dilluns, 23 de gener de 2017

EL REBOST DE LA VALL (Programa 33)

EL CAFÈ DE PIPA
(23/01/2017)
LES NOSTRES TRADICIONS
Ja hem comentat la setmana passada que a mes a mes de la celebració de Sant Antoni en els que les vallers i valleres estem immersos, teníem la costum d’apropar-nos a la població veïna de La Vilavella per participar de les festes dedicades a Sant Sebastià al voltant del dia 20 de gener, dia del patró.
Arrel d’aquesta celebració vull avui donar a conèixer la crònica que va publicar l’Heraldo de Castellón amb motiu de les festes de Sant Sebastià de l’any 1895. Aquesta noticia l’he trobada en la web de l’Associació de veïns de La Vilavella i la qual vull compartir amb tots els oients per la vinculació manifesta del poble de la Vall en aquesta festa.
Premsa Antiga: Festa de Sant Sebastià, 1895
Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)
El gener de 1895 –fa 122 anys- va iniciar el seu periple l’Heraldo de Castellón, del qual ja he parlat aquí més d’una vegada, un periòdic molt estimat pels historiadors, mercè la gran quantitat de dades que ens proporciona.

L’Heraldo, recordarem novament, era un diari de caire liberal, va ser fundat pel nostre valler il·lustre, José Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó 1866-1938), periodista i polític. Fins la seua desaparició, l’any 1938, substituït per Mediterráneo, la publicació va estar vinculada a la família Castelló Tàrrega.
La crònica que tot seguit transcriuré va ser redactada per un germà del director, Ramiro Manuel Castelló Tàrrega (La Vall d’Uixó ? – Madrid 1914), aleshores redactor en cap.

Ramiro descriu, de forma vibrant,  l’ambient festiu que traspuava la vila. La ressenya dels actes religiosos, presidits pel rector Víctor Riba, té caràcter generalista. No s´hi aludeix, per cert, la popular fira, que, de ben segur, ja es celebraria.
Interessant l’esment a l’actuació d’uns filharmònics veïns de la Vall “modestos trabajadores”, interpretant seleccions de sarsueles, tot una novetat al poble. La festa de sant Sebastià era molt valorada pels vallers; i, recíprocament, els vilavellans estimàvem força la fira de “Sant Josep de la Vall”, dia festiu escolar fins no fa gaire.
I la referència a la gent coneguda per Ramiro entre el “inmenso gentío” arribat dels pobles de la contornada. En destaquem la presència de Pedro Alcázar, cap del partit liberal de Nules, propietari del balneari de Miramar.

Tanmateix, tot no va ser joia en aquell dia. Ramiro, com a bon periodista, no pot deixar de mencionar el dissortat accident que va enterbolir un dia que hom preveia joiós: la mort d’un xiquet valler, víctima innocent del trencament d’una roda de la diligència que feia el trajecte la Vall/la Vilavella. Tot provocant, també, un ferit greu.
Hi ressenyar la mort i soterrament, en dia tan senyalat, de l’esposa del secretari de l’ajuntament.
Transcripció
(Heraldo de Castellón, 21-1-1895).  Agraïm a l’amic Ferran Valls Planes, historiador de Xilxes, autèntic rastreator d’hemeroteques, la notícia.
DESDE VILLAVIEJA
Entusiasmos populares.- Misa y sermón en la ermita de San Sebastián.- Procesión.- Función de teatro.- Forasteros.- Una desgracia.- Nota triste.
Querido hermano y director. Llegados esta mañana a la bonita población de Villavieja he podido observar el entusiasmo que aquí despierta la fiesta del glorioso mártir San Sebastián.
Al despuntar el día, todo el mundo ha abandonado la perezosa cama lanzándose en tropel por calles y plazas esperando la hora de la salida del ayuntamiento que con el clero parroquial y una multitud inmensa se ha dirigido al ermitorio de San Sebastián donde ha tenido lugar la misa y el sermón.
Terminada esta ceremonia religiosa el cabildo municipal se ha dirigido acompañado de la música del pueblo a la Casa Capitular.
Era cosa de ver los corros que á la salida del pueblo se formaban allá sobre la una de la tarde.
Una especie de romería á la Magdalena era hoy esto.
La procesión fue lucidísima asistiendo todo el cabildo y un concurso de gentes extraordinario.
Una de las cosas que más han llamado la atención de estos vecinos ha sido la función de esta noche en el teatro; en primer lugar por ser los artistas unos modestos trabajadores de Vall de Uxó que cultivan con verdadero amore y provecho el arte de Talía y en segundo por ser aquí poco frecuentes estos espectáculos.
Se representaron las bonitas zarzuelas “¡Als lladres!”, “¡Milord Quico!”, Chateau Margaux, y “Los Baturros”; no tengo por qué decir que las obras gustaron mucho y que los artistas fueron muy aplaudidos.
Entre el inmenso gentío que de Nules, Vall de Uxó, Artana y los pueblos limítrofes se ha reunido hoy en este pueblo, he podido ver y saludar á la distinguida familia de don Lucas Francia, á la ilustrada profesora de esta ciudad Elodia Pedrós con su distinguido esposo y amigo cariñoso mío, don José Salvado; al marmolista don Miquel Sanmillán, al jefe del partido liberal de Nules don Pedro Alcázar, á los laboriosos é ilustrados actuarios de aquel juzgado don José Figueres y don José Viñarta, á las monísimas señoritas, Flors y Arquimbau, de Villarreal.
Por lo que a mi afecta me encuentro muy bien y merezco distinciones que me enorgullecen de veras.
Me tratan con sobrado cariño  y mejor que lo haría la protagonista de una novela de Dumas con el infortunado Canolles.
Hasta hoy he sido huésped afortunado en el elegante balneario que aquí posee el padre de mi buen amigo, el acreditado fabricante de guanos de esa plaza don Pascual Galofre, que á la sazón se encuentra en ésta con su buena señora y las agraciadas señoritas Pilar Galofre y Rosita Ureña.
Pero en medio de tanta algaraza y de tanto entusiasmo por el Santo, dos desgracias han venido a turbar parte de esa alegría empañando algunos rostros de lágrimas y llevando al seno de muchas familias el llanto y la pena.
Esta mañana al salir uno de los coches de Vall de Uxó con dirección á ésta, sin duda por ir muy lleno y á causa del peso se ha roto una rueda y volcando la diligencia ha ocasionado la muerte de un precioso niño del interventor de consumos de aquel pueblo don Sinforoso Abad é hiriendo gravemente á otro sugeto.
También el secretario del ayuntamiento de este pueblo ha sufrido un rudo golpe con la muerte inesperada de su esposa, acaecida hoy y cuando el entusiasmo popular desbordaba el límite de lo posible.
Dos notas tristes son éstas y me apenan el ánimo y que siento tener que participar.
Como he de aprovechar la oportunidad del viaje á ésa de un amigo mío, cierro estas líneas.
Ramiro M. Castelló

En l’arxiu parroquial i el corresponent al Jutjat de Pau estan les actes de soterrament/defunció de María Martínez Badenes, casada amb Francisco Roig Gollart, secretari de l’ajuntament, va morir a les 2 hores del 20 de gener, víctima d’una “bronquitis catarral crònica”. Fou soterrada el mateix dia. Tenia 61 anys. El matrimoni estava domiciliat al carrer de San Vicent, número 4.

Ampliant la informació sobre l’actuació dels vallers referent a les sarsueles interpretades començarem escoltant una de les quatre que es van escenificant
 Chateâu Margueaux, es clar que no en la veu dels nostres veïns, donat que segurament no es farien grabacions; però si en una actuació més recent a Barcelona.
per SONIA DE MUNCK

per Valeriano Lanchas, José Manuel Díaz y Jesús Castejón despleguen el seu vis còmic

Chateâu Margueaux (estrenat el 5 de octubre de 1887 en el Teatro Variedades de Madrid). Juguete cómico-lírico en un acto Lletra de JOSÉ JACKSON VEYÁN i música de Manuel Fernández Caballero.
Als Lladres (1874 Juguete cómico-lírico en un acto i en vers. Lletra d’Eduard Escalante, música de Benet Montfort.
Milord Quico (1887). Juguete cómico-lírico en un acto bilingüe de 1 acte en vers. Lletra de Josep Campos Marté, Música de Vicent Peydró.
Los Baturros (1888). Juguete cómico-lírico en un acto i en vers. Llibret d’Eduardo Jackson, música de Manuel Nieto.

OFICIS AMBULANTS DESAPAREGUTS O EN VIES DE DESAPARÈIXER
Ja que estem dins de la celebració de les festes de Sant Antoni, el patró dels animals, farem una relació d’aquells oficis que tenien els animals com a mitja en el desenvolupament de la seva activitat.
Començàrem escoltant una sintonia que de segur tots coneixereu i que sense anar més lluny, ahir l’escotada per davant de ma casa; aixó si, en la versió moderna.
Vegem com l'escoltaríem abans:

Efectivament és el so del bufacanyes de:
L’afilador/esmolador
L'ofici d'esmolador era un ofici ambulant i molt antic. Els afiladors portaven una pedra d'esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines. Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'afilador s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.

L’afilador anava de poble en poble, es situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia. De vegades també anava cridant. Tots els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l'atmosfera del nostre poble d'abans.

Pateix més fam que un afilador
A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.

La bicicleta dels esmoladors de ganivets estava proveïda d'una bona estructura plegable sobre la d'elevar la roda posterior de manera que l'esmolador podia pedalar sense desplaçar-se. Amb aquest pedaleig estàtic, a més de la seva roda del darrere, mitjançant un sistema d'engranatges i cadenes, feia girar un torn amb el qual afilava aquells objectes que el contacte havia desgastat.

El bufacanyes. L'afilador cridava l'atenció de la seva clientela amb una cançoneta acompanyada per un instrument metàl·lic que no era una flauta, encara que així se li denomina com a pròpia d'aquest ofici. Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d'una forma completament seguida.

La composició musical no coneixia canvi, simplement es reproduïa una i altra vegada amb el mateix cantarella, entre tocs o pauses més o menys llargs, l'esmolador continuava amb la cançó que donava ritme i melodia agradable segons la veu de la persona que la entonava.

Així continuava amb el so de flauta i cançó fins que alguna veïna el cridava per lliurar-li algun estri per esmolar.

No fa molt va passar per davant de ma casa un afilador; però fent servir una furgoneta per portar la mola. Així sonava:

El drapaire
El drapaire que recorria els carrers de La Vall era un individu ros, gairebé pèl-roig, nas aguilenc, alçada mitjana, plenet. Calçava espardenyes d'espart. Portava el carro enganxat a un cavall, els aparells nous amb els claus daurats. Penjat d'un varal, tenia un sac de jute on dipositava les espardenyes velles. A l'altre varal, una altre sac servia per als draps. Amb la seva veu apagada, poc potent, cridava tot el que podia anunciant el que baratava: -“ ... el drapero; barate draps i espardenyes ...!
Per unes espardenyes et baratava un plat per menjar. Aquest era de pedra o ceràmica, que ell comprava a Manises i tenia pintat en el centre un pollastre. En aquesta època només es menjava pollastre el dia de les festes grans del poble: Sant Vicent, Nadal ... Així, quan les dones servien l'arròs en aquest plat, comentaven: - Avui mengem arròs amb pollastre. En aquests anys de postguerra es menjava arròs amb bacallà, arròs amb col, empedrao, sardines de bota, "tollina" ...
Un altre drapaire era El tio cabreta, del que ja hem parlat en aquest pograma

Diu el refranyer: Ser bo per al drapaire (No ser bo per a res)
El terrer
Que amb el seu carro carregat de terreta, anava cridant la seua mercaderia, molt important per a escurar a l’època. Les dones eixien al carrer amb un pot a comprar-li la terreta i ell la mesurava en  un almud, mig almud o un quarteró.
LA FAMÍLIA ELS TERREROS DE LA VALL
A la Vall d'Uixó, la família Navarro-Salvador vivien de l'explotació d'unes pedreres de terreta per a la fabricació de material anomenat "caolí" que era com una mena d'escaiola, el procés seria més o menys per fer cassoles i olles.
Al mateix temps es produïa una mena de terra que servia per fregar o netejar els atuells de la cuina (coberts, cassoles, paelles, etc.)
Les primeres pedreres estaven situades al terme de la Vall en la partida denominada "Coll de Mena" a prop del Frontó. Quan es van veure amb el temps transcorregut que aquestes pedreres no eren rendibles per a la fabricació del "caolí" o escaiola, la família Navarro es va dedicar a la fabricació de la terreta o terra per fregar atuells de cuina.
Aquest ofici es va mantenir fins als anys setanta.
La terra s'extreia de les muntanyes de les partides del "Collao Mena" i Frontó, per mitjà d'unes galeries a manera de coves. Es treia picant i formant galeries, després es passava per uns "garbells" per fer que la terreta es fes més fina.
S'anaven fent diverses seleccions per tal de fer una terreta de diverses qualitats, per poder fregar els coberts amb terreta molt fina, i la més gruixuda per cassoles, paelles i paellons.
Aquesta terreta es transportava de les pedreres o mines, com també se'ls anomenava, amb carros des de la muntanya al poble on se solia vendre aquest producte.
La terreta, com així li deien, es venia en una forma de mesura de fusta quadrada però en forma piramidal, el nom que se li donava era "Micharmut" el qual tenia el seu preu segons fos més fina o més tosca o gruixuda.
El Sr. Navarro anava per La Vall d'Uxó i els pobles del voltant cridant als seus clientes al crit de ¡el Terrero! dones ¡el Terrero! Aquestes sortien de casa per comprar el producte que tant sacrifici els suposava a la família Navarro.
Com hem dit el Sr. Navarro deia als seus clientes al crit de "el Terrero" per aquest motiu a ell i a tots els seus familiars se'ls ha quedat el malnom de "Terrero"
En els anys setanta aproximadament van aparèixer al mercat altres productes, com ara els detergents, i és quan va acabar la professió i ofici de terrer, però no el malnom a tota la família Navarro, que encara segueixen amb el seu malnom.

