EL REBOST DE LA VALL (programa 13)

EL CAFÈ DE PIPA

07/07/2016

El seu contingut és el següent:

      * Les muntanyes de La Vall d'Uixó

      * Història dels taulellets que hi han al Sant de la Pedra.

      * El refranyer de les muntanyes.

      * El bagul de les paraules oblidades (Fita, carena, obaga, cingle, avenc, cantal, solsida i cocó).

      * Els malnoms d'origen vegetal.

      * Carrers i places de La Vall (Carrer Joaquín Costa i Plaça dels Espardenyers)

Podeu escoltar-ho en aquest enllaç:

http://www.ivoox.com/cafe-pipa-dijous-7-juliol-2016-audios-mp3_rf_12149181_1.html

LES MUNTANYES DE LA VALL D’UIXÓ

Avui farem un recorregut per les altituds mes significatives de La Vall que com molt bé diu en nostre himne al inici:

“En un vall rodejat de muntanyes

una vila en la falda s'estén

és la Vall, nostra pàtria beneita,

d'Espadà en la serra, al començ”

AL NORD

· Penyalba (648 m). És la més alta de totes les montanyes de La Vall. Al nord de la localitat entre la penya Mondrago . Es troba els Sants de la Pedra. S’accedeix pel camí de la Nogueret; però abans d’arribar un camí a l’esquerra. Just on puja la senda del Xacó.

· La Pitera (645 m). És la segon en altitud. De Penyalba al Collao Roig

· Font de Cabres (637 m). És la tercera en altitud.

Itinerari 

     -- La Vall d'Uixó - Font del Nogueret - Cruïlla amb el GR-10 – Corrals de Turmó - Cimera del Font de Cabres

     -- La Vall d'Uixó - Font Cervera -Coll Blegar - Cimera del Font de Cabres

· El Frontó (621 m). És la quarta en altitud. Es troba entre les Eretes i els Corrals de Turmó.

· Sants de la Pedra (585 m). En Penyalba. 

· Penya Migdia (550 m). Situada a l’oest de Penyalba. S’accedeix pel barranc d’Aigualit.

· El Castell (492 m). Es va seguint per la mateixa direcció que a l’Anogueret; però en comptes de girar a l’esquerra per la casota, es segueix recte pel cami de l’Horteta i la Font de la Canyeta i agarrar a la dreta a senda que hi puja dalt.El castell, que es trova sobre l'anomenat Tossal de la Noguera, és d'origen musulmà. És el més important, per història i construcció, dels que van existir a la zona oriental de la Serra Espadà.El seu estat actual és gairebé de ruïna completa, apreciant únicament diversos trams de muralles, els basaments d'algunes de les seves torres -destacant la seva alcàsser-i restes d'aljubs i dependències àrabs. Es conserva també el recinte de la seua gran plaça d'armes, i part de les modificacions cristianes efectuades durant el S.XIII pel mestre d'obres Guillem de Barcelona

· Sumet (450 m). S’accedeix també pel barranc d’aigualit- Està al costat de la Penya Migdia.

· Puntal Redó (374 m). Per pujar fins al Puntal Redó, la ruta es realitzarà pel PR-V-164 en direcció a la Font de la Cervera i la Corraliza fins agafar un desviament i per una senda ascendent.

· Colmo Rabassa (243 m).

· La Murta (192m.). Es troba en el paratge conegut com La Corraliza. S’acedeix pel cami de la Sorra abans d’arribar a la Font de la Cervera a la dreta dirección La Vilavella.

OEST-
* Pipa (591 m). És la muntanya més emblemàtica de La Vall. S’accedeix des de Sant Josep pel camí de l’Ermita de Sant Antoni.
* La Balona (456 m). Es troba en el trajecte a Pipa.

SUDOEST
* Ròdeno (538 m). Des de la Font de garrut-Les Solanes-Aiguamolls-El Rodeno
* Penya Garrut (412 m). Des de la Font de Garrut.
* Aiguamolls (328 m). Des de la Font de garrut-Les Solanes-Aiguamolls.

* Penya-Creus (326 m). Està entre Garrut i Pipa. Es pot accedir des de Sant Josep o des de Garrut.
* La Lloma del Tur (294 m). Cap al sud de garrut per les Solanes
* Martorell (236 m).

SUD
* Alt de Serverola (492 m). S’accedeix des del antic Coto de Segarra en Escales.

* Salt del Cavall (369 m). Des de Cassanya direcció a les Valls.
* Pinyal (309 m). A l’esquerra de la carretera d’Algar.
* Montalar (174 m). S’accedeix per un camí darrere del cementeri en la carretera d’Algar.
* Cabell Negre (156 m). Des de Cassanya la mateixa direcció que per anar al Salt del Cavall. 

* Muntanyeta Negra (130 m). Linde amb La Llosa.

EST
* Colmo Manyaneto (177 m). De la Miranda (pujada de xilxes a la Punta)
* La Punta (152 m). Es pot anar per l’anterior o pel Camí Cabres un camí de la dreta davant de la Coop de reg La Punta. (Es troba el poblat d’Orley.

HISTORIA DELS TAULELLS QUE HI HAN AL PEIRÓ DELS SANTS DE LA PEDRA.

La de Francisco Valls Abad (PACO L’ANOEURO)va ser, enmig de la guerra, una història amb final feliç. Quan tenia dos anys i mig este valler va tindre amb l’ai al cor durant més de dos dies a la gent de la Vall. Corria la primavera de 1938 i la Vall es veia assotada pels bombardejos de la Legión Cóndor; la gent corria a refugiar-se fora del poble i enmig d’este caos, Francisco es va perdre a la muntanya de Penyalva.

Ara, als 75 anys d’edat, Francisco Valls recorda amb claredat alguns dels moments que donaren forma a aquell episodi; d’altres, a força de sentir-los contar a familiars i gent del poble, els té tan presents com si els haguera viscut ahir mateix.

Dia 5 de juny de 1938　

Els dies 31 de maig i 4 de juny de 1938 es produïren els dos primers bombardejos de la Legión Cóndor contra la Vall d’Uixó. El dia 5 la mare de Francisco Valls, que feia cinc dies que havia tingut un xiquet, va decidir agafar els dos fills i anar-se’n al terme per a fugir dels atacs de l’aviació franquista. La família vivia una situació delicada; son pare, soldat, estava al front i sa mare tot just estava recuperant-se del part.

Agafaren les coses més imprescindibles i s’encaminaren cap a la caseta del Catxapo, vora el camí de la font de l’Anoueret. Estant allí, es presentaren els iaios materns de Francisco Valls que es dirigien a refugiar-se a la caseta del Matalaper, més pròxima als Sant de la Pedra, i ell va voler anar-se’n amb ells.

L'aviació enemiga　

Francisco Valls matisa que la caseta del Matalaper estava tota plena de refugiats i els seus iaios es quedaren al Pla de Sipote. Allí es va topetar amb dos xiquets que coneixia i es varen posar a jugar, però al cap d’un moment va aparéixer un avió i tota la gent va córrer esglaiada a refugiar-se.

Valls apunta que en uns minuts es va vore perdut. Enmig de la fugida generalitzada de la gent ell va voler tornar amb sa mare, però va emprendre un camí equivocat i es va dirigir cap al barranc d’Aigualit. Francisco conserva el record de l’angoixa d’aquell moment, plorant i cridant a ma uela per la muntanya, matisa

Tots a buscar-lo　

En passar el perill de l’aviació i vore que el xiquet no apareixia, els iaios de Francisco Valls i moltes de les persones que es trobaven a Penyalva començaren a buscar-lo. Tots els esforços, però, resultaren inútils. Francisco Valls va estar perdut dos dies i dos nits. Des dels bancals del pla de Sipote va fer cap al barranc d’Aigüalit i, segons conta, de les casetes que hi ha per allí, sentien plorar a un xiquet, i al remat van eixir a vore que era. Finalment el dia 7 de juny el trobaren el tio Talamantes i Sabata i jo estava tot ple d’arraps i de sang i sense roba, ja que se li havia trencat.

Conserva també intacte el record de beure aigua i menjar-me unes sopes amb oli quan em portaren a una caseta en la muntanya i em vaig quedar adormit després de pegar l’última cullerada. Les persones que el trobaren li contaren que al lloc on estava, ell s’havia fet un coixinet amb les seues espardenyes i unes fulles i branquetes de server

A aquella aventura va seguir la evacuació dels vallers cap a diferents pobles de València i Albacete, a Quart de les Valls en el cas de la família de Francisco, i la posterior tornada a la Vall d’Uixó en acabar-se la guerra.

Una volta en casa, els seus iaios encarregaren a un artesà d’Onda la reproducció en taulell d’un retrat de Francisco i un text on es conta l’odissea que havia viscut. Pujaren al peiró dels Sants de la Pedra, acompanyats de molts veïns i allí posaren els taulells on tots els coneixem encara. Va ser tot un dia de festa, amb missa de campanya inclosa.

El taulell de l’inscripció diu:

EL NIÑO FRANCISCO VALLS ABAD A LOS

MESES DE EDAD SE PERDIÓ EN VALL

DE UXÓ EN LA MONTAÑA DE PEÑALVA

SANTO DE LA PIEDRA EL DÍA 5 DE JUNIO

Y LO ENCONTRARON EL DIA 7 DEL AÑO 1937

El taulell del seu retrat està ell amb una bici.

EL REFRANYER

· Neu a la muntanya, fred a la plana (La fredor de la neu baixa a les parts baixes)

· Quan la muntanya plora, la plana riu (Significa que quan plou a la muntanya, els camps del pla en surten beneficiats)

· Qui de la muntanya es vulgui enamorar, per Sant Joan hi ha d'anar (24 juny) (És quan l’atmosfera està més límpida, el sol més radiant, les herbes, més florides i perfumades, i els ocells, més contents perquè han criat)

· Si a la muntanya vas, el que portes menjaràs (Recomana endur-se queviures per a passar el dia fora de casa)

· Si per l’octubre, vas a la muntanya a passejar molts ocells veuràs passar (Cert. Per això s’inaugura la temporada de cacera a l’octubre)

· Si vas a la muntanya i no agafes romer no tens l'amor vertader

Sentit figurat

· Qui és bo per pla, que ho siga per la muntanya (Vol dir que aquell qui vol participar en els avantatges d'una cosa, també ha de tenir part en els inconvenients)

· Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya (Té el sentit de ‘posar els mitjans necessaris per tal que una cosa s’esdevingui’)

· Una muntanya es pot aplanar, però un geni no es pot canviar (Es diu perquè generalment el geni d'una persona no varia fins a la mort)

· Veure una muntanya (Veure una cosa molt complicada, difícil de fer o d'assolir)

· La fe mou muntanyes (Significa que la fe venç totes les dificultats)

EL BAGUL DE LES PARAULES OBLIDADES

· FITA. Senyal normalment format per un conjunt de pedres apilades que serveixen per delimitar una propietat o territori.

· CARENA.- La part superior d'una muntanya de perfil aproximadament horitzontal, allà on s'uneixen dues vessants.

· OBAGA.- Terreny obac; coster situat cap al nord o a lloc on no toca el sol.

· CINGLE. Espadat de roca que forma un precipici al cim d'una muntanya.

· AVENC. Obertura natural de la terra, de direcció quasi vertical o molt inclinada i de gran profunditat.

· CANTAL. Pedra de grossària variable, però difícil de manejar.

· SOLSIDA Enderroc; caiguda de paret, de terra.

· COCÓ. Clot natural a la roca on s'acumula l'aigua de la pluja. També és el malnom d’un valler.

MALNOMS

Ja que hem anomenat a Paco l'Anoero. En l'apartat dels malnoms anomenarem aquels que com el de Paco l'Anoero tenen un origen vegetal,

· Anouero, Paco l’ (Al corral de casa hi havia un gran noguera –anouer-)

· Avellana El tio

· Breva (tenia el costum de ser molt puntual: "fas prompte a tots els llocs, ets mes primerenc que una, breva!" li solien dir)

· Carrasca, La

· Castanyo, El tio

· Codony, El tio ("codony" és paraula típicament vallera que a més del fruit (codony), designa una persona amb un caràcter difícil, pesat o antipàtic, com sembla era el cas)

· Figa negra

· Figuero, El/ Figuera, La (possible referència al productor de figues)

· Figuero, El tio

· Figuerets, El tio (possible referència al productor de figues (més jove, més baixet o fill del tio Figuero)

· Menjafigues (personatge al que li agraden molt les figues)

· Mijafiga

· Fusta, Pepe (Tenia la cara roja i era aficionat a la pilota, activitat que practicava en el Roser i que quan jugava els espectadors l'animaven a que pegara fort al temps que li deien que et poses més roig que la fusta del ginjoler" )

· Garrofa, La tia

· Llimera, La tia - El tio llimero (possible productor de llimes)

· Mijallima, Poldo

· Mangrana (era molt prim i algú li solia dir: "tens mes ossos que una mangrana!")

· Mangranero, El tio (possible productor de "mangranes")

· Pinyol, De

· Poma, El tio

· Prunera, La

· Rancapinos, El tio

CARRERS I PLACES DE LA VALL

Joaquín Costa

Calle Las Eras

Calle Joaquín Costa (8/2/1911)

Calle Joaquín Costa

Calle Joaquín Costa

És, una de les de major longitud, amb una extensió superior als nou-cents metres.

La seva configuració ofereix algunes particularitats, ja que mentre en la seva iniciació la seva amplada arriba als deu metres, en altres punts, contràriament, presenta una estretor equivalent als quatre metres escassos. La seva línia és summament irregular, quedant truncada la recta per sinuositats contingudes en els projectes d'edificacions.

La seva entrada és pel Carrer de Correus, (antigament del Centre) i travessa els carrers de la Concòrdia, Unión, Calvari, plaça Els Espardenyers i Estrella, per acabar prop del vell aqüeducte de Sant Josep. En arribar, al carrer de la Unión pateix un sensible desviament, xocant contra la façana lateral d’un a casa (antigament del forn de D. Francisco Pérez Nebot).

Aquesta façana es troba adornada per una capelleta que conté la imatge de la Mare de Déu de la Mercè.

També a la part inferior de la referida façana es troba enclavada la font de la Mercè".

Però el nom d’origen d’aquest carrer era un altre.

Antigament s’anomenava de “Las Eras” podria estar en les eres de Roig que havien mes o menys per la zona del finals del carrer Poeta Llorente i Juan de Austria, Prop del col·legi Centelles.

El seu canvi a Carrer Joaquín Costa va ser degut com a conseqüència de la mort d’aquest jurista, historiador i erudit espanyol, l’any 1911.

Així què, el 8 de febrer de 1911, l'Ajuntament, solidaritzant-se amb el sentiment que aquesta mort va produir en tot l'àmbit espanyol i a proposta del regidor Don Joaquín Antonino Michavila, va acordar canviar el nom del carrer de las Eras pel de Joaquín Costa, i que es adquirissin dues làpides amb la adequada inscripció i es col·locaren en els dos extrems del carrer.

Qui era Joaquin Costa.

(Joaquín Costa i Martínez; Montsó, Osca, 1846 - Graus, Osca, 1911) Jurista, historiador i erudit espanyol representatiu del moviment regeneracionista. Procedent d'una família pagesa modesta, va aconseguir estudiar a la Universitat de Madrid, doctorant-se en Dret (1872) i Filosofia i Lletres (1873). La seva dedicació a la docència es va veure truncada per l'estreta política universitària del moment, que li va decantar cap a altres activitats com la de notari, lletrat d'Hisenda i professor de la Institució Lliure d'Ensenyament.

Aviat va començar a distingir-se per les seves conferències, articles i assaigs sobre múltiples aspectes de la realitat espanyola, que li assenyalaven com un intel·lectual populista, crític i sagaç, lligat al krausisme (el corrent filosòfic dels seguidors de Krause). La crisi agrícola de finals del segle XIX i, sobretot, la commoció que va patir la consciència nacional espanyola amb la derrota a la guerra contra els Estats Units i la consegüent pèrdua de les possessions colonials de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898), li van estimular en els seus atacs a l'ordre establert i la recerca de propostes de canvi.

Va postular la recuperació de l'economia i de la societat agràries a partir de les tradicions espanyoles (Col·lectivisme agrari a Espanya, 1898) i d'una política de foment (Política hidràulica, 1911), com a base per a la reconstrucció del país i la seva inserció entre les potències europees (Reconstrucció i europeïtzació d'Espanya, 1900).

Malgrat les seves conviccions republicanes, fins als anys noranta no havia participat en la política activa; en 1896 va fracassar en el seu primer intent per fer-se elegir diputat, accentuant des de llavors la crítica al domini dels cacics en el medi rural, que corrompia les eleccions i tergiversava el sentit del sistema parlamentari (Oligarquia i caciquisme com la forma actual de govern d'Espanya , 1901-1902). Conscient que els vicis caciquils eren comuns a tots els partits del règim de la Restauració, va canalitzar la seva activitat política a través d'organitzacions de nou encuny, com la Lliga de Contribuents de Ribagorça o la Cambra Agrícola de l'Alt Aragó.

En 1899 aquestes institucions es van unificar amb altres similars, donant lloc a la Lliga Nacional de Productors; i en 1900 van confluir amb l'Assemblea de Cambres de Comerç de Basilio Paradís, formant la Unió Nacional. Aquell grup de pressió regeneracionista va resultar poc eficaç, de manera que Costa va decidir abandonar-ho en 1903, presentant-se a les eleccions en les llistes de la Unió Republicana. El seu delicat estat de salut no li va permetre ocupar l'escó, retirant-se en aquell mateix any a Graus.

Les seves crítiques al règim oligàrquic de la Restauració, al qual culpava de l'endarreriment nacional, expressaven la frustració de les classes mitjanes espanyoles davant la pobresa del país i la seva incapacitat per dotar-se d'un sistema polític modern; però, en la mesura que confiava per solucionar-lo en l'actuació personal d'un «cirurgià de ferro» amb força per desmuntar el caciquisme, anticipava la solució autoritària que arribaria amb la dictadura de Primo de Rivera, per la qual cosa s'ha relacionat a Costa amb els orígens del pensament feixista.

Ja que hem nomenat que aquest carrer creua la Plaça Espardenyers, per acabar parlarem d’ella.

Plaza de las Eras (S. XVIII)

Plaza de las Eras

Plaza del Alcázar de Toledo (1954)

Plaça Espardenyers

La Plaça dels Espardenyers està a un lateral del carrer Joaquin Costa entre els carrer Calvari i el carrer Buenos Aires.

Abans es deia "Plaça de las Eras", perquè al segle XVIII, aquells terrenys formaven una sèrie d’eres destinades a la batuda de les messes, especialment del blat.

En 1954 l’Ajuntament li va canviar el nom pel del Alcazar de Toledo per commemorar la gesta del General Moscardó en la defensa del Alcazar del 27 de setembre del 1936.

Amb l’arribada de la democràcia es va retirar aquesta nominació per l’actual Plaça dels Espardenyers.