EL REBOST DE LA VALL (programa 15)

EL CAFÈ DE PIPA

11/08/2016

El seu contingut és el següent:

      * El bagul de les paraules oblidades: Paraules genuïnes de La Vall d’Uixó (bodí-ina; antemós-osa i aixamo).

      * Tradicions desaparegudes. L'estiu del pobre

      * Carrers vallers: Plaça Francisco Peñarroja i Plaça del Centre)

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

Paraules genuïnes de La Vall d’Uixó

Si bé, d’aquest bagul solc treure aquelles paraules que ja no s’escolten gaire, avui trac tres paraules que són genuïnes del nostre poble, es a dir que són d’us exclusiu de La Vall d’Uixó, que només es diu aquí i que per sort encara es senten, i crec que no deuríem de deixar d’utilitzar i que sé que almenys una d’elles, Vicent, forma part del teu vocabulari valler i a la que li tens molta estima. Estic referint-me a: Bodí-ina. Les altres dos són, antemós-osa i axiamo.

Doncs parlem-ne d’elles. La primera:

Bodí-ina.- 
Origen.-Bodí ve d'un borrianenc que va vindre a la Vall de cognom "bodí", com a que era molt fisgueta es deia "pareixes bodí" referint-se a la persona i després ja ha passat a dir`-se "eres un bodí". Des de llavors, a la Vall d’Uixó no hi han curiosos, ni indiscrets, ni tafaners, ni xafarders, tampoc manifassers. En el nostre poble la intimitat o la indiscreció que se sap d'una persona s'explica i s'escampa a través d'una persona bodina. El bodí-a ho vol saber tot, es fica per tot arreu sense demanar permís, té una curiositat irrefrenable.

A més d'aquest adjectiu d'ús quotidià, en tenim el corresponent verb: bodinejar, és a dir, tenir curiositat, procurar assabentar-se d'alguna informació, especialment d'assumptes i qüestions de la vida privada dels altres.

A més d’aquesta paraula de caràcter localista, ja que només hi ha bodins i bodines que bodinegen a la Vall d'Uixó, com hem dit al principi, no és l'única paraula viva genuïna del nostre poble. 

En tenim més exemples:

Antemós-osa. Quan al voltant nostre tenim a eixa persona pesada, molesta que no para mai i no sabem com treure'ns-la de damunt li diem que és un antemós-osa.

I la tercera de la llista és:

Aixamo, L’origen d’aquesta paraula cal buscar-la en la frase Ecce homo, que en llatí significa «Heus ací l’home»; va ser la frase que va dir Ponç Pilat per a presentar a Jesús després de ser flagel·lat i coronat amb espines. i que els vallers i valleres per deformació la diem com aixamo. La utilitzen dins de l’expressió “estàs fet un axiamo” per referir-nos a una persona que està malferida.

Aquestes paraules formarien par de tot un grup d’altres que vendrien a determinar el caràcter o el comportament de les persones del nostre poble. Farem un repàs d’aquelles que són més generalitzades: però no per això deixen de perdre interès, ja que amb to despectiu formen part del nostra parla diària.

Sinònims de bodí 

Bullanga (Persona tafanera, que s'interessa per assumptes aliens a ella).

Cutxapander (Manifasser, que es vol ficar en tots els assumptes sense tenir-ne necessitat ).

Embolicaor-ora (Que té el costum d'enredar les coses donant explicacions innecessàries o enganyoses).

Enredaor (Que té el costum d'embolicar les coses donant explicacions innecessàries o enganyoses).

Mangoner (Persona que acostuma a ficar-se en assumptes que no li afecten i en els quals ningú li ha demanat que participi).

Manifasser (Persona que acostuma a ficar-se en assumptes que no li afecten i en els quals ningú li ha demanat que participi).

Saberut-uda (Persona que acostuma a ficar-se en assumptes que no li afecten i en els quals ningú li ha demanat que participi).

Tafaner-era (Persona que desitja saber o esbrinar alguna cosa; que inquireix el que no hauria de importar).

Xafarder-a (Persona que és aficionada a fer comentaris negatius i indiscrets)

Sinònims d'Antemós-osa 

Cataplasma (Persona feixuga, que molesta).

Consagrat (Que molesta o emprenya).

Corcó (Persona molesta, enutjosa i inoportuna).

Enze (Provocador; persona o cosa que incita o provoca a fer alguna cosa).

Impertinent (Persona que molesta amb exigències i peticions).

Insuportable (Persona que és molesta o difícil de suportar).

Mosca collonera (Persona pesada, molesta o inoportuna).

Murga (Persona que molesta).

Pallissa (Persona que és excessivament pesada i molesta).

Paparra (Persona massa insistent i pesada, de la qual és difícil lliurar).

Pelma (Persona pesada, sobretot per la seva xerrameca).

Pena (Persona malvolent, que procura turmentar o molestar les altres)

Pesat-ada (Persona que és latosa, molesta o difícil de suportar).

Plasta (Persona que cansa o molesta per ser molt pesada).

Plom (Persona pesada i molesta).

Poll (Persona que és latosa, molesta o difícil de suportar).

Provocador-ora (Persona incitadora que produeix cert estat o sentiment).

Punyetero-era (Que molesta perquè és fatigós, o perillós, o enganyador, etc).

Repel·lent (Persona que resulta impertinent per la seva afectació o perquè creu saber-ho tot).

Repelós-osa (Persona que molesta o s'enfada sovint per coses poc importants).

Toca collons (Persona que molesta o fastigueja).

Tocapilotes (Persona que molesta o fastigueja).

Ull de poll (Persona que causa molèstia o enuig)

TRADICIONS DESAPAREGUDES

ESTIU DEL POBRE. Per celebrar les festes de l'Assumpció i Sant Roc, la gent de La Vall d'Uixó es desplaçava durant uns dies als Serradals dels pobles de Moncofa, Xilxes, Casablanca o els seus termes. El més típic d'aquesta celebració era la preparació, ja que s'estava pensant tot l'any amb "l’Agost", que era el qualificatiu o nom pel qual es coneixia i en aquesta data no existia diferències entre les classes socials, tots els celebraven de la mateixa manera. Eren les festes que més es divertia la joventut i en la que més escenes còmiques es vivien.

Les “comilones” eren el punt principal de la festa. Era corrent durant l'any sentir dir el marit a la seva esposa.

-- "Xiqueta, per al diumenge mata aquest pollastre".

I ella irada li contestava:

--"Etàs tu bo, aquest m'ho guardo per la Mare de Déu d'Agost, o és que no vols portar-nos a la platja?".

Davant aquest argument tan convincent callava, i amb un silenci, assentia. Així estaven tot l'any criant pollastres, gallines, conills, per devorar-les en aquesta data, sempre que la Mare de Déu els donés salut i no sorgissin desgràcies a la família i arribat el dia poder anar de cap a la mar.

Ah¡ però el més curiós era la eixida. Per no patir els rigors del sol s’havia d’eixir de bon matí i per a això, el marit es passava la nit d’abans arreglant el carro i el cavall que havia de transportar persones i efectes, mentre la dona i les filles preparaven tot el necessari per condimentar el menjar, estris de menjar, dormir, lavabo, etc., és a dir, una casa en miniatura.

En arribant l'alba s'acomodaven el millor que podien al carro per al viatge llarg i penós entre sots i altres i a la mar !, amb alegria i potser fins i tot amb una mica d'orgull, volent donar enveja a d'altres que ni això podien tenir, encara que després, si se'ls preguntava d'on venien haguessin de contestar: ¡de la mar !, cansats, mòlts, afònics, prometent no tornar més perquè era un turment, tot i que l'any següent no es recordaven de les fatigues, quedant només en el record grat del bo i tornaven a repetir la campanya.

Sortia el carro i cavall engalanat amb tot preparat i al "Serradal" i sota una figuera preparaven el campament; es descarregava el carro, es definien les zones del que havia de ser la cuina, dormitori, cambra de bany, etc ,. L'home preparava el foc, es esquarterava el pollastre i es cuinava la rica paella amb tots els seus ingredients.

De repent, tot d'una, el xiquet que se li ocorria banyar-se i els pares davant el temor que pogués ofegar-se anaven amb ell, li lligaven amb una corda i fins li posaven suros perquè no corregués cap perill.

Més tard presenciaven el sermó del “tio Pallardó”, un valencià bromista i amb enginy que feia les delícies del públic Així passaven la veprada. A continuació a sopar i després d'entonar uns càntics al llit; però la pau no imperava, apareixia el turment d'una nit d'Agost, sota d'una figuera en què el raucar de les granotes, les picades dels mosquits i les veus bullangueres dels tranuitadors impedien agafar el son, penedint-se de no estar a casa.

De sobte un soroll estrany es percep, preguntant-se els uns als altres que seria.

Oh res!, serà un rata, i llavors tots moguts com per un ressort, i en particular les dones, s'armava la escaramussa general i s'aixecaven espantadissos i ja no s'adormia en tota la nit, passant-la cantant, disfressant-se, representant funcions improvisades i així es divertien en aquelles festes de agost, un dia i un altre dia repetint les mateixes escenes, fins que arribava el moment de tornar a casa cansats i fatigats; però com hem dit, un cop passades les molèsties sorgien novament els plans per a l'estiueig de l'agost de l'any que ve.

CARRERS VALLERS

Anteriorment	La Republica/ 36-39	Franquisme	Actual
Plaça del Rosario	Plaça Francisco Peñarroja Martínez (8/11/1920)	Plaça Francisco Peñarroja	Plaça Francisco Peñarroja

Tots de segur que coneixeu a Francisco Peñarroja. M’he estic referint al compositor de l’himne a la Vall.

Naix en 1868 a la plaça del Rosario nº 3, que actualment porta el seu nom, en una família de filadors, molt modesta i laboriosa (Francisco Peñarroja Llobet i Magdalena Martínez Rebollar).

El capellà de la Parròquia de l'Àngel, veient que el xiquet es desenvolupava molt clar i estudiós i observant en el mateix certes vocacions sacerdotals, quan era acòlit, va proposar a la mare que el seu fill estudiés la carrera sacerdotal.

Peñarroja va cursar els estudis eclesiàstics al seminari de Tortosa (Tarragona), la seva passió per la música va quedar manifesta després de ser nomenat organista i mestre de capella a Tortosa i amb posterioritat a Cabanes i Onda (Castelló). Paral·lelament rep classes per correspondència d'harmonia i composició pel mestre Salvador Giner.

En els primers anys del present segle don Francisco fou anomenat director de la romeria per visitar al Summe Pontífex Pius X i al capdavant dels seus pelegrins i en presència del Cardenal Benlloch i del Papa, va cantar un trisagi sent felicitat pels dos.

Va servir de capellà i director de la música al Col·legi del Patriarca a València des dels 37 anys i se sap de la seva participació en el III Congrés de Música Religiosa celebrat a Barcelona cap a 1912. També va treballar com a professor d'Harmonia i Composició en el Conservatori de València. Entre les seves publicacions destaca el seu llibre titulat "Programa de nocions d'harmonia: teòric i pràctic", publicat a Casa Dotesio el 1914 i que es conserva en l'actualitat a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

Va ser compositor d'innombrables obres de música sacra, entre elles: misses, motets, salms a diverses veus i composicions per a orgue, la majoria de les quals es conserven a l'arxiu musical del Col·legi del Corpus Christi de València.

Director-instructor de la Banda de La Vall "La Filharmònica Centre Vallense".

Se li coneix per ser un gran difusor i admirador de l'obra de Richard Wagner, i entre les composicions que poden escoltar-se es troba l'Himne a la Vall d'Uixò amb lletra de Leonardo Mingarro.

L'any 1911, el poble i les autoritats de Vall d'Uxó li van retre un càlid homenatge d'admiració i afecte. Per assistir personalment als actes que es van celebrar en el seu honor va arribar de València l'Orquestra del Col·legi del Patriarca i enmig de la plaça del centre, abarrotada de públic i en presència de les nostres primeres autoritats, va dirigir el Parsifal que cantaven diversos cors integrats per tres-centes veus. També es va estrenar "L'Himne a la Vall".

Va morir el 20 d'octubre de 1920 a una edat mitjana (54 anys).

L'Ajuntament de la nostra ciutat, va acordar per unanimitat el 8 de novembre de 1920 retolar la plaça del Rosario amb el nom de fill il·lustre, Mn. D. Francisco Peñarroja Martínez. I a la façana de la casa núm 3, en què va néixer l'insigne compositor vallenc, es va col·locar la làpida commemorativa de l'acord.

Per acabar parlarem d’una plaça que ha sofert els convulsions polítiques d’Espanya.

Anteriorment	La Republica/ 36-39	Franquisme	Actual
Plaza del Centro	Plaza Emilio Castelar (1899)	Plaza del Caudillo (1/4/1940)	Plaça del Centre

A partir del segle XIX (1860), el poble de d’alt i el poble de Baix, així com tots els ravals del seu voltant, es van aglutinar i es va conformar una plaça central, nomenant-la Plaza del Centro, on també es va traslladar l’Ajuntament situat aleshores en la Plaza de la Fuente de los Cuatro Chorros, abans Plaça de les Forques, posteriorment de la Constitució de 1876, durant el franquisme Plaza 18 de Julio i actualment Plaça dels Xorros, a l’edifici actual.

L’any 1899 durant la República i amb motiu de la mort del seu President, Emilio Castelar i Ripoll, un polític i escriptor espanyol que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. L’Ajuntament de La Vall decidí retolar la Plaza del Centro por la de Plaza Emilio Castelar. Nom que es mantingué fins que amb l’arribada del franquisme, el nou ajuntament constituït, en sessió de 1 d’abril de 1940, data de la commemoració de primer aniversari de la finalització de la Guerra Civil, retirà l’anterior nom pel de Plaza del Caudillo.

Amb l’arribada de la democràcia i en constituir-se el nou Ajuntament, fruit de les primeres eleccions democràtiques, es canvià per l’actual Plaça del Centre recuperant el seu nom primer.