dissabte, 20 d’abril de 2019

LA PASQUA D'ABANS I ARA A LA VALL D'UIXÓ

LA PASQUA ABANS
PASQUA DE RESURRECCIÓ. (Desaparegut). El primer dia de Pasqua de Resurrecció era costum, a la primera creu que hi havia al Calvari, col·locar els joves el ram de murta, o corona per la qual cosa sorgia gran lluita entre els participants, ja que el que sortia vencedor, li donaven el guardó de denominar-li "El Pinxo" i entre la joventut aquest qualificatiu es considerava d'èxit sense igual, portant la major part de les vegades conteses i discussions.

PASQUA DE RESURRECCIÓ. (Tradició d'Abans). Al nostre poble d'antany com ja és sabut es dividia en dues Parròquies, divisió que no solament ho era pels seus límits geogràfics o punts de referència, sinó que en el punt on acabava una Parròquia i començava una altra canviaven totalment les persones en els seus gustos, maneres, distraccions i fins a les seves ocupacions i diversions.Per això cada parròquia tenia els seus llocs d'expansió i esbarjo, sent notòries aquestes divisions en la Pasqua de Resurrecció, ja que mentre el poble de baix (parròquia de l'Assumpció) tenia el costum d'anar a menjar-se la mona als "Poalets" i el "Arquet", el poble de dalt (Parròquia del Sant Àngel) acudia a la "Sequieta del Roig" i a "Sant Josep" portant a aquests llocs als xiquets i xiquetes a berenar en els dies de Pasqua.
Menjant-se la mona en Sant Josep
Dia de Pasqua a l'arquet (Els Poalets)
Els xiquets i xiquetes havien de ser bons durant l'any o almenys tres mesos abans de Pasqua, perquè la mare, la germana o la tieta li portés a berenar. I si el xiquet i la xiqueta era molt bo i bona encara li compraven una cassoleta i un Barralet pascuero imprescindibles perquè el berenar conservés tot gust i gràcia.



En arribar aquesta data, la mare comprava a l’olleria una cassola de fang cuit corrent i ordinària i unit a ella un saler fet de la mateixa matèria. El Barralet era un dipòsit de vi de diminutes dimensions.Una altra cosa típica era la truita de faves i com no la mona.
Era tot un seguit de xiquets i xiquetes camí dels "Poalets" i "Sant Josep" per després jugar, saltar, córrer i divertir-se a plaer mentre les mares si no ho deien, el pensaven: "Tinc un xic més graciós, més Templat i més Cabut de tot el món "(doncs l’estima de mare cega) i com a colofó ​​deixaven anar un expansiu crit dient" Fill meu¡ "Els majors d'ambdós sexes no anaven a berenar perquè serien el blanc entre els seus amics en burles i altres, però sí a la nit es reunien en cases particulars per sopar junts i era curiós  veure pels diferents carrers a joves amb un paquet a la mà on s'albirava la forma d'un plat embolicat en un tovalló i dins el ric sopar que cadascú procurava esmerçar-se en que fos bona per no fer el ridícul entre les seves amistats i entre els quals s'havia de devorar amb avidesa.En aquests sopars es divertia la joventut, ja que no faltaven graciosos que amb les seves genialitats i acudits feien les delícies i encant de tota la concurrència. Es jugava a pinyores, es donaven concerts amb instruments de música, es divertien dins dels límits de la decència del moment i de vegades s'arreglava algun que altre festeig.En aquesta data també solien fer-se excursions a Pipa, El Castell, Penyalba, Sants de la Pedra i altres pintorescs llocs que circumdaven el poble.També havia una tradició curiosa, en què els joves de les respectives parròquies i durant la nit seleccionaven dels horts els fruits més madurs amb brancatge i altres i en la portada de l'església amb terra condicionada formaven una mena d'hort amb fruits que cridaven " l'hortet del matí de Pasqua ". Això era com un oferiment que feien a la Verge dels fruits d'aquesta fèrtil horta que després repartien.

LA PASQUA ARA
Es clar, ara hi ha que menjar-se-la i que millor que ixir fora del poble. Molt ha canviat aquesta celebració al llarg dels anys a La Vall, des de eixir pels voltants del poble (Sant Josep, els Poalets, qualsevol lloc del terme), per a més avant extendre’s fins als pobles del costats, preferentment a les platges de Moncofa i Xiles en un principi en carro i poc a poc amb els cotxes, situació aquesta que ha provocat que en l’actualitat les distàncies no existeixen i ja es desplacen a qualsevol lloc de la geografia espanyola o estrangera, sobretot en el cas dels més joves. Molts s’arrimen amb els vehicles particulars, amb destinació a les nombroses cases que existeixen avui dia en els camps, on els berenars es gaudeixen amb tota mena de begudes i aperitius, i potser en taules amb estovalles. Però en dècades anteriors, la gent anava caminant mentre portava les viandes ("al camp vas, del que portis menjaràs") ficades en un cabàs de margalló, ja que ni tan sols existien les bosses de plàstic. Llavors tothom es dispersava per les fonts i per les faldilles de les muntanyes. Per allà, persones de totes les edats, assegudes a terra informaven d'embotits o de qualsevol truita o una altra delícia gastronòmica ficada en una carmanyola. Al final, res quedava que pogués contaminar la natura, ja que els embolcalls eren de paper d'estrassa i les begudes anaven en vidre retornable.
Fent una mica de historia podem recordar allò de:Hui és dia d'empinar el catxerulo, botar a la corda, berenar la mona i cantar la Tarara:
El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxerulo
no se li empinava.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
Ella porta pirri
ella porta pirri
ella porta pirri
també polissó.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
El dia de Pasqua
dia de les mones
quines pantorrilles
tenen les xicones.
El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxerulo
no se li empinava.
Un dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el pa de dacsa
no li agradava.
Resultat d'imatges de volar el catxirulo
O l’altra que diu:   
“Ací em pica, 
ací em cou 
i el dia de pasqua 
et trenque l´ou”
Per Pasqua també era temps d'estrenar uns texans i unes pasqüeres, que eren unes sabatilles de lona que la iaia ens comprava cada any.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada