EL REBOST DE LA VALL (Programa 5_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0

PROGRAMA 5_2ª TEMPORADA

(28-02-2018)

EL REFRANYER DE MARÇ

Ja tenim ahí al març, el tercer mes de l'any del calendari gregorià.

Com a curiositat us diré que març, déu de la guerra, era el primer mes de l'any del calendari romà. Va ser a partir de la reorganització dels mesos feta l'any 153 aC que va passar del primer al tercer mes de l'any. Els dos mesos de la cua del calendari romà van saltar a ocupar els actuals gener i febrer.

A grans trets podem dir que és un mes molt important per als conreus, la flora i la fauna comencen a despertar-se després d'uns mesos d'activitat biològica sota mínims.

Un mes amb temps variable que du les primeres calors i les olors de primavera.

Març no té bona fama dins el catàleg de dites i refranys populars. El temps insegur i marejat provoca efectes negatius a la salut.

També es considera un mes de contrast tèrmic i una mica boig pel que fa al temps. Un mes de poc refiar.

Escolteu una xicoteta mostra.

La clàssica dita:

· Març marçot, mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot. (Fa referència als canvis meteorològics que experimenta el final del mes de març, amb una bonança inusual i inesperada, que acostuma a venir seguida d’una altra tongada de mal temps, abans d’arribar a la primavera.)

El temps d'un dia prediu com serà el mes, ho podeu comprovar en aquest:

· El que pel març fa el dia 3 fa tota la resta del mes.

Mes de poc fiar:

· Març habitual, un dia bo i un dia mal.

Dos de contrast tèrmic:

· Sol de març porta refredats.

· Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Versions d'una mateixa dita, amb predicció:

· Març ventós i abril plujós

· Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

· Març ventós i abril plujós, fan ser el pagès orgullós.

Dos de natura:

· Quan pel març trona, l'ametlla és bona.

· Quan l'oreneta no ve pel març, l'hivern és llarg.

Dites de salut:

· El sol de març dóna cop al cap.

· El sol de març, pigues i barbs.

· Els cadarns de març fan mal de curar.

Acostuma a ser un mes ventós:

· Març marçot ronca fins que és mort.

· Vent marçal, fort temporal.

Dites de temps insegur i mals auguris:

· El març té trenta-un dies i tres-centes fesomies.

· El març marceja i l'abril bogeja.

· Cada gelada al mes de març, una pedregada al maig.

· Boira de març, aigua segura i la mar moguda.

· Aigua de març, herba als sembrats.

A final de mes podeu fer una valoració de si les dites han resultat bones o no.

Però març també és un mes de commemoracions, celebracions i esdeveniments.

El març ens porta la primavera (el dimarts 20 de març, concretament a les 16:15 hores), el dia Internacional de la Dona (8 de març), les Falles, la Setmana Santa (25març – 2 d’abril ) i el canvi d'hora de l'estiu el darrer diumenge de mes (A la matinada del de dissabte 24 març al diumenge 25 març).

Moltes són els refranys, dites i expressions de les que podríem anomenar però nomes vull recordar d'algunes de les que fem servir, cada vegada menys sovint, i que tenen relació amb la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua.

El recent viatge fet a Terra Santa i les caminates d’aquí cap allà seguint la vida de Jesús hem va portar a la memòria aquell que dia “Anar de Herodes a Pilats”

Doncs bé, per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana.

La Setmana Santa ha canviat molt des de fa mig segle. Algunes dels costums dels anys 50 han desaparegut. Segur que als joves de 30, fins i tot als de 40 anys, li sonarà a xinès si els parlem de la butlla. No heu sentit a les vostres mares i àvies parlar-ne?

Fins als anys seixanta s'anava a casa del senyor rector a comprar la butlla.

Aquesta tenia els seus inicis en la Quaresma´

La Quaresma és un període de temps, de prop de set setmanes, comprés entre l’endemà de l’enterrament del Carnestoltes, el Dimecres de Cendra, i es perllonga fins al fosquet del Dijous Sant, just abans de la missa In Coena Domini. (llatí: en el sopar del Senyor), durant el qual l’Església Catòlica té ordenats dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert.

No es podia menjar carn ni brou de carn durant els 40 dies de la Quaresma ni durant tots els divendres de l'any perquè desobeir era pecat mortal. Però si tu treies la Butlla de carn, quedaves exempt d'aquesta prohibició, amb excepció del Dimecres de Cendra i el Divendres Sant.

Es expedia un document a nom de la persona que adquiria la butlla. Valien des de pocs cèntims fins a una pesseta abans de la guerra i després, de 5 a 25 pessetes, segons unes categories. La majoria preferien abstenir-se de la carn perquè de fet l'economia d'aquells temps no permetia menjar-ne gaire.

El document estava signat ni més ni menys que pel Papa de Roma que era el que concedia la llicència per poder menjar carn.

Els divendres de quaresma el menú a la majoria de les llars consistia en menjar escudella amb bacallà.

Set setmanes de Quaresma

Només n'hem pogut menjar

Arengades rovellades

Sardines i bacallà

És clar que als rics els donava igual aquesta prohibició doncs podien permetre prendre bons peixos i mariscs com a substituts de la carn en aquests dies prohibits. Sempre hi ha hagut classes.

El pagament de la Butlla va ser abolit el 1966 per Pau VI després del Concili Vaticà II, canviant-les normes d'abstinència a tal com les coneixem avui dia.

D’aquí venen les expressions:

· Tindre butlla o

· Tindre butlla de ferro (Tenir amples facultats per obrar, sense miratge al prejudici que s'ocasiona als altres. Gaudir dels privilegis o tracte preferent. Fer la seva voluntat).

Una altra dita ens diu:

· No ser res de l'altre dijous.

Té que veure amb l’abstinència dels divendres de Quaresma i Setmana Santa. Això va fer que, aquells que s'ho podien permetre, el dia anterior (dijous) mengessin opíparament.

Això era molt comú en el Dijous Sant, ja que l'endemà no només havia de realitzar-se la abstinència sinó que també s'havia de fer dejuni de qualsevol aliment (estar tot el Divendres Sant sense menjar, a excepció de petites porcions de dolços que li aportessin energia.

Però no tots els dijous podien realitzar-se un banquet de exquisideses, havent-hi alguns dijous al que el menú no era molt més abundant o saborós que altres. D'aquí que sorgís l'expressió 'No ser res de l'altre dijous', en no haver diferència entre un i altre dia.

Però no sols era aquesta l’única restricció.

Antany la Setmana Santa era un període especialment exposat a les restriccions. Això es devia com hem dit a certs dogmes imposats per l'Església catòlica però també -i sobretot- a certes creences populars relacionades amb diversos aspectes de la vida quotidiana.

Avui podem recordar amb curiositat i observar que molts d'aquests mites han desaparegut i alguns subsisteixen d'alguna manera (encara que siguin per mitjà de contes insòlits o anècdotes divertides).

Per exemple tampoc:

· Assistien a cap espectacle profà (balls, teatres, etc.),

· Els joves no anaven de nits pel poble.

· Es considerava irreverent jugar a cartes o el dominó des del Dimecres de Cendra fins a Pasqua, especialment el Divendres Sant, tampoc ballar, saltar, dir grolleries, cosir, planxar, prendre alcohol i netejar la casa perquè simplement:

      o "Escombrar el terra era escombrar la cara de Crist i

      o saltar era colpejar-lo"

· Abstinència carnal: la por de tenir relacions era immens ja que es considerava que un podia quedar unit per sempre. La solució era resar per eliminar els mals pensaments. Per aquest motiu, se celebren pocs matrimonis per Setmana Santa.

· No renyar als xiquets i xiquetes: es considerava que calia emprar el llenguatge més suau possible amb els menuts a causa de que la "la ira crida al diable".

· No vestir-se de vermell: el vermell era al·lusiu al diable per això era convenient evitar-ho en les dates de setmana santa.

· Abstenir-se de sortir a les 3 de la tarda el Divendres Sant: a les 3 moria precisament Jesucrist i sortir a aquesta hora era exposar-se a la seva enuig i la fúria del cel.

· No treballar en els dies sants: aquest era el mite més estimat i el que se segueix aplicant amb més freqüència. Els dies de setmana santa eren considerats dies de recolliment i treballar durant aquest període era un pecat.

Un altre costum ja desapareguda consistia a cobrir totes les imatges de les esglésies amb uns draps morats romanent tapats mentre durava la Quaresma.

Relacionats amb la Quaresma hi ha un grapat de refranys. Ací en teniu una mostra:

· Això és més llarg que la Quaresma, en al·lusió a una cosa que dura molt.

· La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres. (Atès que a els rics, pagant, podien "burlar" les dues coses).

· Per als pobres tot l’any és Quaresma (Qui és pobre es veu sempre privat de les bones coses.)

· Anar més escorregut que un esmolet en Quaresma.

· Acabada la Quaresma, acabat el bacallà (Es diu referint-se a coses que depenen d'altres, i que s'acaben en acabar-se aquestes)

· Ara no puc fumar, estic fent una quaresma

· Bacallà, que som quaresma (Convé callar)

· Fins la quaresma és curta per qui està endeutat

· La Quaresma té un delit: que en sopar ves-te'n al llit (Significa que per la Quaresma ja comença a fer la vetllada molt curta)

· Quaresma passada fam acabada

· Qui dejunà el primer i el darrer, no es morí en tota la Quaresma (Es diu perquè hi ha dijuni el primer dia de Quaresma i el darrer dia, que és el Dissabte Sant)

I entrem en la Setmana santa que comença:

El Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. D’aquí ens bé la dita de:

· Dur [algú] amb rams i palmes (Tenir-li moltes atencions, tractar-lo amb extraordinari mirament, fent-li moltes festes)

I ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que

· Han fet Pasqua abans del Ram; per analogia, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.

També es sol dir allò de:

· El Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans (Segons la tradició, el Diumenge de Rams és el dia ideal per estrenar una peça nova. Aquesta premissa, estableix que l'estrenar-la aquest dia, tindrem sort tot l'any).

I entrem en les dades senyalades

Després de l’últim sopar, que commemorem el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós:

· Bes de Judes amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos.

Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com:

· Ser més fals que Judes.

· Ser un Judes

· Ser més dolent que Judes

· Ser fals o mentir com l'ànima de Judes

Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tan és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang -d’aquí que, en fer un gran esforç:

· Suem sang i aigua.

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va:

· Estripar les vestidures” com a mostra d’indignació -idèntic significat té avui aquesta expressió.

Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà Ponç Pilat, confiats que el condemnaria a mort.

Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el féu remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que era ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat -d’aquest episodi tenim les expressions:

· Anar d’Anàs a Caifàs o

· Anar d’Herodes a Pilat, equivalents a “anar d’ací i allà”. O anar de mal a pitjor.

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs -d’on tenim:

· Barrabassada per a una acció insensata.

· Ser la pell d'en Barrabàs: Ser una mala peça. Ser entremeliat, o dolent.

L’aïrada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou als seus súbdits exclamant en llatí:

· Ecce homo! (“heus aquí l’home!”).

La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui, d’una persona d’aspecte llastimós diem:

· Sembla un eccehomo

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió:

· Rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari -del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll una creu amb la inscripció INRI, acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió:

· Per a més inri equival a greuge. Indica que una cosa empitjora una situació que ja és roïna.

Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera,

· Un autèntic calvari

· Passar pel carrer ( o camí) de l'Amargura patir molt i durant molt de temps.

Un personatge en la vida de Jesús va ser Maria Magdalena que apareix en diversos passatges plorant: quan mor el seu germà Lasar, quan és executat Crist i en moltes altres ocasions en què es penedeix dels seus pecats, ja que cal recordar que va ser rescatada per Jesús de la prostitució. D’aquí l’expressió:

· Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment

En un moment del seu recorregut es va obligar a un home que venia d’una granja, Simó de Cirena a portar la creu de Jesús i d’aquí ve:

· Ajudar a portar la creu (a algú) (Compartir les penes, els treballs, etc.)

Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals:

· Donar creu (ser pesat)

· Portar la creu: patir

· Fer-se’n creus (no acabar-s’ho de creure),

· Fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o

· Quina creu! (quina molèstia!).

· Crucificar algú (Fer patir, física o moralment, a una persona)

Es tal el sofriment que va patir Jesucrist des de l'última sopar fins a la seva resurrecció i que inclouen, entre altres coses, tortures i caigudes, així com ser despullat de les seves robes que són varies les expressions que al·ludeixen a aquests sofriments:

· Estar fet un Crist

· Posar-se com un Crist

· Posar a algú com un Crist

Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir:

· Va ser deixat de la mà de Déu.

I arribem a la resurrecció de Jesús. El dissabte Sant o de Gloria commemora el moment de la resurrecció del Messies i l’ascensió al cel.

Jesús, ja ressuscitat, va convidar a Tomàs, que no podia creure que fos veritat, a ficar la mà a la nafra que tenia al costat. Des d’aleshores tenim l’expressió:

· Posar el dit a la nafra: Suposa assenyalar o insistir sobre alguna cosa de manera que el dolor o la preocupació augmenten.

Però també és l’alegria que provocà entre els seus seguidors la seva resurrecció ja que suposava entre altres coses l’alçament de l’abstinència.

· Al toc de glòria cansalada a l'olla

Altres expressions són:

· Fer dissabte de gloria (L'expressió ve a dir la tradició de fer aquest dia neteja general de les cases com a fidel reflex de la neteja interior que suposava complir del precepte pasqual de "confessar i combregar per Pasqua Florida". Per tal d'aconseguir també la purificació de la casa i les quadres del bestiar i l'allunyament dels mals esperits, es realitzaven aspersions en diferents dependències amb l'aigua beneïda que es solia repartir a la vetlla pasqual.)

O les que utilitzem per relacionar-ho amb el cel:

· Déu el tingui a la gloria (Es diu piadosament en anomenar una persona difunta)

· Que en gloria estiga! (Fórmula de respecte amb què s'acompanya el nom d'una persona difunta).

No confondre amb l’expressió:

· Estar en la gloria (directament amb el lloc que s'utilitza en la religió per referir-se al cel / més enllà, on hi ha Déu o van a parar les ànimes) Ja que el seu verdader significat ve de La glòria, un sistema de calefacció utilitzat des de l'Edat Mitjana a Castella i ideat pels romans. Es tractava d'una caldera / llar que solia instal·lar-se en l'exterior de l'habitatge i el tir de la xemeneia no era vertical, sinó que passava horitzontalment per sota del fred sòl, fent que la superfície estigués calenta (un cop travessava totes les nits el fum sortia vertical i de manera convencional).

Quan en el fred hivern s'encenia la caldera i s'escalfava l'estada era alguna cosa realment complaent, de manera que el fet d'estar en aquell lloc va donar pas a l'expressió 'estar a la glòria' com a sinònim d'estar molt a gust i / o feliç en un lloc.

I amb la resurrecció ve l’arribada de la Pasqua que es reflecteix en expressions, totes de connotacions positives:

· Fer cara de Pasqua” (Revelar satisfacció) o

· Estar més content que una Pasqua. (Sentir una gran alegria, estar molt content)

· Anar mudat com unes pasqües (Molt ven vestit)

· Ser dolç com les coques de Pasqua.

Per contra diem:

· Pensar en la mona de Pasqua: 'Estar molt distret'

També es pot:

· Fer la pasqua a algú: Fastiguejar.

Però la part més pragmàtica del refranyer avisa que:

· ‘Pasqua i Nadal, s’esperen amb alegria i passen com un altre dia’

i recorda que:

· Cada dia no és Pasqua en el sentit que no sempre ens afavoreix la sort o que no hem de pretendre fer cada dia grans negocis.

· Parlem d’ous, que ara ve Pasqua es fa servir per proposar humorísticament que es canviï de conversa perquè no convé continuar amb la que es portava

· Ocórrer de Pasqües a Rams: Ocórrer molt de tant en tant

· Tindre cara de Pasqua i fets de Divendres Sant: Ser hipòcrita

I si volem tancar un assumpte o I no en volem parlar més! Passem a un altre tema. Diem:

· I santes pasqües

Expressions al voltant de les manifestacions religioses que es realitzen duran la Setmana Santa.

Per últim parlarem d’altres expressions que tenen a veure en les diferents manifestacions religioses que cada any l’Església Catòlica realitza per commemorar la Passió de Jesús.

Durant els dies centrals d'aquest període litúrgic (del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció) abans es convocava als feligresos a acudir als sants oficis a través de les matraques, donat que no es podien tocar les campanes, la qual cosa es convertia en ensordidor, molest i repetitiu.

Era tal el soroll i resultava tan desagradable que la matraca es va convertir en sinònim d'alguna cosa molesta i emprenyament, encunyant l'expressió:

· Donar la matraca (per referir-se a aquelles persones pesades i insistents en alguna cosa i que acaba cansant-nos i fins i tot traient-nos de les nostres caselles).

Era tal el passó que portaven aquests instruments que no debades sentim l’expressió:

· Estar fet una matraca (Estar molt deteriorat físicament).

I per suposat hi havia que anar a confessar-se

A partir del Dimecres de Centra i durant la Quaresma, sobretot els diumenges o per Sant Josep, era obligat fer el compliment pasqual, precepte religiós que manava als fidels anar a combregar i confessar-se una vegada, com a mínim, durant l'any. S'aprofitava el temps de Quaresma per acomplir aquest precepte, sobretot els homes. D'això se'n deia:

· Anar a fer creu.

· Anar de carxofa a carxofa (confessar-se una sola vegada a l'any: per la Quaresma, que és el temps de les carxofes).

Una tradició són les processons i d’elles també hem heretat expressions com:

· Semblar una processó (Expressió que usa la imatge de les processons que es fan per Setmana Santa per designar un lloc molt concorregut, amb molta gent)

· La Processó va per dins (Moltes són les ocasions en què una processó no s'ha pogut realitzar pels carrers de la població per inclemències meteorològiques, cosa que comprenia i omplia de tristesa a tots els membres de la confraria. Per tal motiu aquesta processó es va acabar donant voltes per l'interior o claustre dels convents i temples religiosos on es guardaven les imatges. Aquest acte, que solia ser de gran pena per als processionaris que participaven en l'acte i que portaven tot l'any esperant l’arribada d'aquell dia, és el que va donar origen a l'expressió "La processó va per dins" amb la qual s'indica aquest que a pesar d'estar passant per un mal moment el dissimula i no exterioritza el dolor).

· Endavant les atxes (s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats).

· Tonto de capirot (El capirot és el cap en forma de cucurucho invertit que porten sobre la cap els natzarens. Abans de ser usat pels penitents que van passar a les processons de Setmana Santa, el capirot l’ usava la Santa Inquisició per col·locar-lo (a manera d'escarni públic) a la capçalera a tot aquell que acusava d'algun delicte, pecat o heretgia. Això va provocar que el populacho faci burla del rei, anomenant-lo entre altres coses 'tonto'.

Una altra tradició eren

Els “monuments” de Setmana Santa

De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments. És l’altar especial, ostensiblement adornat amb un sagrari o tabernacle, que es munta a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant.

L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors, també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”.

La tradició pietosa de visitar “monuments”

La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. En les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies”. “La gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta”.

Doncs també hi ha una expressió que en diu:

· Mentre Nostre Senyor és al Monument, no canta cap ocell (Un exemple del silenci regnant en aquestes dates de la mort de Jesús.