dijous, 2 de juny de 2016

EL REBOST DE LA VALL (programa 8)

EL CAFÈ DE PIPA
02/06/2016

Programa 8: 
Avui hem encetat dos sessions noves: Els renecs i paraulotes i El ball de carrers, referit al nostres carrers i els canvis soferts al llarg de la seva vida. 

Podeu escoltar-ho en aquest enllaç:
http://www.ivoox.com/cafe-pipa-dijous-2-juny-2016-audios-mp3_rf_11757467_1.html


El contingut del programa ho teniu a continuació:


BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

Braser.- Recipient de metall, dins el qual posen brases per escalfar una habitació.

Recorde a les dones, perquè sempre eren elles, generalment les més majors, que a la tarda preparaven a les portes de les seves cases el braser. Les recorde intentant amb un tros de cartró a manera de ventall, que el foc calés i es formessin les brases. Perquè no es consumeixi ràpidament es cobreix la brasa, una vegada que s'ha encès una mica en la superfície, amb una capa de cendra, amb l'objecte de preservar-lo del contacte amb l'aire. Per a tal fi s’utilitzava una paleta construïda amb una barra de metall que s'eixampla en un extrem, i que servia també per remoure el braser. Quan el sol ja no lluïa tan fort i les temperatures baixaven més, elles recollien el seu braser i el ficaven a casa.El plat del braser s’acostumava a protegir amb una mena de tapa de filferro que tenia dues utilitats, per un cantó deixava passar la calor del braser i per l’altre protegia les faldilles de la taula i també protegia de que els peus i les sabates no s’enduguessin una cremada inoportuna.Al voltant de la "taula camilla", amb la seva faldilla, el braser es convertia en el centre del "univers". Era com l'actual pantalla de TV, tot girava a l'hivern entorn d'ell. Les famílies gaudien de la seva agradable caloreta en amor i companya. El braser "escoltava" tot el que els "grans" havien de comptar, guardava secrets familiars, somnis infantils i jocs de taula.

REFRANYS
Al gener tanca la porta i encén el braser
Braser que no dóna calor, per a què el vull jo?
De nit, focs i brasers lluny d'allí on tu ets
Pel gener de dia al sol i de vespre al braser



RENECS I PARAULOTES

RENEC. Mot o locució indecorosa o de maledicció. Quan questes paraules van contra la divinitat, contra Déu o els sants, passa a convertir-se en blasfema.El renec, no és més que una medicina natural per rebaixar la ràbia i l’angoixa interiors. I funciona.

PARAULOTA. Una paraulota o paraula gruixuda, és un mot que hom considera indecorós, groller, o incorrecte.Aleshores, tota exclamació grollera o pejorativa que no atenta contra la divinitat ni invoca els mals esperits queda classificada dins la categoria de les paraules lletges o paraulotes

Generalment s'utilitzen en el llenguatge groller expressions sobre allò que en la societat és sagrat (religió, família) o sobre allò que es consideri tabú (sexe, parts del cos, escatologia) o bé expressions que exacerbin descripcions personals (insults).
Els renecs en el llenguatge amb els animalsM'ha semblat interessant situar els renecs en aquest tipus de comunicació perquè pot ser una situació on el renec és molt freqüent, en els llauradors.El «llenguatge» amb els animals és un codi no lingüístic. Està fet de sons i algunes paraules.Les informacions - ordres que el llaurador transmet al cavall són les d'engegar, anar de pressa, a la dreta, a l'esquerra, amunt, avall...en determinades circumstàncies (i això és molt important). Però sempre és més important el to en que es diu la mateixa paraula. Si un llaurador diu al haca—Vine ací en un to afirmatiu, la mula no es mourà del lloc; en canvi, l’haca farà el que li diuen si la frase va acompanyada d'un to adequat.I aquí es on intervenen els renecs. Vegem uns exemples:—Si a la primera ordre l'animal no camina, cal insistir una altra vegada; aleshores cal un renec:-- Arri Me cago en Déu-- Camina Me cago en l'hòstiaÉs impossible reproduir l'entonació que és la gràcia d'aqueixes frases.—Si l'animal no creu, o si llaurant pastura una herba, aleshores se l'insulta perquè no treballa:— Alça el cap, mala puta, me cago en l'hòstia— Quan el llaurador es troba en una situació difícil per a l'animal o cal que vagi llençat per pujar amb empenta, convé reforçar l'ordre amb renecs:— Tirali, la mare que et va parir; arri, Botoadéu.El renec funciona en aquests casos, també com l'alliberament de l'emprenyament per la feina del llaurador.
Una anècdota ho explica prou bé. Anava una vegada en carro d’un poble a l’altre un llaurador i un capellà. Després d'un bon tros de camí, el capellà veient que no arribaria a hora es va queixar que anaven molt poc a poc.El llaurador li va contestar que sí hagués anat ell sol, ja hi serien.—Faci, faci, com si jo no hi fos— li va dir el capellà.El llaurador va començar a renegar i l’haca es va posar al pas. Aviat arribaren al lloc.

RENECS

Exclamacions
Botoadéu! 
Botoaredéu
Botons!
Collins!
Colló!
Collons!
Cristina puta!
Dimoni!, 
Dimonis!
Hòstia!
Hòstia consagrada (divina, puta)
Merda / Una merda
Ondi
Òndia
Ostres
Puta divina
Puta d'oros
Puta miseria
Recollons
Redell
Redena
Redéu 
Redimonis


PARAULOTES
Beneitot. Curt d’entenimet, babau, poc de seny...
Albercoc (Beneitot, mancat del bon ús de la raó, poc-seny, irreflexiu)
Apardalat (Que està sempre com distret del que cal fer)
Atontat (Que està babau, atordit o no s'assabenta del que passa)
Bajoca (Beneitot, persona de poc seny)
Bonyigo (Persona de poca capacitat)
Cap de carabassa/ Carabassa/ Carabassot  (Tenir poca llestesa mental)
Cap de fusta (Ser curt d'enteniment i caparrut)
Cap de meló (Cap buit)
Cap de pardals (Tenir moltes il·lusions, poca reflexió)
Cap de soca  (Persona curta d'enteniment )
Cap de suro/Tros de suro (Persona curta d'enteniment ) 
Encantat-ada (Badoc, curt d'enteniment)
Enfavat (Babau, innocent)
Grillat-ada (Que té trastornades les facultats mentals)
Mec-meca (Bovo, beneitot)
Neula (Persona mancat o escàs d'enteniment o raó)
Sabatot (Persona beneitota, curta d'enteniment)
Tocat del bolet  (Persona que ha perdut la raó o té pertorbades les facultats mentals)
Tros de carn batejada (Persona sense enteniment o caràcter)
Xalat-ada (Tocat del cap, una mica boig)
Panoli (Beneitó, home curt d'enteniment, excessivament ingenu o ignorant)
Poca-substància (Persona que té poc seny i actua de manera esbojarrada o insensata)
Sonat-ada (Boig, tocat del cervell)
Tarambana (Persona que es comporta de manera esbojarrada o amb poca sensatesa)
Tocacampanes (Persona lleugera d'enteniment, ximpleta o mancada de formalitat)
Tocat de l'ala (Persona que ha perdut la raó o té pertorbades les facultats mentals)
Trapatroles (Persona eixelebrada, que obra sense reflexió)
Tronat-ada (Persona que ha perdut el judici)



CARRERS DE LA VALL
EL BALL DE CARRERS
Amb aquest títol no vaig a fer referència de les berbenes populars que es feien antigament a La Vall d’Uixó. Vaig a referir-me a eixa obsessió de les Corporacions Municipals, en mans de polítics, que han estat canviant la nomenclatura dels nostres carrers i places en funcions de criteris partidistes.
Al llarg de la història la societat ha tingut la necessitat d'utilitzar sistemes de referència per orientar-se en els llocs en què ha viscut. Des de l'Edat Mitjana, els veïns triaven noms significatius de la zona on estava situat el carrer.
La majoria feien referència al que la caracteritzava: una construcció rellevant com una església (carrer l’Església) o institució pública (Plaça de l’Ajuntament), o per les comunicacions (Carrer Moncofa),  o també era normal que el lloc o plaça acabessin tenint el nom de l'ofici que predominés en ella (Plaça dels ferrers). El que no era normal, era que aparegués en el nomenclàtor dels llocs el nom de persones.
Fins a 1850 les autoritats no intervenen a l'hora de posar nom als carrers. A partir del 1850, l'Estat sol·licita els plànols de les poblacions i els ajuntaments es veuen obligats a intervenir a l'hora de donar nom als carrers.
Llavors es posen noms de personatges il·lustres. També es posen noms de sants.
Durant els segle XIX  i XX hi han molts canvis polítics, els que governen veuen que una forma de donar publicitat al seu partit és donar nom als carrers amb personatges de la seva ideologia.
A Espanya els més rellevants han estat a partir de 1869 amb l’inici del Sexeni Revolucionari; els canvis de 1931 amb l’arribada de la II República on nombrosos carrers i places van canviar la seva denominació, suprimint noms fàcilment associables a la monarquia, o persones de marc significat reaccionari per altres que evoquessin persones, "herois", entitats i successos més acords, des d'un punt de vista polític, amb la nova realitat; els iniciats desprès de l’alçament de 1936 i que acabaren amb la formació de l’estat franquista a partir de l’any 1936 on es produeixin nombrosos i espontanis canvis toponímics en la llista de carrers i places eliminat tot vestigi restaurant els seus,
Després de la victòria de l'exèrcit de Franco i la fi de la guerra el 1939 el nom de les principals carrers de totes les poblacions va canviar. La nova situació distingia entre bons i dolents espanyols, entre traïdors i salvadors. Per tant, la construcció del nou estat estaria acompanyada d'una tasca de neteja sense precedents. El règim va dur a terme la reforma més radical del nomenclàtor convertit en un instrument de legitimació política. "España", "Generalísimo Franco", "General Primo de Rivera" i "18 de julio" van passar a copar les principals carrers de pobles i ciutats. Al carrer es projectava el poder, i per això, es realitzava una jerarquia: a major importància de la figura que es vulgui recordar o venerar, li corresponia una via pública més important.
I, finalment, els que es van viure després de la restauració de la democràcia a finals dels anys setanta del segle XX.
Lògicament, La Vall d’Uixó també va patir aquesta circumstància.
En l'actualitat, el nom dels carrers el posa el ple municipal i ho fa a través de les propostes de la Comissió de Carrers i de nomenclatura. La comissió estudia unes propostes i les presenta al ple perquè siguin votades.

Començaré en un carrer que ha resistit a les diferents convulsions polítiques.

Anteriorment
(14/6/1926)
República i Franquisme
Actual
Prolongació San Cristóbal
Castelló y Tàrrega
Castelló y Tàrrega
Castelló y Tàrrega

I perquè han respectat aquest nom?
Si fem una repassada a la seva biografia ho entendrem.
José Castelló i Tàrrega va néixer l'any 1864.
Era fill d'uns humils espardenyers d'aquesta localitat. 
Des dels seus primers anys, portat de la seva afició a l'estudi, es va mostrar reticent a seguir l'ofici dels seus pares, preferint fer-se mestre d'escola. La va exercir molt poc temps, preferia ser periodista i va començar en el seminari local "CLAR I NET", que va fundar en 1885.
Un dia decideix anar-se’n a Castelló. Allí va fundar "El Liberal", diari que va tenir molt curta vida. Eren aquells anys de principis de segle, molt agitats políticament. El senyor Castelló i Tàrrega, actuava amb certa independència i quan publicava al "Heraldo de Castelló", ho feia amb caràcter independent. Més tard agafa la seva direcció, sent el portaveu de la política liberal de la província, mentre un altre diari castellonenc, "La Província Nova", defensava els postulats conservadors.
L'any 1922, el Govern liberal del Marquès d'Alhucemas, fent justícia als seus mèrits rellevants, el va nomenar governador civil de Toledo.
El 9 de març de 1926, gràcies a les seves gestió, La Vall d’Uixó aconseguí la categoria de ciutat i el 14 de juny de 1926, l’Ajuntament celebra uns actes d’agraïment als que va assistir i presidits pel governador civil, don Joan Barco i l'alcalde senyor Joaquín París García es va descobrir una làpida commemorativa a la seva casa natalícia i canviar el nom del carrer prolongació de Sant Cristóbal, pel de Castelló i Tàrrega.
Va morir als 73 anys en la primavera de l’any 1937, en plena guerra civil.
  
I un que ha sofert les diferents convulsions polítiques:

Plaza de los Forques
(S. XVIII)
Plaza de la Fuente de los Cuatro Chorros (hasta 1876)
Plaza Constitución de 1876
Plaça de La República
(1931)
Plaza de la Fuente de los Cuatro Chorros (1939)
Plaza del 18 de Julio
(1954)
Plaça dels Xorros

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada