EL REBOST DE LA VALL (Programa 3_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0(13-12-2017)

EL REFRANYER DE NADAL

Per Santa Llúcia, un pas de puça

Entre les dites i refranys més recurrents a principi del cicle festiu nadalenc hi ha el que fa referència al 13 de desembre (dia de Santa Llúcia). Aquest, connectat amb d’altres del mateix sentit, fa referència al moment de l’any i a un petit augment de la durada del dia: “per Santa Llúcia, un pas de puça”. El dubte, però, és clar. Per quina raó s’utilitza aquesta frase que significa que el dia creix quan, en canvi, per la diada de Santa Llúcia el dia encara disminueix?, ja que fins al solstici d'hivern, el 21 de desembre, o més ben dit l'endemà, no es fa realitat el que la frase enuncia.

Què ha succeït, doncs? Els nostres avis, no hi veien bé?

Cal explicar que el refrany és força antic i recull l'experiència pràctica –com ho fan bona part de tots ells– i d'observació dels nostres avantpassats, per als quals el solstici d'hivern en el calendari astronòmic s'esqueia dos dies abans de Santa Llúcia, o sia, l'11 de desembre. Com pot ser això?, ens preguntarem. L'explicació és ben senzilla.

L'home ha volgut fixar sempre el pas del temps per tal de regular la seva vida, la seva feina..., i poc a poc, amb els segles, cada cop ha anat millorant aquest còmput. Un dels calendaris que més vigència ha tingut en el món occidental –per no dir Europa– ha estat l'anomenat «julià», en honor a qui fou el seu impulsor, Juli Cèsar. Però aquest calendari va anar produint, amb el pas dels anys, un considerable distanciament entre el calendari astronòmic i l'oficial, de fins a deu dies, que no es corregí fins al 1582, quan entrà en vigor el calendari «gregorià», que encara avui utilitzem, fruit de la reforma impulsada pel papa Gregori XIII.

El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que

A més, aquest refrany, cal dir-ho, el podem trobar acompanyat de tota una tirallonga de refranys encadenats, que fan referència a aquest progressiu allargament de les hores de llum. El més escoltat és aquest:

«Per Santa Llúcia, un pas de puça;

per Nadal, un pas de pardal;

i per Reis, ase és qui no ho coneix»,

tot i que encara en podem trobar alguna versió més llarga que fa un bon repàs a tot el cicle de festes del començament de l'hivern:

      «Per Santa Llúcia, un pas de puça;

per Nadal, un pas de pardal;

per Sant Esteve, un pas de llebre;

per Ninou, un pas de bou;

per Reis, un pas d'anyell;

per Sant Antoni, un pas de dimoni.»

I si després d'haver escoltat tot això sobre refranys referents a aquesta festa, encara us voleu fer l'orni, no teniu més que exclamar: «Com si em diguessis Llúcia», que no vol dir altra cosa que «no ho entenc» o «no sé de què –o de qui– em parles».

Clar que no podem acabar aquest apartat sense desitjar-vos un «Santa Llúcia us conservi la vista i la claredat!», fent referència tant a les malalties per a les quals s'invoca la seva protecció, com a l'enteniment i al bon judici –ben mancats en els nostres dies.

EL REBOST

Paraules valleres que no tenen traducció al castellà

DESFICI.- Moltes vegades diem: estic desficiós, i no sé com traduir aquest concepte. Un terme que segons el Diccionari Normatiu Valencià significa:

Agitació causada per un mal físic o moral.

Per a mi és una agitació inquieta, un “run-run” de no saber per on tirar. Designa una sensació poc concreta . Es tracta d'una barreja entre angoixa, avorriment i malestar, psicològic, i de vegades, gairebé físic.

És la sensació de no estar a gust enlloc, de voler fer alguna cosa i no saber què, i al mateix temps no tenir ganes de res. Estar impacient.

“El malalt ha passat la nit molt desficiós”.

Però normalment els vallers el gasten en eixos moments que estem a casa, avorrits, sense cap pla, matant les hores. 

El més paregut en castellà seria “desazón o desasosiego”, però no és el mateix.

MALÍCIA: És una mena de ràbia que et fot i una paraula que tot i tindre traducció, nosaltres li donem un altre sentit a la “malicia” castellana. Tindre malícia a algú, en aquest cas és més paregut a mania.

Jo el que vull és que siguin feliços, no els tinc cap malicia.

Quan diem: tenir malícia (a algú)  Tenir-li mala voluntat.

A més a més d’aquest sentit, malícia té altres significats semblants:

·  coneixença del mal (És un xicot sense malícia);

·  propensió a pensar mal (No sap què és malícia);

·  destresa a fer el mal (Un engany fet amb molta malícia);

·  picardia, murrieria (Un somriure amb una ombra de malícia).

ANTEMA: Per exemple: ” Quina antema de tio” o ” me dona molta antema” Fa referència a un sentiment de ràbia dirigit cap a algú, però sense odi.

Ser un antemós. Quan al voltant nostre tenim a eixa persona pesada, molesta que no para mai i no sabem com treure'ns-la de damunt li diem que és un antemós-osa. Impertinent. “Para ja, antemós!”

COENTOR: Quan sentim la paraula coent ens ve enseguida el significat de picor o coentor “escozor”, per exemple picor als ulls. O si mengem un coentet.

Però aquí a la Vall l’emprem moltes vegades per referir-nos a gent que gasta molts diners en roba i no sap combinar-la. Que t’etiqueten de coent és el pitjor que et pot passar. És el superlatiu de la vulgaritat, del mal gust, la màxima expressió de la falta de criteri, el voler aparentar sense ser.  “Mira que coenta va!”

Objectes que abans eren imprescindibles

EL DAVANTAL

Per a la majoria de les persones es tracta d'una peça de cuina avorrida o fins i tot ridícula que molt pocs estan disposats a utilitzar; però, el davantal solia ser més important del que et podries imaginar.

Antigament, era una peça indispensable per la mestressa de casa de qualsevol família.

L'ús principal del típic davantal de l’àvia era el de protegir la peça que vestien en aquest moment a causa de que només es tenia uns quants vestits i era menys dolorós i molt més fàcil rentar els humils davantals que els vestits.

Però a més d'això, també s'utilitzaven per a moltes altres coses.

· Eren increïblement útils a la cuina, s'utilitzaven com manyoples per agafar els recipients encara calents del forn sense haver d'estar amb un drap de cuina sempre a mà.

· Eren perfectes per eixugar les llàgrimes dels més menuts de la casa i en algunes ocasions, fins i tot eren utilitzats per netejar algun que altre nas i orella bruta.

·  Des del galliner, el davantal s'utilitzava per portar els ous fins a la cuina.

· Quan venia algú de visita, l'infravalorat tros de tela es convertia en el lloc perfecte perquè s'amaguessin els xiquets més tímids, i quan feia fred, les nostres àvies els feien servir per protegir-nos els braços.

· Les branquetes amb les que s'encenien les estufes de llenya també eren transportades en aquelles peces tan útils. I després, agitat sobre el foc, feia de ventall.

· També van netejar i van assecar moltes fronts plenes de suor després de passar tot el dia al costat dels fogons.

· Des del hort van portar tot tipus de verdures fins a la cuina. Durant la tardor el davantal era utilitzat per a transportar les pomes que havien caigut dels arbres.

· Quan algú arribava inesperadament, era sorprenent la rapidesa amb que el vell davantal podia treure la pols dels mobles.

· L'àvia també ho feia servir per col·locar a la finestra la coca acabada de sortir del forn, perquè es refredés.

· Gairebé tots tenien butxaques, així també servien per a guardar les claus, el mocador o el moneder.

· El color i model va ser canviant amb el temps, al principi gairebé tots eren negres i sense pitrera, mes tard van ser canviant a colors i formes diferents.

Passaran molt anys, abans que sigui inventada una peça que reemplaci al vell davantal que tan útil els va ser a les nostres àvies en el seu moment i que faci tantes funcions. En l'actualitat s'ha modificat molt el seu disseny i fins i tot a moltes llars s'ha deixat d'usar aquesta peça, donant pas al xandall.

Expressions valleres plenes de vida, espontaneïtat divertida i certa saviesa natural.

Actualment tot sembla pasteuritzat, artificial, plastificat, com de laboratori. Potser som ja una espècie de laboratori, com les gallines.

M'explique. La gent jove no ho heu viscut massa (o potser no gens) però quan jo era un xiquet i encara un adolescent, el meu entorn era relativament rural i el valencià que aleshores se sentia era molt més espontani, lliure, natural i rialler que el que sentim ara.

Era d'una expressivitat genial, transida d'una llibertat interior que ara la veu desubstanciadora i martelladora de les TVs ha deteriorat com tantes altres coses.

Em fa l'efecte que la pressió de les TV i dels castellanoparlants ha fet que els valencianoparlants ens reprimim i no parlem d'una manera esplaiada, sinó com a la defensiva i en tensió, i això ens ha tret naturalitat i expressions "de soca".

El context rural dels 60 era ignorant i sovint primari, idiota i mesquí, però alhora graciós, espontani, natural, càlid, entranyable.

Uns exemples:

· Les discussions entre xiquets i encara entre adolescents, tenien una sèrie de retafiles de respostes i contrarespostes ritmades segurament ensenyades i aconsellades per avies, mares i ties.

Per ex.:

* Tinc set.

o   Pixa i beu al gallet

o   Pixa i beuràs calentet

*  Tinc fred.

o   Arrima't a la paret i tira't un pet

*  Tinc calor

o   Arrima't al ponedor (o al comedor).

*  Tinc fam.

o   Pega un bram.

*  Vas a on?

o   A on caga Ramon.

*  Mentira.

o   Cadira.

o   Agarra un cagalló i estira!

*  Vols friduixes?

o   Què són friduixes?

o   Lo que tinc entre les cuixes.

*  Vols morrondons?

o   Què són morrondons?

o   Lo que tinc en els collons.

*  Vols minse?

o   Què és minse?

o   Catorze burros i tu quinze.

*  Tu saps lo que és pena?

o   Què?

o   Carregar pes en l'esquena.

*  Quan algú diu "entonces", li ixes al davant i li dius:

o   Els collons m'espolses.

*  Mira quina taca,

o   alça petaca! (al temps que li toques la barbeta)

*  En vols un?

o   De què?

o   De cagalló com el puny.

*  De veres, de veres?

o   De veres, com si menjares peres i les cagares senceres.

*  Quin número va després del 20?

o   El 30.

o   Qui no caga rebenta.

*  Vint i vint, quant fan?/

o   Quaranta./

o   Quan ton pare pixa ta mare canta.

*  Que farem?

o   Foc o fugirem.

*  Què fem?

o   De la palla fem

*  Quina manera de patir

o   Patir? “Pa” tir el que li pegaren a Kennedy.

*  Què

o   Conca en cafè

*  A vegades...

o   Els bous peguen cabotades

*  Cada cosa al seu temps

o   I els naps a l’Advent

o   I les figues a l’agost

*  Quina hora és?

o   L’hora d’ahir a estes hores i un dia més

*  Ja vorem...

o   Que diuen els cegos

*  Què passa?

o   Un burro per la plaça

*  I tu que mires

o   Els pets que te tires

*  I tu que vols?

o   Merda amb caragols

*  Allí què portes?

o   I a tu què t'importe?

o    La camisa que tu portes!

o    Més bonica que la teua, que tu no en portes!

*  No em dóna la gana!

o   Toca la campana!

o   Mitja p'a tu i mitja p'a la teua germana!

*  Bona nit!

o   Totes les puces p’al teu llit!

o   I la més grossa p’al teu melic!

*  On està la mare?/

o   Se l’emportada un frare.

*  On estàs?/

o   Darrere del nas

*  Parle jo o passa un carro?

*  Xé, on vas?/

o   A fer-los vindre.

*  Qué hi ha de postres?/

o   El cul que m'amostres.

*  Endevina, endevinalla que té el rei dins la bragueta:

o   dos bales i una escopeta

*  Per on passa el tren?/

o   Per la via./

o   Morros de porc que jo ja ho sabia

o   Bobo, que ja ho sabia!!!

*  Per on passa l'avió?/

o   Pel cel./

o   Calla, bobo, que ja ho sé!!!

*  La lluna té gallerufa/

o   Qué ès gallerufa?/

o   Tres pets i una llufa.

*  A l’eixir te calfaran!

o   Qui?

o   La formigueta del camí!

*  Salut

o   I força al canut

· Les expressions de confiança entre gent adulta, com la mala llet dels carreters dient a algú (amb falta de respecte):

*  "Tu, cara-d'hòstia!" (redona, blanca, pulcra).

O el més tranquil:

*  "Ei, caracollons, afanya't!".

Hi ha més “cares”:

*  “cara(de)fogassa” (ampla, redona),

*  “cara de beniteta” (amb molles no massa grans).

O també

*  “papada de canonge”.

· Més expressions de confiança:

*  “Allà vas, cabàs!” (Es diu de les accions fetes impetuosament, irreflexivament, i que no poden ser parades una vegada s'han iniciat).

*   "Tu voràs,

*  ja t'apanyaràs, (és cosa teua)

*  jo ja t'he avisat!". (Bé ho farem com tu diu, anirem; però després no hem digues que no t’he avisat)

*    “P’a cagar-se i no torcar-se”, (Volem dir que una situació donada és molt sorprenent i inesperat)

*  “és massa p’a la carabassa”. (Expressió usada per indicar que allò que parlem considerem que, o bé és excessiu per a nosaltres tant física com intel·lectualment, o bé és inacceptable per a la nostra manera de pensar, o simplement ens sembla inadmissible)

*    “Tira!, no t’acalores!”

*  I això com se diu?

o   Ai, ho tinc a la punta de la llengua, però ara no me ve…

· Una cosa que no val res (gran decepció):

* “Una merda empaquetada!”,

*  “una caguerada en floretes!”.

· Algú amb sòlids prejudicis o que no veu les coses és un

*  “merda a l’ull”.

· Els noms “naturals” de fruits i animals per als aparells sexuals:

*  pardal, xufa, piu, peliu, figa, cacau, moniato, castanyes, ous, carxofa, petxina, clòtxina…

· La meva àvia engronxant-nos:

*  “Una, dos i tres, panxa, cul i sès!”.

· Cantant

*  “La Xata melenguera / huit, nou, deu / com és tan fina? Trico-trico-tri / Com és tan fina?…” ballant movent la cintura.

· O l’altra

*  “la meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer / de la figuera i la parra / i de la flor del taronger” per fer-nos dormir.

· Els insults també “naturals”

*  “Borinot!”

*  “Animal de séquia!”,

*  “Carabassa!”,

*  “Moniato!”,

*  “és una figa-flor”,

*  “està afigat”…

*  O “grillat”

*  “faverol” o “Afavat” (de “fava”, és a dir “apardalat”, “afigat”):

*  “Tararot”.

· Noms per a dir neci.

*  “Fer el borinot” (fer l’idiota).

*  “Li falta un bull (per rematar)”.

*   “Unes ties cacaueres” o “ravaleres” (enredradores i cridaneres),

*  “la güela matussera!” (que fa desficacis i embolics). 

*   “Mèndul”: apardalat, que li la peguen.

*   -No me la pegaràs tu a mi!

*   O: Hi has, coca! (per parlar), que és com dir t’ha eixit el tret per la culata.

· Les veïnes:

*  Ara sí que me l’ha pegada, esta!

*  Té unes raons d’agüela (=àvia), és a dir, molt cavil·lades i poc d’esperar per a la seva edat i poca experiència.

· Ma mare:

*  Quines eixides té! (eixides = respostes curioses, pintoresques o enginyoses, com “sorties” en francès).

· O ma tia:

*  Afanya’t mustio-l’ou!

· Les comares:

*  Això, en un punt està fet.

· Jugant a la baralla:

*  “Has fet garrama!” (trampa).

· De matinet, les pescateres amb un carret venent el peix:

* Xiqueeeteees!, que el duc (o el tinc) fresquet! Maaabres! Pagell! Sardina fresca, gambes!...".

· Algunes paraules curioses:

*  “Miquinòria”, alguna cosa insignificant o menyspreable.

*  “Arreu”: Es gent molt arreu (de qualsevol manera). Ho tira i ho té tot arreu (escampat).

*  Espiritat: anar de qualsevol manera, com possès per un mal esperit.

* Despitralat: Amb el pit a l’aire.

*  Despenjollat: li cauen els penjolls, les molles de carn flàccida.

*  Desbotifarrat: esventrat

*  Abotifarrat: embotit.

*  “Una fotracada de”, equival al principatí “fotimer”: un munt o un fum de…

*  Encalar la pilota dalt la teulada. Empomar-la.

*  Fer la cameta (traveta) a un altre perquè caigue.

*  Fer coveta: quan s’amaguen sota un llençol o flassada o mantell.

· Parlar bé, amb exactitud i propietat:

*  “Arruixar” el carrer… o les plantes (amb un arruixador). “Regar” és a través de canals, per terra, però eixir al carrer amb un poal perquè no s’alce la polseguera, i, amb la mà, escampar l’aigua és “arruixar”. 

*  “Esclafir” (a riure). Mixtos esclafidors i coets borratxos per als xiquets. “(No jugueu amb foc que) vos pixareu al llit”.

*  Rentar. Rentar (no netejar) casa. Rentar és amb aigua. La cara es renta, com el monyo (=cabells). Renta’t les mans!. Els plats s’escuren. La pols i la taula es torquen (com el cul).

*  La fruita de l’arbre o les flors de la planta es cullen sempre, mai no “s’agafen”. Si les prens de terra, s’arrepleguen.

· Els tocs del campanar, a voltes tocaven a mort (deien): "

*  Que qui s'ha mort?

*  No ningú: un foraster.

*  Si la gent "manegueta de cuina" preguntaven

*  "I de què s'ha mort?", els responien:

*  "D'un mal de morir".

*  Quan no ho sabien deien:

*  "D'un còlic miserere" (nom popular de la peritonitis perforada).

*  Les malalties tenien noms populars com

o   "pèl de mamella" (mastitis),

o   "cinc de copes" (síncope),

o   "electrocusió" o "patatús"...

o    “Caure (o tombar) de tos” i “trencar-se la crisma” (trencar-se el cap).

· Personatges populars. Gent pelant-se:

*  "Eixe (o eixa) és un(a) manegueta de cuina". Un manegueta de cuina era un "romancero" (parlador, xerraire)

*  o una "soriera" que anava de casa en casa contant coses d'uns o d'uns altres (sovint coses que havien sentit, inexactes, tergiversacions, exageracions...), que acabaven en tota classe d'embolics i amb algú o alguna presentant-se en casa del manegueta i dient-li:

o   "Escolta tu, què vas dient per ahí de mi..." (demanant explicacions). Al final tots acabaven barallats, i hi havia gent que no se saludaven pel carrer:

o   "En eixa jo no me parle, la vaig aviar a pastar fang".

o   “-M’a lo que m’ha dit! La tia bagassa!”

o   Quan ho vaig contar es van quedar: a quadros, de pasta de moniato…).

· Algun home del carrer que a voltes cantirolejava (o cantussejava) l'Himne espanyol amb una lletra inventada, ridiculitzadora (potser eren de família republicana?, sonava a venjança verbal-artística mig autoreprimida):

*  "Arriba espanya, mon pare té una canya p'a pegar-te al cul, perquè eres un gandul..."

· La psicologia nacional autocentrada. 

*  El cunyat del meu avi, espontani, indignat perquè alguns pares valencians parlaven en castellà als fills, als anys ‘60s:

o   “Què vol dir, això?

o   On s’ha vist?”.

*  Hi havia: 

o   els valencians ("valencians i catalans, cosí-germans"),

o   els "xurros" (generalment referit a aragonesos o de comarques no-valencianoparlants del PV, però també a voltes simplement a valencians de muntanya, i per als castellonencs més radicalitzats: "En passar la via, tots xurros") 

o   i els "castellans" (un andalús era també un castellà perquè parlava en castellà i venia dels regnes "de Castella"). Els primers xiquets que venien de l'Espanya profunda a voltes ens deien:

ü "Pero qué habláis, francés?".

o   "Els xurros, com són tan xurros, al cresol diuen "candil", a la finestra "ventana" i al julivert... "perejil"!".

· L’ avi -dient a la dona quan els llauradors acabaven la faena o venien a saludar-lo:

*  "Centeta, amanix el cafè i rebenta’l amb conyac!" ("rebentat" era el que ara diuen "carajillo"

O també, dient als gendres:

*  "Pepito, tira un parell de coets p'a que sàpien que encara estem vius".

* "M'ha deixat amb els collons penjant!" (=m'ha pelat, me l'ha pegada).

· Home de negocis, amb vista, als anys ‘60s ja preveia la societat “multiculti”, i tenia aquest xerratòrum amb la dona, els dos “sobreactuant”, segons l’estil tradicional de parlar quan dos no estaven molt d’acord en un tema:

*  Centeta, arribarà un dia que ací vindrà gent de tot lo móoooon!

 (Com enfadada, replicanta:)

*  –Ua! I a què han de vindre ací, quina faena tenen? Pxxx!

· O aquell avi que no volia tindre tele, i tota la família el consideràvem "un home antic". Però simplement era un visionari incomprès, un dissident que no sabia expressar-se prou perquè era mig analfabet, havia nascut llaurador o havia dut ramals des de les muntanyes a la costa durant la seua adolescència.

*  Quan li preguntàvem per què no volia tindre tele, ens responia que

o   perquè allí no eixien més que "borinots".

o   "Vos faran creure que els burros volen". Com així ha estat. Aqauell avi era un filòsof.

· Per acabar l’evolució d’unes paraules

*  “Menenfot”, el que avuí els diuen: “pasota” (Me’n fot de tot = Passe de tot).

*  Abans “superman” es deia “milhòmens” i les autopistes, anomenades en una obra de teatre “supercaminals”, més antigament eren els camins reials i els caminassos.

*  “Van caure en tirereta”. Ara es diu “en sèrie”.