Tenim un refrany que diu: Val més la terreta que l’escurada (Es diu quan l’esforç és més gran que el profit)

L’herbero
Repartia l’herba, alfalç, pels carrers ajudat d’una haca enganxada al carro. Tenia un camp plantat amb l’herba que segava i feia garbes que després venia pels carrers a dos o tres pessetes. La gent la comprava per als  animals que tenien al corral.

El meler 
Solien aparèixer a l’hivern, duent del ramal un ruc o en cavalleria, carregat d’unes sàries que contenien les gerres amb l’arrop i talladetes i mel de romer. Les dones eixien amb un perolet per a que els mesurara la quantitat desitjada.
L'arrop es feia tradicionalment amb el most del raïm rossetti, i també podia ser elaborat amb el most de les figues dolces, molt més fàcil i barata aquesta modalitat. Resultava fàcil reconèixer l'entrada de l'arroper perquè a grans crits deia: "Dones i xiquets, eixiu que vos porte arrop i talladetes, mel per a les xiquetes!". 
Darrerament, una furgoneta va substituir l'ase.

L'arrop fonamentalment és el producte del de raïm blanc--o roig-- filtrat per mig d'una tela i sotmès, al foc, en una caldera de coure, a un procés d'ebullició i evaporació, perquè vaja concentrant-se. Quan ja és mig concentrat, s'hi afegeix la "terreta "; és a dir, uns grapats de terra blanca verge. Com el raïm porta juntament amb la glucosa, una part d’àcid tartàric, la terreta (carbonat càlcic) neutralitza eixa acidesa, evitant l'agror que faria malbé la dolçor del most concentrat.
Es passa el suc una altra volta per una tela i el tornarem a la caldera i al foc, per a que bulli de nou i concentrar-lo més, fins a un punt de sucre i densitat convenient. En l’últim moment, posarem --capbussarem--les talladetes.

Les "tallaetes"
Són petites llesques de carabassa --carabassa de torrar o de confitar-- d'uns cinc o sis mil·límetres de grossària, que haurem tingut tota la nit anterior dins d'aigua de calç dèbil, per a endurir-les per fora, donant-los una gratíssima turgència; finalment, les sotmetrem a un lleuger bull que les ablanirà per dins.

L’Olivero
El que acudia a La Vall era un home de baixa estatura, cabell gris, ondulat, molt cortès; sempre amb barret de palla, que es treia quan et servia. Anunciava els seus productes cantant amb bona veu: -¡Olives, tàperes d'olives; negres, verdes, "trencaes", "xafaetes" ...
  
La Lletera. 
Venedora de llet
En algunes cases de la Vall  als corrals i en un pessebre o estable criaven algunes vaques (no en gran nombre) i altres tenien cabres i ovelles.
Al matí (matinada) les munyien i la llet la posaven en recipients (llaunes o lleteres de zinc o porcelana).  Aquesta activitat per a aquestes veïnes, suposava en molts casos, l'única aportació a l'economia familiar .
Elles venien el seu producte casa per casa als seus clients de molts anys. Les mestresses de casa sortien a la porta, amb els gerros perquè els hi omplís amb la llet. La clientela solia ser fixa, i quin era el seu interès que en moltes ocasions els recordaven: "a mi no em deixis sense llet".
Aquestes utilitzaven generalment el ruc (per al transport dels bidons amb llet), a causa de la seva docilitat.
Amb posterioritat, serien els vehicles particulars els que s'encarregarien del transport. Era freqüent que el marit exercís de xofer perquè la seva dona pogués 'baixar' a vendre la llet.
L'ofici de les lleteres, amb el pas del temps va anar perdent la seva importància.  Els avançaments tècnics i els múltiples exigències sanitàries, van anar minvant un ofici tan dur com a tradicional, fins que és va convertir només en un record més d'un passat no tan llunyà.
La vaca poc lletera, porta la misèria al darrera

Carboner
Un carboner és la persona que fabrica, ven i/o distribueix carbó. Abans de la difusió de l'energia elèctrica, el carbó era una de les matèries més populars per a la generació de calor. El carbó tenia nombrosos usos: s'utilitzava a l'interior de les planxes tant en cases particulars com en establiments de sastreria, en les fargues per treballar el metall, servia per a les estufes i forns dels domicilis i fins i tot com a combustible en els cotxes de gasogen.
La figura dels carboners va arribar a ser molt típica en els pobles, amb els seus xiulets i trompetes, amb els seus ennegrits carros, esperant que les veïnes sortissin al carrer per comprar aquest carbó per cuinar l'olla o abastir als brasers amb que s'escalfaven en els dies del cru hivern.

Gener, bon mes pel carboner (En el ple del fred s’està molt a gust vora el foc, bé produint carbó, bé consumint aquest producte)
Estar com un ferrer sense carbó (Estar aturat, sense poder treballar o fer les coses acostumades per mancar-hi una persona o una cosa important)
Qui juga amb carbó es mascara

MALNOMS AMB EL TIO O LA TIA  (Continuació)
· Gat, El tio/ Gata, La tia
· Gaya, La tia
· Granota, La tia
· Grasias, El tio
· Grave, El tio (un dia es va encendre el cotxe de línia i un tal Nelo el Blanco, que anava a la vaca, va caure i es va trencar la columna. Cada dia li preguntava un amic seu: com estàs?, què estàs grave?)
· Honrades, La tia (solia dir: "xiquetes, el principal és la honrad!")
· Hueca, La tia
· Jueves, La tia
· León, El tio  (el de león li venia de Leopoldo)
· Letricas, El tio (procedent de la província de Terol, vingué endollat ​​per un ministre de Franco a treballar com cobrador per al Banc de València. Quan presentava les lletres de canvi en els domicilis tenia costum de dir: "li traigo una letrica ...")
· Llarga, La tia
· Llepamocs, El tio (de xicotet es llepava els mocs)
· Lligona, El tio (corredor de finques. Tenia jornalers i tots volia que portaren lligona)
· Llimera, La tia - El tio llimero  (possible productor de llimes)
· Llosera, La tia  (procedia de La Llosa)
· Machaca, La tia/Machaco, El tio
· MangraneroEl tio (possible productor de "mangranes")
· Manilla, El tio
· Manjovena, El tio
· Marabota, La tia  (procedia de la comarca lleonesa de la Maragateria, en la Vall era coneguda per la deformació d’aquest gentilici; es a dir, de maragata a "marabota")/Maraboto,  El tio  (per  masculinització  es deia al marit de la marabota)
· Marto, El tio  (relacionat amb el nom de Marta); 
· MelenyaEl  tio  (deformació burleta de la paraula castellana "melena", ja que era perruquer d'ofici. Una altra versió és que quan anava al barber a tallar-se els cabells, deia en castellà: “Llevame esta melenya”)
· Melic, El tio
· Melinda, La tia
· Meliquero,  El tio (quan era petit tenia el costum de tocar-se el melic, repetint sense parar: “el melico, el melico”)
· Melons, El tio (possible productor de melons)
· Menangulo, El tio (Cap d'una família que provenia de Benicarló i amb la parla característica del nord de la nostra província, quan menjava figues deia:" M'en angulo una, m'en angulo dos....")
· MenaorEl tio (tenia l'ofici de soguer. Sabut és que el menaor (habitualment un xiquet) era l'encarregat de moure la roda a la filosa o màquina de filar); MenaoraLa tia (era la filla del "tio menaor")
· Menjaolla, El tio (li agradava molt menjar la típica olla)
· Mèrit, El tio
· Meu, El tio
· Miau, El tio
· Michelín, El tio (Estava molt gros com el ninot de la famosa marca de pneumàtics)
· Miles, El tio (tenia fàbrica de lleixiu i presumia de tenir diners "a miles")
· Miserenobis, El tio (era organista de la parròquia de l'Assumpció)
· Miseria, El tio
· Molinero, El tio (tenia un molí d’oli) 
· Monaita, La tia
· Montenegro,  El tio  (va estar durant el segle XIX a la guerra de Cuba. Alli va ser assistent d'un general amb el cognom Montenegro. Gràcies a aquest endoll va ser llicenciat molt aviat i a l'arribada a La Vall, contà la sort que va tenir gràcies al susdit general Montenegro per quedar-se definitivament amb aquest sobrenom)
· Morena, La tia
· Mullaor El tio (era barber i untava (mullava) generosament amb sabó la cara dels clients per afaitar-los)/Mullaora, La tia (era l’esposa)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada