EL CAFÈ DE PIPA
(06/02/2017)
El contingut del programa d'avuí ha estat el següent:
RECORDS DE LA INFANTESA
* La marca de la verola/pigota
* La farmaciola dels amys 60/70
ELS MALNOMS (Acompanyats de "El tio" i "La tia"
Podeu escoltar el programa en aquest enllaç:
Segur que molts ens preguntem alguna vegada que és aquesta
marca que tenen alguns adults al braç, doncs bé, aquesta és:
LA MARCA DE LA VACUNA DE LA
PIGOTA/VEROLA
Si al teu muscle
llueix adornat per una marca de la resta de la vacuna, és que almenys
estàs passant els 40 anys. No ho podràs negar.
A Espanya les pors a les malalties infecto - contagioses
anaven per etapes, gairebé com els jocs infantils i els seus modes a l'escola.
La tuberculosis, el tètanus, la poliomielitis o la verola (pigota com la
coneixem a La Vall) ... Respecte a aquesta última malaltia, i com que a cada
moda o etapa corresponia una vacuna, la de la pigota ha deixat a milers
d'espanyols marcats com caps de bestiar amb ferro candent.
"A les xiquetes se les posaven a la cuixa i als xavals,
al muscle. I cada un anava amb la marca de la seva vacuna a manera de tatuatge.
I així fins que es va eradicar la malaltia".
Però per què tens una cicatriu? Per que certes vacunes no
provoquen res? Per què la vacuna que té inclòs un compost contra la verola
provocava aquesta reacció?
Aquesta és l’explicació:
La vacuna de la pigota es fa amb un virus anomenat vaccinia,
que és un virus similar que, tot i que està relacionat, no provoca la malaltia.
Aquesta vacuna es guarda en flascons molt segurs i funciona de la següent
manera:
Anticossos
La vacuna fa que el cos creu anticossos contra tots els virus
de les veroles, així com contra altres molts virus.
Ampolla
Quatre dies després de rebre la vacuna eixia una butllofa
anomenada gesticula de Jenner. Aquesta ampolla s'omplia de pus, després
s'assecava i només queia deixava una marca.
Punxades
La vacuna es posava amb una sèrie de punxades ràpids en la
pell (normalment al braç). La zona quedava adolorida eixia una mica de sang.
Agulla
La vacuna de la pigota no es posava amb una agulla
hipodèrmica. Es feia servir un instrument de dues puntes. Aquest instrument
estava dissenyat per contenir una gota de solució de la vacuna en cada
aplicació.
Aquesta introducció ens donarà pas a que recordem de quina
manera posàvem remei a les nostres malalties durant la nostra infantesa, o
sigui, la dels anys 60/70.
La farmaciola d’abans
Fa cinquanta anys la farmaciola de casa dels meus pares
estava format per un rotllo de paper blau envoltant el cotó, un rotllo
d'esparadrap, un pot amb alcohol de 96º, un altre d'aigua oxigenada que amb el
temps que durava cada volta s'assemblava més a l'aigua de l'aixeta, les gases,
alguna vena, la mercromina, un pot de bicarbonat, unes aspirines, també hi
havia una ampolleta de liniment Sloan, el dels bigotis, per a les agulletes, i
poca cosa més.
Avui les medicines sobrants omplen un armariet i de tant en
tant porto a la farmàcia una bossa plena de remeis d'alta tecnologia
farmacèutica que no s'han emprat.
Aleshores a falta de medicines hi havia gran quantitat de
remeis casolans
· El
més habitual era que de tant en tant llançarem aquesta exclamació: Ufff .... se m'ha posat un mal de cap
que no hi ha manera que es em tregui. Que m'aconselleu prendre:
Escoltem aquests espots publicitaris de l’època a veure
quines eren els remeis que fèiem servir:
cafiaspirina, Calmant Vitaminado, Okal,
Optalidon o una simple aspirina ...?
Igual que avui els refredats i grips eren comuns i igual que
avui no hi havia medicines prou efectives contra ells. L'única solució era
aspirina o similar (cafiaspirina, Okal, Calmant Vitaminado o Optalidón) i el
gotet de llet calenteta per anar a dormir.
Si el refredat afectava un xiquet era benvingut el mejoral i el Vicks Vaporubs, que s'aplicava a pit i esquena.
“Mamá, mamá, no puedo respirar…” era la frase d’un dels anuncis més
recordats de l'època era en què apareixia un xiquet que no podia respirar i al
que la seva mare untava amb el Vick
VapoRub.
L'olor d'aquest ungüent col·locava només amb obrir el potet.
Les nostres mares ho feien servir absolutament per a tot, però sobretot per
untar-nos el pit quan teníem tos o congestió nasal.
Existia també el format inhalador
També era típic ficar una culleradeta en aigua bullint i
respirar profundament amb un mocador al voltant de l'olla perquè no s'anés
l'efecte per cap costat. No hi havia moc que es resistís a semblant xut.
L'ús d'aquest ungüent "per ajudar a l'alleujament dels
símptomes de congestió nasal, tos i dolors musculars causats per la grip"
estava molt estès. No obstant això, en 2009 es va publicar a la revista Chest
un estudi sobre els possibles problemes respiratoris que pot causar la seva
inhalació en xiquets menors de tres anys.
I a més a més no venia mal l’ajuda de les pastilletes Juanola contra la tos i que
eren regalèssia pur.
· Hi
havia altres remeis que sense ser tan cruents o amenaçadors eren desagradables
d'allò més. Tot i que no estàvem alimentats en excés, calia tenir molta cura de
no aparentar primesa extrema si no volies veure't sotmès a una cura
reconstituent amb oli de fetge d’abaetjo.
Però calia prendre una cullerada d'aquell potingue infernal per sentir realment
fàstic i el calfred de repugnància que et recorria el cos mentre el beuratge s'endinsava
en els budells. Et regirava de tal forma els intestins i l'ànima que et
quedaven ganes de tot menys de dinar, que segurament era el que més
necessitaves.
Posteriorment tragueren unes ampolles de ferro. I
També férem us del super conegut Quina San Clemente
Allà pels finals dels anys 50, l'empresa Lopez Germans SA, de
Màlaga, treia al mercat el vi, Quina San
Clemente, i que en la seva primera publicitat ho presentava com: "Tónico aperitivo, beneficiosamente
estomacal, para grandes y chicos. Vino purísimo añojado. Reconfortante y
optimista. Despierta el apetito”
La beguda va tenir cert èxit, però mes que entre la gent
gran, entre la gent menuda, i en molt poc temps, es va convertir en una beguda
indispensable en totes les cases espanyoles amb xiquets. I és que els xiquets
que menjaven poc, ja que es creia que al donar-li un lingotazo de Kina, doncs
se li obria la gana. Anem, que avui dia, més del 80% dels xiquets espanyols,
estarien en mans de la tutela de l'estat, per inducció a l'alcoholisme !!
I és que amb la que es convertiria en una frase celebrisima
de l'època, a banda dels espinacs de Popeye, Kinito, acabava la cançó, de l'anunci amb la frase "Da
unas ganas de Comerrrrr !!", els deia a tots els xiquets d'aquella
Espanya rància, que aquell vi era bo, que et feia venir ganes de menjar. I és
que cal veure com són les coses, d’antany, ens inflaven a vi de Kina, oli de
fetge d’abaetjo o coses per l'estil per empapusar-nos, i avui dia, posem als
xiquets a règim per combatre l'obesitat. Com canvien els temps, eh ??
· Recorde
també com a una pràctica desagradable, aquell artefacte, una perilla de goma
vermella amb una cànula negra que es feia servir per a lavatives. Crec que jo
la vaig poder evitar.
· Dins
d'aquelles pràctiques cruentes associades a la malaltia, ocupava un lloc
important la caixa platejada de les injeccions. Era el que més temíem quan
ens posàvem malats. Recordo una ocasió en què després de diversos dies tossint
com un tuberculós vaig sentir a D. Guillermo, el metge, dir "haurem de
posar-li alguna injecció" de penicil·lina. La tremolor et venia de sobte i
els plors apareixien abans de que vingués el practicant qui era el que feia
aquesta tasca que avui fan les infermeres. També era habitual que algun
familiar, amic o veí ho fera. El practicant era aquella persona que, per
exemple, venia a casa a posar injeccions.
Solien portar, com els metges, un maletí negre de pell i
guardaven les agulles i les xeringues en una caixa metàl·lica. Recorde a D.
Pedro Viruela i D. Lisardo amb la seva moto gussi i més tard D. Valentín
amb mobylette.
Les xeringues eren de vidre. Per esterilitzar les agulles,
les ficaven en alcohol en la pròpia caixa i li donaven foc.
Les medicines injectables venien en pols, en una petita
ampolla color ambre. En una altra ampolla estava l'aigua esterilitzada. El
practicant llimava una mica l'ampolla per la seva part més estreta perquè es
trenqués, absorbia l'aigua amb la xeringa, punxava l'agulla a la tapa de goma
de la ampolleta ambre, s'injectava l'aigua i barrejava. Abans de posar la
injecció posava la xeringa en posició vertical, li donava un copet amb l'índex
perquè sortís l'aire, empenyia fins que sortia una goteta de la medicina ... i
agafava l'agulla amb la mà dreta. Llavors, ens passava un cotó amb alcohol a la
part superior del cul, donava uns copets i ens deia: "No ho posis dur que
et fa més mal". En un dels copets, de vegades de forma imperceptible, ens
havia ficat l'agulla. Ni que dir que la primera vegada vaig pegar varies voltes
a la taula del menjador fugint de ma mare i ma tia fins que m’atraparen fen cap
per avall a la falda de ma mare i subjectant les cames ma tia.
· És
clar que no tot eren injeccions. Hi havia coses menys doloroses que fins i tot
fins els donàvem categoria de llepolies, com el Calci 20 i la zarzaparrilla
que si la meva mare es descuidava bevíem a morro en comptes de la dosi
establerta que era la quantitat que cabia en el tap del flascó. El calci era
per als ossos i la zarzaparrilla s'usava com a depuratiu quan et sortien grans.
Pel seu color alguns deien que la zarzaparrilla havia estat precursora de la
Coca Cola.
· Quan
et feies una ferida, si estava en un lloc accessible del cos el immediat era
llepar per calmar el dolor i netejar-la tal com faria un gos, gaudint del seu
sabor àcid.
Si darrere de la ferida no estava un acte punible, després
t'acostaves per la cuina on apareixia ta mare per curar la ferida. Intentaves
ser persuasiu perquè no usés l'alcohol com a desinfectant suggerint l'ús
d'aigua oxigenada, assegurant que curava millor ja que no hi havia més que
veure la espumeta rosada que produïa en la ferida al barrejar-se amb la sang. I
escoltar la típica frase de “Que si cou és perquè cura”. D'un
tros de llençol esquinçava una tira de tela amb què embenaven la ferida
assegurant-la amb unes voltes de fil rematat per una llaçada que es deixaria
anar a cada poc mentre l’embenat adquiria un color meitat brut meitat color de
sang resseca.
El súmmum de l'eficàcia per aturar l'hemorràgia era el paper
de fumar. Ho vaig aprendre del meu avi que es tallava freqüentment amb la
navalla amb la qual s'afaitava un cop a la setmana abans d'anar a missa. Sempre
tenia a mà un llibret de paper amb el qual s’envoltaven els cigarrets i quan es
tallava col·locava sobre la ferida un tros de paper que s'adheria a la pell al
contacte amb la sang detenint la sagnia ipso facto.
Amb l’aparició de La
mercromina, com oblidar aquest sinistre potet de Mercromina? Cada vegada
que ens fèiem una rascada aquí estava la nostra mare amb la 'miniperita'
preparada per inundar les nostres genolls de vermell cridaner, de tal manera
que la rapa acabava semblant una ferida de guerra de dimensions descomunals.
Durant dècades va ser la mestressa i senyora de l'armari de
les medicines.
La mercromina que va arribar al nostre país en els
anys 30 i aviat es va convertir en imprescindible. A finals dels 80 la
proliferació de la povidona iodada va fer que comencés el seu declivi. En
l'actualitat es pot trobar a les farmàcies, però la seva presència és gairebé
testimonial.
Gases
Les gases no és exclusiu de l'època. Però aquesta caixa
metàl·lica amb el quadradet vermell al mig i el fons blanc? No us evoca a la
vostra tendra infància?
Avui en dia es venen en caixes de 25, 50 o 100. Però gairebé
sempre la caixa és de cartró, res a veure amb aquesta metàl·lica a la qual
després li donaves un ús extra com pastiller.
· I
que dir dels bolquers i dels nostres culs. Els pólvores de talc,
aquells del tub color rosa. Avui hi ha bolquers que per molt que et pixis mantenen
el culet sempre sec i et serveixen per netejar la merda sense haver de
tocar-la. Les mares modernes et empastifen el cul amb abundant pomada amb no sé
quants components miraculosos que mantenen la pell hidratada i sana.
En aquella època eren bolquers
reutilitzables de gasa que es doblegaven en triangle, ficant una punta entre
les cames i tancant-ho amb un imperdible sobre els altres dos vèrtexs. Si et pixaves
eres el primer a gaudir de les virtuts hidratants de l'orina i la merda es
quedava adherida a la trama del bolquer igual que el formigó s'insereix en la
ferralla. Al cul et feien fora pólvores de talc que en comptes d'hidratar la
pell la s'assecaven, de manera que el cul se't omplia de nafres fins a semblar
un leprós. Després calia treure la merda dels bolquers abans de rentar-los i tota
la casa era un estenedor mentre el xiquet estava en època de cagar-se.
L’aparició del bàlsam bebè va ser de molta ajuda per
l’escaldat.
· Fa
anys, a les escoles, quan a algú li feia mal el cap o tenia ganes de vomitar li
enviaven a la farmaciola. Allà al xiquet o xiqueta els 'tractaven' amb mig
terròs de sucre humitejat amb aigua del
Carme, una antiga recepta elaborada amb alcohol i plantes medicinals
formulada com a remei 'antihistèric
Fa més d'un segle una farmàcia de Tarragona va començar a
comercialitzar aquest "licor que cura", creat per un frare carmelita
francès a 1611. A mitjan segle passat, eren poques les cases que no comptaven
amb l'ampolleta d'aigua de tarongina macerada en alcohol. Presa en infusió o
impregnada en un terròs de sucre, l'aigua miraculosa es prenia en casos de
malestar estomacal o mal cos amb resultats sorprenents i immediats. Encara es
ven, sobretot a senyores grans que segueixen confiant en els seus efectes.
· I
per els llavis tallats i les esquerdes del nas feiem servir la Suavina. El clàssic bàlsam per a llavis
data de l'any 1909 i va ser creat per Vicente Calduch com a remei per als
llavis esquerdats dels treballadors del camp de Vila-real.
Es tracta d'un preparat de vaselina
amb essències de llimona i mentol que encara es ven tot i la presència en el
mercat d'altres fórmules més actuals i sofisticades.
· Segur
que també recordareu (amb horror) el tràngol d'haver de posar-se un supositori.
Avui en dia (afortunadament, deuen pensar molts) aquesta via d'administració de
fàrmacs ha passat pràcticament a millor vida.
"Van arribar a tenir una importància tremenda"
El supositori de glicerina és d'aquestes coses incòmodes de
posar però que no podia ser més efectiva per evacuar res més posar-ho.
Per què les nostres mares ens martiritzaven amb el maleït
supositori per a qualsevol tipus de cosa? Era molt típic que et posessin el
típic de biodramina per aguantar el mareig al cotxe.
¿I les bronques que ens feien fora quan res més posar-nos teníem
inevitablement ganes d'expulsar-ho per la tassa del vàter?
· En
aquells anys les malalties reumàtiques, a diferència del que passa avui, no
estaven descobertes majoritàriament, així que era comú dir "tinc reuma" o "em fa mal el reuma". D'aquesta
manera, a una persona podien fer-li mal tant els ossos com les articulacions, i
podia bé tenir una artritis o un fibromiàlgia, que era igual. Totes aquestes
malalties quedaven agrupades sota el nom genèric de reuma.
El gran aliat d'aquestes malalties era el Liniment Sloan, també anomenat el tio
del bigoti. Un pot de vidre que contenia un líquid que igual s'aplicava,
mitjançant fregues, a la zona afectada pel dolor reumàtic que en els esquinços
o en els dolors de ciàtica o lumbàlgia. El seu equivalent avui seria el Reflex.
Aquell Liniment Sloan, d'olor, fort i penetrant, era molt habitual a les cases
en les nits d'hivern sobretot.
· Les
digestions pesades, o senzillament alguna afecció estomacal podien donar lloc
als molestos ardors. No hi havia problemes, ja que el socorregut bicarbonat venia en auxili de
l'atribolat ardorós amb un efecte immediat.
La sals de fruita també caminaven ja presents en aquella època.
·
Per
acabar em remuntaré a la meva època d’estudiant en el que corria el rumor de
que hi havia unes pastilles màgiques amb les que passaves la nit estudiant i
superconcentrat, com si res. M’estic referint a la Centramina.
I com no, clar, era amfetamina.
És evident que tant en
medicines com a metges i mitjans, la medicina ha tingut un avanç espectacular
en pocs anys, propiciat especialment per les tecnologies. Seria doncs injust
intentar comparar una medicina i una altra.
Acabarem avui en la sèrie dels malnoms acompanyats de “El
Tio” i “La Tia”
MALNOMS AMB EL TIO O LA TIA (Continuació)
Raya, La tia
Redimonia, La tia
Relonja, La tia
Risos, El tio (tenia els cabells arrissats)
Riuets, El tioRompetechos, El tio
Rosca, El tio (era Forner)
Roseto, El tio
Rovira, La tia (eixe era el seu cognom)
Rullo, El tio
Sabata, El tio (era "dolçainer" i quan s'arreglava per anar a tocar, disposava
d'un parell de sabates per calçar, cosa extraordinària en l'època)
Salinera, La tia
Salsera, La tia/Salsero, El tio
Santroqueta, La tia
Sastre, El tio (era sastre)
Sau El tio (Provenien de Barcelona i quan
saludaven o feien com a Barcelona dient adéu-siau i
d'ahi Sau)
Sec, El tio (rferència a un personatge molt seriós i molt
prim)
Sellena, La tia
Sergia, La tia (aquest era el seu nom que després passà
als seus fills com a sobrenom (Ernesto la Sergia, Consuelo la Sergia,, ..)
Serrana, La tia
Sidora, La tia (per deformació d’Isidora)
Sincosientos, El
tio (comptava així en arribar a aquesta xifra)
Sindinero, El tio (personatge que, arribat a la Vall com foraster,
va muntar un comerç en el qual fiava als clients. Inquiet, no trigava molt
temps en passar pels domicilis dels avalats per cobrar les corresponents
deutes)
Siriaca, La tia (per feminització de Ciriaco)
Sisquet, El tio (era Francisco de nom)
Siuá, El tio
Soneja, El tio (Els seus pares eren de Soneja)
Sota, El tio (per
la semblança en la sota de bastos)
Tabalet, El tio (relacionat amb l'activitat musical. Possible
referència a una persona molt xerraire o pesada)
Taco, El tio
Tafarrero, El tio (feia
rabastes). Rabasta: Peça ampla i corbada, de cuiro, sola, tela forta o fusta,
que subjecta la sella o bast per darrera passant per sota la coa de la bístia)
Tirole, El tio
Tito, El tio
Tolitro, El tio
Tollina, El tio
Tordillo, El tio (senyor
molt jove amb tots els cabells blancs)
Torrillo, El tio
Tort, El tio
Tos, El tio
Varó, El tio (fa referencia a que era l’únic “varón”de
la família)
Vicari, El tio
Vividor, El tio (L’agarrà un bou que es deia així)
Ximo Capa, El tio (es deia Ximo i era dels pocs que usaven capa a
la població)
Xochimeta, La tia
Xueca, El tio (originari de Sueca, era aficionat a la beguda
i al mencionar el nom del seu poble li "fluixejava" la llengua
deformant així la pronunciació).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada