OFICIS AMBULANTS D'ABANS

El drapaire. 
Persona que comercia en draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig.

Passaven amb carrets tirats per un cavall o ruc. A la barana del carro duien penjada una peça de ferro que feien dringar per anunciar la seva presència o bé cridant els veïns que volguessin vendre-li draps, papers i espardenyes velles. Alguns drapaires també recollien pells de conill que la gent havia escorxat a casa.

 

El neuler

El neuler (barquillero) era aquell venedor ambulant que duia neules en les seves cistelles i una ruleta perquè els compradors poguessin provar sort. Els compradors feien girar la ruleta, en un recipient de metall, d'aproximadament un metre d'alt, cilíndric, molt semblat a les vermelles bústies que col·locava en el sòl mentre era envoltat pels xiquets i xiquetes, que pugnaven per ser atesos. El qui obtinia el nombre menor de tots els compradors del moment, era l'encarregat de pagar les neules de tots els compradors. 

La neula (barquillo). Es denomina neula a una fulla prima de pasta feta amb farina sense llevat i sucre o mel i, comunament, canyella. La neula escalfada en motlles rebia en altre temps la figura convexa o de vaixell (d'on procedeix el seu nom) i avui sol prendre la de canó més ample per un dels seus extrems que per l'altre.

La neulera (barquillera)
Era el recipient per a la conservació, transport i venda de les neules. La seva cabuda és de 5 a 6 quilos. Es compon d'un recipient cilíndric metàl·lic, pintat normalment de color vermell brillant amb algun dibuix o amb el nom del neuler, i amb dues tires de cuir per transportar-lo a l'esquena. En la seva tapa superior, que serveix de tancament hermètic, té al centre el mecanisme d'una ruleta que s'acciona donant un impuls amb la mà a un dels seus poms daurats que la fa girar i fregar la seva llengüeta flexible, elaborada partint de la banya d'una vaca, amb un cèrcol concèntric subjectat per clauets verticals que surten de la tapa i creen l'espai de cada divisió que té assignat un nombre del 0 al 9, quedant entre ells espais sense numerar. El gir de la llengüeta feia sonar una carrasqueo que s'anava silenciant fins a marcar la sort obtinguda en el tiratge.

Tirades a la ruleta.
La ruleta, com sempre, era un joc. Aquest tenia diverses modalitats, entre les quals l'aposta amb el neuler al nombre més o menys i el tiratge a ratlla. Previ pagament anticipat, el client triava el sentit de gir del tiratge. Es feien tres tirades i s'anaven sumant la xifra, que era la quantitat de neules guanyats fins llavors, però si en una de les tirades queia en un espai en blanc o pintat amb una ratlla, el client perdia la xifra acumulada, i podia ser plantat abans de finalitzar les tres tirades. 

L’afilador/esmolador

L'ofici d'esmolador era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era Santa Caterina d'Alexandria. Els afiladors portàven una pedra d'esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portàven un sac amb eines. Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'afilador s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.

 
L’afilador anava de poble en poble, es situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia. De vegades també anava cridant. Tots els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quen eren esmolades formaven part de l'atmosfera del mòn rural i dels pobles i petites ciutats d'abans.

A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes décades va ser substituïda per una motocicleta. 

La bicicleta dels esmoladors de ganivets estava proveïda d'una bona estructura plegable sobre la d'elevar la roda posterior de manera que l'esmolador podia pedalar sense desplaçar-se. Amb aquest pedaleig estàtic, a més de la seva roda del darrere, mitjançant un sistema d'engranatges i cadenes, feia girar un torn amb el qual afilava aquells objectes que el contacte havia desgastat.

El bufacanyes. L'afilador cridava l'atenció de la seva clientela amb una cançoneta acompanyada per un instrument metàl·lic que no era una flauta, encara que així se li denomina com a pròpia d'aquest ofici. Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d'una forma completament seguida.
 
La composició musical no coneixia canvi, simplement es reproduïa una i altra vegada amb el mateix cantarella, entre tocs o pauses més o menys llargs, l'esmolador continuava amb la cançó que donava ritme i melodia agradable segons la veu de la persona que la entonava.
Així continuava amb el so de flauta i cançó fins que alguna veïna el cridava per lliurar-li algun estri per esmolar.

El repartidor de gel.
És el que en duia barres al principi sobre un carret estirat per un home o un animal de tir i més endavant amb un camionet. Repartia gel per a les neveres i també begudes. Cada dia feia una volta per abastir els bars i per servir els domicilis particulars. Per agafar-les tenien una espècie de tenalles molt grans i després les hi carregaven a l'espatlla sobre el qual es posaven un sac d’arpillera o un tros d’hule per no mullar-se.

Moltes neveres d'aquell temps encara no eren electrificades i calia ficar-hi trossos de gel per mantenir-les fresques.

El cadirer: 

Qui fa, corda o ven cadires.

El cadirer, fóra del poble o foraster, solia aparéixer amb un carret de mà i anunciava la seua presència amb un so de campaneta que portava penjada ell o el carret. Uns s'emportaven la cadira i la tornaven reparada dies després. Altres, portaven la boga, la sisca o l'espart en el carro i realitzaven la reparació en el mateix carrer rodejats d'una caterva de mocosos que observava l'operació atentament.

Les cadires de boga han estat el seient més estès gairebé fins a la dècada dels anys 60. Els cadiraries, eren ben presents a totes les viles i ciutats. El cadirarire solia cercar personalment les materies primeres que utilitzava, fusta i boga. El bastiment de la cadira era de fusta (normalment pollancre) tornejada i de diferents mides i alçades, mentre que el seient estava bastit principalment de boga, una planta herbàcia perenne que es troba a lleres de rius i aiguamolls. En ocasions s'utilitzaven també altres tipus de plantes com la fulla de blat de moro, la sisca, l'espart o la palma. Una de les característiques és que una cadira malmesa rarament es llançava, els cadiraires les reparaven constantment.

 

Per a construir una cadira primer que tot es tornejava la fusta, cal dir que els primers torns es movien amb el peu, després es polia la fusta, especialment en els racons de les motllures. Posteriorment es feien els forats pels encaixos i es muntava. Finalment es feia la feina estrica d'embogador, el treball enreixat que donava una forta resistència al cul de la cadira.

El moment de preparar les fibres era el mes d'agost, a mitjan, quan calia collir la boga i la sisca, sempre en lluna plena perquè no es corcaren, per a assecar-les al sol fins que blanquejaren.  Els cadirers que anaven ambulants només podien reparar els seients directament en el carrer, però si s'emportaven la cadira, podien reparar qualsevol barrot trencat ells mateixos o tenien un fuster cadirer que els realitzava el treball, donant un servici complet de reparació. Alguns embogadors es podien dedicar a temps complet a l'ofici, en combinació amb un fuster que fabricara cadires, fent mobles nous a més de la reparació, però per a la majoria, era una activitat complementària a temps parcial del seu ofici, generalment de jornaler.  La tradició de fer seients de cadira de fibres vegetals no s'exercia només amb boga i sisca. En algunes parts, sobre tot de secans de l'interior, s'utilitzaven també cordells d'espart, de pita o de cànem, comprats ja fabricats generalment, i als que treballaven amb ells els anomenaven encordadors de cadires. La qualitat era molt inferior, però el treball i el seu preu eren molt més barats.

Procés: S'agafaven tres o quatre brins, segons el grossor que es volguera del cordó, i es començava a treballar des de les vores cap al centre, amb diferent nombre de passades en la posterior, més estreta, que en el frontal, més ample, i en els costats, igual en ambdós. 
La part interior se va omplint amb les parts grosses de la fibra que no son bones per a trenar. L'acabament és sempre en el centre ficant els finals de les fibres cap avall, on es retallaven amb el ganivet o amb unes tisores.

El Lleter-a.  
Venedor-a de llet
Els ramaders de vaques de llet omplien Barrils (llaunes o lleteres de zinc o porcellana). D'aquest producte, i al matí (matinada) aquests eren recollits per les persones que s'encarregarien de la seva venda.
Aquestes eren dons de la zona, que els hi coneixia com a "Lleteres". Aquesta activitat per a aquestes veïnes, suposava en molts casos, l'única aportació a l'economia familiar ..
Elles venien el seu producte casa per casa als seus clients de molts anys. Les mestresses de casa sortien a la porta, emb els gerros perque els hi omplís amb la llet. La clientela solia ser fixa, i quin era el seu interès que en moltes ocasions els recordaven: "a mi no em deixis sense llet".
Aquestes utilitzaven generalment el ruc (per al transport dels bidons amb llet), a causa de la seva docilitat. També van utilitzar mules i cavalls.
Amb posterioritat, serien els vehicles particulars els que s'encarregarien del transport. Era frequent que el marit exercís de xofer perque la seva dona pogues 'baixar' a vendre la llet.
L'ofici de les lleteres, amb el pas del temps va anar perdent la seva importància. Els avançaments tècnics i els múltiples exigències sanitàries, van anar minvant un ofici tan durar com a tradicional, fins que és va convertir només en un record més d'un passat no tan llunyà.

Castanyer-a
Els castanyers o castanyeres són persones que es dediquen a la venda de castanyes cuites o rostides.
En algunes ciutats és habitual l'establiment de parades de carrer fixos o mòbils en què els castanyers rosteixen i expedeixen castanyes, generalment, embolicades en un tros de paper o dins una paperina. Solen disposar d'un petit fogó en què es fa el foc i una reixeta sobre la qual es posen les castanyes per rostir.

El gelater
Venedor de gelat. 
La presència del gelater era tot un símbol que anunciava bon temps. El carro dels gelats era present en els passejos o llocs de trànsit, atraient a assaborir el ric producte. Els gelats es venien de forma ambulant a la plaça de l'ajuntament, a la plaça de l'església  o a les cantonades més importants com a punts més freqüents. També es creaven nous punts de venda en els mercats i amb motiu de fires o esdeveniments. 

Transportaven amb calma aquells emblemàtics carrets de fusta amb dues rodes, pintats de blanc i un tendal amb la retolació de 'Gelats mantegades' al front del sostre i penjats del mateix unes tauletes que indicaven els sabors que es podien degustar i empesos pel mateix venedor, darrere dels quals es col·locaven, degudament uniformats, per vendre els saborosos mantegades. Figurava el nom de l'artesà al frontal del carro. Per contenir els gelats portaven un o varis depòsits encoixinats farcits de gel  i sal per a que es mantingués el fred, dins d'aquests depòsits de llautó i les tapes còniques, sempre brillants, estaven els gelats que podien ser líquids o congelats, ambdós solien tenir sabors de llimó, taronja, fresa, llet merengada i poques varietats més. Els líquids es servien lògicament en un got que tu tenies de dur de ta casa per a que en ell el gelater te'ls posés, els congelats els posava en un motlle proveït d'un moll per baixar-lo cap a baix, segons el mida que demanares previ el seu pagament una "perra xica" o una "perra grossa", que eren les monedes de més circulació aleshores i a les màximes a les que nosaltres podíem tenir accés. 

Entre la base de baix del motlle i la de dalt li posava una mena de galeta que era la que aguantava el gelat, tot això estava riquíssim i els xavals que podíem de tant en tant comprar un d'aquells gelats gaudíem de valent.

L’enllustrador 
És una persona que s'encarrega de netejar i enllustrar el calçat d'eventuals clients utilitzant betum per a calçat. Tradicionalment l'exerceixen persones del gènere masculí i molt sovint nens.

L'ofici de l'enllustrador de sabates ha anat desapareixent del paisatge ciutadà i pràcticament ha quedat relegat a les grans ciutats. 
Netejar sabates és una tasca pesada. Ha de retirar fins i tot la brutícia més minúscula amb el raspall, ja que el betum no serveix per eliminar restes de brutícia, sinó per reparar aquelles substàncies (greix, cera i humitat) que la pell perd amb l'ús. 

Raspallant

L’enllustrador aplica el betum amb moviments lents i circulars tantes vegades com ho necessiti la sabata. Si la pell s'ha assecat molt, el enllustrador deixa que el betum penetri durant uns minuts abans d'aplicar la capa següent. les capes gruixudes de betum tot just penetren en la pell i després és difícil polir la sabata.

Aplicant el betum

Granerer.  
Persona que fabrica, repara o ven graneres.

La granera: És un utensili compost d'un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l'extrem d'un mànec de fusta o de canya, i que serveix per a arreplegar i llevar de terra o d’altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia. També hi havia graneres de bruc (“brezo” en castellà) que solien usar-se per agranar l'era, el corral, l'estable i aquelles àrees, en definitiva, de brutícia a l'engròs. I, per suposat, les graneres més fines o de mill ("mijo"), és a dir, d'aquest arbust riberenc que ha donat nom al nostre riu en valencià, Millars (però també en castellà, Mijares).

El granerer, o fabricant de graneres, anava ambulant pels pobles. Anava de carrer en carrer amb una sària, o bossa d'espart, a l'esquena, ple de palmes preparades amb les seues eines. Eren els mateixos granerers els que es proveïen de les matèries primeres, ja que anaven a tallar les palmes, o el mill, als terrenys erms, així com les canyes per al pal, transportant-les fins les seues cases on les emmagatzemaven. D'ací anaven proveint-se del material necessari per a realitzar el seu treball.
Quan el granerer arribava al poble, per vendre les seues graneres o apanyar les fetes malbé, solia passejar-se pels carrers cridant allò de "El granereeer!" Però, de vegades, quan alguna dona tenia alguna granera per fer, solia ocórrer a l'inrevés, es a dir, era la dona qui treia la granera de casa i, ara, era ella la que cridava el granerer, el qual, al bellmig del carrer, la desfeia, la tornava a muntar amb palma nova i, quan creia que estava ben rematada, li lliurava l'encàrrec a la mateixa porta de ca la clienta. 

Procés: Per a l'elaboració d'una escombra de palma, el primer que cal fer és recollir la matèria primera, és a dir el palmell, de la qual s'agafen els cabdells i el palmell pròpiament, i un cap de fusta.
La recol·lecció dels cabdells i el palmell ha de fer-se a partir de S. Pere, durant el mes de juliol. Després aquests es guarden en un lloc sec fins a la seva deshidratació.
Un cop secs els cabdells ja poden treballar en qualsevol modalitat de empleita.
Començarem fent una toniza mitjançant el gir de les fulles de la palma, a les quals se li van afegint noves entrellaçades unes amb altres fins a obtenir la longitud desitjada (de 3 a 3.5 mt.).
Un cop feta està, es lliga un extrem a la cintura i l'altre extrem al peu, embolicant sobre aquest el sobrant fins a quedar tensa.
Prèviament s'han preparat uns suplements que s'utilitzaran per lligar les palmes a la toniza, aquests es preparen tallant els cabdells per la meitat.
A partir d'aquí ja només cal anar lligant palmes a la toniza mitjançant una tira de la palma la toniza, així fins a completar el diàmetre del cap o depenent de la densitat amb què es vulgui fer l'escombra (uns dotze parells de palmes ).
Després es continua deixant anar la toniza de la cintura i es procedeix a col · locar el cap, la qual cosa es fa girant la toniza amb els palmells sobre aquest i de manera que aquesta vagi trepitjant les palmes. Quan s'han fet uns quants girs se li col · loca una llaçada de corda perquè després ens serveixi per tirar de l'extrem fent passar per baix i acabar de amarrar a la llaçada inicial, aconseguint així un tancament ferm i segur.
Després d'això es continua amb els girs fins que els palmells es quedin ben subjectes, per facilitar els girs es lliguen lleugerament les palmes.
Un cop conclosos els girs, es lliga i utilitzem el almaraz, eina que s'usa en el treball de la empleita similar a un punxó però amb un trau a l'extrem. Amb aquest travessem el manat de palmes i enfilem l'extrem de la toniza per fer-ho passar a l'altre extrem i l'enganxem en la llaçada que es va deixar quan s'estaven fent els girs per a l'estirar aquesta fer passar la toniza per sota dels girs de aquesta i acabar amarrándola a la llaçada inicial, aconseguint així lligar la toniza de forma segura.
Fet això ja només queda tallar el sobrant de les palmes per donar-li l'altura desitjada als serrells de l'escombra.

Espectacle de la cabra

Cada any allà per la tardor arribaven els gitanos hongaresos i acampaven al voltant del poble.

Al petit carro, del qual tirava un escanyolit burret, transportaven els estris i els nens. El patriarca de la tribu anava davant caminant al costat del animal, a qui de tant en tant li arreaba un parell de fuetades al llom, perquè alleugerirà el pas, amb la flexible vara de baladre verd que esgrimia a la seva mà dreta. Darrere marxava la resta de la troupe, composta per una dona madura i prematurament envellida (segurament la dona del patriarca) i una caterva de joves noies i nois en edats compreses entre els 15 i 25 anys. A més de les persones i el ruc, formaven també part de la caravana els gossos i una cabra, que, subjectes al collaret de cada coll per una corda amarrada a la part posterior del carro.

De l'espectacle no es pot dir que fos ni bo ni dolent: era diferent, inclassificable. Res tenia a veure amb el teatre, ni amb el circ, ni amb les varietats, encara que tal vegada fos l'origen de tot el citat. Però la veritat és que el seu poder de convocatòria era gran. Un redoblament de tambor reclamava silenci i imposava atenció. Seguidament un home bru amb veu estentòria anunciava el primer número: el de la jove contorsionista que feia una sèrie d’exercicis d’habilitats.
 Però la veritable estrella de l'espectacle, el seu nombre cim i amb el qual donaven fi a la funció, era la cabra. Abans de començar el nombre, que anunciava amb un especial èmfasi l'home bru de la trompeta, uns quants nens de la troupe, amb panderos els més nois i cistelles teixits amb tires de canya la gent gran, demanaven la voluntat al públic de la rotllana primer ja els congregats als terrats, els balcons, les finestres i gateres després. Havia arribat el moment de la recaptació. Sobre els panderos cap per amunt queien les monedes. En els canastres admetien de tot: rosegons de pa, manats de peix fregit, grapats de peix fresc, roba usada ... Finalitzada la recollida, els postulants la lliuraven el patriarca que s'encarregava de la seva classificació i custòdia, i que després, amb gest greu, donava autorització per al començament del nombre final: el de la cabra.
Obrint pas entre la gent, portant en una mà una petita escala de tisores i amb l'altra subjectant pel collaret a la cabra, ocupava el centre de la rotllana un home d'àmplia i florejada camisa al qual bé podria anomenar el domador. Primer col·locava l'escala ben centrada i ferma sobre les irregularitats del pis mentre la cabra esperava pacient, amb aquesta cara d'avorriment i de tristesa que tenen totes les cabres. Conclòs la consolidació de l'escala, l'home treia un petit cable que portava creuat amb el cinturó a la manera traginer. Ho feia espetegar en l'aire al mateix temps que donava ordres a l'animal en una estranya argot. A poc a poc, la cabra s'anava acostant a l'escaleta i començava a pujar els esglaons amb força facilitat fins situar-se en la petita plataforma rectangular de la seva rematada. Superada ja aquesta primera dificultat arrencaven els primers aplaudiments, però la seva actuació no havia fet més que començar. El "més difícil encara" d'aquesta classe d'espectacle venia després. Al centre de la plataforma que servia de cim a l'escala hi havia un forat on l'home introduïa un petit i encadellat cilindre de fusta. A continuació espetegava el cable i al crit de "¡Alion ... muntanya!" aconseguia que la cabra es pugés, ja amb més dificultat, sobre el petit cilindre. Nou espetec del fuet i nova ordre: "Alion ... torni!" L'animal, a poc a poc al principi i més lleuger després, girava i girava entre els aplaudiments del públic, els redoblaments del tambor i l'estridència de la trompeta. Dues vegades més es repetia aquest últim exercici i cada vegada amb més dificultat i èxit, ja que el cilindre encadellat l'anava l'home canviant per un altre més petit fins arribar a l'últim on tot just cabien les peülles de la cabra. I així acabava la funció. Recollien els estris i a una altra part amb la música.

Matalasser

L'ofici de matalasser és un ofici artesanal. El matalasser és el que fa els matalassos i els fa amb la llana de les ovelles.

Fins a l'arribada dels matalassos de materials sintètics, els matalassos més comuns en qualsevol casa eren els matalassos de llana. La llana d'aquests matalassos s’enduria amb l'ús durant mesos, i era necessari portar el matalàs al matalasser per a què batolla-se la llana, desendurir-la per poder ser usat el matalàs com el primer dia.

Per fer un matalàs primer cal arreglar la llana , així doncs, aquesta es pica amb dos bastons. L'han de picar bastant fort (fan un soroll característic) fent-la voleiar per treure els microbis de la llana.
Un cop aquesta està ben picada estén la tela, a sobre hi posa la llana que quedi ben esbarriada, ben repartida per tota la tela perquè no faci bonys. Aleshores la cobreix amb l' altra meitat de tela i l'ha de cosir per tot el voltant i ho fa amb una agulla molt gran i un fil molt gruixut. Hi han una sèrie de forats a la tela que coincideixen els de sota amb els de sobre i amb una altra agulla molt més llarga s'hi passa un cordó .o beta per fer la llaçada i això es fa perquè la llana no es bellugui dins del matalàs , després cusen les cantonades per tal de donar-li la forma definitiva.

El matalàs es el que estava format per un sac o tela  que solia ser de ratlles a colors vermell  o blaves juntament amb blanques o bé de flors difuminades . El seu interior hi havia el farcit que podia ser de palla els més pobres, miraguà, coto i principalment de llana , un cop aquest farcit a dins del sac, perquè no s'apiles tot el farcit a un costat es feien unes bastes de vetes que travessen el matalàs amb l'ajuda d'unes  agulles dites sequeres i a traves d'uns ullets metàl·lics es feien uns lligats , això servia per subjectar el farcit. El matalasser a part de fer-lo tenia de tant en tant de refer-los, això consistia en treure el farcit normalment al terrat, corral o fins i tot  a les portes de les cases i procedir a rentar la llana  un cop seca, esponjar-la, això amb unes vares que solien ser de freixe un cop fet tot això es tornava a posar el farcit dins de la funda que s'aprofitava per rentar-la igual com ja s'havia fet amb la llana , es feien les lligades amb les vetes i ja estava a punt.
La desaparició gradual dels matalassos de llana, va suposar també la desaparició d'aquest ofici.

Carboner
Un carboner és la persona que fabrica, ven i/o distribueix carbó. Abans de la difusió de l'energia elèctrica, el carbó era una de les matèries més populars per a la generació de calor. El carbó tenia nombrosos usos: s'utilitzava a l'interior de les planxes tant en cases particulars com en establiments de sastreria, en les fargues per treballar el metall, servia per a les estufes i forns dels domicilis i fins i tot com a combustible en els cotxes de gasogen. El terme carboner pot referir-se a la persona que fabrica carbó en una carbonera a partir de llenya. Carboner també pot referir-se al mosso que distribuïa el carbó entre els consumidors.

La carbonera. Una sitja, pila de carboner o carbonera és un apilament de llenya tapat amb terra que s'usava per fer carbó. Normalment s'emprava llenya d'alzina. Als llocs on es plantava una sitja, es feia una esplanada anomenada rotlle de sitja sobre la qual s'hi posava la llenya. Solia tenir a prop una petita construcció (anomenada de cabana de carboner) que és on s'allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó vegetal. Era un mètode molt estès a Europa, però ja fa anys que no s'utilitza, ja que els combustibles fòssils han desplaçat l'ús de carbó.

Procés de construcció

Empilant
Els troncs més grossos es posen al voltant de l’ull de la pila.
La pila ha de quedar atapeïda, però amb espais entre la llenya per què l’aire hi pugui circular
A mesura que la pila va creixent, va agafant la típica forma arrodonida, amb els buscalls més prims a l’exterior

L'embalum
Abans d’enterrar la pila, cal posar-hi l’embalum, per tal que la terra no s’empassi.
Per embalumar es pot fer servir les rames dels arbres o bé ginestell o algun altre arbust de la zona.

Enterrant la pila
La pila es tapa amb terra per evitar que la llenya estigui en contacte directe amb l’aire, i així poder-la coure de forma controlada.
Amb l’ajuda de cabassos o de l’enterradora, es va posant una capa de terra d’una mà de gruix da-munt l’embalum fins que s’ha tapat tota la pila.

Bitllant la pila
Un cop encesa la pila, durant els primers dies s’ha d’anar bitllant sovint per torrar la llenya.
Al cap de dos o tres dies, quan la llenya ja està torrada, la pila comença a fer molt de fum. Llavors el carboner hi fa uns forats a la part superior, omple l’ull de bitllots fins a dalt i fa pujar el foc fins a coronar la pila.
A partir d’aquest moment comença la carbonització.

El llenguatge del fum
Quan es comença a carbonitzar, la llenya treu un fum espès, de color blanc marronós.
A mesura que avança la cuita, el fum es torna menys blanc i comença a enlairar-se.
Quan el fum es torna blavós, la llenya ja és cuita.
Llavors el carboner tapa els forats i n’obra uns altres més avall per tornar a començar de nou el procés, que es va repetint fins arribar a la base de la pila.

El procés de carbonització

La carbonització té lloc quan la llenya crema sense flama, amb dèficit d’oxigen.
Les altes temperatures eliminen l’aigua i altres productes volàtils de la llenya, però no les matèries combustibles. Per això, el carbó vegetal pot tornar a cremar, sense flama.
El principal component del carbó és el carboni. Com més carboni contingui, millor serà el carbó

Rescaldant

Amb l’aixada, el carboner fa baixarla terra i deixa el carbó al descobert. Un cop enretirat, torna a tapar la pila amb terra per evitar que el carbó de l’interior s’encengui.

Esmatassar

Un cop el foc ha arribat a terra, i quan tota la llenya s’haconvertit en carbó, abans de treure’l, cal deixar-lo refredar.
Per refredar el carbó més superficial, el carboner trenca la “crosta” de terra cuita i embalum cremat i amb el raspall la fa baixar per treure’n les pedres grosses i els terrossos, deixant només la terra més engrunada que, en escolar-se ajuda a refredar la pila.
El carboner va deixant el carbó al descobert i tot seguit el torna a reabrigar amb la terra engrunada per evitar que el carbó, en contacte amb l’aire, s’encengui.

Esquema gràfic del procés

Xurrer

Venedor de xurros

Era una figura peculiar, era com el despertador, passava sempre a la mateixa hora.
No podem dir que s'hagi perdut aquest ofici, ni que hagi desaparegut per complet la imatge del xurrer -a pels carrers, actualment s’ha reduït a un lloc fix, en la xurreria, aparcada en algun punt del poble o en les fires.
Solien fer les rondes tots els festius, i una els dies feiners. Solien anar baladrejant la mercaderia, o estaves pendent de la seva arribada, o desdejunaves cafè mullat amb pa.
Portaven sota el braç una cistella de vímet, en algunes ocasions una cistella a cada braç, en la qual portaven els xurros de banda i les porres a un altre, rarament bunyols. Ubicats sota la nansa de la cistella, portaven els joncs amb els que s’enfilaven els xurros, les porres es solien travessar amb el jonc.

La xurreria es un petit comerç especialitzat principalment en la elaboració i venda de xurros i patates fregides casolanes. Tradicionalment tots els productes de xurreria eren artesanals.

Les xurreries varen ser molt populars durant la segona meitat del segle XX. Sovint estaven situades a les places de les ciutats o pobles. Moltes eren ambulants i àdhuc les fixes podien ser desmontades i canviades de lloc amb relativa facilitat. El quiosquet de la xurreria era un dels elements indispensables a les fires d'estiu, junt amb el "Pim Pam Pum", la noria, els cavallets i la tómbola.

Els xurros i les patates eren fregits in situ per el xurrer o la xurrera. Els xurros es servien en paperines i les patates en bosses llargues de paper encerat de colors vius (vert, roig o groc). Altres productes venuts a les xurreries eren diverses masses fregides com els xuixos, bunyols i pestinyos, així com cotnes i morro de porc.

Una gran part de les xurreries tradicionals de les ciutats varen desapareixer quan va canviar la cultura comercial vers el consumisme, a mesura que es varen estendre els supermercats i les franquícies de "fast food". Tot i així hi han algunes xurreries que sobreviuen. Altres es varen adaptar i varen diversificar els productes, venent menjars preparats i pollastres, i perdent llur imatge original en el procés d'adaptació.

El xurro és una peça de pasta de bunyol de forma allargada. El nom prové originàriament de la raça d'ovella xurra, una ovella considerada inferior i típica de l'interior del País Valencià, les anomenades comarques xurres, i les terres contígües a la Manxa i a l'Aragó. Arran del nom compartit, es postula que aquest menjar el van inventar els pastors de l'interior i fins i tot que podria ser originari d'aquestes comarques valencianes, tot i que la majoria de les fonts apunten a un origen purament castellà. Tanmateix no hi ha un consens sobre el seu origen exacte, ja que se'l disputen diversos territoris de la Península Ibèrica.

Actualment és un aliment molt popular a les falles de València, a Madrid i arreu d'Espanya, i també a Mèxic i a la resta d'Hispanoamèrica a causa, sobretot, de les xurreries ambulants, que els van anar popularitzant en fires i mercats i que algunes s'han acabat instal·lant permanentment a viles i ciutats.

Els xurros poden ser ensucrats o no, recoberts de xocolata o farcits de crema, i tradicionalment es venen dins de paperines.

Cada xurro consisteix en una massa composta per farina, aigua, sucre i sal, que s'introdueix en un aparell semblant a una mànega rebostera, per on surt mitjançant extrusió convertit en tires cilíndriques d'un dit de gruix, aproximadament, i amb secció transversal a forma d'estel (estries), que es fregeixen en oli i una vegada fets, de vegades, s'arrebossen en sucre.

Procés d’elaboració

El primer pas en l'elaboració de la massa consisteix en el planat amb un sedàs de la farina. La massa es fa com la dels bunyols, tirant de cop la farina en l'aigua (amb la sal, el sucre i de vegades una mica d'oli) ja bullint i remenant fins que estigui feta (a aquesta operació se li denomina cop d'aigua ). La proporció més habitual sol ser de dos litres d'aigua per cada quilo de farina amb una cullerada de sal. Dins el gibrell la massa es remou mitjançant el pal de pastar i per això es realitzen moviments circulars. Aquesta massa es sol emprar en el mateix dia que es va elaborar.
La massa així elaborada s'introdueix en la xurrera (màquina de extrusionar que s'anomena per les palanques "estrella"), com es feia antigament en la xurrera d'espatlla. Amb l'oli ja calent se sol abocar els fils, tallats a mà, que surten per la xurrera. És en aquest instant quan el xurrer decideix fer els xurros en línia o en forma de llaç. Durant el fregit la forma d'estrella és perquè la massa creix molt amb la calor i l'oli segella la superfície exterior. Si no tingués aquesta forma, esclataria en entrar en contacte amb l'oli calent. El fregit de la massa d'una trentena de xurros dura aproximadament uns dos o tres minuts i se sol treure amb una punxa que s'enfila els xurros. De vegades s'empra una escumadora (sobretot si els xurros són rectes). Encara que en alguns llocs es segueix penjant els xurros en joncs, actualment es serveixen en paper.

Porres
La massa de les porres posseeix tres diferències pel que fa a la dels xurros, la primera diferència és relativa als ingredients: porta una petita "mica" de bicarbonat sòdic. La segona és que aquesta massa més es deixa reposar uns deu minuts. La tercera i última és la proporció relativa de farina que fa a la d'aigua (són superiors la quantitat de farina a la massa dels xurros). L'instrument per extrusionar la massa difereix de l'empleada en els xurros, s'anomena combrera i es col·loca al centre de la paella amb oli bullint. Per fer porres de vegades es necessiten dos operaris, mentre un d'ells va tirant la massa de les porres l'altre amb dos pals (pals de rodar) va girant la massa fins que aquesta adopti una forma espiral. Aquesta operació es realitza movent la massa que es fregeix amb la punta dels pals de rodar, obligant-la a que giri aquesta sobre si mateixa.

L'espiral (que s'anomena rosca) es volteja mitjançant els pals de rodar, s'introdueix un dels pals pel centre i es va guiant amb l'altre, evitant que es esquitxi oli. L'extracció de la rosca, es realitza també amb els pals de rodar que es posen sota en forma d'aspa i es treu en "bloc". Amb els mateixos pals sota de la rosca es deixa escórrer durant un minut. El tallat es sol fer amb un ganivet o tisores. S'inicia per la part exterior de la rosca i es va avançant fins al centre. La fritada de les porres requereix una mica de temps més que la dels xurros, causa de la grandària major d'aquests.

Llauner/llanterner
Persona que fabrica, ven o repara estris de llauna
Ofici pràcticament desaparegut en aquests dies, mostra els treballs en llauna molt utilitzats antigament en estris de cuina i altres menesters.

Hi havia el llauner de taller i el llauner ambulant.

Llauner de taller. Havia imprescindiblement de tenir uns profunds coneixements de geometria i de càlcul. Cal tenir en compte que de llauna o de zinc eren les mesures de capacitat per a líquids, i, en conseqüència, rebia encàrrecs de recipients que, a més de ser d'una determinada forma geomètrica, el seu contingut devia ajustar-se exactament al litre, l'arrova o les seves fraccions respectives de mig, quart i vuitè.

 

Amb aquests recipients es mesurava l'oli a les botigues, la llet en les lleteres i el vi als cellers. Per tant el seu treball havia de ser d'una precisió mil·limètrica. Per això havia de saber fer servir eines com ara el calibrador o peu de rei, el compàs, el regle, l'esquadra, etc ..., i, a la vegada, fer complicades operacions aritmètiques aplicant fórmules que bé poden considerar-se de matemàtica superior .

Al taller del llauner es fabricaven una gran varietat d'estris per molt diferents finalitats, com per exemple: càntirs per llet o oli, abocadors per les botigues de queviures; banys mitjans per fregar la vaixella quan a les cases no hi havia aigua corrent; grans recipients per a la neteja de tota la família en els habitatges que no tenien bany, que eren la majoria fins molt avançada la segona meitat del segle XX, bombes manuals per a l'extracció de líquid dels bidons, artefactes per a la fabricació de xurros; embuts, llums d'oli, fanals, etc.

El llauner ambulant, més ben dit: el llauner. Aquell de la caixa de fusta per a les eines i el material, que portava amb una corretja de cuir penjada a l'espatlla, el del anafe encès i alimentat amb tauletes i encenalls, del qual sobresortien els mànecs de fusta d'una parell de soldadors de coure i els caps estaven enterrades entre les brases, anafe proveït d'una nansa llarga de filferro i que portava ben aferrada a una mà, el llauner que recorria els carrers i les places dels pobles pregonant a crits els seus serveis.
Allà on era requerit improvisava seu taller, ja fos un pati de veïns, un portal o el mateix carrer. Assegut a terra, obria la caixa i avivava el foc del anafe. Amb mirada experta analitzava a consciència el atuell a reparar.

El primer que feia era sanejar la part picada, per al que es valia d'una llima basta fins deixar llustrós i brillant les vores del forat, després, d'un pot que portava adossat a un dels costats de la caixa, treia un rudimentari pinzellet impregnat en àcid clorhídric, prèviament rebaixat diluint-hi trossets de xapa de zinc, i amb el qual humitejava la part sanejada.

Després agafava un dels soldadors del anafe, llimava suaument el tall del coure per ambdós costats i li donava una passada per la peix rossa continguda en una tapadora invertida d'una caixa de crema per sabates.

Amb el soldador net i gairebé roent en una mà i la barreta d'estany en l'altra, els acostava a la part avariada de l'atuell fonent-hi uns goterons d'estany que anava estenent acuradament amb el soldador fins a cobrir el forat; si aquest era molt gran retallava amb les tisores un trosset de llauna que soldava en el mateix a manera de pedaç.

 

El treball es cobrava, com és lògic, en funció del material i el temps emprat, i que es concertava per endavant després del conegut regateig, ja que aquest ofici de llauner ambulant era propi de gitanos, i ja se sap amb quin gust i gràcia exerceixen els homes d'aquesta raça el mercadeig.

Aiguader

Es diu aiguader la persona que ven i distribueix aigua entre la població. L'aiguader era una professió molt popular en èpoques en què no estava generalitzat el subministrament d'aigua corrent.

Solien anar ajudats d’una mula i un carret, on transportaven un bon grapat de cànters, els omplien al riu o a les fonts properes de la ciutat i seguidament els distribuïen. L’aiguader anava oferint l’aigua pels carrers de Lleida i les persones interessades li compraven. També tenien clients fixes i quan arribaven al seu domicili omplien les gerres d’obra que hi havia a l’entrada o al corral de les cases.

Adobacossis 
Persona que té per ofici adobar cossis i altres estris de terrissa. Enganxaven tot tipus d’objectes de ceràmica trencats o esquerdats, clavant grapes de ferro als llocs més adients.

Aquest ofici era el d'un artesà ambulant, que portava les seves eines en una caixa penjada al muscle i en qualsevol portal d'una casa improvisava el seu taller, la clientela acudia a rebre'l mentre anava pregonant el seu ofici pel carrer, "l’adobacossis, s'arreglen gibrells, gerres, palanganes ". 
 
“La laña” és com una grapa, de ferro o coure que s'utilitza per unir les parts trencades d'algun estri de ceràmica (fang) o porcellana. Es feia un trepant en cada part de la fissura i s'introduïa la grapa que un cop tensada tornava a compondre i permetre el seu ús de la palangana de porcellana o del gibrell de fang. Els forats es feien amb una broca fina i un filaberquí (trepant de mà) i s'omplia amb una mena de ciment ràpid, que fabricava en el moment, i anava introduint amb una vareta, el ciment un cop forjat soldava la “laña” al fang impedint la sortida de l'aigua. Era una època en què no existien bones coles.  Per descomptat que llavors resultava més barat grapar el gibrell que comprar un de nou.

 

Esquilador
Un esquilador, és una persona que es dedica a tallar la llana o el pèl dels animals, i que habitualment exerceix la seva tasca en les explotacions agrícoles.

Es tracta d'un ofici molt antic però que actualment es realitza utilitzant eines elèctriques que faciliten bastant la feina, encara que es requereix molta experiència per realitzar la esquella correctament perquè en depèn la qualitat de la llana resultant que després es comercialitza.

La temporada començava a principi del mes de maig i finalitzava a mitjans de juny, era un ofici que requeria destresa i habilitat en el maneig de la tisora ​​i en la forma de empiular a la res. Les ovelles, una per una eren tombades i lligades de potes per ser immobilitzades, tasca que requeia en el propietari. El esquilador començava "obrint" el camí del esquilada pel cap de les ovelles i després esquilava l'animal, de tant en tant esmolaven els instruments, els reparaven o curaven els animals que resultaven ferits, se'ls fregava amb carbó (sutge) per evitar que se'ls s'infectessin els talls, sutge que els propis esquiladors portaven i que feien molent trossos de carbó d'hulla utilitzat en les fargues.

Tisora de l'esquilador

És digne d'esmentar la recollida de la llana un cop finalitzada la esquella de l'ovella, ja que el mateix esquilador ho feia formant una mena de bola que ho denominaven velló i cada velló venia a pesar dos quilos aproximadament. Abans s'utilitzava molt, era la base de la indumentària dels nostres pobles per tot: per roba, com jerseis, jaquetes, guants, bufandes, etc .. per mantes, per omplir els matalassos ...  

Vellons de llana

Tot i realitzar-se a l'ombra, era un treball dur i esgotador perquè l'home durant les vuit hores que durava la jornada, havia de romandre doblegat per la cintura inclinat cap endavant, el que comportava un constant mal de la rabada que li durava tota la temporada. Igual que molts oficis, aquest tan bé requerien unes temporades d'aprenentatge, a aquest se li deia "Morenero", jove aprenent que quan sentia la veu de “Moreno!”, Anava ràpidament al lloc sol·licitat per untar en la ferida feta a l'ovella per les tisores. En ser escàs el nombre d'homes que exercien aquest ofici, havia molta demanda cap a aquests, de manera que eren ben remunerats en comparació als jornals que cobraven en aquella època en altres oficis.

La tècnica tradicional del esquilada amb tisora​​, i després amb maquineta manual ha evolucionat en l’actualitat, en adoptar els esquiladors màquines elèctriques que els permet, amb menor esforç , aconseguir major rapidesa i millor qualitat en la llana, que ix sencera i més llarga.

Esquilar en màquina eléctrica