EL REBOST DE LA VALL (Programa 2_3.0)

EL CAFÈ DE PIPA 3.0(08-11-2017)

Personatges espanta xiquets

Els espantaxiquets són éssers que fan por o es porten els nens que es porten malament i que poden estar encarnats principalment en varis personatges:

Qui no ha sentit parlar de la nostra generació del "coco", l'home del sac, l'ogre i / o algun altre personatge que ens esglaiaven?

Amb el mal ús de la por, sota l'amenaça del coco, “el cuarto oscuro o de les rates”, l'home del sac o la bruixa pirula, ens comportàvem com sants.

Igual que la paraula Halloween ha suplantat el vell nom de la Nit de les Ànimes i les disfresses terrorífiques han acabat amb el recolliment angoixant propi de la nit de difunts, la por infantil ha canviat de protagonistes. Vampirs, monstres sofisticats i criatures terrorífiques de nom anglès han estat importades de la cultura anglosaxona i la seva fàbrica de fantasia.

No obstant això, la nostra cultura tradicional valenciana està poblada d'espantacriatures.

Dissuadir i convèncer: aquestes eren les funcions de les històries de por. Eren, «un hàbil mètode de coacció psicològica que les nostres àvies dominaven a la perfecció. Quan un xiquet es comportava malament, feia fàstics al plat de llenties, tornava a casa tard o no volia anar a dormir aviat per la nit, algú li deixava anar, amb veu d'oracle: "Porta't Bé, o vindrà l'home del sac i es t'emportarà ". I encara que sembli mentida, solia donar resultat »

La noció més remota que guardo sobre aquests "espanataxiquets" és de la meva infància quan als xiquets se'ns amenaçava amb "el coco", generalment, per anar-nos a dormir presentant-nos al "personatge" com un monstre pelut en cara i peus que es passejava pels carrers furtant xiquets de les seves cases per a la posterior digestió.

El "coco". Era el que recorria la nostra mare arrullant-nos per aconseguir amb una cançó de bressol per tal de fer-nos dormir.

Duérmete, mi niño,  que viene el coco  y se lleva a los niños  que duermen poco

Duérmete niño Duérmete ya Que viene el coco Y te llevará. (o comerà)

Posteriorment seria l'home del sac el que va servir per a no allunyar-nos de casa.

L'home del sac és, probablement, l'ésser que millor ha perviscut en l'imaginari popular.

L'home del sac raptava als xiquets que es portaven malament o vagaven pel carrer a deshora. Eren vells carregats amb un sac que treien els budells infantils.

Però de la mitologia valenciana tenim la versió de l’home del sac en la figura del:

Batoni, un fantasma terrorífic que es portava als xiquets que ploren a la nit i no dormen, o a aquells que no s'acaben el berenar. Solia entrar per el pany de la porta. encara ressona la cançó

«Jo sóc el Botoni,

parent del dimoni.

Abaixe pel fumeral

i, aquell-a xiquet-a que plora,

jo em l'emporte i me’l- la faig

en suc , suc, suc ».

Un altre clàssic del terror infantil era

El Moro Musa, Utilitzem l’expressió “Que ve el Moro Musa” “Ni que vinga el Moro Musa” qui segons la llegenda va ser un rei de la València musulmana. Rahman Mussa ibn Nussayr,  conegut popularment com el moro Musa o Mussa, que va dirigir la conquesta de la Península Ibèrica en el 711. Després de la conquesta cristiana, es va quedar per aquestes terres amb ànim de venjar-se. Ocult en la penombra de coves, vells magatzems i cases abandonades, el Moro Musa atrapava als xiquets que es colaven en llocs prohibits.

Però al nostre poble tenim la nostra pròpia versió editada en el llibre Vora el riu d'Uixó, de  Josep V. Font i Nel·lo Navarro.

La llegenda del moro Mussa narra una increïble història protagonitzada per un ésser malvat i repulsiu que acompanyat de la seua serp i el seu gat negre, i després raptar a un bella donzella, s'acabarà enfrontant, transformat en un ésser fantàstic amb cap de drac i cua de serp, al cavaller cristià Jaume Ferrisa.

Els alumnes del CEIP la Moleta són protagonistes de una narració del conte en una animació realitzada per Vicent Aragonès de Quimera Disseny. I que escoltarem a continuació:

Una altra mostra de la seva relació amb la història de La Vall és que El Moro Musa, és un dels gegants que fa servir en els cercaviles l'Associació Cultural Dames i Cavallers d'Uixó

També pul·lulen altres éssers mítics com els

Gambosins, criatures voladores pràcticament imperceptibles, que xiulen a les nits de vent i ataquen els nens incauts que ronden per on no deuen.

Fins i tot al nostre poble ens atemorien amb la figura de

L’Agüela Mareta com a una bruixa malvada, amb la qual els pares amenaçaven als xiquets quan no es portaven bé.

Tot el contrari de com ens mostra la seva llegenda, una història d'amor ambientada en l'època de la Reconquesta, entre una jove musulmana, Meisuma, i un jove cavaller cristià, Ferran. i que algun altre dia la contaré.

Però la por no és exclusiva dels xiquets, també els major en tenen i com a mostra vaig a contar un cas que va ocórrer al Calvari durant les festes del Calvari.

Però aprofitant que no ha passat un mes de la celebració de la Festa del Crist,abans ens situarem en com era aquesta festa a principis del segle passat:

Per conèixer-la vaig a fer-ho mitjançant una publicació d’Octavi Ten Orenga, conegut també amb el malnom  (del Roig de panoll – pel seu aspecte apanollat. Diuen que en sa casa al corral hi havia una planta de blat de moro que feia les panolles roges i quan el xiquet va nàixer en aquell color rogent van esclamar: “mira és roig com el panoll del corral”).

La publicació l’anomenà “La Campana del Santo Cristo del Calvario (Cuento de costumbres locales) - Escuela de Aprendices_1952_n135-, on fa un retrat del que era la celebració de la Festa del Calvari del Poble de Baix.

FESTES DEL CALVARI

Comença en la vespra de la festa fent una descripció de la tradicional cordà.

La cordà

Escoltem com sonaria.

Els coets en els seus trets il·luminaven el carrer amb una resplendor vermellós d'incendi. Una densa boirina de fum inundava tot l'espai, aromatitzat amb la penetrant olor de pólvora. El nombre de protagonistes augmentava o disminuïa segons la proximitat al centre del foc. Els temorosos o previnguts s'estacionaven en els carrerons transversals, on estava prohibit el llançament de coets i des d'allà presenciaven les arrogàncies dels valents que romanien al mig del carrer, desafiant als llançadors del foc. D'aquesta manera tenien lliure el camí d'escapament, quan venia un coet, però de vegades algun que desacatava les ordres, els llançaven per l'esquena un artefacte i llavors havien de fugir en direcció a la corda de les disparades agafats entre dues línies i hi havia de contemplar els ensurts, carreres, caigudes i gresques que això implicava ...

Les dones eren espectadores des dels balcons i teulades i de tant en tant una veu cridanera i femenina llançava un repte als actors.

-¡Che! Blanquet ..., trau eixos dinés de l'arròs ...

-¡Allà Va! -contestava l'interfecte. Sonava de seguida el terrible espetec, a l'haver-li donat foc a la metxa, seguit d'una gruixuda línia de foc, que avançava ràpidament i serpentejava amb una xiulada atroç, que traçant arabescs dibuixos, anava de paret a paret, com fera engabiada agitant un cua de guspires, contenint cinc o sis vegades la seva ronquera fins que per fi esclatava en horrible tro.

Al balcó o teulada, l'ensurt resultava estrepitós; caigudes, tancament de portes, amb rialles i rialles dels que es podien refugiar. Pànic atroç dels que havien d'aguantar el diluvi d'espurnes sense defensa possible, sobre l'angle de la balconada, semblant segles els segons i de vegades amb cremades.

Així amb disparades, petards, carreres, ensurts, crits, cops i contusions, seguia la festa, festa que tots els nadius la qualifiquen amb durs adjectius, però sigui per atavisme o consanguinitat musulmana de la dominació àrab, l'olor de la pólvora realitza el prodigi que tots els valencians es converteixen en espectadors o actors i senten l'emoció de la por o de la valentia, contribuint a la seva esplendor, fins que el "trac tracatrac trac ..." de la traca anunciava el final de la festa.

Pepe, el clavari major, juntament amb els altres companys festers, Vicente i Manuel, recollien les felicitacions per l'èxit de la «Cordà».

-¡Xiquets! Vaja èxit ..., els deien, us heu fet els amos disparant.

Creien els clavaris de Sant Roc que a la seva altura ningú arribaria, però vosaltres els ho superat en tots els terrenys.

Plens de satisfacció, els clavaris rebien les felicitacions mentre donaven les ordres per les celebracions del dia entrant:

--«Tu Fas, prepara la dolçaina perquè la despertà sigui a les sis del matí».

--«Vosté, tio Barber, dispari molts petards i que siguin de prou sonoritat».

--Julio, els atxes per a la processó estaran a casa la «la Pera».

--«Hem d'estar al garatge a les nou per rebre el predicador i veure de preparar-li un excel·lent menjar, que no digui que som gorrominos ».

-- El senyor Capellà desitja que la processó ixca a les deu de l'Església i la banda de música que realitze la diana a les sis.

  

Ara ve el relat de l’anècdota que dona lloc al títol de l’article.

La campaneta del Santíssim Crist del Calvari

Després d'acabar i ordenar tots els preparatius per a l'organització de les celebracions, els clavaris, abans d'anar a agafar el son, es van dirigir a la taverna del «tio Carloy- per prendre unes copes de conyac. Era aquest establiment, enclavat al carrer del Calvari, l'arsenal dels coets per a la cordà i del vi, conyac i aiguardent amb què s'assortien els adoradors de Bacus.

-; Xiquets! Us dono l'enhorabona, els va dir el tio Carloy des de darrere del taulell, en entrar els clavaris a la taverna. No he conegut una altra millor en la vida que aquesta. (Això ho repetia tots els anys). Potser la de l'any del Gurugú va voler ser semblant, però encara hi ha força diferència.

-Gràcies, «Tio Carloy", va dir Pepe, a veure si ens porta unes copes de conyac amb el desig de fer una miqueta de valor, ja que ara ens anem a pujar a l'Ermita per tal de voltejar la campana.

És costum ja de segles, el que després de la «cordà- pugin els clavaris, sols, a la torre de l'Ermita per a voltejar la campana d'allà, per tal d'anunciar les celebracions. És clar que, això en aquell temps imposava una mica de por, el cementiri, a tots els que eren una mica timorats, per les llegendes i contes d'aparicions i eren rars els clavaris que abans de realitzar aquesta missió no es saturaven d'una mica de alcohol per rebutjar tot temor.

-Mira Pepe, va contestar Vicent, no serà el mateix que féssim allà al serè, en comptes d'anar nosaltres.

-¡Hombre! ¿Ara teniu por? Vinga, vinga ..., no sigueu xiquets i complirem amb el nostre deure.

-Tant com por, no, però si una mica de precaució. A part tu ja saps que el tio Tono ", el tartamut, aquell que quan anàvem a la nocturna tant ho fèiem patir ... s'ha mort fa dos mesos i tindria poca gràcia que s'aprofités d'aquests moments per donar-nos un ensurt, i la veritat, que no estaria malament, com diu Vicent, que fos el serè i ...

-¡Calleu, covards !, va replicar Pepe, i que demà s'assabentés tot el poble i fóssim nosaltres la riota d'ells. No i no! Si vosaltres no voleu venir, aniré jo sol i el riure serà de vosaltres no de mi.

-Vaja. t’acompanyem, s’ha acabat la por!, van contestar els altres dos, i quan tu vulguis ens anem cap amunt. "Tio Carloy!" Serveixi'ns una altra ronda.

Després d'esgotar, no una, sinó diverses rondes de conyac, van sortir els tres clavaris

de l'establiment dirigint-se pels foscos carrers cap al camp, amb el desig d'arribar a l'Ermita.

Era ermitana del Sant Crist una pobra dona sord-muda anomenada Maria, la qual,

quan calia celebrar oficis religiosos en aquesta capella, per tal de no pujar a la matinada el camí del calvari, passava la nit a l'interior de la capella i en una petita habitació que hi ha davant de l'escala de cargol que puja fins a la teulada de l'ermita, es li va habilitar col·locant un llit per poder dormir. Sobre la capçalera mateixa del llit se suspenia una corda que penjava des del batall de la campana i d'aquesta manera l'ermitana podia donar tocs amb només allargar la mà.

Aquella nit la sord-muda, raonant en que l'endemà molt d'hora hauria de donar els primers tocs, es va traslladar a l'ermita al vespre amb el desig de passar-hi la nit i anant al llit sense pensar que els clavaris arribarien a les primeres hores de la matinada.

Pepe, Vicente i Manolo, molt alegres per l'excés de copeo i gastant bromes sobre la possible aparició del "tio Tono», van ascendir pel camí del Calvari i tant com s'acostaven a l'ermita anaven perdent en alegria i augmentant en temor.

Arribat a ella, la van obrir i van pujar per l'escala fins a la teulada i la torreta. Un cop en aquesta, Manolo, al deslligar la corda del batall per iniciar el volteig, bé per la foscor regnant que hi havia o per excés de nerviosisme, o tremolar per la miqueta de pànic que tenia, se li va escapar la corda, caient aquesta sobre el cos de l'ermitana que estava tranquil·lament lliurada al somni.

Amb enorme sobresalt es va despertar la sord-muda, però en veure la corda damunt del llit i notar les trepidacions de l'edifici, va pensar que serien els clavaris que estarien complint amb la missió anunciadora de les celebracions. Es va aixecar del llit i vestint-se va recollir la corda per lliurar-la als clavaris i que aquests la col·loquessin al seu lloc, i així podria en fer-se de dia donar els tocs d'avís.

Arribats els clavaris dalt, es van posar a voltejar amb gran rapidesa la campana.

Pepe era l'encarregat de donar-li força al jou, mentre Manolo i Vicente no paraven de mirar cap al cementiri que s'estenia sota la vista d'ells i al seu voltant. La foscor tenebrosa del lloc els augmentava per moments la por a quedar-s'hi.

--¡Tú, Pepe! Ja està bé, li va dir Vicent-. (No et sembla que ja hem complert amb el deure i ens podríem anar a dormir?

-Bé ..., Suposo que estareu convençuts que tot això d'aparicions són contes xinesos, encara que jo, la veritat ..., també tenia la meva xicoteta miqueta de por, però ... no ho deia. El «Tio Tono», espero que no s'haurà despertat amb tot el soroll que hem fet ...

-Mira, calla va replicar Manolo amb aquest nom i ..., no estic tan segur fins que estiguem al poble, així és que ja està bé i deixem la campana marxant-nos a casa.

Fent-ho així, els clavaris van frenar la campana deixant-la immòbil i es van posar a baixar l'escala per tal d'aconseguir la porta de l'ermita i amb ella la sortida.

La foscor era gairebé completa a l'interior de la capella, només per la porta de sortida que estava mig oberta, entrava un tènue resplendor, que encara contribuïa a ser més tenebrós el lloc.

La ermitana estava a pocs metres de l'accés a la porteta de l'escala, quan baixaven els festers, i al entreveure les ombres d'ells, se'ls va avançar al seu encontre i amb guturals i inarticulats sons els deia al mateix temps que els ensenyava la corda :

-ta ... Ta ... ta ... ta ...

Els clavaris quedant-se aterrits, amb una esgarrifança enorme en tot el cos que els va posar pell de gallina, amb els pèls en punta i veient en l'ermitana una terrible visió, van exclamar al mateix temps:

--El 'Tio Tono »!

Ràpidament, com a veritables endimoniats, traient enormes forces d'on tot era feblesa, es van llançar com un llampec a la recerca de la sortida, atropellant a la pobra dona que va anar a donar amb tot el seu cos contra les lloses del paviment. Assolit el camp no van passar de córrer vertiginosament fins arribar a casa ...

Al matí següent, quan travessava la processó els carrers del poble, Amparito (la novia de Pepe) i les seves amigues no podien comprendre perquè motiu els clavaris que conduïen el guió eren improvisats i Pepe, Manolo i Vicente, no formaven part.

Processó del Crist

La processó matutina del Sant Crist del Calvari, era de tots els festejos del dia, el de més arrelament popular entre els vallers. Sortia de la Parròquia i travessant els principals carrers, arribava fins a l'Ermita del Calvari, situada al vessant de la muntanya Peñalva de la Serra Espadà. L'Ermita s'introdueix com falca dividint el Cementiri del poble en dos sectors, pertanyent cada un a la seva respectiva Parròquia. En aquest dia de tardor, és quan es dóna el contrast del silenci sepulcral dels que se'n van anar, amb el bullici, traques, música i alegries dels que encara poden gaudir de la vida material.

Quina curiositat i emoció desperta el trasllat de la imatge del Màrtir del Gòlgota al Calvari! ...

Obria marxa, Fas, el dolçainer, amb la mirada vaga, perduda a la part alta i les galtes inflats, esbufegant sense parar en la punxeguda dolçaina, portant al costat com un gosset al timbaler. Al darrere, Julio el sagristà, en actitud erecta portava entre les mans la pesada creu de plata, orgull de l'orfebreria i de la Parròquia. A tots dos

costats els dos acòlits, entremaliats i murris, amb els canelobres a les mans i vigilats sempre a reüll pel sagristà, que en tot moment temia alguna mala passada d'ells.

Seguien les parelles de xiquets amb ciri a la mà i després els grans amb atxes, tots guardant alineació en fila índia amb els escolans. A meitat de la processó, els tres clavaris, el major conduint entre els seus braços el guió de la imatge del Redemptor, al costat seu els altres festers amb les cintes del pendó a les mans.

Ells eren l'atracció de totes les jovenetes en actitud de festeig. Com destacaria i acapararia les mirades femenines, Pepe, amb el seu traje nou, la seva cridanera corbata i elegants sabates, tot molt «chic: - i flamantito! ... Amparito, de la qual deien que si principiava a xerrar amb ell, sortiria a tots els carrerons transversals, amb el desig d'entreveure a aquell del que ella deia «que no havia res».

Després dels clavaris, s'observava el que constituïa la màxima curiositat; els promeses. Eren totes aquelles dones que bé sobre el seu cos o en algun dels seus éssers més estimats havia vist treure l'amenaça de la dalla de la Parca i creient als éssers humans incapaços de defensar-se d'ella, s'emparaven a la Fe del Sant Crist del Calvari , prometent anar a la processó com sacrifici del desig aconseguit. Totes elles anaven endolades, amb el vel sobre el rostre, la mirada fixa a terra, caminant lentament, la majoria descalces, oblidant-se en aquell moment de tot l'encant que pugui atreure l'elegància en el vestir i les belles i delicades línies amb que el creador les va formar .

A1 pas d'elles, les comares del veïnat entaulaven saboroses converses, comentant el cas particular de cadascuna d'elles.

--«Escolta, mira! ... Aquesta és Vicenta« la Ollera. Pobre ..., va tenir una pulmonia passada i es va emparar al Santíssim Crist del Calvari i que si no ho fa de segur que a aquestes hores hagués estirat la pota. Ja ho diu el refrany: «El que els homes erren ..., la terra ho podreix».

--«¿Aquella no és Tonica la Morena? Si ..., si ..., és ella. Ja veus, tenia sang paralitzada i el metge la curava com de malaltia llarga. Ai !, si no hagués estat pel Sant Crist a bona hora estaria en salut com està ».

-- «¿Aquesta no és Pepita Castelló I ... per què va de promesa? Potser com que és tan presumida ..., voldrà cridar l'atenció a veure si pesca a algun ..., però ..., ho veig difícil això.

D'aquesta manera, seguia la desfilada de totes aquelles que en un moment d'infortuni

físic o moral, la fe en elles arrelada, els feia dirigir la vista a Aquell que tot ho va donar per intentar salvar la Humanitat dels seus vicis, defectes i injustícies, però els humans som tan espacials que només ens recordem de la seva abnegació quan ho necessitem perquè ens esmeni algun dolor o sacrifici.

Venia després la imatge del Crucificat, amb el gest de dolor per la incomprensió dels que el van martiritzar. Sobre barroca i daurada peanya s'elevava d'entre les seves línies sinuoses la creu del dolor portadora del seu cos. Al darrere, el predicador, amb el vicari i capellà al costat, seguits de les autoritats, tancant el quadre l'alcalde amb el seu bastó de comandament i amb actitud seriosa i respectuosa de ser la primera autoritat local, acompanyat per la representació de la justícia i l'ordre. Després la llorejada banda de música del partit polític dels clavaris finalitzava la processó.

Ascendint fins l'Ermita, arribava la processó i a la porta de la mateixa, un púlpit de fusta, cobert amb un tendal, era l'atracció, ja que des d'allí el predicador, famosa figura de l'oratòria religiosa, cantaria les glòries d'Aquell a qui es dedicava la festa. Això era el major interès de les dones i homes madurs que realitzaven sempre la comparació del predicador del moment, amb el dominic, franciscà o canonge que va venir l'any tal ..., mentre l'element jove, protegit del sol pels frondosos garrofers, vivien e1 moment de la xerrameca intranscendent, propi de l'edat sense cap responsabilitat.