com podien ser els embotits, el peix, el formatge, els ous, la mantega, i fins i tot aliments ja preparats. Per accedir-hi es fa servir d’una xicoteta finestra que s’obri i tanca com una porteta. Estava normalment penjada en el rebost o en algun altre lloc de la casa on es mantinguera fresc.
La carnera i el colxo eren elements fonamentals del confort familiar a l’hora de mantenir frescos tant els aliments com l’aigua.
Com anècdota vos diré que l’any passat vaig tirar la que tenia després de molts any que la feia servir per posar els caragols i que malgrat les diferents reparacions ja no garantia que no s’escapessin els caragols, cosa que en una ocasió va ocórrer, i que en arribar a casa estaven pegats per les parets i racons.

OFICIS AMBULANTS DESAPAREGUTS
Matalasser/Matalafer/Matalaper (aquesta última forma és la que utilitzem al  poble de la Vall)
HISTÒRIA:
L'origen de l'ofici de matalasser es remunta al segle XIV, amb el sorgiment de l'especialització i l'aparició del gremi.
Els matalassers exercien l'ofici, com molts altres artesans tradicionals, de manera ambulant; anaven de casa en casa amb les seves escasses eines i muntaven en cada ocasió el seu improvisat taller al carrer, a les golfes o als corralsa de les cases.
Fins no fa gaire temps, a tots els pobles i ciutats hi havia un matalasser i, com en la majoria d'oficis, el coneixement es transmetia de generació en generació. A la Val d’Uixó hem tingut varis. El primer que hem ve a la memòria per ser el que he vist de xicotet a ma casa és David Pascual Teixidor, que amés a més era esquilador i heretà l’ofici de son pare David Pascual Salvador. Per tal d’anomenar d’altres he recorregut a l’article “l’ofici de matalafer, publicat per Josefina Serrano Vilar, professora i veïna de La Vall  i que llegiré textualment: “el Sr. Cadenas, del qual no recorde el nom, crec que era Vicent Ramon però la gent a qui he preguntat tampoc ho recorda. Però el que sí recorde be és que vivia per on està el Col·legi Cervantes. Un altre era el Sr. Julio el matalafer (tots el coneixíem així) que era família del senyor David i per això tenia també de cognom Pascual i García, i el més jove crec que era el Sr. Antonio Marco Bueso”.
L'ofici de matalaper és un ofici artesanal. El matalaper és el que fa els matalaps i els fa amb la llana de les ovelles.
Fins a l'arribada dels matalaps de materials sintètics, els més comuns en qualsevol casa eren els de llana. La llana d'aquests matalaps s’enduria amb l'ús durant mesos, i era necessari portar el matalp al matalaper per a què batolla-se la llana i desendurir-la per poder ser usat com el primer dia.

TÈCNICA
El treball del matalasser, un cop té la llana neta i cardada, es basa en confeccionar el matalàs que, bàsicament, consisteix en els següents passos:
Picar la llana: La llana s’ha d’estarrufar fent-la voleiar per extreure la pols, les impureses i els microbis, perquè quedi tova i neta.
Aquesta es pica amb dos bastons. L'han de picar bastant fort amb unes vares que solien ser de castanyer, codonyer o freixe (fan un soroll característic).
Tallar i assenyalar les teles: Les teles es tallen tenint en compte les mesures del somier o de la base on descansa el matalàs. També s'assenyalen els punts on aniran les vetes.
Fer els forats: Es fan uns forats aparellats i es posen uns ulls que permeten lligar unes vetes per evitar el desplaçament de la llana.
Repartir la llana i posar les vetes: Es col·loca i es reparteix uniformement la llana per tot el matalàs per després lligar les cintes que travessen el matalàs tant per sobre com per sota.
Cosir les teles i fer el rivet: Es cus i es tanca el matalàs amb el "punt amagat" per llavors, acabar el treball amb el rivet anglès.

PROCÉS
Per fer un matalàs primer cal arreglar la llana . Un cop aquesta està ben picada estén la tela, a dalt hi posa la llana que quedi ben esbarriada, ben repartida per tota la tela perquè no faci bonys. Aleshores la cobreix amb l'altra meitat de tela i l'ha de cosir per tot el voltant i ho fa amb una agulla molt gran i un fil molt gruixut. Hi han una sèrie de forats a la tela que coincideixen els de dalt amb els de baix i amb una altra agulla molt més llarga s'hi passa un cordó, o beta per fer la llaçada i això es fa perquè la llana no es bellugui dins del matalàs , després cusen les cantonades per tal de donar-li la forma definitiva.
El matalaper a part de fer-lo tenia de tant en tant de refer-los, això consistia en treure el farcit normalment al terrat, corral o fins i tot  a les portes de les cases i procedir a rentar la llana, un cop seca, esponjar-la amb les vares.
Un cop fet tot això es tornava a posar el farcit dins de la funda que s'aprofitava per rentar-la igual com ja s'havia fet amb la llana, es feien les lligades amb les vetes i ja estava a punt.

El matalàs es el que estava format per un sac o tela  que solia ser de ratlles a colors vermell  o blaves juntament amb blanques o bé de flors difuminades . El seu interior hi havia el farcit que podia ser principalment de llana però pels més pobres hi havia altres de  palla, miraguà, borra, coto, plomes, pellerofa d’espiga de dacsa (aquests s’anomenaven màrfegues).
La desaparició gradual dels matalaps de llana va suposar també la desaparició d’aquest ofici

Eines. En quant a les eines que emprava, eren poques i lleugeres, per tant fàcils de transportar. Normalment, dins d’un cabàs o d'una cartera, portava un coixinet pels genolls, dues agulles de cosir, un agulla de tres cantons o de "fer a l'anglesa", una agulla de passar veta, un didal de matalaper , un punxó, un rodet de fil de cànem, treneta de matalap, un llapis roig o blau de marcar, unes tisores i 2 bastons o garrots de fusta que solien ser de castanyer, per això que pesa poc però colpeja fort. O també de codonyer, d'un metre o poc més de llargs.

REFRANYS
Matalafer:
Faena de matalafer no llueix [o La faena del matalafer: voler i no poder]  ( Indica que hi han faenes que s'han de fer; però que no es reconeixen)
Fer i desfer, feina de matalasser (Es diu quan s'ha de tornar a fer una cosa varies voltes)

Matalàs/màrfega:
A mal llit, matalaf de ví (Es refereix a les persones aficionades a l'alcohol)
Alçar-se primer que la màrfega (Aixecar-se del llit molt dematí)
Anar amb la màrfega a rastrons (Portar la criatura una noia fadrina que ha caigut en falta)
Arrastrada de màrfega (Pensada inoportuna, desencertada)       
Eixir amb la màrfega arrastrant (Retreure coses importunament)          
El llit dur fa el cos dret (Generalment es recomana que el matalàs siga més dur que bla per tal que l’esquelet no es deforme)
Portar una màrfega (Ésser gandul)
Semblar una màrfega (Ésser molt gras)
Ser una màrfega sense punts (Anar molt mal vestit)        
Taparien pas el cul amb nou matalassos (Es diu d'una persona molt vana, molt satisfeta d'ella mateixa)
Una per tres, i a la màrfega! (Es diu referint-se als casaments fets de pressa, en què es suprimeixen dues de les amonestacions)

MALNOMS QUE TENE ORIGEN EN ELS OFICIS O PROFESSIONS
(Continuació)
Fideuer, Pepe el (fabricava fideus); 
Fiela, La (descendent del "fielo". El “fielo” era el representant del fielato, antiga institució dependent de l'autoritat corresponent, i encarregat de cobrar els anomenats drets de consum a l'entrada de la població als comerciants que venien al mercat. Els fielatos, també anomenats portalatges, eren cordons duaners que envoltaven les ciutats convertits en altres èpoques en suculents instruments fiscals); 
Figuerets, El tio (possible referència al productor de figues (més jove, més baixet o fill del tio Figuero);
Figuero, El/Figuera, La (possible referència al productor de figues); 
Fondero, El (era l'amo de la fonda); 
FornLoleta el  (tenia forn); 
Fornera, La; 
Fuster, El; 
Granerer, El (fabricava graneres);
Herbero, L’; 
HerberoPaco el (distribuïa i venia herba per als animals domèstics del corral); 
Hort, Pepe l' (era l'encarregat de tenir cura del famós hort d'Emper o "hort de Ramon Rabaza", antigament situat al nord de la població. (veure rabassa, la); 
Lechera, La; 
Leyland (conductor d'un camió d'aquesta famosa marca); 
Llimera, La tia - El tio llimero  (possible productor de llimes); 
Llimonaes,  Amparito  les  (tenia negoci de distribució i venda de begudes escumoses); 
MangraneroEl tio (possible productor de "mangranes"); 
Manyà (per tenir aquest ofici); 
Maquiniste, Fina el (el seu pare i ella reparaven màquines de cosir); 
MelenyaEl  tio  (deformació burleta de la paraula castellana "melena", ja que era perruquer d'ofici. Una altra versió és que quan anava al barber a tallar-se els cabells, deia en castellà: “Llevame esta melenya”); 
Meleros, Els (elaboraven mel); 
Melons, El tio (possible productor de melons); 
MenaorEl tio (tenia l'ofici de soguer. Sabut és que el menaor (habitualment un xiquet) era l'encarregat de moure la roda a la filosa o màquina de filar); 
MenaoraLa tia (era la filla del "tio menaor"); 
Mestre, Pepe el; 
Miserenobis, El tio (era organista de la parròquia de l'Assumpció); 
Moliner, El/Molinera, La; 
Mullaor, El tio (era barber i untava (mullava) generosament amb sabó la cara dels clients per afaitar-los),
Musica, Carmen la de (era professora de música); 
Navajera, La tia; 
Ninyol, Pascualet de (ninyol era la denominació donada a un tipus de fil molt utilitzat en la fabricació d'espardenyes i aparegut a principis del segle XX. Pascual va ser el patriarca d'una família dedicada des de llavors a la indústria del calçat); 
Notari, Manolo el; 
ObrerPaquito l';
Oficial, Pilar de l'; 
Olivero, El (amb el carro venien olives pels pobles de la comarca); 
Ollera, Concheta la  (tenia industria terrissera); 
Ollera, L’; Olleres,
Les; Oueres (venien ous); 
Paeller, El tio - Paellera, La tia (els seus avis eren hongaresos i d’ofici llanterners. Es dedicaven a arreglar paelles), 
Pandoy (la seva àvia venia d’Aragó i es va instal lar al poble com fornera. Tenia el costum de dir: "amb diners, o sense diners, “pan doy"); 
Panyero, El  (venia teles i draps), 
Pastes, Paco  (regentava negoci de pastisseria); 

PARAULOTES
Males intencions
Bandoler (Qui va d'una banda a l'altra ociosament o fent més mal que bé)
Beata (Dona que fingeix religiositat i per altra banda fa males obres)
Bord (Vivaç i maliciós; que fa dolenteries pròpies d'infants o que fan més gràcia que perjudici)
Bruixa (Dona dolenta, de mala intenció o de conducta sospitosa.)
Cabró -ona (Persona que actua amb mala intenció i que molesta o perjudica altres amb les seves feines o males passades.)
Cabronàs  (Persona que actua amb mala intenció i que molesta o perjudica altres amb les seves feines o males passades.)
Cabronet  (Persona que actua amb mala intenció i que molesta o perjudica altres amb les seves feines o males passades.)
Calavera (Home amant de la gresca i irresponsable)
Canalla (Home vil, d'ínfima vàlua moral)
Criminal (Cruel)
Dimoni (Persona entremaliada, revoltosa i atrevida, especialment un nen, o astuta, sagaç, o malvada o de molt mal geni)
Energumen Persona furiosa, violenta o que té males maneres)
Esgarrat -ada (Persona de mala conducta o de mal cap, que obra malament)
Fals (S'aplica a la persona que mostra uns sentiments o una disposició per a alguna cosa que no sent en realitat)
Reconsagrat -ada (Persona que obra amb molta maldat o que fa mal amb les seves accions, sentiments o instints de manera voluntària)
Salvatge (Persona que comet actes cruels i inhumans)

Filibuster -era (Subjecte cruel que no es compadeix dels treballs d'un altre)
Gentalla (Gent dolenta o baixa, menyspreable)
Indesitjable (Persona menyspreable que es considera indigne de tracte)
Judes (Home traïdor)
Mala pècora (Persona dolenta o extremadament estúpida, que amb les seves obres perjudica els altres)
Mala pell (Mala persona)
Mala persona (Que fa el mal o pensa malament)
Malànima (Persona de mals sentiments)
Maleït -eita (Persona la intenció és perjudicar o fer mal a algú)
Malnascut-uda (Mala persona, indesitjable)
Malparit -ida (Persona que es desenvolupa amb males intencions)
Malvat -ada (Que obra amb molta maldat o que fa mal amb les seves accions, sentiments o instints de manera voluntària)
Mamó  (Persona menyspreable)
Mosqueta morta (Persona aparentment feble o tímida, però que sempre s'aprofita de la situació actuant amb hipocresia i malícia)
Rastrer -era (Persona mesquina i roí que es val de qualsevol mitjà per aconseguir el que vol)
Rata de claveguera (Persona menyspreable que es considera indigne de tracte)
Rata pudenta (Persona menyspreable que es considera indigne de tracte)
Roí -ïna (Persona malvada que no té qualitats morals positives)
Sangonera (Persona que viu o s'enriqueix a despeses d'altri, exhaurint-ne els béns, els recursos; negoci o altra cosa que absorbeix grans cabals)
Tronera (Persona de conducta moralment desarreglada)

 ELS CARRERS
Anteriorment
La Republica/ 36-39
Franquisme
Actual
Calle de la Zeta
(S. XVIII)
Calle de la Zeta
Calle Benlliure (1954)
Carrer de Benlliure
Es troba situada entre els carrers del Carme i l'Assumpció. La seva extensió s'acosta als cents cinquanta metres i la seva amplada pot arribar als set metres escassos.
Comença en l'esment carrer del Carme i el seu recorregut és interromput, a la part dreta, per la plaça de J. Sebastián Elcano, abans Figuera, petita placeta amb unes poques edificacions.
Aquest carrer, antigament es denominava de la "Zeta", darrera lletra de l'alfabet castellà. Potser això sigui com a caprici d'alguns dels regidors que componien el Consistori allà pel segle XVIII. L'origen de la mateixa, és a dir els seus inicis puguin molt bé remuntar-se a mitjan segle XVII quan els diferents poblats que constituïen la Vall d'Uixó, es van integrar en el nucli urbà que configurava el poble de baix. Aquest nom va romandre immòbil fins que en l'any 1954, la Comissió encarregada de revisar les titulacions de les diverses vies públiques que componien el casc urbà, va trobar un tant incongruent i mancat de justificatiu històric la denominació de la via . Per això, va acordar denominar-la en endavant "carrer de Benlliure".
Veritablement considero que aquest nom a seques, es presta a diverses interpretacions, ja que van existir diversos artistes amb el cognom de Benlliure que van aconseguir justa fama amb les seves obres. Benlliure, cognom que pot fer referència a aquesta família d'artistes pare, quatre germans i un nét (fill de Josep) valencians: Juan Antonio Benlliure i Tomas (1832 - 1906) -el pare, va ser marí, pintor i decorador, Blas Benlliure (1852 - 1936), pintor i decorador. José Benlliure (1855 - 1937), pintor. Juan Antonio Benlliure (1860 - 1930), pintor. Mariano Benlliure (1862 - 1947), escultor. Peppino Benlliure (1884 - 1916), pintor (fill de José).
Però el més popular i considerat de tots va ser Mariano Benlliure Gil, escultor de reconeguda celebritat i un dels més distingits representants de l'art contemporani espanyol i a la seva memòria, va ser dedicada aquest carrer que portem a col·lació, avui
D. Mariano Benlliure i Gil va néixer al Grau de València el 8 de setembre de 1862 i morí en 9 de novembre de 1947. Fill de família humil, des dels seus primers anys va ajudar als seus pares juntament amb els seus germans José i Juan Antonio. Les seves primeres obres van ser figuretes modelades en cera. En 1871, es va traslladar a Madrid per perfeccionar els seus estudis revelant-se en l'Exposició de Belles Arts el 1876 amb el grup en cera "Agafada d'un picador" i dos anys més tard, la figura eqüestre d'Alfons XII.
Després, en el transcurs dels anys, va modelar diverses estàtues entre les que es van distingir la del General Martínez Campos i una altra dedicada al pintor D. Francisco Goya i Lucientes. Totes elles van augmentar en alt grau la seva fama i el seu prestigi. Com a pintor també va produir gran nombre d'aquarel·les i brillants notes de color, mestratge i habilitat manual. En aquells dies va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.
A principis de segle va continuar la seva tasca artística modelant "L'estocada de la tarda", grup escultòric dedicat al llavors matador de bous Machaquito. Anys més tard, en sobrevenir el règim republicà i la Croada, es va mantenir gairebé inactiu i només va viure per lamentar les desgràcies de la seva Pàtria. Un dia abans de la seva mort va deixar acabada la qual seria la seva última obra titulada "L'entrada de Jesús a Jerusalem", Entre els molts càrrecs que va ostentar figuraven els següents: Director de Belles Arts, Acadèmic de la Real de Sant Fernando i va pertànyer també a diverses Acadèmies d'altres països.
Com afirmem anteriorment, possiblement hagués estat més natural i correcte que la titulació de l'antic carrer de la "Zeta", es denominés del "Escultor Benlliure", per establir la necessària diferència amb els altres artistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada